25 anys de la Banda de l'EMA

Ahir el vespre vàrem poder gaudir d'un simpàtic acte musical a càrrec de dues bandes de música, la Banda de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, els amfitrions, i la Banda Comunitària de l'Escola de Música de les Arts de Santa Perpètua de Mogoda, els convidats. Celebràvem els vint-i-cinc anys de la nostra banda i els que d'alguna manera hem estat partícips del treball de la nostra escola de música ens en sentim molt orgullosos.

Sovint comento que no és gens difícil iniciar projectes. El que realment costa és mantenir-se en el temps, anar agafant experiència i aconseguir resultats satisfactoris com el que ahir es va poder viure al Centre Cultural Calisay. 

I el més important de tot és el treball que hi ha al darrere. Les coses, i en aquest cas les notes, no surten soles, sinó que requereixen un treball constant, dedicant-hi moltes hores, que encara que es faci de gust, l'esforç dels seus components no els hi treu ningú.

La satisfacció del públic assistent, la majoria familiars dels intèrprets, es va fer palesa amb els aplaudiments engrescats després de cada peça, i l'agraïment als seus directors que fa molts anys que estan al capdavant de les dues formacions, dirigint, formant i engrescant els nostres músics.

La Blanca Soler, directora i ànima de l'Escola de Música arenyenca, va fer la presentació de l'acte, recordant els grans trets de la seva trajectòria. Des d'aquí el meu agraïment a totes les persones que fan possible la Banda, i que en puguem gaudir durant molts anys. Moments com els d'ahir divendres són els que ens ajuden a aguantar tot el que està passant al nostre voltant. Visca la música, visca la Cultura!

I torna la línia orbital ferroviària

En parlava en aquest blog el juny del 2025, també el novembre del mateix any, i encara el març d'aquest 2026. És un tema recurrent que ja se'n parlava fa quinze anys, quan semblava que el govern de torn s'apuntava a fer-ho realitat. Després hem vist que el més calent és a l'aigüera.

Aquests dies n'hem tornat a sentir a parlar. ERC, que busca la manera de donar suport als pressupostos de la Generalitat sense enganxar-se els dits, i veient que el govern de Madrid no està per transferir les competències sobre la recaptació de l'IRPF, ha canviat d'objectiu i volen pactar amb el president Illa el compromís d'iniciar els tràmits per a la construcció de l'eix orbital ferroviari.

Jo hi crec en aquest projecte i penso que seria molt bo per al país. No tinc tan clar que aquesta vegada s'ho prenguin seriosament, sobretot pensant que bona part de la inversió hauria d'anar a càrrec dels pressupostos de l'Estat. Serà una altra excusa per anar fent bullir l'olla? Uns aconsegueixen aprovar el pressupost i els altres convèncer els seus que tenen més força de la que sembla. 

Passem l'estona parlant de projectes que no s'acaben de realitzar mai, o d'alguns que duren anys i panys, amb llargues aturades, no sempre ben explicades. Però nosaltres anem fent anys i moltes de les coses que ens havíem imaginat no les veurem pas. Si ara el compromís fos seriós i sincera la voluntat de tirar endavant l'eix ferroviari orbital, passaran ben bé una quinzena d'anys i pels que tenim una edat, són massa.

Avui seré confiat i em creuré que no ens estan enganyant. Que tots ho veuen bé i amb ganes de treballar-hi i que, si més no, els nostres fills en puguin gaudir. Un consell per als nostres polítics, els que governen i els de l'oposició: no permeteu que la ciutadania us perdi la confiança. És un bé molt preuat!

És mala fe!

El gest del jugador mataroní del Barça, Lamine Yamal, d'onejar la bandera palestina durant la rua del seu equip pels carrers de Barcelona per celebrar el títol de lliga, ha creat malestar al govern israelià, i el ministre de defensa, Israel Katz, ha demanat al club que es desmarqui del gest del seu jugador, entenent que la seva acció és una manera de fomentar el terrorisme. 

És evident que la lectura que en fa el ministre israelià és totalment esbiaixada i interessada. Defensar el poble palestí no té res a veure amb el foment al terrorisme. Uns palestins varen realitzar un acte de terrorisme cruel i tot el seu poble en va rebre les conseqüències, pel genocidi practicat pel govern d'Israel.

Onejar banderes és la cosa més habitual del món, i segur que tot té les seves explicacions, raons i també crítiques. Personalment, no soc gaire amant de les banderes i l'ús que se'n fa, encara que ho puc entendre i no ho acostumo a criticar. El que sí que avui critico són les paraules del ministre esmentat perquè la seva interpretació no només és errònia, sinó malintencionada, donant a entendre que el poble palestí és terrorista, i que els defensors dels palestins fomenten el terrorisme. Això és fals i s'ha de denunciar.

Alguns pensaran que en una rua festiva per haver aconseguit el títol de lliga no calia fer onejar la bandera palestina. De la mateixa manera n'hi haurà d'altres que diran que les estelades no hi haurien de ser, si no només les banderes del club triomfador. Aquests tampoc entenen el fet que els discursos de jugadors i entrenador acabin amb un visca Catalunya. N'hi ha per a tots els gustos i, com he dit abans, tot és opinable i criticable.

L'actitud del govern d'Israel és denunciable i les declaracions del ministre de defensa estan en la línia d'atacar el poble palestí, que fa massa anys que paga els plats trencats. No ens confonguem!

Hem perdut bous i esquelles!

Més d'una vegada m'haureu llegit parlant de l'excel·lència. Segurament hi tinc una mica de mania, però dono molta importància a la voluntat i l'esforç que algunes persones posen per excel·lir. Per sortir de la vulgaritat o simplement de l'acontentament fàcil d'anar fent bullir l'olla sense ganes de destacar en res. Fer com els altres i subsistir.

Penso que durant uns anys a Catalunya hi havia un cert interès a voler fer bé les coses. En ser millor que els altres. En destacar per sobre de la resta, no tant per figurar com per millorar una situació estancada durant quaranta anys de dictadura opressora. Ens havien negat la cultura, la llengua, els nostres drets com a poble sobirà i singular.

Darrerament, hem deixat anar les rendes i ens acontentem a ser com els altres, o encara pitjors. Les competències assolides amb molt d'esforç i discussions, les tenim abandonades i ja no destaquen. Ja no brillen ni són motiu d'enveja de ningú. Teníem models d'ensenyament que eren un exemple a seguir. Un sistema sanitari envejable. Una policia empàtica i moderna. Què queda de tot plegat?

Aquests dies som notícia per les vagues dels mestres i professors, reivindicant unes millores que no arriben. Els metges no queden curts i també s'han manifestat perquè no es consideren ben atesos, posant en perill la bondat del sistema, l'atenció a les persones. I finalment tenim els Mossos d'Esquadra que s'infiltren en una assemblea de professors, com si es tractés de presumptes terroristes que poguessin posar en perill la pau al país.

Tot plegat és molt trist i només té una explicació: la mediocritat dels nostres polítics que no excel·leixen ni deixen que els altres ho puguin fer. Una ànsia de poder per governar per portar-nos al pedregar. Cal que hi reflexionem i canviem les maneres. Necessitem líders capaços de recuperar el temps perdut, i l'empenta necessària per poder ser capdavanters. 

Esperant el xàfec!

