Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diplomàcia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diplomàcia. Mostrar tots els missatges

divendres, 31 de juliol del 2026

Ens volen fora!

Avui, els diaris omplien les seves pàgines amb les declaracions de diferents governs europeus proposant fer fora Espanya de l'espai Schengen. Itàlia i Finlàndia han estat molt contundents, però no han estat els únics que s'han posat en alerta davant les imatges de l'entrada descontrolada de marroquins a les ciutats de Ceuta i Melilla. Mala gestió de les fronteres? Estratègia marroquina? Descontrol diplomàtic?

Algú, amb molt més coneixement que no pas jo, diu que les picabaralles entre el Marroc i Algèria les gestiona molt malament el govern socialista espanyol. Ni cedint en temes tan importants com posar-se d'esquena al dret d'autodeterminació del poble sahrauí, ha aconseguit acontentar el rei del Marroc, i aquest, tot fa pensar que ens ho fa pagar. Imatges de desplaçaments interns fins a la frontera amb Espanya, dirigits per la policia marroquina ens fan dubtar.

Què li passa al govern de Madrid? Què està fent malament? Aconseguiran arraconar-nos de l'espai europeu de lliure circulació de persones i productes? Què podem fer?

El tema no és simple i s'ha d'analitzar a fons. La llibertat de moviment de les persones, sobretot quan aquestes tenen problemes de supervivència, sigui per culpa de guerres o fam, no es pot menystenir, però cal regular-ho d'alguna manera per no empitjorar-ho tot. Els compromisos europeus s'han de respectar, i això obliga a prendre mesures urgents i al mateix temps clares. I aquí els poders legislatiu, executiu i judicial han d'anar de bracet, valorant les conseqüències de les seves decisions i accions.

Sempre et trobes qui et comenta que sense Ceuta i Melilla les coses anirien d'una altra manera. No sé si desprendre's d'aquestes ciutats ho resoldríem, però en tot cas sí que cal estudiar a fons com s'ha de gestionar la frontera amb el Marroc, sabent que és la frontera entre un país extracomunitari amb Europa. 

Potser estem massa acostumats que de portes endins la gestió, malgrat que sigui barroera, no provoca grans mals. Ara el problema és que afecta tercers països, i aquests seran més exigents que no pas nosaltres mateixos.

dimecres, 17 de juny del 2026

Diplomàcia versus hipocresia

Arran de la reunió del G7 em ve de gust de parlar de diplomàcia i hipocresia. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però és cert que a vegades, segons en quin context les separa una línia molt fina que ens pot confondre, o millor dit, confondre els protagonistes de la història.

Entenc que no podem estar tot el dia enfrontats i amb males cares, però tampoc s'entén segons quines postures en reunions com la d'Évian-les-Bains, amb uns dirigents polítics que s'han criticat obertament, però que ara s'asseuen en una taula per parlar tranquil·lament. Parlar de pau i progrés. Al darrere, però, alguna punyalada i anar tirant.

No he estudiat diplomàcia i, per tant, dec ignorar moltes coses al respecte. En tot cas el concepte de diplomàcia que ens arriba és aquell de comportar-se finament, aparcant les hostilitats, i segurament les veritats, i mirar de passar lliscant sense gaires entrebancs ni esveraments. Quan hi ha un problema de fons important, com podrien ser les relacions econòmiques internacionals dels darrers temps, o la contribució a l'OTAN, es fa difícil de distingir entre un comportament diplomàtic i un d'hipòcrita.

Podria pensar que, per evitar mals més greus, la diplomàcia és l'antídot, però no creieu que les coses s'han de dir a la cara? És lògic i normal que els dirigents europeus li riguin les gràcies a Trump, després de tot el que ha provocat? No sé si estem parlant de diplomàcia o feblesa i covardia, o potser no tenen cap més as a la mà, i han d'anar fent bullir l'olla, amb cara de simpàtics, a l'espera d'un canvi, qui sap si d'aquí a un parell d'anys.

Crec que hauré de fer un curs accelerat per entendre la base de la diplomàcia i abandonar per sempre aquest dubte que me l'acosta massa a la hipocresia.

dijous, 29 d’agost del 2024

Què entenem per diplomàcia?

Sovint em pregunto si tenim ben entès el concepte de diplomàcia. Si, quan ens referim a una persona com a diplomàtica, sabem ben bé què esperem d'ella i si el concepte el valorem positivament o no. Tot això ho lligo després amb les persones que exerceixen un càrrec que té a veure amb la diplomàcia, però no només.

