La balisa V-16

Aquest dimarts parlava de l'ajornament de la posada en funcionament del nou sistema d'enregistrament de factures Verifactu, i em queixava de la poca serietat a l'hora de prendre decisions, amb afectació directa a les persones, sobretot aquelles que són més complidores. El neguit i l'esforç econòmic per tenir-ho tot a punt a u de gener, no ha servit per a res i ningú no els compensarà pel cost que han hagut d'assumir, per culpa de les presses en tenir-ho al dia.

Avui podem parlar de les balises V-16 que seran obligatòries per a tots els vehicles nacionals quan circulin per les nostres carreteres. Un sistema nou per indiciar que t'has hagut de parar, sigui per una avaria o una incidència qualsevol. Ja no són operatius els triangles, que continuaran vigents a la resta d'Europa, sinó que ara hauràs de col·locar aquesta balisa sobre el cotxe, perquè et vegin des de lluny. Aquest aparell també donarà senyal a la DGT, perquè sàpiguen que estàs allà aturat, encara que t'hauràs d'encarregar d'avisar a la grua perquè et vingui a socórrer.

Temo que el nou sistema no està prou estudiat i servirem de conillets d'índies, per anar-ho millorant. Hi estem, però, obligats, si no volem rebre una multa. Ens utilitzen com a rates de laboratori, i no ens podem queixar.

D'entrada, però, ja hi ha hagut una errada important que ha afectat a moltes persones. Des de fa temps que es comercialitzen aquests aparells, tenint en compte que tothom els ha d'adquirir. El fet és que hi ha empreses que s'han posat a produir i vendre les balises sense que estiguessin homologades, i que la DGT ho advertís a tothom. Ara, els més matiners es troben que tenen un aparell no homologat, que no fa totes les funcions que hauria de fer, i que podran ser sancionats per no dur la balisa correcta.

Una vegada més l'administració ha improvisat i no ha obrat com calia, però els perjudicats som nosaltres i els responsables polítics i tècnics d'aquesta decisió viuen tranquils, sense assumir cap responsabilitat. No sé si les queixes que s'han començat a produir servirà per a alguna cosa. Potser també ho ajornaran, o bé facilitaran els tràmits per canviar el model, sense que representi un cost pels conductors. Probablement soc massa optimista i caldrà tancar la boca i pagar, que això és el que els interessa.

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Feia dies que no li llegia cap acudit

Ja feia massa dies que el senyor José Zaragoza no obria la boca i m'imagino que no podia aguantar-ho més. Havia de piular i, per tant, insultar a qualsevol persona que pensi diferent d'ell. No en té prou amb criticar, sinó que ha de ferir l'altra persona i, col·locar-se alguna medalla. En aquesta ocasió li ha tocat el rebre al president.

Els que em seguiu sabeu que el president Torra no és sant de la meva devoció, i que fa molt temps que m'hauria agradat que ja hagués plegat, però això no treu que el respecti com a persona i en tot cas pateixi el fet que continuï sent el nostre president.

El senyor José Zaragoza, amb l'historial que arrossega el millor que podria fer seria callar i intentar passar desapercebut. No ha fet res per al país, sinó tot ho ha supeditat al partit, també l'entrellat que se li ha descobert. No ha estat mai aigua clara i probablement el seu cinisme el fa insultar els altres com a pròpia defensa. Ja on diuen que aquesta és una bona tàctica.

Criticar el senyor Zaragoza no és aplicar una postura partidista, encara que ell ho acostumi a fer, perquè en el seu cas les seves paraules van més enllà d'una opinió política. Tracten de desmerèixer l'altre i proclamar-se com una persona exemplar. Ell defensa els sanitaris, els altres no ho fan.

És molt trist adonar-se de quin tipus de persones es mantenen a la política del nostre país, amb una manca de valors i una aureola tan grisa.

Atrapats en la injustícia i immoralitat

Continuen els problemes en el vaixell Open Arms que no pot desembarcar els immigrants que continuen a coberta. Una situació immoral que hauria d'haver estat resolta fa molts dies. És una situació desagradable haver d'estar comentant tot el que està passant amb aquest vaixell i tot fa pensar que encara en tenim per alguns dies més.

Si l'Europa que construïm és aquesta que permet que persones mal visquin en un vaixell, no ens interessa. No la volem! Si per alguna cosa hem de lluitar és perquè hi hagi justícia al món i que els estats que s'ho poden permetre obrin les portes a les persones que han hagut de fugir dels seus països per poder sobreviure.

És injusta la situació i hem de ser solidaris amb les persones que estan lluitant perquè es resolgui el més aviat possible, i amb les persones que varen ser salvades del mar i que encara no han pogut posar els peus en terra ferma.

Cal denunciar la situació de l'Open Arms, encomanar-los moltes forces i no callar fins aconseguir que les persones migrants puguin baixar del vaixell.

Demanàvem pau i llibertat pel paral·lel de Barcelona

Una vegada més hem participat de la manifestació pacífica per exigir l'alliberament dels nostres presos polítics. No ens faran callar ja que aquesta és l'única arma de què disposem i som gent de pau, gent honesta que reivindiquem poder parlar clar i expressar els nostres sentiments i les nostres voluntats. Som molts també els que desitgem una República, sobretot després de l'actuació i discurs del rei espanyol el dia 3 d'octubre de l'any passat.

Avui pel paral·lel de Barcelona hem expressat el nostre rebuig a uns polítics i uns jutges que han ignorat els nostres drets i han utilitzat les seves lleis i policies per reprimir-nos. Nosaltres volem expressar la nostra voluntat de futur a les urnes i acceptar els resultats. Les lleis no poden impedir-ho si no s'utilitzen a conveniència de qui ostenta el poder.

La impressió que reps en veure els teus veïns de la manifestació és que no hi ha odi ni rancor, sinó moltes ganes de poder viure en pau i llibertat, exigint que els presoners sense causa siguin alliberats. Demanàvem llibertat a qui ens l'ha arrabassada.