L'augment del PIB que no arriba a les famílies

Ho explicava fa pocs dies i avui escoltava comentaris al respecte amb una frase que potser és més entenedora que no pas parlar de macroeconomia, com feia jo. Ens parlen del producte interior brut (PIB) i donem per entès que tothom sap de què va. En realitat es tracta de veure si de l'augment de la producció se'n beneficien les famílies o en el repartiment acaba arribant menys del compte.

El tema està molt lligat amb immigració, que tothom hi diu la seva i alguns de manera despectiva i xenòfoba, i amb la productivitat de les empreses i el nivell salarial. Tot això va de bracet. Ens falta mà d'obra i necessitem persones que vinguin d'altres països. Necessitem també millorar la productivitat i al mateix temps incrementar els salaris. 

Si arriben més persones a viure al nostre país, serem més a repartir i el creixement del PIB caldrà que vagi d'acord amb aquest augment de la població. Si creix per sota, serà quan ens adonarem que les famílies no en treuen res que el PIB creixi. 

Avui escoltava un membre del govern català reconeixent que els salaris són massa baixos. Ahir, per anar posant exemples, una persona de Bonn ens comentava que aquí la benzina era molt més barata. Li havies de fer notar que els nostres salaris estan molt per sota dels seus. Tot depèn del poder adquisitiu de les famílies i el nostre és molt baix.

És important, doncs, tenir molt clar que les dades no tenen cap sentit si no les analitzem de manera conjunta. Hem de planificar bé el nostre futur, tenint present la població, la productivitat, la qualificació professional i els salaris. Si ens descuidem d'alguns d'aquests elements és quan tot trontolla i el resultat no s'ajusta a la realitat. Hem d'insistir als nostres dirigents polítics que ni ens poden enganyar ni caure ells mateixos en l'engany. 

Sous baixos que provoquen pobresa

Les dades macroeconòmiques ens enganyen i no expliquen correctament la situació econòmica de les famílies. Estem farts de sentir a dir que l'economia espanyola creix per sobre de la mitjana. Això fa pensar que bufa el vent a favor i que som molt bons. Aconseguim avançar per sobre de les altres economies occidentals. La realitat, però, és molt diferent. La realitat familiar de les classes populars.

Abans teníem assumit que les famílies que es trobaven a l'atur tenien moltes dificultats per viure. Si l'atur era persistent els consideràvem pobres i necessitaven les subvencions i ajudes de tota mena. Ajudes de l'administració pública i de les entitats socials del tercer sector. Famílies que no han tingut mai res! Avui ha canviat i ens trobem amb famílies treballadores que, malgrat els ingressos, no poden tirar endavant sense l'ajuda. Per què passa?

L'anàlisi no pot ser simplista i trobaríem molts elements que determinarien que unes famílies, que probablement han format part de la classe mitjana, amb sous fixos, no poden fer front a les despeses diàries. No poden comprar aliments, perquè són massa cars, o no poden pagar un lloguer que s'ha disparat. 

L'esca del pecat són uns sous miserables que no estan d'acord amb el creixement econòmic que ens explica la macroeconomia. El cost de la vida s'ha inflat exageradament, però els sous es mantenen a sota. El poder adquisitiu de les famílies s'ha reduït. Aquell estalvi familiar que existia fa uns anys, ha desaparegut. En els millors dels casos aconsegueixen pagar els deutes, però fer un racó per a demà, res de res.

Totes les mesures econòmiques que pugui adoptar el govern de l'Estat no serviran de res si no aconsegueixen racionalitzar els salaris. Parlem molt de la productivitat de les empreses, que realment és un deute pendent al nostre país, però no podem oblidar-nos dels sous. Encara que només sigui per interès dels productors, si les famílies no guanyen prou diners, no podran consumir i un excés d'oferta malbarata la salut econòmica d'un país.

