La representativitat dels sindicats

Arran de les jornades de vagues del professorat; la negociació dels seus representants sindicals amb el Departament d'Ensenyament; els acords establerts amb uns i altres, i la votació final de professors i mestres, sorgeix el tema de la representativitat dels sindicats i els deures i drets dels sindicalistes.

Sense voler entrar en el fons de la qüestió i només quedant-me en les formes i els resultats obtinguts, m'entra el dubte sobre la representativitat dels sindicats. Ho podem comparar amb els partits polítics, que són la base del sistema democràtic occidental. Hi ha militants, simpatitzants i votants. En el cas dels sindicats passa el mateix. Hi ha afiliats, crec que una minoria, simpatitzants i, en el cas que tractem, professors i mestres que han votat.

Quan un partit polític fracassa en les seves decisions, perquè no rep el suport dels votants, passen a l'oposició i alguns es retiren de la política. En el cas dels sindicats no succeeix el mateix. Ara hem tingut un exemple en què els anomenats sindicats majoritaris, perquè en el seu dia varen guanyar les eleccions sindicals, han posat a votació el preacord amb el Departament d'Ensenyament i han perdut. Què passarà ara? És cert que els partits polítics en el govern no acostumen a convocar referèndums per copsar l'opinió de la gent i, en canvi, els sindicats sí que han sigut valents, i han perdut.

Vist el que ha passat, la lògica em diria que els líders sindicals haurien de fer un pas al costat i que fossin uns altres els que lideressin la representativitat dels professors. Potser caldria fer eleccions sindicals per veure quin sindicat i quines persones prenen el relleu. Res d'això passarà. S'hauran de reinventar i desconec com continuarà. Les persones que varen pactar l'acord no han aconseguit que el professorat el ratifiqués i això s'hauria de reflectir d'alguna manera. Aquí ho deixo perquè algú m'ho expliqui.

Siguem positius!

Avui pensava que seria bo que ens esforcéssim a ser positius, sobretot en aquests temps que sembla que tot ens ve girat, de trascantó. Que ens toca rebre moltes batzegades i algunes difícils de suportar. Ens semblarà una estupidesa, però si intentéssim buscar la part positiva de les coses, potser no viuríem tan angoixats, amb tanta crispació i violència.

Que et suprimeixin el transport públic d'un dia per l'altre no és una cosa menor. Hi ha molts punts per generar malestar i rebuig, i una crítica furibunda a l'Administració, als responsables de la seva gestió. Que et diguin que tot és culpa de la manca d'inversió i manteniment que s'arrossegava des de fa tants anys, no et descobreix res que no sabessis, i d'això et queixaves. És que no se n'han adonat fins ara, o és l'excusa perquè no els ho tirem en cara? 

El govern català no ha estat a l'altura, i soc conscient que la situació no és fàcil i que ningú voldria trobar-s'hi, però ja està bé que només fem bona cara quan les coses van bé, quan tot ve de cara. És quan hi ha problemes que pots valorar la capacitat de gestió i lideratge d'un govern.

Malgrat tot, però, hem d'intentar ser positius i pensar que, potser ara que ha espetegat tot trobaran la manera de resoldre el que no han estat capaços durant dècades. No només els que ens governen ara, sinó també tots els que els han precedit. 

I aquí també hi podríem col·locar tota la xerrameca que hi ha a la nostra vila amb la posada en marxa del sistema de recollida de la brossa, porta a porta, a tot el municipi. Segur que les coses es poden fer millor, però l'actitud de la gent és important i posar-s'hi d'esquena no és la solució. 

Avui hi havia una gran cagarada de gos al carrer de casa. Algú ja l'havia trepitjat. La pregunta que m'ha vingut al cap ha estat: el passejador o passejadora del gos que ha deixat aquest regal al mig del carrer, està d'acord amb el nou sistema de recollida de la brossa? O potser és el primer de criticar-ho i no s'adona que és un porc, un incívic i un maleducat? Siguem positius i contribuïm a fer fàcil la convivència.

Extravagants pul·lulant pels carrers

Probablement avui tocaria parlar del debat d'investidura del president del govern espanyol, de tot el que ha passat durant la primera sessió, esperant quins seran els resultats de la votació de demà dijous, però no ho podré fer. No ho he seguit ni poc ni molt, encara que estic segur que ràpidament em posaré en sintonia i coneixeré tot el que ha succeït i s'ha dit. Sí que puc parlar de la pena que tinc en veure la reacció de molts ciutadans espanyols, demostrant la seva ignorància, però també l'odi que no sé ben bé d'on els ve.

No vull pas dir que tots els simpatitzants de Vox i PP siguin uns ignorants, ni que no puguin manifestar-se en contra del pacte d'investidura, sobretot tenint en compte com s'ha gestat tot plegat. Sí que és cert que a l'hora d'analitzar-ho no podem oblidar-nos de tot el que han fet personatges com Aznar i Rajoy, i no donar-los una bona part de la culpa. Això no treu, però, que segons quines manifestacions, declaracions i sobreactuacions, resultin extravagants, humiliants i vergonyoses.

