Persones tòxiques

Ara que tenim més oportunitats de llegir comentaris de persones que no coneixem i probablement no coneixerem mai, t'adones que n'hi ha que resulten tòxiques i que embruten la nostra societat. Sempre he dit que la convivència no sempre és fàcil, fins i tot quan hi ha bona voluntat. Ganes d'agradar i fer feliç al del costat, de no amargar-li la vida. També, sense adonar-te'n, no sempre ho poses fàcil.

N'hi ha, però, que no tenen gens d'interès a fer agradable la vida als altres i només busquen com molestar o insultar, criticant-ho tot sense arguments, simplement per la satisfacció de portar la contrària i fer difícil les relacions. I no em refereixo a persones que tenen un sentit crític de la vida. Criticar, amb arguments i voluntat de millorar les coses, no és negatiu. S'ha de saber fer i frenar de tant en tant. El problema són les persones que no tenen el sentit crític, sinó la voluntat de fer mal.

Us heu fixat que hi ha gent que facis el que facis ho trobaran malament. No et donaran mai cap solució, perquè ni ho intenten. Són persones que dificulten les relacions veïnals, també a la feina o el lleure. Persones amb qui no t'hi trobes bé, però que no sempre les pots evitar.

No es tracta de trobar-ho tot bé. No interessar-te per millorar les relacions. No col·laborar en el benestar de tots. Es pot ser crític sempre que tinguis ganes que les coses funcionin bé, i el primer que has de fer és acceptar les regles de joc i, en tot cas, treballar per canviar-les si consideres que no són encertades. 

No es tracta de cremar-ho tot, i en aquest món hi ha gent, que no és la majoria, però que es fa notar, que no busquen l'enfrontament. Destruir per destruir. I això és el que cal evitar. 

Avui m'indignen segons quins comentaris, no pas perquè pugui no estar-hi d'acord, sinó simplement perquè no hi veus cap aportació sana que intenti resoldre allò que potser no acabem de trobar la solució. Hi ha persones que realment són tòxiques i això ho hem de manifestar.

Seran capaços?

Avui ens han informat que Ucraïna ha atacat Rússia amb míssils de llarg abast, nord-americans, després que el president dels EUA autoritzés el seu ús en territori rus. Zelenski no s'ha fet esperar, i ha llançat els míssils, encara que segons sembla han estat interceptats i tot ha quedat amb un petit incendi. Però aquí no s'ha acabat. L'atac és l'excusa perquè Putin amenaci en fer ús de l'armament nuclear, posant la por al cos a tots els països europeus, a qui acusa de col·laborar amb l'enemic ucraïnès.

A vegades tens la impressió que el president rus espera qualsevol provocació per amenaçar els països de l'OTAN, que estan donant suport a Ucraïna, i que li permeten que utilitzi material bèl·lic per atacar-los a casa seva. Sembla com si no tingués al cap que ell està atacant territori ucraïnès. I amb això no vull justificar l'atac d'aquest matí. La guerra hauria d'acabar-se ja, i actuar com persones civilitzades. Algú em dirà que hi ha massa interessos pel mig, i segur que és cert, però la vida és molt més important que res.

I la pregunta que em faig és si arribaran a ser capaços de destruir aquest món, amb un atac nuclear. De moment tot queda en amenaces, segurament perquè qui les realitza no té clar que pogués sortir-ne ben parat, però hi ha molt boig pel món i no ens podem refiar de ningú.

L'altre dia parlava de la Unió Europea i el trist paper que fa. Seria bo que en un tema tan important i dur, fóssim capaços d'anar junts a denunciar-ho i posar tots els esforços per intentar aconseguir aturar la guerra. Em direu que coses més senzilles estan sense resoldre's, i és cert. Però mentre hi hagi tantes vides en perill, i tantes víctimes mortals per una guerra estúpida, no podem deixar de treballar per intentar aturar-la. Moltes reunions, molts preparatius, moltes consultes, però al final ni Rússia i Ucraïna aturen la guerra, ni Israel deixa d'atacar Gaza i el Líban. Per a què serveix tot plegat?

Quan arribes a formular-te aquesta pregunta, i ningú te la pot respondre, tens la sensació que els humans no tenim remei.