Evitar l'exclusió social

Parlar d'immigració suposa un risc. Hi ha persones que, amb desconeixement de la realitat legal, opinen sobre el fet migratori, o més aviat es dediquen a carregar totes les culpes a les persones immigrants. Si intentes explicar què passa realment i amb què es troben les persones que venen de l'estranger, se't tiren a sobre sense escoltar i voler entendre-ho. Com en totes les coses, hi ha divisió d'opinions, i això no ha de ser negatiu. El problema és quan no es volen escoltar els arguments dels altres.

Avui llegia que el PSOE estaria a favor de regularitzar la situació dels estrangers que viuen a casa nostra. Davant la notícia han sortit totes les veus contràries a la immigració i que acostumen a culpar-los de tots els mals. La realitat, però, és que la legislació vigent no facilita la vida dels immigrants, amb moltes traves per poder treballar i, per tant, obtenir recursos per viure.

El nostre país té un problema de baixa productivitat, salaris baixos i poca qualificació dels treballadors. Aquest panorama és ideal perquè vinguin moltes persones d'altres països, perquè en el fons ens falta mà d'obra, però difícilment ens aixecaran el nivell de productivitat. Tampoc els salaris milloraran, i en conseqüència el poder adquisitiu continuarà baix. És el peix que es mossega la cua.

El risc d'exclusió social és alt al nostre país. Llegia l'altre dia un article on deixaven clar que avui dia tenir feina no és, necessàriament, la clau per sortir de la pobresa. Amb feines tan mal pagades resulta difícil arribar a final de mes. Si a tot això hi afegeixes persones que tenen complicat trobar una feina, simplement perquè no disposen de permís de treball, el risc d'exclusió s'amplia i això té greus conseqüències.

Cal diferenciar, doncs, tots els paràmetres i no simplificar-ho. Si el govern no simplifica els tràmits per obtenir el permís de residència i de treball, eliminant el bucle que fa impossible ambdues coses, o si més no ho complica exageradament, no aconseguirem una situació estable, ni un mercat del treball transparent i normalitzat. 

Amb la regularització de les persones arribades al nostre país s'hi haurà d'acompanyar les millores laborals, no només la reducció horària, que sembla que és l'única cosa que tenen a la ment els sindicats. Cal més formació, nivell salarial més alt, i millorar la productivitat. Si no treballem amb aquests objectius, estarem donant cops de pal cec sense aconseguir avançar econòmicament i social.

1 de maig, festa del treball

Enguany, a la festa del treball, la principal reivindicació ha estat la reducció de la jornada laboral, amb el lema: «la vida és per gaudir-la». Al llarg de la història la jornada laboral ha estat objecte de moltes lluites. Des de passar d'una vida on gairebé només es treballava i es parava just per descansar, a fer possible gaudir d'estones de lleure i dies de festa. Evidentment, no tothom està en la mateixa situació i, en aquests moments, tenir feina no és sinònim de tenir la vida assegurada. 

En la negociació, que considero important que hi sigui, entre empresaris i treballadors, s'ha de tenir molt en compte les persones, els drets adquirits i les millores que es puguin produir. Al meu entendre, en l'àmbit de xarxes socials i comentaris de bar, se simplifica massa la qüestió. En el món laboral no només s'ha de tenir en compte la quantitat d'hores, sinó també el nivell salarial, les condicions de treball i la productivitat, per dir-ne alguns exemples. 

El nostre país té un problema greu de productivitat i un altre de nivell salarial. No pot ser que treballant, com es treballa, la productivitat sigui tan baixa, ni tampoc que, cobrant un sou, hi hagi tantes dificultats per arribar a finals de mes.

La reducció de les hores de treball diari no té les mateixes repercussions segons quin sigui el tipus de feina i d'empresa. Hi ha qui els pot suposar greus desequilibris, fins al punt d'haver de tancar el negoci. Això s'ha de tenir present en les negociacions. No es pot anar pel carrer amb la bandera sense analitzar els pros i contres, i intentar trobar la millor solució per a tothom.

