El perill de l'eclipsi

No vull ser negatiu i només trobar pegues a les coses, però sí que convé prendre totes les mesures possibles per no haver de lamentar danys irreversibles. Arran de l'eclipsi de sol d'aquest dimecres, les autoritats sanitàries ens han advertit del perill que representa mirar-ho sense prendre precaucions. No es pot mirar directament, sinó que cal utilitzar les ulleres pertinents. Ho són totes?

La por d'alguns és tenir la certesa que aquelles ulleres que ens han venut o regalat compleixen fidelment amb tots els requisits per assegurar-nos que no patirem cap lesió ocular. Ens diuen que no podem utilitzar unes ulleres qualssevol. Que han d'estar homologades, i ens donen la referència.

Avui, però, he llegit la notícia que s'han retirat sis models d'ulleres perquè no són segurs i poden provocar lesions oculars. Segons diu el diari, tots sis models tenien el mateix defecte, amb un filtre massa fosc que podia provocar que l'usuari es tragués les ulleres en algun moment, per veure-hi millor. 

Haig d'entendre, perquè no ho he vist en el redactat de la notícia, que es tractava de models d'ulleres homologats i que per això estaven a la venda. N'hi ha d'altres, que no estaven homologats i que els han retirat abans que algú els pogués comprar. Qui no et diu que no n'hi haurà moltes que no t'asseguren la protecció? T'arriscaràs? Com en podem estar segurs?

Probablement, el més segur serà mirar-ho a la televisió, però és evident que l'efecte no és el mateix. A casa n'hem parlat i hem quedat que sortirem al carrer per veure la sensació de l'enfosquiment momentani, però procurarem no caure en la temptació de mirar el sol. Aquesta visió la podrem veure i reveure tantes vegades com vulguem a través dels canals televisius, i ens estalviem haver de lamentar una imprudència o haver estat víctimes de l'especulació d'uns subministradors d'ulleres falses.

El diner, que ho corromp tot

Permeteu-me que avui torni a parlar de futbol que, com sabeu, no hi entenc res ni m'interessa gaire, encara que com a espectacle, i si juguen bé, m'hi entretingui alguna vegada. I parlo de futbol i diner, que ho corromp tot, arran de la proposta del secretari general de la FIFA, aquell amic tan amic del president dels EUA a qui va condonar la targeta vermella al seu jugador estrella.

El senyor Gianni Infantino ha proposat vendre participacions a inversors privats. Allò de l'esport i la salut ja fa temps que està molt controlat per les grans fortunes. Ara tampoc no ens hem d'escandalitzar. Sabem sobradament que triomfen els clubs rics, aquells que tenen algú al darrere que hi posa els diners. Les seleccions nacionals, amb tot el que comporta, semblava que quedaven una mica al marge d'aquesta especulació descarada. Cada país té els jugadors que té, i amb ells pot intentar competir i guanyar.

Avui s'ha sabut que la UEFA, que s'ha reunit telemàticament, ha aprovat donar suport a un boicot a la FIFA si la proposta del seu secretari general tira endavant. Els 55 membres europeus no participarien ni del mundial femení de l'any vinent, ni del mundial masculí del 2030, organitzat per Espanya conjuntament amb Portugal i el Marroc.

Diner crida diner i, malgrat l'amenaça de la UEFA, no podem pas ignorar els molts subterfugis que hi haurà per fer canviar d'opinió, sobretot pel que deia al començament, que tampoc estem tan alliberats de la força dels diners, i l'especulació és molt present al món del futbol. Cada vegada que s'obre el mercat de fitxatges, ens omplen les pàgines dels diaris de xifres estratosfèriques, en un món tan necessitat d'ajuda pels desastres continuats de guerres i calamitats atmosfèriques.

Ja veurem com acaba tot plegat. Temo, però, que la decisió d'avui sigui més un frec a frec que s'arrossega de temps entre FIFA i UEFA que no pas una anàlisi honesta de la proposta de l'amic d'en Trump.

