Le Pen, un bon exemple

Avui s'ha iniciat el judici a Marine Le Pen per malversació de diners procedents de l'Eurocambra. Potser això pot ajudar a fer obrir els ulls a una bona colla de gent que, desencisats pel funcionament dels partits polítics tradicionals, ha optat darrerament per votar l'extrema dreta, com si fossin els possibles salvadors del seu futur.

S'ha anat dient que el desencís i la manca de resposta als problemes de la ciutadania, per part dels partits polítics de sempre, ha fet que el vot es decantés cap a uns partits d'extrema dreta, que utilitzen el populisme per enlluernar la població i fer-los creure que ells sí que estan per la feina, i ells són els que els poden solucionar tots els problemes. El missatge de l'extrema dreta es reforça amb els casos de corrupció que s'han donat en els partits polítics. Un fet que posa en estat d'alerta la població, perquè està farta de sentir-se enganyada. Resulta, però, que l'extrema dreta no està lliure de pecat, i ara es podrà comprovar.

Espanya també va enviar, en les darreres eleccions europees, uns representants polítics que, utilitzant les xarxes socials per enredar la gent, varen aconseguir prou vots per sortir escollits i convertir-se en eurodiputats. Crec que ja tenen problemes. Què us penseu!

És una llàstima que per fer desistir la gent de votar l'extrema dreta, s'hagi d'arribar a aquestes situacions. Seria molt millor que quedessin en evidència per no solucionar res d'allò que prometen, sense haver d'anar a judici per unes actuacions fraudulentes. 

A veure, doncs, si aquest judici serveix per a alguna cosa i posa cadascú al seu lloc. Res justifica res. Ni els polítics de sempre seran més ben considerats. Caldria que els corruptes s'apartessin de la política i aconseguíssim uns representants honestos, treballadors i eficaços en la seva feina. Això a Brussel·les i a totes les institucions. Si no és així, no ens estranyem que la participació electoral vagi a la baixa.

Tot passejant pel Cavaió

Avui, en una conversa improvisada, tot passejant i contemplant el mar, hem acabat parlant del desencís de la gent amb l'actitud dels nostres polítics. El que se'm deia era que els veritables reptes que preocupen a la majoria no s'acaben afrontant. Parlàvem molt especialment d'habitatge i immigració, que ocupen un lloc destacat en el llistat de problemes a resoldre. Se'n parla molt, però no es fa res.

    En aquest blog he parlat sovint del tema de l'habitatge, i de com es perden pistonades a l'hora de treballar per eixamplar el mercat de pisos protegits, perquè siguin assequibles per a una gran majoria de la població. Som a la cua d'Europa en percentatge d'habitatge protegit i, tal com comentava l'altre dia, es redacten lleis que en lloc d'afavorir l'estoc d'habitatge i fer-lo més assequible el que s'acaba produint és una reducció dels pisos disponibles. Tot un desastre!

    I també la immigració és un tema que no s'acaba de resoldre. Una llei d'estrangeria que d'alguna manera provoca que molts immigrants estiguin fora de joc i que per sobreviure acabin delinquint. Llavors surten aquells que posen en el mateix sac la delinqüència i la immigració, i ens enutgem, però els veritables culpables són aquells que, podent legislar bé, permeten una injustícia flagrant i una situació desesperada per a moltes famílies.

    Llegia avui mateix la justificació d'algunes persones que han acabat votant Aliança Catalana, sobretot en llocs com la Garrotxa, que han estat sempre feus de la Convergència autonomista i dels de Junts independentistes. No són excuses de mal pagador i, encara que em desagrada, puc entendre el desànim i les queixes contra uns partits polítics que varen apretar molt el cinturó, però a l'hora de la veritat ens varen demostrar que ens havien venut fum. I encara, el pitjor de tot és que durant aquests darrers anys l'economia del nostre país s'ha estancat i més aviat ha fet passes enrere. El català està més agredit que mai, i la vida més complicada que abans.

    La passejada ha estat agradable. El sol cada vegada apretava més i la gana ens ha portat cap a casa, deixant un regust indesitjable. Em pregunto una vegada més què hem de fer per aconseguir que els nostres polítics, els que han decidit representar-nos per tirar endavant el país, s'adonin de les dificultats reals i lluitin per fer-hi front. No volem promeses que no es compliran. Aquestes les deixem per aquells partits polítics populistes, que de moment van augmentant seguidors, sinó que els demanem fets i resultats. Si algú es vanta de progressista, que ho demostri o calli per sempre!

 

A les urnes sense entusiasme

Portem moltes eleccions des que vàrem poder començar a celebrar-ne després de quaranta anys de dictadura. Només el fet de tenir llicència per votar ja ens animava a acudir a les urnes. També, i penso que és un element molt important, hi havia moltes ganes de canviar el món, de començar uns camins que fins aquell moment teníem prohibits. Aquesta actitud positiva engrescava i segurament va ser la clau d'una gran participació.

    Han passat gairebé cinquanta anys de democràcia i sembla com si estiguéssim cansats. El nivell d'abstenció és elevat i la confiança en els resultats i en aconseguir un govern fort que lideri el nostre país és cada vegada més baixa. Tenim la sensació d'anar en contra de, i no tant a favor de projectes, partits i propostes engrescadores. Ens movem per evitar el pitjor, i això no acaba d'engrescar, sobretot als més joves, aquells que sempre han pogut votar, sense tenir-ne gaires ganes.

    Si ens fixem en els discursos de la campanya electoral hi trobem a faltar propostes concretes i clares de quin han de ser el futur. La majoria de proclames són alarmistes davant la possibilitat que l'adversari aconsegueixi un bon resultat. Costa de trobar un partit polític que vengui propostes positives i prou argumentades com per dipositar-hi la nostra confiança i donar-los el nostre vot.

