Ara el Hard Rock

Aquest matí el president de la Generalitat ha presentat el projecte d'ampliació de l'aeroport de Barcelona. No m'ha quedat clar si ja està pactat amb els seus socis del pacte de legislatura, ERC i Comuns, o bé ja té clar que obtindrà els vots de Junts i, per tant, pot prescindir de les crosses. Esclar que ERC sempre ha jugat a la puta i la ramoneta i potser ja li està bé.

Si no ho recordo malament, perquè arriba un moment que ja no saps què deien uns i altres fa vuit dies, crec que l'ampliació de l'aeroport juntament amb el perllongament de la B-40 i el Hard Rock de Vila-seca i Salou varen ser el motiu de l'avançament de les eleccions catalanes, sobretot per la contundència de Comuns en el seu posicionament sobre el complex que ara potser li ha arribat el torn.

Fa temps que el PSC es frega les mans. Potser és per mèrits propis, tampoc els hi vull negar, però sobretot per demèrit de les forces independentistes i els Comuns, que va avançant amb peu ferm i sense gaires entrebancs. 

No critico el posicionament en contra o a favor d'infraestructures com les que he esmentat i que han creat tanta polèmica. El que em preocupa és la manca d'arguments seriosos, la incoherència i els moviments interessats dels partits polítics. Al darrere hi ha qui en surt beneficiat i els nostres polítics actuen com a simples titelles. Enteneu això de la desafecció? Jo sí!

Vull pensar que els experts que avalen el projecte de l'ampliació de l'aeroport ho han estudiat seriosament i que el seu posicionament és impecable, professionalment parlant. És cert que m'agrada la veu d'aquells que es qüestionen el fet, sense resoldre temes pendents, com pot ser la reformulació de la indústria turística del nostre país, i treballar fermament perquè la conversió de l'aeroport en un Hub, comporti una millora en les relacions econòmiques del nostre país, i no acabi en un simple augment dels turistes de baix poder adquisitiu que ens venen els estius de sol i platja.

I deixeu-me recordar-vos que problemes molt nostrats i que han estat la base de pactes, es troben encallats i, els més malpensats, temem que no aconseguim desencallar-los. Amnistia, català oficial a la UE, finançament singular, traspàs de Rodalies...

Criminalitzar el turisme

No sé què passa, però darrerament està de moda carregar contra el turisme, culpant-lo de tots els mals. Hem arribat a l’extrem de malmirar els turistes, pensant que ens fan nosa i fer-nos antipàtics fins al punt de dir-los-ho a la cara.

S’ha de reconèixer que tot això del turisme no ho hem treballat de la millor manera possible. Ens ho hem trobat, sense fer pràcticament res. No ho hem explotat a fons. Hem engrescat a què molts forasters ens visitessin, sense millorar la qualitat dels nostres serveis, a preus rebentats, provocant que el nivell econòmic dels nostres visitants fos baix, i ara ens fan nosa.

Hem de reconèixer que la indústria turística no té un nivell qualitatiu adequat, però per què culpem els nostres visitants? No ens hauríem d’estar autoculpant i procurar millorar-ho?

El govern de la Generalitat, en mans del PSC, ha pactat amb els Comuns un increment important de la taxa turística que s’aplica en pernoctar en un establiment hoteler. Una taxa que no només paguen els turistes estrangers, sinó que també paguem els nacionals quan viatgem pel nostre país. Espero que de la recaptació se’n faci un bon ús. Seria bo, precisament, que servís per millorar les instal·lacions turístiques, donar millor servei, i potser aconseguiríem pujar un esglaó l’oferta turística, amb millors hotels i millor retribució salarial que bona falta fa, i que al final segur que agradarà als impulsors d’aquesta modificació de la taxa.

Per coherència, si nosaltres gaudim dels nostres viatges, també hauríem d’acceptar els dels altres i en lloc de culpar-los de tots els mals entendre que probablement hauríem de fer-ho millor nosaltres i aprofitar el que puguem per augmentar la productivitat, millorar el nostre patrimoni cultural i natural, oferir millors  salaris i fer créixer la nostra economia.

Hi ha saturacions, i problemes amb els pisos turístics que s'han de regular, però no podem culpar els que ens venen a visitar, sinó que hem de fer-hi front de manera intel·ligent, optimitzar recursos, diversificar-los, i demostrar que som capaços d'oferir bons serveis de qualitat.

Els Comuns, la crossa del PSC

No ens sorprèn gens el canvi de la normativa del Parlament per legalitzar el pagament, per part del PSC, a dos assessors dels Comuns. Una altra cosa és que sigui entès per la gran majoria, els que no militen en cap partit polític. I dic que no ens sorprèn perquè afavoreix als dos partits polítics, i la resta de partits, que podrien fer fracassar el pacte, no saben si també els pot convenir en una altra ocasió. 

Hi ha un fort cansament de la política i molt especialment dels partits polítics. No s'acaba d'entendre tot el que passa dins de les institucions, amb falta de transparència, la qual cosa fa que la gent tingui molts dubtes sobre la feina que s'hi fa. Es pot entendre la diversitat ideològica, però quan es barregen les coses, per interès de partit, la gent arrufa el nas.