Tot esperant el xàfec que ens han anunciat per aquesta tarda al Maresme, estem observant les manifestacions del dia a càrrec de mestres i professors descontents amb la resposta del govern de la Generalitat. És una llàstima que la manca de diàleg i de predisposició del nostre govern a escoltar les reivindicacions dels representants majoritaris dels professors faci que les nostres carreteres, carrers i places esdevinguin un caos.

Dijous m'haig de desplaçar a una zona amenaçada amb talls a les carreteres. Què faig? M'exposo a quedar aturat durant hores, o busco carreteres secundàries on no es preveuen moviments? És una afectació personal que em serveix per parlar d'aquells comentaris que llegeixes a les xarxes socials, o escoltes pel carrer arran de les manifestacions, ara dels mestres i professors.

El dret a manifestar-se és inqüestionable. Les manifestacions són mesures de pressió per obligar el govern de torn a dialogar per intentar resoldre els conflictes. Imaginar-te que una manifestació no té conseqüències per als vianants o conductors de vehicles és una absurditat. Molestar-te pels seus efectes és comprensiu, però pretendre que es manifestin en un parc o un racó que no molestin a ningú, no té cap sentit. 

Quina ha de ser la nostra actitud? Ser comprensius amb el conflicte, procurant no sortir-ne malparat, canviant potser d'hàbits aquell dia, i creure en la bona voluntat de totes les parts. Les reivindicacions dels col·lectius mobilitzats tenen una base i uns arguments que cal analitzar. Ningú no surt al carrer, perdent una part del salari per passar l'estona i molestar els altres. Hem de creure que les persones mobilitzades tenen la seva raó per queixar-se i això sol hauria de ser motiu suficient perquè el govern de torn s'assegués a parlar.

El calendari de vagues programades fins a final de curs és prou intens i des d'aquí demanaria al govern que convoqui una reunió amb els sindicats majoritaris del sector per intentar arribar a un acord i fer més fàcil la vida de tots plegats. Ja trona!, arriba el temporal!

Eufòria per un grup d'amics!

Hem acomiadat diumenge amb l'eufòria de l'afició blaugrana celebrant el campionat de la lliga, amb la seva victòria davant l'etern rival. Al marge de les simpaties que pot despertar el club, o les antipaties dels seus contrincants, m'agradaria destacar uns elements que s'han comentat i crec interessants.

A l'hora de valorar l'èxit de l'equip s'ha posat en relleu la unió de la plantilla, que es comporta com un grup d'amics, diferenciant-lo d'altres que més aviat s'han llençat els plats pel cap. Un fet que hauria de ser una normalitat es destaca com una característica a ressaltar. La meva experiència en aquest món no va més enllà del que vaig viure durant els anys que el meu fill jugava a futbol, des de petit fins a l'adolescència, i que tots teníem clar que l'objectiu era gaudir de l'esport i, a poder ser, aconseguir la satisfacció de guanyar algun partit.

Recordo que entre els pares, sempre hi havia aquell que prioritzava el triomf a la formació esportiva i humana dels fills. Alguns que no entenien com un entrenador col·locava a l'equip titular jugadors que no estaven a l'altura, la qual cosa actuava en detriment dels resultats.

En el camp professional, s'ha d'entendre que qui no ho fa prou bé s'ha de quedar a la banqueta, perquè els clubs tenen l'obligació de guanyar i, per això, necessiten els millors jugadors. Tot i això, però, és bo considerar altres aspectes i la companyonia i saber-se ajudar els uns als altres no s'hauria de perdre mai.

L'altre element és la vinculació amb la ciutat i el país que els acull o els anima. El fet que de la plantilla hi hagi un percentatge elevat de jugadors que han crescut dins, és un mèrit, però també una virtut que no s'hauria de deixar perdre. Aquest ha estat un element que he tingut sempre molt en compte a l'hora de simpatitzar amb l'Athletic Club. Prioritzar els jugadors de casa, treballant per formar els de casa, per donar-los oportunitats de ser uns bons esportistes, uns jugadors de referència.

Al marge, doncs, de les simpaties que puguem tenir, és bo adonar-nos que, en el fons, l'esport forma part de la nostra vida en societat i que tot el que fem per millorar-la ha de ser benvingut.

Es tracta de bocamolls, provocadors, ignorants?

Aquests dies les xarxes socials van plenes de comentaris sobre la visita de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid a Mèxic. Com ja he dit moltes vegades, sense deixar de llegir el què s'hi diu, en faig poc cas, sobretot perquè desconec la veracitat de moltes de les coses que es comenten. Davant del dubte, faig cas omís i, en tot cas, espero a llegir-ho a mitjans periodístics que encara em generen confiança.

De totes maneres, sí que voldria insistir en el fet que els nostres polítics es perden en declaracions, no sempre prou encertades, i es dediquen massa poc a solucionar els veritables problemes amb què ens hem d'enfrontar la ciutadania. Hi ha molta feina pendent i caldria no distreure's i anar per allò que importa i ens afecta.

Aquests dies també ha estat notícia la infecció, per un virus, dels passatgers d'un creuer que aquesta matinada arribava a Tenerife, i que ha provocat picabaralles entre el govern de l'Estat i el president de les Canàries. Ningú vol exposar la seva gent davant la possibilitat de propagació del virus, encara que hem de suposar que s'estan fent bé les coses i no hi haurà d'haver cap mena de perill.

Però m'he fixat en una altra notícia que segurament se'n parlarà, i que caldria tenir-la en compte per encarar els seus efectes. Em refereixo al fenomen natural anomenat super-Niño, i que s'estaria formant a la part occidental del Pacífic, amb repercussions arreu del món. A casa nostra arribaria en 13 o 16 mesos, no sé si amb prou temps per preparar-nos per no patir més del compte.

Els fenòmens naturals cada vegada són més extrems, provocant sequeres serioses i episodis de fortes pluges que arriben a ser torrencials, devastant tot allò que es troben pel camí. A casa nostra ho hem patit i sabem que estem a exposats a desastres naturals que caldria preveure i intentar mitigar. Els nostres governants ho haurien de tenir molt present i prendre les mesures necessàries per evitar grans mals. En això sí que cal dedicar temps i recursos. En les declaracions gratuïtes no hi haurien de dedicar ni cinc minuts. 

No tot s'hi val!

La pràctica dels camuflatges policíacs no és exclusiu de les forces de seguretat espanyoles. Aquesta setmana s'ha descobert que la policia autonòmica va infiltrar dues agents dels Mossos d'Esquadra en una assemblea de mestres d'un institut de Barcelona. Aquestes són les que s'han descobert, però... n'hi ha hagut d'altres?

Sempre he defensat que la millor manera de solucionar els problemes és partint de la confiança mútua. En el moment que es trenca la confiança es fa molt difícil continuar avançant. No discutiré si és legítim o no col·locar policies d'amagat en concentracions o assemblees de col·lectius, com poden ser els mestres, però en tot cas no ho considero una bona pràctica. La millora manera de resoldre els problemes, o si més no d'intentar-ho, és dialogant. Dialogar ensenyant les cartes, defensant cadascú la seva posició per intentar arribar a un acord.

En algun altre moment d'aquest episodi crític de la Conselleria d'Educació ja he dit que hi trobava a faltar diàleg. És cert que el Departament es va reunir i pactar acords amb representants d'uns sindicats dels professors, però no amb tots, ni tampoc amb els més representatius. Posteriorment, s'ha negat trobar-s'hi de cara a cara argumentant que ja ho havia fet amb els altres. No ho trobo encertat.