Deixem que es vengin!

Les declaracions de l'intendent, subcap dels Mossos d'Esquadra a la regió de Girona, m'han deixat astorat. Segons diu l'intendent, varen permetre que els familiars de les persones assassinades a Girona aquesta setmana destruïssin tres habitatges del presumpte assassí, a Figueres. Es tractava, segons diu el subcap dels Mossos, d'una qüestió d'honor, d'una teatralització. Els familiars anaven amb pals i destrals. És que varen tenir por? Només cal actuar quan els ciutadans violents van desarmats?

    L'intendent diu que si la policia actuava, les conseqüències podien ser pitjors, i per això ell va entendre que era preferible que els violents cremessin els habitatges i se n'anessin tranquils cap a casa, amb els deures fets. A mi, però, em sembla que no és excusa. Seguint aquest criteri hi haurà persones que decidiran armar-se fins a les dents per atacar a aquells altres que els han ofès o molestat, amb la tranquil·litat que la policia els ho deixarà fer. 

    Algú m'ho hauria d'explicar perquè no ho entenc. Suposo que ha de ser el conseller d'Interior en funcions, que ens ha de dir si defensa l'opinió de l'intendent responsable de la no-actuació, o bé el destitueix. 

    Ens queixem de la violència als carrers. Cada dia hi ha imatges d'actes violents, amb morts o ferits, i la gent té por de sortir al carrer. Es demana més policia als carrers, però llegint aquestes declaracions arribes a la conclusió que no et cal policia. Com que aquest col·lectiu té unes normes de comportament, els ho permetem, encara que vagin en contra de les normes que ens guien a tots. És això el que s'ha d'entendre i acceptar?

    Si creieu que vaig equivocat, sisplau ajudeu-me a resoldre els meus dubtes i a entendre el posicionament de la nostra policia. Si volem una societat on es pugui conviure, que es respectin els drets de totes les persones i se'ns protegeixi dels incívics i violents, crec que la millor manera és ensenyar que, a part dels drets, hi ha unes obligacions que tots hem de respectar i complir. Si no és així, no hi sé veure cap solució efectiva.

Per què els actes incívics es repeteixen tan sovint?

Resulta força decebedor llegir dia rere dia notícies sobre actes vandàlics, incivisme i estafes a persones grans, per posar només tres exemples del que ja ha esdevingut una rutina a la nostra societat. No vull parlar gaire de si això abans no passava i si la culpa és de l'educació dels nostres joves, del que veuen a les xarxes socials, o amb el que es troben els caps de setmana quan surten de gresca. Més que tot perquè tampoc no serveix de gaire res. El que convé és analitzar la situació actual i intentar trobar la manera de reduir aquests comportaments que no fan altra cosa que generar por i desconfiança, i en certa manera una frustració en veure que som incapaços de conviure amb un mínim de dignitat.

Si bé és cert que sovint creiem que no és cosa nostra i que nosaltres ja ens comportem educadament i respectuosa, sí que és important que aprofitem tots els espais i contactes que tenim per insistir en la necessitat de lluitar perquè la gent sigui més respectuosa amb el mobiliari urbà, la cosa pública, però sobretot amb les persones. 

La família és un bon lloc per treballar-ho, i no pensar que només cal fer-ho quan tens fills adolescents, sinó que això ha de continuar sempre. També quan els fills ja són adults o amb la mateixa parella, és important tenir sempre a punt els recursos per lloar el comportament cívic de les persones i rebutjar aquelles actuacions que no porten res més que violència i malestar.

Estic segur que en la majoria dels casos, quan es posa a debat segons quines conductes, hi ha consens total a l'hora de fer una crítica a l'incivisme i el mal comportament, però també és cert que acostumem a evitar situacions polèmiques i a vegades girem la cara per tal de no haver de veure allò que ens desagrada.

Avui llegia al web de Ràdio Arenys la notícia sobre els desperfectes produïts a les instal·lacions del camp de futbol de la nostra vila, després del partit jugat aquest cap de setmana. A part del cost de la seva reparació, que és una despesa no prevista i evitable, és molt trist pensar que uns joves que representa que fan de l'esport una manera de viure, caiguin en la temptació de destruir per destruir, encara que sigui fruit d'un disgust per un resultat esportiu que no volien. La culpa ningú no la vol assumir, però tots plegats hauríem de reflexionar sobre què estem fent malament perquè coses com aquestes passin tan sovint.