Crec que quan diem que una persona és molt diplomàtica volem dir que sap quedar bé. Que se'n surt de les situacions sense provocar tempestes. Que aconsegueix calmar els altres i no fer-los enfadar. Llavors és quan em pregunto si els diplomàtics que negocien acords internacionals, utilitzen aquest saber fer només pensant a no molestar els altres. Podem lligar la diplomàcia amb la falsedat o l'engany?

Si consultem la Gran Enciclopèdia Catalana veiem que una de les accepcions diu: Diplomàcia és l'organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat. Si busquem la paraula diplomàtic trobem la definició de membre d'un cos diplomàtic d'un estat, i també, que té habilitat i tacte per a portar temes delicats. En cap cas li veig la idea que exposava al començament de voler quedar bé. Potser és la conseqüència de veure els resultats de les negociacions dels diplomàtics, com per exemple a Europa amb relació a la guerra de Gaza.

I aquí és on volia anar a parar. Em fa l'efecte que si Europa no avança més és per culpa del malentès de la diplomàcia. Moltes reunions per no acabar decidint res de profit, i encara menys resolutiu. No em direu que l'actitud dels governants europeus respecte a Israel i el genocidi que practica a Gaza, i que vol ampliar a Cisjordània, no és una pèrdua miserable de temps, mentre anem sumant morts d'innocents?

Si la diplomàcia que es practica només procura no molestar els forts, els que poden fer-te mal, estem fent una mala pràctica de la diplomàcia i no sé si calen estudis ni recursos per preparar els diplomàtics professionals. 

Ja sé que les veritats ofenen, i no sempre s'ha d'anar dient les veritats pel que es pugui evitar, però enganyar o tirar pilotes fora és una mala opció, sobretot quan hi ha víctimes mortals que es podrien evitar. A mi no m'agrada provocar la gent, però anar mentint o fent l'orni per quedar bé, tampoc és el camí que escullo. Cal ser educats i sensibles, però en cap cas deixar d'exigir el respecte als drets humans, també als més forts que tu.


dilluns, 5 de juny del 2017

Cop d'efecte fastigós per dissimular les pròpies misèries

Em pregunto si el trencament de relacions diplomàtiques amb l'estat de Qatar és una decisió ben argumentada o un cop d'efecte de l'Aràbia Saudita per demostrar als EUA que volen continuar essent amics. Fins ara sempre se'ns ha presentat el regne saudí com el gran protector dels jihadistes i ara amb les acusacions a Qatar semblen voler rentar-se la cara i donar una imatge molt diferent.
M'imagino que els experts en la regió asiàtica ens explicaran detalls de tot plegat i ho podrem entendre millor, però no deixa de sorprendre'm la decisió presa pels diferents estats que s'han sumat a la iniciativa saudí.
Mai he confiat en els EUA per aconseguir la pau al món, però en aquests moments, amb Trump a la presidència, encara és menys creïble. Hem criticat els polítics, i ho continuem fent encara, per la seva manera d'obrar, per exemples que ens han demostrat que buscaven massa els seus propis interessos, però en el cas de Trump no el podem posar en el mateix sac. Es tracta d'un personatge sense escrúpols i molt ignorant que no farà res de bo de cara els altres.
Estem carregats de prejudicis, però els fets hi ajuden. Ni Qatar ni l'Aràbia Saudita són estats que ens mereixin confiança per la seva manera de tractar els seus súbdits. Fa molta ràbia pensar que no som capaços de tallar les relacions amb els estats potents, per interès. Espanya fa quatre dies que va anar a vendre armament a un país on la dona està maltractada i també els immigrants que hi treballen. No és qüestió de religió, sinó d'autoritarisme i menyspreu. 
Si fóssim coherents i valents, no voldríem saber res d'aquests estats que no respecten els drets més elementals de les persones, però no ens ha de venir de nou. Tots recordem quina va ser la reacció de la majoria d'estats del món respecte la dictadura franquista al nostre país. Ni valors ni moral ni res més que interessos econòmics i hipocresia diplomàtica. Tot plegat un fàstic.

