Aniversari per oblidar

Algú dirà que el nostre país ha avançat molt en aquest darrer any, però a mi se'm fa molt difícil pensar-ho. Avui es compleix un any des de la presa de possessió de l'actual president de la Generalitat, segons diuen les notícies, però en no haver experimentat cap canvi ni me n'havia adonat. 

Portem molts anys aturats i sense gaires expectatives. Mantenim els problemes de sempre, alguns de provocats des de fora, però la majoria per desídia i picabaralles absurdes que només busquen protagonisme sense tenir en compte que el país, la nostra economia, se'n ressent.

M'imagino que des del govern s'esforçaran per fer sortir virtuts d'aquests dotze mesos, però la sensació no és aquesta per a la majoria de la població. Aquests dies estem patint el desgast per la sentència i posterior interlocutòria sobre el castellà a l'escola, i observem la incapacitat dels nostres governants per posar-se d'acord i defensar una llengua, el català, que sí està en perill.

N'hem parlat molt, però sembla que els nostres polítics no ens volen fer cas. No crec que estiguin convençuts que de la seva manera d'actuar se'n desprèn una lluita per servir-nos i protegir-nos dels que ens volen mal. Ho veig com una lluita per defensar els seus interessos de partit, i els seus escons, que posen per davant de tots nosaltres. Ho culpo sovint en la mediocritat de la majoria dels nostres polítics i les dificultats perquè gent de vàlua es posin al capdavant de la política del nostre país.

No aprovo la feina feta per la Generalitat durant el darrer any, encara que de ben segur que hi ha actuacions positives. No sempre tot és negatiu, però el balanç final no em sembla positiu, perquè hi ha problemes importants que no s'han resolt ni s'ha posat les eines i la predisposició per aconseguir solucionar-los.

És al meu entendre un aniversari sense pena ni glòria, i el pitjor de tot no s'albira un futur immediat esperançador. La pressió que rebem de les institucions espanyoles és forta i necessitaríem anar junts per aconseguir triomfar. Tot fa pensar, però, que les coses no canviaran, i que aquest govern no serà recordat per la seva eficàcia.

Davant la possibilitat de JxCat a l'oposició

Aquests dies es parla de la possibilitat que JxCat es quedés a l'oposició tot votant a favor del nomenament de Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat. És una opció plausible si no hi ha manera de posar-se d'acord amb ERC i voler mantenir un govern independentista. Governar quatre anys més en coalició com el gat i la rata no és una cosa que vingui molt de gust i l'alternativa d'un govern d'esquerres no es veu factible. El PSC ho voldria, però ostentant ell la presidència, la qual cosa no crec que sigui  possible ni beneficiosa en aquests moments. El PSC s'ha posicionat molt en contra de la singularitat de Catalunya i està totalment sotmès als designis del PSOE.

Allò que he defensat moltes vegades del PP, que mai el PP català ha defensat els interessos de Catalunya i sempre ha posat en primer lloc els interessos del partit a Madrid, en aquests moments i amb l'actual PSC podríem posar-los al mateix sac. El PSC d'avui no té res a veure amb el PSC de Maragall o fins i tot Montilla.

Tornant al principi, hi ha un element que pot dificultar el fet de quedar-se a l'oposició i és tot el gruix d'alts càrrecs que arrosseguen els partits polítics a les institucions on governen. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen gràcies a la seva militància i simpatia dels polítics de torn, que en cas de quedar-se a l'oposició es quedarien sense feina.

Aquest aspecte no es pot deixar de banda i estic segur que davant de possibles propostes per anar a l'oposició, segur que hi ha hagut o hi hauria pressió per desistir-hi davant aquesta possibilitat d'anar al carrer i haver de buscar-se la vida. Alguns la tenen solucionada, però d'altres no. És per això que molta gent deu estar seguint de prop les negociacions i, sobretot, la veracitat o no d'aquests rumors sobre una possible renúncia de JxCat a formar part del nou govern.

