Dol al país

Avui estem de dol pel tràgic accident ferroviari en el trajecte de l'AVE entre Madrid i Sevilla. Una fallada del sistema i, segons sembla, una decisió equivocada posterior, han fet que dos trens xoquessin amb el resultat provisional de seixanta-quatre víctimes mortals.

Davant de fets com aquest el primer que penses és en els familiars de qui ha perdut la vida de manera sobtada, i també dels ferits, alguns dels quals podran arrossegar-ho la resta de la seva vida. 

Ara és el moment d'analitzar a fons les causes de l'accident. Si es tracta d'un error humà davant la fallada del sistema. No es tracta de culpar ningú, però sí que cal investigar si hi ha alguna mena de responsabilitat. És molt important que no perdem la confiança en el transport públic, molt precari, però necessari.

M'agradaria que ningú utilitzés les víctimes de l'accident per interessos partidistes, ara que estem en precampanya electoral. No podem permetre discursos oportunistes ni menysprear el dolor de les famílies que hauran perdut un ser estimat. Estem massa escarmentats que en política tot s'hi val, i no és així. L'ètica ha de prevaldre i ser present en tot moment. Demanar el vot és totalment lícit, aprofitar-se del dolor dels altres és una ignomínia, una perversitat que no hem d'aguantar.

Des del meu blog vull expressar el meu condol a totes les famílies afectades, animant-les a superar la situació que viuran avui i molts dies de la seva vida. Aquest cap de setmana vàrem conèixer l'accident del Montseny, que sortosament no va provocar cap víctima mortal. Avui, l'accident en terres castellanes ha estat exageradament cruel i ens ha colpit enormement. 

De qui és la culpa?

Avui ens hem llevat amb la notícia dels actes vandàlics d'ahir a la vesprada a Barcelona i ens hem posat les mans al cap. De qui és la culpa? De les xarxes socials? Els pobres nois estan manipulats? Són víctimes innocents?

Hi ha comentaris que no agraden i intentem evitar-los perquè no sigui dit que fem llenya de l'arbre caigut, però ens hauríem d'acostumar a dir les coses pel seu nom. Els nois d'ahir, molts d'ells menors d'edat, són víctimes del sistema i els hem de compadir? Tenen dos dits de front per saber valorar què és lícit i què és delicte? Són tan febles que es deixen entabanar per les xarxes socials?

Em preocupa que ens limitem a culpar la manipulació de les xarxes socials, que reconec que hi ha coses detestables que s'haurien de regular i prohibir, però no ens adonem que les famílies tenen unes obligacions que neixen en el moment que comencen a procrear. No hi ha una responsabilitat dels pares i mares d'aquests menors? 

L'educació de les persones comença a la família. És cert que hi ha famílies desestructurades que resulta molt complicat esperar-ne una bona educació, però que ningú em vulgui fer creure que els joves delinqüents i vàndals d'ahir a Barcelona són tots fills de famílies desestructurades. Segur que hi ha una responsabilitat dels seus tutors que caldrà fer sortir i sancionar.

No podem ser permissius. Tothom té el dret de manifestar-se públicament, criticant allò que considera que no s'està fent bé. Ningú no té el dret ni el permís d'actuar vandàlicament saquejant comerços i destruint mobiliari urbà. Què resol això? 

És més fàcil callar i no fer comentaris pel que puguin dir els que pensen diferent de tu, però jo, davant d'actuacions delictives sense sentit, no callo, sinó que ho deploro i demano sancions que serveixin de lliçó pedagògica per aquells que no han estat oportuns a l'hora d'educar els fills.

Falta coherència

Estic molt d’acord amb les mostres de solidaritat. Només faltaria! Quan algú passa per un mal tràngol el que hem de fer és posar-nos al seu costat i procurar ajudar-lo en tot el que faci falta. Si convé sortirem al carrer i ens manifestarem.

Cal, això sí, no deixar-nos prendre el pèl. Que no ens manipulin! Avui som víctimes propícies a la manipulació. A actuar com titelles moguts per uns fils invisibles al servei d’uns quants. Dels que ostenten el poder, i no precisament el polític.

I cal ser tots plegats una mica coherents. No s’hi val agafar criteris diferents de conveniència. I si ho veiem a venir hem de ser més espavilats que els altres. I ara entro al detall.