Em fa vergonya que els europeus puguin pensar que tots som iguals. No pretenc passar per una persona millor que els altres, però diferent, i sí, molt millor que segons quins personatges que estan sortint a les televisions i les xarxes socials. Com a mínim tinc el sentit del ridícul ben present, i la voluntat d'escoltar els altres, encara que no pensin igual, respectar-los com a persones. Algunes d'aquestes, el seu comportament és força dubtós i surt fora de la racionalitat.

Voldria pensar que les declaracions i manifestacions que han tingut lloc avui a la seu del Congrés de Diputats de Madrid hauran estat a l'altura d'uns polítics, que ens representen, i que han de conduir el país o fiscalitzar la feina dels encarregats a governar. Em temo, però, per experiència, que alguna o altra beneiteria haurà aparegut i potser m'he estalviat algun moment desagradable, de vergonya aliena.

Ho he dit moltes vegades, perquè ho crec fermament. Espanya necessita una dreta civilitzada, capaç d'aglutinar totes aquelles persones que no tenen pensaments socialistes i de progrés social. Mentre la dreta espanyola vagi de la mà de l'extrema dreta, sense aparents diferències, el país no anirà bé. Aquesta dreta ha fet bo al president socialista, malgrat ser qui és i com és. Una persona que ha incomplert tots els compromisos adquirits, sense que passés cap mica de vergonya. Un president que ha fet gala de ser el més progressista de la història, quan els beneficis per a l'esquerra encara estan per veure. Malgrat tot, però, veient el panorama que ens brinda la dreta, no hi ha cap dubte que la majoria d'espanyols tenen clar què no pot passar si volem avançar en democràcia i drets socials. 

Adéu 2022, en el proper ho farem millor

Acabem un any complicat, que ens deixa un regust estrany i moltes ganes de començar-ne un de millor. Un any on sobresurt la guerra a Ucraïna, per propera, i com totes les guerres, injusta i absurda. El dolor que ens acompanya perdura, perquè no hi sabem veure el final, i això farà que l'any que encetem demà, mantingui un panorama terrible, amb víctimes innocents, fruit d'un despropòsit del president rus, i culpa d'un món que no valora prou les persones.

També acabem l'any amb un repunt dramàtic de la violència masclista, que en un mes ha matat a l'estat espanyol a dotze dones en mans d'uns botxins que havien de ser els garants de la seva felicitat, els seus companys de viatge, i en canvi han esdevingut els criminals que les hi han fet perdre la vida. Uns culpables que no ens poden deixar indiferents i que ens obliguen a trobar solucions immediates a tanta barbàrie i injustícia.

I acabem un any sense un futur massa clar pel que fa als preus de l'energia, de les hipoteques i dels productes bàsics d'alimentació. Un fet que provoca problemes greus a les classes més humils i vulnerables, i que els governs han de mirar de trobar-hi solucions per aconseguir que la seva vida sigui digna.

I en començarem un de nou, que voldríem que fos millor, ja sigui perquè siguem capaços de resoldre els problemes que arrosseguem, i més imaginatius a l'hora de liderar projectes de futur, més justos i equitatius. A nivell municipal, i atès que es convocaran eleccions, tenim l'oportunitat de canviar aquells governs que no han fet la feina, que no han complert les promeses que havien anunciat ara fa quatre anys, i donar suport als que sí que han estat encertats en la seva gestió municipal.

A casa nostra, a la nostra vila d'Arenys de Mar, hem d'aconseguir un canvi de govern que ens permeti millorar les condicions de vida de tots els arenyencs, sobretot dels més vulnerables, i que no disposen d'un mínim que els permeti viure correctament. Però també per millorar la netedat dels nostres carrers i liderar projectes que portem anys encallats. Un nou govern que no faci falses promeses i que les que ens presenti les compleixi. Que reti comptes de la seva feina, amb transparència. Que escolti els vilatans, els animi a participar realment de la vida pública, i doni resposta a les seves demandes, queixes i opinions.

El llistó està molt baix, i estic convençut que el podem aixecar. Cal esperit de servei, humilitat, sinceritat i ganes de treballar i empenta. Cal gent preparada que no només busqui una cadira que li doni rellevància. Calen persones empàtiques, honestes i treballadores. I això ho hem d'aconseguir, perquè segur que entre tota la nostra població disposem de persones que tenen aquest perfil.

Des del meu blog us desitjo una bona entrada d'any, i que tots els vostres anhels i objectius els pugueu dur a terme duran l'any 2023, amb l'acompanyament de tots els vostres amics, familiars i veïns. Totes aquelles persones que formem part d'aquesta bella vila marinera.