Obrim bé els ulls!

Tots recordem les botigues de barri amb una certa nostàlgia. Potser no les valoràvem prou, perquè era la cosa més natural. En Pere, en Josep, en Joan... aquell botiguer de tota la vida que no tancava fins tard i que ens anava tan bé quan ens acabàvem d'adonar que no ens quedaven ous, o sal a casa. Eren el gran recurs que teníem per poder fer el sopar. 

Avui tenim els supermercats vint-i-quatre hores que fan la seva funció, encara que no és el mateix. Ens serveixen per a aquells descuits de darrera hora, això sí, però ja no ens explicaran aquelles històries del veí que fa dies que no el veuen per la botiga, o d'aquell altre que ha canviat de feina i se n'ha anat a viure a no sé pas on.

Són uns petits supermercats, franquícies d'empreses amb nom, amb personal treballant, no sempre en les millors condicions. Segur que no tots funcionen de la mateixa manera, però no és estrany que de tant en tant llegim que han inspeccionat aquell o aquell altre supermercat, amb productes caducats, treballadors esclavitzats i condicions deplorables de les instal·lacions.

No hem de viure dels records i cal ser realistes, però ens hem de fixar bé on entrem a comprar perquè no ens enredin. Hem d'obrir bé els ulls i que no ens venguin gat per llebre. Amb l'excusa que trobem allò que necessitem, a l'hora que sigui sense caminar gaire, no ens ha de fer abaixar la guàrdia.

A vegades ens hem posicionat davant de multinacionals que han explotat els seus treballadors amb uns sous ridículs, aconseguint uns productes molt bé de preu, i no ens adonem que, potser al costat de casa hi ha un supermercat on els venedors cobren una misèria treballant tot el dia, sigui feiner o festiu. 

Amb això no vull dir que davant d'un supermercat hàgim de desconfiar i col·locar-los tots al mateix sac de l'especulació i l'engany. Simplement, estiguem alerta i que no sigui un d'aquests, i si arribem a la conclusió que ho és, denunciem-ho. 

L'habitatge a l'ordre del dia

Tinc la sensació que tothom parla d'habitatge, però difícilment ens posarem d'acord a prendre les mesures necessàries per resoldre aquest tema, que és prou greu. Durant massa anys no s'ha fet la feina i ara no és gens fàcil posar-se al dia. L'administració pública no ha construït habitatges assequibles i ho ha deixat tot en mans de l'empresa privada. Ara tothom es posa les mans al cap.

S'ha de legislar correctament i a temps, sobretot en temes tan essencials com és el dret a l'habitatge, contemplat a la Constitució. No es pot especular amb l'habitatge, però si es deixa en mans de la privada, s'ha d'entendre que és un negoci.

Sempre som molt crítics amb l'esquerra, i encara més si ha tingut l'oportunitat de governar, perquè la dreta defensa els interessos de qui té recursos i l'esquerra ha de procurar equilibrar la balança. Si es deixa regir pel mercat de l'oferta i la demanda, queda clar quin és el resultat.

Ara, tothom critica el que no s'ha fet fins ara. La mateixa extrema dreta culpa els socialistes de no haver fet res per aconseguir habitatges per a tothom. Unes declaracions que sorprenen, però que només tenen l'ànim de desgastar el govern. Se'ls escapa el riure per sota el nas.

Moltes promeses de construir no sé pas quants nous habitatges. Tothom busca terrenys per edificar, però al meu entendre no es fa prou per detectar els pisos buits i adaptar-los per poder-hi entrar a viure. 

Des del Congrés de Diputats es discuteix sobre legislar per evitar l'especulació amb l'habitatge, però ho veig tot molt encallat. Uns critiquen els altres sigui perquè hi posen obstacles, o perquè ni redactar lleis efectives saben.

Passaran molts anys abans no quedarà mig resolt el tema de l'habitatge, però em preocupa no saber veure que s'està avançant per aconseguir-ho. Molt parlar, però poca feina efectiva.