    Després de tants anys intentant consolidar el sistema democràtic al nostre país, podríem dir que només hem aconseguit cansar a la gent i perdre tota la credibilitat. Avui ens preparem per a unes eleccions amb l'avís que molt probablement haurem de tornar-hi abans d'acabar l'any. No es veu un candidat que pugui aconseguir la majoria necessària per governar, ni la possibilitat de sumar dos o tres partits polítics per assolir aquesta majoria absoluta que cal per formar govern.

    Hi ha tot un seguit de temes que no hem sabut resoldre i que s'arrosseguen des del primer dia. Parlem molt de drets, però no hem establert cap tipus de garantia perquè aquests es protegeixin. Parlem del dret a l'habitatge digne i ens trobem amb problemes diaris de desnonaments i de manca d'habitatge protegit. Parlem d'immigració i hem estat incapaços d'escriure una llei coherent que defensi els drets dels més vulnerables. Parlem d'educació i només fem que canviar les lleis sense establir cap normativa estable i eficaç per evitar l'abandonament escolar i apujar el nivell. I aquí hi podríem anar afegint seccions, sense acabar mai. 

    El desencís de la població ve donat per la ineficiència de les polítiques emprades pels nostres governants. I aquesta desmotivació fa que ens allunyem de les urnes, i que el nostre país es trobi en un atzucac de difícil sortida. Diumenge votarem, però què passarà dilluns?

Ideologia i gestió

Política no és només ideologia, sinó que hi ha un component de gestió molt necessari que sovint s'oblida. Els polítics que es mouen per l'administració local ho entenen una mica més, perquè en aquest nivell la gestió és bàsica, encara que no agradi sentir-ho a dir als més ideòlegs, els més ferms defensors de la ideologia. Però no és tan sols a l'administració local on la gestió té un pes important que es deixa massa de banda, també a l'autonòmica i a l'estatal. I la prova que és important i que no té la consideració que caldria per part de molts polítics és la queixa constant per una mala gestió i el desencís de cada vegada més electors.

    A Catalunya tenim un exemple molt clar de mala gestió. Em refereixo al servei de Rodalies. Els milers d'usuaris estan farts de patir-ne les conseqüències. Hi ha una falta greu d'inversions per posar les línies en solfa, però també hi ha una gestió pèssima i una desconsideració vers els usuaris que caldria denunciar. Probablement seria necessària una revolta de l'estil boicot a les eleccions fins que no es trobin solucions definitives. Repeteixo que hi fa falta molta inversió, però també aprendre a gestionar-ho bé.

    El traspàs de la gestió de Rodalies a la Generalitat de Catalunya és més necessari que mai, però us haig de confessar que no és cap garantia de grans millores. La prova està en tots aquells serveis de competència autonòmica i que no acaben de rutllar. L'atenció ciutadana, la informació i la simplificació dels tràmits administratius no són cap bon exemple d'una bona gestió pública dels serveis.

    I tot això ho diem i pensem mentre els nostres polítics s'estan jugant el futur, prometent molt, però amb una motxilla molt pobre de la feina feta, de la feina ben feta. Resulta que tot el que no s'ha sabut fer durant més de tres anys, ara té fàcil solució. Ara ens ho resoldran, si els votem.

    Necessitem bons gestors. Uns polítics que sàpiguen què tenen entre mans, i col·loquin a les millors persones per servir la ciutadania tal com ens mereixem. I el primer que s'ha de fer és escoltar. Avui llegia un articulista que es preguntava si tot no aniria millor si els nostres polítics utilitzessin el servei de Rodalies. No sé si en són usuaris o no, però no crec que sigui necessari per entendre i saber que el servei no funciona, com no funcionen tants d'altres. I podríem posar molts exemples, però se m'acaba el temps i l'espai. Us plantejo que penseu bé en el funcionament del Departament d'Educació. Aquí hi ha molta feina a fer, però sobretot, molt bona feina. Que s'ho facin mirar!

Grollers fent de polítics

Trobem a faltar entre els polítics uns bons oradors. També a persones amb arguments, convincents, honestes i educades. Més aviat el que tenim són xarlatans, que sabem que ens enganyen, que no ens convencen i a sobre n'hi ha de grollers i maleducats. Això podria ser una mica la causa del desencís i el cansament de la majoria de la població a l'hora d'implicar-se políticament, encara que només sigui per exercir el dret a vot.

    Suposo que tots heu llegit o, encara pitjor, escoltat les paraules d'un militant del PSC i al mateix temps sindicalista. No sé què us ha semblat. Voldria pensar que, al marge de la vostra ideologia i simpatia cap a un partit polític, les seves paraules us han ofès i avergonyit. Si no és així vol dir que alguna cosa us està passant i que convindria reflexionar-hi.

    Si als nostres adversaris polítics els podem insultar i ridiculitzar per sentir-nos més forts, vol dir que no hem entès res i, el que encara és pitjor, no sabem viure en societat d'una manera democràtica, respectant els altres, encara que no ens agradi com pensin. Si aquesta persona pot anar a una llista electoral, també vol dir que els recursos són escassos i que en política tot s'hi val, també la ignorància, la mediocritat i l'arrogància.

    Aplaudir segons quins discursos ens deixa en evidència. Som culpables, com l'orador, de contribuir a una grolleria innecessària i inútil. A haver d'aguantar unes paraules d'un maleducat que la història ignorarà, per sort d'ell, perquè si algú se'n recorda, serà per la vergonya provocada i el seu mal gust.

    No cal simpatitzar amb la víctima de la grolleria. Se'n pot estar molt decantat i trobar-li molts defectes, sense necessitat d'acceptar el maleducat. Ja sé que hi estic donant moltes voltes, però el seu discurs, que només n'he retingut una frase, em provoca fàstic i enuig, i espero que la seva consciència, si és que en té, li provoqui malestar.

    Quin panorama tan trist! No només hi ha promeses que no s'acaben complint, i enganys per aconseguir el vot dels pobres innocents, sinó que a més hem de veure com la ignorància va prenent terreny entre els aprenents de polític. Amb aquesta gent no anirem gaire lluny!

