La unanimitat ho bloqueja tot

Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda. 

Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.

Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.

Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.

La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res. 

El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.

Hospital farcit de plàstic

Em resisteixo a pensar que només hem de parlar d’un únic tema, malgrat que sóc molt conscient que és tan important com injusta la situació dels nostres presos polítics. Es fa difícil imaginar que la política espanyola i el poder judicial estiguin tan corromputs i puguin actuar de manera tan fatxenda sense que no els caigui la cara de vergonya, ni cap organisme o institució democràtica hi pugui posar fre. Aquest és l’alt nivell de cinisme i injustícia de la nostra societat.

Volia avui, però, parlar de la meva experiència d’aquesta setmana a l’hospital en què m’he adonat que el plàstic està més present a la nostra vida del que puguem arribar a pensar. Darrerament sembla que hi ha més consciència del mal que ocasiona el plàstic i sembla com si ens haguem conscienciat una mica més. Se'n parla molt. Potser és per això que m’he adonat de l’alt consum de plàstics als serveis sanitaris. Plàstics tous i plàstics durs. No es podria reduir?

Probablement no és tan fàcil, però de ben segur que ens hi podríem fer més. Ho deixo així per als que en saben i que poden influir en la indústria de components sanitaris. M'agradaria conèixer què passa en altres països, sobretot aquells que estan mes sensibilitats amb els residus i el seu tractament.

He anat observant, durant aquesta setmana, tots els elements que entraven i sortien de la meva habitació. Hi ha molt plàstic! Com a exemple molt senzill que no crec que fos tan difícil de resoldre n'apunto un: la bossa de plàstic que embolica els coberts del càtering; es podria evitar, no fa falta i en són moltes les bosses diàries que s’utilitzen.

Sense excel·lència no aconseguirem l'objectiu

Trobo a faltar esperit de superació, excel·lència, sentit crític... M'adono que cada cop vivim més immersos en la mediocritat, en la llei del mínim esforç, d'esperar a aprovar, de no auto exigir-nos qualitat, millora, eficiència. I això en tots els àmbits de la nostra vida, el professional, el familiar, el del lleure, el cultural... Hem cregut que la frase "l'important és participar" s'ha d'aplicar a tot arreu, i jo no hi estic d'acord.

Si volem sentir-nos bé hem d'exigir-nos més i no acontentar-nos en ser-hi, en mirar-ho, en acceptar-ho. Tenim l'obligació de fer-ho el millor possible i no claudicar fins aconseguir-ho. Hem de ser crítics amb els altres i en nosaltres mateixos. No estem construint un món de bones persones, sinó de persones bones, capaces, autèntiques i amb esperit de superació.

Tot això, en què hi crec, a vegades em provoca dubtes i reflexió posterior. M'apareix la magnanimitat, el perdona vides, les frases amables, però gens sentides... per no ferir? per quedar bé? per no provocar l'altre? per enganyar-nos!

Ahir vaig assistir a un concert amb dues parts diferenciades. Una primera part on hi distingies la bona voluntat, l'esforç i el treball contra totes les adversitats, i una segona part amb resultats, que et podien agradar més o menys, però que hi distingies la bona feina, el coneixement, l'èxit. 

Un detall molt bonic va ser el reconeixement del treball dels primers per part dels segons. Fins aquí molt bé, i també el suport del públic, amb més o menys sinceritat. I després què? El concert d'ahir pot servir d'alguna cosa més que d'un entreteniment d'un parell d'hores? Cal buscar-hi alguna cosa més que el simple divertiment? El primer grup no hauria de treballar diferent per no continuar donant el resultat d'ahir? 

És delicat i pot ferir sensibilitats, però jo crec que estem obligats a buscar l'excel·lència, i si no ho acceptem, si no ens hi veiem en cor, com a mínim hem d'acceptar que mai arribarem al plaer absolut, perquè ens deixarem portar per sentiments i no ens farà por ni avergonyirà la mediocritat. Si no hi lluitem, acceptem que no hi hem arribat.

