Visca la creativitat!

Segons he pogut llegir a la premsa, l'arenyenc Lluís Danés ha rebut l'encàrrec d'organitzar la festa d'inauguració de les Rambles de Barcelona, que des de fa molt temps es troben aixecades i que està previst que tingui lloc els dies 13 i 14 de febrer.

Els arenyencs ens sentim orgullosos que el director artístic recaigui en la persona d'en Lluís, un creador visual amb un llarg currículum artístic, en molts àmbits i esdeveniments, i que mai ens ha deixat indiferents. La creativitat és un do que escasseja i, en canvi, és l'ànima cultural de qualsevol societat que vulgui destacar, en un món on la mediocritat és força estesa.

Diuen que el món està mal repartit. Uns tant i d'altres tan poc! Seria bo que en el camp de l'ensenyament i la formació de les persones es treballés més la capacitat creativa de la gent. Si volem sortir d'un món grisós, necessitem enfortir aquest camp. Trobar persones amb imaginació, il·lusió i ganes de treballar per fer-ho tot més agradable i, sobretot, sortir de la monotonia en què a vegades ens entrebanquem.

La creativitat és bàsica en el món cultural, però no només aquí cal dedicar-hi esforços. Arreu trobem a faltar aquest component i potser és per això que les coses no funcionen com voldríem. Anem millorant les tècniques, ampliant els recursos i descobrint nous camps, però ens falta imaginació. El cost és elevat i no està planificat.

Cada dia, quan em desperto, penso en què podria fer avui per innovar i millorar tot allò que hauré de tocar i remenar. Tant de bo que tingués les idees clares, però la intenció hi és. Segur que si moltes més persones es paressin a pensar què poden aportar de més, el món giraria com un mitjó. Sortir del pou, o de la rutina hauria de ser un dels nostres objectius. 

Des d'aquí felicito en Lluís pel nou repte a assumir, i estic convençut que serà tot un èxit! 

Inflar el currículum

Aquests dies tot són comentaris sobre el currículum de polítics i alts càrrecs de l'administració pública, fins al punt que frega el ridícul. Sembla que els nostres polítics s'han dedicat des de fa temps a elaborar un currículum personal que no s'ajusta a la realitat. Es posen títols, llicenciatures i màsters que no han fet mai, i que com a molt es tracta de cursos o sessions sobre temes diversos. Consideren que si es diu que un és llicenciat en aquella matèria fa molta més patxoca.

És trist que hi hagi gent que per donar-se importància s'hagi de crear un historial acadèmic fals. No sé si es tracta de persones amb l'autoestima molt baixa, però el fet és que en lloc d'avergonyir-se de no saber comportar-se ni políticament ni social, només busquin inflar el currículum per figurar per sobre dels altres.

No es tracta de col·locar-se medalles per obtenir un càrrec, ja que acostumen a ser persones nomenades a dit. No hi són ni pels mèrits ni pels títols, però això sí, queda molt bé dir que tens aquells estudis. I així anem.

No m'he dedicat a fer un llistat de tots els personatges que han mentit en el seu currículum, però no hi ha dia que no es parli d'un polític, ja sigui electe o càrrec de confiança, que ha d'esborrar allò que deia perquè és fals. Si tiréssim enrere recordaríem casos sonats de polítics a qui es va descobrir l'engany, i com se'n va parlar. Avui en són tants que ja gairebé passen desapercebuts, llevat que ocupin alts càrrecs. 

El problema de les coses que es generalitzen és que passen a ser insignificants. No deixen de ser un detall que a la llarga la gent acaba oblidant. És bo que insistim a conèixer qui ens està enganyant, però sobretot, que ens adonem si la seva manera d'actuar, les seves aptituds per ostentar un càrrec eren les adequades. Al capdavall, els títols, si no hi ha un fons personal que avali les competències adquirides, no deixen de ser paper mullat. Un pot tenir molts títols i ser un negat en tot. També en la política. D'altres, amb menys títols poden ser els millors per tirar endavant un projecte. El problema, finalment, és l'engany. Qui t'enganya no et mereix confiança, i el millor que pot fer, a part de rectificar el seu currículum, és fer un pas al costat i quedar-se a casa. Ha deixat ben clar quin peu calçava!

Investigant qui filtra informació

M'agradaria que algú m'ho expliqués bé, perquè no ho acabo d'entendre. Sembla que avui és més important i més perseguit, com a delicte, la filtració de dades que no pas les actuacions corruptes que es donen a conèixer, potser no de la manera més correcta.

