El govern ens complica la vida

Estic preocupat per algunes de les mesures que està prenent el govern de la Generalitat, que ens ho presenta com a millores, però que té uns inconvenients que no acaben de resoldre i tens la impressió que, en lloc d'avançar, estem anant enrere. Us ho explico de manera resumida. 

Des del mes juny, sol·licitar el reconeixement del grau de dependència i posteriors revisions només es pot fer presencialment a les oficines d'Afers Socials de la Generalitat, allà on n'hi hagi, o bé telemàticament. Ahir llegia que l'accés a la meva salut, per fer qualsevol mena de gestió, a partir de 2027 només es podrà fer amb l'idCAT Mòbil o bé presencialment. S'elimina el sistema de contrasenya.

La meva pregunta és: s'ha pensat en la gent gran o no tan gran que no té ni mòbil ni adreça electrònica? Persones amb dificultats de mobilitat i que fins ara ho podien fer gràcies a familiars, o acudint a les oficines del seu ajuntament? La meva resposta és que no s'hi ha pensat prou, o si més no, estem a l'espera que ens diguin com ho podem fer (jo espero resposta des de mitjans de juliol).

Per llei cap persona física està obligada a relacionar-se telemàticament amb l'Administració, per tant, no tenim cap obligació de disposar d'aparells informàtics, mòbils ni adreces electròniques. També per llei, qualsevol administració està obligada a admetre sol·licituds i documentació que vagin adreçades a altres administracions. Un ajuntament, per exemple, ha d'acceptar rebre la documentació que va destinada a la Generalitat. És el que coneixem per finestreta única.

Les dues mesures que he esmentat, que no són les úniques, van en contra dels drets dels ciutadans a l'hora d'adreçar-se a l'Administració. El govern del país ens diu que tot va en benefici de la ciutadania, per agilitzar els tràmits i millorar la seguretat, però de moment tot el que s'està fent és posar bastons a les rodes i dificultar els tràmits a una bona part de la població, la més vulnerable. No anem bé!

Aprofitant l'avinentesa del relleu...

Avui s'ha conegut el relleu davant del Departament de Drets Socials i Inclusió, amb la dimissió de la fins ara consellera, la senyora Mònica Martínez Bravo, que serà substituïda pel senyor Raúl Moreno. Aquesta crisi de govern ha vingut motivada per raons personals de la consellera, a qui el president Illa ha agraït tota la feina feta.

Martínez Bravo se'n va i deixa la conselleria amb una colla de reptes pendents de resoldre. Tot el que fa referència al sensellarisme, la pobresa infantil, l'envelliment de la població o les migracions, conforma un paquet prou gran i problemàtic per ocupar totes les hores de dedicació del nou conseller. Cal treballar a fons per anar trobant solucions als temes que afecten aquest àmbit i, a poder ser, amb la màxima participació i col·laboració de la Taula d'entitats del Tercer Sector.

I en la línia de la voluntat del govern, manifestada no fa gaires mesos pel conseller de la Presidència el senyor Albert Dalmau, d'escurçar els terminis de les tramitacions administratives en temes tan sensibles com poden ser la valoració del grau de dependència de les persones, o de la seva discapacitat, cal millorar i agilitar aquesta transformació promesa. Avui, quan truques al departament, et deixen clar que la valoració de la discapacitat té un termini de divuit mesos. 

No té cap mena de lògica ni moralitat, que una persona d'edat avançada hagi d'esperar un any i mig perquè se li valori la seva situació familiar i personal, i es prengui alguna decisió per ajudar-la. Aquesta lentitud no té cap mena de justificació, i si no s'aconsegueix desencallar-ho no es podrà parlar d'una atenció adequada a les persones. No pot ser que els nostres dirigents polítics s'omplin la boca de bones intencions i tot quedi en paper mullat.

Esperem i desitgem que el canvi de responsable de la conselleria serveixi per avançar en la línia promesa i que la resposta a la ciutadania sigui la que ens mereixem.

Reduir terminis i facilitar els tràmits, sense errors!

Fa uns deu dies em preguntava en aquest blog per què es trigava tant i em referia concretament en la licitació d'uns locals del port d'Arenys de Mar. En general, però, l'administració pública del nostre país, sigui la Generalitat o els ajuntaments, és molt lenta a l'hora de respondre i concedir llicències. Un pot pensar que és degut al fet que s'ho volen mirar bé i evitar nyaps, però després, quan veus com es fan algunes coses, tens clar que la lentitud dels processos no evita desastres.

Avui llegia que el govern de la Generalitat vol reduir el temps d'espera de les llicències urbanístiques, que sincerament és d'escàndol. Si no ho he entès malament, es vol passar dels nou i fins i tot dotze mesos a un mes. Segons diu la notícia, el president Illa vol simplificar tràmits i reduir terminis, tant a l'hora d'obrir empreses com de construir habitatges.

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog i no em cansaré de repetir que cal simplificar els tràmits i després disposar d'un sistema de control a posteriori que eviti corrupció i males arts. El que no es pot fer és desconfiar de tothom, d'entrada, i posar pals a la roda a l'hora de sol·licitar permisos, ja que s'ha demostrat que a la llarga no serveix de res.