Comprenc el patiment i la situació en què viuen els ciutadans de Ceuta. No ho voldria per a casa nostra. Si ja és difícil posar ordre entre nosaltres, com ha de ser tenint tantes persones malvivint als carrers i platges. Dit això, no podem caure a la trampa de segons quins grups polítics que aprofiten qualsevol excusa per atacar els adversaris.

No es polititza el futbol. Potser per això prohibeixen les estelades al camp, i les samarretes amb text explícit? Què va passar aquest dimarts al camp de futbol del Real Madrid? Que uns jugadors varen boicotejar el lluïment de les samarretes en solidaritat als ciutadans de Ceuta? Era realment aquesta la voluntat dels organitzadors o bé se’ls en fot els ciutadans i el que busquen és desgastar el govern?

Es pot anar en contra del govern. I tant! Però siguem clars i no utilitzem l’esport i encara menys uns ciutadans que s’ho estan passant malament.

Vint-i-cinc anys i un dia!

Ahir recordàvem la Diada Nacional de Catalunya celebrada a Sant Boi de Llobregat, ara fa cinquanta anys, la primera que vàrem poder celebrar després del franquisme, però teníem molt presents uns fets que varen succeir vint-i-cinc anys enrere, el dia 11 de setembre de 2001, amb l'atac a les torres bessones de Nova York on varen perdre la vida unes 3.000 persones.

Hem vist imatges que esborronen. Unes imatges que ens varen impactar i fer-nos adonar de la vulnerabilitat de l'ésser humà, amb l'avenç de la tecnologia. Després sabem tot el que ha passat. La venjança nord-americana, amb el suport de personatges tan sinistres com el senyor Aznar, ens ha dut allà on som. 

La guerra continua present molt a prop de casa nostra, amb la incapacitat dels dirigents polítics i els organismes intergovernamentals de posar-hi fi. Tot allò que ens varen explicar del final de la Segona Guerra Mundial i de la lliçó apresa ha quedat en no res. L'ànsia de poder i la maldat d'uns quants fa que continuïn morint víctimes innocents, i que hi ha països on la gran majoria de la gent no ha conegut la pau.

Si el record de la Diada d'ara fa cinquanta anys ens deixa un cert regust, en veure que no hem superat moltes de les coses que ens vàrem plantejar, recordar els atacs a Nova York i totes les seves conseqüències, ens comporta un mal gust de boca i estómac difícil de suportar.

És cert que poca cosa hi podem fer la majoria de ciutadans, però hi ha una manera de viure que, com a mínim, ofereix pau i serenor al teu voltant. Es tracta de fer feliç els que estan al nostre costat, els que depenen de nosaltres o amb qui ens relacionem. No solucionarem els greus problemes del món, però ajudarem que la vida no sigui tan desgraciada per a uns quants dels nostres.

Dolor a Colòmbia

Ahir coneixíem la notícia del terratrèmol de Colòmbia amb un balanç provisional de més de 200 víctimes mortals. Cal, però pensar que som a vint-i-quatre hores dels fets i que hi ha molta feina a fer i són moltes les persones desaparegudes que podran incrementar el nombre total de morts.

Aquest mateix estiu Veneçuela va patir uns terratrèmols amb el resultat de més de sis mil víctimes mortals. Una xifra que no té res a veure amb les dades que rebíem els primers dies després de la catàstrofe. És per això que cal ser molt cauts a l'hora d'arribar a conclusions.

Aquests són els fets, i que em serveixen per recordar que les tragèdies que vivim en la distància tenen una durada molt curta a la nostra ment. Avui recordem que Veneçuela va patir un terratrèmol perquè ho hem recuperat a través de la tragèdia de Colòmbia. Els veneçolans encara pateixen la tragèdia i nosaltres ja ni ho recordàvem. 

Té tot el sentit del món entendre que no podem estar al dia permanentment pendents de tot el que ha passat i està passant al món, però sí que ens ha de servir per recordar que no només existeix allò que ens comenten. Hi ha guerres més enllà de l'Iran, Palestina o Ucraïna. Aquests tres territoris són molt presents a les nostres televisions i diaris, però n'hi ha d'altres que s'han eternitzat i nosaltres hem girat full.