Ho veiem en el cas del fiscal general a qui s'acusa d'haver filtrat la notícia del reconeixement de frau de la parella de la presidenta de Madrid. No vull dir que no s'hagi d'aclarir l'actuació del fiscal, per la confiança que ens hauria de merèixer, ocupant un alt càrrec, però no creieu que és més important el frau de la parella de la presidenta? Hi va haver moltes morts, que la presidenta ha menystingut.

Avui també llegia que el cap del gabinet de la presidenta, el senyor Miguel Ángel Rodríguez, amb un llarg currículum no gaire favorable, també se l'està investigant per haver filtrat dades de periodistes. Segurament és important això que ha fet i s'ha de saber com i per què ho ha fet, però no us sembla que el personatge en qüestió no hauria de ser investigat per moltes altres coses?

És cert que, si rasques una mica la informació que et donen veus que l'actuació del senyor Rodríguez pot tenir com a objectiu espantar aquells periodistes que han tingut la mala idea d'investigar sobre la parella de la seva presidenta. És que no hi ha ni un pam de net!

M'imagino que els mètodes per investigar i detectar corruptes han de ser legals i no tot s'hi val, però és evident que en una societat on els corruptes que tenen un suport polític o econòmic important no entren mai a la presó, tret d'algun boc expiatori, semblaria que el menys important hauria de ser com ens n'hem assabentat. Quan el presumpte delinqüent és pobre desgraciat, de seguida se sap tot, però quan és un personatge amb diners i poder, la cosa canvia.

És ben bé que aquella frase del rei emèrit que tan sovint ens ve a la memòria, que la justícia és igual per a tothom, és una enganyifa que ja no es creu ningú.

Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.

Molt soroll per a no res

Fa molt temps que la política al nostre país trontolla i no crec que la salvació, o la regeneració que ell proclama, vingui gràcies al president del govern espanyol i la seva reflexió de cinc dies. No m’ho crec perquè s’haurien de canviar coses que no voldrà fer. També a dins del seu partit polític i el seu govern. Ministres com el senyor Marlaska no són cap garantia per a una bona salut democràtica, no només pel seu currículum anterior al ministeri, sinó per tot el que ha fet, o no ha fet, des que va jurar el càrrec.

    No podem oblidar què ha fet fins ara el senyor Pedro Sánchez per lluitar contra el lawfare, abans que no l’afectés personalment. Tampoc no podem oblidar el suport dels socialistes a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra Catalunya, ni les seves afirmacions, també del candidat a la Generalitat, el senyor Illa, contra l’amnistia als implicats en el Procés. Ha estat quan ha necessitat els vots dels independentistes catalans que ha mogut fitxa.

    Tot això em fa pensar que Pedro Sánchez no farà res que posi en perill la seva traquil·litat i el seu anar bé personal i del seu partit, i no podem oblidar que qualsevol actuació en pro d’aquesta regeneració és d’alt risc.

    Ni Illa és cap garantia de millora dels interessos dels catalans, presidint la Generalitat de Catalunya, ni ho és Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol. Fins ara s’ha vist que només s’ha mogut per allò que ha interessat al seu partit i, concretament, a les persones amb qui s’ha envoltat. Creure que ara serà diferent i que treballarà per eradicar aquesta manera de fer política que només beneficia a uns quants és totalment erroni.

    Sabem que l’alternativa a Espanya no és millor, i això el salva als ulls de molta gent. Malgrat això no podem pensar que amb ell aconseguirem un grau d’autogovern que fa tants anys que anhelem. Ni una llibertat a l’hora d’expressar les nostres idees. Si realment vol convèncer-nos dels seus propòsits que comenci a prendre decisions valentes i es desempallegui d’aquells companys de viatge que mai li obriran el camí pla de la democràcia. Que elimini aquelles lleis hereves del franquisme i la dreta recalcitrant. Que n’elabori de noves i s’enfronti al gran problema de la democràcia espanyola com és el Poder judicial, que es manté com abans de la sortida del franquisme. Tot això no és fàcil, però és l’únic camí a seguir si veritablement vol que ens creiem les seves paraules i confiem mínimament en ell.

Recordeu que el dia 12 hi ha eleccions!