Dit això, però, cal estar alerta i fer bé les coses. No es poden prendre decisions equivocades i la lectura de la notícia m'ha provocat alguns dubtes. Estem escarmentats amb lleis aprovades darrerament, que al cap de poc s'han de modificar perquè grinyolen i ocasionen més problemes que no pas solucionen. 

El mateix govern es posa a la boca la finestreta única i després pren decisions totalment contràries i perjudicials per a la ciutadania. I si no que ho demanin a les persones que viuen en poblacions que no compten amb una oficina d'Afers Socials, i volen sol·licitar el reconeixement d'algun grau de dependència. El canvi que ha decidit aquesta conselleria ens fa retrocedir vint anys. Si voleu, un dia us ho explico amb detall.

La lenta tramitació de la Dependència

Una de les notícies que aquests dies se'n feien ressò els mitjans de comunicació, i que malauradament no ens ha sorprès, és el nombre de persones que han mort a Catalunya esperant el resultat de la valoració del grau de dependència. Ens hem acostumat a rebre aquests impactes sense que se'ns regiri l'estómac. Què està passant?

He repetit mil vegades que l'Administració, sigui local, autonòmica o estatal, és lenta i feixuga a l'hora de tramitar qualsevol tema, i n'hi ha de molt sensibles. Estarem tots d'acord que s'ha d'analitzar tot molt bé per fer-ho bé, i també per evitar fraus o enganys. Això no treu, però, que tinguem l'obligació d'enllestir els tràmits sabent que al darrere hi ha unes persones que tenen dificultats i no poden esperar gaire temps.

Quan s'aproven lleis han de venir acompanyades de recursos i també de la infraestructura que permetrà la seva execució. De què en traiem de dictaminar lleis si llavors no les sabem complir o endarrerim la seva resolució mesos i més mesos?

Considero que ens falta sensibilitat. Des dels despatxos no s'observa les persones afectades i tot es redueix a tràmits, burocràcia i papers. Hi ha una responsabilitat dels nostres governants per no tenir les institucions preparades per assumir la tasca necessària i implícita de les lleis aprovades. També podem estirar les orelles a persones encarregades d'alleugerir la feina. Les persones no són un número, una fitxa a emplenar!

I els ciutadans hi hem de col·laborar, encara que només sigui pressionant perquè els tràmits siguin simples, efectius i ràpids. No ens podem acontentar amb aquesta dinàmica encarcarada, que impedeix, en el cas de la dependència, que persones amb tot el dret de rebre els ajuts, en quedin al marge per la lentitud de la seva tramitació. Cal que els màxims responsables s'impliquin en la resolució d'aquesta xacra, i no busquin excuses de mal pagador. Al darrere hi ha persones a qui cal ajudar abans no arribi el final dels seus dies.

Què està passant a Veneçuela?

Avui llegia la notícia de la cancel·lació dels vols a Veneçuela de la companyia aèria Ibèria, seguint les recomanacions de l'agència federal d'aviació dels EUA. Segons sembla, hi ha més companyies que han pres la mateixa mesura atesa la situació del país, amb una concentració de forces militars a la zona.

El grau de fiabilitat de les notícies que ens arriben, sobretot pel que fa als motius del conflicte, és una mica dubtós. No saps ben bé si allò que t'expliquen és cert o bé està interessadament manipulat perquè no coneguis la veritat de fons.

Sempre dic que les notícies s'han de contrastar, però hi ha moments i situacions que es fa molt difícil. En què ens hem de basar per conèixer la certesa d'allò que ens comenten de Veneçuela? La cap de l'oposició va rebre el Premi Nobel de la Pau. Un fet que va generar molts dubtes i desacords. Jo mateix ho vaig comentar en un post. No crec que sigui encertat atorgar un premi a una persona que es troba immersa en un conflicte on les coses no estan clares.

Sabem ben bé què està passant a Veneçuela? El seu president és un dictador que va manipular els resultats electorals per mantenir-se en el càrrec? L'oposició al govern és realment defensora dels drets dels veneçolans, o té uns interessos de classe que posa per sobre? Ens podem fiar dels amics de Trump?

Personalment, no ho tinc gens clar, i per això no posaria la mà al foc per a ningú. Puc malfiar-me de la premsa que ens informa, sigui perquè els interessa dir allò que diuen, o bé perquè les seves fonts estan manipulades d'origen.

Els atacs nord-americans a les llanxes, acusades de transportar droga, no són clars. No crec que sigui la manera més humana de lluitar contra una plaga que provoca morts i dependència. Tot és molt obscur, i per això els meus dubtes. Tot ho poso damunt la taula. Observo el que em diuen i soc incapaç d'opinar al respecte. Arribo al punt de no creure'm res i pensar que al darrere hi ha algú que té molt interès per dir-nos allò que ens arriba. No voldria posar-me a lloc dels veneçolans. Els desitjo sort i encert, i que la situació millori.

Ara es fan els forts

Resulta insultant llegir les declaracions dels candidats d'ERC, que estan pugnant per aconseguir la presidència del partit, en segona volta, després que cap dels dos superés el 50 % dels vots. Ho dic perquè tots hem pogut comprovar la debilitat del partit a l'hora de pactar la presidència de la Generalitat i també la del govern espanyol. I ara, pretenen fer-nos creure que deixaran de donar-los suport si no es compleix tot el que varen pactar.