Polítics mediocres

M'ho heu sentit dir moltes vegades i penso que no vaig errat. Col·locar tots els polítics en el mateix sac és un error i una injustícia. Hi ha polítics que es mereixen ser reconeguts com a vàlids i és una llàstima que per culpa d'altres la gent els critiqui, encara que sigui generalitzant.

És cert, però que el nivell general ha baixat molt. Si més no aquesta és la impressió que tenim persones amb una certa edat i que fa molts anys que hem anat seguint la política, amb més o menys implicació. Sempre votant, amb el risc que després t'hagis de penedir de la teva decisió.

En aquests moments se'm fa difícil trobar un partit polític català a qui donar-li suport perquè ens tregui de l'atzucac on ens hem enfonsat des de fa temps. Seria, doncs, la millor ocasió per canviar el sistema electoral i poder votar llistes obertes. Segur que trobaríem entre tots els polítics que es presenten aquelles persones que ens mereixen confiança i que els podem donar el nostre vot.

Aquesta possibilitat no existeix i em fa l'efecte que jo no l'arribaré a veure mai. No només no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral catalana, sinó que a més som incapaços de valorar la possibilitat d'acostar més els polítics a les persones que els voten.

Els partits polítics són massa forts i estan massa interessats en presentar llistes tancades. Ells s'encarreguen de confeccionar les llistes i posar-hi les persones més fidels als líders dels partits, per aferrar-se al càrrec i continuar vivint de la política. Ja no es tracta de trobar persones capaces de governar, sinó fidels que mai et fallaran.

A les xarxes socials hem pogut veure com molts polítics han caigut a la trampa de participar-hi, intentant justificar moltes vegades allò que no és justificable, i emprant expressions i raonaments molt mediocres. Així és com demostren la seva vàlua personal i professional. La llàstima és que les relliscades no els perjudiquen, sinó que fins i tot els avalen per quedar-se més amunt a les llistes dels partits polítics.

Fa temps que demanem un pas al costat de molts dels polítics implicats en el Procés català. Crec que farien un gran favor al país. Retirar-se a temps no vol dir necessàriament acceptar la derrota, sinó simplement reconèixer que ja no els queda més corda i en tot cas els podem agrair els serveis prestats. 

Els maldecaps de Joe Biden

Aquests dies es parla de la popularitat del president dels EUA, el senyor Biden, i la veritat és que no queda gaire ben parat. Se'n parla perquè enguany, a la meitat del seu mandat, hi ha previstes unes eleccions que li podrien fer baixar molts punts i amargar-li la resta del mandat. 

Tots recordem com va anar l'elecció del senyor Joe Biden. El món estava molt atent a veure què passava als EUA, després d'un mandat complicat amb Donald Trump com a president, i sobretot perquè va amenaçar de no acceptar els resultats electorals si en sortia derrotat. Es va posar en dubte la democràcia de la primera potència mundial, i es temia per les repercussions que això tindria.

Biden va sortir-ne victoriós, tot i que no despertava un gran entusiasme. D'alguna manera molts demòcrates del món occidental buscaven la derrota de Trump, sense importar gaire qui accedia a la presidència dels EUA. Des del primer dia es va dubtar molt de la idoneïtat del candidat demòcrata, però això no era el més important.

Després de quedar clar que Trump havia perdut, varen començar els recels sobre les anècdotes del president i la seva capacitat per liderar el món occidental, tenint en compte l'empenta que havia agafat la Xina, i tot el que ha anat succeint amb la Rússia de Putin.

De tot plegat et sorprèn la dificultat per trobar persones al món que tinguin un perfil escaient a liderar un país, sobretot tenint en compta la seva influència a la resta del món. Tot això et fa reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, i com es configuren els candidats, el suport que reben, i els interessos que hi ha al seu darrere.

Som a mig mandat i al marge dels resultats que les eleccions abans esmentades puguin deperar, cada vegada hi haurà més pressió sobre el mandatari nord-americà, i encara més si s'especula en la possibilitat que el derrotat republicà, el senyor Trump, vulgui tornar a intentar aconseguir la presidència. Els fets de l'assalt al Capitoli varen ser prou greus i varen provocar una ruptura al país que difícilment es podrà superar. 

La gravetat de l'actuació del president Trump segur que tindrà conseqüències durant molt de temps, i de manera especial en les primeres eleccions que tindran lloc als EUA, amb un president que no acaba de donar la talla, molts problemes internacionals, amb pèrdua d'influència mundial, i un Trump venjatiu que voldrà recuperar la presidència, ja sigui personalment, o a través de gent de la seva confiança. El partit republicà va quedar molt tocat, sucumbint a la influència de Trump, simplement per evitar una derrota més gran de la que varen tenir. 

JxCat ja no sap què dir ni què fer

Ahir parlava en aquest blog de l'acord a què havien arribat quatre partits catalans sobre una proposta de modificació de la llei de Política Lingüística, i els efectes que havia tingut a les xarxes socials. Reconeixia que calia analitzar a fons la proposta, però que d'entrada semblava que era una marxa enrere en la defensa del català. Aquesta no és l'opinió d'ERC, que ho defensa com una manera de consolidar la immersió lingüística. Jo tinc els meus dubtes.