Aldarulls al barri de Cerdanyola

Aquests dies hem seguit les notícies dels actes vandàlics del barri de Cerdanyola, a Mataró. És molt trist llegir tot el que està succeint i em costa de creure, com diuen alguns, que el motiu rau en els problemes d’habitatge, les ocupacions de pisos i els desnonaments. Em costa de creure perquè no hi ha d’haver una relació entre el problema de l’habitatge, que és molt greu i que s’han de buscar solucions urgents, al marge de la planificació a mitjà i llarg termini, que no ha existit, i el vandalisme. Cremar contenidors, amb afectació a altre mobiliari públic i cotxes privats no resol res, i només guanya força la xenofòbia i l’atac a la immigració.

És evident que si hem arribat al punt crític de manca d’habitatge accessible és perquè no s’ha governat bé. No s’ha planificat ni analitzat les necessitats d’habitatge, al marge de l’especulació, que ha existit i existeix. La solució d’aquest problema no serà causada per la violència, sabent que sempre hi ha algú que gaudeix de la disbauxa, perjudicant els més vulnerables.

Parlar de l’habitatge, de les ocupacions, els desnonaments, o la propietat no és fàcil. Sempre apareixen els tòpics, les radicalitzacions i els esveraments. Cal ser assenyat, no moure’t per la passió, encara que sí que s’ha d’actuar. No n’hi ha prou amb reconèixer el problema, sinó que s’han de trobar solucions.

Em sap greu per la gent que viu al barri de Cerdanyola. Estigmatitzats i jutjats erròniament per les aparences. Hi ha persones que no hi viuen i es creuen els salvadors dels problemes. I si, a sobre, es dediquen a incendiar contenidors i barallar-se amb la policia, no els estan fent cap favor. Tot el contrari.

Cal demanar a la gent que tinguin calma i no perjudiquin més del que ja està, i als governants, que legislin correctament, que no s’encantin, i que siguin conscients que ells poden jugar un paper important per reduir els problemes actuals.

El dret a un habitatge digne

El president de la Generalitat acaba de prometre la construcció de 50.000 habitatges públics, una promesa que voldria veure complir-se i que no passi com amb promeses semblants que han quedat en un calaix. El problema d'accés a l'habitatge és real i necessita una solució urgent, i caldria que totes les forces polítiques s'hi sumessin, des de la seva responsabilitat, sigui autonòmica, estatal o local.

I cal legislar bé. Comentava en un post de mitjans de setembre que calia legislar bé i que les lleis aprovades no resultessin contraproduents. En temes d'habitatge també hi ha hagut problemes perquè, a vegades, en lloc de legislar a favor d'algun objectiu es fa en contra de. La llei de l'habitatge tenia més interès a castigar els especuladors que en trobar la manera d'aconseguir més habitatge al mercat, assequible per a totes les butxaques.

S'ha constatat que en el mercat de lloguer d'habitatges n'ha desaparegut una bona colla, molts dels quals han anat a parar a lloguer de temporada, per un buit legal que no es va saber veure en el seu moment, i que darrerament s'ha intentat resoldre sense obtenir la majoria parlamentària suficient per aprovar-ho. Tot un desfet de temps!

Portem molts anys d'endarreriment, amb un parc d'habitatges públics que fa pena. La Constitució espanyola, que en segons quins aspectes s'és molt intransigent en el seu compliment, quant a habitatge, que en parla específicament, no se n'ha fet cas, i l'administració pública no ha vetllat per aquest dret constitucional.

A la nostra vila, per exemple, quan parlem d'habitatges socials o protegits, ens hem de remuntar a moltes dècades enrere, amb la pèrdua de la categoria i l'especulació subsegüent. Fa anys que parlem d'uns pisos, que la seva construcció tot just sembla que comença a caminar. I això és extrapolable a tot el territori.

La lluita per aconseguir respectar el dret a l'habitatge digne continuarà i caldrà estar molt amatent perquè les institucions públiques facilitin el camí, i aconsegueixin millorar la situació del país. No perdem l'esperança, però estem una mica desencisats.

