Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

Per a què serveix l'organisme de les Nacions Unides?

Avui m'ha tocat llegir tots els diaris de la darrera setmana, encara me'n falten un parell. De fet s'ha de dir que la majoria de pàgines estan dedicades a Jordi Pujol, la seva família i la seva confessió. Molts detalls d'aquests darrers dies, però encara pocs de l'origen de tota aquesta història.

Dolorosa la història d'aquests dies a Gaza. Dolorosa i criminal, que ens demostra la impotència dels que tenim set de justícia, incapaços de fer parar la injustícia, la barbàrie i els criminals. No hi ha res que pugui justificar la mort d'innocents. 

Han passat més coses, però els atacs d'Israel a Gaza, amb tanta sang, són inoblidables. Deia l'altre dia que passejant per Varsòvia vaig pensar molt en l'horror de la massacre nazi, però no és possible que un poble que ha patit cruelment la injustícia sigui capaç de fer el que està passant a Gaza aquests dies. Són molts anys d'atacs i morts, amb culpes compartides, però hi ha extrems que no es poden permetre. 

El pitjor de tot plegat és la incapacitat dels grans organismes i institucions per evitar aquestes guerres, i tot per culpa d'interessos econòmics i de poder. Ni la Unió Europea ni les Nacions Unides, amb totes les seves pompes serveixen per aturar la morts de centenars de vides innocents i milers de ferits i afectats terriblement per tanta crueltat. On és la justícia? on és l'honorabilitat dels governants mundials?

La massacre de l'exèrcit egipci no té cap justificació

La notícia més impactant d'avui és el nombre de víctimes a mans de l'exèrcit egipci. El cop d'estat dels militars a un govern feble i intransigent, està deixant molts cadàvers pels carrers d'Egipte i una incertesa total sobre el futur del país.

Mursi va sortir escollit en unes eleccions sorgides d'un Egipte que encara es treia la són de les orelles, després de molts anys de govern repressor de Mubarak. La por a l'islamisme ha fet que l'exèrcit entrés en joc, en un primer moment avalat per qui defensa la laïcitat de l'estat, però després de l'atac d'aquest dimecres potser no tothom ho veu de la mateixa manera.

Des d'occident podem dir molt poca cosa. La informació que ens arriba és prou confusa i susceptible a múltiples interpretacions. La caiguda de Mubarak a Egipte, o la de Ben Ali a Tunísia, podien semblar un alliberament dels respectius pobles, però el que ha passat després no ha estat gaire millor, si més no això és el que sembla. Pensar des del nostre món quina pot ser la millor sortida per aquests països, resulta molt complex.

La massacre de dimecres, però, no té cap justificació. Per difícil que sigui, cal dialogar abans d'agafar l'arma, però malauradament ni a Egipte, ni enlloc no hi ha manera de convèncer d'aquesta necessitat. Si algú creu que l'actuació de l'exèrcit egipci ha solucionat res, està ben equivocat. La violència genera més violència i es produeix una espiral que no s'atura fàcilment.