Lectura dels resultats

Tal com passa cada vegada, l'endemà de les eleccions toca fer una valoració dels resultats, i els partits polítics els primers. De cara a fora gairebé sempre són lloances i agraïments, per la capacitat de trobar la part positiva de les coses i amagar la crua realitat, que de ben segur va per dins. Així tenim que les declaracions dels portaveus acostumen a ser d'elogi als resultats, a l'eficàcia de la campanya i la feina feta. He volgut fixar-me en la cita electoral d'ahir diumenge al País Basc, i la valoració que m'imagino que fan per dins i per fora els partits polítics.

    Vox proclamarà que estan molt contents perquè malgrat la pressió que reben i que molts els voldrien fora del Parlament, han aconseguit mantenir-se a dins i poder continuar predicant el seu discurs en contra d'una majoria parlamentària caduca. Per dins haig d'entendre que no els agrada no haver aconseguit millorar els seus resultats, amb la intenció de demostrar que estan a l'alça i que a les properes eleccions, les europees, obtindran els seus fruits.

    Sumar, que aconsegueix entrar, ho vendrà com un gran èxit per les dificultats que han tingut després del seu trencament amb Podemos, que han desaparegut del marc parlamentari basc. Interiorment patiran el desencís de només haver aconseguit un escó dels sis de què disposava Podemos.

    El PP contentíssim perquè jugant fora de casa han augmentat el nombre d'escons. No els haurà agradat que els socialistes hagin augmentat la diferència, ja que volien que paguessin un preu ben alt per tot el que estan pactant a nivell estatal.

    Els socialistes bascos, al meu entendre, estaran satisfets de cara a fora i també interiorment. Després del que va passar a Galícia i els equilibris que Pedro Sánchez ha de fer per mantenir-se al govern, no es podien esperar la crescuda. Com a molt podien aspirar a mantenir-se igual.

    Bildu està eufòric per uns resultats històrics, i això és el que explicaran a tothom. Per dins segur que els hauria agradat avançar el PNB, i això els produeix un cert disgust que intentaran dissimular en tot moment.

    El PNB ha guanyat i això és el que ens fan saber. Una gran alegria que per dins perd pistonada perquè és l'inici d'una davallada. Bildu els fa por, i saben que hauran de treballar molt per evitar que a la propera ocasió perdin el lideratge que sempre han mantingut.

    I a diferència del que acostuma a passar a casa nostra, allà el sondeig a peu d'urna sembla que va funcionar i l'encert gairebé va ser total. A veure si dels resultats d'ahir els catalans n'aprenem alguna cosa!

Un altre Onze de Setembre

Avui, quan us heu llevat, quines sensacions heu experimentat? Les d'un onze de setembre? I com són aquestes sensacions? Són les mateixes que les de l'any passat, d'ara fa un parell d'anys, de l'any 2017? 

El calendari es repeteix, però les festes, les celebracions, els aniversaris no els vivim de la mateixa manera. En la majoria dels casos depenen del nostre estat d'ànims, de la situació que estem vivint, tant personalment com familiar. I en dates com les d'avui hi té molt a veure la situació política del moment. No és el mateix avui que ara fa un parell de mesos, abans de les eleccions generals, que ens temíem una majoria absoluta de l'extrema dreta espanyola.

I l'onze de setembre també és diferent avui que ara fa dos anys. Els fets de 2017, amb un referèndum guanyat amb moltes patacades, un rei renyant-nos i una policia a cops de porra. I després, una judicialització de tot el procés, amb uns jutges venjatius... Ara, amb la necessitat dels vots del dimoni gros de l'independentisme, tot està en suspens. Què passarà?

En aquests moments d'escriure el post desconec la resposta de la convocatòria de manifestació a Barcelona. La nostra família no hi hem assistit. Hem anat a l'ofrena floral a la senyera de la nostra vila, un acte emotiu, àgil i ben organitzat, però no hem tingut ànims de baixar a la capital. Per què?

Es fa molt difícil trobar-hi resposta. Desencís, desengany, falta de confiança en els nostres polítics, cansament, mandra, desmotivació. Trobaríem molts adjectius per definir la nostra motivació, la nostra actitud davant del nou onze de setembre, i de ben segur que no quedaria convençut d'haver trobat el correcte. Potser m'hauria de quedar una mica en la suma de tots ells.

El nostre alcalde ha centrat el discurs en la llengua i això ens ha de preocupar i fer reflexionar. Hi ha moltes coses que nosaltres no hi podem fer gairebé res per solucionar-les, però en la defensa de la llengua sí que tenim molt camp per córrer. La nostra actitud en defensa del català, el seu ús, en no canviar de llengua quan algú ens respon en castellà, la pedagogia als nostres fills perquè treballin per al futur del català són algunes de les coses que sí que podem contribuir-hi.

Estem il·lusionats en la possibilitat que al Congrés de Diputats, o al mateix Parlament Europeu es pugui parlar el català, però ens oblidem del que passa al nostre voltant, on la llengua ha perdut molts usuaris. I aquí hi hem de dedicar tots els nostres esforços. Aconseguir que al nostre entorn, en les nostres relacions personals, professionals, recreatives, la nostra llengua no hi perdi presència, sinó que es recuperi, per aconseguir mantenir viva la llengua que ens és pròpia, i que tants sacrificis ha causat perquè al llarg dels segles continués sobre la terra. 

Potser sortirem un altre onze de setembre a reivindicar els nostres drets com a poble sobirà, però entretant lluitem per la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra manera de pensar, que no és ni millor ni pitjor que les altres, però és la nostra.

Desencís per l'evolució dels partits polítics

Els que portem uns anys en aquest món, que hem nascut sota la dictadura franquista, que vàrem córrer davant dels grisos quan érem universitaris i que vàrem confiar que amb la mort del dictador arribaríem a respirar aires de democràcia, avalats per una Europa esperançadora, ens trobem en estat de xoc quan veiem el que està passant en aquest segle XXI, que sembla no haver après res de la història ni dels fets fatídics d'ara fa cent anys.