L'assignació de recursos als partits polítics és també motiu de polèmica. Potser el desprestigi generalitzat dels polítics i de la seva tasca, fa que es pugui confondre la funció del polític com a part del voluntariat i que, per tant, no li cal una retribució econòmica. Probablement, si tot fos més transparent, no hi hauria tants dubtes. 

El nostre sistema polític es basa en el concurs dels partits polítics, com estructures tancades, amb tot el que això comporta. El que passa a dins dels partits només ho saben ells, i la manera de grimpar a posicions de domini, tampoc és transparent. Si a aquesta opacitat li sumes els casos de corrupció, que no en són pocs, et fa entendre que hi hagi tanta desconfiança entre la ciutadania.

Els partits polítics petits han de tenir les idees molt clares i saber-les explicar bé, i treballar molt bé els pactes amb els altres partits, a l'hora de formar majories que els pugui permetre assumir responsabilitats de govern. Quan sistemàticament un partit esdevé una falca d'un altre, renunciant clarament als seus principis ideològics, és quan comences a dubtar de la seva honestedat, i considerar-los prescindibles. 

Al paper que varen jugar els Comuns, forçant l'avançament electoral i desfeta d'ERC, i el suport actual al PSC, que defensaven les seves línies vermelles, li sumes que els hi paguin el sou dels seus assessors, fa que no acabis d'entendre per què cal que continuïn al marge dels socialistes.

El pas al costat del president Puigdemont

A qui interessa més que el president Puigdemont faci un pas al costat? Avui llegia l'entrevista de l'ARA al candidat a presidir novament ERC, el senyor Oriol Junqueras, i pensava que, malgrat el que pugui dir, no és ell la persona més interessada amb el relleu del líder de Junts, sinó el seu propi partit polític.

La deriva independentista de Junts no ha acabat bé i a més de no servir per aconseguir la independència per al país, tampoc ha funcionat per mantenir la seva força com a partit polític. Alguns comentaristes parlen de la pèrdua del centre, que era la clau de l'èxit de Convergència Democràtica, i el testimoni agafat pel PSC de Salvador Illa, amb molta intel·ligència política, està funcionant prou bé per a ells.

Aquest perdre el nord de Junts ha beneficiat l'opció socialista que, renuncia a les polítiques clarament d'esquerres, per fer-se fort en un espai central que avui no té a ningú. Això tindrà les seves conseqüències en l'àmbit de país, que ja fa temps que ho estem veient, però pel que fa a partits polítics hi ha una situació d'incertesa entre la gent de la dreta que necessita aclarir-se, pel seu propi anar bé. 

Amb la continuïtat de Carles Puigdemont al capdavant de Junts, difícilment aconseguiran les majories d'allò on venen, i tenen greus dificultats per pactar amb les altres forces polítiques. ERC, que no sap ben bé on és, a l'espera de confirmar la seva presidència, sempre tindrà més fàcil el pacte, sobretot per la seva ambigüitat del programa, i l'espai que més o menys ha pretès ocupar. Tenen uns Comuns que sempre serviran de crossa a l'esquerra, cosa que no té la dreta del nostre país, amb un PP que mai mirarà per casa.

És per tot això que molt probablement són la gent de Junts els més interessats en el relleu del seu líder. Trobar la manera d'agrair-li tota la feina feta, i desitjar-li una bona jubilació. Què faran, és tota una incògnita, però no tenen tot el temps del món per anar-s'ho pensant. El temps vola i no poden perdre més pistonades.

Tenim el país esvalotat!

Davant l'imminent pacte entre ERC i PSOE per fer Salvador Illa president (els Comuns són una simple comparsa), tenim el país esvalotat pels compromisos que hagin assumit i les concessions que ens puguin fer als catalans. S'obliden que mai no han complert les promeses i que, per tant, no els cal patir, ja que no passarà res!

Perquè el problema final és el perill que la mamella no doni més llet. Imagineu-vos per un moment que es complís el principi d'ordinalitat i que, a més, els catalans tinguéssim la clau de la caixa! Això seria un trasbals per a la resta d'Espanya. De qui traurien els calés que es malgasten arreu? Als catalans no ens estimen, sinó que ens exploten i en treuen profit. Si això deixés de passar, d'on sortirien els calés?

No hi ha més evidència de la necessitat de mantenir-nos fidels al regne d'Espanya que les declaracions i exclamacions dels partits polítics espanyols. De tots els partits polítics. També des del PSOE estan nerviosos perquè tenen por que per primera vegada el seu líder i president del govern arribés a complir les promeses fetes.

I els mesells d'ERC s'ho empassen tot. Crec que en el fons ells també saben que el PSOE no ho complirà, però han arribat a la conclusió que és el millor que poden fer. No fos cas que repetint les eleccions encara anessin a pitjor i que els seus adversaris, els de Junts, es distanciessin molt més.

Davant, doncs, del pacte, només ens cal fer el seguiment de tot el procés i el reguitzell d'incompliments, i la cara que se'ls posarà als actuals dirigents d'ERC, si és que continuen al capdavant o bé ja se'n van a casa, ben servits.