Avui m'he desplaçat fins a la Barceloneta i la impressió que he tingut és que Vox és molt present a la campanya electoral. Durant el viatge, només he vist cartells seus. Segur que n'hi ha d'altres, i conduint tampoc hi pares gaire atenció, però les úniques imatges que recordo són les de la seva marca. No sé si és una casualitat, o bé que no em fio gens de les estadístiques i continuo pensant que la seva opció és una amenaça real que hauríem de tenir més present.

    Crec que molts es pensen que Vox, a casa nostra, ja ha tocat sostre i que el seu futur més aviat és a la baixa, una mica com li passa als Ciudadanos del senyor Carrizosa, però això no és així. No sé si baixaran, pujaran o es mantindran. Probablement no hi haurà gaires canvis, però ells hi continuen sent, i això no és un bon senyal per a la democràcia. Tal com he llegit en algun lloc, la seva missió és valdre's de les institucions democràtiques per anul·lar-les i deixar-les sense efecte.

    Perquè no n'hi ha prou en pensar que els seus vots no condicionaran a ningú, ni a res. És més que probable que ningú no conti amb ells per decidir res, però la simple presència al Parlament ja és una taca negra que molts voldríem evitar. Ho va ser amb la Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, i seria, si entrés, amb Aliança Catalana, de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Per cert, tots dos nascuts a Vic, i això encara em fa més mal.

    Davant de les eleccions del dia 12 de maig tenim l'oportunitat de votar un partit democràtic, que es tanqui a qualsevol pacte amb l'extrema dreta. La participació és important perquè el percentatge de vots que aniran a parar al discurs feixista es redueixi. Només per això ja és important que sortim de casa a exercir el nostre dret a vot, encara que tinguem tants dubtes sobre quina és la millor opció. 

    Tots els partits que es presenten tenen el seu currículum. Alguns venen de molt lluny i d'altres han aparegut fa ben poc. Tot i així som capaços de comparar entre el que ens diuen i prometen amb el que han fet fins ara, sobretot si han tingut l'oportunitat de governar o d'influir en aquest govern. És per això que tenim la responsabilitat d'obrar bé, i premiar qui més honest ens sembli, o si més no evitar que pugi qui no ens mereix cap tipus de credibilitat. Atenció amb Vox. Encara tenen molta força i ens poden sorprendre desagradablement!

Hem votat

Avui teníem l’oportunitat d’escollir les persones que volem que ens representin a l’Ajuntament i alguns ho hem aprofitat i d’altres han preferit quedar-ne al marge. Hem votat qui ens agradaria que fos el nou alcalde, sabent que encara que guanyi pot acabar no sent l’escollit. Aquest és el sistema electoral que funciona a casa nostra i si no ens agrada hem de demanar als nostres polítics perquè lluitin per canviar-lo, però en cap cas ens hem de sentir traïts o enganyats.

La capacitat de pactar amb altres forces polítiques també és una qualitat a tenir en compte en el currículum d’un polític, i quan no s’aconsegueix no podem culpar només als altres, sinó que probablement també nosaltres hi tenim alguna cosa a veure.

En el moment d’escriure aquest post desconec quin serà el resultat electoral a la nostra vila i a la resta de ciutats del país, però una cosa sí que tinc clara, i és que sigui quin sigui el resultat, m’agradi més o menys, la veu de la ciutadania té raó, i els pactes que se’n derivin seran els necessaris per aconseguir una millora substancial de la gestió pública. Si la participació puja n’estarem agraïts. Si és baixa voldrà dir que alguna cosa no estem fent bé i hem de millorar. La desafecció política no és bona per a ningú. Ni per als polítics ni per als vilatans.

Els dies comptats de Laura Borràs

Tot fa pensar que Laura Borràs té els dies comptats com a presidenta del Parlament català, i un futur polític magre. Això, si es confirma el judici per corrupció en la seva etapa com a responsable de l'Institut de les Lletres Catalanes. Segons l'acusació, Laura Borràs va fraccionar pagaments per afavorir un amic i evitar el concurs públic. 

Moltes persones creuen que Borràs és víctima del Procés. Pensen que sense tenir un paper destacat a la política catalana, del bàndol independentista, la pressió judicial que està patint no existiria, o si més no sense la força que està tenint. Personalment crec que és ben cert que el fet d'ostentar el càrrec que té i tot el seu currículum independentista la fa més vulnerable, però això no vol dir que no pugui ser culpable d'haver actuat d'una manera il·legal o fraudulenta en la seva vida a l'administració pública.