No vull insistir tant en la proposta com en la reacció de JxCat, que va signar l'acord, però que veiem com ho rebia el poble català ha fet enrere i demana modificar l'acord. El fet és insòlit, però veient els polítics que tenim, ja res no ens ve de nou. Com pot ser que es prenguin decisions tan importants i amb tan poc convenciment, per acabar desdient-se'n a la primera de canvi?

Aquesta actitud de JxCat demostra la ineptitud dels seus responsables polítics, i explica la situació en què ens trobem des de l'octubre de 2017. Portem gairebé cinc anys de paràlisi, i molt més temps haurà de passar abans no aconseguim avançar, a no ser que tota aquesta colla d'inútils facin un pas al costat i surtin nous polítics que sàpiguen liderar el camí cap a la sobirania.

De fet ja no es tracta tant de veure si els nostres polítics són capaços de liderar el procés independentista, sinó que ja només els demanem que sàpiguen liderar un govern d'un país, amb moltes inquietuds, però amb uns governs que fan figa davant de qualsevol obstacle.

ERC continua amb la idea que es pot pactar tot amb el govern espanyol, encara que fins al dia d'avui s'hagi demostrat que no serveix de res, malgrat les seves decisions de donar-li suport en tot. Ara, però veiem que JxCat no només no té clar quin és el camí a seguir, sinó que pren decisions sense cap mena de convenciment, dubtant de tot i donant una imatge pèssima. 

La societat civil està molt cansada a Catalunya, i molt fastiguejada dels polítics que hem d'aguantar. No se'ns pot demanar gaire res més. Penso que seria bo un canvi de dirigents i per això recordo les paraules de Jordi Cuixart quan va plegar d'Òmnium Cultural. No només ell havia de fer el gest, sinó totes aquelles persones que han viscut un procés complicat, i que han quedat tocats, però també aquells que els han substituït, sense tenir la talla.

Feijóo es decideix

Sembla ser que Feijóo ja ha manifestat que optarà al relleu de Casado al capdavant del PP espanyol. De fet estava cantat i no es coneix ningú que li pugui fer ombra, la qual cosa no vol dir que no hi hagi persones dins del partit que li puguin fer la punyeta. Ayuso ha deixat molt clar que, tot i no voler liderar el partit, sí que no deixarà de marcar una línia dissident.

El PP necessita passar pàgina d'aquesta situació que ha portat a deixar al carrer el seu president. El més greu de tot això no és la pèrdua de Casado, que ha demostrat la seva ineptitud, sinó el fet que la persona denunciada per corrupció sigui qui en surt més reforçada de l'esdeveniment.

I encara, el que és pitjor, és que Ayuso tingui el suport de la militància, si més no la madrilenya, que no la castiga per la possible prevaricació a favor del seu germà. La gent ho troba com una cosa normal, utilitzar el poder públic per beneficiar-se econòmicament. 

Casado va voler allargar la seva agonia per tenir l'oportunitat d'acomiadar-se de tothom amb la cara alta, però s'ha trobat en què la seva adversària, qui l'ha fet caure, ho ha aprofitat per posar més llenya al foc, i exigir l'expulsió del partit de les persones que la varen espiar. És la millor defensa, a partir de l'atac, per demostrar que té molt clar que ha actuat bé, i que són els altres els que s'han equivocat, i hauran de pagar la culpa.

Entretant, a casa nostra tenim els ànims esvalotats amb les declaracions de Josep Borrell, a qui s'acusa d'estar constantment atacant Puigdemont. No sé què hi ha de cert, però sí que és veritat que no pot pair gaire tenir els exiliats al Parlament europeu. Li fan nosa, però no sé si tanta com per tenir-los en el seu pensament a tothora.

Més bajanades de l'insensat Casado

Si Casado es pensa que els espanyols es creuran que els mestres catalans no deixen pixar els que parlen en castellà, és que te en molt baixa consideració el poble espanyol. I encara si hi afegeix que els hi posen pedres a les motxilles. 

És intolerant aguantar aquest insensat que pretén governar Espanya, i el pitjor de tot és que té possibilitats d'aconseguir-ho. Realment tenia raó Churchill quan comparava els humans amb els animals, en qüestió de lideratges. 

El PSC s'ha negat a participar a la manifestació d'aquest matí a Barcelona en defensa del català, però Iceta ha deixat clar al PP que no poden jugar a desestabilitzar la societat catalana per aconseguir més vots espanyols. Probablement el que fa Casado és afavorir Abascal i que Vox creixi més a Espanya.