Paisatge urbà

Ahir us parlava de natura, i hi feia entrar la destrucció que es produïa amb la dèria constructora, la qual cosa no vol dir que no puguem emocionar-nos tot passejant per una ciutat, plena d’elements, aquests sí, obra dels humans. Hi ha veritables disbarats, sigui per l'especulació o pel simple mal gust, però també hi podem trobar belles obres arquitectòniques, bonics conjunts de natura i edificis, parcs i jardins. Només falta que ens proposem passar pels carrers i places dels nostres municipis amb el cap aixecat, observant tot allò que se’ns presenta.

Si ahir acabava dient que féssim memòria d’espais naturals visitats que ens havien agradat, avui podria dir el mateix de paisatges urbans que ens venen a la memòria. Que hem anat a veure expressament o bé ens han aparegut de trascantó. Racons dels nostres pobles, edificis singulars, detalls arquitectònics, parcs urbans que actuen de pulmons verds.

Una vegada més em ve al cap el tema de les instal·lacions elèctriques i de telefonia que embruten les nostres façanes fent malbé la imatge d’elements urbans que podríem valorar molt positivament, però que pateixen l’atac d’una servitud malentesa. Segur que molts de vosaltres us hi heu fixat, i us ha sabut greu. La nostra societat és incapaç de prioritzar l’ordre, la bellesa, el sentit estètic a la comoditat d’anar passant fils sense enretirar aquells que ja no serveixen.

Avui he passejat per una població que no en diré el nom per no deixar-la en evidència. Els carrers estaven plens de fils, penjant per tot arreu, amb molts fils arribant fins a terra, no sé si amb el perill de produir cap descàrrega elèctrica. Desitjo passar pàgina i dirigir-me a un altre municipi que em tregui aquest mal gust de sobre i pugui gaudir d’un veritable espai urbà, amb tots aquells elements que el facin amè, bell i agradable per conviure-hi.

L'habitatge a mercè d'aprenents de polític

Soc conscient que els polítics són l'ase dels cops a qui ens costa molt poc criticar. No tot ho fan malament, però hi ha coses que clamen al cel. Com es pot gestionar pitjor el tema de l'habitatge? Què ha de passar perquè s'adonin que ho estan fent malament, i que en lloc de resoldre el problema l'estan empitjorant?

    Tenim una manca d'habitatge social, o protegit, ja sigui de lloguer o compra, que arrosseguem des de fa anys. Tots ho sabem i queda escrit arreu, però no hi ha manera de revertir la situació i cada vegada és més greu. I no és que no es faci res, sinó que no es fa el que caldria i en canvi s'estan aprovant unes lleis que encara hi posen més dificultats. Des de la implantació de la nova llei d'habitatge, s'ha reduït el parc de pisos de lloguer una barbaritat. Ara no només els pisos no s'abarateixen, sinó que no se'n troben!

    Els polítics, espavilats, varen decidir resoldre la manca d'habitatge assequible legislant contra els propietaris. Es varen definir unes àrees tenses o de mercat residencial tensionat, amb un sostre en els preus de lloguer tenint en compte, bàsicament, els metres quadrats, i no tant el seu estat, els serveis i prestacions, diferenciant, això sí, els petits propietaris dels grans tenidors. Quin ha estat el resultat? han desaparegut multitud de pisos del mercat del lloguer. Ara, els que necessiten trobar un pis assequible, no el troben, i ho tenen més difícil que abans.

    En lloc de centrar tots els esforços en construir nous habitatges, l'administració pública ha optat per intervenir el mercat, i fent-ho de la pitjor manera possible, sense uns criteris adequats, racionals, provocant que molts petits propietaris, desmotivats, els treguin del mercat. I no diguem què estan fent els grans tenidors!