No es tracta tant d'amargar-nos l'existència com d'adonar-nos que hem d'agrair tot allò que tenim. Som uns privilegiats que també rebem patacades, però obrim bé els ulls i adonem-nos de quina és la nostra realitat. Tot és millorable, però hi ha fets que ens superen i persones que reben contínuament.

Els drons, armes mortíferes

Ja fa anys que hem normalitzat l'existència dels drons. Encuriosits, vàrem observar els primers exemplars que voleiaven per sobre dels nostres caps, tot enregistrant imatges. Alguns ho vèiem com una joguina. Ens deien que calia autorització en llocs habitats i una total prohibició al voltant dels aeroports per les interferències que podien provocar. Llegíem que les empreses de transport els podrien incorporar per enviar els productes, comprats per internet, fins al domicili dels compradors. Calia regular-ho bé per evitar el caos.

Digueu-me innocent, però no em podia imaginar que poc temps després de la seva presència, es convertirien en armes destructores, utilitzades en els combats de guerra, com ara passa entre Rússia i Ucraïna. Com que no hi entenc res de guerres i armament se'm fa difícil valorar la seva eficàcia i efectivitat. M'imagino que avui, és una arma difícil de controlar i molt precisa en els seus objectius.

Històricament, les guerres s'han desplaçat dels camps de combat a les ciutats i són les instal·lacions estratègiques de l'enemic els principals objectius. Atacar nuclis habitats ha provocat víctimes civils, encara que en més d'una ocasió podem témer que matar civils no sigui una manera de desmoralitzar l'adversari i forçar la seva rendició. Voldria pensar que l'ús dels drons evitarà les víctimes col·laterals, però les mateixes sospites de les imprecisions voluntàries em fan pensar que aquest objectiu tampoc serà prioritari.

La conclusió a què arribes és que els objectes, els invents, les eines que anem creant i desenvolupant, no són dolentes per elles mateixes, sinó per l'ús que se'n fa. L'ús dels drons pot beneficiar-nos en molts aspectes i és bo millorar la seva eficàcia i tecnologia, però al mateix temps poden ser armes mortíferes. Fa quatre dies que ens varen meravellar les imatges al cel, tot contemplant la Sagrada Família, però l'endemà t'ensenyaven les destrosses ocasionades per uns altres drons. Estem, doncs, en mans de qui té la força, els diners i el poder. Només podem desitjar que tinguin escrúpols, moral i humanitat. Si aquests valors queden aparcats, el futur no és gaire engrescador.

La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Xifres difícils d'imaginar

Aquests dies, arran de l'atac dels EUA i Israel a l'Iran, surten a la premsa unes xifres que no te'n pots acabar de fer el càrrec. Els nostres càlculs matemàtics són de poques xifres, però quan et parlen de milers de milions ja no saps què imaginar-te, en què comparar-ho per fer-te'n la idea.

Nou-cents milions de dòlars diaris és el que els està costant als EUA la guerra. Mil milions de dòlars diaris és el que costa protegir Israel dels míssils iranians. I podríem continuar. Només en qüestió de xifres econòmiques ja t'adones de l'absurditat de la guerra. De l'alt cost i de tot el que podries aconseguir en pau per a milions de persones.

A tot això, evidentment, cal afegir-hi les víctimes humanes, que és la part més important i dolorosa de la tragèdia. I és aquí quan no pots entendre qui defensa l'atac. Per malvats que siguin els dirigents iranians, mai queda justificat un atac decidit per dues persones que, a més, tenen un currículum prou fosc i denunciable, però massa poder. I massa gent que els riuen les gràcies. Això és encara pitjor!

Desconeixem què acabarà passant, i quant de temps trigarà a venir la pau. Tenim prou exemples actuals que corroboren la nostra incertesa i desconeixement. Entretant, moltes persones moriran. Alguns potser són tant o més culpables que els atacants, però la majoria són víctimes innocents que moren per culpa d'uns indesitjables.

Necessitem polítics valents que s'enfrontin al poder. Encarar-se a Trump no és fàcil, però sí que és necessari. Ara és l'hora que Europa i tots els estats demostrin que hi ha uns valors intrínsecs que s'han de preservar. Que la vida té sentit i que hem de dir no a la guerra.

El cost econòmic és exagerat, però les vides humanes són més importants, i per això hem de dir que ja n'hi ha prou. No es poden repetir fets històrics que després hem lamentat. No a la guerra!

