Esperant el xàfec

Després de la DANA del mes d'octubre de l'any passat a València crec que s'ha intensificat l'estat d'alerta davant de possibles temporals descontrolats. El que va passar a València és molt greu i gros, i encara que mai es farà prou per evitar desgràcies humanes, tots els indicis fan pensar que aquella vegada varen fallar massa coses. Encara s'estan investigant responsabilitats, però la confiança en què els responsables de la catàstrofe siguin jutjats cada vegada és més escassa.

Deia que darrerament l'estat d'alerta davant de possibles aiguats és més freqüent. Cada vegada que anuncien pluges comencen a sortir totes les alarmes. A la nostra vila, per exemple, els avisos de retirar els cotxes dels rials són constants. Normalment, no passa res, però en tot cas es curen en salut i que ningú els pugui buscar les pessigolles. Esclar que el perill és que no passi com en la història d'en Pere i el llop: en veure el resultat, que la gent deixi de fer-ne cas.

Els negacionistes del canvi climàtic, que n'hi ha, m'imagino que s'ho deuen mirar d'esquitllada, convençuts que el món està malalt i que tot plegat és una mania d'uns quants, encara que aquests siguin especialistes en temes climàtics.

Sigui com sigui, la veritat és que cada vegada estem més pendents del temps. Les previsions continuen fallant com abans, però ara es miren més amb lupa. Vivim una mica tensats, i la situació del món no ens hi ajuda. Siguin les declaracions de Trump, el cinisme de Putin, o la impotència dels estats europeus davant d'una realitat que no saben com agafar-la, avui viure distret no és fàcil i això ens pot portar més problemes del compte. El remei pot passar per posar-hi distància, sense aclucar els dos ulls, no sigui que quan ens despertem sigui massa tard.

És estiu, però passen coses

Es nota que és estiu perquè tot plegat està una mica més tranquil que durant l'any. La mateixa premsa escrita s'ha buidat de contingut, aquell que complementa les notícies del dia, amb articles d'opinió i continguts pedagògics. Ara ens quedem amb les engrunes i aquelles notícies amb què ens sorprèn l'escàndol, la catàstrofe o la xafarderia.

Malgrat tot, passen coses i algunes no ens agraden. Es mantenen proclames xenòfobes i decisions polítiques que ens demostren que hem perdut el nord. No és la calor de l'estiu, sinó ments pertorbades que cada vegada agafen més força amb una imatge d'involució que fa feredat.

A finals de juliol el ple municipal de Jumilla, a la província de Múrcia va aprovar, amb els vots favorables del PP i l'abstenció de Vox, una moció totalment racista disfressada perquè no cridés l'atenció, però que no ho ha aconseguit, on es prohibeix l'ús d'instal·lacions esportives per a activitats no esportives. 

La realitat del nostre país és que hi ha confessions religioses diferents de la catòlica que no disposen de locals o edificis prou grans per encabir-hi tots els seus feligresos en festivitats importants. El recurs d'utilitzar grans instal·lacions és el més habitual. Passa arreu. Negar la possibilitat del seu ús per a actes religiosos deixa en evidència la voluntat d'anar contra els musulmans.

La bona notícia és que la Conferència Episcopal Espanyola s'ha manifestat al respecte, criticant la decisió de PP i Vox. No sempre tenim l'oportunitat de veure que els bisbes catòlics espanyols es posicionin en contra de la dreta i la ultradreta. Sempre podem trobar-hi la part positiva.

El govern de l'estat ha dit que ho investigarà. No sé si aconseguirà que es faci marxa enrere en la decisió. No sé si la disfressa serà prou bona per evitar el que seria lògic i intel·ligent. En tot cas atiar la guerra contra els immigrants és una mala praxi que només pot portar disturbis i problemes greus de convivència. Hi ha moltes mesures a prendre per intentar conviure en la diversitat, i fer-ho de la manera més planera possible.

Una cigarreta en pot ser la causa

Expectants a com evoluciona l'incendi d'Occitània, he llegit que una possible causa podria ser una cigarreta llençada des de la finestreta d'un cotxe. Se m'ha encongit el cor. No em sorprèn que pugui passar perquè estem tips de veure persones inconscients al nostre voltant, però llegir-ho se't fa un nus a l'estómac, ple de ràbia i ganes d'estovar a algú.