Si analitzem les forces polítiques, com han evolucionat amb els anys i en quina situació es troben avui, i descartant aquells partits polítics ocasionals, que han aparegut i desaparegut sense deixar res de positiu, sinó més aviat havent empitjorat la política i de retruc la vida en societat al nostre país, ens adonem que la degradació i la pèrdua de valors i el baix nivell dels seus dirigents és un senyal inequívoc de la crisi que estem patint i que de moment no hi veiem un final feliç.

La història de la Catalunya de la transició democràtica parla de dos grans partits que s'han repartit el poder a les institucions, amb èpoques més brillants i d'altres de fosques i encara pendents d'analitzar a fons. Em refereixo al PSC i CIU. Els primers, que han aconseguit superar la pitjor crisi amb l'embat d'un partit irreal i oportunista, com va ser Ciudadanos, es troben en una etapa que no té res a veure amb la dels seus fundadors i garants de l'esquerra catalana. Els segons, desapareguts en combat, no han trobat encara uns hereus que facin honor a la seva memòria, i així ens van les coses.

Avui, en plena campanya d'unes eleccions generals que ens poden canviar el discurs més bàsic de supervivència de la democràcia, no tenim cap esperança que representants del poble català puguin incidir en les polítiques que condicionen el nostre futur. El PSC ha abandonat el seu país, els seus principis i la seva ideologia, per entrar a formar part d'un partit polític espanyol que es té per progressista, però que ha estat incapaç d'aprofitar la seva majoria parlamentària per fer el canvi democràtic que necessita el país.

Només ens queda el dret de fer-nos sentir, de dir les veritats per intentar avergonyir aquells representants polítics que neguen els nostres drets com a poble sobirà. Ni el PSC, ni els Comuns, ara sota les sigles de SUMAR, ni cap altra força política catalana no independentista farà res per a nosaltres. I amb l'exemple dels darrers anys al Congrés de Diputats de Madrid, dels tres partits independentistes catalans, només em consola pensar que amb la força de tots i el nostre vot, la CUP serà l'única capaç de dir les coses pel seu nom. No és gaire, però de moment és tot al que podem aspirar.

Donar la veu a la gent durant tot el mandat municipal

L'altre dia conversava amb una persona que ha estat implicada en el moviment veïnal i li vaig notar un cert pessimisme. Avui, no tothom està disposat a dedicar part del seu temps a treballar per la comunitat, sobretot pensant que hi ha moltes dificultats per aconseguir l'èxit en reivindicacions veïnals, la majoria de les quals són totalment legítimes i de sentit comú. L'experiència de moltes persones que han passat per aquests moviments és d'un cert desgast i desencís, sobretot perquè han tingut dificultats per trobar relleu, després d'anys de lluita i un cert esgotament.

Des d'una vegada que ho vaig sentir a dir, he mantingut com a vàlida la idea de la nostra facilitat en ser reactius més que no pas participatius. Potser és per això que els polítics han deixat de valorar i tenir en compte la participació. D'alguna manera creuen que la gent es cansa de tot i de criticar en sabem molt.

Continuo pensant que la mobilització de la gent per resoldre situacions crítiques del nostre dia a dia és imprescindible, malgrat els entrebancs amb què ens trobem i que provoca que cada vegada hi hagi menys gent interessada, i més ara que ens és tan fàcil des de casa, davant d'un teclat, malparlar de tot i tothom.

No és estrany que els joves siguin els menys motivats per la política. Entre tots hi hem col·laborat perquè així sigui. A la meva generació també passava, tot i que la situació política, sota el franquisme, facilitava que uns quants es sentissin cridats a moure's per aconseguir un sistema democràtic i de llibertat en defensa dels drets d'expressió, els lingüístics i de participació en la vida pública.

Avui hi ha partits polítics que han tancat el cercle amb els propis militants i no tenen gaire interès en obrir-se a altres persones que probablement discreparien dels seus principis, però alimentarien la diversitat que és real i es fa tan necessari de treballar-hi i tenir-la en compte.

En la gestió municipal és més important que en cap altre lloc la implicació dels veïns i veïnes per avançar com a comunitat, treballant per resoldre tot allò que no ens permet viure amb un mínim de dignitat, i millorar aquells aspectes que ens faciliten la vida, sigui la mobilitat, la neteja, la defensa del territori, l'accés a l'habitatge o a la sanitat.

Cal entrar a l'Ajuntament amb força per fer possible que tothom s'hi vegi representat, i que hi pugui dir la seva, no només el dia de les votacions, sinó durant els quatre anys del mandat municipal. Amb la CUP, que trepitja el carrer, podrem aconseguir que tots tinguem veu a la casa de la vila.

Correm-hi tots que arriben les eleccions!

Acostuma a passar que els mesos previs a unes eleccions siguin els més productius de tot el mandat. Quan necessiten els vots de la gent tots s'arremanguen per quedar bé i d'aquesta manera obtenir els vots que d'una altra manera potser deixarien de rebre, fruit del desencís per la inactivitat de quatre anys.

Ens ho podem agafar en positiu i celebrar que hi hagi eleccions cada quatre anys, perquè d'aquesta manera es troben solucions a problemes que han estat aturats durant la resta del temps. És una llàstima que el ritme de treball no sigui igual durant tot el mandat, però aprofitant-se que la memòria és escassa, i que sempre recordes el que ha passat darrerament, actuar amb contundència els darrers sis mesos pot portar un rèdit electoral important.

Això està passant a casa nostra, en un mandat que tots voldríem oblidar. La feina que s'ha fet ha estat molt escassa, amb moltes excuses de mal pagador, però ara hi ha pressa, i allò que fins ara era impossible, resulta que es pot fer. Es pinten carrers, es reparen maquinàries que semblaven inservibles, es constitueixen consells de participació, i es redacten ordenances fins ara aturades. 