Moltes persones vàrem pensar que o bé eren uns il·lusos o buscaven mantenir-se en el poder més temps, perquè coneixem de sobres els incompliments sistemàtics del PSOE i per extensió el PSC, si aquests hi pinten res. Ara, que volen convèncer els seus militants que són la millor opció per dirigir el partit, i coneixent el descontentament per la feblesa dels seus acords, volen fer-nos creure que seran molt contundents.

La militància d'ERC és qui haurà de decidir qui volen de president, però la resta, que no hi podem incidir, patirem les seves decisions, perquè poden o no condicionar la continuïtat dels dos governs socialistes, amb l'amenaça, en el cas d'Espanya, de caure en mans de l'extrema dreta, que ja hem pogut observar que té lligat de mans el PP.

La sort d'ERC i desgràcia nostra és que no hi ha una alternativa clara que ens pugui donar esperances de millora en drets i sobirania. Si tenim un govern del PSC és pel desori entre els partits polítics independentistes que han prioritzat la seva lluita per ser els primers, als interessos de Catalunya i tots els catalans. Era evident que un PSC, amb un president que va donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i que havia declarat que no hi hauria amnistia per als condemnats del Procés, no se'n pot esperar res de bo. La seva dependència de Madrid és total i volguda, i no aconseguirem cap millora en les nostres aspiracions de sobirania. 

Si la consellera d'Economia i Finances és qui ha d'aconseguir el finançament singular per a Catalunya estem ben arreglats. Primer hi hauria d'entendre i després tenir-ne ganes. D'ambdues matèries n'està mancada.

És per això que aquests dies sentirem moltes promeses i posicionaments de força que se les endurà el vent, com ja hem pogut constatar des del 2017. Fa ràbia, però és el que tenim. 

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

La regulació de l'estrangeria

Aquests dies que s'està tramitant la nova llei d'estrangeria i es té compte també estudiar l'aplicació de la directiva europea del permís únic de residència i treball, voldria pensar que els nostres polítics estaran a l'altura i ho faran bé. Portem massa anys amb unes normes desfasades i incongruents. Al marge del que pugui pensar cadascú de nosaltres sobre l'entrada d'estrangers al país, el que no es pot acceptar és que les normes siguin inconsistents i que, com passa ara, no es permeti treballar als estrangers que s'acullen, convidant-los a delinquir o treballar d'amagat per poder viure.

Hi ha coses que són dubtoses, que són a criteri d'uns o altres, amb un component ideològic important que fa que es prenguin unes decisions o unes altres, o fins i tot que no es desencalli res. El cas de la llei d'estrangeria i la manera com es regula a Espanya no és un tema ideològic, sinó de desmanec. De paràlisi governamental, d'irresponsabilitat dels nostres polítics.

Fa molts anys que es demana que es reguli amb cara i ulls. No pot ser deixar a la indigència milers de persones que, vingudes de fora, pretenen obtenir un lloc de treball per viure com a persones, dignament. A tot això cal afegir-hi el problema de l'empadronament, un certificat que et permet gaudir dels serveis essencials, com són l'educació i la salut. Es barregen les coses i llavors els xenòfobs, que en són molts, ho aprofiten per carregar contra les persones innocents. L'extrema dreta, i no tan dreta, posa en el mateix sac la immigració i la delinqüència, sense argumentar-ho ni tenir la informació precisa per poder opinar.

Quan arreglem tot això llavors podrem parlar si el nostre país necessita o no mà d'obra. Si aquesta mà d'obra és bo que sigui qualificada o no cal. Els serveis del turisme, per exemple, són els grans damnificats per aquesta mala qualificació d'una bona part dels seus treballadors. Mà d'obra barata, sense suficient formació, primant l'especulació davant del servei. I com el turisme, podríem parlar d'altres sectors que també reben uns contingents importants de mà d'obra sense la preparació adequada. Pensem en la dependència, per exemple. I amb això cal precisar que no tothom és igual, sinó que en aquests i altres sectors hi ha gent molt ben preparada, però paguen justos per pecadors. La conclusió és que abans de dir res, cal mesurar bé les paraules i, sobretot, tenir un bon coneixement de la realitat, i no tant d'allò que interessa a alguns escampar.

El perillós Trump

Amb l'inici de la campanya electoral, de moment amb les primàries republicanes, s'ha posat en evidència que Trump té moltes possibilitats de recuperar la presidència dels EUA. Un fet que fa tremolar a molta gent i que Europa no hi té res a guanyar, ans el contrari. Un Trump de president dels EUA encara afeblirà més la posició europea i donarà ales a Putin per acabar d'ensorrar Ucraïna, davant dels nassos d'una Europa incapaç de resoldre el conflicte ni salvar-li els mobles.

    Sempre havíem sentit a dir que la democràcia era el sistema menys dolent i rèiem per sota el nas. Ara ens adonem que les escletxes de la democràcia per empitjorar la situació del món no només varen existir el segle passat, sinó que continuen presents i estan a punt de manifestar-se novament, amb una pujança de l'extrema dreta i, conseqüentment, una pèrdua de drets i llibertats de les classes més humils, en uns moments en què la classe mitja està a punt de desaparèixer.