    Tan difícil és adonar-se de l'error? No podem estar en mans d'uns aprenents de polítics amb incapacitat per legislar amb un mínim de rigor per evitar les conseqüències que tot això provoca. S'han posat en contra dels petits propietaris, a qui han considerat com els dolents de la pel·lícula, i no han aconseguit afavorir els aspirants a llogaters. Al final tots enfadats i el problema de la manca d'habitatge assequible sense resoldre.

    L'habitatge digne és un dret recollit a la Constitució, que cal defensar i lluitar perquè sigui una realitat. S'ha d'evitar l'especulació i s'ha de regular de manera que tothom pugui disposar d'un habitatge i que ningú s'aprofiti dels altres. Però s'ha de regular bé. No es pot fer a cegues, sense estudiar a fons els pros i contres de qualsevol mesura. Necessitem uns polítics intel·ligents, que no es deixin portar per proclames simples, i encara menys caient en la dinàmica dels bons i els dolents. No s'ha de legislar en contra de, sinó a favor de les persones que tenen necessitat d'emancipar-se, formar una família, o deixar de viure al carrer. Exigim que es construeixi habitatge social, i denunciem una mala praxi legislativa! Sisplau, fem bé les coses!

Els efectes del temporal

Els desastres produïts aquest cap de setmana al litoral català ens haurien de mobilitzar per trobar una solució, tenint en compte que tot fa pensar que això anirà a més. És cert que no es tracta de cap novetat, i tots recordem fets semblants al llarg de la història, però no ens podem permetre viure sempre amb el neguit de què pot passar. Som conscients que no s'ha obrat correctament i que s'ha construït on no tocava. Fer marxa enrere no és fàcil, sobretot quan t'adones que encara avui dia s'està malmetent la costa, per culpa d'uns governs locals que juguen amb l'especulació i tenen un concepte del medi ambient molt atrotinat.

    A la nostra vila l'afectació s'ha produït en dues platges, amb una edificació que ha quedat descalçada, en un espai on fa uns anys es va obrir l'espigó que protegia l'entrada d'aigua. No soc un entès en la matèria, però m'agradaria saber qui va decidir fer-ho i els motius que tenia. Aparentment era una decisió errònia, però aquí ho deixo.

    Davant d'aquests fets és quan m'adono que els nostres governs no trepitgen el territori i només reaccionen quan es produeixen els desastres, just per tapar forats, a l'espera de quan torni a passar, que probablement ja hi haurà altres persones al capdavant. Aquesta manera de fer és la que ens enfonsa i ens deixa a la cua en molts aspectes. Ahir parlava de les energies renovables i també podríem recuperar l'exemple de l'habitatge social i els lloguers protegits. 

    I per això em fa tanta ràbia les promeses electorals que no aborden els problemes més immediats, i anem vivint d'una il·lusió que ha esdevingut malaltissa. Una mica de culpa la tenim nosaltres perquè ens agrada que ens parlin de grans projectes, i la cosa menuda, però que és tant o més necessària, no genera prou expectatives i... els polítics volen vots, i aquests acostumen a arribar tot enlluernant la ciutadania.

    Potser hauríem de començar al revés, i fer veure als polítics que estem cansats de grans promeses i que preferim la feina ben feta, la feina del dia a dia, la feina que ens permet avançar com a país pròsper, amb els serveis més elementals resolts i ben resolts.

    Haurem d'esperar que passi la febre de la campanya electoral per poder tocar de peus a terra, encara que no tenim cap garantia que els resultats permetin la constitució d'un govern fort per desencallar-ho tot.

Patrimoni urbà d'Arenys de Mar

Un dia més la xerrada programada per l'Ateneu arenyenc ha estat un èxit. El conferenciant, el doctor arquitecte Antoni Paricio, ens va obsequiar amb una brillant exposició sobre el patrimoni urbà, fent especial referència a la nostra vila, posant alguns exemples que tots coneixem, però fent-nos-hi notar uns detalls que moltes persones no havíem arribat a apreciar.