C's i com fer-se estimar

El principal problema de C's és trobar el lloc més adient per no desaparèixer. Les trifulgues entre l'actual direcció i els que enyoren Rivera són precisament per decidir a quina posició estaran millor perquè en les properes eleccions no tinguin un altre disgust. En el cas de Catalunya continuen sent la força més important del Parlament, però són conscients que això se'ls hi acabarà, però es tracta de no fer una davallada com en el Congrés de Diputats.

La seva posició al costat del PP i Vox no els ha estat molt favorable, i és per això que Arrimadas ha intentat acostar-se al PSOE i d'aquesta manera marcar diferències respecte qui els podria acabar engolint. Aquesta aproximació, però no és fàcil i té com a adversari incòmode ERC, amb qui el PSOE, o una part del partit vol pactar. Això també comporta problemes dins del PSOE, però en aquest cas Podemos hi juga el seu paper.

Haurem d'anar mirant què passa amb C's, i el més probable és que continuïn oscil·lant entre un bàndol i l'altre, sense acabar de definir-se, perquè no tenen clar d'on en trauran més rèdit. S'haurà de veure si les bases es posicionen i condicionen l'estratègia de la direcció. Sense unes eleccions, és complicat aventurar-se a dir què és millor, però el dubte constant tampoc no és bo.

De moment la batalla més evident i actual és la que mantenen amb ERC, que els fa ombra i que procuraran combatre amb totes les forces. Es volen fer agradables al PSOE, però no poden trepitjar línies vermelles. El fet que el PSOE hagi permès que el català continuï sent la llengua vehicular en la nova llei d'Educació, és una plantofada important, ja que no podem oblidar que la raó de ser de C's des de l'inici, era precisament combatre la llengua catalana, per arraconar-la. 

Ser crític sense arribar a la mala educació

No m'agrada l'actuació de JxCat, i tampoc la manera de fer de la seva portaveu al Congrés de Madrid, la senyora Laura Borràs. Sóc crític amb la seva actuació i tinc moltes ganes de que arribin les eleccions, encara que gens animat perquè no crec que aconseguim gairebé res de nou i en canvi molt més del mateix.

Malgrat aquest posicionament i crítica, estic en contra i m'avergonyeix l'actuació i manera de fer del representant d'ERC a Madrid, el senyor Rufián. No són maneres de fer i les paraules que pronuncia i el posat no són els que considero que correspondrien a un diputat al Congrés. No es pot faltar el respecte per més adversari polític que sigui l'altra. S'han de conservar les formes i deixa molt mal parat qui no es comporta com hauria.

De fet, ja fa temps que el diputat Rufián s'extralimita en les seves aparicions a la cambra espanyola. Sembla com si hagués agafat molts fums i s'atreveixi a insultar qui no està d'acord amb ell. Ja he dit que no m'agrada la senyora Borràs, però no treu que el discurs ha de ser respectuós. No cal ser un mal educat per criticar un posicionament. No cal entrar en coses personals. Jo valoro les persones pel que diuen i transmeten, però també per com ho fan. No em mereix cap confiança qui no sap respectar els altres.

El senyor Rufián s'equivoca i la direcció del seu partit li hauria de fer un toc, encara que sigui discret i sense publicitat. No els fa cap favor. Estic convençut que la majoria de la gent és educada i vol que els seus diputats també ho siguin. L'actitud del senyor Rufián no és casual, sinó que forma part de la seva manera de ser, però jo crec que pot fer un esforç per, sense deixar de ser crític, respectar els adversaris com es mereixen.

Escòcia ho torna a provar

Mentre aquí cada dia som més lluny d'una solució pactada, sobretot perquè no ens entenem ni entre nosaltres mateixos, a Escòcia la seva primera ministra ho vol intentar novament. Després del fracàs de l'anterior primer ministre, en què va guanyar el no a la independència, ara que les estadístiques son més favorables al sí, es vol tornar a convocar un referèndum. Ho deixarà fer el govern britànic?

