Per què tractem de manera diferent els diversos caps d'Estat?

És una pregunta retòrica. No hi ha dubte que els diferents estats es protegeixen sempre i quan hi tinguin uns interessos directes. Els que són deixats de banda, sinó culpats de tots els mals són aquells caps d'estats que tenen totes les de perdre.

Tenim prou exemples que ho corroboren. El rei Felip VI no tracta de la mateixa manera el príncep hereu d'Aràbia Saudita que el president de Veneçuela. Segur que en ambdós casos trobaríem mil arguments per trencar les relacions institucionals i comercials, però si el president veneçolà ordena disparar contra la població que s'aixeca contra ell, ho critiquen, però si es demostra que la mort del periodista crític, a l'ambaixada de Turquia va ser ordenada pel príncep hereu saudita, no passa res. Són bons clients, ens compren armes per atacar la població del Iemen.

Aquesta hipocresia fa molt mal, i retrata quina mena de polítics i caps d'estat lideren els països occidentals, i què podem esperar d'ells. És una vergonya que s'ha de denunciar, sabent que no canviarà les coses, però com a mínim ha de ser públic i ha de poder fer reflexionar a molta gent. Mentre els estats  es comportin d'aquesta manera tenim clar que sempre pagaran els plats trencats els mateixos.

Rajoy ignora una pregunta en anglès

Es tracta d'una anècdota, però no deixa gaire bé al nostre president, l'espanyol. Ja sabem que no li cal conèixer l'anglès, perquè el castellà és universals i hi ha molt bons traductors que l'acompanyen on sigui, però avui dia un president d'un govern europeu crec que hauria de defensar-se en anglès. Esclar que amb el Brexit, potser l'anglès deixarà de ser llengua oficial a la Unió Europea.

Rajoy té moltes qualitats i una d'elles és la de ser capaç de presidir un govern sense fer res. És una mostra de la seva capacitat de seducció a adversaris com el PSOE o enganyats com C's. Una vegada que surt a fora, fa una roda de premsa i no surt darrere d'un plasma, sisplau no se us acudeixi preguntar-li en anglès. Feu-li fàcil.

Voldria saber quina sensació ha experimentat quan ha sentit que algú gosava preguntar-li en anglès. No cal dominar l'idioma, simplement defensar-se amb quatre frases fetes i un vocabulari reduït. No es tracta de fer grans discursos, sinó tan sols entendre què vol saber aquell periodista anglès d'un president d'un estat del sud d'Europa. 

Esclar que si un exministre pot ser enviat d'embaixador al Regne Unit sense conèixer l'anglès, per què li cal a Rajoy entendre allò que li pregunten en una llengua diferent a la castellana?

Qui interessa que guanyi a Catalunya?

A la trobada d'aquest divendres últim, tot i la insistència, hi va quedar una pregunta sense resposta: a qui hem de votar el dia 26?

Vàrem parlar de les eleccions estatals, també de la qüestió de confiança del president català, i de la situació del govern municipal, després de la moció de censura a l'anterior alcalde... Com a decisió primera a prendre és el nostre vot del dia 26 de juny i vàrem poder constatar que ens unia la nostra desconfiança en la classe política actual i en no saber a qui havíem de votar per al bé del nostre país.

M'imagino que aquesta situació és extrapolable a molts ambients de casa nostra i a molts electors fidels, que acostumen a votar sempre. Probablement seran unes eleccions menys concorregudes, precisament per aquest dubte.

Ni CDC ni ERC ens han captivat prou, fins i tot a qui té posicions sobiranistes. Per aquests hi ha tres partits que es descarten d'entrada, com són el PP, C's i PSC. La incògnita és En Comú Podem que encara no hem pogut veure-la actuar a nivell estatal i menys ara que es presenten en coalició amb Izquierda Unida i Iniciativa, si és que encara hi són.

Llegeixo que el futur català dependrà d'aquestes eleccions, però jo penso que la influència no serà més forta de la que pot donar qualsevol moviment polític d'un dia qualsevol. Per a grans canvis caldria pensar més en el Senat que, passi el que passi en les eleccions al Congrés de Diputats, aconseguirà novament una majoria aclaparadora del PP.