El fraccionament de contractes és una pràctica massa habitual i il·legal, que sempre he pensat que calia combatre i castigar la seva pràctica, la faci qui la faci. La gestió pública ha de fer-se de manera transparent i complint tota la normativa, per evitar casos de corrupció que, malauradament, el nostre país en té una bona colla.

És també cert que hi ha personatges que han actuat de manera corrupta amb conseqüències tant o més greus i en canvi no han estat jutjats, o si ho han estat, se n'han sortit sense càstig o amb la mínima expressió. La comparació amb altres polítics de formacions amb més poder i, sobretot, defensores de la sagrada unitat de la pàtria, resulta ofensiva, i aquí és on molta gent es basa per perdonar o menystenir el possible frau o corrupció de Laura Borràs. Una cosa no treu l'altra.

És bo que en política es castigui el frau i la corrupció, i serveixi d'escarment i exemple per evitar casos pitjors i continuats. Sap greu que no tothom sigui jutjat de la mateixa manera i que, per tant, la Justícia no actuï igual per a tothom, però no podem permetre que els casos de corrupció o mala praxis quedin impunes.

En altres situacions i altres protagonistes la causa potser no aniria més enllà i s'arxivaria amb alguna lleu amonestació. Probablement aquest no serà el cas de Laura Borràs, i haurà de carregar amb totes les conseqüències. Cal transparència i honestedat, i si la presidenta del Parlament català és conscient que no va actuar bé, el millor que podria fer per la institució i el país, seria acceptar l'error i dimitir.

La corrupció, un mal endèmic espanyol

La corrupció està massa impregnada a la política espanyola i no hi ha cap partit majoritari que n'estigui lliure de culpa. Aquests dies estem veient com el PP té problemes interns, i surten a fora mostres de corrupció dels seus dirigents, però no es tracta de cap novetat. El PP té un llarg currículum de corrupció i només relacionant tot allò que s'ha fet públic ja tenim material per comentar durant dies.

Però el PP no és l'únic gran partit polític amb membres corruptes. El PSOE també té el seu historial, i el PSC ens brinda grans exemples a municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona, amb càrrecs prou importants que no assumeixen la seva responsabilitat. El fet, doncs, que la corrupció abasti els diferents partits polítics, fa que no es trobi la manera de desempallegar-nos-en. Uns amaguen les vergonyes dels altres.

Ho deia fa uns dies el portaveu valencià de jutges per a la democràcia. La història de la corrupció política a Espanya ve de lluny. El franquisme va ser una bona incubadora, encara que la història ens ensenya exemples anteriors. La transició política va afavorir els de sempre i això ha fet que no es pogués tancar amb la corrupció d'aquest país. D'alguna manera es porta a la sang, i la societat civil en general no n'és aliena. Un bon exemple és que malgrat que es descobreixen casos de corrupció, aquests no són motiu perquè la ciutadania deixi de votar-los, i es puguin mantenir al poder.

Si aquests dies ha sortit a la llum els negocis del germà de la presidenta madrilenya, no és per cap altre motiu que per disputes internes, per tal d'aconseguir liderar el partit que està cridat a governar després del PSOE. Els socialistes es freguen les mans, esperant que tot això els beneficiï, però no poden oblidar que el país no castiga els corruptes, sinó que fins i tot els anima a governar. 

L'altre dia, quan es començava a parlar de les baralles entre Casado i Ayuso, avançava que es podia estar definint el futur del PP. Crec sincerament que això és el que està passant, i ja surten alternatives, com les del president gallec, per fer front a l'escàndol i intentar afectar el mínim possible les aspiracions del PP d'arribar a la Moncloa l'any vinent.

Rivera, despatxat

La sortida de Rivera del despatx d'advocats on va entrar després de deixar la política activa ha provocat tota una sèrie de comentaris al voltant dels motius. Per una banda s'ha dit que ha estat despatxat per l'empresa pel seu baix rendiment, molt per sota del que caldria esperar. Rivera es defensa i diu que és ell qui ha abandonat l'empresa. De totes maneres no queda clar, perquè per una altra banda es diu que Rivera exigirà indemnització. Si hagués marxat per pròpia voluntat, no hi tindria dret.

Suposo que arribarem a saber els motius reals d'aquesta sortida de l'empresa, però el fet que Rivera hagi estat una persona pública, amb molt de pes dins la política estatal, primer a Catalunya, fa que hagi generat molta expectació, i al mateix temps molta crítica cap a la seva persona.

