Màrqueting telefònic no desitjat

Subscric l'article de Fernando Trias de Bes, al diari ARA, demanant que es prohibeixi, per llei, el màrqueting telefònic, i no limitar-se a regular-lo o moderar. Estic fart de les trucades que no m'interessen i que no tinc manera d'evitar. També, com diu l'articulista, em vaig donar d'alta a la llista Robinson, però em continuen trucant. No sé si sense ser-hi inscrit em trucarien més que ara, però són massa les trucades que rebo diàriament.

No pot ser que els ciutadans hàgim de patir aquesta invasió de trucades, que ens molesten i que no desitgem. Fins i tot a les empreses amb qui tinc alguna mena de contacte, els demano que tot allò que em volen explicar per telèfon, m'ho passin per escrit. A diferència de les trucades, els escrits els llegeixes, si vols, quan et ve de gust, i no t'interfereixen a la vida diària.

Entenc que en un món amb tantes mancances reguladores i amb uns resultats sancionadors tan minsos, reclamar que et deixen de fer trucades no desitjades és una utopia. Malgrat això, no es pot deixar de denunciar-ho i exigir més contundència en la defensa de la població, davant d'aquest abús comercial.

No cal dir que al costat d'aquest màrqueting telefònic hi ha una massiva tramesa de notificacions, correus electrònics i missatges fraudulents, que només busquen la manera d'enganyar-te i estafar-te. Això és molt més greu, i caldria encara més esforços per reduir i, a ser possible, eliminar. Entre una cosa i l'altra, no vivim tranquils i ens genera un sentiment de desconfiança que fins i tot ens fa col·locar empreses de bona fe en el sac dels malintencionats.

Reitero que escrivint aquest post tinc la impressió d'estar cridant al desert, però sento la necessitat de protestar públicament contra aquesta manera d'emprenyar-nos i intentar, alguns, vendre'ns allò que no desitgem comprar, i d'altres, enredar-nos per buidar el nostre compte corrent.

L'encert de tancar la televisió

Ja fa una bona colla de mesos que la televisió ocupa ben poc espai a la meva vida. No puc dir que la tingui tancada, perquè en algun moment del dia es connecta, però es tracta de breus minuts, mig d'esquitllada. No m'interessa. 

Sempre m'havia estranyat aquelles famílies que no tenien televisió a casa seva. Em semblava impensable, potser més abans que no hi havia Internet i, per tant, era pràcticament l'única manera que tenies d'assabentar-te de què passava pel món, a part dels diaris. Creia que hi havia programes interessants que valia la pena veure. Ara segurament també n'hi ha, però me n'he cansat.

L'altre dia, de visita, vaig poder veure uns moments d'un programa de tarda de la televisió catalana. Es tractava d'una taula amb quatre o cinc persones parlant de coses sense cap mica d'importància ni interès. Em va semblar fins i tot estúpid i que només es tractava d'anar omplint la tarda, encara que fos dient beneiteries.

Segur que no tot és així, i de tant en tant llegeixo que s'emeten documentals prou interessants, sobre temes que ens afecten, però fa tanta mandra obrir la televisió! I em sap greu que es desaprofiti una bona eina que podria servir per formar, entretenir de manera intel·ligent i no barroera, per aprendre, per estar informat, per gaudir del temps lliure, però... Què millor que un bon llibre, que tu esculls, i una bona peça musical, que t'emociona! 

Llegia avui l'entrevista de l'Albert Om a l'Antoni Puigverd i m'ha fet gràcia quan deia que es penedia d'haver anat a les tertúlies, perquè encara que no es vulgui formes part de l'espectacle. I crec que té molta raó. No he seguit mai cap tertúlia de canals espanyols de televisió, amb unes cadenes privades que fan vergonya. No soc masoquista. La tertúlia surt molt bé de preu, però per aconseguir què? Sé que no es pot generalitzar i que hi ha excepcions que no es poden posar en el mateix sac, però se n'ha fet tant d'abús, sobretot aquelles tertúlies que només serveixen per ocupar hores d'emissió, que no es poden aguantar. Per tot això crec que vaig estar encertat quan vaig dir: fins aquí. Només quan sigui estrictament necessari.

