Un cap de setmana diferent

La pàgina de Ràdio Arenys informa que demà diumenge els arenyencs podrem votar a l'Ajuntament, al Calisay i a la sala d'exposicions de la Biblioteca, els llocs habituals de votació de les darreres eleccions. El cap de setmana no serà un cap de setmana normal, ni tampoc un simple cap de setmana electoral. Demà diumenge no sabem a qui ens trobarem dins i fora de les seus electorals.

Aquesta incògnita és una més de totes les que ens acompanyen des de fa dies. Què passarà amb el procés? Fins on arribarem i com? Tenim molt sentides les amenaces del govern espanyol, els seus fiscals i tribunals judicials, i també les paraules de tranquil·litat, però decidides, del nostre president i els seus consellers. Sumant ambdues parts ens quedem en el dubte.

Arriba un punt que ja deixa d'importar-te si el que estàs fent és una il·legalitat segons uns o un dret democràtic segons els altres. Cadascú ho ha de poder interpretar segons la seva consciència i no segons el que pugui dir una llei o una altra. Ja sé que afirmant això em decanto per un costat. Serà que tinc molt clar que desitjo, per damunt de tot, poder decidir sobre el meu futur, a dins o fora d'Espanya.

Les demostracions d'amor rebudes d'altres terres d'Espanya poden condicionar a voler sortir d'un lloc que ens tenen per allò que ens tenen i ens deixen fer allò que ells volen que fem, sense importar-los si a nosaltres ens està bé o no. Al final de tot, però, t'adones que cadascú actua i diu per allò que sap i coneix, i hem de tenir en compte quins governs tenen i, sobretot, quina premsa poden llegir. Això no els justifica, però els fa perdonar.

Espanya desproveïda de policies

El proper cap de setmana poden passar moltes coses i per tant estem davant d'una gran incògnita. Ens imaginem què farà cadascú dels protagonistes, però no en tenim cap certesa. Hi ha qui és molt optimista, per un i altre costat, però també n'hi ha que ho veuen tot molt negre, sobretot entre els mobilitzats a votar en aquest referèndum d'autodeterminació.

Si una cosa tenim clara és que la concentració de policies i guàrdies civils per metre quadrat a Catalunya batrà el rècord. Per contra, a la resta d'Espanya el policies estaran sota mínims, molt atents a veure què passa a casa nostra, però al mateix temps desitjant que els delinqüents no aprofitin l'avinentesa per sortir al carrer perquè no els podrien aturar.

Sembla ser que s'han vist imatges des de poblacions del sud, acomiadant els guàrdies civils, encoratjant-los perquè ens donin una lliçó. Seran molts i amb molt de poder, però les guerres no només es guanyen amb força, sinó que la intel·ligència hi juga un paper clau. És això el que cal esperar dels polítics i ciutadans catalans, que usem la intel·ligència i no tinguem pressa.

Aquests dies, veient el posicionament del PSC, ja m'imagino què passarà el dia que s'asseguin a negociar els governs català i espanyol, que espero que succeeixi, llavors diran que acaben fent el que ells demanaven, però jo els diré que si tothom actués com ells, aquesta trobada que ara ens imaginem, no arribaria a succeir mai.

Uns hauran estat els sediciosos, exaltats i esbojarrats, però hi ha gent que si no els plantes cara no es donen per assabentats. No caiguem en la superficialitat i ens aprofitem de pujar al carro quan aquest marxa lent. Sempre hi ha algú al davant que ha mogut l'animal.

El guió de Trump supera la ficció

Si a alguna persona se li acudís produir una pel·lícula sobre Trump i calqués la realitat de la Casa Blanca, molts pensaríem que és poc real i fins i tot mal documentada. Diuen que la realitat supera la ficció, i en el cas del president dels EUA hi ha una evidència autèntica. Ningú amb els cinc sentits es podria imaginar un guió com el que segueix el president Trump.