Temps enrere el primer ministre britànic va deixar clar que no ho permetria, però tampoc semblava possible l'altra vegada i es va acabar convocant. Segur que és molt més fàcil que Escòcia pugui celebrar un referèndum pactat que no pas Catalunya. Aquí la unitat d'Espanya és sagrada i ningú, des de Madrid, sigui del color que sigui, permetrà mai la independència catalana.

Parlant de no entendre'ns entre nosaltres, avui hem sabut que l'expresident Mas es queda com a militant del PDECat, la qual cosa fa veure que la seva desaparició no queda tan clara com podia semblar. No he llegit els arguments a favor, si és que els ha donat a conèixer, però entenc que marca un distanciament important entre ell i Puigdemont. No sé si avui Mas es penedeix d'haver proposat Puigdemont com al seu successor. Probablement ara no ho faria.

A la meva vila el PDECat transitarà cap a JxCat, per fidelitat a Puigdemont. S'està dibuixant una divisió entre unilateralistes i dialogants. Potser a hores d'ara Marta Pascal no hauria fugit del PDECat ni amb els seus amics haver fundat el nou partit. Sempre poden participar aliats en les anhelades eleccions.

Seguirem els avenços escocesos en la seva voluntat de convocar un nou referèndum abans del mes de maig de l'any vinent, i l'actitud que prendrà el primer ministre britànic, després d'haver aconseguit sortir de la Unió Europea.

Les imatges que ens arriben de Bielorússia

L'actuació de la policia a Bielorússia escandalitza molta gent que no ho va veure de la mateixa manera a Catalunya el dia 1 d'octubre, el dia del referèndum. Un exemple és l'alt comissionat José Borrell. No es tracta de mirar la causa, el motiu o la situació diferent d'un país o un altre, sinó de mirar simplement l'actuació desproporcionada de la policia. 

¿Costa tant d'entendre que quan es critica l'actuació policial no es té en compte qui té raó ni quins són els motius pels quals la gent es manifesta i és atacada per la policia? El problema és que no es mira de la mateixa manera quan passa a casa o a fora i, sobretot, quan estàs posicionat en un bàndol. En el cas de Catalunya, el senyor Borrell tenia molt interès d'anar a favor de la repressió de la policia, i per això no hi va veure res de dolent. La culpa: els pacífics ciutadans.

Avui hauríem de tornar a parlar d'hipocresia, no només dels polítics, sinó de tothom en general. Ens posicionem en un bàndol i som incapaços d'objectivar. Si la policia empra males arts, tant és que sigui a favor o en contra dels teus. El que has d'exigir és proporcionalitat, i això no ha passat ni a Bielorússia ni a Catalunya.

Veient les imatges d'aquests dies a Bielorússia se m'ha fet molt present la data de l'1 d'octubre i encara no puc entendre el comportament tan cínic del govern espanyol i els seus simpatitzants, i els de l'oposició que ho aplaudien d'amagat. Encara en veurem de pitjors. No hi pot haver normalitat quan la veritat és obstruïda pels interessos de partit.

Aznar s'alinea amb Vox

Fa uns dies, quan parlava de l'aprovació de l'ingrés mínim vital, comentava que no havia tingut temps de veure l'impacte a la dreta, però que suposava que hi estaria en contra. Uns moments després, repassant a les xarxes socials, vaig tenir algun dubte, ja que semblava que també els rics aprovaven les mesures del govern. Han passat tres o quatre dies i veig que Vox ha estat molt explícit, però no només aquest partit d'ultradreta, sinó que el guru del PP, més proper a Vox que al partit que va presidir, també ho critica fermament, a través de la fundació FAES.

La base de la crítica és la temporalitat o no de la mesura. Tothom veu que vivim uns moments difícils i que s'ha de trobar una solució a curt termini, encara que només sigui per qüestions ètiques, però ni Vox ni la FAES veuen bé que les mesures s'eternitzin i posen el perill en els ànims que poden provocar per a l'entrada de més persones immigrants.