Si bé és cert que a la vida no hi hem de ser només per treballar, és clar que sense ingressos les famílies no podrien subsistir, i per això cal negociar com s'ha de reorganitzar el món laboral. Sisplau, que no es limiti només a reduir les hores de treball, que té la seva importància, sinó que s'analitzin tots els paràmetres que abans he exposat. Només amb un bon funcionament del treball, aconseguirem el bé per a tots, o si més no, per a la gran majoria de la població.

Criminalitzar el turisme

No sé què passa, però darrerament està de moda carregar contra el turisme, culpant-lo de tots els mals. Hem arribat a l’extrem de malmirar els turistes, pensant que ens fan nosa i fer-nos antipàtics fins al punt de dir-los-ho a la cara.

S’ha de reconèixer que tot això del turisme no ho hem treballat de la millor manera possible. Ens ho hem trobat, sense fer pràcticament res. No ho hem explotat a fons. Hem engrescat a què molts forasters ens visitessin, sense millorar la qualitat dels nostres serveis, a preus rebentats, provocant que el nivell econòmic dels nostres visitants fos baix, i ara ens fan nosa.

Hem de reconèixer que la indústria turística no té un nivell qualitatiu adequat, però per què culpem els nostres visitants? No ens hauríem d’estar autoculpant i procurar millorar-ho?

El govern de la Generalitat, en mans del PSC, ha pactat amb els Comuns un increment important de la taxa turística que s’aplica en pernoctar en un establiment hoteler. Una taxa que no només paguen els turistes estrangers, sinó que també paguem els nacionals quan viatgem pel nostre país. Espero que de la recaptació se’n faci un bon ús. Seria bo, precisament, que servís per millorar les instal·lacions turístiques, donar millor servei, i potser aconseguiríem pujar un esglaó l’oferta turística, amb millors hotels i millor retribució salarial que bona falta fa, i que al final segur que agradarà als impulsors d’aquesta modificació de la taxa.

Per coherència, si nosaltres gaudim dels nostres viatges, també hauríem d’acceptar els dels altres i en lloc de culpar-los de tots els mals entendre que probablement hauríem de fer-ho millor nosaltres i aprofitar el que puguem per augmentar la productivitat, millorar el nostre patrimoni cultural i natural, oferir millors  salaris i fer créixer la nostra economia.

Hi ha saturacions, i problemes amb els pisos turístics que s'han de regular, però no podem culpar els que ens venen a visitar, sinó que hem de fer-hi front de manera intel·ligent, optimitzar recursos, diversificar-los, i demostrar que som capaços d'oferir bons serveis de qualitat.

El peix del Mediterrani

Aquesta tarda he assistit a la conferència programada a l'Ateneu arenyenc, a càrrec de Manel Teodoro, biòleg. Si us haig de ser franc, em feia una mica de mandra, perquè a casa s’hi està molt bé! Però l’acte em despertava interès. Pel tema, que és molt desconegut per a mi, i el ponent que m'ha ajudat a treure'm la mandra de sobre i aixecar-me del sofà.

A la nostra vila tenim molt bons biòlegs, cadascun d’ells amb la seva especialitat, i tots ells bons divulgadors, de qui sempre aprens. No tenia excusa, doncs, i m’he dirigit fins al nostre Ateneu que, dit sigui de passada, fa molta feina, organitzant moltes activitats, totes elles molt interessants. Aprofito per felicitar-los.

De la xerrada d'en Manel n'he tret alguns apunts que m'han semblat interessants. El títol de la conferència era una pregunta: Ens podem continuar menjant el mar?

Del nostre mar, el Mediterrani, ha dit que era molt poc productiu. No és un mar mort, sinó que hi ha vida, però tota la productivitat se'n va fora a través de l'estret de Gibraltar. Segons s'ha dit, es podria considerar com un desert, fins al punt d'afirmar que l'activitat adequada és el turisme. I la pesca? 