Repugnants Carrizosa i Arrimadas, però coherents amb els principis fundacionals. Ciutadans va néixer per posar traves a la immersió lingüística, polititzant allò que funcionava bé. Volien, i continuen igual, eliminar el català o que se subscrivís a l'entorn familiar i folklòric. En aquells moments saber català era un avantatge per promocionar-se socialment. Avui ha canviat i ja no és el mateix. Potser per això el que ens cal és recuperar aquest punt de reconeixement, i això és cosa de tots i no només del govern i les lleis que es puguin decretar.

Hem de respectar totes les llengües, sense oblidar la necessitat de protegir el català, que és de totes la que més possibilitats te de perdre. Parlar català en el nostre entorn, sense canviar de llengua quan l'interlocutor en parla una altra, sempre i quan ens pugui entendre. És per això que a l'escola s'ensenyen les dues llengües i tots els alumnes acaben sent capaços d'entendre-les, que no vol dir parlar-les. Els monolingües són els castellanoparlants, i no els que parlem català.

Al PSC, qui l'ha vist i qui el veu!

Ja ho he comentat més d'una vegada en aquest blog: el PSC d'ara no és el mateix de l'època de Maragall o Montilla. El seu tarannà va començar a canviar amb Iceta i s'ha radicalitzat amb Salvador Illa, en el sentit de no donar suport a la singularitat catalana, i ser esclau del PSOE.

Ara ho estem veient amb tota la polèmica lingüística, en què el PSC s'ha alineat amb la dreta, fins i tot ara que és tan radicalment d'extrema dreta. Un PSC que va impulsar la immersió lingüística i que ara s'hi posa d'esquena.

Quan vaig veure que el PSC impulsava Salvador Illa per liderar el partit, ja vaig saber com evolucionaria. El seu currículum no tenia res a veure amb el que havia estat el PSC anys enrere. El lideratge d'Iceta no seria un tràngol temporal, sinó que iniciaria una nova ruta, gens propícia per a Catalunya.

És una llàstima que el PSC no tingui memòria i es decanti per sumar-se a les mentides de la dreta més extrema de tots els temps. El que hem sentit aquests dies al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya sobre el català ha estat infame, només producte de l'odi vers Catalunya i el català. Quan s'ha necessitat el PSC per donar la cara i defensar el que sempre havia defensat, s'han fet enrere i s'han col·locat al costat de la dreta espanyolista.

Em faria vergonya anar de la mà de personatges com el senyor Carrizosa, que ha comparat els fets de Canet amb Ermua, en temps del terrorisme d'ETA. És ben cert que Ciutadans només pot existir si hi ha un clima bèl·lic, i això és el que estan creant per evitar desaparèixer. Fàstic em provoquen les declaracions de polítics de Ciutadans i PP, i veiem com el PSC no dona la cara per defensar-nos. 

Els partits polítics i el territori

De les declaracions d'Antoni Esteban, en el moment d'anunciar que deixa de liderar la Coordinadora Preservem el Maresme, en destacaria la frase on diu que els partits polítics no representen el territori. Crec que és important aturar-nos i reflexionar què estem fent políticament parlant. ¿Com pot ser que no puguem comptar amb els partits polítics, si el nostre sistema polític de democràcia participativa es basa en ells?

Les seves paraules serveixen per justificar la necessitat de mantenir les plataformes de ciutadans que es mobilitzin per aconseguir diferents objectius. Què fan, doncs els partits polítics? Es limiten a produir polítics per ocupar llocs de lideratge? Per què no escolten el territori?

Recordo quan els partits polítics no estaven legalitzats i tenien molt protagonisme les associacions de veïns, on es canalitzaven les reivindicacions ciutadanes, amb el recorregut que llavors era possible. En el moment que es varen legalitzar els partits polítics, aquests es varen configurar amb molts membres que havien estat a les associacions de veïns, i al mateix temps les varen menystenir. Per a les noves entitats, les associacions de veïns havien deixat de tenir interès i sentit. 

La història ens ha demostrat que no és cert, i que les associacions veïnals han continuat sent necessàries, en gran part perquè els partits polítics no han escoltat la ciutadania, tal com calia esperar. D'aquí també se'n desprèn la necessitat de mantenir aquestes plataformes ciutadanes, que són necessàries i que sovint els partits polítics desestimen i critiquen, com si fossin competidors seus.

Els nostres polítics, forjats en partits polítics, no estan connectats amb el territori. Viuen en un món a part, i no acaben d'entendre què passa al carrer. Això és molt negatiu, perquè produeix un desencís entre la gent, i un rebuig cap al polític professional. No sé si la gent de Preservem el Maresme ha aconseguit la gratuïtat de l'autopista, però de ben segur que ha influït, i que ha evitat que hi hagués una nova pròrroga, cosa que no s'hauria aconseguit de la mà únicament dels partits polítics.

Poca confiança en el futur govern

Em resulta absurda la resposta de JxCat a la pressió per pactar el nou govern. Diuen que no cal córrer, sinó fer un bon recorregut i un bon pacte. No estem preocupats perquè no hi hagi un pacte de govern, sinó perquè no tenim cap confiança que per més que es trigui s'aconsegueixi construir un bon govern, capaç de solucionar els molts problemes que té el país i fer-nos avançar.