Aquests dies veiem a la xarxa moltes imatges que em treuen de polleguera. En què ens hem convertit els humans? Atacs a persones indefenses, per robar-los la bossa. Energúmens esvalotant els passatgers d'un avió. Conductors embogits, sigui per la beguda o la droga, atropellant vianants sense cap mania. 

Soc conscient que la majoria de la gent es comporta educadament intentant no molestar els altres, i que això només es tracta d'unes poques persones que han vingut a aquest món a emprenyar i viure a costa dels altres. Són uns pocs, però es fan notar massa i perjudiquen la convivència.

No vull tornar a escriure encara sobre l'incivisme de vilatans a l'hora de treure la brossa al carrer. Ja n'he parlat aquests dies, i tindrem ocasió de tornar-hi més endavant, però això també formaria part del llistat de comportaments agressors i que ens molesten.

Tornant a la cigarreta llençada des del cotxe, no sé com s'hauria de resoldre, perquè no es tracta d'una distracció, sinó d'una manera d'obrar temerària i sense sentit. És una acció punible perquè no deixa de ser un delicte que pot quedar en no res, o ocasionar una catàstrofe com la que es viu al sud de França.

I no vull deixar d'insistir que som molt crítics amb els nostres governants, que ens donen motius, però massa poc amb nosaltres mateixos, per comportaments com els que acabo de descriure i que no tenen perdó. Si no ens aturem i reflexionem una mica sobre com està evolucionant tot plegat, el futur serà molt negre.

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

Fer fàcil la vida al veí

Enguany, a casa, Nadal i Cap d'Any els vivim molt d'esquitllada, gairebé de manera inconscient, sense adonar-nos que són les festes que cada any celebrem en família, i que ens bombardegen per totes bandes, amb llums i felicitacions, de manera compulsiva. T'adones, així, que no tothom viu els esdeveniments de la mateixa manera, i només en prens consciència quan les circumstàncies et porten a viure uns moments complicats.

Crec que aquesta inconsciència és el que en el fons afecta el bon funcionament de la nostra societat. L'empatia i el fet de saber posar-se a la pell de l'altre, i de comprendre que a la vida hi ha moments que no sempre ho tens fàcil, i que hi ha famílies que viuen en penúria permanent, podrien ajudar a entendre que entre tots hem de procurar facilitar-nos la vida. 

És evident que la guerra, el terrorisme, les catàstrofes naturals són uns elements que condicionen la vida dels que ho pateixen, però no només els fets extraordinaris són els que ens marquen. També el dia a dia està ple d'entrebancs que no sempre sabem o podem superar amb èxit. I si a això hi sumem l'individualisme, girar-se d'esquena, l'oblit que en aquest món no estem sols, llavors encara s'agreuja més.

Aquests dies es parla de pau. Sovint se'n parla perquè és un costum i surt arreu, però no hi posem el nostre gra de sorra perquè aquesta pau sigui efectiva. És molt fàcil criticar i malparlar dels causants de les grans calamitats, però ens costa més adonar-nos d'aquelles actituds menys espectaculars, però que contribueixen a fer que el del nostre costat no s'ho passi bé. 

M'agradaria poder desitjar que aquest 2025 sigui un any millor que el que hem deixat. Que hi hagi pau i harmonia al món. Són desitjos simpàtics i que molts subscriurem, però al seu costat, i això és més fàcil d'aconseguir si hi ha voluntat, desitjaria que tots i cadascú de nosaltres canviéssim la manera de fer, pensant més en l'altre. El que rep sempre, i també el que ens passa desapercebut. 

Que aquest any que acabem d'encetar ens engresquem a fer més fàcil la vida dels que tenim al costat! Bon any!

Decebut

Les persones que en algun moment o altre de la nostra vida ens hem compromès públicament per treballar en benefici de la societat, i creiem en la política com a eina per fer avançar un poble, un país, un estat, estem decebuts per tot el que està passant. Puc entendre perfectament el desengany i enuig de les persones que no s'apassionen per la política, i veuen tot el que els nostres representants polítics protagonitzen des de les institucions que estan, o haurien d'estar al nostre servei.

