Escollir els millors!

Si bé hi ha coses que fan mal d'ulls, no ens podem deixar portar per l'anècdota i hem de valorar els fets pel seu fons. Aquests dies ha saltat l'escàndol per dos nomenaments polítics. El nou govern de la Generalitat està escollint els càrrecs de confiança que han de constituir la mà dreta dels consellers i conselleres. És lògic, doncs, que es busqui els millors professionals i coneixedors de cada tema per dirigir els equips de suport. Cal confiar-hi, no només per la seva qualitat professional, sinó també per l'afinitat i disciplina. Les decisions no són fàcils, i acontentar tothom encara menys. 

La consellera i portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha escollit la seva parella per exercir de cap de gabinet del seu departament. També s'ha contractat la germana de l'alcalde de Barcelona per assessorar el conseller de Presidència, i suposo que en vindran més. Són uns nomenaments incompatibles amb l'esperit democràtic del sistema?

Com deia al començament de l'escrit, hi ha fets que fan mal d'ulls, que, d'entrada, sembla que no haurien de ser, però és important anar al fons de la qüestió. No sé si les persones nomenades són les millors ni les més adequades, però cal pensar que deuen ser bons professionals, que entenen del tema que se'ls encomana i que són de la total confiança dels polítics escollits pel president del govern. Si els han escollit simplement per la seva afinitat familiar o d'amistat, i donar-los un sou mentre els duri el càrrec, seria del tot reprovable, però si es tracta d'excel·lents professionals, la cosa ja és més discutible.

En aquests casos hi ha opinions per a tot. Sempre hi haurà qui entendrà que no es pot contractar parents i amics. També hi ha qui no ho farà per no provocar els altres, atès que a ningú se li escapa que aquests nomenaments segur que aixequen polseguera. Jo prefereixo pensar que els polítics escollits han de triar les persones que els han d'acompanyar en la seva tasca i responsabilitats, i han de buscar aquelles persones que consideren que són les millors. Si no som capaços de confiar, d'entrada, en els polítics, ja podem plegar. Després, amb el pas del temps veurem si les persones escollides han estat a l'altura de les circumstàncies i han sabut demostrar que eren les millors. Tindrem temps de valorar-ho i opinar. De moment, els escarafalls ja s'han fet sentir.

PP i Vox, els defensors del valencià

La hipocresia és una malaltia comú que afecta a molta gent, i en política hi té el camp abonat. Llegint la premsa no hi ha dia que no hi trobis algun exemple notable, però malgrat això la vida continua i ningú en fa escarafalls.

L'extrema dreta espanyola, que s'ha instaurat amb força al País Valencià i a les Illes Balears sempre ha menystingut la llengua no castellana, i ha fet el possible per retornar a l'època franquista quan només era permès expressar-se en castellà. Ho ha procurat posant tota mena d'obstacles a la llengua pròpia dels Països Catalans, canviant, quan han governat, totes les lleis de protecció del català, eliminant qualsevol tràmit que tingués en compte la diversitat lingüística, no només en el passat, sinó també ara que han recuperat el govern autònom.

En el moment, però, que la nova presidenta del Congrés de Diputats, pressionada pel pacte amb els partits independentistes catalans, ha declarat que permetrà l'ús del català a les sessions de la institució, han sortit els patriotes defensors del valencià, una llengua que ni utilitzen, ni estimen, però que agafen per diferenciar-se dels antipàtics catalans.

Perquè aquesta és la raó única de tot plegat: rebutjar qualsevol concepte que pugui fer entendre i suposar que Catalunya i la resta de Països Catalans parlem una mateixa llengua. Per a l'extrema dreta, i molts simpatitzants socialistes espanyols, el català és el gran enemic, no només d'Espanya, sinó especialment del País Valencià i també les Balears.

Sembla ser que per tranquil·litzar la situació es voldrà denominar la llengua com a català-valencià, i d'aquesta manera dissimular-ho. És absurd, però és una manera clara de deixar en evidència la hipocresia de PP i Vox, i molta altra gent, que ara surtin a defensar el valencià, com si fos cosa de sempre.

M'imagino que nosaltres, els habitants del Principat, tampoc hem estat sempre encertats a l'hora de parlar de la cultura i la llengua dels Països Catalans, i probablement n'hauríem de treure conclusions per millorar les nostres relacions. Això no treu, però, que puguem denunciar aquesta hipocresia tan fastigosa d'uns partits polítics i els seus representants, que continuen pensant de manera autoritària, sense respectar la diversitat de tot tipus, en aquest cas, la diversitat lingüística.