Les decisions que es van succeint ens deixen sorpresos i amb la incògnita de si podrà continuar en la mateixa línia durant molt de temps. La decisió de cessar el director de l'FBI i amenaçar-lo si parlava amb la premsa és un fet insòlit en un país de tradició democràtica, si més no d'una manera tan evident. A Espanya es fan nomenaments molt dubtosos, però ja sabem quina qualitat democràtica tenim.

A diferència del nostre país, on les notícies s'eternitzen i evolucionen molt a poc a poc, el món viu fets transcendents que ens treuen la son de les orelles. Avui estem expectants per conèixer què passarà a França en les eleccions legislatives després de la victòria del president Macron, o bé de quantes lleis revocarà Trump de l'era Obama. Malauradament el que no canvia és la dissort en el Mediterrani de les persones que volen arribar a Europa. És una vergonya per a tots nosaltres.

C's fa fora la socialdemocràcia del partit

En alguna ocasió he parlat en aquest bloc de la primera intervenció a Arenys de Mar del partit Ciudadanos. En aquells moments era tota una incògnita, encara que aviat vàrem poder observar que l'objectiu principal, per no dir l'únic en aquell moment, era atacar qualsevol moviment en defensa de la nació catalana. Era un partit espanyolista que naixia a Catalunya i que posteriorment s'ha expandit per les espanyes.

Una cosa que em va sorprendre varen ser les discussions, a la sala Josep M. Arnau del Calisay, entre aquelles persones del públic que es manifestaven d'esquerres i les que ho feien de dretes. No es posaven d'acord en si el nou partit era d'esquerres o de dretes. Uns venien desencantats del PSOE i d'altres havien votat sempre el PP.

Han passat els anys i jo he fet la meva interpretació, que no sempre han explicitat els militants i simpatitzants de C's fins ara. Jo sempre he pensat que es tractava d'un partit de dreta rància, amb un objectiu clar que era intentar contrarestar el creixement del catalanisme, ara independentisme.

Podia haver-hi militants i simpatitzants que anteriorment haguessin format part o votat el PSOE, però es tractaria d'aquelles persones que tant podrien estar en un lloc com en l'altre.

Actualment s'ha vist clar que el partit és de dretes i que actua com a tal, fins al punt que avui la premsa es feia ressò de la voluntat de Rivera d'arraconar els tics socialdemòcrates que poguessin subsistir a la formació, per renunciar-hi explícitament. És bo definir bé els posicionaments, un defecte que pateix actualment el PSOE, sobretot pel que fa a la resta d'Espanya.

Iceta i Parlon, dues maneres d'entendre el PSC

El procés de primàries del PSC ens presenta la incògnita de si hi haurà votació o bé les dues opcions que opten a la secretaria general arriben a un pacte de col·laboració. Iceta ja ho ha demanat, però de moment la Núria Parlon ho ha desestimat. 

Iceta és partidari de no canviar gaire res i avisa Parlon que els canvis dràstics sempre han comportat problemes d'estabilitat interna. Iceta té el suport de les patums del partit, dels dirigents que no els interessa els canvis, es mantenen amb el discurs federal tot i saber que Espanya no està preparada perquè aquesta sigui una opció factible. Sempre és millor defensar una alternativa que no pas combatre una proposta.

Parlon vol una renovació profunda del partit perquè el PSC torni a ser el referent de l'esquerra catalana i surti d'aquesta letargia que fa tant temps que dura. Això espanta els dirigents històrics i farà difícil la victòria de la jove alcaldessa de Santa Coloma.

La situació política a Catalunya no resulta innòcua en la rellevància del PSC en el conjunt de partits catalans, sinó que li ha fet molt mal. L'ambigüitat en què s'ha mogut, per intentar acontentar tothom, a dins i fora de Catalunya, l'ha portat a la seva mínima expressió en l'àmbit polític català. Iceta creu que la seva feina va per bon camí i que encara no ha conclòs. Per la seva banda Núria Parlon entén que cal una sacsejada per recuperar tot allò que s'ha perdut en els darrers anys i aconseguir que el PSC ostenti el protagonisme que mai havia d'haver perdut.