L'espectacle que ofereixen els dos grans partits polítics espanyols arran de la catàstrofe del País Valencià és denigrant i ofensiu. No hi ha dret que aprofitin el dolor de tantes famílies que ho han perdut tot, començant pels seus éssers estimats, per intentar demostrar que ells són els millors, i treure'n rèdit polític. Com creuen que els hem de mirar?

La veritat és que, aquest matí, mentre escoltava una part del debat al Congrés de Diputats, que amb cinc minuts n'he tingut prou, em queia la cara de vergonya i d'alguna manera em provocava una sensació de brutícia pel fet d'haver estat implicat políticament. Com un sentiment corporatiu fastigós que necessités treure'm de sobre. Realment ens empastifen a tots, no només ells en surten escaldats, sinó que tota la societat en paga les conseqüències.

I veus que passa a tots els nivells. El debat intern, per exemple, que aquests dies tenen els militants d'ERC és també vergonyós i lamentable. No podem pensar que només afecta els seus militants i votants, sinó que en tractar-se d'un partit polític que ha governat i pretén tornar-ho a fer, ens implica a tots. Perquè és una demostració del que som capaços de fer i de dir per aconseguir el poder. Ara s'estan tirant els plats pel cap, però l'endemà de la votació, quan hi hagi un vencedor, què es diran? Com es tractaran? I el que encara és més important: Quina garantia tindrem que la seva opció política és la millor per redreçar aquest país que es troba en un atzucac? Es podrà confiar en ells després de tot el que han protagonitzat?

No podem continuar d'aquesta manera. No tot s'hi val, i no es tracta només de no fer el ridícul, sinó de no ser dolent i no aprofitar-se dels altres per escalar posicions i viure còmodament amb uns discursos que no tenen res a veure amb el nostre comportament. Aquí sí que hauríem de girar full, i oblidar-nos d'aquesta etapa tan desgraciada i aberrant.

Algú pensa fer alguna cosa amb el clavegueram?

La Diputació de Barcelona va encarregar l'elaboració del Pla director de clavegueram d'Arenys de Mar, que va lliurar a l'ajuntament de la nostra vila a finals de 2023. Es tracta d'un estudi exhaustiu de gairebé nou-centes cinquanta pàgines, on es detalla la situació actual del clavegueram i es proposen les mesures a prendre per posar-ho al dia, classificant-les segons el grau d'urgència i perillositat. 

Les conclusions de l'estudi deixen clar el conjunt de deficiències del clavegueram, en part per tractar-se d'una construcció mal planificada, perquè el diàmetre de la conducció és massa petit, hi falten pous que permetin el manteniment de la xarxa i hi ha sectors amb molt pendent per poder provocar, entre altres, inundacions. La xarxa està molt envellida i deteriorada, i apunta que caldria introduir-hi sistemes de drenatge sostenible. 

L'estudi proposa diferents solucions per aconseguir una xarxa capaç d'evacuar les aigües pluvials, que eviti l'aixecament de tapes i sobrecàrrega dels col·lectors, i esmenta el Rial de Sa Clavella com a indret on el drenatge de les aigües pluvials no està ben resolt. Us recomano que hi doneu una ullada.

Segons l'estudi, els principals eixos que generen més problemes són: el Rial de Sa Clavella; el carrer de Santa Marta; l'acumulació d'aigua en superfície i la sobrepressió dels col·lectors al final de passeig troncal, a la carretera C-61, i el final del Rial del Bareu, on hi ha pendent la seva canalització. Aquests quatre enclavaments formarien part del primer paquet a resoldre, amb un cost d'inversió previst de 2.412.604 €. A partir d'aquí detalla tres grups més d'actuacions, amb el seu cost corresponent. Perquè us en feu una mica la idea, el pressupost total de les actuacions és de 9.832.383,53 €. Poca broma!

La pregunta que em faig és què té previst fer el nostre govern municipal, després de conèixer l'estudi en detall i observar les recomanacions dels seus redactors, sobretot pel que fa a les actuacions que consideren urgents donada la perillositat de la situació actual. L'estudi ha tingut un cost i ha de servir per a alguna cosa. No ens podem quedar coneixent la problemàtica i no actuar. Se'n vol fer cas, o bé l'estudi quedarà en un calaix?

La catàstrofe recent de València ens hauria de fer reflexionar. Tot té relació. Una mala xarxa de clavegueram és un perill en potència. No posar-hi mà és una irresponsabilitat que ningú hauria de permetre's. Confiem que els nostres governants siguin responsables i programin les actuacions necessàries per millorar la xarxa de clavegueram, i evitar que tinguem un ensurt innecessari. 