La Constitució diu ben clar que un dels drets de les persones d'aquest país és el dret a l'habitatge, i tots tenim molt clar que estem lluny de que això sigui possible. Vull dir que ens costa molt poc fer grans afirmacions, però llavors la realitat queda lluny. Aconseguir un mínim de subsistència és el mínim, permeteu-me la redundància, a què podem aspirar. Tampoc sé si amb això n'hi ha suficient, però sí que defenso que cal treballar perquè hi hagi més justícia social, i és evident que la dreta no ho veu de la mateixa manera. Vox no es troba sol, i el PP, amb Aznar al darrere, no ho té fàcil per marcar diferències.

Un any de les darreres eleccions municipals

Avui fa un any de les darreres eleccions municipals, amb el triomf d'unes quantes forces polítiques que al final no varen aconseguir formar govern. Potser la més significativa va ser la de Barcelona, amb una victòria d'ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, però que pocs dies més tard veuria com Ada Colau retenia l'alcaldia gràcies al suport de Manuel Valls i el PSC.

A casa nostra tampoc va ser elegit alcalde el líder del partit guanyador, sinó que una coalició d'ERC, la CUP i Arenys en Comú, va atorgar l'alcaldia a qui havia estat exercint aquest càrrec després d'una moció de censura l'any 2016.

Tot i que ha passat un any, es fa molt difícil fer balanç de la feina feta pels respectius equips de govern. El brot del coronavirus ha provocat un daltabaix aparcant els objectius i planificacions per centrar-se en combatre la malaltia, i amb ella les conseqüències econòmiques i socials que se'n deriven. Tot i que és una patacada per als polítics que governen, també ha fet que la crítica per part de l'oposició pràcticament desaparegués. 

A Arenys s'ha passat de parlar diàriament dels problemes amb la recollida de la brossa i la brutícia dels carrers, a ignorar-ho totalment, malgrat que els problemes continuen. Els esforços s'han centrat en l'epidèmia i ha canviat tot el panorama polític. 

La manca de competències de l'administració local també ajuda a ser més benèvols en els errors que es puguin cometre a l'espai públic, i el cinisme de l'Estat s'ha fet palès en no permetre, si més no de moment, fer ús del superàvit que ajuntaments com el nostre disposa, però que per llei no pot utilitzar. Es tracta del que ja hem comentat més d'una vegada de la manca de confiança entre els diferents nivells de l'administració pública.

Feia dies que no li llegia cap acudit

Ja feia massa dies que el senyor José Zaragoza no obria la boca i m'imagino que no podia aguantar-ho més. Havia de piular i, per tant, insultar a qualsevol persona que pensi diferent d'ell. No en té prou amb criticar, sinó que ha de ferir l'altra persona i, col·locar-se alguna medalla. En aquesta ocasió li ha tocat el rebre al president.

Els que em seguiu sabeu que el president Torra no és sant de la meva devoció, i que fa molt temps que m'hauria agradat que ja hagués plegat, però això no treu que el respecti com a persona i en tot cas pateixi el fet que continuï sent el nostre president.

El senyor José Zaragoza, amb l'historial que arrossega el millor que podria fer seria callar i intentar passar desapercebut. No ha fet res per al país, sinó tot ho ha supeditat al partit, també l'entrellat que se li ha descobert. No ha estat mai aigua clara i probablement el seu cinisme el fa insultar els altres com a pròpia defensa. Ja on diuen que aquesta és una bona tàctica.

Criticar el senyor Zaragoza no és aplicar una postura partidista, encara que ell ho acostumi a fer, perquè en el seu cas les seves paraules van més enllà d'una opinió política. Tracten de desmerèixer l'altre i proclamar-se com una persona exemplar. Ell defensa els sanitaris, els altres no ho fan.

És molt trist adonar-se de quin tipus de persones es mantenen a la política del nostre país, amb una manca de valors i una aureola tan grisa.

Com a darrera opció

Arrimadas està batallant per trobar una alternativa a la desfeta que es veu venir a sobre. Davant la convocatòria d'eleccions catalanes no voldria que li passés el mateix que a les darreres generals i passar a ser un partit residual, també a Catalunya. El tarannà de C's no ha variat, continuen mal educats i sense aportar valor afegit i per tant no fa preveure una millora en els seus resultats. Probablement fan allò que només saben fer.