Tot no es podrà fer, però la imatge d'un govern feble, però molt actiu i resolutiu, pot intentar salvar els mobles. És una manera d'enganyar la gent, però fent-la contenta. Ja ningú no es mira el Programa d'Actuació Municipal, ni analitza el grau de compliment ni com s'argumenta o justifica. Ara és el moment de fer coses, que no sembli que estan aturats veient-les passar. 

En allò que no hi ha competències no s'hi pot arribar, però d'alguna manera es poden convocar reunions i, si fa el cas, donar la culpa a les altres administracions. Ara no és el moment de gaires paraules buides, sinó que convé veure resultats, i és per això que tindrem uns mesos molt agitats, amb canvis que no s'han produït en més de tres anys. 

I continuant en positiu, benvingudes siguin les eleccions, que ens faran avançar en alguns aspectes i aconseguir algunes millores. Seria bo, però no badar, i intentar pensar en què s'ha fet fins ara, i si ens convé tornar a caure en el mateix parany, de les promeses incomplertes, de l'engany més flagrant, per una incapacitat de liderar un projecte municipal engrescador.

Una altra manera de gestionar el nostre Ajuntament

Només escoltant a la gent serem capaços d'entendre i conèixer quines són les seves necessitats, els seus problemes, les seves inquietuds, els seus projectes, les seves idees. Només parant l'orella i trepitjant el carrer, obrint els despatxos i oferint diàleg, aconseguirem acostar-nos a la realitat de la vila. I això ara, demà i sempre. No només quan necessitem que ens facin costat, quan els demanem el seu vot per poder representar-los en el govern municipal.

Els partits polítics s'omplen la boca parlant de la participació i quan és hora no es veu per enlloc. Diuen estar al servei de les persones i quan aquestes truquen a la porta dels ajuntaments, no reben resposta. Aproven reglaments de consells de participació i després no els convoquen. Aproven mocions de tot tipus i aquestes es queden als calaixos.

Llavors volem que la gent respongui, que valori la feina dels polítics, que participi activament i es comporti cívicament, però fem tard. Ja els hem desencisat!

A tots ens agraden els grans projectes, les grans transformacions, les innovacions, però també ens agrada que se'ns tingui en compte. Desitgem opinar sobre les actuacions que ens afecten, aquelles obres dels nostres carrers que tenen una incidència directa a casa nostra. És en els petits detalls, en l'actitud dels governants vers els administrats que es demostra la veritat. No volem promeses que no es compleixen, volem fets, i per sobre de tot, transparència, diàleg i atenció.

Sense una voluntat clara de donar resposta a totes les qüestions que ens plantegen els vilatans, encara que aquesta no sigui la volguda, no farem res més que enredar-los i augmentar la seva desconfiança. 

I cal fer autocrítica de la feina que no s'ha fet prou bé, d'aquelles promeses que no s'han dut a terme, sense donar la culpa sempre als altres, o a les circumstàncies. És tan important elaborar propostes, com després realitzar-les i retre comptes. Estem massa acostumats que els nostres polítics es quedin en la primera etapa. S'obliden de retre comptes. 

Si bé és cert que comptem amb eines com el Pla d'Actuació Municipal (PAM), a l'hora de valorar l'estat d'execució de totes les actuacions previstes, se'ns ensenyen uns percentatges que ningú no explica d'on surten, sense detallar-ne les actuacions concretes que realment s'han fet. Falta transparència real de tota la feina que fa el govern, i trobar els canals participatius perquè els vilatans s'acostin a valorar-ho.

Només amb un canvi d'actitud dels nosters governants podem aconseguir caminar junts tota la vila. I si aquests governants no canvien la seva manera de treballar, els haurem de substituir. És per tot això que hi ha persones que es presentaran amb ganes de canviar l'actitud, el respecte i l'atenció a tota la ciutadania. 

Indecisos i abstenció, en els primers llocs

Em preocupa el desencís de les persones, i sobretot del jovent, a l'hora de respondre a les convocatòries electorals. És un problema de la societat, no només dels joves, el fet que aquests no es vegin motivats a acudir a les urnes per escollir els seus representants. Dona la impressió que hem substituït amb la queixa a les xarxes socials i els crits sense raonar el que hauria de ser la participació en la vida pública del nostre poble o del nostre país. Ens deixem portar per la comoditat i la simplesa, però això no passa sense que hi hagi uns motius al darrere.

El desengany polític ha estat clau perquè l'extrema dreta hagi crescut arreu d'Europa. Les dificultats per trobar solucions raonades als problemes reals de la població fa que el populisme creixi, i l'extrema dreta és una experta en populismes. No és estrany, doncs, que a Itàlia es calculi que demà l'extrema dreta sortirà reforçada a les eleccions convocades, amb tot el que això comporta. Però el que sap més greu és que l'abstenció pugui arribar a ser molt alta.

La gent s'absté massivament quan ha perdut la confiança en els seus dirigents. Quan el que hauria de ser un pacte de representació política per dirigir el país es converteix en unes plataformes ocupades per persones que només pensen en el seu futur, i en professionalitzar-se en la política, o treure'n uns beneficis personals. Quan la mediocritat de molts polítics fa que els problemes de la societat no es resolguin i que cada vegada hi hagi més desigualtats i injustícia.

Llegia avui que l'abstenció podria ser molt alta, i que el nombre d'indecisos superava el 40%. La desconfiança en els partits polítics fa que cada vegada hi hagi menys fidelitat. Allò que passava que una persona votava sempre al mateix partit polític durant gairebé tota la seva vida, avui ja no passa. El problema és quan el nombre d'indecisos és tan gran. Això només s'explica perquè no confiem en les plataformes a través de les quals configurem les institucions públiques que ens han de governar.

Són hores baixes per a la democràcia a Europa, i hem d'acceptar que aquesta etapa l'hem de passar de la millor manera possible i com més de pressa encara millor. Ho comentava un dia d'aquests, i també ho llegia avui en algun article de la premsa: els europeus no tenim memòria i estem caient en les mateixes trampes que en el segle passat. Quan serem capaços d'obrir els ulls i rectificar?

