Reis Mags, centreu-vos en la mirada i il·lusió dels petits

Els adults sovint tirem molt de la demagògia. Ens agrada donar consells i exigir actituds que potser nosaltres mateixos som incapaços d'observar. Ens justifiquem i auto-perdonem, i a l'hora d'escriure la carta als reis mags demanem que canviïn moltes coses, però potser no fem el propòsit de canviar nosaltres també. Si es tracta de reflexionar en veu alta estarà bé, sempre i quan intentem posar-hi remei o una mica d'esforç de la nostra part.

Als reis mags d'enguany algú els demanarà la república catalana i d'altres que s'acabi el procés d'una vegada. Els reis, per més mags que siguin, no sé si ens podran satisfer, però en tot cas no ho podran fer a tothom a l'hora.

Perquè el sistema polític que ens governa no és una joguina per entretenir-nos dia rere dia sense pensar en gairebé res més. És una eina per aconseguir avançar com a societat justa, en defensa dels menys afavorits, i ho podem fer des d'un estat o una autonomia, però s'ha de fer seriosament i respectuosament.

La manera d'organitzar-nos és massa important per deixar-ho en mans de corruptes, il·lusos o mediocres, i el problema és trobar les persones que puguin exercir els càrrecs de responsabilitat pensant en els altres i no en ells mateixos. L'egoisme de tots plegats ens ha portat a un cul-de-sac del qual només en sortirem si fem algun pas enrere i agafem el camí correcte.

Segur que els reis mags d'enguany es sorprendran de com actuem i què els demanem. S'adonaran, però que des de l'any passat no hem avançat gaire. En algun poble es trobaran amb un alcalde canviat, o alcaldessa, però sense que es noti en res a la vila. Potser hi haurà més estelades en mans de nens i nenes que no entenen el significat ni els ho podran explicar. Sortosament la il·lusió dels petits amagarà aquesta grisor que des de fa temps impera al nostre país i que ens pot deixar molt tocats, si no ens ho agafem tot més seriosament.

Eliminant toxines amb la mirada fixa al mar

Avui m'ha passat que tot caminant pel costat de la platja, d'Arenys cap a Canet, he configurat el tema a parlar en el post i fins i tot alguns comentaris al voltant dels quals desenvolupar l'escrit. Recordo que ho tenia clar i que només calia arribar a casa i posar-m'hi. Em creureu si us dic que no recordo de què volia parlar? Hi estat donant-li voltes i mirant a Internet per si em venia a la memòria, i res, no hi ha manera. Confio a recuperar-ho i que ho pugui explicar un altre dia.

Amb la M. Àngels hem aprofitat que aquest matí era radiant per fer la nostra ruta fins a Canet. Acostumem a caminar a pas lleuger per suar la samarreta i aconseguir eliminar toxines i per la meva banda abaixar una mica el sucre, que l'haig de controlar. Avancem les persones que aprofiten el dia per passejar tranquil·lament i no tenen pressa. Nosaltres anem com si algú ens empaités. Només els corredors passen rabent que gairebé no els veus. Jo em vaig creure un metge que deia que això de córrer no era saludable, perquè masegava els genolls. Sempre és bo tenir un as a la màniga per justificar el que fas.

Arribes a casa content, però cansat. Dius que has fet exercici i que això és molt saludable, però tens ganes d'ajaure't al llit i un altre dia repensar-t'ho. És salut sí, però a casa s'hi està tan bé!

Comencem una setmana que serà dura, o si més no això és el que es preveu, però animats per la feina feta aquests darrers dies. Un bon equip, amb ganes d'avançar i trobar el canvi que desllorigui l'embolic on ens trobem. No sempre anem al ritme dels canvis o no els sabem veure a temps. Aquesta ha de ser la nostra primera reacció.

A reveure pare

El pare s’ha anat apagant, perdent les seves forces després de 95 anys. Aquests darrers dies ens miràvem, el mirava i intentava entendre què estaria pensant. Tenia la mirada fixa com si es preguntés què estava esperant.

De mica en mica havia anat reduint el seu cercle d’interessos, d’il·lusions, de ganes de viure. Estimava amb bogeria l’Elisabeth, de qui s’ha hagut de refiar durant tant temps, i també la visita diària d’en Guerau, quan encara el podia mig sostenir sobre la falda. Es miraven.

La sotragada del pare, després que la mare ens deixés farà ja tretze anys, va ser perdre la vista. Es resistia a no fer res per tal de recuperar-la. No volia quedar-se a les fosques. Se’n lamentava i és comprensible. Confiava que hi hauria una solució, i quan el retrobava sempre em repetia el mateix: "el problema és que no hi veig".

Aquests darrers dies li he demanat que m’expliqués què pensava, per què no ens parlava i mantenia fixa la mirada. Vaig decidir atacar amb un altre sentit: el tacte. L’acariciava, insistia a fregar-li les orelles, i li agafava la mà. No aconseguia cap resposta. O sí! Amb el seu silenci i manca d’expressivitat, semblava voler dir-me que s’acomiadava de nosaltres. Que es trobava pendent que Déu se l’endugués d’aquest món per retrobar-se amb la mare, la seva mare de qui tant ens va parlar, i de la nostra mare, l’Assumpció.

El pare ha estimat i ha tingut una fe absoluta en Déu. No sempre hem coincidit en les formes. Hi ha hagut moments i situacions delicades que hem passat com hem pogut. En el fons, però, hi havia estimació i temor de Déu.

Avui li diem adéu i gràcies. No ho ha tingut fàcil, però ho ha donat tot, a casa, però també a fora, a les germanes de les Sacramentàries, a l'Hospitalitat de Lourdes, i això és el que més podem agrair-li al pare.

Pare, dóna-li molts records a la mare. Diga-li que hi pensem molt sovint, i que ara pensarem en tots dos, que de ben segur estareu pendents de tot el que anirem fent, aquí baix, amb els nostres fills i el seu besnét Guerau.