És vist que els polítics, facin el que facin, tenen molts detractors. També és cert que depèn de cada persona per generar més o menys crítica, i el cas del senyor Rivera és molt clar. Des del primer dia va néixer amb polèmica. Recordem que el seu partit va néixer per atacar el català i no han parat, ajudats pel mal vici de judicialitzar la política.

Els comentaris a la xarxa, doncs, critiquen el senyor Rivera i el titllen de gandul. Com si es pensés que només amb el seu currículum n'hi havia prou per portar clientela a l'empresa. Si la versió de l'empresa és correcta, caldrà veure en què acaba tot plegat i si el futur del senyor Rivera no torna a ser la vida pública, tot i que d'entrada ho ha negat.

La nova delegada del govern i l'aposta per al diàleg

El currículum de la nova delegada del govern espanyol a Catalunya, la senyora Maria Eugènia Gay, no és el millor per fer proclames de diàleg, que jo entenc que sí que fa falta a casa nostra i arreu. L'exemple que ha demostrat com a presidenta del col·legi d'advocats de Barcelona no fa justícia al que caldria esperar d'una delegada del govern.

La seva predecessora sí que ha demostrat aquest tarannà, la qual cosa no vol dir que tothom hi hagi d'estar d'acord, però d'entrada no tenia en el seu historial cap polèmica que la pogués desautoritzar per al càrrec que va assumir i desenvolupar des de la sortida d'Enrique Millo, quan el PP va perdre el govern de Madrid.

Penso que la reacció de Gay al discurs del llavors president del Parlament català, no va ser afortunat. Una cosa és discrepar de les persones i els seus discursos, i l'altra no saber comportar-se davant del públic, per més que creguis que són dels teus. Aquella desafortunada sortida de to, per a molts que no seguíem de prop la jurista, ens va sorprendre i predisposar en contra, no perquè ens pogués agradar més o menys el que estava dient el president del Parlament, sinó per la seva actitud en un acte públic.

Se'm fa molt difícil pensar que la nova delegada del govern sigui capaç d'afavorir aquest diàleg que demana. Tant de bo m'equivoqui i, passat el temps, pugui rectificar i valorar la seva actuació. Amb això no dic que el o la delegada del govern hagi d'estar a favor del govern català, sinó que no el vegi com l'enemic a ensinistrar. Es pot defensar els interessos del govern que t'ha escollit com a delegada, sense deixar-te portar per l'animadversió al contrari. 

El perfil de la nova delegada és molt diferent al de la seva predecessora, que vaig titllar un dia d'actuar d'una manera grisa i amb molt poc protagonisme. A vegades en aquests llocs s'ha d'evitar ser massa protagonista, com li va passar al predecessor d'ambdues, l'actual assessor a la comunitat andalusa, el senyor Enrique Millo.

Relleu en el ministeri d'universitats

Ahir vàrem conèixer la notícia del canvi de ministre d'universitats. Se'n va Manuel Castells i entra Joan Subirats. Us haig de dir que em va alegrar el canvi, ja que tinc molt bon concepte d'en Joan Subirats, i en canvi penso que Manuel Castells no ha donat la talla durant el temps que ha estat actuant de ministre.

També haig de dir que el panorama que se li presenta a Joan Subirats no és gens plàcid. En plena negociació de la nova llei d'universitats, amb tothom en contra, no ho tindrà fàcil. No sé si podrà canviar alguna cosa i aconseguir un consens que semblava impossible amb Manuel Castells. Dic que no sé si podrà canviar res, perquè m'imagino que els ministres no tenen plena llibertat d'actuació, sinó que tenen les mans força lligades.

Malgrat tot, penso que en Joan Subirats té la capacitat suficient per encarar el repte i aconseguir el consens o bé la majoria favorable. El currículum del nou ministre és brillant, i el paper que ha jugat com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona ha estat bo i beneficiós per a la ciutat. Sempre hi haurà qui hi estarà en contra, però no se li pot negar la coherència en totes les seves decisions.

M'agradaria pensar que la nova llei d'universitats recuperarà la importància de la recerca, que el ministre Manuel Castells menystenia. Crec que una universitat sense recerca és una pèrdua de temps i diners. Em solidaritzo amb els rectors de les universitats catalanes, perquè tenen raó en la seva crítica a la proposta de nova llei, i desitjo que en Joan Subirats els sàpiga escoltar i recollir les seves aportacions.