Si hi ha gent disposada a presentar-se a les eleccions per dirigir el país, cal que busquin la manera d'il·lusionar les persones, i no enredar-les. Que tornin a confiar en el polítics, amb ganes de col·laborar-hi i participar, amb l'objectiu final de redreçar la política actual i trobar solucions als principals problemes que ens afecten com a societat.

El rei, la figura i la persona

Arran de la mort de la reina d'Anglaterra, Elisabet II, i la proclamació del nou rei, el seu fill Carles, hi ha hagut alguns comentaris sobre la manera de ser del nou rei i de quina manera afectarà als diferents estats que el tindran o deixaran de tenir com a rei.

Quan parlem de reialesa hem de diferenciar la figura del rei de la persona que ostenta la corona. No podem posar en el mateix sac tots els reis i reines, com tampoc ho hem de fer amb els polítics, però acostuma a passar que no apreciem les diferències, a no ser que ens hi detinguem a analitzar-ho.

Setanta anys de regnat són molts anys i això, vulgues o no, marca tendència i consolida una persona a la corona. Es fa difícil distingir la figura de la persona, perquè d'alguna manera és com si ho hagués estat tota la vida, i per tant és molt difícil dissociar-ho. 

El canvi que experimentarà Anglaterra i tots els països súbdits del nou rei segur que serà gran i probablement no tothom ho pairà de la mateixa manera. Passar de la reina Elisabet II al rei Carles III no ha de ser fàcil, sobretot perquè al nou rei l'hem vist com el príncep a qui se li passaria l'arròs. Molts creien que ja no hi seria a temps a regnar. Veurem el que dura i, sobretot, si hi ha països, com per exemple Austràlia, que continuïn com a súbdits o decideixen independitzar-se d'aquest lligam.

A casa nostra també hem viscut no fa gaire el relleu del rei Juan Carlos I pel seu fill Felip VI, i de ben segur que hem notat la diferència. És evident que tots els tripijocs i corrupteles del rei emèrit han afectat la manera de veure un i altre rei, però de ben segur que el tarannà és diferent. L'actual rei també ha de patir el desencís dels monàrquics que es mantenien fidels a la institució sobretot per la persona del seu pare. Després de tot el que ha passat no sé si encara queden seguidors del rei emèrit o finalment han obert els ulls.

De tot plegat s'arriba a la conclusió que la reialesa actualment està molt condicionada en les persones que l'ostenten i, com ja deia l'altre dia, s'ha de tenir en compte que és més una rèmora del passat que no pas un model del present. Carles III haurà de convèncer que pot ser el rei de tots els britànics i potser haurà d'amagar aquesta gesticulació que l'ha retratat en els primers passos de l'accés al tron. Han estat molt comentades les ganyotes i exigències durant la seva primera signatura pública, i algú creu que el seu mal caràcter li pot passar factura.

Xiulades que no agraden

La categoria d'una persona es demostra en el dia a dia, sobretot quan pinten bastos. Si tot va bé és molt fàcil comportar-te correctament i treure el millor de tu mateix. El problema ve quan les coses es torcen i has d'encarar una realitat que no t'agrada o no t'és favorable.

He vist molt poques imatges dels diferents actes al voltant de la Diada, però sí que volia comentar la reacció de la portaveu d'ERC al Parlament, la senyora Marta Vilalta, davant de la xiulada i escridassada al Fossar de les moreres. A ningú no li agrada que el xiulin, i menys quan et creus un independentista de pro, i et venen a dir que ets un botifler. Entenc la ràbia i enuig dels líders d'ERC, però això no justifica segons quins comportaments i reaccions.

Crec que la senyora Marta Vilalta no va estar a l'alçada que caldria esperar d'un polític amb tanta responsabilitat pel càrrec que ocupa. Quan una cosa no t'agrada has de saber-ho pair, i reaccionar totalment diferent de com ho va fer la representant d'ERC. La gent és lliure de manifestar la seva opinió, i si bé és cert que seria bo no caure en l'insult i la provocació, en política, i sobretot actualment, és molt difícil evitar situacions límit que en altres moments potser no hi arribaríem.

Avui llegia l'article de David Miró al diari ARA, on culpava els partits polítics de "l'onada antipolítica" que es viu en el món independentista, en paraules del mateix articulista. Crec que té raó, sobretot perquè el sistema polític que hem escollit es basa en els partits polítics, i és a partir d'ells que es construeix tot. En uns moments en què la política està en hores baixes i els polítics no acaben de trobar el to adequat, sap greu que tinguin segons quines reaccions. Els partits polítics han d'estar al servei dels ciutadans, perquè és d'ells de qui obtenen els vots per aconseguir governar. Si els ciutadans no estan d'acord amb la seva feina, no podem pensar que necessàriament estiguin equivocats, potser cal fer una reflexió de què s'està fent malament i procurar esmenar-ho.

Probablement els actuals dirigents de l'ANC tampoc no estan a l'alçada, i tot pot ser degut al cansament i desencís d'una bona part de l'independentisme. Tots plegats hem de fer una reflexió al respecte, i mirar si aconseguim canviar aquesta dinàmica que no ens pot portar a enlloc positiu.

Tracte de favor als funcionaris del Parlament català

La proposta de la mesa del Parlament ampliada sobre el treball i sou dels treballadors del Parlament que arribin a l'edat de 60 anys està provocant molta polèmica a les xarxes socials, molta més de la que al meu entendre hauria de provocar entre els polítics del nostre país. Des que es va destapar els privilegis dels funcionaris del Parlament de Catalunya amb les llicències per edat, han estat moltes les gestions que s'han fet per intentar apaivagar la polèmica originada, sobretot pel que fa al tracte de favor cap a aquests funcionaris, sobretot tenint en compte la situació general del país quant a treball i atur.

He intentat entendre la nova proposta després de tot el que es va dir i dels atacs al que es considerava un tracte de favor injust per a la resta de funcionaris, i de treballadors en general. No acabo d'entendre els motius que porten als polítics catalans defensar aquest tracte a persones que han treballat més de 15 anys al Parlament de Catalunya i que tenen més de 60 anys. 