I el problema serà el de sempre. Els menys afavorits seran els que en pagaran els plats trencats, i els altres anirem veient com se'ns rifen a la cara. Aquesta és la nostra realitat. Aquest és el resultat de confiar en els polítics que ens han tocat. 

La falca dels Comuns

Des de sempre el grup polític de Comuns, amb els seus diferents noms al llarg dels temps, ha estat un partit que ha servit per falcar els socialistes quan no sumaven prou i s'han deixat. Trobem molts exemples en ajuntaments, a la Generalitat i en aquests moments, a nivell espanyol, amb Sumar. El pacte polític acostuma a ser positiu i convenient, sobretot quan els partits guanyadors no compten amb la majoria suficient per governar. No tots els partits ni polítics tenen la capacitat d'arribar a un pacte, i aquí rau moltes vegades la frustració i el desengany. Els pactes són importants, però també la coherència a l'hora de pactar.

    Si bé és cert que trobem incoherències a molts llocs i partits polítics, permeteu-me que en aquesta ocasió em refereixi als Comuns i la seva il·lusió per pactar amb el PSC un govern d'esquerres a Catalunya.

    Té sentit que la Jèssica Albiach sospiri per aconseguir aquest pacte, però hauríem de mirar com s'hi ha arribat. El govern d'ERC, el seu president, va decidir convocar eleccions anticipades perquè no va aconseguir aprovar els pressupostos. I el motiu, o l'espurna que va encendre la metxa, va ser la negativa dels Comuns a votar-hi a favor pel seu desacord amb els projectes del Hard Rock, l'ampliació de l'aeroport de Barcelona i la B-40, que eren la condició sine qua non del PSC per donar suport a ERC. I ara pactaran amb el PSC? S'oblidaran de tot això?

    No em vull avançar en els esdeveniments, i potser ja tenen la manera d'actuar amb coherència, pactant el suport sense renunciar als seus principis, però estem massa acostumats que els principis saltin a la primera ocasió que fan nosa.

    Els resultats electorals de diumenge han donat un clar vencedor, encara que no amb prou marge com per no dependre dels altres. L'època de les grans majories ha passat una mica a l'història i probablement costarà que torni. És per això que els partits polítics amb poc suport esdevenen claus a l'hora de pactar, i els Comuns són uns d'ells. L'anunci d'ERC de mantenir-se a l'oposició, després del fracàs electoral, posa més difícil un pacte d'esquerres que, mirant les xifres, semblaria el més lògic.

    Seguirem les negociacions, fins allà on ens deixin, però en tot cas sí que ens agradaria que tots plegats fossin honestos i coherents. Entenem les renúncies i les concessions. No tot és gratuït, però hi ha uns límits que cal respectar si no es vol defraudar els electors que, d'alguna manera, han confiat en la paraula dels polítics i per això han anat a votar una opció determinada. Si tots actuem bé, hi sortirem guanyant.

Conèixer la veritat

Cada vegada és més difícil conèixer què és cert i què és mentida. Si bé hi ha països on des de sempre ha estat complicat saber què hi està passant, sembla que això s'hagi encomanat i estès a altres contrades on, aparentment, es coneixien més les trames, els entrellats. És cert que sempre hi ha hagut opacitat, sobretot en el món polític i l'econòmic, però la impressió que tinc d'ara és que avui has de dubtar de tot, fins i tot d'aquelles coses que poden semblar transparents.

    Si ens volem referir a casos concrets, tenim l'exemple de la Rússia de Putin que probablement ocuparia un dels primers llocs de la opacitat. Les seves paraules no ens mereixen cap tipus de confiança. Tot són amenaces, i la pantomima de les eleccions presidencials ho acaben de confirmar. Paral·lelament tenim la guerra amb Ucraïna, amb més desinformació que res més. Què hi està passant? Hi ha atacs de les forces ucraïneses, o dels russos rebels? Són certes les morts que proclama el president rus? Està realment tranquil?

    A casa nostra també portem alguns anys amb molts interrogants, dubtant d'allò que la premsa diu. La complicitat dels mitjans de comunicació amb segons quines ideologies polítiques fa que s'escrigui allò que interessa a uns partits concrets. La reacció més sàvia és desconfiar d'allò que es diu. Però llavors et preguntes: què m'haig de creure? com haig d'actuar i preparar-me per seguir en aquesta societat?

    I l'exemple més recent seria preguntar-nos: com s'ha arribat a l'avançament de les eleccions al Parlament català? Hi havia un interès especial dels Comuns en forçar les eleccions? Què hi tenen a guanyar? Per què ara s'han tancat amb el Hard Rock i no ho varen fer l'any passat? Interessos de partit? revenges per pactes no assolits? I el PSC, tant interès té en el macro casino? Hi veu futur o hi ha qui el pressiona pel darrere?

    Tot plegat ens obliga a ser uns desconfiats i malfiar de tothom. I el problema que tenim és que el dia 12 de maig haurem de decidir el nostre vot. Ens agradaria votar a aquells que actuen amb transparència, honestedat i esperit de servei. A aquells que els podem exigir responsabilitats i compliment de promeses. N'hi ha d'aquests?