La culpa és negra i ningú la vol

El pitjor que pot passar en una societat és que les nostres autoritats, les nostres institucions, es vagin llançant la culpa sense que ningú assumeixi cap responsabilitat. I això és molt greu quan al darrere hi ha víctimes mortals. A València ja en comptabilitzen més de dues-centes.

Qui no va avisar a temps? Qui sabia què passaria i no va actuar amb celeritat perquè la ciutadania prengués les precaucions necessàries per salvar la vida? Els mobles ja és una altra història.

Ha passat una setmana i t'emprenya veure com ningú vol assumir la seva part de responsabilitat. Però el pitjor de tot és que tens la impressió que si això torna a passar, ens trobarem amb els mateixos problemes. Ni n'aprenem, ni sembla que en tinguem ganes.

Els fets han estat prou greus per a parlar-ne més d'un dia. Potser ens repetim, ja em perdonareu, però seria bo que ens conscienciéssim que hem de millorar i, sobretot, analitzar què hem estat fent, per no tornar-hi, i com podem alliberar espai al territori perquè l'aigua, que arriba amb molta força, pugui desembocar al mar sense tants estralls.

Ara ens hem adonat que hi ha municipis, inundables, que no tenen a punt el pla de protecció davant d'emergències. Llavors venen totes les exclamacions. Primera actuació a fer, doncs, redactar i actualitzar els plans d'emergència, i donar-los a conèixer. Que tothom sigui conscient que viu en una zona inundable, si és el cas, i sàpiga com reaccionar en cas d'una emergència.

Ens han d'avisar a temps, però al mateix temps hem de tenir molt après com hem d'actuar després de l'avís. I aquí hi ha una feina a fer per part de totes les administracions. La local, que tenim més a prop, però també l'autonòmica i l'estatal. S'ha de fer pedagogia i insistir a la població que el risc de ser arrossegat per les aigües desbocades és alt o molt alt. 

La nostra vila és inundable, i seria bo que el nostre govern local ho recordés i programés unes sessions i uns fullets explicatius de quines són les parts més exposades a la inundació, i què cal fer quan van mal dades. 

Sisplau, deixeu de culpabilitzar-vos entre vosaltres. Busqueu solucions a la catàstrofe viscuda, i trobeu la manera d'evitar que això es repeteixi en el futur.

Saltant-se la normativa

Recordo els meus pares dir més d’una vegada: “No passen més desgràcies perquè Déu no ho vol”. Avui aquesta expressió no deu ser gaire habitual, no està de moda, però el significat sí que és actualitat, malauradament en massa ocasions.

Aquest cap de setmana hi hagut un tràgic incendi en unes discoteques de Múrcia, amb el resultat de 13 víctimes mortals. Hem sabut que les sales no tenien permís per funcionar, si més no una d’elles, i he llegit que un dels propietaris presideix una entitat en pro de la qualitat al món de l’oci. Com és possible?

Sovint llegim notícies d’incendis o ensorrament d’edificis a països llunyans per incompliment de normatives i desmanec, i ens sembla que aquí no podria passar. Doncs sí!

Quan llegeixo aquestes notícies em pregunto si a casa nostra estem fent bé les coses, i m’entren molts dubtes. Podem estar tranquils? Els equipaments amb concurrència de públic compleixen amb totes les normatives de seguretat? En clau local, estic segur que en Carles Pérez, que un dia d’aquests es jubilarà, ens en podria explicar moltes de coses. Jo li demanaria si puc estar tranquil quan els meus fills surten de casa per assistir a algun acte en aquests tipus d’establiments. M’agradaria saber que sí.

No sé si a Múrcia es buscaran responsabilitats entre els propietaris i les autoritats públiques que no han vetllat suficientment per evitar la catàstrofe. Probablement va ser un fet casual, però no tenien permís. Se saben les raons? Permeteu-me que malfiï dels resultats de la investigació i de les possibles conseqüències. De moment ja n’hi ha una: tretze famílies que han perdut un ser estimat. Senyor alcalde, faci repassar tota la vila, no sigui el cas que tinguem anomalies que després ens n’haguem de lamentar.