L'independentisme posa en perill la democràcia a Espanya

Potser seria millor dir que les mesures contra l'independentisme són les culpables de posar en perill la democràcia a l'Estat espanyol. Estem arribant al punt de tot s'hi val per atacar els independentistes, tot menys el diàleg. El PSOE està mostrant la seva imatge més autoritària que no és nova d'ara, però que fins fa poc intentava dissimular. Eren escarafalls d'alguns dirigents, com el ministre Borrell i algun altre. Ha arribat el moment en què ja no val dissimular i s'ha d'anar de cara.

Però el que no entén el president espanyol en funcions és que cada pas que dóna afavoreix l'aparició de nous independentistes. Atacar les llibertats i drets dels catalans no ens farà claudicar, sinó tot el contrari, i manifestar-nos encara més rebels al panorama antidemcoràtic que ens ofereix l'Estat espanyol.

El decret per aturar la "república catalana", com afirma el president, és una mostra més de la incapacitat del govern de Madrid, ara en mans del PSOE, d'afrontar la situació política de cara, amb ganes de trobar solucions. Només saben moure's amb amenaces i prohibicions, que al final el que ocasionen és una pèrdua de drets i llibertat de tots els espanyols.

Si el progressisme a Espanya ha d'anar de la mà del senyor Pedro Sánchez, ho tenim clar. Cada vegada hi ha menys motius per voler continuar dins l'Estat espanyol. Cada vegada demostren més el rebuig a una majoria de catalans que a hores d'ara han deixat de sentir-se espanyols.

Partits polítics esclaus de les seves decisions

En uns moments de tensió i incertesa política com els que estem vivint demano memòria, que tot ens quedi enregistrat, que les paraules d'avui ressonin demà quan la situació s'hagi aclarit. Que d'aquí a uns anys tothom assumeixi els errors o encerts d'avui i no els vulgui amagar ni enganyar-nos.

Ho dic perquè al llarg de la història tots hem comprovat que el record del passat és molt interessat i gens objectiu. Ningú es recorda dels errors comesos i busca l'autoengany per intentar amagar-nos el que realment va passar. I ho dic ara, perquè ens ho anotem tots, tant els actius a favor o en contra de les decisions del govern català o l'espanyol, com els passius que ens ho estem mirant des de la nostra òptica.

No pot ser que aquelles persones i partits polítics que fan tants escarafalls en un moment donat, després vulguin que ens n'oblidem, com si res hagués passat. Tenim prou exemples de tots els partits polítics. El PSOE i PSC en relació al referèndum, l'Estatut, el dret a decidir... han canviat de política, han passat de defensar una cosa a atacar-la per conveniència política i després ens ho han negat.

Potser hi ha dos partits polítics que han mantingut el mateix criteri, no pas en tot, però sí majoritàriament, com són el PP i C's. Ambdós han tingut clar que volien deixar sota mínims el dret dels catalans a governar-se, i l'atac a la nostra història, cultura i llengua. D'ICV fins i tot ara se'm fa difícil recordar què han dit, què estan dient, i imaginar-me què diran d'aquí a uns quants anys.

Realment, a la majoria de partits polítics se'ls ha notat el recorregut històric i les persones que els han liderat al pas dels anys. Avui tenim uns polítics mediocres que voldria pensar que no ens mereixem.

Sisplau anoteu-vos tot el que diuen els nostres polítics, de tots els colors, i us emplaço a parlar-ne d'aquí a uns sis mesos.

I si guanya Marine Le Pen?

Amb més o menys vots, la líder de l'extrema dreta francesa ja fa temps que planta cara a la resta de partits polítics, fins ara tots ells representants de l'establishment. A ningú, fins aquest moment, li havia passat pel cap la possibilitat que a la segona volta Le Pen es proclamés presidenta de França. Ara, però, després de tot el que ha passat darrerament, després que els partits tradicionals hagin quedat escombrats, i sigui molt recent el Brexit, apareixen més dubtes i no tothom ho té tan clar.

Com ha passat a Espanya, els grans partits polítics de sempre s'han ajudat, i han permès l'alternança política sense gaires escarafalls. Això, però, que els en surti un de descontrolat, com és el cas de Macron, ja els deixa una mica tocats. Ni un ni l'altra els fan peça, però saben que entre ells dos hi ha el futur president o presidenta de França.