Com a apunt final, penseu un moment en la retirada de l'ascensor de la part baixa de la Riera, que va tenir lloc fa poques setmanes. Un ascensor que no ha funcionat mai, per culpa de l'incivisme. Trist, no?

La maldat de Putin

És molt difícil trobar res de positiu en una guerra, més enllà de la solidaritat que desperta quan veus les imatges de les destrosses. La impotència que sents és tan gran, que no hi ha paraules per poder-la expressar. La ràbia que t'entra quan veus tanta maldat...

Avui es veien imatges de l'atac a un hospital infantil i la maternitat de Mariúpol, sembla ser mentre hi havia decretat un alto al foc per deixar sortir la societat civil. És posar més llenya al foc, i només et surt la paraula criminal, i venjança. No hi ha res que ho pugui justificar, per més malament que s'hagin fet les coses. Només ho pots definir com a crueltat i criminalitat.

No sabem el final de tot això, però sí que voldríem un càstig molt fort a qui ha començat la guerra. No és una guerra on s'ataquin les infraestructures militars, sinó que s'està atacant la gent, les persones que són víctimes innocents. Això no té nom. Mai una guerra és justa, però quan s'ataca directament la societat civil, que està indefensa, s'arriba a un límit que no té nom.

Voldrem viure més anys per poder comprovar com la Justícia cau sobre la persona de Putin. Ell ha de rebre el càstig de la seva insolència, la seva ràbia i els seus actes criminals. El poble rus ha de poder obrir els ulls, malgrat la molta repressió en què viuen. Han de poder conèixer la veritat. Putin ha declarat la guerra i no pararà fins a destruir Ucraïna, els seus habitants, tinguin les idees que tinguin, la religió, la llengua, la cultura.

En moments com aquests, les persones creients ens costa molt veure la mà de Déu. Ens entren molts dubtes i ens fem moltes preguntes. Què hem estat fent malament, com perquè s'hagi generat una situació com l'actual? Com és possible que una persona sigui capaç de crear tanta destrucció i matar tantes persones innocents? És la fe que ens fa creure que al final hi haurà justícia, i el mal serà vençut i la seva ànima destruïda per sempre. Entretant, però, moltes persones perdran la vida, i moltes altres sofriran l'exili, la misèria, la incomprensió. Només podem demanar que tot això s'acabi aviat.

Què en pensa el poble rus?

De l'anàlisi que s'està fent de la invasió russa a Ucraïna hi ha un element important a tenir en compte, i que d'alguna manera pot condicionar el futur, el desenllaç final. Està molt clar que la diferència entre les forces russes i les ucraïneses és molt gran i per tant no hi ha color a l'hora de pensar en qui pot guanyar la guerra. El fet a tenir en compte és l'opinió de la gent, sobretot dels russos.

Hi ha qui assegura que la guerra no és entre Rússia i Ucraïna, sinó entre Putin i els ucraïnesos. És, doncs, important tenir en compte què en pensa la majoria de la població russa. Realment els russos volen la guerra contra els seus veïns? És cert que Putin té el control absolut de la població, i la repressió a la ciutadania russa està a l'ordre del dia. Això no treu, però que els russos puguin pensar que el seu president s'equivoca.

La immediatesa porta a pensar en la rendició, voluntària o no, del govern ucraïnès. El suport que pot rebre del món occidental no li permetrà guanyar la guerra, sinó que es tracta d'un suport moral, que davant d'una guerra poca cosa pot aconseguir. A la llarga, però, sí que és important saber què en pensa el poble rus. Un cop destruït l'estat ucraïnès, caldrà veure com evoluciona tot plegat. Desapareixerà el país, o bé Putin hi instal·larà un govern titella que li riurà les gràcies?

La resistència de la població ucraïnesa pot estar molt condicionada per l'opinió de la població russa. Les sancions europees i dels EUA contra Putin i la població russa, pot condicionar l'opinió del poble rus respecte a la invasió provocada pel seu president. A la llarga podríem pensar que Putin ha errat en la seva decisió d'envair Ucraïna, encara que a curt termini sigui un èxit militar i d'objectius. 