De la seva exposició se'n podrien comentar moltes coses. Va fer un ràpid repàs de l'evolució de la construcció a la nostra vila, esmentant aquells trets diferencials d'una època a l'altra, i la manera com s'havia anat transformant. Una evolució que no sempre ens satisfà i que acostumem a donar la culpa a l'especulació. El conferenciant, però, ho va centrar, al meu entendre molt encertadament, en la sensibilitat.

De ben segur que la manca de sensibilitat ha provocat que la nostra vila no hagi respectat un patrimoni que altres poblacions ho han fet més bé, encara que segurament no som pas l'excepció, sinó que això ha passat a la majoria de pobles i ciutats del nostre país.

Em va cridar l'atenció el detall del camí de la Pietat, que ens condueix fins a dalt del cementiri, on va dir  que amb un millor tractament dels xiprers i la substitució de l'asfaltat, aconseguiríem el relleu que es mereix, millorant l'aspecte d'una part interessant de la nostra vila. 

Va parlar també de l'edifici del Mercat municipal, analitzant la seva estructura i justificant els diferents elements que probablement ens passen desapercebuts, més enllà de la façana, que el defineix, i que desitjo no quedi gaire afectada amb la rehabilitació que s'està realitzant de l'edifici del costat de banda de mar.

Arenys de Mar no destaca per tenir grans edificacions, encara que gratant una mica en podem trobar, alguna d'elles amagada, com pot ser l'edifici Sert, del qual en fem poca ostentació. Escoltant el conferenciant i fixant-me en l'Arenys d'avui, pensava que és una llàstima que en el procés de rehabilitació de les cases no s'hi estigui més a sobre, i es procuri respectar aquells trets significatius que determinen una època. Les cases de cos, per exemple, han anat desapareixent, i seria bo que les poques que encara queden tinguessin un tractament i una protecció especial. No sé què n'opinen els membres del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic d'Arenys de Mar (PEPPA).

La sala d'actes de l'Ateneu arenyenc es va omplir i va gaudir de les explicacions, que varen resultar molt amenes. Abans de començar la conferència em va comentar que ho il·lustraria amb imatges i intentaria que no resultés feixuc. De ben segur que ho va aconseguir. 

I acabo amb uns comentaris que varen aparèixer de resquitllada, en el torn de diàleg amb els assistents, i que considero importants per l'afectació que tenen. La construcció al nostre país és massa artesanal, i per això té un cost econòmic important. A diferència d'altres països europeus, la indústria de la construcció al nostre país no ha evolucionat suficientment.

Si a la conferència del mes passat demanàvem salvar el patrimoni natural del nostre municipi, avui hem d'afegir el toc d'atenció en defensa del patrimoni urbà. Desenvolupem la nostra sensibilitat, i serà un bon obsequi per a les generacions que ens seguiran.

Cal defensar el patrimoni natural d'Arenys de Mar

Aquest divendres vaig assistir, a l'Ateneu, a la conferència sobre Patrimoni Natural d'Arenys de Mar, a càrrec dels biòlegs Pere Alzina i Enric Badosa. Una vegada més vaig gaudir d'una xerrada organitzada per l'Ateneu, i des d'aquí la meva felicitació a tota la Junta, i en especial a la responsable de Cultura, la Joana Asensio.

Durant l'acte vàrem poder conèixer un gran ventall de plantes i fauna existent a la població, i que ens és força desconeguda. Va ser una manera de valorar la riquesa que tenim i que no hi prestem prou atenció, però també un crit d'alerta perquè no acabem de destruir més el territori del que ja hem fet fins ara.

La darrera resposta de l'Enric, a una pregunta del públic assistent, va ser molt clarificadora de la situació en què ens trobem. Segons l'Enric, podem ser optimistes si ens fixem en l'entorn marí, on hi nota una millora i recuperació de l'hàbitat, però hem d'estar molt preocupats per tot el que s'està fent al territori. La destrucció dels paratges per noves urbanitzacions posa en risc la supervivència de moltes espècies, i d'alguna manera també el nostre benestar i salut.