Terratrèmol al Marroc

Avui ens hem despertat amb la trista notícia del terratrèmol al Marroc. Quan passen fets com aquest se t'encongeix el cor i tens una sensació d'impotència que et fa adonar que la nostra vida penja d'un fil. Avui hi som, però demà, d'aquí a una estona...

Ahir també llegíem la mort en accident d'una jove mataronina, membre del grup dels castellers Capgrossos. Són notícies que no voldries llegir mai, i quan ho tens a prop, encara que no afecti a familiars o amics, la impressió és més gran. És llavors quan t'adones que som poc sensibles amb el dolor dels altres quan aquests són lluny. 

Les xifres de morts a la zona afectada pel terratrèmol va creixent, suposo que a mesura que es va podent accedir als llocs on han patit els pitjors estralls. A casa ens han vingut a la memòria imatges de quan hi vàrem estar, en un viatge, organitzat per l'amic Pep Quintana, que no oblidarem mai. Quan has trepitjat el país afectat també la impressió és més gran. He corregut a escriure a un amic de Facebook, d'aquests que un dia vares agregar i que probablement no tornaràs a veure mai més, però essent marroquí, he volgut saber si havia quedat afectat pel terratrèmol.

És bo que els governs dels països veïns donin el màxim suport al Marroc, i l'ajudin en tot allò que necessitin per poder salvar vides humanes que potser encara ara es troben semienterrades sota la runa de les seves cases. 

És una llàstima que la solidaritat entre les nacions només es manifesti davant de catàstrofes. Encara bo! Si realment ens comportéssim com a persones civilitzades hauríem d'estar sempre a punt de donar el nostre suport a la resta del món, davant de les seves dificultats diàries, sense que hi hagi cap desgràcia que els afecti directament. Ja és prou desgràcia veure morir moltes persones per manca d'aliments o medicaments.

Ara ens hem de concentrar en el Marroc, però tant de bo que ens servís per canviar de xip i a partir d'ara intentar estar més a prop d'aquelles persones que no ho tenen tan fàcil com nosaltres. I d'aquestes persones en podem trobar al Marroc, però també molt més a prop de nosaltres. Potser fins i tot al mateix carrer de la nostra vila. Sapigueu que l'acte solidari és el més agraït que us pugueu imaginar. No pas pel que et pot donar i dir l'altre, sinó per la satisfacció d'haver-te comportat com un ésser humà, amb els sentiments i el sentit comú per bandera.

Dolor i tristesa per la feina pendent

Quan succeeixen desastres com aquests dies a Turquia, a la frontera amb Síria, amb un resultats de víctimes que han perdut la vida i d'altres que se'ls hi ha destrossat completament, la reacció majoritària és d'empatia i ganes de col·laborar amb les famílies damnificades. Acceptes que són fenòmens naturals contra els quals poca cosa s'hi pot fer, però aparques algunes consideracions que, passats uns dies, caldria valorar i tenir en compte.

Hi ha zones del planeta que els terratrèmols són una amenaça real, i al llarg dels anys han experimentat episodis terribles amb greus conseqüències, sobretot pel degoter de víctimes mortals. En aquests territoris cal tenir-ho present en el moment de construir els habitatges, perquè està vist i demostrat que si es prenen les mesures apropiades, els efectes són menors. La pregunta que ens fem és si de veritat es prenen les mesures pertinents o no.

Governar vol dir precisament gestionar bé un país per resoldre tots els problemes que apareixen dia rere dia, i preveure possibles esdeveniments que no tens la potestat de dominar, però sí de trobar la millor manera per evitar grans mals. Està més que comprovat que els països pobres acostumen a rebre més sotragades que els rics, però en aquests països hi ha dirigents que poden i han de treballar per reduir les conseqüències fatals de fets com els d'aquesta setmana a Turquia.

Sense oblidar que la primera reacció ha de ser d'ajuda i suport a les víctimes i als dirigents dels països afectats per la catàstrofe, també hem de pensar si cal recriminar la manca de previsió i regulació a l'hora de donar les llicències de construcció, en un país propici de patir terratrèmols fatídics.

Crec haver llegit que al tombar del segle Turquia va patir un greu terratrèmol amb moltes més víctimes de les que avui es parla, malgrat ser-ne moltes, i que es preveia una revisió de la normativa constructora per evitar que terratrèmols com els d'aquesta setmana produïssin tantes destrosses i morts. Sembla ser que tot va quedar en paraules i no s'ha fet res, per la qual cosa avui hem de lamentar el resultat de tantes morts.