És per això que es vol refugiar sota el discurs dels unionistes en contra l'independentisme i presentar-se junts amb el PP, un altre partit que a Catalunya està per sota de les seves possibilitats. Dissimular la davallada barrejada amb els altres. De fet és la seva darrera opció si es vol dedicar a la política amb el seu tarannà.

Entretant, els partits independentistes no sé en què estaran pensant. Sigui quin sigui el resultat hauran de posar-se d'acord si volen tenir algun paper a jugar. Un acord que ara no ha estat possible. Quina garantia hi ha que després sí que ho aconsegueixin? Només per necessitat?

El panorama català no està gaire clar. Passarem cinc mesos pendents d'unes eleccions que poca cosa en podem esperar, més enllà de conèixer qui queda per davant, que sembla que és la cosa que més interessa a ERC i JxCat. Els catalans, però n'estem una mica farts i de moment hem castigat el que es creia millor. Pot ser que això torni a passar, encara que la situació de JxCat sigui tan caòtica.

C's i la creuada amb els barons socialistes

Com a últim intent, i veient que ERC estarà disposada a abstenir-se en la votació, la dirigent de C's empaita els barons socialistes perquè evitin la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol format per PSOE i Podemos.

C's va patir una reculada espectacular que obligà Rivera a dimitir, però el partit no ha llançat la tovallola, i Arrimadas, a qui tothom considera la substituta de Rivera, es baralla per no quedar definitivament desplaçada i sense cap paper al Congrés de Diputats.

C's, que s'excusa amb el pacte amb ERC, podria jugar un paper si donés el govern a Pedro Sánchez sense la necessitat de l'acord amb els temibles destructors de l'Espanya única! Per què no ho fa? Quina és la seva estratègia? Si realment fos un partit a tenir en compte, lluitaria per afrontar la realitat actual, però el seu nivell és molt proper a VOX i és per això que no s'hi pot confiar.

Tot fa pensar que C's es manté en el mateix biaix que en el moment de perdre tres quartes parts dels seus escons al Congrés, i que a l'espera del seu congrés no pensa canviar de rumb. No s'entén que podent ser clau, simplement es dediqui a bloquejar el govern, un fet que ja hi ha algun baró socialista que li ha retret. Veurem la consistència dels socialistes i l'actitud que prenen els seus barons. Pedro Sánchez ja va perdre una batalla, però ara sembla que la guerra caurà del seu cantó.

Boris Johnson, opció guanyadora al Regne Unit?

Avui Boris Johnson guanyarà les eleccions al Regne Unit, i molt probablement ho farà per majoria absoluta. Un president populista, com està de moda a massa llocs. L'alternativa a la candidatura de Johnson, el senyor Jeremy Corbyn, es considera massa radical i no té suficient suport a les illes. Quedarà per veure el paper que juga el partit escocès en aquesta ocasió. Si recupera els vots perduts en les darreres eleccions.

Amb la victòria de Boris Johnson es farà efectiva la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, prevista per a finals de gener 2020. Una sortida que es veuria frenada si fos el líder laborista qui guanyés les eleccions, perquè es convocaria un segon referèndum amb un resultat incert a hores d'ara.

No sé si us passa a vosaltres, però mirant el senyor Johnson no t'acabes de creure que pugui ser president d'un país com el Regne Unit. El veig molt poc seriós, i em fa dubtar de la seva capacitat per governar, de poder ser responsable del càrrec que ocupa i que aviat ho farà, amb majoria absoluta, si ens creiem totes les enquestes.

És clar que si al Regne Unit poden estar governats per Boris Johnson, no ens ha d'estranyar els polítics espanyols que hem tingut al capdavant dels successius governs espanyols.

Més autogovern a canvi de respectar la Llei

Quan la cosa no estava tan enrarida com ara, sobretot arran de la sentència als condemnats pel Procés, et sorprenies com des d'Espanya no s'adonaven que els catalans necessitàvem ser estimats, i que millorant el tracte podien aconseguir qualsevol cosa de nosaltres, ja que la majoria del poble de Catalunya no és visceralment independentista. Molts s'hi han tornat arran de l'actitud de l'Estat espanyol.