Jo crec que totes les persones assistents vàrem poder copsar el missatge directe dels dos conferenciants, però m'atreviria a dir que algú podria entonar el mea culpa per algunes decisions preses en el passat que han anat en contra de la protecció del territori, i a favor de l'especulació que ens pressiona i asfixia.

Sempre he pensat que la defensa del territori ha tingut una posició contrària a la inèrcia de la nostra civilització, massa generosa vers l'especulació i els interessos del capital. M'agradaria saber com puc contribuir per millorar la realitat i, si no és possible revertir-la, sí com a mínim evitar que aquesta destrucció vagi en augment.

Hi ha moviments al carrer que no sempre tenim en compte, o que fins i tot ens fan nosa. Encara hi ha gent que ens alerta del perill d'anar a pitjor, però els titllem de joves sense gaires escrúpols ni responsabilitats, i d'aquesta manera auto-justifiquem una posició massa còmode de girar l'esquena i no voler veure el perill.

Reitero la meva felicitació a l'Ateneu pel seu compromís d'acostar la cultura i el coneixement als seus socis i a tots els vilatans, i als ponents de la xerrada per la seva exitosa tasca de recerca i divulgació del patrimoni natural.

Gestió en l'evolució urbanística a Arenys de Mar

Aquesta setmana he llegit un treball de l'arquitecte arenyenc Miquel Fané i Torrent, sobre la gestió en l'evolució urbanística, en el cas de la vila d'Arenys de Mar. Un treball que m'ha semblat molt interessant i que desconec l'abast que va tenir en el seu moment. És un treball que seria bo actualitzar, ja que no és recent, i que t'ensenya molt bé quina ha estat l'evolució urbanística, a la nostra població, amb totes les virtuts i els defectes.

S'ha de dir que pots arribar a moltes conclusions, les quals m'agradaria debatre amb altres persones que hagin tingut l'oportunitat de llegir el treball, i amb el propi autor. La impressió que n'he tret ha estat que la història urbanística de la nostra vila no ha estat gaire amable, ja sigui per l'actitud dels diferents governs municipals, o per la imposició de les institucions supramunicipals, que han tingut molta influència a casa nostra, sobretot tenint en compte que hi conflueixen elements prou significatius com port, platges, ferrocarril, carreteres, rieres... cada element amb la seva institució responsable i sense competència municipal.

Els neòfits en el tema ho hem pogut observar i, podríem dir, patir. Han estat moltes les imposicions que han condicionat l'evolució urbanística de la nostra vila, però també cal lamentar els interessos particulars que en el seu moment han dirigit les decisions municipals, quan precisament hi havia competències locals per prendre aquestes decisions.

Sempre he pensat que les poblacions de la costa han estat les grans sacrificades i malmeses del nostre país. Probablement els pobles i ciutats de l'interior no han tingut la pressió tan forta, sobretot en moments puntuals d'especulació urbanística, que han destrossat la nostra costa. Arenys, per la seva proximitat a Barcelona, i els elements que conté, de responsabilitat supramunicipal, no ha estat exempte d'aquestes destrosses i decisions, probablement contràries als interessos locals.

El treball esmentat és molt complet, i ben explicat, i et fa adonar que les coses no són casuals, sinó que tenen la seva història i venen donades per unes circumstàncies que no sempre voldries. Aquests dies, precisament, ha sorgit un moviment local contra l'especulació urbanística que va en contra de la decisió municipal, de desprotegir una part important del municipi, per dur-hi a terme una construcció important de nous habitatges. 

Si no ho tinc malentès, només la CUP s'ha manifestat contrària a la modificació urbanística, però no ha aconseguit frenar la iniciativa avalada per la resta de partits del govern, un d'ells hereu de qui va lluitar amb totes les forces per una coherència urbanística en la defensa sostenible del territori, mentre fou regidor, en Vicenç Martí. 