Des d'aquí vull felicitar Joan Subirats, pel seu nomenament, i li desitjo tota la sort del món, que la necessitarà, per realitzar una bona tasca en el seu nou repte professional. 

Anem a Europa a la recerca de la Justícia

L'esperança de molts independentistes és la resposta dels tribunals de justícia europeus, ara que ja s'hi pot acudir. La llàstima de tot plegat és el temps que trigaran a dictar sentència, però com a mínim es desitja que aquesta sigui favorable i contradigui les sentències que els tribunals espanyols han dictat.

És evident que la posició de dos dels magistrats del Tribunal Constitucional és un suport important a aquesta esperança, i que com a mínim hi ha hagut algú que ha solemnitzat que les sentències als presos polítics jutjats són desorbitades i que en el cas dels dos jordis, posen en perill la llibertat d'expressió i de manifestació.

No hi ha dubte que el litigi està en el currículum dels jutges que conformen els tribunals espanyols, la seva herència del franquisme, com ho demostra l'informe contrari a il·legalitzar entitats i fundacions que defensen el franquisme.

Hem de confiar que a la llarga Europa ens defensi d'aquests nostàlgics autoritaris i repressors, per convertir Espanya en un país més democràtic sense el llegat del dictador. No hi ha dubte que l'empresa és difícil, perquè tenen massa suport, i ens trobem en una època en què l'extrema dreta es troba valenta i la crisi social i econòmica l'ajuda en el seu discurs populista i mentider.

L'impresentable de Borrell

Ahir quan parlava dels personatges que ens governen em venien al cap molts noms, de tots colors i partits polítics, però tenia molt present el ministre d'exteriors Josep Borrell. Considero que és el pur exemple de persones que no ens mereixem que tinguin una representativitat i responsabilitats adjuntes als càrrecs que ocupa i ha ocupat al llarg dels anys. El seu currículum és impur, i la seva boca és fastigosament malvada.

La vida ens ensenya que en política no cal ser bo, sinó més aviat un cara dura. Els polítics que són bones persones se'n cansen molt aviat o bé tenen una gran paciència i sentit de la responsabilitat, perquè el seu entorn, començant per dins dels partits polítics, és d'una irresponsabilitat i mediocritat, que en el fons t'adones que el que importa a la gran majoria és el poder i el diner fàcil, però sobretot el poder, que els altres s'hagin d'agenollar davant teu.

Borrell només viu per fer mal, políticament parlant. És rabiós i venjatiu, i un desconsiderat respecte els que pensen diferent, no cal que siguin d'altres partits. La seva piulada amb dades de l'euroordre i que des d'Europa li han fet esborrar, és només una petita mostra de quina persona és, de la seva malícia i de les seves ganes de fer mal. Aquesta venjança és la que han practicat els membres de les diferents institucions espanyoles contra Catalunya, que els va passar la mà per la cara. Venjança policial, judicial i de l'executiu. Europa no ho veu prou clarament, però ho comença endevinar. El fet és que té prou problemes com per analitzar els dels seus països membres.

La presència de Borrell en les institucions europees no les afavoreix com es mereixerien, o potser és per la participació de personatges com Borrell que Europa ha perdut valors, moral i solidaritat vers les persones que ho passen malament.

Lluís Pasqual dimiteix

He llegit l'entrevista a La Vanguardia i notícies arran de la dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure. Evidentment que no prendré part de cap bàndol perquè desconec els motius de qui el va denunciar per mals tractes i també desconec la manera de treballar de Pasqual. Precisament l'acte que faig en aquest escrit és el de no parlar per parlar ni criticar sense prou base, per no dir cap.

El problema de les xarxes socials és la facilitat en què una persona pot resultar acusada sense motius, i no sé si aquest és el cas, i les dificultats per recuperar la reputació en el cas que es demostri que ha estat una crítica injusta. És molt fàcil criticar i no tant reconèixer l'error.

Potser la jove artista que es va queixar del mal tracte de Pasqual tenia l'espina clavada per uns fets desagradables, però la generalització sempre és perillosa i un ha de pensar-s'ho dues vegades abans de no escriure alguna cosa que se'n pugui arribar a penedir.

De tot plegat n'hem d'aprendre i sobretot preocupar-nos per la facilitat en què es creen grups de suport o crítica a uns fets que la majoria dels signants ignoren. Ens queixem dels jutges que sentencien no sempre de la manera més justa, al nostre entendre, però som els primers de sentenciar sense haver llegit tot l'historial. Hem de ser més cauts a l'hora de sentenciar i procurar ajuntar a la crítica els nostres arguments.