Avui es fa més difícil pensar en això, perquè han passat massa coses, tot i que mai és tard per rectificar. Dic això perquè he llegit un titular sobre les declaracions del senyor Teodoro García Egea, que no tinc el gust de conèixer, però que segons diu la notícia, és el segon de Casado al PP. He llegit que se'ns podria millorar les condicions si ens comportéssim i no anéssim contra la llei. Aquestes paraules han indignat Rivera, que tots sabem que només desitja destruir-nos, amb tot l'odi que és capaç d'acumular dintre seu.

Amb això no vull dir que el PP hagi canviat de cop i volta, i en tot cas caldria mirar ben bé a què es refereix quan parla de millora, de concedir-nos més autogovern. Ho dic perquè en les mateixes declaracions ha defensat l'aplicació de la Llei de Seguretat Nacional a Catalunya, per tal que el Mossos d'Esquadra depenguin de Madrid. No us penseu que en el PP hagi succeït cap miracle.

Malgrat tot, estic convençut que si hi hagués un canvi d'actitud per part del govern espanyol, es produirien molts canvis i probablement el percentatge d'independentistes baixaria. Tenim massa a perdre i no ho posem tot a la incertesa d'un posicionament irreversible.

Haurem d'esperar que passin les eleccions del 10 de novembre, i observar quin és el comportament del partit o partits que assumeixin el govern. De moment tot es mou al voltant de les eleccions i de la repercussió que tenen les paraules i declaracions.

Javier Nart surt de C's, però es queda a Europa

L'anunci de Javier Nart de donar-se de baixa com a militant de C's, sense abandonar l'escó d'eurodiputat, i continuar defensant el programa electoral de C's, em despista una mica, no sé si es considera més a la dreta o més a l'esquerra. Ja sé que no cal apuntar-se en un altre partit i que pot funcionar com a independent, amb trampa perquè no deixa de ser un trànsfuga.

Pel poc que he seguit el personatge al llarg dels darrers anys, més aviat em decantaria que s'aproxima més a VOX que no pas a cap altre partit. Potser m'equivoco, però no combrego gens amb la seva manera d'entendre la democràcia representativa. Més aviat el veig un dirigent que ordena i mana i que poc escolta els administrats. És per això que l'acosto a Vox.

Caldrà veure què farà dins del Parlament europeu. A la darrera votació ja va destacar per votar de manera diferent a la resta dels seus companys de partit, ara excompanys. El que tinc molt clar és que el trobarem sempre on s'ataqui la singularitat de Catalunya, la nostra llengua i cultura. En aquest aspecte no es diferenciarà del partit que l'ha acollit fins ara.

ERC qüestionada a les xarxes socials

Si us haig de ser franc no acabo d'entendre el que està passant a les xarxes socials on, des de fa unes setmanes, hi ha una sèrie d'atacs a ERC que no acabo d'entendre. Probablement m'he perdut alguna cosa, o bé no acabo d'entendre el posicionament d'uns i altres, i això em despista.

La situació que vivim ara no és la millor per a la gent independentista. Fa massa temps que es divaga, amb un govern sense actuar i a l'espera d'una sentència judicial que es preveu contundent, i sense resposta fixada. Tampoc la manifestació de l'onze de setembre d'enguany no acaba d'arrencar i es fa difícil preveure quin serà el resultat.

En una situació confusa com l'actual, i amb una picabaralla evident entre ERC i JxCat o PDECat, és fàcil entendre que els polítics d'una i altra banda siguin criticats, sobretot tenint en compte que la ciutadania demana unitat per enfrontar-se a Madrid. D'aquí, però, a atacar ERC culpant-los de tots els mals i dient que no són independentistes, sinó fins i tot botiflers, hi ha una gran diferència. 

No sóc seguidor d'ERC i en moltes ocasions els he criticat per la seva manera d'actuar, però en aquesta ocasió els poso al mateix cistell que els altres, que no despleguen, que només pensen en el seu partit, i que d'aquesta manera no es resol la situació de Catalunya dins l'Estat espanyol.