La policia autonòmica va passar uns moments molt crítics i semblava que ara estaven més tranquils. El coneixement que s'ha tingut d'aquesta infiltració policial no ajuda a tranquil·litzar el país, sobretot en aquests moments que els mestres i professors estan revoltats, exigint diàleg i millores. Unes millores salarials, però també en les condicions amb què treballen. Tan difícil és asseure's a parlar?

Diuen que parlant la gent s'entén, i aquesta hauria de ser l'opció del govern català. Reunir-se no significa cedir a res, simplement escoltar l'altre i tenir arguments per defensar-se. El mal que suposa aquesta actuació policial és perillós i caldrà exigir responsabilitats per aconseguir refer la confiança que no s'hauria de perdre mai!

Plaga de senglars

Llegia aquesta tarda la notícia de la web de Ràdio Arenys sobre les destrosses que fa el senglar als conreus de la zona. És bo aturar-s'hi una estona perquè només les persones afectades ho poden explicar i entendre, però en el fons tots en sortim perjudicats.

A casa ho tenim molt clar i s'ha lluitat molt per evitar que tota la feina d'un any se'n vagi en orris després de la vandalització d'una manada de senglars. Són un perill a les nostres carreteres i un greu perjudici per als nostres agricultors.

Reclamen mesures al govern i sé que no té fàcil solució, però segurament que es podria trobar la manera de minorar els efectes d'aquesta invasió de senglars. Aquí són els senglars i cabirols, i en altres contrades els conills. El problema el tenim a sobre i no es tracta de trobar mesures preventives, sinó de reparació i eliminació de la plaga.

Crec que l'Administració hauria d'obrir canals de finançament per fer front a les despeses que s'originen a l'hora de fer els tancaments i barreres per evitar l'entrada del senglar als camps. Això, paral·lelament a buscar solucions per reduir el nombre de bèsties que campen lliurement pel territori.

Quan el nom no diu el que és!

Trobar el nom d'una entitat o organització no sempre resulta fàcil, o potser el que es pretén és confondre a la gent (?). Semblaria la cosa més senzilla del món. Analitzes qui conforma l'entitat i quins són els objectius i ja tens pràcticament resolt el misteri. Què passa quan t'adones que allò que fan no és el que sembla?

Em venen al cap dos exemples que són, per a mi, molt clars. Segur que n'hi ha d'altres. Només es tracta de gratar una mica i n'apareixeran més. Hi ha noms que expressen ben bé el contrari dels objectius que persegueixen, però amb tota la intencionalitat de confondre els altres. Fer passar bou per bèstia grossa.

El primer exemple seria el "Sindicato Manos Límpias" que no té res a veure amb la idea que tenim dels sindicats i és evident que les mans no les tenen pas netes. Es tracta d'una organització d'extrema dreta, que vol imposar la seva ideologia i interessos per sobre dels altres, amb especial fixació amb el pensament progressista i democràtic. 

Un segon exemple és l'entitat "Abogados Cristianos", una organització d'ideologia d'extrema dreta que potser sí que són advocats, però que utilitzen els sentiments religiosos per atacar els seus adversaris, confonent els més innocents.

Avui llegia que aquesta entitat, de creences suposadament cristianes, havia enviat una carta al Vaticà, demanant que rectifiquen la decisió de celebrar l'eucaristia en un recinte, l'Estadi Lluís Companys, que porta el nom d'un assassí, i, en canvi, visiti el Valle de los Caidos, el mausoleu construït pel dictador Francisco Franco, que al seus ulls deu seu un exemple de moralitat cristiana.

Ja sé que el millor que podríem fer és no tenir-ho en compte ni fer cap comentari al respecte, per no donar-los més importància del compte, però és tanta la indignació que provoquen que no puc deixar de comentar-ho i denunciar una manipulació que considero hauria de rebre la reprovació corresponent. Confio que no rebin cap mena de subvenció que l'estiguem pagant entre tots.

Llistes definitives dels més venuts per Sant Jordi

Quan la meva filla es va acostar a l'Orfeó Català de Mèxic per lliurar-los un exemplar del llibre "el joc del silenci", del seu cosí i nebot meu, en Gil Pratsobrerroca, no ens imaginàvem l'èxit assolit que l'ha portat a ser el segon més venut per Sant Jordi, en la modalitat de ficció en llengua catalana. 

La gent que coneix el nostre parentiu, però també d'altres que ho descobreixen tot parlant-ne, em comenta que el llibre els ha encantat, i la frase més repetida és que enganxa. Arran d'això he parat atenció especial en els llibres que es publiquen, i les seves editorials, i també en comentaris de persones molt més enteses que no pas jo, sobre el gran nombre de llibres publicats, la majoria dels quals tenen una existència efímera i una gairebé nul·la repercussió.

Si un llibre té tant de ressò vol dir alguna cosa. Les editorials s'encarreguen de publicitar els llibres que editen. Són empreses privades que viuen de la venda dels seus llibres i, per tant, han de seleccionar bé què editen i una vegada impresos i posats a la venda, fer-ne la màxima difusió per engrescar els lectors. El boca-orella hi fa l'altra part.

Darrerament, he llegit algun llibre que no m'ha entusiasmat i fins i tot m'ha sorprès que l'editorial s'hagi animat a editar-lo. Potser aquesta facilitat i poca exigència explica que hi hagi tants llibres al mercat, la majoria dels quals tenen poca sortida.

Crec que el nivell de lectura ha pujat tant en quantitat com en qualitat. Això ens ho haurien de corroborar els especialistes, però aquesta és la meva impressió. I si tinc raó, això donaria més força a tots aquells escriptors que han aconseguit apropar-se amb èxit als lectors.

Entenc, doncs, la satisfacció dels autors literaris que han assolit un èxit de vendes, i també de comentaris positius, perquè aconseguir-ho no és fàcil i el mèrit, per més ben embolicat que estigui, és d'ells.

Acceptar un no per resposta

Cada vegada som més intransigents i ens costa més acceptar un no per resposta, encara que sigui d'una evidència aclaparadora, però potser no per a nosaltres. És lògic que quan volem una cosa ens pugui costar acceptar que no tenim raó o bé que no ens ho poden donar, però no és normal que la reacció sigui violenta, no física, però sí verbal. 

Les persones que fan atenció pública no s'ho estan passant bé. Llegim que els professors han perdut autoritat per part dels alumnes, però també dels seus pares. Els treballadors d'oficina estan exposats cada vegada més a les impertinències d'alguns usuaris i clients. Sortosament, no són tots, però quan n'apareix un es crea una situació incòmoda i desagradable.

Cal diferenciar bé entre rebre una bona atenció de no obtenir bons resultats de la gestió. Perquè no sempre tenim raó i quan en tenim llavors sí que l'hem de defensar i reclamar on sigui, però mai perdent la compostura ni actuar en calent, sense analitzar a fons qui té la raó i perquè m'han dit que no.

La violència que observem als espais públics, o en llocs de concentració de gent, és fruit d'una agressivitat sense escrúpols, fonamentada en l'error de creure que només nosaltres tenim la raó i que els altres, si ens porten la contrària no és perquè tinguin les seves raons, sinó simplement perquè ens volen fer la punyeta. Aquesta manera de viure i entendre les relacions humanes ens porten els problemes de convivència que patim.