Qui interessa que guanyi a Catalunya?

A la trobada d'aquest divendres últim, tot i la insistència, hi va quedar una pregunta sense resposta: a qui hem de votar el dia 26?

Vàrem parlar de les eleccions estatals, també de la qüestió de confiança del president català, i de la situació del govern municipal, després de la moció de censura a l'anterior alcalde... Com a decisió primera a prendre és el nostre vot del dia 26 de juny i vàrem poder constatar que ens unia la nostra desconfiança en la classe política actual i en no saber a qui havíem de votar per al bé del nostre país.

M'imagino que aquesta situació és extrapolable a molts ambients de casa nostra i a molts electors fidels, que acostumen a votar sempre. Probablement seran unes eleccions menys concorregudes, precisament per aquest dubte.

Ni CDC ni ERC ens han captivat prou, fins i tot a qui té posicions sobiranistes. Per aquests hi ha tres partits que es descarten d'entrada, com són el PP, C's i PSC. La incògnita és En Comú Podem que encara no hem pogut veure-la actuar a nivell estatal i menys ara que es presenten en coalició amb Izquierda Unida i Iniciativa, si és que encara hi són.

Llegeixo que el futur català dependrà d'aquestes eleccions, però jo penso que la influència no serà més forta de la que pot donar qualsevol moviment polític d'un dia qualsevol. Per a grans canvis caldria pensar més en el Senat que, passi el que passi en les eleccions al Congrés de Diputats, aconseguirà novament una majoria aclaparadora del PP.

El vot a Catalunya sí que es pot és un vot incògnita

Tot i que a mesura que van avançant els dies i les declaracions de Rabell, queda més clar que la candidatura Catalunya sí que es pot s'allunya cada vegada més del sobiranisme i fins i tot del dret a decidir, juguen en l'ambigüitat que els caracteritza, sobretot els representants d'ICV, des que Joan Herrera està al capdavant.

És per això que en les properes eleccions autonòmiques el vot a la candidatura liderada per Rabell pot resultar un vot llençat, desaprofitat, que no aporti cap valor afegit a la composició parlamentària, perquè la seva participació serà minoritària, sense capacitat de sumar a cap altra força. Per contra, altres candidatures tenen un paper important a jugar. No penso en Unió Democràtica que tindrà dificultats per poder entrar al Parlament.

L'esquerra catalana fa molts anys que viu un procés de renovació interna, barrejada en un mar de dubtes, que ha convertit Catalunya, tradicionalment d'esquerres, en una nació conservadora, amb un creixement preocupant de les desigualtats socials. L'arribada de Podemos ha estat gairebé un miratge i ICV ha estat incapaç d'aprofitar-ho per recuperar la seva posició al marc polític català, passant a formar part d'un conglomerat de forces i persones, que han estat incapaces de brindar-nos un missatge clar i un posicionament de futur. Una hipotètica victòria de la candidatura de Rabell no ens mereix cap tipus de confiança ni resol els problemes econòmics i socials de Catalunya, perquè no ofereix cap solució al mal tracte immoral que rebem d'Espanya.

Avui, la posició d'esquerres amb més transparència sobre l'estratègia a seguir, està en mans de la CUP, que està cridada a ser la col·laboradora de Junts pel Sí, per aconseguir la independència, però al mateix temps la pedra a la seva sabata, per obtenir unes polítiques socials més justes i a favor de les persones menys afavorides. 

Cal animar els catalans a votar aquelles forces polítiques que donen un missatge més clar i transparent de quina és la seva voluntat de futur per al nostre país, i deixar de banda aquelles forces que continuen navegant en l'ambigüitat. Cal ser valents!