L’abús de la cita prèvia

La pandèmia, que tots tenim molt present, va provocar un seguit de canvis en els costums i hàbits, alguns dels quals han arrelat, però no sempre de manera positiva. L’aïllament imposat va provocar que molts tràmits administratius passessin de ser presencials a virtuals, i es va reduir l’atenció ciutadana, apareixent el sistema de cites prèvies, que d’alguna manera evitava cues en les oficines d’atenció pública.

Vàrem superar la pandèmia, però moltes mesures adaptades per fer-hi front s’han mantingut. Un dels exemples és el de les cites prèvies. Avui moltes administracions continuen funcionant amb cites prèvies, fent més difícil l’accés del ciutadà a l’administració.

Els defensors de les cites prèvies ho argumenten tot dient que és la manera de ser atesos sense haver de fer cues, però hi ha tràmits que no es poden planificar i, si només atenen amb cita prèvia, poden provocar retards que no sempre ens podem permetre. Al mateix temps, hi ha persones que no ho tenen fàcil per sol·licitar la cita prèvia, si s’ha de fer en línia.

El Fòrum de defensors locals ho ha denunciat perquè no donen prou facilitats a les persones que tenen més dificultats per bellugar-se per Internet. Està molt bé poder programar visites, com fem en moltes ocasions, però no ha de ser l’únic sistema per accedir a l’administració, empreses públiques i privades.

Caldria demanar a les entitats, siguin públiques o privades, que flexibilitzin les condicions perquè la gent sigui atesa, trobant l’equilibri entre la cita prèvia i l’atenció directa per finestreta. Hi ha moltes casuístiques que ho justifiquen, sense entrar a parlar de les estafes que es produeixen, o la lentitud en la tramitació per la disminució del nombre d’atencions, o la reducció del personal d’atenció. Si tenim clar que estem per servir el ciutadà, ho hem de posar fàcil.

Jugar amb les baixes laborals

Hi ha temes que són delicats i potser per això no s'afronten amb diligència i seriositat. Les baixes laborals són un dret de tots els treballadors i cal defensar-les en tot moment. Una altra cosa és el control d'aquestes baixes per possibles abusos. Qui ho controla? Tot està en mans del metge de torn? En què es basa un metge per concedir una baixa? Els criteris són diferents en funció del metge que et toca?

    Segur que tots hem conviscut amb companys de treball que en algun moment o altra han obtingut la baixa laboral. Potser nosaltres mateixos ens hem trobat en aquesta situació, i per tant som capaços de valorar, en general, si els motius de les baixes concedides són justos o bé hi ha alguna cosa discutible. 

    Es dona la casualitat que hi ha persones que estan molt sovint de baixa. Algunes d'elles tenen la dissort de no gaudir d'una bona salut i per tant, de manera reiterada, són baixa laboral. D'altres probablement adopten el recurs de la baixa amb molta facilitat fins al punt que arribes a dubtar de la necessitat de presentar la baixa, o de la lleugeresa amb què el metge de família signa les baixes dels seus pacients.

    A l'administració pública és molt freqüent veure que hi ha part de la plantilla que està de baixa. Alguns circumstancialment, però d'altres amb una assiduïtat que genera certes sospites. El control sobre les baixes reiterades és molt light i es produeix després de molts mesos de baixa. Això afavoreix que el treballador pugui gaudir de la baixa durant molt de temps. 

    Que quedi clar que, a l'hora d'analitzar què passa amb les baixes laborals, no tothom que està de baixa és sospitós d'estar enredant l'empresa, sigui pública o privada, però sí que en alguns casos potser caldria anar a fons i valorar si les baixes aconseguides són plenament justificades o bé una excusa per abandonar el lloc de treball. També caldria investigar els metges que tenen la mà molt lleugera a l'hora de signar les baixes. Potser amb un control més exhaustiu s'evitaria la picaresca d'alguns.