Crec que tots plegats hauríem de reflexionar una mica sobre la situació i intentar trobar solucions, més que no pas passar les culpes als altres. De fet, des d'Espanya és bo aquest enfrontament, perquè es perden energies i ells mantenen el timó.

Volen un no a la investidura de Pedro Sánchez

Un grup d'independents de JxCat es vol fer fort demanant un no a la investidura de Pedro Sánchez i fer marxa enrere en el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Cada dia, doncs, surten veus discordants amb la direcció del partit, mentre estudien com s'interrelacionen JxCat i PDeCat. Ara són gent independent els que tensen la corda i ja no sé qui mana a dins.

Penso que els pactes són per complir-los i no es pot anar canviant com de camisa a la primera. Potser no s'havia de fer el pacte, però varen tenir prou temps per pensar-s'ho i no veuria seriós que ara tiressin enrere. Tot i que, veient com va la política al nostre país, i observant quins polítics tenim en exercici, tot és possible i no et pots fiar de res ni ningú.

Perquè... si el pacte va venir donat com a revenja dels pactes d'ERC amb el PSC en alguns municipis, quedaria evident que la política està passant per uns moments molt baixos i perillosos. Els ciutadans votem els nostres representants en les institucions, perquè treballin per al nostre país, la nostra ciutat, i no perquè mercadegin amb els escons. Com que no podem escollir les persones, sinó els partits, ens hem d'empassar molts gripaus. Si el sistema electoral català s'hagués modificat i poguéssim tenir llistes obertes, potser aconseguiríem col·locar els millors a dins, i ens estalviaríem tants maldecaps. Esclar que llavors els partits ja s'encarregarien de filtrar les persones que podrien anar a cada llista. Ho tenim magre, i ara necessitem un cop de puny a la taula.

Ara a l'hora d'investir o no el president, que s'ho pensin una mica més.

Parats i avorrits perillosament

D'avui destacaria les baralles entre ERC i JxCat d'aquests darrers dies i la petició del govern perquè el ministre Borrell dimiteixi. Una petició absurda perquè tots sabem que, si hi ha un ministre que no dimitirà mai si li demana l'oposició, aquest és Borrell.

He llegit un tertulià de les xarxes socials dient que ERC no vol noves eleccions perquè sap que perdria tot el que va guanyar en les últimes. Segons aquesta persona, ERC va enganyar la gent dient-los que era un partit independentista quan s'ha confirmat que no ho és.

No conec els arguments per dir que ERC no és independentista. Sí és cert que la febre ha baixat, però algú podria dir que és estratègia, vista la situació actual, no prevista en el seu moment. La reacció del govern espanyol que molts creien incapaç d'aturar l'empenta independentista de tants catalans, manifestant-se cada any pels carrers i ciutats de Catalunya.

També seria curiós que ara el patit independentista fos l'hereu de Jordi Pujol, un partit que encara no acabem de conèixer quin és el nom verdader i qui l'acaba dirigint. Amb un president a l'exili actuant, aparentment, a soles, i un altre embolicat amb els seus propis paranys, el partit ha reaccionat a estirabots i enfrontat amb ERC, que ha tingut com a principal objectiu ser el virtual guanyador.

Més històries per anar repetint que estem aturats, que el govern no fa res. Avui llegint la contraportada de l'ARA, l'escrit de Josep Ramoneda, es recrea amb molts bones paraules en aquesta paralització perillosa del nostre govern i Parlament.

Albiol es queda sense alcaldia

Contra tots els pronòstics Albiol s'ha quedat sense alcaldia. Albiol va fer una campanya amagant la marca del PP que havia obtingut molt mals resultats i va aconseguir una gran victòria, però que no ha estat suficient per poder ser nomenat novament alcalde de Badalona. Tal com ha passat en molts d'altres municipis, la llista més votada no ha obtingut el regal de l'alcaldia, sinó que l'oposició ha aconseguit la majoria absoluta amb un altre candidat. 