La passió d'Estanis Fors, alcalde d'Arenys de Mar

Aquests dies de Setmana Santa el nostre alcalde viu la seva pròpia passió, però amb un final gens amable per a la seva persona, si més no a curt termini. Qui no sigui capaç de posar-se en la seva pell és que no té sentiments. A ningú desitjaria que es trobés en una situació com la del nostre alcalde, però també voldria dir-li que no s'ho prengui com un descrèdit ni menyspreu a la seva persona, sinó com un acte polític en contra de la seva manera de gestionar el seu govern municipal.

Ell és conscient que el càrrec li va perillar ara farà un any, després que no obtingués prou suport per confeccionar un govern estable. En aquella ocasió la dispersió de la resta de vots no va fer possible un pacte de govern com ara passarà amb la moció de censura. Aquest acte és un acte polític i no li hauria de doldre personalment.

Comentava l'altre dia que la política és desagraïda, perquè hi entres amb ganes de fer bé les coses i no ho fas bé per a tothom. A vegades és enveja dels altres, maneres de pensar diferent o incapacitat pròpia per fer bé les coses. Governar un ajuntament com el d'Arenys de Mar no és fàcil. És una empresa amb molt personal i des de fa molts anys, massa anys, té un dèficit formatiu i de lideratge important, i no és tant culpa dels propis treballadors com de les persones que els han dirigit al llarg del temps.

El nou govern es trobarà amb una realitat complicada, encara que sembla ser sanejada, la qual cosa no és pas poc important. Serà un govern amb moltes sensibilitats diferents i amb el perill que cadascuna vagi pel seu compte. No seria pas la primera vegada que això passaria. 

Confio que l'alcaldessa tindrà clara la necessitat de liderar un govern compacte i que treballi pels mateixos objectius. Penso que en aquesta ocasió li serà més fàcil de comprendre-ho, i així ho desitjo. Espero que els regidors del PSC tinguin clara la seva posició ja que d'ells depenia que la moció de censura triomfés o no. Tenen experiència de govern de coalició i desitjo que ho sàpiguen aplicar per al bé de la vila.

A l'actual alcalde li recordaria que el succés és propi de la política i no és un atac personal. Qualsevol mobilització en contra de la moció de censura li pot fer més mal que bé, tot i que els vilatans són lliures de prendre les decisions que creguin més escaients. I finalment recordar a tothom que, malgrat que l'agrupació Junts per Arenys va obtenir una gran majoria dels vots, la suma de la resta de vots és superior i això és una realitat que respecta la legitimitat política del nostre sistema democràtic.

El difícil paper de Catalunya sí que es pot

La conjuntura política actual i la posició que ocupa Catalunya sí que es pot, amb el conjunt de partits polítics que la configuren, provoca que la situació de la coalició sigui molt difícil de digerir per unes i altres sensibilitats que acullen. Diuen que alguns diputats del grup parlamentari s'han vist obligats a votar a contracor, en contra de la declaració de ruptura proposada i aprovada pels grups parlamentaris de Junts pel sí i les CUP. 

No entraré a parlar de si els diputats han de votar el que els ve donat per la direcció o bé han de poder votar lliurement allò que pensen individualment. Entraríem a discutir què vol dir formar part d'un partit polític, on es troba la representativitat, i sobre llistes obertes o tancades... 

Les postures absolutes faciliten molt la feina. El PP, C's i l'actual PSC tenen molt clar què volen i què no, i això els uneix. Catalunya sí que es pot és una agrupació de partits i sensibilitats diferents, que tenen discursos semblants, però poc clars i a vegades contradictoris, i sinó fixeu-vos en les declaracions de Joan Herrera al llarg dels darrers anys, i això complica la seva existència i el compromís assumit davant dels seus electors.

La posició de Catalunya sí que es pot en la votació d'aquest dilluns al Parlament català es pot entendre, però hi ha gent que no, i això els debilita, provocant baixes de militants i marxa enrere d'electors i simpatitzants.

ICV, EUiA i Podemos s'agafen, ara, a l'embranzida que encara té l'Ada Colau, però si no es paren a pensar què volen ser de grans, tocant de peus a terra, ni l'Ada Colau es podrà salvar. 

La posició de les CUP tampoc és gaire còmoda, oscil·lant entre el seu compromís electoral i la clatellada al procés independentista. Facin el que facin seran criticats per uns o altres, i el seu futur com a força parlamentaria es pot veure afectada negativament. En aquest cas estaríem a la banda contrària del que estava dient abans: una posició estricta i coherent amb les promeses electorals els pot fer perdre la confiança de molts dels seus votants sobrevinguts.