Fumata blanca a les plebiscitàries

Finalment hem conegut la data de les eleccions plebiscitàries, després de setmanes d'incertesa i amb moltes ganes d'acabar amb el sainet en què s'havia convertit tot plegat. El president Mas ha anunciat que les eleccions al Parlament de Catalunya seran el dia 27 de setembre, l'aniversari de la signatura de la convocatòria del referèndum posteriorment admès a tràmit pel Tribunal Constitucional i, per tant, suspès cautelarment.

El president i també Oriol Junqueras s'han disculpat per la manera com han treballat l'acord, conscients que la ciutadania ha patit i fins i tot avorrit. Veurem si després de conèixer quina és la nova ruta, no hi haurà desercions i els ànims es podran recuperar, sabent que no serà fàcil i que els resultats continuen essent una incògnita, amb unes eleccions municipals al mig.

L'altra incògnita que ha aparegut és el paper que jugarà Unió Democràtica. En alguns municipis s'estava especulant amb la possibilitat que poguessin acabar presentant-se per separat. No sé si el fet que la convocatòria sigui posterior a les municipals pot afavorir que no hi hagi trencament de cara a aquestes primeres eleccions, però després, una vegada constituïts els consistoris, pot ser un problema per a la seva continuïtat.

A partir d'ara comença una nova etapa d'especulacions, valoracions i estadístiques. Caldrà comprovar si l'acord a què diuen que han arribat Mas i Junqueras és real, i no ens tornin a muntar un teatre com el d'aquestes darreres setmanes.  

Torres-Dulce no resisteix la pressió política

La notícia bomba del dia i que reproduiran demà tots els diaris en paper és la dimissió, per assumptes personals, del fiscal general de l'Estat, el senyor Torres-Dulce. El fiscal general que va obligar al fiscal superior de Catalunya a presentar la querella contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. Un fiscal que va actuar molt lentament en el procés 9N i que va posar molt nerviosos al PP, sobretot a la senyora Sánchez-Camacho, que feia dies que havia anunciat com procediria el fiscal.

El ministre de Justícia ha corregut a ressaltar que la dimissió era per assumptes personals i per tant no tenia res a veure amb el cas del 9N ni el Gürtel o el Nóos. L'oposició, però té molt clar que la dimissió té a veure amb la politització de la Fiscalia, que està al servei dels interessos del Govern.

El Govern espanyol nega pressions al fiscal, però tothom sap que quan el varen nomenar no es pensaven que actuaria de la manera que ho ha fet. El volien molt més proper a les tesis populars, i d'alguna manera els va sortir malament. Negar pressions és força ridícul, perquè tots n'hem estat testimonis. Potser no les ha patit darrerament, però la setmana del 9N el PP, però també C's i UPyD varen estar insistint i pressionant el fiscal perquè prohibís la realització de l'acte de participació amb urnes, i posteriorment que presentés la querella al president Mas. Si això no és pressió no sé què en diuen.

De totes maneres, per a molts de nosaltres, el fet que Torres-Dulce hagi dimitit ens deixa molt indiferents. Vingui qui vingui al seu darrere no canviaran les coses. Tal com hem pogut llegir aquests dies, només un canvi radical del mapa polític pot fer variar la inèrcia que aguantem des de fa més de trenta anys. Això pot passar d'aquí a un any, amb els resultats de les eleccions generals, o bé, en el cas de Catalunya, amb com avanci el procés sobiranista. Avui tot és una incògnita i hem d'anar vivint el dia a dia.

Avui la notícia a comentar havia de ser el gir històric de la política dels EEUU vers Cuba, i els primers passos per restaurar les relacions entre els dos països. Com que el procés s'allargarà en el temps, ja tindrem ocasions per anar-ne parlant.