    La notícia de la baixa laboral dels membres directius d'una escola de Sabadell, que ha tingut moltes queixes pel baix nivell educatiu que es presta, m'ha fet pensar en la facilitat per obtenir una baixa laboral. Potser és cert que la situació que es viu en aquest centre, amb tanta pressió dels pares i exprofessors, és prou motiu per estar sota mínims i necessitar la baixa, però el primer que penses és si això no és una manera de desconnectar i... ja us ho fareu. En tot cas no es pot jutjar a la lleugera, i en cap cas es pot eliminar el dret de tots els treballadors a disposar d'una baixa laboral retribuïda. Que ningú es cregui que podem prescindir-ne i perdre uns drets que varen costar molt d'assolir. Per tant, el control no aniria en contra del dret, sinó a favor de gaudir-ne correctament.

Qui ensenya els pits i qui celebra 70 anys d'escoltisme

Navegant per Internet he trobat una notícia curiosa que he pensat que podria comentar, sobretot perquè al darrere hi ha un fons polític que aviat serà molt freqüent també a casa nostra. Em refereixo al que va passar en un concert de la cantant Rocío Saiz, a Múrcia, que us haig de confessar que no tinc el gust de conèixer. Segons diu la notícia, i que segur que demà podrem llegir a la premsa escrita, aquesta cantant es va treure la camiseta i va ensenyar els pits, un fet que sembla ser acostuma a ser força habitual en ella, però que en aquesta ocasió va tenir la reacció de la policia que la va obligar a tapar-se. Més tard sembla ser que fins i tot li varen demanar la documentació i la volien emmanillar, per desordre públic i no sé què més.

La notícia també diu que la Fiscalia investigarà l'actuació del policia per esbrinar si es va cometre cap delicte d'abús de poder, coacció o atac a drets fonamentals. Uns fets que amb el PP i Vox ja no seran cap novetat.

I la lectura d'aquesta notícia m'ha recordat el que va passar a Arenys de Mar el diumenge 11 de juny durant la celebració dels 70 anys del CAU. Per qui no ho sàpiga, un policia va obligar a suspendre l'acte, quan pràcticament ja acabaven, perquè segons ell no tenien autorització. Tot i que li varen dir i demostrar que tenien permís municipal, el policia va obligar suspendre l'actuació. No sé si en aquest cas la Fiscalia analitzarà un possible delicte del policia local per abús de poder i coacció.

Amb el panorama que se'ns acosta, arribant la dreta extrema i l'extrema dreta al poder, haurem de vigilar que els nostres policies no es deixin portar per l'instint autoritari, i ens trobem cada vegada més desemparats. Perquè nosaltres encara ho estem veient molt lluny. Ens sembla que tot això és cosa de Múrcia, València i l'Aragó, però no ens adonem que la Moncloa, el Congrés de Diputats i el Senat estan a punt de caure a mans de l'extrema dreta, i aniran de la mà dels tribunals de Justícia, que ja els pertanyen, les policies i l'exèrcit. I per més que a casa nostra el PP i Vox siguin testimonials, el poder de decisió ve de Madrid, i allà no hi tenim res a pelar. 

Senyores i senyors, no ens ho agafem a la fresca, perquè després ens tocarà plorar. Els que vàrem viure anys de dictadura ho tenim encara molt present. Sí que és cert que no pensàvem que aniríem enrere, però ara ja ho tenim tan a prop que només ens cal mentalitzar-nos, i agrair eternament a l'esquerra espanyola i catalana, la seva incapacitat per fer polítiques progressistes i amb resultats eficients i convincents. L'extrema dreta puja, perquè la gent la vota. 