Un NO el 14-J és un NO a Duran i Lleida

L'última estratègia de Duran i Lleida per imposar la seva voluntat és l'amenaça a dimitir si el NO guanya el 'referèndum' convocat per Unió Democràtica aquest diumenge 14 de juny. A falta d'arguments, l'amenaça.

Dir que la pregunta plantejada per Duran i els seus és clara i a més afirmar que votar SÍ és votar a favor del dret a decidir dels catalans, és un insult a la intel·ligència. Ja sé que és un tema intern d'Unió, però cal tenir present que junt amb CDC és un partit de govern i per tant s'espera més d'ells.

En un país normal es fa al revés. Primer es convoquen les consultes i una vegada comprovat que l'opció defensada ha perdut, es presenta la dimissió. Aquí no es presenta mai la dimissió i, en tot cas, s'amenaça amb la dimissió. És una versió del victimisme.

Per cert, la data escollida per fer la consulta forma part de l'estratègia de Duran: el dia després de la constitució dels ajuntaments. Després dels pactes.

Jordi Pujol sí, però Alícia Sánchez-Camacho també

Poca varietat en els temes que es comenten a casa nostra. Es continua parlant de la V de l'Onze de setembre i de la consulta del 9-N. Es farà? no es farà? Mas diu que sí, mentre que la vicepresidenta recorda que ningú amb voluntat de governar pot exigir a cap govern que incompleixi la llei. Com s'explica tot això? Potser és que el govern té un as a la màniga? 

Lligat o no amb tot això, hi ha la famosa confessió de Jordi Pujol i les conseqüències que se n'ha derivat i una pregunta que molts ens formulem: Pot Alícia Sánchez-Camacho exigir Pujol a presentar-se al Parlament quan ella s'hi va negar? A la vida la coherència és important, però en política hauria de ser imprescindible. Com pot un polític demanar el nostre vot si actua de manera incoherent, exigint als altres allò que ell no és capaç de fer?

Estic totalment d'acord en que Pujol doni la cara al Parlament i expliqui el seu comportament i passar la vergonya del que ha enganyat tothom, però si el PP sabia alguna cosa i va planificar la trobada de la senadora amb l'exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola, ho havia de dir. Amagar un frau no és el mateix que realitzar-lo, però es converteix en encobridor i no crec que això sigui massa ètic ni justificable.

Les compareixences al Parlament no són la bicoca, però tenen un significat que per ell sol ja té la seva importància. La negativa a presentar-s'hi és una demostració de menyspreu a la institució. Aquest menyspreu el va tenir la senadora que la va escollir per anar a Madrid. Espero que Pujol no actuï de la mateixa manera, i estic convençut que no ho farà perquè li demana l'Alícia Sánchez-Camacho, sinó per respecte a la institució i al país.

A qui li interessa mantenir-se en una Espanya que retorna al franquisme?

No és una pregunta oportunista ni demagògica. És simplement una qüestió que em faig i no hi trobo resposta, o millor dit, només hi trobo una resposta: els nostàlgics del franquisme.

No crec que el PSC, encara que ara sigui més PSOE que PSC, tingui cap interès de llençar tot l'esforç esmerçat durant gairebé quaranta anys per sortir de la dictadura franquista. Ho defensaria on calgués. Una altra cosa és si els passos que estan fent són els més encertats.

Avui, en una tertúlia radiofònica, he sentit que el senyor Toni Bolaño negava que dins del PSC hi hagués militants que ja els estigués bé la situació actual de Catalunya. Aquí no hi estic d'acord. Conec militants socialistes que ja els està bé i no volen canviar res. Mentiria si digués que són majoria, però hi són, com també n'hi ha que defensen el dret a decidir.

El PPC, C's i PxC, per posar tres exemples, sí que es troben a gust amb la situació actual i no fan res per intentar millorar l'encaix de Catalunya a Espanya, i a molts d'ells potser no els faria res tornar a èpoques passades. Jo ja no els demano que defensin el dret a decidir, ni la convocatòria de la consulta, sinó només treballar perquè Espanya ens tracti millor, ni més ni menys del que pugui fer el PP del País Basc, i que lluitin contra la involució democràtica del govern espanyol.