Segons en Manel, al llarg de la història no hi ha hagut gaires canvis en la manera de pescar. En concret parlava de l'arrossegament. Sí que s'hi ha introduït molta tecnologia, que ho fa diferent.

Avui queda poc peix, i per això hi ha les consignes que deixen sense poder pescar molts dies de la setmana. Segons el conferenciant, avui es vol resoldre tot allò que s'ha fet malament des de sempre, i els pescadors actuals en reben les conseqüències.

Pràcticament, ha desaparegut la pesca artesanal, aquella que s'adaptava a la realitat de cada moment, diversificant el sistema de pesca i els tipus de peix a pescar, i han quedat les barques grosses, les d'arrossegament.

Quant a la resposta a la pregunta inicial, podrem continuar menjant peix fresc, però a un preu més alt. A Arenys queden un parell o tres de peixateries, i la majoria de peix que es compra és a través dels supermercats: peix congelat i envasat, que és la gran tendència arreu. De fet, coneixement poques espècies de peix, i els majoristes ens porten només aquell peix que els resulta rendible.

Mentides, grans mentides i estadístiques

Aquesta frase del titular no me l'he inventat jo, sinó que me l'he apropiat per explicar com ens podem enganyar si només ens fixem en les dades que ens donen i no rasquem a fons. Ho he buscat per Internet i sembla que l'autor és un tal Benjamin Disraeli, polític i escriptor.

Avui llegíem a la premsa que l'atur a casa nostra ha baixat i s'ha situat una mica per sota del 8%. Recordem que la mitjana europea deu rondar al voltant del 5%, però és cert que l'anem reduint. També ens diuen que ha apujat la taxa ocupacional. Ambdues notícies són positives i seria bo que la tendència continués. De totes maneres, tal com ja he comentat darrerament, tenim un problema greu i és que els salaris són molt baixos i fa que la pobresa no sigui patrimoni dels aturats, sinó que moltes famílies treballadores se situen sota el seu llindar.

Avui és més fàcil trobar feina que no pas fa uns anys, però ens hem de preguntar a quin preu. La precarietat laboral ha anat en augment. Pots estar treballant les quaranta hores setmanals amb un sou que no et permet viure dignament. Els joves no es poden emancipar, i les persones grans tenen encara una pensió massa baixa, i això que les pensions s'han revalorat per sobre dels salaris.

Hi ha problemes que han esdevingut estructurals. Tenim uns sectors amb molta necessitat de mà d'obra, sense qualificar i, per tant, amb uns salaris molt baixos. L'hostaleria i el turisme, en són dos clars exponents, que atrauen immigració, provocant un creixement de la població activa, però amb poca capacitat econòmica, la qual cosa, a part de dificultar-los la vida, limita la despesa i condiciona la producció.

Amb tot això vull dir que no ens podem despistar amb unes xifres, que són positives, però que no van acompanyades d'una necessària reforma del sistema que millori la productivitat, augmenti els salaris i allunyi la sensació de moltes famílies que els polítics diuen que anem bé, quan hem de reduir la despesa perquè no arribem a finals de mes. 

Qui controla les baixes laborals?

Ara que s'està parlant de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, i també de l'augment del salari mínim interprofessional m'agradaria introduir un tema que em preocupa, que és delicat de parlar-ne, per ser molt sensible i fàcilment mal interpretat, com són les baixes laborals. Partint de la base que les baixes laborals s'han de contemplar, acceptar i defensar, com a un dret bàsic de tot treballador, també fora interessant trobar la manera de controlar possibles abusos.

Hi ha qui es passa la seva vida laboral d'una baixa a l'altra, i no perquè la seva salut sigui delicada, sinó perquè és un gandul i ha trobat la manera que li concedeixin les baixes d'una manera fàcil i sense que ningú hi estigui a sobre per verificar que realment aquella persona té motius per encadenar una baixa darrere l'altra.