Un any de decadència popular fins a les generals

Cada dia apareixen nous col·lectius en defensa del diàleg i de rebuig a la independència de Catalunya. És clar que la bona acollida del dret a decidir i de la independència va agafar amb els pixats al ventre a molta gent, a persones que mai havien pensat en demanar ser independents i que s'ha apuntat al carro, i a persones que continuen creient que la independència no és una bona sortida, sinó que cal fer canvis i dialogar.

Us asseguro que faig l'esforç per buscar alternatives a la independència, tenint molt clar que la situació actual és insostenible i que cada vegada som tractats amb més menyspreu. Ja sé que els unionistes i simpatitzants del PP i PSOE no ho veuen de la mateixa manera, però m'agradaria que s'esforcessin per valorar, amb els prejudicis mínims, què està fent el govern del PP i de quina manera retallen fins al punt de treure-li qualsevol valor les lleis catalans emparades per l'Estatut i aprovades pel nostre Parlament. 

Si acceptem que el Parlament és la representació política de la veu del poble català, tenir sempre un poder superior que trepitja i deixa sense efecte tots els acords i lleis que hi són aprovades, ja sigui per denúncia al Tribunal Constitucional, o bé redactant noves lleis contràries a l'esperit de les lleis catalanes, és una càrrega insuportable que només provoca ganes de marxar ben lluny.

Ahir comentava l'aprovació de dues lleis amb repercussions distintes, que retraten dues coses del govern del PP. En primer lloc la seva ideologia de dreta extrema, amb la voluntat d'afavorir les classes altes en detriment de la classe mitjana i arraconant els menys afavorits, i en segon lloc la seva obsessió per anul·lar Catalunya, les seves institucions, reglaments i les mateixes persones.

I tot això ho fa un govern, que gràcies a la majoria absoluta, es pot permetre el luxe de mantenir uns ministres fastigosament impresentables com és el cas de Jorge Fernández Díaz, inútils com José Manuel Soria, cínics com Wert, o cregudes com la seva vicepresidenta.

Som molts els que, malgrat la incògnita que suposa l'aparició de Podemos, esperem el moment en què PP i PSOE deixin de ser les úniques forces polítiques que es reparteixen el poder, i caiguin vicis de govern i corruptes, i que la ciutadania recuperi el protagonisme que els dos partits polítics esmentats li han pres.

Rajoy aconsegueix sacsejar el mapa polític català

Una enquesta que sortia avui sobre resultats electorals al Parlament de Catalunya donava la victòria pels pèls a CIU, tot i perdre gairebé 20 diputats, seguit d'ERC, sense que la suma d'aquests dos partits polítics aconsegueixi la majoria absoluta. La tercera força política era Podemos, empatats amb C's que gairebé doblava el nombre de diputats. El PP i el PSC perdien gairebé la meitat dels vots i també en perdia ICV. La CUP era qui creix més percentualment, encara que es queda en la darrera posició.

Si la intenció final del president querellat és convocar anticipadament les eleccions, la majoria absoluta caldria buscar-la amb l'ajut de la CUP, però amb la incògnita de què votarien els diputats d'Unió. És per això que per als sobiranistes no està tant clar, sobretot per la incorporació al Parlament català de Podemos i la crescuda de C's que compensa la baixada del PP.

El Partit Popular català fa temps que ha signat la seva renúncia a cap tipus de rellevància en la política catalana, en part gràcies als seus amics espanyols, amb Rajoy al capdavant, però també a la inutilitat del discurs d'Alícia Sánchez-Camacho. El nacionalisme espanyol, però continua present per la crescuda de C's que es beneficia de l'ambigüitat d'un PSC que no acaba de trobar quin és el seu paper, i a la incapacitat que ha demostrat darrerament el PP per governar el país sense l'ajuda dels jutges i magistrats.