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.

L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.

El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.

El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.

No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat. 

Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.

Exigir responsabilitats

No podem renunciar al dret a la vaga. Va costar molt aconseguir-lo i no podem, alegrament, prescindir-ne o eliminar-lo del llistat de drets, que en són uns quants, i que no sempre es respecten. Avui tenim uns dirigents amb molt de poder i que es creuen que poden fer el que volen sense tenir en compte els altres ni respectar-los com a persones. Dit això, però, també hem de ser conscients que tenim uns deures, i aquests tampoc no els podem obviar.

Amb tot el caos al voltant del servei de Rodalies, per mil problemes, però sobretot per la deixadesa durant molts anys per no tenir cura del seu manteniment ni invertir mínimament per assegurar un funcionament correcte, ara s'hi ha afegit la convocatòria de la vaga de maquinistes. Aquests són víctimes del caos i, d'alguna manera, solidaris amb els usuaris que dia rere dia pateixen els retards, les cancel·lacions i els accidents a la xarxa de Rodalies.

Quan es convoca una vaga en un servei públic cal assegurar uns mínims per les conseqüències que se'n deriven, precisament per tractar-se d'un servei a la comunitat. Aquests serveis mínims s'han de pactar perquè no siguin abusius per als treballadors, però també per minimitzar els efectes als usuaris. Una vegada pactats, s'han de complir.

Segons he llegit a la premsa digital d'avui, els serveis mínims no s'estan complint per un clar boicot dels maquinistes. Desconec la veracitat de la notícia, però si és cert, cal exigir responsabilitats als treballadors que incompleixen el seu deure de treballar el dia de la vaga, i als sindicats com a representants seus. 

Insisteixo que cal saber la veritat, però en tot cas cal exigir responsabilitats a qui no està fent bé la feina. Perquè no és lícit que sempre siguin els usuaris els perjudicats de totes les picabaralles, desajustaments i, en aquest cas, manca de previsió i inversió per assegurar un servei digne. S'ha d'exigir responsabilitats a tothom, sigui el director general de l'empresa, el ministre de torn o la consellera responsable, o es tracti del maquinista que avui li tocava treballar.

Val més caure en gràcia que ser graciós!

No sé per què m'ha vingut al cap aquesta frase quan pensava amb en Plácido Domingo i en Julio Iglesias. Segurament ho hauria d'enfocar diferent i arribar a la conclusió que els partits polítics, que són l'eina per fer rotllar l'engranatge de la democràcia representativa han assolit una força desproporcionada en àmbits que n'haurien d'estar al marge, un d'ells el judicial, però no només aquest.

Aquests dies llegíem les acusacions d'unes persones d'haver estat maltractades pel cantant Julio Iglesias i que probablement el portarà a judici, i no fa pas tant de temps que el protagonista d'històries semblants, em refereixo a maltractament a les dones, era un altre cantant, en aquest cas el senyor Plácido Domingo.

Tot i els molts testimonis sobre el comportament del cantant d'òpera, al final no va passar res, i el que és pitjor, encara va rebre aplaudiments i suport del públic, com si es tractés d'una víctima i no pas del presumpte violador.

M'imagino que una cosa semblant passarà amb Julio Iglesias. No hi ha res com tenir poder i fama i, sobretot, tenir el suport de partits polítics que ens han governat i ho tornaran a fer. És per això que comentava que els partits polítics actuen més enllà de la política i creen una xarxa d'autoprotecció encara que això representi menystenir possibles víctimes d'un abús de poder.

Mentre permetem que els poderosos puguin fer el que els plagui i encara els hi riem les gràcies, existirà gent oprimida i indefensa que ningú els farà cas, ni tan sols els tribunals de justícia. No podem avançar-nos als esdeveniments ni acusar sense proves suficients als presumptes assetjadors i abusadors, però una vegada demostrats els fets no hi pot haver cap excusa, i encara menys els diners i la fama, que els estalviï la pena. 

Si volem un món just, hem d'aplicar la justícia a tothom per igual, encara que ens hagin donat suport en campanya electoral o formin part d'un grup de persones selectes que es fan mirar. No podem caure en el parany de deixar-nos enlluernar per l'èxit, que no sempre és sinònim de bon comportament.

Bon any 2026!