Jo crec sincerament que el PSC sí que vol canviar la situació, i també em vaig creure el seu programa electoral quan defensava el dret a decidir. Tothom té dret a rectificar, però han d'acceptar que si els tres diputats crítics han desatès l'acord majoritari del Consell Nacional del seu partit, no poden negar-nos que el PSC ha traït els seus votants. I no em vinguin amb subterfugis, perquè Madrid no ens donarà res, i només podem exigir. Estem demanant poder votar, no necessàriament la independència.

Voldria recordar a qui no tingui memòria, que molts líders polítics que han lluitat per una societat més justa, han estat considerats rebels, terroristes o anticonstitucionals. És el preu a pagar per aconseguir que les lleis no siguin obstacle per assolir una societat més justa. Que no ens vulguin enredar. Crec que el PSC s'ha equivocat i a mi, personalment, em sap greu.

Per cert, el ministre Wert és un clar exemple de l'Espanya franquista, i qui el manté com a ministre és el president Rajoy. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Espanya ens ajuda, gràcies a Espanya ens mantenim

"Quan diuen que Espanya ens roba és mentida. Espanya ens ajuda. Gràcies a Espanya ens mantenim i ens podem finançar". Segons he pogut llegir al diari ARA, aquestes han estat unes declaracions de la diputada del PP i vicepresidenta tercera del Congrés, Dolors Montserrat, a Cope Catalunya.

Llegint la notícia no sé si pensar que la noia actua de bona fe i l'enganyen, o bé és que ens pren per babaus. Aquestes declaracions no lliguen amb les de Mariano Rajoy quan afirma que la independència de Catalunya suposaria un desastre per a Espanya, ni tampoc quan diuen que no ens poden fer el mateix tracte que el de Navarra i País Basc, perquè la nostra participació al PIB és molt elevat.

Així com quedem? és Espanya qui ens manté i finança, o bé som nosaltres, amb els nostres impostos els que financem la resta de l'Estat?

Com que considero que la diputada Dolors Montserrat és intel·ligent, dedueixo que ens pren per uns ignorants que ens ho empassem tot, i això m'indigna. I aquí ve la meva següent pregunta: hi ha algun ciutadà de Catalunya que pugui estar defensant el tracte que rebem de l'Estat espanyol? no parlo ni d'independència ni de federalisme, sinó només parlo del tracte que rebem. Tampoc no em fixo en la cultura ni la llengua, ni la història, només des d'un punt de vista econòmic.

Accepto que puguem ajudar regions o nacionalitats més empobrides, però això no té res a veure a que ens prenguin el pèl. Dolors Montserrat podria dir que la sort ens ha acompanyat i estem obligats a fer concessions a la resta d'Espanya, que no hi estaria d'acord, però el que sí que no ens pot dir és que gràcies a Espanya ens mantenim i ens podem finançar. Això és una burla massa infame que només mereix la nostra repulsa.

I els regidors del PSC d'Arenys de Mar?

"Els regidors socialistes de Badalona, Cervera i Caldes de Montbui se sumen als electes del PSC de Flix, Ripoll, Arenys de Munt, Igualada, Santa Coloma de Farners, Montblanc, Bisbal d'Empordà, Olot, Palafrugell, Vic i Berga, on també han aprovat declaracions de suport a la consulta."

És per això que em faig aquesta pregunta: què defensarien els regidors i regidores del PSC d'Arenys de Mar. En cas de plantejar-se a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, donarien llibertat de vot com quan jo hi era? Encara recordo quan un exalcalde socialista em va renyar davant de militants socialistes, per les meves declaracions al meu bloc.