El Poder Judicial es menja la resta

Ara ha estat per les zones de baixes emissions, i per tant no només es tracta de temes relacionats amb l'independentisme que els diferents tribunals de justícia espanyols són cada vegada més protagonistes, deixant la política en un segon terme, judicialitzant la vida al nostre país. Es veia a venir que això no tindria aturador. Cada vegada els polítics, però també la societat civil, s'ha acostumat més a portar temes als tribunals de justícia, conscients que els jutges han pres el protagonisme als polítics. Per què?

Està bé que el Poder judicial vetlli perquè les decisions preses pels poders legislatiu i executiu no es passin de la ratlla, protegint la ciutadania de qualsevol abús de poder, però no està tan clar que el que estigui passant en aquests moments sigui legítimament bo i just.

Davant de la situació actual, penso que s'ha creat una inseguretat jurídica que no és bona per a ningú, i fa témer que els grans beneficiats siguin els de sempre, els grups d'interès que en contra de l'interès general, defensen la seva posició i es troben ben acompanyats d'uns jutges que tots sabem de quin mal pequen. Són persones que han guanyat unes oposicions i que no tenen cap vincle amb la ciutadania, ni els ha de donar compte de res. Atès que la transició política no va fer neteja de pensaments autoritaris, resulta molt evident quines són les decisions que es prenen, però no només en temes polítics, sinó, com és el cas d'aquesta setmana, en temes de sostenibilitat.

Se'm fa difícil preveure com es pot resoldre aquesta irregularitat que ha agafat tanta embranzida, i que no sembla que hagi de tenir un aturador, si més no a curt i mitjà termini. Els grans beneficiats, normalment de l'òrbita conservadora, no faran res per parar-ho, i l'esquerra, per més progressista que digui ser, tampoc es veu en cor, ni mostra gaire interès en solucionar-ho. És per això que haurem d'acostumar-nos a conviure amb aquesta prevalença del Poder judicial davant de tots els temes que es puguin presentar el dia a dia. L'esperança que molts teníem en Europa, potser a la llarga pot prendre-hi part, però de moment ens hem d'espavilar sols i acceptar, de mala gana, tot el que està passant.

Rebuig als preus desorbitats de la llum

Avui llegia que s'està preparant una acció en contra del preu abusiu de la llum, tenint en compte els enormes beneficis que en treuen les companyies elèctriques. Sí que és cert que el govern del PSOE ha fet algunes declaracions sobre la limitació de les crescudes del preu, però estem massa acostumats a molta xerrera i pocs resultats.

La proposta que es fa des de Catalunya, el País Basc i Galícia, és fer una aturada en el consum elèctric, una apagada, el dia 8 d'octubre, durant mitja hora, a partir de les 10h del vespre. És important que la ciutadania busqui la manera de fer-se notar i que s'ajunti per realitzar accions reivindicatives en contra del poder, en aquest cas econòmic, i que el poder executiu no acaba de resoldre.

¿Si amb un govern progressista, el que més de tota la història, segons ells, no aconseguim defensar els interessos de la població, sobretot la més vulnerable, què farem quan tornin a governar els representants del gran capital, amb el concurs de l'extrema dreta?

M'ho apunto a l'agenda, perquè no em passi per alt, encara que suposo que d'aquí al dia 8 d'octubre se'n parlarà més i els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens ho refrescaran. Cal ser proactius en aquestes accions, perquè mai se'ns pugui dir que ho hem beneït amb el nostre silenci. No pot ser que un bé essencial pateixi aquests increments de preu, i això ho hem de cridar als quatre vents.

On és el PSC d'Arenys?

He trobat a faltar el PSC a l'acte institucional de l'Onze de setembre a Arenys de Mar. S'han posat al mateix nivell que el PP, quan formaven part del consistori. Crec que no és bo que no hi fossin, en un acte on hi hauria d'haver representat tot el poble. Ja entenc que hi ha diferències entre els partits polítics, però continuo pensant que les formes són importants.