    El partit demòcrata nord-americà ha estat incapaç de trobar una alternativa a Biden que pugui fer ombra a l'expresident republicà, i molt ens temem que això el conduirà novament a la presidència del país, provocant una greu desestabilització del món en general. Biden ni ha convençut, ni se li veuen forces per res de bo per evitar-ho. La vicepresidenta, que semblava que era un input important de la candidatura, ha passat pràcticament desapercebuda, i no ha afegit valor a la presidència. Això també és un punt en contra de la possible reelecció del líder demòcrata, i el pot conduir estrepitosament a la derrota.

    I la pregunta que molts ens fem: com és possible que els humans fem tan malament les coses? i que repetim els mateixos errors sense aprendre del passat? No sé si l'arribada al poder del president Trump va ser un punt d'inflexió, però el cert és que portem uns anys que anem a la deriva, no només als EUA, sinó a tot el món en general. I des d'Europa les veiem venir sense saber ni poder evitar aquesta passivitat i manca de lideratge que no ens pot salvar. La dependència d'altres potències, siguin els EUA o la Xina, sembla que no importi gaire. Tan insignificants som com per no poder avançar i decidir per nosaltres mateixos?

    En temps del dictador somiàvem entrar a l'Europa que ens havia de resoldre tots els problemes, sobretot alliberar-nos de l'autoritarisme repressiu. Passats els anys, i ja dins d'Europa, ens adonem que ningú no ens pot treure les castanyes del foc, i que probablement ens hem adormit i hem perdut el tren. La nostra dependència serà ara d'un altre governant autoritari i dominant, encara que sigui a l'altra banda de l'Atlàntic.

Alejandro Fernández tensa la corda

Tot i que no acostumo a seguir les interioritats dels partits polítics és cert que en el moment que la premsa se'n fa ressò, mires què carai hi passa. Aquesta setmana em va sorprendre la conferència que va muntar el líder del PP català, el senyor Alejandro Fernández, rebel·lant-se contra Madrid, i concretament contra el candidat a la presidència del govern espanyol, el senyor Alberto Núñez Feijóo.

Si repassem la història del PP català durant tota la transició democràtica, comprovarem que sempre ha tingut una dependència absoluta de Madrid, i si algun dirigent català ha gosat encarar-s'hi ha hagut de plegar i marxar amb la cua entre cames. Només s'han salvat aquells dirigents que han dit Amén a tot. És per això que en veure el senyor Fernández posicionar-se de la manera que ho va fer, només et ve al cap una sortida, i aquesta és la seva sortida del partit.

Desconec si el líder català ha volgut marxar esbombant el seu descontentament més absolut amb les directrius que venen de Madrid, o si ha cregut en algun moment que seria capaç de capgirar la troca i aconseguir ser escoltat i beneït per la capital. Ho dubto.

Si bé el PP està en mans del posicionament dretà més extrem, al llarg de la història no sempre ha estat així. Però si alguna cosa no ha variat mai, a Catalunya, és que en cap moment s'ha prioritzat l'anar bé dels catalans, preferint ser obedients a Madrid, probablement per mantenir la cadira i el sou. Això ens ho haurien d'explicar bé. 

A Catalunya els populars han tingut durant molts anys la competència de la dreta pujolista que no els deixava gaire marge de maniobra, i quan aquesta dreta nacionalista s'ha esquerdat i derivat cap a l'independentisme, no han estat capaços d'aglutinar el descontentament. Penso que degut a la seva manca d'empatia cap als catalans de peu. Ells sempre s'han vist com a forasters en una terra hostil. El PP, tret d'algun període excepcional, ha estat un partit força residual, a diferència del que ha passat a la resta d'Espanya.

El radicalisme amb què s'ha manifestat Alejandro Fernández, més proper a Ayuso que no pas al dubtós Feijóo, no crec que li doni gaire rèdit. Probablement tindrà seguidors, entre els radicals anticatalans que tenim a casa nostra, però tots els dirigents que aspiren a mantenir la cadira, segur que li giraran l'esquena. Tots volem anar amb els guanyadors, i en aquests moments el senyor Fernández és un clar perdedor, si més no mentre Feijóo aguanti el pols.

Meritxell Batet plega

Meritxell Batet anuncia que deixa l'escó de diputada al Congrés de Madrid i que també desapareix de la primera línia política. No cal dir que la seva activitat pública ha estat important en els diferents llocs on ha estat, deixant una petjada que en tot cas podem discutir si ens ha agradat més o menys, però no li podem negar.

Personalment haig de dir que no m'ha agradat tot el que ha fet, sobretot perquè dels polítics catalans espero una mica més en pro del país, sense necessitat de ser independentistes, sinó simplement treballant per a la millora de Catalunya, lluitant per eliminar els greuges comparatius respecte a altres comunitats, sobretot Madrid.

La prova del cotó podria ser l'actitud de la nova presidenta del Congrés de Diputats en relació a les llengües no castellana. Encara que algú em podrà dir que la situació política ho ha forçat, i que en altres circumstàncies, de no necessitar els vots dels partits independentistes, tampoc s'hauria avançat en permetre el seu ús a les sessions plenàries.