Hi ha municipis on el PSC no és uniforme, amb regidors totalment contraris al dret a decidir, compartint grup municipal amb regidors i regidores que hi votarien favorablement. I tot això té les seves explicacions. El PSC agrupa militants i simpatitzants que no es diferencien en res del PP o C's en la seva espanyolitat, i d'altres que són hereus del socialisme català que es mossega la llengua quan veu i sent el que diu Pere Navarro i el seu entorn.

Una cosa és defensar el dret a decidir i una altra la independència. Si es defensa un model federal, que probablement seria el més coherent, s'ha de defensar poder-ho votar. L'excusa que per avançar en la consulta cal l'acord amb el govern de Madrid, és un engany que només té sentit en boca del PP i C's, però no pot sortir del PSC. En això cal que demostrin que són totalment diferents, de la mateixa manera que ho són davant dels atemptats als drets de les lleis de l'avortament, la seguretat ciutadana o la reforma de l'administració local. Aquí som molts que anem junts. Per què no podem anar junts també amb el dret a decidir?

La salut democràtica de Catalunya després de la negativa de Rajoy

El tema del dia és, evidentment, la pregunta i data de la consulta. Ho és per als que la volen i desitjaven des de fa molt temps, però també pels que consideren que és un error, i creuen que la consulta no es podrà fer. Hi ha també les persones que acumulen les dues posicions, és a dir, aquelles que celebren la notícia d'avui, però que desconfien que la consulta s'acabi fent.

És pràcticament impossible parlar de la notícia objectivament, i encara menys, fer-ho el mateix dia que ens ho han presentat. Hi ha notícies que cal pair abans de pronunciar-s'hi. És quan es precipiten les declaracions que es diuen moltes tonteries.

Si alguna cosa no m'agrada de totes les discussions entre defensors i detractors de la consulta és la simplicitat en què es parla de la constitucionalitat de les decisions preses per un govern autònom. Tots els canvis han vingut gràcies a trencaments de constitucions o règims establerts. Tots els canvis, doncs, inicialment són inconstitucionals. Per què Mandela va estar pres vint-i-set anys?

Obama ho va dir molt clar durant el funeral de Mandela. Molts dirigents lloen Mandela, però són incapaços d'escoltar l'oposició. Incapaços de dialogar. El nostre president, l'espanyol, és la personificació de la negació, i amb personatges com el senyor Rajoy la democràcia no té futur.

Indesinenter al Teatre Principal

Aquesta tarda hem assistit a la projecció del documental Salvador Espriu, Indesinenter, produït per Televisió espanyola a Sant Cugat. Una pre-estrena que es podrà veure aquest cap de setmana pel segon canal de la televisió espanyola, a mitja nit, i que avui hem pogut veure uns pocs arenyencs. No sé si ha estat el fred, l'hora, la mandra... que ha deixat molta gent a casa o bé comprant per al gran recapte.

Voldria felicitar els autors del documental que, sortosament, són molt millors directors que no pas oradors. Al final estàvem massa freds per iniciar un debat o fer preguntes, que no vol dir que, els pocs que hi érem, no haguem gaudit del documental.

Un documental sobre Espriu, per al públic espanyol, em desperta una certa curiositat. Com reaccionaran? El documental reforça la idea d'un poeta català, compromès amb la seva terra, la nació catalana, i avui aquesta imatge no és la més apreciada pels espanyols. Quin interès hi tindran?

Per als arenyencs, fins i tot els nouvinguts, Espriu és un mite que ens enorgulleix, encara que no l'acabem de conèixer prou. El documental obre algunes portes de la seva vida i pensament, però no sé si les suficients.

Permeteu-me que, una vegada més, demani als organitzadors d'actes del Principal que siguin puntuals i no facin perdre un quart d'hora als que ens agrada ser-hi a l'hora anunciada. També a la senyora que ha entrat a la sala, quan el documental ja havia començat a rodar, desplaçant-se fins a la meitat de la sala, a cop de talons. A casa ens varen educar a respectar els altres, però veig que no tothom pot dir el mateix.

Malgrat aquestes anècdotes, estic content d'haver-hi assistit, i penso que el treball és una bona mostra, una més, de la importància d'Espriu per al nostre poble, el nostre país, i per a la cultura de la nostra nació.