Que ningú cregui que l'encadenament de baixes sense motiu és només una guerra plantejada contra l'empresari, sinó que comporta un problema afegit als companys de treball que han de suplir-lo, moltes vegades assumint més tasques de les que tenen encomanades. I això no és un simple detall, sinó que té prou força perquè també els sindicats participin en reduir els casos d'aquesta pràctica.

Tot i que no soc un entès en la matèria, em consta que hi ha establerts uns mecanismes de control i uns tempos, amb les corresponents revisions mèdiques, però, així i tot, no és suficient per evitar que algú abusi de les baixes perjudicant l'empresa i els companys.

Ens queixem dels sous baixos, i és cert, i també la poca productivitat al nostre país. Una cosa va força lligada amb l'altre i considero que els nostres governants no hi fan prou per millorar la situació. És un engany il·lusionar-nos per la millora de les dades macroeconòmiques quan el llindar de la pobresa cada vegada abasta més famílies. 

Cal analitzar a fons què està passant i com podem, per una banda, millorar la productivitat, per l'altra incrementar els salaris, perquè ens permetin viure dignament, i paral·lelament vetllar perquè tothom sigui més honest i compromès amb la feina, sobretot tenint en compte que encara hi ha persones a l'atur.

Més sobre la productivitat al nostre país

En el seu article d'avui al diari ARA, l'economista Miquel Puig insisteix en el tema de la productivitat i posa èmfasi en el turisme. No és la primera vegada que treu el tema. En més d'una ocasió ens ha fet veure que les comunitats on el pes del turisme és més alt, la productivitat i el creixement econòmic són les més baixes. I llegint les aportacions dels lectors m'he fixat en qui demanava com es reconverteix el sector turístic?

En el seu article, Puig exposa que cal reconvertir aquest sector que té tanta presència al nostre país, però no dona pistes de com s'hauria de fer. Sí que deixa clar que cal temps i diners. Ens hi posem?

Llegir el seu article desanima força. El creixement de la productivitat és tan minso que no arribes a entendre què hem estat fent fins ara i et preguntes quines persones hem tingut al capdavant del govern que no han fet res per canviar aquesta dinàmica. 

Quan era jove, sota el règim franquista, teníem clar que la font de riquesa del nostre país eren el turisme i els diners que enviaven des de l'estranger els nostres emigrants. Què es va fer per aprofitar aquests ingressos? En què es va invertir per millorar la infraestructura turística per poder donar el servei que es requereix en ple segle XXI? 

Continuem vivint d'un turisme que ve a passar les hores sota el sol, estirats a les platges, consumint el mínim, amb un servei poc professional i mal pagat, i això no suma. Anem mantenint la barraca sense poder invertir i aconseguir clients amb capacitat econòmica per augmentar la caixa. Vivim de la bondat del clima, el sol i la platja. 

Si els treballadors cobren poc, no poden consumir gaire, i tota la cadena fa que es facturi poc i la renda familiar se'n vegi afectada. Això que és tan fàcil de veure i no calen gaires estudis, no ho veuen els nostres polítics? Potser cal que algú els expliqui per on poden començar. Segurament que les mesures a prendre no donaran fruits instantanis, però si més no ens poden posar al camí que cal seguir per sortir d'aquesta paràlisi que no tan sols no ens fa créixer econòmicament, sinó que ens fa anar enrere comparativament.

Mala gestió pública

Si passegeu pel port d’Arenys veureu, a molt poca distància, tres establiments de restauració que estan abandonats. Haig de suposar que es tracta de tres concessions administratives de Ports de la Generalitat que, pels motius que siguin, han deixat de funcionar. Un parell d’ells fa tot l'estiu que estan així, i el tercer ja farà un parell d’anys, si no en fa més, perquè el temps corre molt de pressa.