Davant la impotència occidental, només podem pensar en aquesta possibilitat de futur. Que el temps acabi donant la raó a qui pensa que la guerra ha estat un greu error del president rus, en les seves ànsies de potència mundial. Xina també hi tindrà un paper a jugar important, ja que podrà condicionar la resistència de Rússia després de la dominació d'Ucraïna. Són moltes les hipòtesis i incògnites obertes. El pitjor de tot és que afecta directament a una població civil, la ucraïnesa, que perdrà moltes víctimes innocents, per una decisió impresentable i cruel del president rus.

Més que vandalisme

Arran dels aldarulls de les nits de la Mercè, són molts els comentaris que han aparegut i les opinions que s'han expressat al respecte. Estem tots sorpresos perquè no ens imaginàvem l'envergadura dels esdeveniments, ni l'agressivitat dels joves que s'hi troben implicats. La majoria gent normal, amb ganes de gresca i de passar-s'ho bé, però amb joves infiltrats amb moltes ganes de provocar terror i destruir.

N'hem parlant amb joves, fins i tot, i es mostren preocupats, perquè no ho acaben d'entendre. És tot culpa de la situació social i econòmica del país? Ho podem atribuir a fets externs, o bé es tracta d'excuses per justificar el desordre i les bretolades?

Els pares, que tenim joves en edat de sortir les nits i fer gresca, estem molt preocupats, no només per la integritat dels nostres fills i filles, sinó també pel futur que entre tots estem construint. Perquè sembla que els fets d'aquests dies a Barcelona no són aïllats, sinó que han tingut brots en altres indrets, i que van a més. Això és el futur que els hem donat?

No entraré a valorar si les mesures de seguretat han estat les adequades, ni si vistos els fets del primer dia es va actuar correctament els dies següents, preveient que podia anar a pitjor, però en tot cas sí que caldria reflexionar si des de l'administració pública, i des de les forces de seguretat, s'hauria de fer alguna cosa més. Si es confirma que hi ha bandes organitzades que s'infiltren per crear inseguretat, realitzar robatoris i agredir els joves, caldrà trobar la manera perquè no ho tinguin tan fàcil. Als joves no els podem prohibir trobar-se les nits, sinó que hem d'afavorir perquè aquestes trobades siguin segures i lliures dels perills que han existit durant els actes nocturns de la festa de la Mercè.

Crisi política

Amb aquest títol tan genèric hi cap tot i res ve de nou. Son moltes les circumstàncies a tenir en compte per afirmar que estem vivint una crisi política important. Avui, però em voldria centrar en l'element crítica i la incapacitat d'acceptar-la.

De crítica n'hi ha de constructiva i d'altra de mal intencionada. Crítica argumentada i d'altra simplement pensada per destruir, i això ho ha d'entendre la persona criticada. Ha de saber veure què hi ha de cert i què forma part del muntatge per denigrar la persona o la seva obra.

Avui és fàcil propagar l'opinió a través de les xarxes i arribar a molta audiència. Això és positiu, però també pot ser negatiu, sobretot quan se'n fa mal ús. Molts dels polítics actuals estan rebent molt malament la crítica a actuacions desencertades i alguns d'ells ho aprofiten per passar com a víctimes d'un mètode per ensorrar-los.

Sortosament tenim la capacitat de reconèixer quan hi ha mala intenció o bé quan es reflecteix el que realment passa. La llàstima és que hi ha alguns polítics que no accepten que se'ls contradigui, encara que hagin caigut en l'error de creure's que tot el que fan està ben fet, i que ho fan amb les millors intencions del món. Quan aquests polítics no son quatre gats, sinó que en sumes molts, és quan pots afirmar que estem vivint una crisi política seriosa que ens obliga a replantejar la nostra manera de ser i d'actuar. 

Aquest mes, la revista L'Agenda ha tret més d'un article força crític amb la gestió del govern municipal. S'ha de dir que ha sortit de la normalitat a què ens tenia acostumats aquests darrers anys. Hi ha actuacions del govern municipal que caldria revisar a fons, perquè no anem bé, i els problemes s'eternitzen. Caldria una reflexió de l'equip de govern i procurar esmenar allò que no funciona, adonar-se que no ho estan fent prou bé, ni ho saben explicar, i el que és pitjor, no compten amb la ciutadania.