No estem parlant d'una manifestació pels carrers, o la reivindicació de la independència, que ja sabem que no la desitgen, sinó d'un acte de celebració de la resistència d'un poble davant la injustícia de l'abús de poder d'un estat. No tot el PSC ha actuat de la mateixa manera arreu de Catalunya, i he suposat que s'ha tractat d'una decisió de la gent d'Arenys de Mar. No ho trobo bé.

És molt important ser coherent i també ser present a tot arreu defensant la posició pròpia. Absentar-se dels llocs no és la millor manera de representar a ningú. Ho puc entendre de partits polítics intolerants com el PP o C's, però tinc un altre concepte del PSC, al marge d'estar-hi o no d'acord amb els seus principis. Ara veig que tornen a insistir amb el federalisme. La llàstima és que no hi creu ningú, potser sí sobre el paper, però no a la pràctica.

Enguany ha estat un onze de setembre estrany, molt diferent als darrers anys, i hauria volgut que només fos degut al COVID, i no a posicions partidistes que ja veiem que no ens porten enlloc. Implicar-se en la vida diària de la vila és important, defensant cadascú la seva posició, però no amagant-se de la gent, i deixar un buit inexplicable. Tots hem canviat molt, però el PSC, si més no el local, haurà d'esforçar-se molt per deixar de ser un partit residual.

La moguda universitària viscuda quaranta anys enrere

L'any vinent farà quaranta anys que em vaig llicenciar, varen ser cinc anys de carrera on no hi van faltar mogudes i corredisses davant dels "grisos", tancades de la Diagonal, a la zona universitària, amb els bancs de les facultats... En aquells moments tot era molt confús, però no m'hauria pogut imaginar que quaranta anys després els meus fills, a la universitat, es mobilitzarien contra les mesures antidemocràtiques del govern espanyol.

No pretenc comparar ambdues situacions, sinó tan sols constatar que la vida, al pas dels anys, et fa ensopegar més d'una vegada en la mateixa pedra; que no podem idealitzar ni els moviments ni els objectius aconseguits, perquè aquests se'n poden anar en orris el dia menys pensat; que la democràcia s'ha de guanyar dia rere dia i ser conscient que els egoismes i afanys de poder d'una classe dominant es confabulen perquè la majoria de la ciutadania s'agenolli als seus peus.

Després de quaranta anys de transició ens adonem que els partits polítics majoritaris són una mateixa cosa, només diferenciats per superficialitats, però que en el fons defensen perpetuar-se en el poder i jubilar-se en una empresa monopolista que els asseguri la butxaca, encara que hagin tingut un passat obrer i sindicalista.

Per naturalesa no sóc un revolucionari, però la vida t'ensenya que si vols sobreviure només tens dues opcions, deixar que et trepitgin i puguis anar fent, o bé revelar-te amb el perill de perdre-ho tot. Lluitar contra l'abús de poder de Madrid respecte a Catalunya no et garanteix una societat perfecte, però com a mínim et permet treure't de sobre una llosa que fa molts anys que suportem.

L'oposició a la presó i així no molesta

La notícia de la sortida de la presó, després de tres anys, del líder de l'oposició al govern veneçolà, m'ha fet pensar en el mal ús de la política i el poder que brinda, en un sistema democràtic, a qui governa. No cal pensar en règims formalment autòcrates i dictatorials, en tenim prou pensant en models de democràcia representativa, amb eleccions cada quatre o cinc anys.

La democràcia en estat pur no hauria de permetre les situacions d'abús de poder. Això pot semblar molt evident, però és precisament el que hi trobo a faltar. Quan se'ns diu que la democràcia és el sistema menys dolent de governar, ho deuen dir precisament per això, per la possibilitat que una persona escollida democràticament pugui governar de manera despòtica empresonant qui li fa la guitza.