Estem de sort si al nostre voltant no es respira aquest mal aire, i hem de procurar que es mantingui així. Nosaltres hi podem fer molt de la nostra part. Ens hem de mossegar la llengua abans d'aixecar la veu.

Incivisme versus gamberrisme

Entren dins del concepte d'incivisme tots aquells comportaments socials que no respecten les normes de convivència. Parlem de gamberrisme quan aquests actes aparentment incívics porten de manera implícita la voluntat de provocar molèsties o perjudicis a altres persones. L'incivisme pot ser causat per una manca de sensibilitat o desconeixement de les normes bàsiques de convivència. Per altra part, parlarem de gamberrisme quan hi ha voluntat de destruir, molestar i ferir la sensibilitat dels altres. Hi ha ganes de fer mal.

És important tenir clara la diferència conceptual perquè acostumem a titllar-ho tot d'incivisme i hi ha accions que van més enllà i que mereixen un tracte diferenciat. Si un passejador de gossos permet que es pixin a les façanes de les cases d'altres veïns, ho titllarem d'acte incívic sigui per manca de sensibilitat o desconeixement de l'ordenança que ho prohibeix explícitament, llevat que es pixin sempre a casa d'un mateix veí a qui li tenen mania i el volen perjudicar. En aquest cas es tractaria de gamberrisme.

Els grafitis que es pinten a mobiliari urbà, façanes o espais públics, ja no formen part de les accions incíviques, sinó que es tracta d'actes vandàlics, de gamberrisme, sigui quina sigui la motivació o el missatge, si és que n'hi ha. 

Si volem viure tranquils, sense problemes de convivència hem de treballar el civisme, fent pedagogia i explicant bé les coses, i al mateix temps intentar erradicar els actes vandàlics que no serveixen per a res, més enllà de crear mal ambient i violència.

L'exemple que es dona a través de mitjans de comunicació, o en actes públics, causa sovint reaccions poc cíviques i fins i tot violents. Nosaltres hi podem fer molt, simplement donant bon exemple i procurant que de les nostres accions no se'n desprenguin ni actes incívics ni vandàlics.

Odi i enveja

Dijous parlava de l'exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dedicat a l'escriptora Mercè Rodoreda i em vaig fixar en un dels cartells on es recollia unes declaracions d'una entrevista que mai es va publicar, arran de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1980: "És que passa una cosa molt curiosa aquí a Catalunya: quan surt una persona important, automàticament desvetlla unes enveges, unes ràbies..., se'l rebutja, com si els fes nosa, no els agrada. De seguida hi ha una colla de gent que es giren en contra d'aquella persona. Ara, el que passa amb aquest Premi és que et converteixes en una patum i..., ja s'ha acabat. Jo, però, del que tinc ganes és que em deixin tranquil·la per poder continuar escrivint".

Aquests dies, arran de l'inici del procés de regularització d'immigrants, s'han tornat a sentir frases plenes d'odi que fereixen els sentiments. No cal reproduir-les perquè tots les hem sentit i tant de bo les rebutgéssim amb totes les nostres forces. Em preocupa que aquest odi en boca de dirigents polítics lluny d'arraconar-los, els catapulta i en tenim una bona mostra arreu d'Europa, sense que Espanya i el nostre país en siguin cap excepció.

És una llàstima que el reconeixement literari a una gran escriptora sigui motiu d'enveja, no sé si per part de competidors o de persones que mai aconseguiran cap reconeixement. Voldria creure que les paraules amables als homenatjats són en boca de tothom, però per les paraules de Mercè Rodoreda sembla que no és ben bé així.

També m'agradaria pensar que l'odi que es respira a les xarxes socials i en mítings electorals, o en les mateixes institucions públiques, han arribat a un límit, i que la nostra societat és prou madura per dir prou i castigar els seus impulsors. No sé si soc massa innocent i encara caldrà lluitar amb totes les nostres forces per deixar-los en evidència.

Necessitem posar seny!

Vivim un temps de molta violència. No només per les guerres que arrosseguem de fa massa, sinó també a les nostres ciutats i pobles i això ho hem d'aturar com sigui. I no és només una violència física. També hi ha violència dialèctica que ha entrat a les nostres institucions i que provoca desconfiança, neguit i por.

S'han succeït una sèrie d'esdeveniments que no he volgut comentar per intentar ser positiu i buscar notícies que ens alegrin la vida, però que es van acumulant i convé tenir-los presents per intentar evitar-los, si som capaços de reflexionar-hi i, sobretot, que no ens afectin ni justifiquin els nostres actes.

Les xarxes socials no hi ajuden, i la difusió d'actes de violència i la reproducció de segons quins comentaris i declaracions, engreixen aquest cúmul de despropòsits que ens fan sentir incòmodes. Hem d'esforçar-nos per dedicar els nostres pensaments a tot allò de bo que hi ha al nostre voltant, que hi és, però que es troba tapat per un seguit de notícies preocupants que alteren la convivència.

Els nostres representants polítics que no ho poden resoldre tot, haurien de tenir molt clar que la seva actuació, les seves declaracions, la seva actitud, pot afectar la convivència i provocar actituds conflictives i violents. Caldria que tinguessin assumida la seva responsabilitat amb l'exemple que donen a la societat. Des del moment que assumeixen una responsabilitat política deixen de ser persones anònimes i passen a ser servidors públics, i això condiciona la seva actuació.

No podem atribuir-los tots els mals de la nostra societat, però sí que els hi hem de fer veure que no poden contribuir al caos, a la violència, encara que només sigui dialèctica, a la confrontació sense arguments ni compostura. Tots tenim una responsabilitat des del moment que sortim al carrer, sigui de manera presencial o a través de les xarxes, i no ens podem escudar en res. Si no hi posem seny es farà molt difícil aquesta convivència necessària per créixer personalment i col·lectivament.

La religió com a excusa

Avui el diari ARA se'n feia ressò en un article que signa Roger Palós i que considero important que se'n parli. El títol no sé si és del tot encertat (L'Església es divorcia de l'extrema dreta), però en tot cas és bona l'actitud de bisbes i el mateix papa a l'hora de distanciar-se del discurs xenòfob de l'extrema dreta arreu del món. 

Tradicionalment, la jerarquia eclesiàstica espanyola ha estat molt ancorada a la dreta, ocupant l'espai més extremista, i per això resulta agradable adonar-te que potser alguna cosa ha canviat. No sé si el canvi ha estat dins de la jerarquia o bé es tracta del gir tan extremista de la dreta actual, que no té límits. Emparar-se en creences religioses per arraconar la població més vulnerable no és només un error, sinó també una immoralitat que s'ha de denunciar.

Els catalans, per aquells més joves que no ho han viscut, han de saber que l'Església catòlica catalana no va actuar de la mateixa manera que l'espanyola i en moments difícils per al nostre país varen donar suport a les reivindicacions a favor dels nostres drets, la nostra llengua, la nostra cultura. En general, però, la institució catòlica s'ha bellugat millor al costat del poder i si aquest era conservador, encara millor.