El caràcter i l'actitud d'Albiol, sovint en posicionaments polèmics, ha fet que molts badalonins, però també d'altres municipis, estiguessin pendents de què acabava passant en la constitució del nou Consistori. Molts adversaris que renunciaven a la seva opció sempre que aconseguissin evitar que Albiol tornés a l'alcaldia. 

Per Albiol és una patacada després d'haver fracassat com a parlamentari català i ara no haver aconseguit l'alcaldia. Albiol no és persona de segona fila, necessita estar al davant i polemitzar amb qui sigui. No me'l ser imaginar de líder de l'oposició durant quatre anys, però és massa jove per renunciar a la política i no té, dins del PP, cap esperança o al menys això em fa pensar, atesa la situació en què es troba el partit.

Qui sí ha triomfat al marge del partit ha estat el nou alcalde de Terrassa que va dimitir arran de l'actitud del PSC en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i s'ha presentat en una nova llista i ha aconseguit fer fora el PSC de l'alcaldia. Albiol ho ha intentat amagant les sigles del PP, però n'ha quedat fora. Veure ara quin paper l'espera i si el respectarà durant gaire temps.

Algú del PP començar a dubtar del seu president

Crec que el PP comença a adonar-se que va errar col·locant Pablo Casado a la presidència del partit. Probablement els va animar l'empenta que tenia davant la crisi produïda per la moció de censura a M. Rajoy, i ho varen confondre amb tenir les idees clares. Ser bocamoll no és mai una bona solució, i sinó que ens ho preguntin als catalans, que prou pena passem amb el president que ens ha tocat, però suïcidar-se políticament pactant amb Vox, li comportarà més d'una patacada.

La lluita entre PP i C's per guanyar espai polític a la dreta, no només no els ha reforçat, sinó que han fet sortir de la caverna un monstre que amenaça en absorbir-los. Europa ja crida a l'ordre C's, que tan contents i feliços es trobaven dins del grup liberal. Pactar amb l'extrema dreta? Avui mateix hem conegut l'acord entre els socialdemòcrates i partits de centre per governar a Suècia, aïllant l'extrema dreta. És la tònica dominant excepte a Espanya. De fet, els militants de Vox han sortit del PP. No són tan diferents, ni els de C's tampoc. Veurem què passa a les eleccions europees, no sigui que C's surti del grup liberal per entrar al grup d'extrema dreta europea.

Dolors Montserrat, falsa i carregada d'odi

Escoltar l'exministra Dolors Montserrat resulta indignant i al mateix temps et produeix una sensació de vergonya aliena. Creies que no era possible veure actuar una persona tan mentidera, guiada per l'odi que l'ofega i la ràbia d'haver-se convertit en una simple diputada de l'oposició.

Es poden defensar els ideals i els principis de cadascú, però no es pot fer a base d'intoxicar la societat amb mentides, una rere l'altra, i amb aquest odi cap a Catalunya. Si algú dels que em llegiu aquest post no ho feu per primera vegada, sabreu que sempre havia desitjat que el PP català s'assemblés una mica amb el PP basc. Aquests sempre havien defensat el País Basc en les seves negociacions amb Madrid. Contràriament, el PP català, mai ha defensat els interessos de Catalunya per davant dels interessos del partit.

Observem que això no ha canviat i el PP català continua prioritzant el partit, espanyol perquè el català gairebé ha desaparegut del mapa, abans que defensar Catalunya. Ens trobem amb un discurs curiós en què des de C's i PP s'acusa al govern de la Generalitat de defensar només a una part dels catalans, però no accepten que ells no defensen el país, sinó que lluiten i criden a favor que sigui el govern de Madrid qui mani directament a Catalunya. Què passaria si sumessin majoria absoluta? Desapareixeria el país? Potser l'autonomia continuaria, però la capacitat i autonomia que ens deixarien la convertiria en testimonial, sense poder efectiu. Aquesta és la Catalunya que C's i PP defensen, i aquesta és la Catalunya que molts catalans no desitgem, fins i tot catalans que no volen la independència.