I quan fou mort el combregaren

Recordeu que fa mesos parlàvem de la devaluació fiscal? doncs, ara sembla que algú pensa que potser seria bo aplicar-ho al país. No hi ha dubte que els nostres governants actuen sempre tard i a vegades quan ja no hi ha possibilitat de recuperar-se.

Molts economistes que criticaven la política econòmica del govern espanyol, davant la crisi, i no només del govern espanyol, demanaven una apujada de l'IVA al mateix temps que es reduïssin els costos de les empreses, per aconseguir llocs de treball i ser més competitives en l'exportació. El govern va apujar l'IVA, però no va reduir costos, amb la qual cosa va perjudicar el poder adquisitiu dels consumidors i no va generar llocs de treball. Ara en parlen.

No puc entendre que hi hagi plantejaments que són tan evidents, que no vol dir fàcils d'aplicar, i que no s'afrontin per aconseguir millorar la situació econòmica d'un país. Europa ha evidenciat que la seva capacitat de reacció és molt dolenta i a més massa lenta. No és estrany, doncs, que hi hagi qui vulgui sortir-ne. Ja veurem els resultats electorals del mes de maig.

En aquestes eleccions europees caldrà observar el pes que tenen els partits proeuropeus, i si són capaços de convèncer els seus ciutadans. En moments de crisi, quan falta la capacitat de resposta, la tendència és a tancar-se i guanya la insolidaritat. És per això que ciutadans de països amb millor situació econòmica, demanin de sortir de la Unió Europea, a qui acusen de protegir els països més pobres en detriment dels més rics.

El discurs de partits europeus contraris a la Unió, acostuma a ser despectiu vers els altres països, i els culpa de tots els mals. No s'adonen que els països rics també necessiten els més pobres, que són els consumidors dels seus productes. És per això que Espanya necessita una bona política econòmica, per competir en el mercat exterior, i la devaluació fiscal és una bona arma per aconseguir beneficis. A veure si encara hi serem a temps.

Un exconseller detingut i nosaltres intervinguts

A qui sorprèn la detenció de l'exconseller Ausàs? Em faig aquesta pregunta perquè si encara hi ha molta gent que els sorprèn, potser és perquè encara confiem força en els polítics, que ens confon quan se'ls acusa d'alguna cosa. 

D'entrada s'ha de respectar la presumpció d'innocència, i per un bé per a la política, seria bo que no fos declarat culpable. Perquè llavors és allò de sempre en què fàcilment caiem a dir que tots els polítics són corruptes, perquè només parlem dels que delicteixen i no dels molts que es comporten honradament. 

Però aquesta no és la notícia més important de la jornada, sinó que se la reparteixen la reunió dels polítics catalans per al pacte fiscal i les reaccions a la informació de Rajoy sobre les retallades, que aprovarà demà el Consell de ministres. 

Avui, com cada dijous, al programa Divendres de TV3, l'economista Xavier Sala i Martín ha fet la seva valoració, que no ha diferit gens del que sempre ha anat defensant de la devaluació fiscal, que també en parlava jo en el post d'ahir. El més interessant ha estat el que ha explicat sobre el futur dels bancs, i que també es pot llegir a La Vanguardia d'avui. 

Penso que el més criticable de tot plegat no són les mesures preses, sinó la desconfiança cap als nostres dirigents, perquè ho portin bé i, sobretot, que no paguem els plats trencats els de sempre. Deia el ministre Montoro que hi ha molt frau a l'hora de pagar l'IVA i que per això l'havien d'apujar (continua sense assabentar-se de res). Si hi ha tant frau, que el persegueixin. No serà que el frau el protagonitzen els seus amics, els que tenen les rendes més altes i menys controlades? 

I és que tots plegats contribuïm a afavorir la corrupció. Després de la notícia que Keita marxava del Barça per no haver de pagar un 43% d'IRPF, no he sentit que ningú el critiqués, ni tampoc el fet que durant els quatre primers anys tenen una bonificació. I això per què? Perquè són més importants que nosaltres? Per afavorir la contractació de jugadors estrangers per part dels clubs espanyols? Doncs no em sembla bé, i l'actitud de Keita és una actitud que no mereix cap reconeixement especial. Això de que senten els colors és una falàcia. A veure si obrim els ulls d'una vegada? 

Si el govern espanyol no em garanteix la persecució ferma de les persones que cometen frau, amb resultats evidents, no podré acceptar més retallades econòmiques ni socials, per més que entengui l'objectiu i que vegi necessari el sacrifici, però aquest no pot ser només d'uns quants, sinó que s'ha de perseguir els que tenen molt d'amagat. Ah!, a veure si de veritat tanquen els bancs que no es poden salvar, i en responsabilitzen els mals gestors. Que no només rebin els enganyats amb les accions preferents.

Rescatats, intervinguts i espoliats

Són moltes les reaccions que avui s'han produït arran de la intervenció del president del govern espanyol a la tribuna del Congrés de Diputats, a Madrid. Divendres el govern aprovarà les mesures d'estalvi públic i d'increment dels ingressos, anunciats avui per Rajoy. 

A ningú agrada que li augmentin els impostos i redueixin el sou, com a mi em passarà, però l'altra cosa és que siguin unes mesures necessàries i encertades. És qüestió d'analitzar-ho globalment i no només des d'una òptica economicista, sinó també social. 

Fa molt temps que economistes de prestigi estan dient que el problema més gros que tenim és que no som competitius, i que davant la impossibilitat de fer una devaluació monetària, des que formem part de l'euro, l'alternativa és la devaluació fiscal, de manera que puguem competir amb els altres països, reduint els costos laborals per a les empreses i compensant aquesta disminució d'ingressos de l'administració amb una apujada de l'IVA. 

Aquesta operació és una de les que ha programat el govern espanyol. Ho ha fet, però, forçat per Brussel·les, no perquè hi cregui, sinó no s'entendrien totes les declaracions i manifestacions ridícules de diferents dirigents del PP, amb Rajoy al capdavant, quan el PSOE, llavors al govern, va augmentar l'IVA.

Aquestes mesures s'han de complementar amb d'altres que evitin caure en una depressió. El poder adquisitiu de la ciutadania es veurà reduït, i les persones amb menys recursos i ingressos són els que ho patiran més.

Difícilment un govern de dretes ens presentarà una proposta en què els més rics paguin més. A Espanya, ni el PSOE va ser capaç de fer-ho. L'eliminació de l'impost de successions, o la negativa a implementar un impost que gravi les rendes més altes, fan que sigui la classe mitjana i la més baixa qui carreguin amb tots els pals. 

I deixo apuntats els meus dubtes sobre la millora de l'eficiència i reducció de despesa pública, amb la concentració de serveis a les diputacions. Tot això al marge de la qüestió competencial entre l'Estat i les autonomies. Després de treure competències als ajuntaments, com per exemple en educació, ens podem trobar que augmentin les despeses i empitjorin el servei als administrats. 

No tenim gaires alternatives, però tenim un problema molt greu i és que hem perdut, des de fa molt temps, la confiança en els nostres polítics, però també en els nostres jutges que són capaços d'anar a buscar proves inculpatòries al domicili de processats, tres anys després d'haver obert el procés. Sense confiança és molt difícil avançar. I els catalans, a més, portem la motxilla de l'espoli fiscal que encara ho fa més difícil.