No és qüestió de temps, sinó de persones i actituds. Els actuals polítics que estan negociant el nou govern, no ens mereixen cap tipus de confiança, que siguin capaços de liderar un govern eficaç. Ens han ensenyat com són i com pensen i ja en tenim prou.

El problema és que sembla ser que no hi ha alternativa. Que tot el que hi ha és el que tenim al davant i amb això no podem anar enlloc. No confiem en els polítics de JxCat i ERC, però tampoc ens engresquen els alternatius, els que ens podrien presentar els socialistes amb Salvador Illa al capdavant. 

De veritat que al nostre país no hi ha ningú millor? Hem de deixar-lo a les mans dels que ens han governant els darrers temps, o els que hem tingut a l'oposició? Sé que a aquests darrers no els hem donat l'oportunitat de demostrar-ho, però veient com han actuat a l'oposició i escoltant les declaracions de persones que ocupen els primers llocs, com ara Eva Granados, ja en tenim ben bé prou.

Avui llegia Vicenç Villatoro al diari ARA demanant un nou govern, que Catalunya necessita un nou govern, però jo li diria que no qualsevol govern, i el que em temo és que no tindrem el millor govern que podríem esperar, com tampoc Espanya té el govern més progressista possible, tal com ho estant proclamant.

Josep Bou a l'Ajuntament de Barcelona

El díscol Josep Bou, per cert, felicitats!, diu que no li faria res liderar Vox a l'Ajuntament de Barcelona. De fet no fa gaires dies va manifestar el seu enuig amb tot el que passava al PP, sobretot pensant en la gent que té més propera i que, segons afirma, no l'estimen ni el volen. Els seus arguments per no fer un lleig a Vox, és que són constitucionalistes i monàrquics, i que acaten les lleis. Què més se'ls pot demanar?

Està molt clar que li agrada ser a l'Ajuntament de Barcelona i si no pot ser-hi amb el PP ho serà amb un altre partit. No cal dir que Josep Bou és curiós i ha demostrat molt bé com pensa i què pensa. Diu les coses pel seu nom i en un moment en què el PP, a qui encara representa, passa per hores baixes, és el millor que li pot passar.

Coincidia amb ell, i així ho vaig manifestar fa unes setmanes, en que el PP s'havia equivocat a l'hora d'escollir els seus representants per anar a les llistes, tant a les eleccions generals com en aquestes darreres autonòmiques. Posar-hi gent de fora, a les primeres, o a independents trànsfugues, per davant de persones de casa no era gaire encertat.

Tot i que en aquestes declaracions, Bou manifesta que Pablo Casado confia en ell, veurem en què acaba tot això, i si a diferència dels altres moviments d'aquests dies, és ell qui acaba marxant del PP per anar a un altre partit. Sempre a contracorrent.

Ens fan falta bons polítics

Llegint diferents articulistes sobre temes diversos, t'adones que hi ha un tema de fons que es repeteix en la majoria dels casos. Es tracta de la qualitat o nivell dels nostres polítics actuals, i la necessitat de trobar-ne d'altres, que els substitueixin i millorin en la seva capacitat per liderar les nostres institucions.

Vivim uns temps difícils, agreujats per la situació sanitària, però sobretot pels efectes del Procés català i la judicialització de la política. Ens trobem amb molts entrebancs que dificulten la bona marxa de l'economia, però sobretot de la política. La capacitat de liderar un projecte viable que desencalli la situació actual.

Cal tocar de peus a terra i saber valorar quines són les prioritats de la població, de tots els catalans i també dels espanyols. Una cosa són les legítimes aspiracions dels catalans a decidir el seu futur i una altra les possibilitats que això pugui ser una realitat immediata. Necessitem trobar la manera de resoldre els principals problemes actuals, amb una economia molt tocada per la pandèmia, amb una pèrdua d'empreses i de llocs de treball, amb una taxa d'atur juvenil escandalosa i un abandonament formatiu preocupant.

Sembla com si els polítics empresonats i a l'exili, siguin el millor que tenim i que no siguem capaços de trobar-hi relleu. No em crec que no hi pugui haver altres persones disposades a liderar un projecte polític engrescador, viable i triomfant. Ens cal analitzar què és el que condiciona aquesta manca de lideratge per tractar de solucionar-ho. Entretant, convindria demanar als actuals polítics, que siguin curosos amb les seves decisions, que no siguin extremistes en les seves decisions, i siguin capaços de dialogar i cedir en allò que sigui necessari, per poder caminar tots junts cap a la consecució dels nostres objectius.

El PP i C's catalans volen treure pit

Vivim aquests dies la pugna dialèctica entre el PP i C's a Catalunya, pensant ja en les eleccions que el president Torra va prometre una vegada s'aprovin els pressupostos. El PP i C's volen liderar el front constitucionalista i mesuren les seves forces. Uns tenen expectatives de recuperar protagonisme, fixant-se en els darrers resultats electorals de Madrid, i els altres treuen pit dient que són la primera força política al Parlament català.