Desconec la situació administrativa. Si els concessionaris han continuat pagant a Ports, o han deixat de fer-ho. El cas és, però, que la imatge que donen no és la millor, ni per als vilatans que hi anem a passejar, ni per als visitants de fora la vila.

Probablement, la burocràcia administrativa endarrereix qualsevol tramitació per desencallar la situació, però en tot cas no podem quedar tan amples i que el temps vagi transcorrent. Ens queixem de la poca productivitat del nostre sistema econòmic, però l’exemple que dona l’administració pública no és el millor ni el més motivant.

Al polític se l’acusa que gestiona patrimoni que no és seu i que no pateix cap mena de penalització econòmica si la gestió no és bona. Si un privat té un local per llogar, s’espavila prou ràpidament a buscar un nou llogater quan l’equipament queda buit. Si el parèntesi s’allarga, tot són pèrdues. Si això passa a l’administració, qui assumeix les pèrdues? Si el privat no es belluga, ell és responsable de no ingressar. En el cas de l’administració pública, a qui hem d’exigir responsabilitats?

La gestió pública no és fàcil i acostuma a ser font de moltes crítiques, però una cosa és gestionar-ho d’acord amb uns criteris que ens podran semblar més o menys encertats i l’altra no gestionar-ho, deixar que tot s’eternitzi i perdent bous i esquelles. 

M’agradaria poder passejar pel port de la meva vila i veure que els negocis estan vius, que hi ha persones treballant-hi, oferint servei a la gent, aportant riquesa a la vila, ja sigui als responsables dels negocis o als seus treballadors. Si és la burocràcia que ho encalla tot, potser que ens hi posem a trobar solucions i tenir molt present que es tracta d’un bé públic que s’ha de retre comptes a la ciutadania. No s’hi val a adormir-se, perquè paga l’altre, paguem tots!

Quants dies a la setmana?

Avui em fixava en la notícia de la prova pilot, a Portugal, per estudiar els efectes de la implantació de la jornada laboral de quatre dies a la setmana. Res a veure amb el que ha passat a Grècia que, si no ho tinc mal entès, pretenen implantar la jornada de sis dies a la setmana.

M'ho he llegit per veure a quines conclusions havien arribat, sobretot tenint en compte que a Espanya també es volia organitzar una prova pilot, però encara no s'ha posat en marxa. Al meu entendre, les conclusions no són prou clares per prendre una decisió, i m'imagino que no tots els negocis tenen les mateixes facilitats per adaptar-se a un canvi com aquest. Per altra banda, pensar que no es pot fer res també és absurd. Al llarg dels anys hem pogut experimentar canvis importants, sobretot pel que fa a hores de treball.

Dit això, m'ha vingut al cap la qüestió pendent des de fa anys sobre la implantació de la franja horària al nostre país, i els canvis horaris que s'han generalitzat a una bona part d'Europa, diferenciant l'estiu de l'hivern. Com recordareu, deu fer uns tres o quatre anys que tot feia pensar que aquests canvis horaris dels mesos de març i octubre deixarien de fer-se i que només es tractava de decidir amb quin ens quedàvem. De moment tot segueix igual i sembla que va per llarg l'anul·lació d'aquests canvis horaris.

Si hi afegim els horaris del nostre país, en l'obertura dels establiments o les hores dels àpats, que també fa molts anys que en parlem, podrem afirmar que som bastant al cap del carrer. Qualsevol canvi comporta molt debat, moltes pors, i poques ganes de prendre decisions. La majoria dels canvis, a la nostra vida, venen de manera natural, sense gaires plantejaments i força per casualitats. Aquí la principal raó seria la manca d'autoritat i por a les reaccions dels detractors, que sempre n'hi ha.