L'auge de l'extrema dreta al món occidental ens ha trasbalsat a tots, i l'església no n'ha quedat al marge. Aquelles persones que, amb la mort del papa Francesc, temien un retrocés democràtic, veuen que l'actual papa no és indiferent a les actituds injustes, i és capaç de plantar cara al polític més poderós del món, però també un dels més perillosos per a la pau i la llibertat dels pobles.

Caldrà veure com reaccionen els partits polítics d'extrema dreta que donaven per fet que l'Església catòlica, amb tot el seu poder, estaria al seu costat. Es tracta, doncs, de fer costat a qui respecta les persones i enfrontar-se a qui les maltracta i menysté, amb l'excusa dels seus orígens, raça, cultura, llengua i religió.

Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

Comprar amb confiança i seguretat

Llegia la notícia sobre la campanya que l'Agència Catalana del Consum (ACC) vol posar en marxa al sector de les ungles i l'estètica. És cert que aquests establiments han crescut com bolets. Acostumen a ser negocis de curta durada, que es posen de moda i no paren d'obrir locals. Això mateix va passar amb les botigues de venda de fundes de mòbils, o de cigarrets electrònics.

És bo que l'ACC inspeccioni que les empreses que donen serveis ho facin correctament, per evitar la indefensió dels consumidors. Tot i això, no hem de pressuposar que s'estigui fent malament, i malmirar aquests negocis sense tenir cap base que ho pugui demostrar.

A la mateixa notícia es parlava de les denúncies que s'interposen a les grans companyies, com poden ser les elèctriques, i aquí sí que cal dedicar-hi temps i energia. Són empreses que exerceixen un monopoli, que no en pots prescindir i que si l'Administració no ho controla, poden fer i desfer davant la impotència dels seus usuaris o clients.

Al nostre país la postvenda no està funcionant correctament, i s'ha de trobar la manera d'exigir que els serveis de les empreses, siguin del sector que siguin i al marge del seu volum de negoci, s'ofereixin amb totes les garanties i atencions. No tenim massa pràctica en la mediació entre empreses i clients, i caldria fer pedagogia al respecte, incorporant més empreses en el marc de la mediació i l'arbitratge, i donar-ho a conèixer a la ciutadania. Que sàpiguen que els seus drets són tinguts en compte i coneguin on han d'anar per reclamar allò que considerin que no s'ha realitzat correctament.

En un temps en què sospitem de tot i tothom, on la picaresca i l'engany tenen la seva presència, és bo que l'Administració procuri recuperar la confiança perduda i treballi perquè els professionals dels diferents negocis compleixin amb les seves obligacions.

Segur que hi ha molta gent que desconeix l'existència de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya, i que els establiments adherits tenen un distintiu a l'entrada de la botiga. Comprar en aquestes botigues comporta un grau superior de confiança i és bo fixar-nos-hi sempre, sobretot quan hi anem per primera vegada.

On hem nascut?

He vist que al Ple municipal d'aquesta tarda, a Arenys de Mar, es presenta una moció per demanar que la inscripció dels naixements es faci al municipi on estan domiciliats els progenitors. Ha passat a la història quan els naixements es produïen a la casa familiar. Des de fa molts anys la immensa majoria de naixements tenen lloc en hospitals o clíniques, les quals acostumen a estar ubicades en ciutats mitjanes o grans.

Haig d'entendre que si es presenta aquesta moció, sol·licitant que es puguin registrar els naixements al municipi de residència dels pares, encara que hagi estat a l'hospital d'una altra ciutat, és perquè algú ha decidit que s'han d'inscriure al municipi de l'hospital, i això m'ha generat alguna pregunta. És cert que la norma actual t'obliga a registrar-lo al municipi de l'hospital?

Si la llei vigent obliga a registrar el naixement al municipi on ha tingut lloc el part, és molt clar que els municipis petits deixaran de constar a les partides de naixement, i aquestes s'acumularan a les capitals de comarca, on hi ha l'hospital de referència, o a la mateixa capital catalana, on hi ha una gran concentració de centres hospitalaris.

He navegat per internet intentant trobar informació sobre el registre de naixements i enlloc he sabut veure que no es puguin registrar els naixements a la població de residència dels pares. En algun punt he vist que, si no es diu el contrari i la tramitació la fa el mateix hospital, el municipi que constarà el naixement serà el de l'hospital, però tens la possibilitat de registrar-lo al teu municipi, si demostres que és on tens la residència.

És cert, però, que he trobat una informació important sobre el procés de digitalització del tràmit del registre de naixements a Espanya (DICIREG) que quan s'implanti completament podria limitar les possibilitats de registrar els naixements als municipis de residència dels pares i forçar que sigui al municipi de l'hospital, i d'aquí sorgeix la necessitat de presentar la moció i fer-la arribar als organismes i institucions estatals, per intentar frenar-ho a temps.

Desconec si en el cas concret del Registre Civil d'Arenys de Mar ja s'ha implantat el nou sistema digital i, per tant, ja ens afecta a l'hora d'inscriure els nostres fills. En tot cas, suposo que tots els grups municipals del nostre Consistori hi votaran a favor.

Boixets, puntes i coixins

Aquest cap de setmana s'ha celebrat, a Arenys de Mar, la setena fira internacional de puntes, amb una trobada, diumenge, d'unes quatre-centes puntaires, que ens han ensenyat el treball que en aquests moments estan fent. Puntaires que representen una tradició molt arrelada a Catalunya, i a Arenys de manera especial.

Són aquests esdeveniments els que ens ajuden a veure la vida amb un to més positiu del que ens té acostumat el món actual. Observar com l'art de la punta es manté, si bé és cert que la gran majoria de puntaires no són de la primera volada, però entremig hi veus alguna joveneta que agafarà el relleu que no podem perdre.

Desconec si a Vic s'organitzen trobades de puntaires. Ho hauria de buscar i demanar. En tot cas, durant els anys que vaig estar treballant amb temes culturals a la ciutat de Vic, vaig rebre la visita d'unes puntaires vigatanes i en vàrem organitzar una de força sonada, a la plaça major. Em consta que existeix alguna associació de puntaires en algun barri de la ciutat, i estic convençut que participen en trobades organitzades a altres municipis.

Hem de ser conscients que la Cultura, amb majúscula, és la saba que ens alimenta i ens fa viure per sobre de tots els problemes que se'ns presenten. Negar la cultura o posar-s'hi d'esquena és el pitjor favor que es pot fer a la nostra societat. I les tradicions culturals són el nexe d'unió dels pobles del nostre país, que es manifesten en trobades geganteres, castelleres, puntaires, sardanístiques i patrimonials. 

Arenys de Mar, aquest cap de setmana s'ha fet ressò de l'art de la punta i no ens hem limitat a mirar-nos el melic, sinó que hem obert la porta a puntaires d'arreu del món, organitzant aquesta fira internacional.

Passió pel piano

Ahir vaig tenir el plaer d'escoltar un tastet musical a càrrec d'en Quim Estrada, un jove arenyenc de vint anys que acaba els estudis de grau professional de piano i es prepara per optar, a primers de maig, al premi de final de grau del Conservatori Professional de Badalona. 

Ens vàrem aplegar una seixantena de persones per escoltar les peces que ha preparat per optar al premi, amb obres de Chopin, Bach, Debussy, Brahms i Albéniz, amb el regal del preludi de la música callada de Frederic Mompou. Guardo un bon record de la interpretació de les peces de Chopin i Debussy.