No ha estat només això el que li he trobat a faltar. En tot el seu discurs polític se li ha notat una dependència i devoció al PSOE, i un allunyament a les tesis i actituds de l'antic PSC. No és ella sola, això també és cert. L'entorn l'ha acompanyat i segur que l'ha influenciat, però en tot cas si la seva manera de fer hagués estat una altra, llavors la podria defensar. Ara no.

La seva vàlua política haurà quedat demostrada amb el seu treball, i el partit polític li sabrà premiar i reconèixer. Només em fixo en la manca de sensibilitat cap al país que la va veure néixer. M'imagino que és complicat estimar a fons i lluitar per Catalunya quan no ets independentista i reps tanta pressió, però bé hi ha hagut altres polítics socialistes que han estat a l'alçada.

Li desitjo el millor en el seu futur, personal i professional. És encara molt jove, i pot fer molta feina. Espero i desitjo que tingui salut i que pugui iniciar una nova etapa que l'enriqueixi i on hi pugui aportar tot el seu coneixement. M'agradaria que dediqués part del seu temps per treballar pel nostre país, que necessita l'esforç i estima de molts per no sucumbir davant l'odi i venjança de moltes forces polítiques espanyoles, que només ens deixaran respirar si ens necessiten. A la que puguin ens giraran l'esquena.

La dependència en temps de guerra

L'article de Paul Krugman que publica avui l'ARA és dur contra Alemanya, a qui responsabilitza del comportament de Putin. El que diu l'autor fa pensar, sobretot quan parla de l'actitud del govern alemany ara fa una dècada respecte als països del sud d'Europa. Ve a dir que llavors va exigir grans sacrificis davant la crisi, forçant-los a incrementar perillosament el deute, i en canvi ara no vol acceptar sacrificar-se, tancant l'aixeta al gas rus.

És evident que la dependència europea del gas rus és un fre massa important a qualsevol mesura de bloqueig econòmic per castigar la invasió russa d'Ucraïna. Certament Putin es serveix d'això per fer-se fort en la seva invasió i tot el mal que està ocasionant als seus veïns ucraïnesos, a qui considera germans, però no té cap tipus d'escrúpol de torturar i matar.

Llegia igualment, al mateix diari, un article de Lurdes Vidal, de l'IEMED, parlant de la dependència dels països del nord d'Àfrica dels cereals de Rússia i Ucraïna, i dels problemes de subministrament que podrien patir, recordant les revoltes populars de no fa tants anys, pel malestar creat per aquesta dependència, que comportava problemes d'escassetat d'aliments.

La globalització entenc que comporta aquesta dependència, que pot provocar problemes greus als països dependents, ja sigui per una guerra, com és el cas actual, o qualsevol altre tipus de gir polític. Avui, amb la guerra d'Ucraïna molt present, sentim a parlar molt de la localització industrial i la dependència que comporta el fet d'haver d'importar productes essencials per al funcionament del propi país. Els equilibris polítics que s'han de fer estan a l'ordre del dia, i Espanya n'és un clar exemple, també en el cas de les relacions amb el Marroc, i la girada d'esquena als interessos del poble sahrauí. 

Cada vegada és més complicat poder decidir el teu futur sense tenir en compte la realitat del món que t'envolta. És per això que és tan important tot el que fas o deixes de fer, per la dependència que pots provocar d'altres països, que no sempre estaran disposats en col·laborar amb tu. Però el pitjor de tot és la pèrdua de valors i principis morals, i vendre't al millor postor. Davant de l'atac rus a la sobirania del poble ucraïnès no hi pot haver excuses que hi valguin, i ens cal una actitud solidària i honesta per defensar els drets d'una població sobirana.

Manifestants en suport d'Ayuso

Avui la premsa digital es fa ressò de la manifestació davant de la seu del PP, a Madrid, en suport d'Ayuso i demanant la dimissió de Casado. Com ja hem vingut dient aquests dies, el PP està passant per un moment difícil, no tant pel descobriment d'altres delictes de corrupció, la qual cosa ha esdevingut una norma, sinó per la lluita interna per aconseguir el poder dins del partit polític.

És evident que els madrilenys es manifestin favorables a la seva presidenta, després dels èxits polítics obtinguts, al marge de les possibles corrupcions, i sobretot tenint en compte la incapacitat de l'actual president del PP, el senyor Casado, de conduir amb èxit el seu partit. Ho hem dit moltes vegades i resulta molt evident, que la seva mediocritat el pot portar a la derrota. Espanya no es mereix un president de la categoria de Casado.

Dit això, però, observem amb preocupació l'estimació de vot del senyor Abascal, que és qui es pot sortir beneficiat de la lluita interna del PP. És precisament l'auge del seu partit en les darreres eleccions, el que el fa créixer, amb la mirada fixada en les eleccions de l'any vinent. Fa temps que es pronostica una victòria de la dreta, ancorada a l'extrema dreta, però ara fins i tot hi ha qui pensa que el lideratge no el pot portar el PP, sinó Vox. 