Està clar que C's s'hi ha de fer molt per despertar-se del llarg son provocat per la desfeta de les generals, que va provocar la dimissió del seu cap, i que Arrimadas vol passar pàgina com si res no hagués passat, sense voler canviar el seu sistema d'oposició, de comportar-se com uns mal educats, indignes de formar part de les institucions públiques.

El PP català té confiança en recuperar vots procedents de C's, i és per això que no té cap interès en presentar-se junts amb ells a les properes eleccions. Si recuperen la imatge i les expectatives de vot, per què s'haurien de presentar junts amb qui és més rival directe?

El PSC té clar que no ha de caure en el joc dels constitucionalistes. Tenen molt clar que ho són, però que no tenen res a veure amb la dreta, que blanqueja l'extrema dreta de Vox.

El perill per al PP és que malgrat recuperi vots de C's, en perdi pel costat més extrem, amb l'èxit que pugui tenir Vox. És per això que ha de marcar perfil propi, amb un discurs extremista, però sense arribar al punt de Vox, per marcar diferències i emportar-se novament el vots dels més extremistes, que durant molts anys han confiat en el PP.

Tenir en compte la CUP

ERC té coll avall que en aquestes eleccions els seus resultats seran encara millors que les anteriors, on varen obtenir un molt bon resultat. Creuen des d'ERC que són el partit capaç de liderar l'independentisme tal com ells el tenen previst, i probablement tinguin raó. Tot i així no podem oblidar que en aquesta ocasió s'hi presenta la CUP i és previsible que no només s'alimenti de l'abstenció, sinó que prengui vots als altres dos partits sobiranistes, en particular ERC.

Puc entendre que ERC no pateixi pel paper que puguin fer la gent de Junts per Catalunya. Aquests fa molt temps que la veuen ballar i molts dels possibles votants no tenen clar qui són uns i altres. ERC, però ha de tenir en compte la CUP que entra amb força i amb moltes ganes d'obtenir escons al Congrés de Diputats. El paper que ha jugat ERC en l'enfrontament amb Junts per Catalunya, i la seva participació en un govern passiu i encallat, pot afavorir el traspàs de vots a la CUP, que defensa una postura molt contundent davant la repressió que no només rebem de la dreta, sinó que també ens arriba del PSOE, el principal candidat a governar.

Les estadístiques del CIS han estat molt més favorables als rumors que apuntaven un descens en el nombre d'escons. Aquesta setmana rebíem unes xifres que animaven el PSOE a seguir lluitant per millorar encara més els resultats. Cal recordar, però que les eleccions s'han convocat per la incapacitat de pactar els dos partits d'esquerres, i les expectatives no són gaire més diferents, i caldrà veure si en aquesta ocasió el pacte es pot dur a terme.

Per als independentistes el repte està en sumar el màxim d'escons per continuar demostrant que la majoria del poble català està pel referèndum d'autodeterminació, i el dret a decidir.

Cap de setmana de manifestacions

Els dies passen molt de pressa i avui fa dos anys justos que durant vuit segons vàrem ser república independent. Aquells polítics que donaven la imatge de tenir les coses molt ben planejades varen fer marxa enrere, sense tenir un pla B que es posés en funcionament.

A partir d'aquell dia els fets s'han anat succeint, amb un poble engrescat, encara que cada vegada li costa més sortir al carrer, i la desaparició dels polítics, uns perquè varen ser presos o a l'exili, d'altres perquè no han estat capaços de substituir-los ni liderar el govern.

Han estat dos anys que hem lamentat la injustícia de tenir presos persones democràticament innocents. Unes persones que com a molt varen cometre el delicte de la desobediència. Després de la sentència, hem reaccionat amb ràbia i alguns, els més joves, ho han aprofitat per fer aldarulls al carrer i enfrontar-se a una policia, que no ha tingut escrúpols a l'hora de reaccionar.

Han passat dos anys sense govern, amb un president que va a la seva i que ens fa tremolar quan obre la boca. Un govern amb dos partits enfrontats per demostrar qui és més fort, encara que sigui a costa de sacrificar el futur del nostre poble. Uns partits que han ensenyat el pitjor de les seves entranyes i que fa que moltes persones no hi vulguin entrar.

Ahir hi va haver la manifestació per la llibertat dels presos polítics i exiliats, i avui hi ha la resposta dels unionistes, alguns vinguts de fora de Catalunya, per exigir la fi del procés i acabar amb la idea de voler trencar la unitat espanyola. L'aparent lluita per veure qui arreplega més gent és una absurditat i en democràcia no hi ha una manera més clara per demostrar què pensa el poble, que la votació i el referèndum. Argumentar que la Constitució no ho permet és una excusa de mal pagador. La raó es troba en la por que la majoria del poble català demanés ser lliure, i davant d'aquesta amenaça qualsevol excusa serveix.