En Quim Estrada va iniciar els seus estudis musicals a l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i els va continuar al Conservatori de Badalona. Ha tingut la sort d'estudiar amb dos grans pianistes, com són en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que ens delecten amb la seva formació musical Nexus Piano Duo.

Haig de dir que des de l'inici del recital pianístic vaig tenir dues impressions ben clares a la ment: sentiment i sensibilitat. En Quim ens estava interpretant aquelles peces musicals des del cor, amb una sensibilitat a flor de pell. Ho corroboraven les seves paraules i explicacions en presentar les obres.

És una gran sort tenir l'oportunitat de gaudir d'una interpretació tan acurada, tècnicament i sensitivament. No sempre ambdós elements apareixen junts, i quan això passa gaudeixes plenament de la música. Tanques els ulls i et deixes anar.

Li desitjo molta sort en la seva carrera musical. Acaba una etapa, però continuarà estudiant i treballant perquè l'aprenentatge no s'acaba mai. Ell segur que ho sap, i té la gran sort que en gaudeix, i això és el que fa gran els intèrprets. 

Moments com aquest dissabte et fan adonar que tenim joves amb talent. Fa poques setmanes parlava de la Lucía, una jove estudiant de piano que fa meravelles davant del teclat, i avui us parlo d'en Quim, que és una altra promesa del panorama pianístic del nostre país. Gràcies pel concert!

L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

Tristesa, ràbia i impotència

Llegia l'article de la Madina Ayar al diari ARA i em notava una tristor interna, un sentiment d'impotència i ràbia, al mateix temps, i em preguntava: què hi podem fer?

Trump va decidir atacar l'Iran i es justificava dient que hi ha un règim assassí que massacra la població. La seva excusa davant l'opinió contrària, encara que en veu baixa, de molts països era que la població iraniana patia l'autoritarisme i el fanatisme dels seus dirigents. No t'ho creies. Segur que els dirigents iranians no són un bon exemple, i que la seva població viu atemorida, però la solució és declarar-hi la guerra?

Avui, llegint aquest article sobre els talibans i la prohibició d'estudiar de les noies més grans de dotze anys, em preguntava què es podia fer per ajudar-les i fer desistir els seus dirigents d'aquesta injustícia perversa. L'Afganistan ha patit atacs i dominis exteriors per part de Rússia i els EUA, i mireu en quina situació es troben. La fugida dels EUA va ser patètica i cruel. 

T'adones que el nostre patiment, per tot el que ens cau a sobre els catalans, no té punt de comparació amb el que sofreixen altres poblacions del món. Avui m'he fixat en les dones de l'Afganistan, però tindria tema per molts dies si anés desgranant tot el que està passant a altres contrades.

Et fas creus que en ple segle XXI hi hagi països del món on la dona sigui considerada pitjor que qualsevol bèstia. No et pots imaginar què passa per les seves ments ni pots entendre la perversitat de la seva actuació. Et rebel·laries, però no saps com ni amb quines forces. Se t'acudeix que la resta de països del món haurien de bloquejar l'Afganistan, no permetent cap activitat internacional, però penses que la població, potser no té tanta culpa de la situació, o sí?

No som res, ni tenim gaires possibilitats de provocar grans canvis, només podem aconseguir que al nostre voltant tot sigui diferent i millor. A vegades no ens adonem que també contribuïm al deteriorament d'aquest món.

Avui també hi ha cues

Avui les cues són per un motiu diferent. Lectors engrescats perquè el seu escriptor o escriptora escollida els signi el llibre que acaben de comprar. El meu està pendent de signar, perquè l'autora era a la capital signant els exemplars venuts. Queda pendent!

Ens hem passejat per la placeta de l'església i una part de la riera on hi havia parades de llibres i de roses. M'he fixat en les cares dels que com nosaltres badaven i les he trobat diferents de sempre. Se'ls hi escapava un lleu somriure que associaves amb la festa més gran del nostre país. La festivitat de Sant Jordi, malgrat el que pugui dir algun personatge malintencionat, és respectada i valorada per tots els catalans i catalanes. Els que els agrada la lectura, els que s'estimen, els que estimen el país.

Catalunya compta amb moltes festes apreciades, amb molta activitat, i Sant Jordi és la que enceta el recorregut de durant l'any. Després vindrà Sant Joan i a continuació, a la nostra vila, s'hi suma Sant Zenon, el patró, i Sant Roc, el vot de vila.

Les festes, les tradicions, la cultura és el que ens ajuda a viure. Tenim prou problemes, i ens enfrontem amb prou maldecaps, amb enveges d'altres nacionalitats, amb el menyspreu i desinterès d'aquells que no ens deixen marxar, però tampoc ens estimen, per no valorar i viure plenament les festes, sobretot aquelles que ens defineixen.

Gaudiu de la festa!, sigueu positius i busqueu allò que ens uneix. Deixem de banda tot allò que ens divideix, i respectem els altres de la mateixa manera que volem que ens respectin. Les cues d'avui es fan agradables, les de la resta de dies, ara que s'ha iniciat el període de regularització dels immigrants, són una altra cosa. 

Improvisen a costa dels ciutadans

Una vegada més l'Administració ha improvisat a l'hora de tirar endavant un acord ministerial i qui en rep les conseqüències és la ciutadania. El Consell de Ministres va aprovar el decret per a la regularització de persones migrants que viuen a l'Estat espanyol sense tenir permís de residència ni de treball, no pas perquè no vulguin, sinó perquè la llei d'estrangeria és un bunyol que s'arrossega de fa molts anys i no hi ha manera que ho resolguin.

N'he parlat moltes vegades en aquest blog, ja que hi ha una evidència que les coses no es fan bé. No pot ser que una persona d'un altre país pugui venir al país i no se li permeti treballar. Si les coses es fessin bé no caldria convocar aquestes mogudes, que s'acostuma a fer de la pitjor manera possible. La regularització es fa necessària davant l'absurditat d'una llei mal plantejada d'inici. 

Iniciat el període per sol·licitar la regularització dels immigrants, encara s'ha de formar a les persones que hauran d'intervenir en el procés. Els ajuntaments són els encarregats de lliurar el certificat del padró i el de vulnerabilitat. El primer és un tràmit molt ben regulat que no ha de comportar cap problema. El segon, però, s'ha improvisat i ha fet que les persones interessades s'adrecessin als ajuntaments, normalment formant llargues cues, i que els funcionaris no tinguessin la formació ni els coneixements de com procedir.

La imatge que es dona és nefasta i tens la impressió que les autoritats corresponents no tenen vergonya a l'hora de contemplar els efectes de la seva improvisació i la mala planificació, per no dir nul·la.

Qui rep la gent i no sap què dir no és el causant del caos, sinó una víctima més d'aquesta manca de previsió, i de fer malament les coses. Si decideixes que els sol·licitants necessiten un document concret, has de tenir ben pensat com el poden obtenir de la millor manera possible. Has d'informar a les altres administracions de com ho han de fer, i fer-ho amb temps i per avançat. No crec que sigui tan difícil. Només cal el sentit comú i el respecte cap a la ciutadania.

Al final tot se sap!

Diuen que s’atrapa abans un mentider que un coix. Bé, ara potser no és políticament correcte dir-ho així, però d'aquesta manera ens ho deien a casa, de petits. Avui dic que al final tot se sap i la prova és que hem sabut, després d’una dècada, qui era en M. Rajoy! Tot un descobriment!

