El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

La 12a calçotada de la CUP d'Arenys de Mar

La CUP d'Arenys de Mar hem celebrat la 12a calçotada amb un èxit espectacular d'assistents, que han superat totes les previsions. Hem gaudit de la participació entusiasta de molts arenyencs, però també de persones vingudes de fora, que han pogut assaborir productes de qualitat i quilòmetre zero. Em quedo amb una noia que no havia tastat mai els calçots i que a l'hora de marxar m'ha vingut a dir que n'havia menjat i li havien agradat molt.

No hi ha dubte que trepitjar el carrer i compartir activitats i estones amb la gent és on la CUP es troba més a gust, i tot l'esforç per preparar la jornada i dinamitzar-la queda compensat per la satisfacció de veure la gent que s'ho passa bé i que t'ho agraeix sincerament.

Joves i persones grans; simpatitzants o simplement veïns interessats en l'activitat, han omplert la plaça de l'església durant unes hores, asseguts, o fent cua per recollir els calçots i la botifarra amb mongetes, aprofitant l'avinentesa per escoltar la música o fer-la petar.

Haig de dir que he arribat a casa ben cansat, però més content que mai. Quan les coses surten bé, i això ho veus amb la cara de la gent, no hi ha res que t'aturi, i això en moments de lleure i esbarjo, però també a l'hora de treballar per a la vila, afrontant reptes de futur, i organitzant el govern municipal per donar resposta a totes les necessitats.

No és un acte de campanya, perquè es fa cada any, al marge de si hi ha convocades eleccions o no, sinó una manera d'acostar-nos als veïns per dir que hi som i ho volem compartir amb tots ells.

I la setmana vinent tornarem al carrer amb més activitats. Tampoc estrictament de campanya, però sí que ens ajudaran a conèixer quins són els suggeriments i demandes més immediates que necessiten resposta des del govern municipal. Tot plegat, una manera d'acostar-nos a la gent per eliminar aquest mal vici de treballar-hi d'esquena, d'oblidar-se del compromís assumit de governar per a tots.

Un agraïment a totes les persones que avui han estat amb nosaltres a la plaça de l'església, i disculpar-nos per les que no ho han pogut fer per manca d'espai, amb el compromís de fer-ho possible l'any vinent.

Tots els matins del món

Acostumo a escoltar l'emissora Catalunya Música mentre faig el meu exercici diari de gimnàstica que coincideix amb el programa 'Tots els matins del món', que presenten els mataronins Joan Vives i Esther Pinart. Un programa d'unes tres hores de durada que jo acostumo a sentir durant una hora, gairebé sempre coincident amb el moment del seu esmorzar, una entrevista amb una persona lligada al món de la música.

Haig de dir que m'agrada sintonitzar l'emissora de ràdio per poder escoltar música, més que no pas sentir gaires parlaments, malgrat puguin ser d'interès. En aquest cas, però, sempre m'agrada sentir explicar experiències de joves músics, i de no tan joves, alguns dels quals estan vivint a l'estranger, ja sigui estudiant o exercint la seva professió. 

Les experiències de les persones entrevistades són agradables d'escoltar, perquè sempre aprens alguna cosa, o si més no t'adones de la riquesa que hi ha dins de molta gent, la seva virtut i les ganes d'aprendre i viure de la música allà on sigui. També t'adones de la necessitat de conèixer noves ciutats i països, no tant pensant que a casa nostra no es fan bé les coses, sinó per descobrir-ne de noves i adaptar-les a la teva formació i coneixements personals. Quan, uns moments abans, anuncien qui sera el protagonista de l'esmorzar, intento imaginar l'interès que em despertarà la seva entrevista. Sempre resulta més interessant del que he imaginat que seria.

Aquesta setmana un dels entrevistats era en Lluís Gual, de Berga i molt implicat amb la festa de la Patum. Ell afirmava que va ser el seu amor a la festa que el va animar a estudiar música. Cridava l'atenció el seu entusiasme a l'hora de respondre les preguntes que li feien els dos presentadors. Se li notava que vivia plenament de la música i encomanava il·lusió. 

A vegades, a través de les xarxes socials, veig alguna fotografia de les persones entrevistades i que he escoltat prèviament i no sempre la imatge és la que m'havia format mentre escoltava l'entrevista. Aquest és el poder de la ràdio que no fa necessari veure qui et parla i et concentres més en el que t'està dient. En el cas de Lluís Gual la imatge explicava ben bé la idea que m'havia fet del personatge entrevistat. Coincidia plenament amb l'empenta i dinamisme de la persona i l'entusiasme que despertava mentre l'escoltaves. Això no passa sempre.

Felicito en Joan Vives i l'Esther Pinart per la manera com condueixen el programa, i em sap greu pensar que durant unes setmanes hauré de continuar exercitant-me sense poder gaudir-ne. No deixaré d'escoltar l'emissora, però estaré esperant la nova temporada de després de l'estiu.

Santi Vidal, mentider o bocamoll inoportú

Avui és molt fàcil criticar l'exjutge Vidal per les declaracions que des de fa temps realitza en les diferents trobades per terres catalanes. Personalment no el criticaria si fins ara l'hagués defensat, però totes les persones que em coneixen i han compartit amb mi debats sobre la independència i en concret sobre l'actuació de Santi Vidal saben que jo mai l'he defensat, sinó més aviat l'he criticat i no he volgut assistir mai a cap de les seves conferències.

Deixant de banda si l'exjutge es mereixia el càstig d'apartar-lo de la seva professió, la seva actuació redactant una constitució pel seu compte ja no em va semblar bé i vaig considerar que tenia massa ànsies de protagonisme. Com a càrrec polític ha quedat igualment demostrat que no dóna la talla, ni més ni menys que molts altres polítics, però no se'l pot considerar un bon polític.

Mancat de sentit comú i estratègia, només empès per mobilitzar i agradar multituds, s'ha dedicat a mentir o descobrir actuacions que no s'ajusten a la legalitat, i això és el que caldrà conèixer. Sigui una cosa o l'altra, però Santi Vidal no ha estat encertat i s'ha deixat portar per l'entusiasme de les masses a qui es dirigia, i al final ha fet un flac favor als que deia defensar.

No vull crucificar la persona ja que penso que tots errem i en moltes ocasions hem de rectificar. Això és el que haurà de fer Santi Vidal al lloc on acabi actuant. Lloable la decisió de dimitir, encara que hagi pogut estar convidat a fer-ho, però és una sortida digna que no acostuma a passar al nostre món.

Espero que quedi demostrat que les paraules de Vidal no eren certes, sinó que es tractava de frases incendiàries per fer aixecar de les cadires els seus oients i seguidors, tots ells il·lusionats per un somni que des de fa uns quants anys està latent en bona part de la ciutadania. Cal, però intel·ligència política i bon fer, qualitats que han abandonat l'exjutge Santi Vidal.