Estic convençut que tant Fillon com Hamon haurien preferit haver d'escollir entre ells i Le Pen, i no haver de donar el poder a Macron, però les coses han anat d'aquesta manera. I què faran els votants de l'extrema esquerra? Aniran d'extrema a extrema i tira perquè els toca? Ambdós partits extremistes defensen la sortida de la Unió Europea, per contra, Macron és un gran defensor de continuar-hi, però amb canvis. Què els pesarà més a l'hora de donar el vot?

Hi ha una altra pregunta a més de la possible sortida de la Unió Europea i és quins grans canvis es podrien donar a França amb un i altre president. Amb Le Pen de presidenta, què passaria? Solucionaria els greus problemes de les banlieues? I si guanya Macron? Es produiran molts canvis comparat amb els presidenciables Fillon i Hamon?

Penso que, com ha reconegut el president Trump, des de dins es veu diferent i no és tan fàcil canviar allò que s'ha promès en campanya. Els canvis només funcionen si es produeixen lentament, la llàstima és que moltes vegades ens quedem al mig.

El que ens poden arribar a donar no ens interessa!

Es veu que les persones que estan sent jutjades pel cas Gürtel, tots ells vells coneguts del PP, estan passant molta vergonya i no voldrien haver d'anar al Jutjat. De cop i volta s'han tornat escrupolosos, mira! Mentre suposadament s'han estat enriquint no els feia vergonya, però això que els assenyalin amb el dit no ho poden aguantar.

Personalment crec que és el mínim que els poden fer, ja que tornar els diners no ho faran pas, i si els arriben a condemnar serà una cosa insignificant, doncs que almenys s'ho passin una mica malament i s'hagin d'empassar, per una vegada, l'orgull.

Que trist veure que un partit polític ple de corruptes sigui qui guanyi les eleccions democràticament. Tan malament estem? Encara que convinguem que no hi una alternativa clara, cal donar-los la confiança? Esclar que escoltant les declaracions del president de la gestora del PSOE, tampoc poden tocar campanes els socialistes!

No s'ho perdin senyors, que això de donar la veu al poble és populisme i molt arriscat! És molt millor imposar-ho des de dalt, oi senyor Javier Fernández? Llavors no sé què hi veuen de dolent a la dictadura, ni perquè han calgut tants esforços i sacrificis per sortir-ne. Què hem fet malament? I llavors tants escarafalls pels independentistes. Per què no ens ofereixen alguna proposta interessant? De moment el que ens poden arribar no ens interessa!

Carta oberta al regidor d'Hisenda d'Arenys de Mar

Benvolgut regidor, fa temps que en ballava pel cap escriure-us una carta per demanar-vos sinceritat, transparència i complicitat. La sinceritat que reclamem els vilatans als nostres polítics perquè no ens enganyin més. La transparència, de la qual se'n parla tant darrerament, perquè puguem conèixer tot el que es gestiona a la casa gran amb els recursos públics, bona part dels quals són nostres. La complicitat amb els veïns i veïnes de la vila per descobrir tot allò que no s'hagi pogut fer correctament aquests darrers anys.

La meva posició no és la del xafarder que vol saber-ho tot per fer-ne safareig, sinó de la persona que està farta de tanta mentida, victimisme, falsos escarafalls i demagògia, i necessita que es faci caure la màscara hipòcrita i puguem conèixer tota la veritat del que ha estat passant en el nostre ajuntament, o bé, si és el cas, desapareguin aquells rumors que circulen per la vila.

En sigueu o no responsable, entenc que dissimular o amagar allò que no s'ha fet bé us convertiria en còmplice de la mala gestió i, qui sap també, de la possible corrupció. És per això que estic convençut que la vostra resposta serà de col·laboració total.

Els arenyencs necessitem saber si s'ha fet un bon ús del diner públic, si els pagaments han estat correctes i ben fiscalitzats, si les convocatòries de subvencions o la licitació dels contractes s'ha fet d'acord amb la llei, sense favoritismes ni subterfugis. Volem saber per què es va poder comprometre una subvenció sense que constés en el pressupost municipal ni en les bases d'execució, ni s'hagués fet cap operació legalment permesa per aquests tipus d'actes administratius.

Necessitem saber quins han estat els responsables d'aquests actes. Ho necessitem saber per tornar a confiar en els nostres representants polítics i en general en el funcionament administratiu del nostre ajuntament, i eliminar els falsos rumors si és que d'això es tracta.