La Justícia al nostre país és molt lenta, però ho va desgranant gairebé tot. Sempre hi ha qui se n’escapa, i acostumen a ser els mateixos. Els poderosos, els que tenen amics influents o que tenen la manera de convèncer-los. 

El problema de la Justícia és que arriba tard i quan es podria actuar s’ha covat l’arròs. Què li passarà a l’expresident ara que s’ha descobert qui hi havia al darrere d’aquelles sigles tan poc sospitoses? Res!

Tampoc no li ha passat res a l’expresident Aznar per la seva actitud davant de l’atemptat terrorista de Madrid, a la vigília de les eleccions generals, o en l’atac a l’Iraq.

El mateix podem dir de l’expresident Felipe González i el GAL. I continua donant lliçons de moralitat i comportament democràtic!

I et demanen confiança i suport… Això fa molt mal a la societat. La desconfiança està justificada encara que no ens agradi. Què hi podem fer? La meva resposta sempre és la de donar exemple i ser crític. Fer-los avergonyir del seu comportament, encara que tenen tanta barra que els entra per una orella i surt per l’altra!

No els passarà res i haurem d’anar suportant els seus discursos. No tots són iguals i hem de ser capaços de diferenciar-los. No els podem posar a tots al mateix sac, sinó ningú no s’oferirà de manera altruista per tirar endavant la vila, el país, el món, i necessitem bons líders per treure'ns de l'atzucac.

Relleu a Bulgària

La Unió Europea se les prometia molt felices amb l'espectacular derrota electoral de Viktor Orbán a Hongria, i ahir diumenge va veure com un amic de Putin guanyava les eleccions a Bulgària. Plega un i n'entra un altre. No és clar que el substitut d'Orbán al capdavant del govern hongarès posi les coses fàcils a la Unió, però el que sí que es veu avui és que, si més no, hi haurà un relleu en la figura del president electe búlgar.

Ho he dit moltes vegades, i no em cansaré de repetir-ho, que Europa, si vol avançar econòmicament i socialment, ha de reformar-se. Ha de canviar la manera d'actuar. Ha de ser més transparent i que la ciutadania europea tingui una incidència més directa en les institucions. I ha de canviar el sistema de prendre les decisions. No pot ser que un país pugui bloquejar la Unió, com ha estat fent fins ara Hongria, i que pot tenir el relleu de Bulgària.

Rumen Radev, exmilitar i declarat admirador d'Orbán, ja ha manifestat que és contrari a l'euro, però sobretot que està en contra de l'ajuda militar a Ucraïna. És amic de Putin i suposo que farà el possible perquè aquest li pagui les gràcies. Amb la desaparició d'Orbán agafarà protagonisme i qui sap si serà capaç de reflotar el país més pobre de la Unió.

A la darrera conversa d'ahir, dins dels actes del festival literari Les Set*Ciències, a càrrec d'en Ferran Mascarell i l'Enric Sierra, i que tractava de les ciutats, es va parlar molt de política, mirant força el melic. Avui hem de mirar a Europa, si volem ser forts i anar units contra totes les disbauxes que passen pel món, i intentar tenir les idees clares i saber-les defensar. 

Ja sé quin llibre vull per Sant Jordi!

Avui he assistit a la conversa entre en Màrius Serra i la Marta Pérez, a la sala Josep Maria Arnau del Centre Cultural Calisay, dins dels actes de "Les Set*Ciències" d'aquest cap de setmana. Ha estat molt interessant, tant per les intervencions d'en Màrius com les de la Marta. Podem estar orgullosos els arenyencs de tenir una conciutadana com la Marta.

Doncs, ja sé quin llibre em compraré per Sant Jordi. No serà la novel·la "El joc del silenci" d'en Gil Pratsobrerroca, el meu nebot, que ja el tinc i que, si no l'heu llegit, us el recomano, sinó el llibre "Peti qui peti!" de la Marta Pérez, un llibre d'expressions, dites i refranys que segur que ens sorprendrà.

A mi m'agrada conèixer i utilitzar refranys i dites, i els que em seguiu sabeu que de tant en tant n'incorporo als meus escrits. Probablement no ho faig prou perquè tampoc en conec tantes, i penso que el llibre de la Marta me n'ensenyarà moltes i, una cosa que encara és més interessant, a saber el motiu de les frases. Gairebé tothom coneix el seu significat, però no és tan habitual que coneguem l'origen. El perquè s'expressa d'aquella manera.

Avui, per exemple, he sabut d'on va sortir la frase fer catúfols, referida a persones grans que gairebé no les entens. Els catúfols són aquells recipients que transporten l'aigua d'un lloc a l'altre en una sínia. Quin goig poder assistir a xerrades com les d'aquests dies. També ho podem trobar a les xarxes. A Internet. Però no podem quedar-nos en la mediocritat o poca-soltades que s'acostumen a llegir i escoltar. Hem de saber fer la tria.

Arenys de Mar ha tingut la sort de comptar amb unes persones que es dediquen professionalment a l'escriptura, i que tenim el goig de poder llegir i escoltar. Cal felicitar el govern municipal la iniciativa i encert de la trobada, i animar a més gent a participar-hi. A la vida hem d'estar sempre a punt per aprendre, i la millor manera és escoltant els altres. Gràcies. 

En defensa de la participació

Darrerament, Arenys de Mar ha estat notícia no pas per fets luctuosos, sortosament, sinó per la iniciativa d’una vilatana, l’Ana León, que ha comptat amb la participació i mobilització de molts vilatans i ciutadans d’altres poblacions veïnes. El motiu, reclamar a la Generalitat la creació d’una línia de transport públic per arribar a l’hospital de referència de la mostra comarca a can Ruti, a Badalona.

Vivim en una democràcia representativa i algú no entén que la ciutadania pugui actuar més enllà d’escollir els seus representants polítics cada quatre anys, i es mobilitzi per unes causes justes, en aquest cas, per aconseguir un servei essencial.

Estem més acostumats a sentir criticar l’administració pública per les seves mancances que no pas arremangar-nos per fer veure les nostres necessitats, la nostra voluntat. Accions com la de l’Ana León, n’hem vist alguna altra, però escassegen. Existeix la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) però a casa nostra no ha tingut gaire èxit. Em ve al cap la iniciativa per aconseguir una llei electoral pròpia que els nostres representants polítics han estat incapaços de consensuar, i que va acabar en no res.

Si potenciéssim la mobilització tranquil·la i la participació col·lectiva per millorar la societat, potser deixaríem una mica de banda la pràctica massa habitual i fàcil d’utilitzar les xarxes socials per increpar i insultar, que no serveix per a res més que per crear un ambient desagradable i fins i tot violent.

Cal felicitar l’Ana León i totes les persones que li han fet costat i esperar que la Generalitat doni una resposta positiva a aquesta demanda tan reclamada i necessària. En uns moments que la xarxa ferroviària està tan deteriorada, encara pren més força la necessitat de comptar amb un transport públic alternatiu, i en el cas de l'hospital de can Ruti, per la seva situació geogràfica, queda molt més justificat.

Preparats per al que faci falta

Avui és d'aquells dies que arriba el capaltard i t'adones que no t'has assabentat de res. Què ha passat pel món? A més, et sents una mica frustrat perquè allò que volies aconseguir no ha estat possible. T'has estat barallant amb l'ordinador per poder confeccionar aquell document que t'ha de servir per a la teva feina, i... com és possible que sigui tan complicat? 