Jo només puc afegir que el Teatre Lliure és un referent arreu i que Lluís Pasqual té un currículum com a director teatral que molts voldrien. Què va passar no ho sé, però en tot cas qui tingui arguments per acusar-lo que ho digui, i si no els té que calli per sempre.

Ona Curto, futura alcaldessa d'Arenys de Mar?

Avui hem conegut que l'alcaldable per la CUP a la vila d'Arenys de Mar serà l'Ona Curto, i he pensat que era una molt bona decisió. Una persona jove, però que té un extens currículum, amb molta implicació en  la vila que la pot fer alcaldessa en les eleccions de 2019.

Ja fa dies que es parla de les eleccions del mes de maig de l'any vinent, i els partits polítics van descobrint qui serà el cap de llista que els representarà. També, aquest cap de setmana, Ciutadans varen fer acte de presència als nostres carrers, per tal que els arenyencs els anem coneixent i sapiguem que aquest partit també té seu a la nostra vila.

La decisió de presentar-se com a cap de llista en unes eleccions municipals és valenta, sobretot si es fa seriosament i amb ganes de treballar honestament per a la vila que t'estimes. El cas de l'Ona és molt clar i no li cal cap nomenament ni ocupar cap càrrec perquè fins ara ha demostrat sobradament la seva vàlua en tot allò que s'ha proposat de fer.

La CUP, que compleix escrupolosament el nombre màxim de mandats per presentar-se a les eleccions, substituirà un excel·lent cap de llista, en David Caldeira, per un gran candidata amb qui la resta de formacions hauran de batallar perquè no els prengui protagonisme.

L'Ona ha de saber que la política no és agraïda i que cada vegada és més difícil diferenciar-se uns dels altres, perquè molts cauen en el populisme, en quedar bé amb tothom perquè et votin. Les CUP treballen per ser l'excepció, i ho fan ensenyant les cartes i essent coherents, tot i que sempre hi ha un dia que és molt difícil prendre una decisió. Molts encara es pregunten si la posició de la CUP en el moment de la moció de censura a l'alcaldia va ser encertada i coherent, sobretot pel fet de quedar-se a l'oposició. Potser aquesta qüestió pot frenar possibles votants, però estic convençut que l'Ona compensarà a l'alça les expectatives de vot.

Borrell ja treu pit

Segons he pogut llegir, el ministre Borrell ja ha tret pit i ha volgut deixar clar que, en temes d'exteriors, qui mana és ell. El currículum de Borrell és molt clar i ja des del moment de conèixer el seu nomenament com a nou ministre d'exteriors, imaginàvem que no posaria fàcil les coses al govern català.

De moment ja es veu que vol frenar el calendari de reobertura de les ambaixades catalanes que amb tant il·lusió va tancar l'anterior govern espanyol, gràcies al famós article 155 de la Constitució. No sigui cas que Catalunya torni a la normalitat més de pressa del compte. I estem parlant d'ambaixades que tenen altres comunitats espanyoles.

Veurem en què acaba aquest estira i arronsa entre els dos governs. Espero i desitjo que tot es limiti a una pura formalitat, i que no hi hagi, al darrere, cap intencionalitat política per minvar les expectatives del govern català, en la seva lluita per fer créixer, en tots els sentits, el nostre país.

Miquel Buch i els mossos d'esquadra

No sé si a vosaltres us passa, però jo, a vegades, tinc uns pressentiments que no sé d'on em vénen ni perquè, i s'acaben complint. Normalment hi ha poca base, perquè si no fos així ja no tindria gràcia, sinó que no en saps ben bé els motius, però veig que allò, o tal persona, no acabarà de rutllar, que no acabarà bé, vaja!

Aquest és el cas del conseller d'Interior, el senyor Miquel Buch, que no conec personalment, ni tinc prou coneixement del seu currículum personal ni polític com per opinar, però que des del primer dia m'ha estranyat el nomenament. No sé què em passa, però no li veig una bona fi.

Dit ara, pot semblar que tot em ve pel malestar dels mossos d'esquadra per la decisió d'apartar qui ha estat el màxim responsable del cos, després de la destitució del major Trapero. No és això, sinó que aquesta notícia m'ha recordat la sensació que vaig tenir el moment de conèixer el seu nomenament com a conseller.