Aquesta calor que ens reclou a casa

Cap de setmana calorós, tancats a casa mig a les fosques per evitar que entri la calor a dins. Sort en tenim que les cases antigues, amb parets tan gruixudes es mantenen fresques. El secret és no deixar entrar aquest aire calent que es respira a fora.

I tots pendents del treball de bombers i voluntaris per extingir el gran incendi de l'estiu. Tothom t'ho ven com a una cosa natural, que en veurem més perquè l'extensió de bosc a Catalunya ha augmentat extraordinàriament i conté molta matèria combustible. Estem preocupats per les persones que ho han perdut tot, per les dificultats que tindran per sobreposar-se, malgrat hi hagi hagut solidaritat.

I Rivera té altres maldecaps. Em crec qui diu que no ens pensem que l'estan enterrant, però sí que és veritat que passa per uns dies difícils, amb qüestionament intern. Es veia a venir, ja que no podia ser que tots els militants estiguin tan confosos que no veiessin la trajectòria de la direcció del seu partit. Una trajectòria més enfocada a disputar-se amb Vox l'àmbit d'extrema dreta, probablement per la incapacitat de liderar la dreta espanyola. El PP es manté fort malgrat els escarafalls de Casado i el trencament dels acords amb Vox per fer-se amb les alcaldies i presidències de parlaments autonòmics.

A casa esperant que els meteoròlegs tinguin raó i la calor vagi a menys per poder sortir a passejar per la Riera.

Una pèrdua de confiança no només des del Parlament

La pèrdua de confiança que dijous podria ser majoritària al Parlament de Catalunya no només ve dels partits polítics, majoritàriament els unionistes, sinó que també es respira entre la població, hagin votat o no uns partits contraris a la independència. Sí, tots plegats estem molt cansats d'un govern, amb Torra al capdavant, que no genera cap tipus de confiança i paralitza l'acció de govern que caldria esperar.

El recorregut iniciat ara fa un parell d'anys no ha estat només estroncat per l'Estat, sinó també pel propi govern i els partits polítics que li donen suport. Molta gent està esperant passar pàgina i que vinguin cares noves, amb el compromís de tirar endavant el país.

Els catalans no ens mereixem el tracte que rebem de l'Estat espanyol, però tampoc el que es desprèn de l'actual govern català. La història del nostre país ha quedat tacada per un mal obrar d'uns polítics incapaços de governar. Han paralitzat el país gairebé dos anys, i el pitjor de tot és que no tenen ni idea de com continuar. 

Probablement haurem de concloure que l'anterior govern va pecar d'ingenuïtat, pressionat pel clam popular d'una gran part de la ciutadania, però l'actual govern no ha demostrat ser digne de liderar el país, encara que sigui en una situació caòtica. És precisament quan hi ha dificultats que es demostra la capacitat de dirigir un país, i aquesta capacitat és inexistent.

No sé si el desig dels que ens sentim profundament catalans i cansats de la injustícia que ens arriba des de l'Estat espanyol, ha de ser d'aconseguir unes eleccions anticipades al Parlament, però de ben segur el que no volem és un govern com l'actual.

Un PP català valent i plenament democràtic

Falten tres mesos per al referèndum i, el que és més important, un mes per a les vacances. Els polítics que han de liderar el procés ja deuen estar fent la seva feina i tenen programats tots aquests mesos, amb vacances incloses. Nosaltres, els que haurem de decidir si anem a votar o no, tenim tres mesos per pensar-hi, entre becaina i refrescada. Si cal que col·laborem en alguna altra cosa ja ens ho faran saber.

Ahir vaig escriure sobre dos actes paral·lels i totalment antagònics, els que es varen celebrar al Congrés de Diputats, condecorant exministres franquistes amb la mà tacada de sang, i el Parlament català, anul·lant judicis sumaríssims sense cap bri de justícia democràtica. Trobo que se n'ha escrit poc, potser encara és aviat, però en tot cas ningú no em negarà que el perfil d'una i altra institució és ben diferent, i els seus components també.

Tothom pensarà el que voldrà, però en aquesta ocasió felicito el PP català, a qui he criticat moltes vegades precisament per no tenir perfil propi diferent del PP espanyol. Rebutjar públicament el franquisme i el cop d'estat del dictador no comporta els mateixos sacrificis i grau de valentia si ets del PP o bé d'ERC, per posar dos exemples. Considero que si el PP català fos més assenyat i valent, els resultats li somriurien, sobretot en un moment de canvis en l'arc parlamentari, amb un partit, C's, amb molt de regust predemocràtic. Animo el PP, doncs, a seguir en aquesta línia, sense necessitar de renunciar al seu caràcter dretà i conservador, però democràtic i clar davant les injustícies, vinguin de l'esquerra o de l'extrema dreta.

Un PP català valent i plenament democràtic és el que es mereix el nostre país.