El PSC d'Arenys de Mar passarà a l'oposició

Són uns dies d'aritmètica, sensibilitats, combinacions i especulacions. Els resultats electorals en la majoria de municipis s'han caracteritzat per l'absència de grans majories i més aviat un concurs important de partits amb poca representació, la qual cosa convida a l'especulació sobre possibles pactes per escollir el nou alcalde o alcaldessa i el govern municipal dels propers quatre anys.

Ens trobem amb grans poblacions com Badalona o capitals de província com Lleida i la mateixa Barcelona que la discussió es troba entre respectar el partit guanyador o la combinació de partits d'ideologies semblants, agrupant-los segons el criteri de dretes i esquerres o bé de sobiranistes i unionistes.

Arenys de Mar no és cap excepció i, tot i que l'actual alcalde ha obtingut una important victòria, un xic sorprenent, també el pacte podria deixar-lo sense l'alcaldia, encara que no sembla gaire previsible. Avui mateix el PSC, que ha perdut la meitat dels regidors que tenia fins ara, ha declarat que, a diferència d'aquest darrer mandat, passarà a l'oposició i no donarà suport a l'alcalde actual.

Descartat el concurs del PSC desapareix la possibilitat de repetir el pacte actual, que els donaria novament la majoria absoluta, encara que amb només 9 regidors. Una segona combinació possible passaria per un pacte entre les dues formacions guanyadores, JxA i ERC, amb un total de 10 regidors i, per tant, majoria absoluta. I no se m'acut cap més combinatòria, a no ser que s'opti per governar en minoria, amb pactes puntuals pels diferents temes que es vagin presentant, sobretot l'aprovació del Pressupost anual i les Ordenances Fiscals.

ERC a Arenys de Munt sí que té tots els números per governar, encara que el sisè regidor li hagi saltat en benefici del PP. Si bé és cert que l'allunya de la majoria absoluta, no s'entendria que després de governar amb CIU i PSC aquests anys, ara els dos socis pactessin amb la CUP per deixar ERC a l'oposició.

Analitzarem i seguirem la capacitat de negociació i d'arribar a pactes dels diferents partits polítics, per conèixer el dissabte 13 de juny quins seran els nous alcaldes i alcaldesses dels nostres municipis.

Joan Herrera amenaça els partits polítics espanyols

Us asseguro que m'esforço per entendre en Joan Herrera, però se'm fa difícil. Cada dia s'inventa una cosa nova per no reconèixer que el seu discurs no porta enlloc. Són paraules interessants, objectius aparentment modèlics, però sense cap possibilitat de treure'n res de profit.

Ara demana de no pactar amb cap partit espanyol que no accepti el dret a decidir. En què es converteix això? En primer lloc vull pensar que el senyor Herrera sap que amb els seus vots no va enlloc. Serà un partit residual que no podrà sumar. Llavors entenc que el que demana és que els altres partits polítics, aquells que sí que sumaran, decideixin no pactar amb els partits espanyols que no ens deixin decidir. Si es tracta de dir què han de fer els altres, millor que calli i es preocupi per entendre les diferents sensibilitats dins del seu partit.

Joan Herrera diu que el seu partit no es trencarà. Ells són millors que el PSC i que cap altre partit. El seu corrent crític i sobiranista no farà res que els pugui trencar. Això vol dir que pressuposa que els seus crítics no hi tenen res a fer?

Jo penso en les persones d'Arenys que es mouen al voltant d'ICV, i els faig sobiranistes. Potser estic equivocat, però jo diria que tots ells votarien la independència. Si no és així, llavors ja els descarto com a opció per a les properes municipals, i ja només em puc quedar amb ERC, la CUP i Solidaritat.

Vull creure, però que Herrera, una vegada més, està equivocat, i que fins que ICV no se'l tregui de sobre, no aixecaran el cap. El programa Polònia de TV3 el tenen ben clissat. Si em permet senyor Herrera, deixi de fer tantes piruetes i sigui més humil i intel·ligent, a no ser que vulgui acabar com el senyor Joan Saura i fer desaparèixer el partit.