En diferents ocasions he debatut i discutit a fons amb persones que defensaven els partits polítics per sobre de tot. Tot i comprendre que el sistema democràtic on ens belluguem es basa en l'existència de partits polítics, jo sempre he pensat que es podria repensar i en tot cas he estat molt crític amb el funcionament intern de la majoria dels partits polítics.
L'estratègia de la unanimitat i la dependència a les decisions del partit en qualsevol de les decisions que els militants prenen en l'exercici d'un càrrec polític m'ha semblat, en la majoria dels casos, discutible. La crítica que es fa als governs a qualsevol nivell esdevé moltes de les vegades una extrapolació del que passa internament en els partits polítics.
L'escenari actual ens ha donat mostres de crisi interna en molts partits, i amb el dubte de l'autèntic exercici de la democràcia de les seves direccions. C's ens ha brindat un exemple clar de fer callar les bases en benefici dels seus dirigents, un autoritarisme que deixa entreveure quin tipus de democràcia ens poden brindar en el cas d'aconseguir el govern.
A nivell català llegim dia sí dia també les trifulgues dels ex-convergents per definir un nou partit polític PDECAT per aconseguir ressorgir de les cendres, provocades principalment per l'afer Pujol i l'esgotament del model autonomista i el seu gir a l'independentisme. Un nou partit que, al meu entendre va néixer ferit de mort, i que necessita molts esforços per posar-lo dret.
L'absència d'una direcció forta ha provocat diferents ensurts en l'intent de sobreviure, un dels quals ha estat el tema de les incompatibilitats en els càrrecs que aquest cap de setmana han resolt saltant-se la lletra d'uns estatuts gairebé sense estrenar. Molt han de canviar les coses perquè aconsegueixin ser el partit que lideri el futur del nostre país, en contraposició d'unes altres forces que anteposen l'acció social a la independència, i amb una ERC a l'expectativa per agafar el relleu, amb el permís dels comuns.