No sé si finalment a Espanya es farà la prova pilot i quines seran les empreses que, voluntàriament, hauran decidit implicar-s'hi. El que és evident és que hi ha negocis on avui no es pot ni somiar una jornada laboral de quatre dies a la setmana, quan estan oberts els set dies. Per més torns que es confeccionin la massa salarial seria gairebé inassumible, sobretot pensant en empreses petites o mitjanes. Això no és obstacle perquè sigui bo que s'experimenti. Mai es perd res!

Un altre dia parlarem de la productivitat al nostre país. Aquí sí que hi ha tema per debatre durant força estona. Algú vol començar?

El poder adquisitiu dels treballadors

Les declaracions d'avui del president del Foment, el senyor Josep Sánchez Llibre, sobre la necessitat d'apujar els salaris, perquè els treballadors no perdin poder adquisitiu, tenint en compte el fort augment de l'IPC, sorprenen, no pas perquè no tingui raó, sinó perquè es contradiu amb el que va manifestar pocs mesos enrere.

És evident que la forta inflació perjudica els treballadors, si aquests no veuen incrementat el seu salari, com passa amb pensionistes i treballadors públics. La reducció del poder adquisitiu, provoca alhora una disminució forçada de la despesa i en definitiva també afecta la producció del país.

No cal dir que els moviments econòmics desencadenen uns efectes que poden arribar a convertir-se en una bola que ho arrastra tot. Des de fa molts mesos, per no dir anys, els preus es mantenien força estables, i això ho experimentaven les persones que tenen algun tipus d'hipoteca variable. Ara, amb el fort increment dels darrers mesos del 2021, tot ha canviat i les famílies han de fer un reajustament de la seva economia. També les empreses.

Resistir-se a la pujada dels salaris no és bo per l'economia del país, però també és cert que cal pactar uns increments que no la desestabilitzin. Si només ens fixem en preus i salaris, podem arribar a un punt de no retorn, difícil per al país, que ja té una economia molt feble i poc productiva. S'ha de mirar tots els conceptes i regular també la productivitat. Aquí, Catalunya i Espanya, té una feina a fer important, si es volen mantenir més o menys competitives.

Hem de regular els increments salarials a pactar amb els sindicats, però no podem oblidar-nos del salari mínim, que no pot mantenir-se tan avall. Cada dia llegim escrits sobre la pobresa a casa nostra, i el nombre de famílies que tenen grans dificultats per subsistir. Això és un tema que ens implica a tots, com a membres d'una societat que necessita millorar, per aconseguir ser més justa socialment i econòmica.

Canviar l'horari i els hàbits

Arran de les notícies que han aparegut sobre el canvi d'horari a Catalunya, que s'està treballant des de fa temps, tenint en compte els principals pilars on se sustenta la vida social, m'he llegit els comentaris que es reprodueixen en les xarxes socials, i us haig de dir que n'he obtingut una decepció, bàsicament pel nivell intel·lectual que transpiren. Una cosa és estar-hi d'acord o en contra, i l'altra desbarrar com fan alguns, la majoria malauradament.

Jo sóc dels favorables a modificar l'horari, i crec que hi ha dos elements importants que ho poden avalar com són la conciliació familiar i la productivitat en el treball. Estic d'acord que no és una tasca fàcil de resoldre i que hi ha una tradició que és difícil de canviar, però és important valorar els pros i contres, sobretot si es tenen en compte aquests dos elements que he esmentat.

Al nostre país, qui té la sort de tenir feina, es treballa més que en molts països europeus, però la productivitat és molt inferior. Això és un problema i demostra que no per treballar més hores se'n treu més profit. Cal regular els horaris laborals i també els escolars per millorar la conciliació familiar. Si volem educar els nostres fills hem de conviure amb ells, i això no sempre és possible.

Opinar que nosaltres ho fem així, perquè som diferents, o bé que la temperatura solar fa que tinguem aquests horaris, és molt simplista. No nego que tot el nostre entorn influeix, però no per això no hem de treballar per trobar uns horaris més racionals, de descans i lleure, i, sobretot, de convivència familiar.