No sé com ho analitza des del PSOE l'actual president del govern espanyol. Ahir ja deia que seria un error fregar-se les mans, perquè la desestabilització del PP ens afecta a tots, en tractar-se d'un partit amb ampli suport electoral a Espanya. La dependència que el PP té en aquests moments de Vox, està anant en augment, i això posa en perill la feble democràcia espanyola. Crec que no podem despreocupar-nos de la situació, quan una força d'extrema dreta pot marcar la trajectòria del nostre país en els propers anys.

Casado ho tindrà difícil, sempre i quan Ayuso s'adoni de la força que té, el suport de la ciutadania, i les possibilitats de desbancar l'actual president del partit. Ayuso no té escrúpols de dependre de Vox a l'hora de fixar la seva política, força ancorada a l'extrem dret. La política espanyola viu uns moments força decisius per conèixer quin pot ser el futur dels propers anys. Catalunya en pot sortir escaldada. No ens ho agafem ni em broma ni com si fos una cosa que no té res a veure amb nosaltres. Els fets de Madrid i el PP tenen massa incidència sobre el futur del nostre país.

Decidint el futur del PP

No sé si seria exagerat dir que aquests dies es pot estar decidint el futur del PP espanyol, remogut pels resultats obtinguts a Castella i Lleó. L'objectiu del partit polític era desempallegar-se de Ciutadans i obtenir una majoria absoluta que li permetés traçar el futur de Casado a la presidència del govern espanyol. L'èxit de la presidenta de la comunitat de Madrid es volia repetir en aquesta altra comunitat i d'aquesta manera anar teixint el futur exitós del PP, i fer fora del govern de Madrid al PSOE.

El fracàs obtingut, tot i haver guanyat les eleccions, ha desembocat en una picabaralla entre els dirigents del PP a nivell estatal, que està ajudant a treure els draps bruts que esquitxarien la mateixa presidenta madrilenya, la qual cosa podria semblar beneficiós per a Casado, en la seva lluita pel lideratge del partit, però ja se sap que quan s'esquitxa no arribes a controlar el seu abast.

Diu la premsa que Ayuso hauria estat investigada arran d'alguna actuació corrupta en benefici del seu germà. Ho deia Joaquim Bosch, el representant valencià de jutges per a la democràcia, que Espanya és un dels països més corruptes de la UE. El passat franquista i la manera com es va tapar tot durant la transició han afavorit aquesta corrupció centrada en la política espanyola, amb Catalunya inclosa.

Al PP necessiten caminar junts per aconseguir derrotar el PSOE, i els resultats de les eleccions del passat diumenge i les baralles internes al partit, no l'afavoreixen. Casado ha demostrat ser una persona mediocre, incapaç de liderar un país. Fins fa poc era la cara visible del PP que no tenia alternativa, però des de fa un temps, i gràcies a que no tot li està sortint res bé, ha trobat resistències i figures que li fan ombra. 

Aznar l'ha protegit, després de viure força distanciat, però tots sabem com actua l'expresident, i no tindrà pietat d'ell si aconsegueix veure una alternativa millor, que li asseguri el retorn del PP a la Moncloa. 

Vox, en tot això, juga un paper molt important. Si el PP no aconsegueix desfer-se de la pressió i dependència de Vox, ho tindrà malament de cara el seu futur, a no ser que tiri la tovallola i signi un pacte total amb la formació d'extrema dreta, per tal de guanyar les eleccions espanyoles i decantar-se encara més a l'extrema dreta. El futur d'Espanya no pot quedar en mans de Vox, i aquí hi ha tanta responsabilitat per part del PP com del PSOE. Espanya és molt diferent de països com França o Alemanya, amb una retirada més semblant a Hongria o Polònia. És per això que aquí l'extrema dreta aconsegueix tanta embranzida, amb molt de camp lliure per continuar fent apologia del feixisme i la xenofòbia.

Mattarella continuarà a la presidència italiana

En el moment de fer aquest escrit tot fa indicar que Sergio Mattarella continuarà com a president de la República Italiana. Tot i que no volia repetir com a president, no hi ha hagut manera que els partits polítics italians es posessin d'acord per escollir el seu substitut. La possibilitat que el primer ministre Mario Draghi optés a la presidència, posava en perill la situació política italiana que, com tots sabem, té sempre molts problemes en la continuïtat del seu govern. 

Itàlia, que políticament acostuma a ser molt inestable, es manté forta econòmicament. Hi ha països europeus que tenen sempre dificultats per aconseguir governs estables, però això no els impedeix avançar econòmicament. Catalunya n'hauria d'aprendre. A casa nostra portem molts anys amb dificultats per tenir un govern fort, però aquí sí que en rebem les conseqüències. 

No podem comparar la situació catalana amb la italiana o la belga, perquè en el nostre cas hi ha una dependència directa i contundent d'Espanya. No som un estat, ni tenim prou autonomia per governar-nos amb un mínim de garanties per avançar econòmicament. Amb més gran raó, caldria tenir-ho present i no anar jugant amb picabaralles entre els partits polítics que ens governen.

