Les declaracions del bisbe Xavier Novell indignen el PPC

Una de les coses que em molesta més dels partits polítics és la utilització de qualsevol cosa, qualsevol persona o institució amb finalitat partidista, i de manera totalment incoherent i contradictòria. Quan algú que no és polític diu alguna cosa que interessa no es diu res, però si allò que diu no agrada, llavors l'ofès sí que es queixa.

Permeteu-me que us digui que en això hi són tots els partits polítics. No és que jo els posi tots en el mateix sac, sinó que ells mateixos hi entren. De fet és un vici generalitzat que no és exclusiu dels partits polítics. La utilització de les declaracions dels altres per a satisfacció pròpia o bé per criticar-ho durament és molt habitual en tots els àmbits.

Haig de reconèixer que les declaracions del bisbe de Solsona, en relació al dret a decidir, em varen sorprendre. No estem massa acostumats que clergues joves del nostre país es posicionin d'aquesta manera, i no ho entenc com un posicionament polític, sinó de sentit comú. Estàvem tan acostumats a sentir els atacs dialèctics de l'arquebisbe Rouco Varela, que no ens crèiem que un bisbe actual pogués dir el que ha manifestat el bisbe de Solsona.

M'escandalitzen les declaracions de la senyora Alícia Sánchez-Camacho, exigint que el bisbe es dediqui a les seves funcions de bisbe, i demanant als altres bisbes que actuïn en contra d'ell. Qui s'ha cregut que és la senyora Sánchez-Camacho? A més, no recorda les declaracions de l'arquebisbe de Madrid exigint la unitat d'Espanya? No recorda tampoc les mans i mànigues de Rouco Varela per influir en el Vaticà pels nomenaments de bisbes, per qüestions polítiques? I la seva pressió sobre els governs socialistes i fins i tot de Mariano Rajoy?

I tot i que sembli que faci comparacions, en cap cas les declaracions del bisbe Xavier Novell estan en la tessitura de Rouco Varela, perquè el que el bisbe de Solsona ha dit és una evidència com que el dret a decidir està per sobre de qualsevol Constitució. La senyora Sánchez-Camacho és injusta i descaradament partidista en les seves exigències, i li hauria de caure la cara de vergonya perquè no hi ha dia que no critiqui algun comportament que ella mateixa ha tingut abans.

Cañete no enganya

Les declaracions del cap de llista del PP a les eleccions europees i futurible comissari, han estat objecte de molts comentaris a les xarxes socials i en els mítings dels altres partits polítics, però Cañete no enganya ni ho ha fet mai. El senyor Cañete ha donat suficients proves de quina persona és durant la seva trajectòria pública. Va ser ministre amb Aznar i ho ha estat amb Rajoy, la qual cosa és significativa per evidenciar el pes del polític dins del PP i la imatge que dóna és força depriment, si més no al meu entendre.

Cañete, però és transparent. No dissimula ni enganya a ningú. Qui l'escolta sap què vol i què pensa, perquè ho diu amb tota la tranquil·litat del món. Si ens queixem de la hipocresia dels polítics, en el cas de Miguel Arias Cañete no tenim excusa. Esclar que en la tessitura que es mou resulta patètic i vergonyós.

Que ningú no es cregui que Cañete és l'únic polític masclista. N'hi ha molts, com molts homes trobem al país. El que passa és que Cañete no té cap necessitat de dissimular. Li surt de l'ànima i ho considera com la cosa més normal. Perquè Cañete i molts polítics són uns perdona-vides. Van per la vida amb prepotència i menyspreu i, esclar, això d'haver-se de discutir amb una dona els distorsiona i no saben què fer, talment que ho haguessin de fer a base de cops de puny.

El senyor Cañete no només no es mereix el vot de les dones, sinó tampoc la dels homes, perquè la seva actitud, demostrada durant anys, és d'assolir poder sense mira a qui es trepitja i es fa mal. No és una actitud de servei, sinó simplement de poder.