Marxa enrere a l'hotel de la plaça Lloveras

Feia molt temps que no em trobava malament com avui, amb mal de cap i poques ganes de no fer res. Penso en les persones que s'hi troben sovint. A mi em serveix d'alguna manera per pensar en el bé que ens trobem i la sort que tenim, perquè la feina la fas igualment, però se't fa més carregosa i vas veient que perds energies.

He llegit la notícia de Ràdio Arenys, sobre el Ple municipal d'avui, que aprovarà tirar enrere el Pla Especial Urbanístic que permetia la construcció d'un hotel a la plaça Lloveras. El motiu que dóna el govern municipal és que ara ja tenim un hotel a la Riera i altres allotjaments. 

La idea inicial tenia el seu interès, encara que tingués els seus detractors, sobretot per qüestió d'imatge. Esclar que no podem pas dir que la imatge de la primera línia de la vila sigui fantàstica. Suposo que ens hi hem acostumat, però mirem de no fixar-nos-hi gaire. La façana de l'Ateneu, que no sé si hauríem de parlar de façana, és molt trista i els diferents blocs intercalats amb cases baixes...

Sempre he pensat que, amb algunes excepcions, les poblacions de la nostra costa han patit una malaltia urbanística que les ha destrossat, si més no estèticament, a diferència dels pobles de l'interior, on l'especulació urbanística no els ha fet tan mal. Som una mica destralers.

Doncs, bé, la plaça Lloveras continuarà com ara (?) amb una sala d'exposicions que es va tancar perquè amenaçava de caure (?), i així van passant els anys. I l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, amb finestres i portes tapiades, també continua igual, com la Raureta, o l'antiga Casa de les Aigües, l'Stella Maris... i ara comprarem les Clarisses.

Passaran dos anys més i arribarà un nou govern, i al cap de quatre anys un altre... i res no es mourà, i recordarem el tema dels equipaments com ara recordem el desviament per Valldegata, i no ens adonarem que després de molts anys no hem sabut solucionar cap dels problemes que venim patint, i que ens fan perdre posicions respecte a d'altres municipis que sí que han tingut l'encert de posar-se a treballar més enllà dels records del passat. Tot plegat és molt trist.

El PSC baixa del tren pel dret a decidir

Aquest diumenge el PSC ha escollit, per una gran majoria, mantenir-se al marge de la consulta pel dret a decidir. Parlar de consulta pactada amb Rajoy és un eufemisme de renunciar-hi. Fins ara molts havíem cregut que, amb matisos, el PSC estava a favor de la consulta. Sabíem també que en cas de consulta la resposta era la mateixa que C's i PP, és a dir "No". Finalment s'han definit i ja no hi ha especulació possible.

L'única incògnita és saber què faran els militants del sector crític. Poden acceptar la voluntat de la majoria, o deixar el partit. Els seus votants poden començar a buscar alternativa, atès que el partit s'ha col·locat al mateix cantó de C's i PP, i com sempre s'ha dit, entre original i còpia sempre és millor opció l'original.

Malgrat el resultat, és important que els sobiranistes no oblidin que el PSC no és partit residual, encara que ara passi per moments baixos. La història del PSC és important i no té res a veure amb el que ha significat el C's o el PP. El PSC ha estat partit majoritari, partit de govern, amb molts militants i càrrecs polítics que varen lluitar contra el franquisme i l'absència dels drets més elementals de les persones. Arraconar el PSC seria un error, i per això cal allargar-los la mà tot esperant millors oportunitats.

Hi ha unes forces polítiques que continuen engrescades a convocar la consulta, tot i que no hi ha gaires possibilitats d'èxit, sobretot si no són capaces d'anar juntes. Es tracta de caminar pas a pas, sense errades, ni estridències. No es poden fer amenaces ni verbals ni físiques. El senyor Duran i Lleida hauria de canviar d'actitud i, a poder ser, definir-se com ara ha fet en Pere Navarro. Els catalans tenim el dret de saber què pensa cada grup polític i què podem esperar d'ells. Avui el PSC ens ho ha dit ben clar. Ara no hi ha excuses que valguin.