No vull valorar el govern veneçolà ni pretendre saber qui té raó, perquè tot el que sé em ve donat, a partir de la lectura dels diaris o les notícies de ràdio i televisió. No sé fins a quin punt no són informacions deteriorades ni quin grau de veracitat tenen. Sigui una cosa o altra, el fet que un opositor sigui empresonat per motius polítics ja hauria de ser motiu de trencament democràtic i ser valorat des de fora com un govern que practica una altra política.

El següent pas seria valorar què passa amb majories absolutes i quines són les conseqüències per al sistema. L'altre extrem és considerar que una bona democràcia és aquella on no existeixen les majories absolutes i que els acords es prenen per consens després de molt de treball d'estira i arronsa.

L'estabilitat d'un país per alguns passa per aconseguir una majoria absoluta per al partit polític en el govern, per a uns altres passa per una capacitat de diàleg, de saber escoltar i no creure's que la veritat és única i que la tenim nosaltres.

La tercera en discòrdia al PSOE

Finalment, com era d'esperar, Susana Díaz formalitzarà la seva candidatura a liderar el PSOE. Serà la tercera opció després que així ho fessin Pedro Sánchez i Patxi López. Quines opcions té Díaz? Algunes veus diuen que les eleccions per decidir quina persona liderarà el PSOE estan preparades perquè sigui Susana Díaz la nova líder del partit socialista.

Es busca una lluita a tres per evitar enfrontar Sánchez amb Díaz. D'alguna manera Patxi López serviria per treure vots a Pedro Sánchez i d'aquesta manera brindar la secretaria general a la candidata andalusa, que és qui tindria més suport i la gran estima de patums del PSOE, amb l'expresident González al capdavant.

Què interessa més al PSC? Fins ara jo creia que la millor opció per als socialistes catalans era que guanyés Pedro Sánchez, però després del pacte d'Iceta ja no ho tinc tan clar. Els socialistes andalusos han estat els principals lluitadors perquè Catalunya no obtingués cap privilegi, sinó tot el contrari, que ens poguessin explotar al màxim, en benefici de la resta d'Espanya, sobretot d'Andalusia.

Probablement ho hem explicat molt malament, però el PSC llançant la tovallola ha fet un pas enrere en la tasca de fer pedagogia i diferenciar la solidaritat de l'abús de confiança. Segurament la pressió per aconseguir la independència l'ha rebotat a l'altra banda, simple qüestió de la llei del pèndol, però sap greu.

Indignació davant la injustícia i la barbàrie

Com ja hem comentat moltes vegades, els continuats atemptats terroristes, sobretot a Síria i Iraq, fa que ens convertim en persones menys sensibles. Esdevé una rutina i fa més difícil posar-nos a la seva pell, experimentar el seu dolor i neguits per aquesta inestabilitat i inseguretat que no té fi.

És molt difícil parlar-ne sense indignar-te i queda clar que els ciutadans de peu són els grans damnificats per aquest injust repartiment del capital. No cal anar gaire lluny per adonar-te'n, però és cert que geogràficament podem determinar qui té més números per patir l'abús del poder.

A Espanya continuem indignant-nos per la immoralitat de molts polítics que no assumeixen mai les responsabilitats i, malgrat totes les conseqüències, continuen exercint càrrecs públics i cobrant alts salaris. Aquest és el problema de viure en un Estat on no es castiga la corrupció, sinó el dret d'expressió. ¿On són les accions denunciadores de la corrupció i els corruptes que tan predicaven des de C's? Han trigat molt poc temps per demostrar que tot era falç i que són com els seus amics del PP a qui varen donar el suport per governar igual que ho ha fet sempre. I el PSOE no està lliure de culpa. Amb aquest panorama, de qui ens hem de refiar?

Rajoy decidit a rellevar Sánchez-Camacho

Fan córrer que Alícia Sánchez-Camacho està sentenciada i que Rajoy se la treu del damunt culpant-la dels mals resultats del PP a Catalunya. La seva absoluta fidelitat al president espanyol la matat. Ningú podrà dir que Sánchez-Camacho no hagi estat obedient a Madrid, fins a l'extrem d'oblidar-se dels interessos de Catalunya, posant sempre per sobre els interessos de Madrid.