Tanquem l'any amb un balanç força negatiu, sobretot pel que fa a la manca de solucions a un dels principals problemes de la nostra societat com és l'accés a un habitatge digne. N'hem parlat molt i els nostres polítics s'han trencat el cap per legislar de manera que es prioritzés l'habitatge de tot l'any per davant del turístic, però els resultats no són els esperats.

En l'àmbit mundial tampoc hem resolt els greus conflictes. Tenim molt present Ucraïna i Gaza, però no són els únics llocs del món on la guerra és present, amb víctimes civils diàries. Moltes reunions als diferents organismes internacionals però incapaços de posar fi a la guerra i el genocidi.

Les diferents conteses electorals han evidenciat l'auge de l'extrema dreta amb un discurs populista que ha enganyat els més vulnerables, els més perjudicats sota governs extremistes. Europa no aixeca el cap i s'agenolla davant dels EUA, amb un president que no només deixarà empremta dins del seu país, sinó que ens arrossega a tots cap a l'abisme.

Davant de tot aquest panorama el futur se'ns presenta força negre. No tenim dipositades grans esperances per aquest 2026 que inaugurarem aquesta mitjanit. Malgrat tot hem de fer el possible per capgirar la situació i podem començar per allà on nosaltres som protagonistes i podem prendre decisions. Aconseguir que al nostre entorn hi hagi pau i serenor. Contribuir en millorar la convivència.

Pel que fa a la vila tenim alguns reptes importants. Ho podem criticar tot, però també podem col·laborar que entre tots millorem el municipi. L'aplicació del porta a porta a tota la vila no funcionarà si ens hi girem d'esquena. Podem estar més o menys d'acord amb el sistema, però aquest és el que la majoria de forces polítiques del municipi, les que ens representen, han decidit. Només cal posar-hi voluntat i facilitar la feina. Hem de tenir clar que, sigui el sistema que sigui, els resultats estaran en funció de l'interès nostre de fer bé les coses. 

Tenim pendent les obres de la nova biblioteca, l'ampliació del CAP, la canalització del Bareu, la millora del clavegueram, l'eliminació de barreres arquitectòniques, la millora de la mobilitat i me'n deixo moltes al tinter. L'any 2026 se'ns presenta amb molta feina pendent que hem de mirar de tirar endavant i evitar que en el pròxim balanç tornin a aparèixer els mateixos deures. Us desitjo una bona entrada d'any, i un millor 2026 per a totes les vostres famílies. 

Desnonar alegrament

Em sembla greu el que ha passat a Badalona, amb el desnonament de les persones que vivien a l'institut abandonat, on, segons sembla, hi han viscut fins a quatre-centes persones, algunes de les quals en varen marxar quan van conèixer la decisió de la jutgessa que ha portat el cas. Em sap greu per com s'ha tractat a persones humanes, i per les declaracions del seu alcalde justificant l'actuació policial.

Deixar al carrer a aquestes persones, al marge dels problemes de convivència que poguessin provocar, és un fet molt greu, si no s'ofereix una alternativa digna. Estem parlant de persones, molt vulnerables, amb una situació d'incertesa constant, bàsicament perquè la llei d'estrangeria permet que una persona visqui al nostre país sense poder treballar ni obtenir el permís de residència. 

Analitzo els fets de Badalona intentant ser molt imparcial. Puc entendre els motius que els veïns puguin tenir per avalar la decisió de l'alcalde, però ells també han d'entendre que són persones que tenen moltes dificultats per sobreviure, i que se'ls ha d'oferir una alternativa clara i digna. 

I em desagraden les declaracions de l'alcalde perquè menysté unes persones que no hi tenen cap culpa. M'imagino que si són aquí entre nosaltres és perquè al seu país de procedència hi ha guerra o fam. Tenen dificultats per viure i busquen un món millor. La nostra feina és facilitar-los la vida i no treure'ns-els del damunt com si fossin una plaga. 

Reconec que es tracta de situacions complexes, però fa massa anys que tot segueix igual, i no hem estat capaços de legislar per evitar moments i realitats com aquesta. Els nostres polítics tenen l'obligació, fins i tot moral, de trobar solucions humanes per aquestes persones, i nosaltres n'hem de ser conscients i valorar què representa que et facin fora de casa teva i et deixin al carrer. 