    Resulta molt preocupant que avui no sàpigues a qui creure ni què creure. Que et sentis enganyat del matí al vespre. Que no tinguis a ningú, amb poder de decisió política o econòmica, amb qui hi puguis confiar cegament. Tot és mentida? Com ho endrecem tot això?

Dispersió del vot

En un any haurem anat a votar quatre vegades. Més ja no es pot demanar! El problema és que, passades les eleccions, els resultats no convencen a ningú, o el que és pitjor: la dispersió del vot provoca uns governs febles, sense la majoria necessària per liderar un projecte de govern capaç de treure'ns del clot que hi vàrem anar a parar fa uns quants anys.

    Incertesa a Europa pel que pugui passar amb l'auge previst de l'extrema dreta. Incertesa a Espanya, per com poden afectar els resultats electorals catalans a l'equilibri de les forces que donen suport als socialistes de Pedro Sánchez. Incertesa a Catalunya amb què pot acabar passant després d'aquests anys de picabaralles constants entre els partits independentistes.

    L'avançament de les eleccions catalanes pot tenir conseqüències en algunes opcions que s'estaven preparant, pensant en el mes de febrer de 2025. La llista única de l'ANC; Alhora, de la Clara Ponsatí; la reorganització de la CUP; la possible candidatura d'Aliança Catalana, de la Sílvia Orriols; els diferents corrents interns de Junts, que no acaben de posar-se d'acord; la crisi permanent de Ciutadans, desapareguts d'Espanya... Són moltes incògnites que s'afegeixen als efectes que pugui patir ERC després d'aquests anys de govern, amb tanta debilitat i pocs resultats, i la tendència a créixer dels socialistes catalans, que es poden aprofitar d'aquesta debilitat, o la resposta ciutadana al posicionament dels Comuns, que ha estat la gota que ha fet vessar el got, i ens ha portat a les eleccions avançades.

    Moltes candidatures per a pocs votants, comptant que la creixent desafecció de ben segur que farà augmentar l'abstenció. El PP buscant créixer gràcies al seu posicionament sobre la llei de l'amnistia, la probable desaparició de Ciutadans, i les ganes de recuperar ex-votants del seu adversari polític Vox, amb qui pacta ajuntaments i comunitats autònomes per necessitat.

    Tenim, doncs, una disputa a la dreta espanyolista entre PP, Ciutadans i Vox; una altra en el vessant independentista entre Junts, ERC i la CUP, a qui s'hi poden afegir Alhora, ANC i Aliança Catalana; uns residuals Comuns, que no aixequen el cap des de fa anys, i un PSC que viu molt tranquil sense que ningú li faci ombra. Davant d'aquest panorama, veiem molt clar qui jugarà a cop segur, i qui tindrà feina i treballs per fer-se un lloc amb prou força per ser resolutiu després del 12 de maig. Ho anirem seguint.

Els Comuns n'aprenen de Junts

En plena negociació dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024, i després de l'acord a què han arribat el PSC i ERC, els Comuns es fan forts exigint a ERC que es desmarqui del projecte del Hard Rock, si volen els seus vots, que necessiten per a la seva aprovació al Parlament de Catalunya. 

    La veritat és que no acabo d'entendre gaire el posicionament d'enguany quan el tema s'arrossega des de l'any passat i, si no vaig errat, en aquella ocasió els hi varen donar suport, oi? Llavors ara sembla que només es pot entendre per les ganes de fer-se notar i seguir els passos de Junts amb la negociació amb el PSOE, quan van votar favorablement la presidència del govern espanyol, i ara estan treballant amb la llei d'amnistia. I amb això no vull dir que jo estigui a favor del projecte Hard Rock, tot el contrari! 

    L'avantatge de no tenir majoria absoluta és la necessitat que els partits polítics tenen d'haver d'asseure's a la taula, negociar i pactar. Evitar que tot estigui dat i beneït. Ja sé que molts no hi estaran d'acord, sobretot si la majoria absoluta l'ostenta el partit amb qui simpatitzen, però estic convençut que el diàleg i el pacte és el millor camí per avançar. Això no treu, però, que a vegades s'entri en un bucle i no hi hagi manera de sortir-ne. Sempre hi ha, però, la possibilitat d'avançar les eleccions i buscar un equilibri de forces diferent, que trenqui l'estancament.

    Si ens posem a fer previsions diré que Junts acabarà pactant amb el PSOE el redactat de la llei d'amnistia, i totes les lleis que es presentin durant la legislatura, i que els Comuns donaran suport als pressupostos d'enguany, després d'haver ensenyat les dents, més que tot perquè quedi constància que els necessiten.

    De tot el que vagi passant n'aprendrem alguna cosa, i el millor que podem aconseguir és que els nostres polítics, siguin del color que siguin, millorin la seva capacitat de diàleg, prioritzin aquells temes que són realment importants i no ens decebin amb segons quines actituds i maneres.