Vol que Catalunya sigui un estat independent?

La pregunta que proposa l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és: Vol que Catalunya sigui un estat independent? Una pregunta clara que no comporti diferents interpretacions i no s'hagi de discutir què vol dir, Sí o No. Jo estic d'acord que si es fa la consulta la pregunta l'entengui tothom de la mateixa manera. L'altra cosa és discutir si el país està a punt per pronunciar-se i si cal anar tan de pressa com demana l'ANC.

Esclar que hi haurà qui dirà que demanar ser un estat independent pot semblar voler estar al marge d'Europa, per exemple, i que la pregunta convindria que fos més explícita i anomenar Europa. Ja hi ha els primers dubtes. Perquè avui els estats no són independents, sinó interdependents. Pretendre ser independent és una utopia o voler convertir-te en una nova Corea del Nord.

Si el que volem és separar-nos d'Espanya, potser ho hauríem d'incloure en el text de la pregunta. Aquest matís, però, podria ser contraproduent i malsonant. Això de trencar amb algú és un missatge negatiu que no és bo que figuri en una pregunta d'una consulta que es vol positiva.

No és estrany que amb tantes persones a opinar resulti complicat consensuar una pregunta, sobretot quan no tothom ho vol de la mateixa manera ni amb la mateixa velocitat. Entretant les enquestes donen sorpreses, o no. C's s'instal·la com a alternativa al sobiranisme traient protagonisme a dos partits espanyols, PP i PSC (sense sobiranistes), que ja no enreden més a ningú. Dos partits que han perdut el nord volent agradar a tothom.

És una llàstima que un partit com el PSC, que ha estat partit majoritari al Parlament i partit de govern, hagi arribat tan avall. El discurs federalista, i sobretot de la manera en què s'ha fet, no està donant bons resultats, i després del cop de timó del cap de setmana passat, en contra de la consulta, ha acabat de rematar-los. Als catalanistes del PSC els han obert les portes i empentat perquè surtin, i els que queden tenen més opcions amb C's que amb un PSC embarrancat. Del PP català no calen comentaris. El seu discurs és rovellat i en no poder actuar d'intermediaris del PP espanyol, resulta més productiu decantar-se per C's. És per això que a Catalunya ara és cosa de tres.

A la recerca de la pregunta del milió

Avui a la tertúlia parlarem, entre d'altres temes, de la pregunta de la consulta, com si ja la tinguéssim fixada i permesa. Aquests dies és un dels temes estrella, amb alguns parèntesis i excepcions com és el tancament de Canal 9 o la plantada del govern Rajoy a l'expresident Aznar. Bé, aquesta notícia potser no ha estat molt destacada, però segur que no ha agradat gens ni mica al senyor Aznar, encara que ho hagi aprofitat per llançar floretes als seus ministres, avui "enxufats" per tot arreu.

Em va agradar la pregunta que proposava l'Iu Forn l'altre dia a l'ARA. No sé si la vàreu llegir. S'ha de reconèixer que tenim un bon sentit de l'humor, fins i tot en temes que ens hi va el futur. Entenc la importància d'escollir bé què i com es demana, però no voldria pensar que algú ho aprofita per diluir la qüestió. Una pregunta pot ser més o menys expressiva, pot anar més o menys directe a l'assumpte, pot ser més pedagògica o menys, però el que no pot fer és confondre la gent, i el que encara és pitjor, no pot provocar dubtes interpretatius després de conèixer el resultat.

Deia que no ho voldria pensar, però estic molt convençut que hi ha polítics que voldrien passar de puntetes la consulta, quedant bé amb la vianda al plat, fent una pregunta que no aporti res de nou i que després de la consulta quedem en la mateixa situació d'abans. No ens podem precipitar, però tampoc marejar la perdiu. Si la pregunta no ha de ser clara i amb unes possibles respostes definitòries del futur de Catalunya, val més que ens oblidem de la consulta i ens dediquem a una altra cosa. Com en Duran ha dit, encara que no pensi igual que ell, no podem caure en el ridícul. Els catalans ja l'hem fet, prou vegades.