L'excusa del procés independentisme no pot supeditar-ho tot. Hi ha prou arguments per defensar que ho posem com a excusa i així sembla que no hi ha tanta responsabilitat per part dels governants catalans. Fa dies que ho estic dient, potser arran de la decisió d'una persona de la societat civil, en Jordi Cuixart, de fer un pas al costat, en la presidència d'Òmnium Cultural, que demano que polítics catalans, que han tingut un protagonisme gens insignificant, facin també aquest pas al costat. Penso molt amb en Jordi Sánchez, que considero que ha perdut els papers, però no és ell l'única persona. Al seu costat hi ha alguna política que també ho hauria de veure i, tot i la seva relativa joventut, donar pas a persones que portin noves idees i no tinguin aquest trauma de la rancúnia vers als seus teòricament aliats, però en certa manera adversaris.

La retirada de Berlusconi de les seves aspiracions per esdevenir el nou president de la República Italiana, crec que ha estat una sort per al país, i probablement la continuïtat de Sergio Mattarella també ho sigui, si més no fins que Itàlia no pugui escollir democràticament, a través d'eleccions, el nou primer ministre.

Què hi passa al Parlament?

A qui interessa el debat de política general? La resposta segur que no és la mateixa avui dia que ara fa uns anys. El desencís de molts ciutadans amb la política i els polítics, ha fet que cada vegada es visqui més apartat del que passa al Parlament. La institució també s'ha vist afectada, en part per l'actitud i mala educació de molts dels seus membres, sobretot amb l'entrada de Ciutadans. També per la manca de lideratge i de capacitat dels nostres polítics de fer avançar el país, donant solució als molts problemes que tenim.

És per això que avui molts catalans desconeixen l'activitat que té lloc al Parlament, en desconfien i no n'esperen gairebé res. També és cert que la dependència de Madrid davant de qualsevol iniciativa, i del poder judicial, que han entrat en la política per no sortir-ne, fa que tampoc siguin gaires les possibilitats de marcar una línia d'actuació des de Catalunya. Ja no es tracta només de la dependència econòmica, per una mala distribució fiscal i una manca d'inversions de l'Estat a Catalunya, sinó per la venjança pel Procés, que ha fet que qualsevol moviment des de Catalunya sigui vist com un perill per a la integritat d'Espanya.

I tot això passa amb un govern progressista. Podem imaginar quina serà la situació quan es produeixi l'alternativa de govern, amb presència de PP i Vox, aquests últims amb un discurs no només xenòfob, sinó també reaccionari i centralitzador. Veurem que la Constitució, que tan diuen defensar, serà incapaç de defensar el poc que ho fa de la singularitat del territori espanyol.

Tot plegat, doncs, fa que avui no estiguem davant del televisor, observant els nostres representants polítics, sinó que com a molt hi dediquem uns minuts, al vespre, per si hi ha res de destacable a tenir en compte. Això els més interessats en política. La resta continuaran molt lluny d'aquest entorn, i es dedicaran a resoldre els problemes personals, alguns dels quals es deriven d'una mala gestió pública dels recursos econòmics i socials.

Potser ara, sense Messi, es farà un equip

Ja em dispensareu el meu atreviment de parlar de futbol quan no en tinc ni idea, però hi ha coses que crec que són força evidents i no crec que m'equivoqui a l'hora de defensar-ho. Al meu entendre, doncs, el Barça fa molts anys que viu a mercè del joc de Leo Messi. Tot ha girat al seu voltant, perquè ha estat un grandíssim jugador, probablement un dels millors de la història del futbol. 

Aquesta dependència del jugador ha fet que l'equip s'anés degradant i els resultats obtinguts sempre anaven en relació a l'estat d'ànim o inspiració del dia del jugador. Quan Messi no anava rodó, el Barça feia un mal resultat. S'entén un mal resultat tenint en compte la plantilla de què disposa.

Sembla ser que la política de l'anterior directiva ha estat un desastre, i això ha portat a la impossibilitat de renovar el jugador. Ara el Barça se les haurà de veure sense Messi. Haurà de ser el gran equip de futbol que se l'espera, sense la gran estrella. En serà capaç?

M'imagino que el repte de l'actual directiva i l'entrenador, és com formar un equip, amb les limitacions pressupostàries, per fer front a una lliga que cada vegada ha resultat més competitiva, amb els dos grans equips de Madrid com a adversaris perillosos. Potser ara serà el moment de tocar de peus a terra i formar un equip, sense que el conjunt depengui d'un únic jugador, sinó que entre tots configurin un equip capaç de jugar les grans lligues.

Ara, doncs, serà el moment de demostrar que se sap gestionar un equip de futbol d'alt nivell, i ser competitiu tant a nivell espanyol com europeu. No serà fàcil, i probablement aquest primer any serà més aviat de transició cap a la formació de l'equip que haurà de fer somiar els actuals i nous seguidors blaugranes. La resta de mortals anirem seguint la seva evolució des de la rereguarda, veient els resums dels partits, o dels gols si en fan, als telenotícies, i escoltant o llegint les crítiques dels experts i fans del club.

Discursos populistes i falses promeses

Vivim un temps en què els conceptes es barregen i quedem confosos. Hem perdut el significat de les paraules i no seguim els mateixos patrons inicials i arriba un moment que ja no sabem què entenem per allò que sempre havíem entès.

Abans tots sabíem què estàvem dient quan definíem una persona de nazi, de terrorista o de populista. Avui aquests mots s’utilitzen a la lleugera, simplement com a insult, al marge de si la persona es mereix aquests qualificatius o uns altres.