    I... pensant-ho bé. Algú em pot dir quin interès hi tenen els socialistes catalans en el projecte Hard Rock? Jo puc entendre una mica el tema de l'aeroport del Prat de Llobregat. Una mica menys el Quart Cinturó, però el Hard Rock...? Veurem en què acaba tot plegat, i si el Hard Rock tornarà a sortir a l'hora de negociar els pressupostos de 2025.

Podemos abandona el vaixell

Si ho tenia difícil el president del govern espanyol per aconseguir una majoria parlamentària en aquesta legislatura que acabem d'iniciar, avui encara se li ha complicat més. Semblava que l'aliança amb Sumar era una bassa d'oli, i que només calia treballar el pacte amb els partits independentistes catalans, en el benentès que gallecs i bascos li fan costat. Sumar sembla que suma, però des d'avui li han restat cinc congressistes que passen al grup mixt, i per tant amplien el nombre de grups amb qui el president haurà de negociar per mantenir-se al capdavant del govern.

La notícia no ens ve de nou, perquè fa molt temps es va coent. Sumar va acceptar anar a les eleccions amb Podemos, perquè no podia jugar-se el futur. El resultat no va ser satisfactori i la suma no quadrava, però la fidelitat amb el PSOE i el pacte in extremis amb Junts va salvar, encara que només fos provisionalment, la formació. El rebuig a incorporar ministres de Podemos, va ser la gota que ha fet vessar el got.

Algú podrà dir que la reacció de Podemos és totalment interessada, i com a resposta a haver quedat al marge del consell de ministres. D'altres diran que les divergències amb la líder de Sumar no han permès la continuïtat dins del grup parlamentari, per l'arraconament sistemàtic que Yolanda Díaz ha practicat als diferents membres de Podemos. Qui és el responsable de l'abandonament de Podemos? Els cinc congressistes que passen al grup mixt, o la vicepresidenta que no ha parat fins fer-los fora?

Com podem veure, a tot arreu passa si fa no no fa el mateix. A Catalunya les baralles entre Junts i ERC va fer que els primers abandonessin el govern de la Generalitat, no sé si amb l'esperança que el president i els seus consellers tirarien la tovallola, i a Madrid també hi ha un ball de bastons entre Podemos i Sumar. I els Comuns on són?

La bona sintonia entre l'exalcaldessa de Barcelona i la líder de Sumar sembla que ha portat el distanciament amb Podemos per part dels Comuns. No saps ben bé si els representants polítics tenen molt clars els seus principis ideològics, per sobre de qualsevol interès per mantenir-se a les institucions, o bé s'apunten on calgui per evitar ser foragitats. En aquests dubtes rau la principal font de la desafecció de la política de molts ciutadans, i ajuda a que vinguin els populistes, que enganyen a tot ca i quitxo, avancen sense gaires dificultats, presentant unes expectatives de futur que fan basarda. 

Què hi dirà el síndic de Barcelona?

Avui hem sabut que l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha deixat sense efecte el decret signat per l'anterior alcaldessa, Ada Colau, de trencar les relacions amb l'Estat d'Israel i suspengués temporalment l'agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv. La decisió de Colau, que va deixar sols els Comuns, venia avalada per la petició d'una bona colla d'entitats de la ciutat i del propi síndic David Bondia.

Està clar que les diferències entre Collboni i Colau, malgrat el pacte de govern de l'anterior mandat, han de reflectir-se d'alguna manera ara que s'han canviat els papers, i fins al moment que els Comuns no entrin novament a governar la ciutat. Sabem que els seus assessors i càrrecs de confiança s'han mantingut, i ara només falta que l'alcalde cridi Colau a pactar un nou govern compartit. Serà així?

La decisió de Colau va ser molt criticada, sobretot per part d'uns partits polítics i ciutadans que no veien clar aquell trencament. Segurament moltes persones estan en desacord amb la política que segueix i imposa el president Benjamin Netanyahu, però potser no tenen tan clar que es pugui decidir un trencament de les relacions, amb tota la simbologia que comporta.

És cert que sovint ens omplim la boca criticant governs d'altres països, però no posem en pràctica cap tipus de pressió per afavorir un canvi o una millora en la manera de governar. Colau ho va fer i va ser molt criticada. Ara és Collboni que hi intervé, tornant a l'anterior situació. En sabem els motius?

Sabem que la hipocresia acostuma a ser molt present en el món de la política, i per això quan algun polític pren decisions dràstiques sorprèn, a vegades favorablement, però normalment amb un calaix de crítiques important. Llavors ens queixem que els polítics no prenen decisions.

Com que la notícia és molt recent, encara no he tingut temps de veure les reaccions que comportarà la decisió de l'alcalde de Barcelona, no només a nivell intern del govern, sinó de ciutat i país. Haig de pensar que està en la línia del que pensa i creu el PSOE, i que no ha pres la decisió sense encomanar-se amb algú de pes que li faci costat. Agradi més o menys la decisió de Collboni, s'ha de reconèixer que és coherent amb el que va declarar el seu dia. La pregunta que em faig és l'efecte que tindrà a Tel-Aviv i al govern d'Israel. Hi veuran algun canvi? Ho notaran en alguna cosa? 