Cadascú que en faci la seva valoració, però no podem ignorar que Arenys de Mar no està passant pels millors moments de la seva història, i no és qüestió del coronavirus, que també hi ajuda, sinó d'acceptar que ens falta lideratge polític capaç de vèncer tots els obstacles amb què es troba.

El fracàs dels barons socialistes i de l'aznarisme

Garrido se'n va del PP, però el trànsfuga és Casado, que ha destruït el partit per convertir-lo en un "Vox blau". De fet resulta patètic veure i escoltar les declaracions del president del PP, el senyor Casado, i contrastar-les amb les anteriors a les eleccions. No entenc com es pot tenir tan barra de fer i dir el que ha dit i després no assumir la seva responsabilitat.

Casado ha fet un discurs d'extrema dreta durant tota la campanya, aliant-se amb Vox i C's, i una vegada comprovada la crisi de resultats, canvia de discurs i ens vol fer creure que no ha passat res. Que ara toca ser de centre-dreta. I el seu mentor?

Aquests polítics històrics que no saben callar i han d'anar incordiant els seus successors, han pogut veure que la seva estratègia és equivocada. Felipe González i la resta de barons socialistes s'han fet un tip d'atacar Pedro Sánchez. L'han acorralat i defenestrat, però ell ha ressuscitat i convertit el PSOE en guanyador, després de molts anys de travessa pel desert. Malgrat tot, podrem comprovar que els barons i el senyor González al capdavant, continuaran enviant consignes i no deixaran d'emprenyar Pedro Sánchez.

També hem pogut assistir a la defunció de l'estratègia d'Aznar imposada al senyor Casado. Aquest, no sé si per incapacitat intel·lectual, o per pressions dels que dirigeixen els fils des del darrere, canvia de discurs per intentar una recuperació que no li serà fàcil. Al senyor Casado se n'hi en foten els principis, la coherència i la responsabilitat. Ell ha nascut per estar manant i ho intenta de la manera més fàcil, aparentment, enganyant, insultant i ridiculitzant l'adversari. De moment, però, sembla ser que la jugada no li ha sortit prou bé.

Seria una sort per a tots que aquestes eleccions generals provoquessin la desaparició dels barons i exdirigents dels grans partits. Que els polítics actuals deixessin de mirar el retrovisor i veure's lligats de mans i peus. Llavors només caldria buscar bons polítics, una gesta, però que es preveu una quimera.

Vuitanta anys del cop d'estat

Demà farà vuitanta anys del cop d'estat del general Franco i encara tenim entre nosaltres moltes persones que ens poden explicar la seva experiència, com ho varen viure i patir. L'ARA, com ens té acostumats, avui ens ha relatat interessants vivencies, però de ben segur que tots en coneixem de ben properes.

A casa la mare, que ja fa tretze anys que ens va deixar, i el pare, que ha viscut fins a primers d'aquest any, no ens en varen parlar gaire, però si que de tant en tant deixaven anar algunes explicacions de com ho havien viscut. El pare era de la quinta del biberó, i estava condemnat a viure la guerra en primer pla essent encara un vailet.

Diuen que la història l'escriuen els guanyadors, però el coneixement popular es transmet de pares a fills, i no sempre han estat guanyadors. La llarga dictadura franquista va procurar uniformar el coneixement dels fets del 36, però no ho va aconseguir del tot. El mateix va passar amb la cultura i la llengua catalanes, que es varen intentar destruir, però aquí ens teniu.

El més trist de tot, però, és la lectura mal intencionada que en fan persones i partits polítics que es fan dir demòcrates. Una cosa és exagerar i fins i tot fer anar l'aigua al molí propi, però una altra de molt diferent i vergonyant és mentir per continuar justificant l'atac a la nostra societat, i negant els nostres drets com a país.

Demà tindré un record dels meus pares i de com els va canviar la vida. M'imaginaré com hauria pogut ser la seva vida sense el cop d'estat, i evidentment sense gairebé quaranta anys de dictadura.