dimecres, 9 de setembre del 2015

S'atrapa abans un mentider que un coix

Trist, molt trist comprovar com personatges que varen ostentar la presidència del govern espanyol i varen suposar un canvi i una via al progrés d'una Espanya encara massa adormida i poruga després dels quaranta anys de dictadura franquista, ara caiguin en la miserable condició de bocamolls, i en el ridícul decrèpit de qui es resisteix a assumir la seva retirada pública.
Felipe González, quan va comprovar l'escàndol amb què es varen rebre les seves declaracions a La Vanguardia, va córrer a desmentir i culpar el missatger, sense que se li acudís que no estava parlant d'una premsa groga i corrupte com abunda al país, sinó de La Vanguardia que, ens agradi o no, és un diari seriós i havia seguit el protocol professional, d'enregistrar l'entrevista i esperar el vistiplau de l'entrevistat abans de publicar-la.
La diplomàcia malentesa es converteix en l'error de voler quedar bé amb el públic que t'escolta, que et llegeix, manifestant allò que ni es pensa ni s'hi creu, volent estar per sobre del bé i del mal, però ignorant que no som rucs i que la seva credibilitat està sota zero. Fa ja massa temps que les persones que hi confiaren, es varen adonar de qui hi havia realment al darrere d'aquella cara riallera. Els principis que defensava, els va oblidar molt aviat, tant bon punt que va assolir poder, i més endavant, quan es retira de la política activa, diner.
Ho deia en un altre post d'aquest blog: els polítics, millor calladets.

diumenge, 5 de maig del 2013

Els catalans som la pesta!

Aquesta és la tàctica del govern espanyol: escampar a tort i a dret que som molt dolents i que no ens escoltin ni ens rebin, perquè portem la pesta. Demà, a l'ARA de paper, surt una entrevista al Secretari d'Exteriors i de la Unió Europea, en Roger Albinyona, i explica que el Ministeri d'Exteriors espanyol es dedica a parlar amb el cos diplomàtic i els expliquen la seva versió dels nostres somnis independentistes, i fins i tot sembla ser que els pressionen perquè no rebin els representants catalans.
Si algú es pensava que el govern espanyol aniria amb el lliri a la mà, estava molt equivocat. Sovint som nosaltres els que portem el lliri, i ara no podem ser febles ni agafar-nos-ho a la lleugera. És per això que no entenc que ERC proclami que la consulta l'hem de fe ja, d'aquí a pocs mesos. Crec que es tracta d'una manca de reflexió i d'una visió massa simplista de la situació.
Aquesta pressa i superficialitat en totes les seves decisions deu ser l'explicació del alts i baixos tan freqüents del partit; canvis de dirigents; naixement de corrents interns...
No us oblideu que sou la pesta i que per això passa el que passa. Demà, si us insulten pel carrer, no dubteu que serà algú que ha vist el documental de TeleMadrid, o bé no ens coneix de res, però es considera capacitat per jutjar-nos i insultar-nos.

divendres, 28 de desembre del 2012

Mas i Rajoy volen parlar de coses diferents

Aquests dies només sents a Rajoy dient que vol parlar amb en Mas. Hi vol dialogar, però només d'aquelles coses que són dialogables, o sigui, d'allò que ell vol i no del que vol Mas. Ara Mas, una vegada ha tancat el govern, també diu que vol parlar amb en Rajoy, però de la consulta, que com cal suposar no forma part de les coses dialogables segons Rajoy. Això vol dir que si s'arriben a trobar no sé pas què pot passar. Cadascú parlarà de coses diferents i no arribaran enlloc.
Jo sempre havia pensat que calia parlar de tot. Sobretot escoltar l'altre i després opinar, però sense tancar-se a res. Una altra cosa és el cas que en fas d'allò que no t'interessa, però no voler parlar d'alguna cosa... més aviat són poques ganes de dialogar, perquè tampoc t'obliga a res.
No sigui que si Mas comença a parlar de la consulta i si Rajoy no li gira la cara, llavors aquests catalans, que són la tinya, diran que Rajoy no-sé-què, que no té voluntat de diàleg... Esclar que tancar la porta com l'altra vegada no va anar massa bé. A Rajoy li va costar molt convèncer els seus que ell no li havia tancat la porta als morros a Mas. És que aquest Mas n'ha après molt!
Ara tenim l'independentista com a conseller de Presidència (i afers estrangers, però d'amagat). Un conseller que no ha demostrat mà esquerra, sinó que sempre ha tirat pel boc gros. Si l'Homs ha de fer de comercial, no sé si farem gaires amics. No sé si farem gaires vendes. Ja està bé que sigui algú convençut, però... la diplomàcia també es valora i aquest osonenc no és que en tingui massa.
En Puig li han tret la porra, però ara no sé com se les haurà amb els aturats! Potser serà la manera que aquests segueixin els cursos i aconseguim que treballin per a la comunitat. D'energia en té! i l'economia submergida? i aquells tallers plens de xinesos? a veure si tenim un problema diplomàtic amb la Xina!
El problema l'han traspassat a l'altre osonenc, l'Espadaler. Com a conseller de Medi Ambient s'ho passava molt bé, però ara amb mossos, bombers i forestals, potser se li haurà girat feina. A veure què en dirà en Vila d'Abadal. Estarem entretinguts, i de reüll mirarem si els dos presidents dialoguen.