M'interessa, però més, la reacció del síndic. Una persona molt activa en la defensa dels drets de les persones, que no se'n calla cap. En el seu moment va beneir la decisió de Colau. Què hi dirà ara?

Hard Rock, projecte estratègic?

Amb el risc d'equivocar-me, em permetreu que opini sobre el projecte del Hard Rock que ara el PSC posa com a condició, i només aquesta, per aprovar els pressupostos del govern català. El PSC ho presenta com un un projecte estratègic i no tothom hi està d'acord. Jo tampoc, a no ser que parlar d'estratègia es refereixi als guanys que uns quants es poden emportar a costa del territori i de l'explotació poc recomanable de les instal·lacions que s'hi volen incloure.

Penso que en un inici, en temps de crisi econòmica important, molts haurien signat l'acord que aparentment resolia molts problemes, com l'excés d'atur i la manca d'inversions. Probablement ens hauríem equivocat, però en aquells moments semblava la salvació d'un país en crisi. Avui, sense que puguem viure tranquils, no estem en la mateixa situació i ens podem permetre el luxe de mirar bé quines decisions prenem per les conseqüències que poden tenir de cara el futur.

M'estranya molt que el PSC hagi posat aquesta condició per facilitar l'aprovació del Pressupost 2023, i m'agradaria que algú m'expliqués quins interessos hi ha al darrere que ho puguin justificar, o com a mínim explicar. Podria entendre que un partit de dretes, com són la gent de Junts, o bé el PP o Vox, hi estiguessin a favor, però un partit que es té per progressista i d'esquerres, se'm fa més difícil. També és cert que el PSC no ha destacat, darrerament, per donar suport a polítiques realment progressistes i ha buscat quedar bé davant de col·lectius de centre i centre-dreta, convençuts que els poden aportar més vots.

El govern d'ERC haurà de ser molt fort per aguantar aquesta pressió del PSC, tenint en compte que desitja i necessita poder aprovar els pressupostos, però no de qualsevol manera. Tot i que ERC ens està acostumant a canviar els papers i veure'ls cedir en coses que anys enrere hauria estat impensable, no crec que en el cas del projecte del Hard Rock ho acabi fent. Seria, a la meva manera de veure-ho, lamentable.

Però ERC ja no és el que era, si és que mai ha estat un partit que hagi tingut les idees clares i les hagi sabut mantenir en el temps. Més aviat és un partit polític de molts alts i baixos, que es mou segons com bufa el vent, i per això la seva evolució, passant de ser un partit gairebé residual a tenir prou pes com per aguantar tots sols el govern de la Generalitat.

El PSC tampoc pot fer marxa enrere fàcilment, perquè s'hi juguen poder arribar a presidir el govern català, que tant desitgen, i que ho han tingut força a prop, però no poden badar. Amb tot això veurem qui guanya la partida i al mateix temps ens fixarem en el paper dels Comuns, que segons quina sigui la decisió final, hauran fet, una vegada més, el paper de la trista figura.

Colau carregava contra la Generalitat

Una vegada recuperada la visió, m'adono que ahir em vaig perdre algunes notícies que podia comentar al meu blog. Mentre m'esperava a la sala 2 del meu oftalmòleg, tenia la televisió engegada, però sense so, i només podia veure les imatges i llegir, amb certes dificultats, els subtítols explicatius del que s'estava dient. Em perdia les paraules concretes, però em quedava amb la idea del que es deia.

Qui parlava era l'alcaldessa de Barcelona, la senyora Colau, que, segons deien els subtítols, es queixava de la Generalitat i els acusava de ser els responsables de l'embús persistent de la plaça de les Glòries. Segons podia entendre, la queixa anava dirigida al fet que el govern de la Generalitat no havia fet prou esforços, durant aquests anys, per millorar el transport públic, i només pensant en el Procés.

Estic d'acord que el nostre transport públic és pèssim, i que s'han de tenir moltes ganes o necessitat, per agafar-lo en lloc del vehicle privat. Portem molts anys endarrerits i tampoc es veu un futur proper que resolgui la situació. Anar a Barcelona amb transport públic des del Maresme, és arriscar-te a arribar sempre tard, malament, i després de molta estona.

Dit això, però, el problema de l'entrada a Barcelona per la plaça de les Glòries, una vegada inaugurat el túnel, no és el transport públic deficient, sinó una planificació ineficient de l'operativa. No pot ser que fos més àgil entrar amb obres que no pas una vegada acabades i inaugurat el túnel. El transport públic funciona igual de malament que abans, però l'entrada és més problemàtica que abans. 

Els polítics en saben molt de carregar les culpes als altres. Com que la Generalitat està en mans d'ERC i JxCat, la gent dels Comuns s'atreveixen a criticar-los. Si ells fossin partícips del govern, buscarien una altra excusa, però mai acceptarien que ho han previst fatal, i que els cal rectificar.