En campanya electoral sentim parlar de discursos populistes i criticar-se els uns als altres, per una actitud que m’agradaria que algú m’expliqués qui n'està net de culpa.

Tothom demana el vot amb una simplicitat que fa vergonya. Allò que prometen sona molt bé, però és evident que no és assumible, però el que interessa és atraure votants. Avui sentia el candidat socialista prometent que es rebaixaria el sou, un fet que vol engrescar la gent que creu que els polítics cobren massa. Precisament jo penso que cobren poc, i que potser per això els que aspiren a ser polítics són tan mediocres.

Finalment arribes a la conclusió que t’estan prenent el pèl i que només volen el vot per perpetuar-se en el poder, passant olímpicament de tu quan els necessites.

Xavier Roig escrivia avui, una vegada més, sobre la representativitat dels polítics d’acord amb el sistema electoral, i comparava el nostre, de llistes tancades, amb altres, com el britànic, que les persones elegeixen el diputat. No sé si al nostre país funcionaria, però com a mínim trauria força, com diu Roig, a la dependència que tenen amb l’estructura dels partits polítics, en benefici dels electors.

Sap greu, però que discursos com els de Vox puguin atraure tants votants i no sé si justificar-ho per la immaduresa de la ciutadania o el desencís pels polítics que hem tingut fins ara.

Relleu a la Casa Blanca

Comiat a l'expresident Trump i benvinguda al nou president dels EUA, el senyor Joe Biden. Aquest migdia, nosaltres ho hem seguit durant la tarda, ha pres possessió de la presidència envoltat de banderes que substituïen les dues-centes mil persones que havien de rebre la invitació, però que les estrictes mesures de seguretat, arran dels incidents del dia de reis, han fet impossible.

El discurs, força pobre, al meu entendre, s'ha centrat molt en la unitat dels EUA i acabar amb l'enfrontament entre demòcrates i republicans, aprenent a discrepar sense violència. Biden no és un gran orador i en certa manera se'l notava cansat. No ho tindrà fàcil.

De fet el nou president ja té una edat, i resulta evident que era l'opció menys dolenta, després del que s'ha vist durant aquests darrers quatre anys. Europa està a l'expectativa de veure canvis i recuperar els EUA d'abans de Trump, però no sé si això serà possible. Pel bé del món en general, sí que seria bo que retornessin a institucions mundials que Trump ha defugit.

Resulta difícil analitzar els EUA des d'una visió europea, perquè no té res a veure. La religiositat americana sorprèn a uns europeus poc creients, que separem molt més el fet religiós del fet polític, però no és aquest l'únic aspecte que ens diferencia. Durant anys se'ns ha venut que la societat nord-americana era molt més avançada que l'europea, però en segons quins aspectes sembla com si estiguessin més endarrerits, i que arrosseguessin els pocs anys d'història.

No podem oblidar, però, que els EUA ha liderat el món occidental i ens ha creat molta dependència i que amb Trump semblava que estàvem aprenent a caminar sense el seu concurs. No sé si la trobàvem a faltar i teníem ganes de recuperar-la, o bé si ja ens està bé cert alliberament. Estarem amatents a la reacció de la Xina, que durant l'època Trump ha fet un gran salt per esdevenir una potència de primer ordre.

La dependència del preu de l'electricitat

Arran de les baixes temperatures al nostre país ha sorgit la discussió sobre l'encariment de l'electricitat. És molt clar que en un mercat d'oferta i demanda lliure la major demanda significa un increment dels preus, i això no ha de sorprendre a ningú. Una altra cosa és pensar que l'electricitat s'hagi de moure segons la llei de l'oferta i la demanda, o bé creure que en tractar-se d'un bé essencial, necessita una regulació diferent. No hi ha competència en l'oferta d'electricitat, i això fa que no hi hagi manera de controlar-ho, a no ser que estigui prevista una regulació del poder públic. 

Aquesta setmana també llegia un article sobre la pobresa energètica, en què l'articulista Xavier Roig defensava que no havíem de parlar de pobresa energètica, sinó simplement de pobresa. Arran de l'escrit hi havia certa discussió, més aviat tècnica.

El que m'interessa remarcar, però, és que davant els problemes econòmics d'una bona part de la població del nostre país, i de la impossibilitat de prescindir de l'energia elèctrica, no és molt humà que els preus puguin augmentar fruit de la llei de mercat, sinó que es fa necessari un control directe de l'administració pública, per evitar que una gran majoria de la població tingui problemes econòmics per fer front al seu cost.

La diferència entre un sistema d'organització política d'esquerres i de dretes hauria de ser precisament l'enfortiment de l'administració pública, per part dels primers, per tal de fer front la despesa que en podríem dir social, i contrarestar els efectes de la llei de mercat. A la dreta ja li està bé que l'Estat sigui pobre, i per tant defensa la supressió o reducció dels impostos, que beneficien els que més tenen, i l'esquerra s'hauria d'esforçar més per recaptar-ne més i aconseguir un Estat fort capaç de regular el mercat dels productes bàsics i imprescindibles. A la meva manera d'entendre, l'esquerra actua de manera molt feble i no aprofita la seva majoria per revertir la situació, i no hi sé veure signes de canvi a curt termini.