Voldria no estar encertat i que la seva tasca al capdavant de la conselleria sigui tot un encert. No ens podem permetre relliscades després de tot el que ha passat, però continuo pensant que no haurà estat la millor decisió.

La política no és agraïda, i no sempre el millor gestor en surt victoriós. A vegades són els més foscos, els més "putes", que en solem dir, els que millor se'n surten, i això pot resultar molt desagradable per a les persones honestes que han decidit entrar en el món de la política. Li desitjo tot l'encert al conseller, però li recomano molta humilitat i també molta sensibilitat a l'hora de tractar les persones, sobretot aquelles de qui depenen moltes de les seves decisions.

L'actuació del ministre de Cultura l'obliga a dimitir?

Sovint ens renyen, o fins i tot ens autorenyem, quan generalitzem en dir que els polítics són tots uns corruptes. Continuo pensant que no tots ho són, però hem de concloure que n'hi ha una bona colla, i no afavoreixen gens els honestos, que també n'hi ha.

Avui ha sortit la notícia del frau a Hisenda del flamant ministre de Cultura. Els seus el disculpen dient que no deu res a ningú. Esclar, ja va pagar la multa, i ho va fer perquè el varen enxampar. No es tracta de si s'ha pagat o no, sinó com ha actuat. Una persona que estafa no és de fiar.

És cert que ningú, o probablement quasi ningú, pot assegurar que mai, però mai, no ha estafat, tampoc a l'Estat, però això no justifica que s'hagi de permetre que càrrecs públics, que han defraudat puguin continuar en el govern. Cal donar exemple, sobretot quan es tracta de membres d'un govern que hi són perquè han fet fora l'anterior govern, acusat de corrupció.

Ja sé que fa mal acceptar que tu també has enganyat i actuat fraudulentament, però no hi ha excusa que valgui, i el més honest és dimitir. A més, les declaracions del president Sánchez, quan no era president, per justificar l'atac al PP, el deixen fora de joc. Si no cessa el ministre, tindrà sempre més la xacra al damunt, i no podrà exigir als altres el que ell no haurà estat capaç de fer.

El cas del ministre de Cultura i Esports no és el mateix que els casos que s'han anat succeint en els diferents governs del PP. Ell no s'ha aprofitat de la política per estafar Hisenda, sinó que ho ha fet a títol personal, però... Quan tens un càrrec i has estat nomenat servidor públic, s'ha de tenir un currículum exemplar, i aquest no seria el cas del ministre Huerta.

Anem a teatre, però no al TC

Començo l'escrit d'avui de la mateixa manera que acabava el d'ahir, esperant el veredicte del Tribunal Constitucional. Encara que la lògica portaria a no acceptar el recurs del govern de Rajoy, coneixent el panorama i els seus protagonistes, qualsevol cosa és possible. De ganes en tenen prou, l'altra cosa és que vulguin fer bé la seva feina, cosa que han posat en dubte en més d'una ocasió.

Veig que l'alternativa al TEDH de Pérez de los Cobos, la catedràtica Maria Elósegui, també va mentir en el seu currículum. Sembla ser una cosa habitual al nostre país, potser en altres països això també passa, però allà, una vegada descoberts, dimiteixen.

El panorama polític i judicial de l'Estat espanyol és esperpèntic i només s'aguanta per c... No hi ha drets, ni lleis que valguin, sinó que tot s'ha de fer segons la voluntat de qui ostenta el govern que, malauradament és el PP i ho continuarà essent per molts anys, a no ser que anem a pitjor i la ultradreta de C's els guanyi.

Avui, però anirem a teatre, a la nostra vila. És una oportunitat que s'ha d'aprofitar: poder gaudir del teatre a cent metres de casa. Les adaptacions d'en Jordi Pons i la interpretació dels actors i actrius que escull sempre són un encert, o gairebé sempre. Només recordo una ocasió en què vaig sortir del Teatre Principal decebut. Estic segur que en aquesta ocasió no em passarà.

D'entrada, i a diferència d'aquella ocasió, el text és bo i en Jordi ho sap treballar bé, en treu bon suc, del text, però també de la interpretació. A veure si ens oblidem, encara que només sigui per un parell d'hores, d'aquesta situació desagradable d'ofec a les nostres institucions i els nostres líders. 

Una cosa ha quedat clara: el govern espanyol no li ha agradat que els catalans votéssim lliurement segons la nostra voluntat, i fa tot el possible judicialment per canviar els resultats. Que algú m'expliqui on és la democràcia en tot aquest joc.