Les persones que hem tingut la sort de poder-nos jubilar, després d'una vida laboral intensa, però agraïda, sovint ens mirem qui no en pot gaudir, amb una certa sensació desagradable, com si se'ns hagués fet un favor que no ens mereixíem. Ara, però, després de veure quina és la solució que es vol portar a aprovar al Parlament català per a aquests funcionaris, se'ns queda la cara de babau i no entens perquè a ells sí i a nosaltres no.

Hi hauria molts exemples a contrastar la seva situació laboral que ens faria pensar que la mesura que es vol prendre per aquests funcionaris del Parlament no és justa comparativament parlant. Si una persona normal i corrent, amb feina, ha de treballar mínimament fins als 65 anys, en funció dels anys de cotització, si no vol veure reduïda la pensió, com es pot explicar que els funcionaris del Parlament català se'ls doni una excedència a partir dels 60 anys, cobrant el 100% de la pensió que els correspondria, com a mínim cinc anys després?

Ens queixem molt de la justícia que no sempre es tracta tothom de la mateixa manera, però quan rasquem a fons ens adonem que en molts aspectes està passant el mateix. No tothom rep els mateixos tractes, però és que a més s'aprova davant dels nassos de tothom. Puc entendre, encara que no comparteixo, que molta gent demani que els polítics es redueixin el sou, perquè es consideri que fan un mal ús del diner públic, del diner que és de tots. Aprovar tractes de favor com aquest no és la millor manera de governar i acontentar la gent. Es crea molta divisió d'opinions i, sobretot, un desencís per la manera d'obrar dels polítics que representa que ens han d'afavorir a tots de la mateixa manera, al marge de la nostra situació personal. No em sembla bé!

Arran del judici a la consellera Garriga

Sense que això justifiqui la paràlisi del nostre govern independentista, seria bo recordar les paraules del candidat socialista a la presidència del govern, quan demanava passar pàgina, i només es fixava en els independentistes a qui acusava de no deixar de parlar del mateix. 

Ho dic, perquè avui continuen les acusacions i judicis contra polítics catalans en exercici durant el procés independentista, i la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Potser molta gent hauria signat passar pàgina si hagués tingut la certesa que això es tindria en compte des de cada bàndol, però molts sabíem que Espanya no deixaria de perseguir tots els polítics i alts càrrecs que es varen atrevir a plantar cara les forces de l'Estat.

Era aquesta incredulitat, que repetidament s'ha confirmat, la que em feia desconfiar de les paraules del candidat Illa, i la poca credibilitat que se'n podia desprendre. Les seves paraules només buscaven justificar una posició unionista del PSC, que a moltes persones va decebre, sobretot aquelles persones que en un temps varen confiar en la catalanitat del PSC i les seves proclames federalistes. 

Ha passat molt temps, i cada vegada s'ha confirmat més quina era la postura dels socialistes catalans, totalment subordinats al PSOE, no tant per imposició com per convenciment perquè és el que pensen i creuen.

La llàstima de tot plegat és que tenim una oposició que estima poc el nostre país, i un govern ple d'ineptes que tenen el país encallat. La societat civil està molt desencisada dels seus polítics, però al mateix temps molt paralitzada i escarmentada. Fins i tot les organitzacions més actives fins ara, Òmnium i l'ANC, passen per hores baixes, amb un discurs gens clar i amb molt poques idees. Probablement la nostra generació ha dit prou, i caldrà que passin molts anys perquè hi torni a haver moviments ciutadans amb la voluntat clara de fer avançar el nostre país. Entretant haurem d'aguantar uns polítics mediocres, a mercè de tot el que ve de fora. 

El mercadeig en política

Finalment s'ha aconseguit tirar endavant la discussió en sessió parlamentària dels pressupostos 2022 gràcies als Comuns, que han retirat l'esmena a la totalitat. Veurem com evoluciona la negociació i com acaben aprovant-se.

Davant la llei més important del Parlament, cada partit polític s'ha posicionat amb ganes de destacar i justificar el seu posicionament. De fet, mestre escric aquest post, el debat està en marxa i em fa molta mandra escoltar-los.

De totes maneres voldria fer incís en el posicionament de Ciudadanos. De fet, sigui el que sigui el que es posa a discussió, la seva posició és la mateixa. Van en contra de tot el que digui el govern, sobretot si va en benefici de Catalunya. Ciudadanos no creu ni defensa les institucions catalanes, i per tant no cal donar-hi gaires voltes. Sabem ja d'entrada què voldran.

Tampoc ens ha de venir de nou tot el que pugui dir Vox. Sabem sobradament quin concepte tenen d'Espanya i les autonomies, i què voldrien que fos. És per això que no cal amoïnar-se pel que puguin dir o votar al Parlament. Són presents en una institució que voldrien que no existís.

Juguem, doncs, amb la resta de partits polítics, i juguem amb les diferents institucions, perquè totes han d'aprovar els pressupostos. Els socialistes necessiten els vots d'ERC a Madrid, els Comuns també necessiten ERC per l'Ajuntament de Barcelona, i el govern de la Generalitat ha necessitat els Comuns per tirar endavant la negociació dels pressupostos presentats al Parlament.

Em resulta poc seriós que s'intercanviïn cromos. Jo et defensaré al Parlament si tu em defenses a l'Ajuntament. Penso que un pressupost és prou important com per analitzar-lo d'una altra manera, i no que serveixi de mercadeig. Llavors passa allò que es fa tot el contrari del que s'havia dit que es faria. L'exemple més clar és el de Maragall, amb els pressupostos municipals de Barcelona. No és estrany, doncs, que cada vegada hi hagi més gent desencisada amb la política.

Què hi passa al Parlament?