Potser no és complicat, i el problema és que a mi em costa de trobar la manera de resoldre-ho. Qui m'hi pot ajudar? A qui puc trucar perquè em digui si allò que vull fer és possible i de quina manera hi puc arribar?

Llavors és quan penso que hi ha moltes persones que tenen dificultats en coses bàsiques. El meu cas sempre pots dir que no és urgent i, fins i tot, en pots prescindir, encara que t'agradaria aconseguir-ho per tenir les coses més ben plantejades. Aquelles persones, però, que els problemes són de salut, d'habitatge, o d'arribar a finals de mes i haver pogut alimentar tota la família, segur que no poden aclucar els ulls, o pensar que demà o un altre dia potser estaran més inspirats. El problema el tenen a sobre i l'han de resoldre o trobar qui els ajudi.

Aquest cap de setmana Arenys de Mar bullirà d'activitats i, com ja va sent habitual, hi ha duplicitat d'actes que t'obliguen a triar i, per tant, deixar d'assistir a algun lloc que promet ser molt interessant. Aquest cap de setmana a Arenys se celebra la primera edició de "Les Set*Ciències", hereva de l'"Arenys vila del llibre" dels dos darrers anys.

Vindran a Arenys escriptors i escriptores de renom, i això és tot un luxe, i també els autòctons tindran el seu protagonisme. Segur que tindrem visitants, que s'han assabentat dels actes programats. Tots ells seran benvinguts. A veure si tenim els carrers ben endreçats i poden marxar de la vila, convençuts que juguem a primera divisió.

Fem bé les coses!

Cal que ens concentrem bé en la feina, tant si es tracta de feina professional com d'activitats de lleure. El mateix si ens referim a tasques de l'administració pública com si és dins del món privat. Parlo sovint d'excel·lir. És, al meu entendre el que hauríem d'intentar aconseguir, però en tot cas, fem bé la feina, i no permetem que el desinterès, la manca d'atenció provoqui fets irreversibles.

La reflexió d'avui m'ha sorgit arran de la notícia del suïcidi d'un assassí confés, dins de la seva cel·la. Segons es comenta, es tracta del quart suïcidi en presons catalanes aquest any. Es podia haver evitat? La mateixa informació diu que a l'intern no se li havia activat el protocol de prevenció de suïcidis perquè no s'havien detectat indicadors que en justifiquessin aquesta activació.

Avui, a la tertúlia de la ràdio, comentàvem les disfuncions entre Adif i Renfe, i algun dels tertulians deia que probablement la separació de funcions i responsabilitats entre les dues empreses era la causa de l'augment dels conflictes i problemes de Rodalies. No sé què hi ha de cert, però en tot cas hi ha coses a millorar, i la més urgent és la comunicació i informació als usuaris.

Els responsables d'Adif o Renfe poden excusar-se en la manca d'inversió històrica a l'hora d'explicar les causes de tantes anomalies a la xarxa, però el que no té justificació possible és el silenci i falta de comunicació als usuaris davant de qualsevol aturada o disfunció. La comunicació és vital i la seva absència és el que provoca més desconfiança a la gent. Pots enfadar-te molt si et trobes que dia rere dia el tren no funciona correctament, però és exasperant que no se t'informi al moment de tot el que està passant, de la previsió de retorn a la normalitat, i de les alternatives que se t'ofereixen per poder arribar a la teva destinació.

Cal fer bé les coses, sobretot si al darrere hi ha unes persones que depenen de la teva actuació. Exigir responsabilitats quan faci falta, i practicar el deure d'informar en tot moment de quina és la situació.

El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.

Tot per l'audiència!

No em cansaré mai de dir que no tot s'hi val a l'hora de parlar en públic i manifestar les nostres idees, malgrat que cada vegada ens trobem amb més exemples d'actituds estúpides o fins i tot ofensives que no tenen cap més intenció que fer-se notar per interessos econòmics, polítics o socials. És evident que tenint exemples com el de Trump, pots entendre que hi hagi persones que es passin de la ratlla. Ho entens, però no queda justificat.

Aquesta setmana l'escriptor Eduardo Mendoza va fer uns comentaris referits a Sant Jordi i la diada del llibre que han tingut ressò, no pas per la qualitat o enginy d'aquests, sinó per l'absurditat o falta de respecte que han significat. Uns comentaris que no tenen cap sentit, i que només hi ser veure la voluntat de crear polèmica, sortir als diaris i vendre algun llibre més.

El primer que penses és això, perquè se't fa més difícil creure que l'home s'hagi trastocat. Dir que Sant Jordi fa nosa el dia 23 d'abril, afirmant, a més, que era un maltractador d'animals i que ni tan sols sabia llegir, és una bajanada que no se sustenta en res i només provoca rebuig i malestar. 

Haig de dir que, sense ser-ne un fidel lector, sempre havia mirat amb bons ulls l'escriptor. Vull pensar que va tenir un mal moment i que no per això haurem de canviar la manera de veure'l i apreciar. No vull creure, per un seu bé, que pateix algun problema mental, la qual cosa m'entristiria, sinó que es tracta d'un lapsus perdonable. Li desitjo molts anys de vida i de treball literari. Segur que pot aportar idees molt més interessants que les quatre frases que va deixar anar aquest dia. 

Uns resultats electorals desitjats

El resultat de les eleccions d'ahir a Hongria ha comportat una desfeta espectacular de qui ha estat durant vint anys primer ministre del país, els darrers setze de manera ininterrompuda, amb una posició de poder absolut, canviant-ho tot perquè res li fes ombra. Haig de reconèixer que, malgrat que les prediccions asseguraven la derrota, jo no ho tenia tan clar, tenint en compte la possibilitat que es manipulessin els resultats, un fet que cada vegada és més previsible que pugui passar.

La gran incògnita d'ara, però és el programa que seguirà el nou primer ministre, que ha escombrat els seus adversaris, sense ensenyar gairebé les cartes. L'única cosa que sabíem era que volia desbancar el fins ara primer ministre i ho ha aconseguit.

Els membres de la Unió Europea, estaven molt pendents dels resultats bàsicament perquè Orbán ha estat la pedra a la sabata de l'organització, actuant com un cavall de Troia, tot informant d'amagat Putin i Trump, del que s'estava coent dins de la Unió, i vetant acords que requereixen la unanimitat, en benefici de Rússia. 

Probablement, Orbán no ha estat l'única persona que ha obrat d'aquesta manera. Som conscients que la ultradreta, cada vegada més present i forta dins la Unió, també ha pogut facilitar informació interna als principals enemics. Una ultradreta que no creu en l'organització europea i que voldria recuperar les competències que els seus respectius països han cedit a la Unió.

Tot i el canvi polític que experimentarà Hongria continuo pensant que es fa necessària la reforma del funcionament del Parlament Europeu, de cara a substituir la unanimitat per majories qualificades en la presa de decisions. No es pot deixar tot en mans d'un sol membre que, per les circumstàncies que sigui, pot estar interessat a bloquejar el funcionament de la institució.

Orbán va perdre les eleccions d'ahir diumenge, però hi ha més perdedors i aquests es diuen Trump, Putin i Netanyahu.