Sortosament no tinc gaire necessitat d'anar a Barcelona, per la qual cosa els inconvenients de la mobilitat saturada no m'afecten en gran mesura. Això no treu que pugui expressar el meu rebuig a aquesta manera d'operar i dir, perquè no en surt ningú beneficiat. Colau i el seu equip s'ha equivocat, i espero que trobin la manera de solucionar-ho. No sé si en la conversa d'ahir, que no vaig poder seguir, oferia possibles solucions, més enllà d'exigir una millora del transport públic, que aquí també ens hi trobarà, però que no es quedi només en l'anècdota, sinó que millori la manera de gestionar la política municipal de la seva ciutat.

Els comuns són l'alternativa per als pressupostos

Després que la CUP hagi confirmat que no retirarà l'esmena a la totalitat als pressupostos i la negativa d'ERC a pactar res amb el PSC, els Comuns esdevenen l'última oportunitat perquè els pressupostos per a l'any 2022 tirin endavant. Aquesta oportunitat serà molt ben estudiada, i els Comuns ja han advertit que no pactaran a cap preu, sinó que s'ho faran pagar.

La CUP va permetre que el govern català es constituís amb el concurs dels altres dos partits polítics independentistes, però els seus principis estan molt allunyats de JxCat i ERC, i ja ho havien manifestat en altres ocasions. 

L'equilibri de forces al Parlament català no segueix només el criteri independentista, sinó que es mantenen unes diferències sobre model econòmic i territorial. La CUP és molt coherent amb els seus principis, i no se n'ha amagat mai. Ens pot agradar més o menys, però no els podem acusar de res.

Estem parlant d'un pacte per uns pressupostos que determinen un model econòmic concret i que la CUP no comparteix. Tampoc és clar que els Comuns tinguin gaires punts de confluència amb els dos partits al govern, i per tant no està tan clar que puguin arribar a un acord.

L'alternativa del PSC podia ser vàlida, sobretot tenint en compte que a Madrid ERC i PSOE es troben més a prop de l'acord. M'imagino que el discurs d'Oriol Junqueras, poques hores després de sortir indultat, on afirmava que amb el PSC no hi havia possibilitat de cap pacte, pesa molt sobre ERC. Malgrat tot, penso que el diàleg no s'hauria de negar mai, i això és precisament el que defensa ERC amb la taula de negociació. Crec que en aquest cas ERC és una mica contradictori i que a la llarga, aquesta ambigüitat el pot fer perdre punts.

Es trenquen els comuns?

He llegit que una quinzena de membres de l'executiva i el consell nacional de Catalunya en Comú, han criticat el funcionament dels òrgans interns i la renúncia al dret a decidir o a exigir la llibertat dels presos polítics, i han dimitit dels seus càrrecs per "l'allunyament constant de l'ideari del partit".

M'ha semblat entendre que no els ha agradat el pacte signat amb el PSOE perquè els trenca la coherència amb tot el que ells han defensat i s'alineen amb un partit que defensa un posicionament que els comuns sempre han criticat.

El fet no és nou en el bàndol de l'esquerra. Sempre s'ha vist que l'esquerra és molt més sensible al respecte als principis que no pas la dreta. Per a l'esquerra no tot s'hi val i per això és més purista, la qual cosa la porta a la divisió en petits grups, que dificulten l'oposició a una dreta molt més cohesionada, no tan preocupada pels seus principis rectors.

A la meva vila sempre he vist uns militants molt implicats en l'independentisme que no pas el que s'ha defensat des de la direcció del partit. També hem pogut veure desercions, a nivell nacional, de militants que han anat a parar a les files d'ERC. 

Tot plegat és una llàstima, però és humà equivocar-se o voler canviar. El món evoluciona i les idees també. A més, segons quina és l'acció del repressor també canvia la resposta de l'oprimit. 

Desconec les repercussions d'aquestes dimissions, si tindran efectes interns o bé repercutiran en la marxa del partit, un dels més canviants dels darrers temps.

Desconcert

Aquesta seria la millor definició de la sensació en què vivim la majoria de catalans, haguem defensat o no el dret d'autodeterminació, haguem participat o no en el referèndum, estiguem o no cansats de tants maltractes per part dels successius governs espanyols. És una sensació estranya que ens manté vius esperant poder conèixer el minut després de l'actual.

Ahir diumenge vàrem observar com quedaven ben definits els tres grups polítics que es mouen per Catalunya, amb les seves pròpies particularitats. Per una banda tenim els partits sobiranistes, que han defensat la proclamació de la República catalana, la qual encara està per veure. El segon grup és dels unionistes amb un posicionament molt clar del PSC, malgrat tot el que s'ha arribat a dir des de dins i fora. El tercer lloc és la dels Comuns, que tenen per norma no acabar de definir-se i mirar, d'aquesta manera, d'anar arreplegant vots. La Colau n'és tota una especialista.

Avui ens ha sorprès la notícia que el president cessat es trobava a Brussel·les, a fer què? No hi ha anat sol i he arribat a llegir que hi són per demanar asil polític? Serà una d'aquelles decisions que Junqueras ens va avançar que potser no entendríem? L'asil polític del govern català és l'estratègia per assolir la independència?