Les dades de l'enquesta no són cap sorpresa, potser la sorpresa la tindrem el dia que anem a votar. En totes les tertúlies polítiques es dóna per fet que Podemos entrarà amb força, encara que ningú sap què faran. La seva empenta és fruit de la frustració de la gent i la incapacitat de PP i PSOE de governar per i amb la gent. El problema pot ser quan estiguin a dins i no ens puguin oferir res d'interessant.

La querella del PP no fa més que agreujar la situació política d'Espanya. El PP juga amb foc i no ho sap. No s'adonen que hi ha molta gent emprenyada i amb ganes de marxar i no són capaços d'entendre que cada vegada és més difícil tirar enrere. Els partits de l'ambigüitat, el PSC, i els que volen acontentar tothom, ICV, reben el mateix càstig que els que s'han proposat esclafar-nos, atacant la llengua, la cultura, les finances... No es tan difícil adonar-se'n.

L'Athletic passa l'eliminatòria de la Champions

Acabo de veure el final del partit de la Champions entre l'Athletic i el Nàpols i molt content per la victòria i classificació de l'Athletic. Tot i que no sóc un gran aficionat al futbol, el meu equip és l'Athletic i per tant no gaire acostumat a les victòries.

De petit, a l'escola, tots teníem un equip i un jugador que valoràvem. A mi no em deixaven jugar massa perquè no ho feia gens bé, però el meu jugador era l'Aranguren i el meu equip l'Athletic, i així va quedar. Els pocs partits que he anat a veure en un camp de futbol, el del Barça i el del Sabadell, ha estat per veure jugar l'Athletic. Quan arriba el cap de setmana mai sé contra quin equip juga, però el diumenge el vespre sempre miro quin ha estat el resultat. 

Al nostre país continua l'estira i arronsa entre CIU i ERC. El motiu és la sospita d'ERC de que el govern de CIU no complirà l'acord de treure les urnes al carrer el dia 9-N. CIU diu que sí, però el que molts ens preguntem és: podrà?

La posició del govern espanyol, i la de Rajoy en concret, és molt clara i no veig que hagi de canviar. L'orgull espanyol és molt gran i aquí ningú no baixa del burro. Tots els números, doncs, els tenim en contra, però hi ha en suspens la confiança que imperi la unitat entre les forces polítiques catalanes i la societat civil. La incògnita continuarà unes setmanes més.

Una parella recupera la filla 10 anys després del tsunami

Gairebé deu anys després del tsunami d'Indonèsia, una parella troba la seva filla que havien donat per morta. Sembla ser que el tsunami va fer que els seus dos fills se'ls emportés l'aigua i no els varen poder rescatar. Ara ha aparegut la seva filla i no perden l'esperança de recuperar el seu fill.

La notícia és important per la parella i la seva família, que va patir la desgràcia de trobar-se en el pitjor lloc en el pitjor moment. El balanç de morts se situa a l'entorn de 230.000, dels quals 170.000 eren de la zona on varen perdre els dos fills.

Sempre és bo poder parlar d'una notícia positiva, encara que a la gran majoria no els interessa. De fet ens agrada més poder comentar desgràcies i investigar trames obscures, una mica el pa de cada dia. Estem immersos en les notícies sobre Jordi Pujol i família, els preparatius de la diada i poder resoldre la incògnita del 9-N.

Hem deixat una mica de banda la guerra a Ucraïna, encara que potser el boicot de Rússia als nostres productes agrícoles ens ho recordarà. També ha passat en un segon terme el conflicte de l'Orient Mitjà, en part pel compliment de l'alto al foc durant 72 hores. La llàstima és que ningú no confia en una aturada definitiva, sinó que ja s'està fent el compte enrere.

Com que estem de vacances, uns quants, ens ho agafem amb més patxoca, tot pensant que el mes de setembre serà clau per al nostre futur immediat. A curt i llarg termini, no hi podem pensar massa, perquè dependrà molt de com serem capaços de rebre una nova sotragada. Cada vegada anem estirant més la corda i no tenim la seguretat de si aquesta resistirà.