El risc de carregar totes les culpes als més vulnerables és fruit del discurs de l'extrema dreta i, malauradament, hi ha massa gent que s'hi agafa. Hem de ser justos i saber entendre quina és la realitat dels que tenim a prop. No són ells els culpables, sinó les víctimes. No totes aquestes persones es comporten correctament. El mateix podem dir dels autòctons que ens creiem la flor i nata i els únics que tenim drets.

Que no ens enganyin!

El president dels EUA només fa que posar-se medalles, proclamant arreu que gràcies a ell les guerres s'acaben, i pressionant, el seu dia, perquè li atorguessin el Premi Nobel de la Pau. De moment, però, tot és una enganyifa. Ni s'ha acabat la guerra entre Rússia i Ucraïna, ni s'ha posat fi al genocidi d'Israel a Gaza. Què ha canviat?

La diferència està en l'engany manifest que intenta amagar la realitat. A Gaza es continua matant víctimes innocents malgrat haver proclamat l'alto el foc. No podem ser tan innocents i creure'ns allò que diu Trump. Hem de tenir clar que tot el que l'envolta és una falsedat. Els dirigents europeus no poden tancar els ulls a uns fets deplorables. Cal que siguin forts defensant els principis que prediquen internament, però que són incapaços de mantenir de cara a fora.

Hem de continuar denunciant el genocidi d'Israel i mantenir-nos ferms en el bloqueig armamentístic, però també comercial i cultural. Cal ser forts en la defensa dels més vulnerables i no claudicar davant de l'agressió intolerable del govern d'Israel i els seus aliats.

Em preocupa la reacció dels europeus i avui penso en el lliurament del Premi Nobel de la Pau a l'opositora veneçolana, Maria Corina Machado. Ja vaig comentar, el dia que se li va concedir, que no ho veia clar, no pas perquè defensi el posicionament de l'actual president veneçolà, sinó perquè no es pot premiar una persona que es troba en mig del conflicte i que no és cosa clara. Al darrere també hi ha uns interessos de classe i polítics. Hi ha prou gent que treballa per la pau al món, contra totes les adversitats, sense pretendre res en benefici propi, per poder-los atorgar el premi.

Segons llegeixo a la premsa, i crec que no m'enreden, des del dia 10 d'octubre, que es va proclamar l'alto el foc a Gaza, almenys 386 civils han estat assassinats i es calcula una mitjana de 12 atacs diaris. El territori continua ocupat per l'exèrcit israelià i ens preguntem: com podem permetre que un assassí continuï decidint el destí dels palestins? Sisplau, no oblidem què està passant i denunciem-ho.

Han passat cinquanta anys

Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?

Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.

Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.

Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder. 

La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.

No era això el que es demanava

No valoraré la dimissió del president de la Generalitat valenciana des del punt de vista polític. De si havia simplement de dimitir del càrrec, o també de diputat, o convocar eleccions anticipades... l'estratègia política no m'interessa, sinó la part humana de l'assumpte. Crec sincerament que el ja expresident, o president en funcions, no ha estat a l'altura de les circumstàncies.

No es pot dir que ja en tinc prou i plego, i simplement demanar disculpes pels errors comesos, sinó que calia demanar perdó a les víctimes i familiars dels morts l'any passat a València per haver-los mentit. És una desconsideració greu el fet de no donar la cara. Un es pot equivocar, fins i tot de manera greu, però no mentir ni enganyar els altres.

S'ha acomiadat del càrrec culpant els altres. Fent-se la víctima. No era això el que se li demanava des de fa un any. Havia de demanar disculpes, sí, i acceptar que s'havia equivocat, i dir tota la veritat de com va anar aquell dia. Què va fer i deixar de fer, i no buscar excuses de mal pagador.

Humanament, l'actitud de Mazón és reprovable. No té cap mena de justificació i mereix ser jutjat per dilucidar totes les seves responsabilitats. No només pel que va fer o deixar de fer, sinó per haver mentit des del primer dia. 

Les persones podem cometre errors. De fet, en cometem sovint, però hem de ser justos i sincers. No podem anar enganyant els altres i culpant-los d'allò que nosaltres hem estat incapaços de fer i gestionar. És el desvergonyiment de Mazón el que el fa culpable de totes les desgràcies sofertes pel poble valencià. Tots hem de ser un exemple d'honestedat i sinceritat, però si a més ocupes un càrrec de responsabilitat, encara amb més motius has de comportar-te de manera implacable, i si la falles, donar la cara i acceptar les conseqüències. Això és el que no ha sabut fer el dimitit president del govern valencià.