Resulta grotesc i alliçonador que la persona que més ha obeït al president espanyol pagui amb la seva jubilació anticipada per no haver aconseguit mantenir un nivell decent de vots i alcaldes i regidors, en les darreres eleccions municipals. Sens dubte hem d'estar d'acord que els resultats han estat desastrosos i no es perfila cap millora, sinó tot el contrari, en les properes eleccions autonòmiques, per la qual cosa Rajoy estaria decidit a rellevar-la per intentar frenar la tendència a desaparèixer del mapa polític català.

En més d'una ocasió havia escrit que envejava el PP basc, per la defensa que feia del País Basc, cosa que no podia trobar en el PP català. Sánchez-Camacho no ens ha defensat mai davant l'abús i pressió rebuda de Madrid. Una vegada ho va intentar i la varen fer callar. Mai més va fer el pas. Aquesta incapacitat de defensar Catalunya, sense necessitat de renunciar de la seva ideologia conservadora i voluntat unionista, l'ha matat. El seu discurs no té futur i ja ningú se la creu. El PP català estava abocat a passar a ser un record del passat i Rajoy ho ha vist.

Sánchez-Camacho, doncs, si es confirmen els rumors, haurà pagat cara la seva absoluta fidelitat al president espanyol, i l'oblit menyspreable que ha fet del nostre país, deixant-lo sense cap força conservadora i unionista que el defensés. Camacho i el seu equip s'han equivocat i ara tindran feina a refer el partit a Catalunya, difícilment arribaran a temps per a les autonòmiques de setembre. El gran beneficiat serà C's que experimentarà un augment significatiu que li traurà l'ànima en pena que els ha quedat en aquestes darreres eleccions municipals.

Un pas més cap a un estat totalitari

Això és el que es desprèn de les manifestacions del Col·legi d'Advocats de Barcelona. "Un pas enrere pels drets i llibertats de les persones". No he llegit el text de la nova llei i per tant deixo a les mans dels especialistes el judici sobre les conseqüències de la seva aplicació. En tot cas no em ve de nou que un ministre com Jorge Fernández Díaz i un govern com és el del PP pugui retallar més els nostres drets i la nostra llibertat d'actuació. Fins ara no ha fet altra cosa.

Com deia avui en Xavier Roig al diari ARA, un estat català independent no és garantia de millors drets, però en tot cas el que tenim ara no direm que no pot ser pitjor, perquè mai ho podem dir, però si que és difícil trobar-ho pitjor en un estat del món occidental on es enquadrem.

Diuen que la dreta espanyola se situa molt a la dreta respecte altres països veïns. Potser perquè a Espanya no hi ha un partit d'extrema dreta que tregui el nas, i els extremistes estan dins del PP. La prepotència de Rajoy i els seus ministres no pot durar gaires mesos més. La inconsciència de molts ens va portar a caure a les seves mans. Cal esperar que corregim l'error i els donem l'esquena. La llàstima és que l'alternativa no existeix encara. S'ha d'inventar, i els intents són molt volubles i poc atractius.

El que no podem avalar, però és que el delicte quedi impune. Per això cal lleis que regulin els actes incívics i delictius, que castiguin amb eficàcia els que no les compleixin. Sovint s'ha pecat d'excés de garantisme, la qual cosa ha provocat que els delinqüents i incívics reincidissin en el seu mal comportament. Mà dura a qui no respecti les persones ni la societat, però garantia màxima per aquells persones que vulguin manifestar el seu desacord a actuacions i directrius polítiques i de govern.

Les sis hores de retenció per a la identificació comporta un perill, i és l'abús en la seva aplicació sense suficients motius. No hem de témer la policia, ens ha de fer respecte, però sinó una mala aplicació de la normativa pot ocasionar una pèrdua de confiança a l'estat de dret i a la institució que l'ha de garantir.