L'ajuda que els països rics haurien de considerar per a països que no tenen tanta sort, seria precisament de previsió i regulació de les normatives que permetin una millora de la seguretat dels edificis, i ajudes econòmiques perquè la construcció es faci en condicions. Al president turc no el podem considerar un pobre bon home amb moltes ganes i pocs recursos. Si el llegeixes al cap de l'any pots veure que té prou empenta i es vanagloria dels seus actes i progressos, però quan veus el que ha passat aquesta setmana al seu país, t'adones que sovint tot és fum, i que només hi ha un progrés personal i del seu entorn, amb molta pobresa i vulnerabilitat no resolta ni amb cap voluntat de trobar-hi solució. Que no ens enganyi!

Trump no acceptarà la derrota

Avui se celebren les eleccions als EUA, però la diferència horària farà que no coneguem els primers resultats fins demà dimecres. Dic els primers resultats, perquè no sé quan sabrem els definitius, ja que la cosa es presenta conflictiva. És increïble l'actitud del president Donald Trump, que amenaça en no reconèixer una possible derrota. No és estar convençut de guanyar, sinó de no acceptar la possibilitat de poder perdre.

Ja fa temps que coneixem el president i el seu tarannà tan possessiu i poc democràtic. La situació actual, però supera tots els límits, i el pitjor de tot és que sabem que és capaç de tot. El president Trump es refia del seu poder i dels seus incondicionals, i és capaç de provocar una catàstrofe només per mantenir el poder. 

De fet Trump avança les amenaces quatre anys. Són conegudes les seves intencions d'allargar més de dos mandats la seva presidència, la qual cosa preparava el conflicte per aquí a quatre anys. Ara, però, amb la possibilitat de perdre les eleccions, si es compleixen les prediccions de les enquestes, avança el problema quatre anys i està disposat a fer el que calgui perquè no es pugui produir la seva derrota.

Demà, potser podrem parlar de reaccions inimaginables als resultats electorals. Avui només són especulacions, sobretot havent-lo sentit parlar. No sé si l'augment de la venda d'armes d'aquests darrers mesos pot tenir res a veure amb les expectatives electorals i la reacció de Trump, però seria molt trist que una actitud prepotent i antidemocràtica pogués arribar a provocar víctimes innocents. Ho seguirem de prop!

Abonats a les cues de l'aeroport

Ahir vaig tenir ocasió d'anar fins a la terminal 1 de l'aeroport del Prat, per acompanyar la meva filla que tornava a Maó, i veure les cues que es formen per poder passar el control de seguretat. És curiós que amb el temps les cues s'han traslladat de lloc. Abans les cues les trobaves en el moment de facturar les maletes. Ara cada vegada hi ha menys maletes, però el problema es troba en el moment de passar el control.

L'empresa privada ha aconseguit modernitzar el check in, i és possible fer-ho des de casa i, en el cas de Vueling, treure't tu mateix la targeta d'embarcament. Després has d'anar tot seguit a fer la cua de l'administració pública. Aquesta ha empitjorat.

Entenc que les condicions actuals d'amenaces i atacs reals de terrorisme comporten mesures més dràstiques a l'hora de comprovar que totes les persones que embarquen als avions ho fan correctament i sense elements que puguin ocasionar una catàstrofe, però això no justifica que s'hagin de produir aquestes llargues cues. Es poden obrir més zones de control, no?

Tinc el costum, quan assisteixo a llocs on hi ha persones d'arreu del món, d'imaginar-me sota la seva pell i intentar endevinar què pensen sobre les situacions en què es troben. Ahir, per exemple, havent de fer aquestes llargues cues. No cal dir que el meu pensament anava dirigit a la vergonya que sentia per les condicions de tercer món en què ens trobàvem. Però això sembla interessar ben poc a les nostres autoritats, i tots sabem l'opinió dels ministres espanyols: la Generalitat ho administraria molt pitjor.

Per cert, vaig fer un comentari a una noia del taulell d'informació, i em va dir que eren unes cues normals les d'ahir, que no destacaven per llargues... Segur que hi deu haver dies pitjors.