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

Què més hem de fer?

Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?

Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.

Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.

Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.

Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!

No podem deixar de parlar-ne

Se'ns acaben les paraules, les declaracions es repeteixen dia rere dia. No som originals ni trobem prou força per aconseguir posar fi a aquest genocidi terrible que deixa retratada la humanitat del segle XXI. 

No podem deixar de parlar-ne perquè hem d'evitar que la situació de Gaza es normalitzi i arribi a desaparèixer de les primeres pàgines dels diaris. El fet és massa gros, massa cruel, per a banalitzar-lo, ni tampoc el podem obviar. Els palestins necessiten el nostre suport i si no podem fer res més que denunciar el que està passant, no podem deixar de fer-ho. Titllant de malvats aquells personatges que assassinen diàriament a víctimes innocents. Morts pels bombardejos, però també per la fam.

Ahir recordàvem els vuitanta anys de la primera bomba atòmica llençada sobre Hiroshima. Ens esquincem les vestidures pensant en la barbaritat del fet, però ho compaginem amb un genocidi latent que som incapaços de frenar. Quanta hipocresia!

Com és possible que no ho puguem aturar? Què més ha de passar perquè les autoritats israelianes s'adonin del mal que estan causant, sense que la seva acció pugui aconseguir la desitjada pau. Que no ho veuen? I nosaltres, els occidentals, els desenvolupats, els que som de tornada, tampoc podem fer-hi res? 

No hi ha dia que no hi pensi i que no tingui ganes d'expressar la ràbia interna per tot el que està passant. No podem viure tranquils veient el que passa a Gaza. No en som culpables directes, però no podem oblidar-los si no volem ser còmplices indirectes de qui massacra els palestins sense pietat. Sense cap mena d'escrúpols. El poble israelià ha d'obrir els ulls i rebel·lar-se d'una vegada contra els seus dirigents. No es mereixen ser governats per uns assassins. No s'ho mereixen ni ho poden acceptar.

Alto el foc!

Mai com ara s'havia utilitzat tant l'expressió alto el foc, però les guerres continuen. Quantes vegades no hem escoltat o llegit que s'ha arribat a un acord d'alto el foc i no hem notat que la guerra s'hagués aturat? Què ens passa?

Sembla com si tothom es volgués posar la medalla d'haver aconseguit aturar una guerra i després de reunions que s'eternitzen, surten a declarar que s'ha assolit. Ho hem aconseguit! El fet és, però, que es continua disparant i matant a ciutadans indefensos. Per què ens enganyen? Ho creuen certament quan ho anuncien, o bé ja saben que és un engany, una manera de crear expectatives que són falses?

Avui ho llegim de la guerra entre Israel i Síria. De fet, Israel ataca a tothom i és lògic que s'acumulin les declaracions d'alto el foc amb qualsevol dels països amb qui es troba en conflicte. M'imagino que, com amb totes les coses, el conflicte arriba a assimilar-se de tal manera que ja és la cosa més natural del món i, en tot cas, els acords d'alto el foc són una anècdota més del dia a dia.

Fa molta ràbia que els humans siguem tan bàrbars que arribem a acostumar-nos a la guerra permanent. Fins al punt que ens oblidem dels veritables motius, l'arrel d'aquell conflicte que fa tants anys que persisteix, i que les morts de criatures i famílies innocents no ens cremin per dins. 

Encara avui em ressonen dins meu les paraules amargues del conductor d'un microbús, a Jordània, parlant del conflicte a la Palestina ocupada, una expressió que el nostre guia no es cansava de repetir. Com vivia i patia un conflicte que no l'implicava directament, però que en quedava tan perjudicat de manera indirecta, perquè afectava la supervivència d'un país neutral, però desgraciadament veí!

L'alto el foc que tant sentim a parlar-ne a la televisió ja no ens aporta res de nou, ni ens alleugereix la pena de veure que diàriament hi ha tantes víctimes mortals per culpa de l'ego d'uns poderosos, que reben el suport directe dels líders occidentals.