Estem molt acostumats a estudiar la història del passat que simplifiquem en poques paraules, i probablement no som conscients que tot allò que va succeir no va ser de la nit al dia, sinó que va trigar el seu temps, amb alts i baixos, amb petits triomfs i severes derrotes, per acabar passant allò que ja coneixíem d'antuvi. Ara ho estem vivint i és per això que ens trobem tan intrigats i en certa manera desconcertats.

Què passa amb els Comuns?

Per què és tan difícil mantenir-se al marge, quan es vol guanyar vots? La indefinició és una temptació en què cauen molts polítics i també partits sencers, per evitar crítiques i opinions en contra, però al final s'adonen, a vegades massa tard, que la pitjor elecció és quedar-se en el dubte, en no ensenyar la veritat.

Sempre he defensat anar amb la veritat per davant, acceptant que no agradarà a tothom, però que els fidels sabran que hi podran confiar. Els Comuns, com passava els darrers anys d'ICV sola, han optat per no acabar de definir-se, pensant que d'aquesta manera no tindrien detractors fàcils i podrien aspirar a obtenir vots d'una i altra part. Això, però és un error que al final s'acaba pagant.

La història ens ho ensenyat i tots aquells partits que han treballat a l'ombra i amagant la cara, al final han fracassat, alguns d'ells desapareguts, com UDC, encara que no els seus líders i principals culpables.

Aquests dies a les xarxes socials hi ha un debat obert sobre l'actitud dels Comuns que espero els farà replantejar aquesta ambigua posició. N'hi ha que ho barregen tot, com Coscubiela, i la seva aberració a la dreta -no hi tinc res en contra- no li permet veure que ara es demana una altra cosa i li han de donar suport o negar-li, però no sortir per peteneres.

Tinc l'esperança que el seny i categoria política de Xavier Domènech acabarà imposant una actitud clara respecte el referèndum, i definirà davant dels seus electors i simpatitzants quina és la seva posició davant de l'1 d'octubre. Que no esperi a veure tota la jugada, que llavors serà massa tard!

2.418 inscrits de Podemos decideixen no sumar-se als comuns

Amb tot el que està passant aquests dies entre Podemos i els Colaus, no sé si coincidirem, però jo només hi sé veure actituds patètiques que no fan cap bé a la política, i encara menys si ens vénen a dir que són cridats a regenerar-la.

Podríem parlar de moltes coses, però ho limito a dues que reparteixo entre els dos bàndols. La senyora Colau, alcaldessa de Barcelona, avisa al senyor Fachin que no admetrà personalismes! Ella que és tan modesta i que curiosament va imprimir les butlletes electorals amb la seva fotografia!

L'altre element que comento és la participació dels inscrits a Podemos a la consulta sobre quina havia de ser la seva actitud davant dels comuns. Una participació del 7%, i un resultat del 62% a favor del senyor Fachin. Visca la participació!

Senyors, si aquests partits, i aquestes persones són les que han de regenerar la política, ho tenim clar! Que ningú no s'estranyi que els partits de sempre, aquells que han anat tan de baixa, continuïn sobrevivint, a penes i treballs, això sí, però continuant liderant l'espectre polític.

No sé si finalment Podemos i la resta de forces polítiques al voltant de la senyora Colau s'avindran a caminar junts, o bé, com és típic a Catalunya, cadascú anirà pel seu cantó. Catalunya sí que es pot va obtenir un resultat discret, diuen però, perquè Colau s'hi va posar d'esquena. Seria això el motiu per anar junts la propera vegada?

Des d'ahir la CUP ja no és excusa

Des que ahir la CUP va donar a conèixer quina seria la seva posició davant dels pressupostos que ha treballat el govern de Junts pel Sí, ja no són excusa per no convocar el referèndum. Fins ara hi cabia la possibilitat que no s'aprovessin els pressupostos i que es convoquessin eleccions, una solució aplaudida per tota l'oposició i potser també per part dels partits polítics que governen.

Perquè ara s'ha de resoldre la negativa del govern de Madrid a permetre la convocatòria del referèndum, no ja pactat, sinó simplement permès. Ara s'ha de veure què pot fer el govern català per aconseguir realitzar el referèndum. Un nou 9-N no serà possible, perquè ara la mecànica del govern per impedir-ho no fallaria com abans, ni tampoc seria una solució per als sobiranistes que demanen un referèndum amb tots els ets i uts.

S'ha obert la tanca que impedia acostar-se al precipici i caldrà veure si es fa el pas, amb totes les conseqüències. Tot el que passi a partir d'ara servirà per donar fortalesa al govern català o bé deixar-lo en evidència i comprovar si tot ha estat un miratge, un fer volar coloms com l'han acusat els partits unionistes.

No només caldrà fixar-se en els passos que farà el govern, sinó també en l'actitud dels comuns, que en més d'una ocasió s'han manifestat favorables al referèndum, però en una situació massa còmode i poc compromesa. El seu paper en tot aquest entramat podrà ser una crossa per als partits sobiranistes, o una estocada mortal que els deixi fora de joc i a molts catalans tocats per molt temps.