Per al bé de la nostra vila, us demanem sinceritat, transparència i valentia per explicar-nos la veritat i fer efectiva aquestes màximes tan proclamades de bon govern i de govern obert. Aprofito l'avinentesa per saludar-vos ben cordialment.

Europa ens avergonyeix

Els catalans de la meva generació hem passat del somni al desencís i avergonyiment de pertinença a Europa. Recordo els anys de dictadura franquista en què estàvem segurs que només Europa ens en podia alliberar. Aconseguir entrar a l'Europa democràtica era l'única manera de deslliurar-nos de la repressió feixista. 

Finalment va succeir el que era imparable, encara que no de la millor manera possible, amb una transició que ens ha portat a un carreró sense sortida, però en un sistema democràtic amb els seus defectes, però lluny d'aquella repressió que vàrem haver d'aguantar. 

Som a Europa, però cada vegada sentim més vergonya de la incapacitat de liderar un projecte comú i solidari, amb iniciativa i sense una dependència tan descarada de fora i, sobretot, del gran capital. Una Europa que és incapaç de coordinar serveis tan elementals i necessaris com és l'acollida dels refugiats del nord d'Àfrica. Que ens hem obert la boca de solidaritat i no hem sigut capaços d'avançar en res. El Canadà, sense tants escarafalls ens ha passat la mà per la cara i ens ha fet sentir molt malament.

No és només el cas dels refugiats, encara que sigui prou greu, sinó que tampoc hem aconseguit construir un model just per a totes les nacions i estats europeus, i hem engrandit les desigualtats entre rics i pobres, a uns nivells extrems que han arraconat moltes persones per sota del llistó de la supervivència.

En un moment que es posen en dubte l'eficàcia i fins i tot la dignitat de moltes institucions mundials, com l'ONU, el FMI o el mateix Tribunal Penal Internacional, la Comunitat Europea ha continuat sense pena ni glòria essent la riota de la resta del món occidental, però també del món a qui representava que acudíem a salvar de la misèria i la guerra. No és estrany doncs que aquelles persones que somiàvem poder formar part d'aquesta Europa idealitzada, sentim una gran decepció, però també vergonya col·lectiva, i molt poques esperances d'aconseguir canviar un rumb que de moment no se li veu una sortida satisfactòria a curt termini.

Quan la lectura de la premsa va del sainet a la tragèdia

Hi ha dies que després de llegir el diari no saps si plorar o riure. Normalment rius, encara que el que seria més lògic fóra arrancar a plorar. L'actitud del govern espanyol és patètica. La persecució de tot allò que fa o organitza el govern català és d'una mediocritat alarmant. Les trampes que s'inventa el govern català per treure's de sobre la pressió de l'espanyol són unes filigranes que surten gràcies a l'enginy que els ha obligat a desenvolupar.

Llegir tot això, no em digueu que no sigui patètic i deplorable. Però no és només el govern espanyol, sinó que la premsa i televisió també són ridículs, si més no als nostres ulls. Avui, per exemple, he llegit els escarafalls de la premsa espanyola per l'obsequi del president del Barça al Papa Francesc d'una samarreta amb el nom "Francesc". Si són tan escrupolosos a l'hora de conservar el nom d'origen, perquè als anteriors papes els anomenaven Juan Pablo II i Benedito XVI? S'ho han preguntat?

Em direu que són tonteries, però hi ha un rerefons important i uns objectius clars i unes estratègies ben estudiades. Es tracta de contaminar i posar-nos com els dolents de la pel·lícula.

El següent atac del govern espanyol és portar al Tribunal Constitucional les ambaixades catalanes i la llei catalana d'acció exterior. Es tracta de tallar i impedir totes les iniciatives del govern català, per aconseguir convertir l'autonomia, el Parlament, i el govern català en pura joguina, amb unes competències mínimes i insignificants, i continuar xuclant els nostres diners per malbaratar en quilòmetres d'AVE, sense passatgers, mantenint unes rodalies saturades i obsoletes, i aparcant el corredor del Mediterrani, només per posar alguns exemples.

Això i molt més, i perquè no crec en la voluntat espanyola d'acceptar un model federal, que cada vegada tinc més clar que només ens pot salvar el fet de sortir d'aquest Estat opressor i gelós fins a l'extrem de caure en la paranoia i la venjança judicial. M'agradaria que algú m'ho fes veure de manera diferent, però fins ara no hi he sabut trobar cap resposta millor.