A qui interessa el debat de política general? La resposta segur que no és la mateixa avui dia que ara fa uns anys. El desencís de molts ciutadans amb la política i els polítics, ha fet que cada vegada es visqui més apartat del que passa al Parlament. La institució també s'ha vist afectada, en part per l'actitud i mala educació de molts dels seus membres, sobretot amb l'entrada de Ciutadans. També per la manca de lideratge i de capacitat dels nostres polítics de fer avançar el país, donant solució als molts problemes que tenim.

És per això que avui molts catalans desconeixen l'activitat que té lloc al Parlament, en desconfien i no n'esperen gairebé res. També és cert que la dependència de Madrid davant de qualsevol iniciativa, i del poder judicial, que han entrat en la política per no sortir-ne, fa que tampoc siguin gaires les possibilitats de marcar una línia d'actuació des de Catalunya. Ja no es tracta només de la dependència econòmica, per una mala distribució fiscal i una manca d'inversions de l'Estat a Catalunya, sinó per la venjança pel Procés, que ha fet que qualsevol moviment des de Catalunya sigui vist com un perill per a la integritat d'Espanya.

I tot això passa amb un govern progressista. Podem imaginar quina serà la situació quan es produeixi l'alternativa de govern, amb presència de PP i Vox, aquests últims amb un discurs no només xenòfob, sinó també reaccionari i centralitzador. Veurem que la Constitució, que tan diuen defensar, serà incapaç de defensar el poc que ho fa de la singularitat del territori espanyol.

Tot plegat, doncs, fa que avui no estiguem davant del televisor, observant els nostres representants polítics, sinó que com a molt hi dediquem uns minuts, al vespre, per si hi ha res de destacable a tenir en compte. Això els més interessats en política. La resta continuaran molt lluny d'aquest entorn, i es dedicaran a resoldre els problemes personals, alguns dels quals es deriven d'una mala gestió pública dels recursos econòmics i socials.

Falla el diàleg per constituir la taula

Arran de diferents notícies que s'han anat succeint, hem parlat de les picabaralles entre els dos socis de govern a Catalunya, ERC i JxCat, i de com ens sentíem cansats. Avui hauríem de parlar d'un nou episodi, a l'hora de confeccionar la taula de diàleg. No sé si hi havia un pacte explícit de que hi podia participar tothom, més enllà dels membres del govern, però en tot cas té una certa raó de ser que siguin precisament aquests els membres escollits.

M'imagino que els grans defensors del partidisme, l'estructura dels partits polítics i el paper que hi juguen els professionals de la política, estarien d'acord que no es limités aquesta participació als membres del govern, i encara algú més voldria posar-hi una nota de color i rellevància, col·locant-hi ex presos polítics, per plantar cara al govern de l'Estat.

Personalment, com que no soc gaire partidari de donar més protagonisme als partits polítics del que ja tenen, atesa la llei electoral vigent, veuria bé que només els membres del govern, aquelles persones escollides a liderar la política del país, d'acord amb uns resultats electorals, fossin els dialogants per part de Catalunya, i el mateix per part espanyola.

En tot cas, jo crec que el conflicte que s'ha originat no és tant pel fet en sí mateix, com per la baralla continuada entre els dos socis de govern per demostrar davant la ciutadania qui s'arronsa i qui porta la batuta. El cop de força que el president Aragonès ha donat, decantant els membres de JxCat que no són consellers o conselleres, vindria a il·lustrar aquesta maniobra per part d'ERC. 

La imatge que es treu de JxCat és que només hi són per posar traves a tot el que s'intenta fer, i que ERC està fent les coses de manera assenyada, i sobretot procurant acontentar Madrid, que, en aquest cas, han donat suport a la decisió del president català.

No sé en què acabarà tot plegat, però en tot cas hem de repetir una vegada més que molts catalans estem molt tips dels nostres polítics. Ens sobraven els integrants del govern Torra, i ens sobren els integrants del govern Aragonès. Potser no tenim ningú millor, i això vol dir anar passant anys perdent oportunitats i desencisant la ciutadania. No dipositem gaires esperances a la taula de diàleg, però és que ja d'entrada no s'hi va amb ganes, i això és el pitjor que pot passar.

Xiulada a polítics catalans

Hi ha qui es lamenta de les xiulades que varen rebre alguns polítics catalans, ahir durant els actes institucionals de l'onze de setembre. Estaria molt bé que tot funcionés i que la gent pogués manifestar la seva simpatia i gratitud als polítics de torn, però s'ha d'entendre que tothom és lliure d'expressar els seus sentiments i una xiulada és més que lògica en segons quins moments.

El funcionament polític a Catalunya des de fa uns quants anys té molt que desitjar, i és lògic que hi hagi gent enfadada en com s'està gestionant políticament el país i ho vulgui manifestar públicament. No entenc ni m'agrada xiulades en els recintes institucionals, i encara menys si venen de representants polítics que tenen el seu espai de debat i argumentació de la seva opinió, però sí que entenc que en manifestacions públiques de ciutadans hi pugui haver aquesta reacció. Les manifestacions acostumen a ser organitzades per reclamar o reivindicar drets, molt diferent del que passa en països autoritaris, governats per dictadors, i que a casa nostra podem recordar de no fa tants anys (els que ja tenim una edat).

La gent està cansada i vol que els governants preguin la iniciativa i no es dediquin només a queixar-se de què fan a Madrid. Vol veure un projecte de futur clar per al país, i una entesa entre els governants catalans, que ho faci possible, i no pas unes baralles continuades. Aquest cansament és el que fa que la gent es revolti i l'única manera que tingui d'expressar-ho sigui xiulant als polítics que hem escollit perquè ens treguin d'aquest atzucac.

Els independentistes catalans estan molt farts de les baralles d'ERC i Junts per Catalunya, i segur que aprofitaran qualsevol oportunitat per manifestar-ho. No ens estranyi, doncs, aquesta reacció i en tot cas treballem perquè les circumstàncies siguin diferents. La sensació de deixadesa, d'incapacitat de liderar un projecte positiu i engrescador, provoca aquest desencís, ràbia i impotència, que explica les xiulades als que fan molts discursos, però no arriben a fer res.