divendres, 22 de setembre de 2017

Uns sediciosos que animen a votar

Em disculpareu si us dic que desconfio de tothom. Com que la meva formació en dret és mínima se'm fa estrany certs comportaments en nom de la llei, ja no sé si es tracta d'una interpretació interessada o bé d'un desenvolupament que em costa d'entendre. Sigui com sigui, el que és cert en aquests moments és que els interessos polítics i l'aplicació de les lleis van totalment de la mà, i allò de la divisió de poders ha passat a la història.
Fins ahir sentíem parlar de sedició en boca de la Guàrdia Civil, avui, però, ha estat la Fiscalia de l'Audiència Nacional qui l'ha utilitzat, acusant els presidents d'Òmnium i l'ANC de sediciosos. A mi no m'ho sembla, potser perquè no tingui clara la definició. Acusar de sediciós qui anima la gent a votar em resulta estrany. Algú m'ho pot aclarir?
Una altra confusió d'aquests dies és diferenciar entre "alertar" i "amenaçar". ¿El governador Millo alerta o amenaça els directors d'Instituts, si obren les portes el dia 1 d'octubre? Hi ha una expressió molt repetida, però poc assumida, que distingeix "la raó de la força" de "la força de la raó". Ja en temps d'escolarització experimentem la diferència entre els "matons" que tot ho volen acabar solucionant a bufetades, d'aquells que intenten argumentar, però que acaben amb un ull de vellut.
La tàctica de Rajoy, de deixar que l'adversari es cansi, normalment d'avorriment, en aquesta ocasió no li ha sortit prou bé, i al final ha hagut de recórrer a practicar la raó de la força. Aprofitar el seu poder militar, policial i judicial per aniquilar qui pretenia col·locar una urna, després de ser impossible dialogar.
La posició del PP i C's l'hem entès des del primer dia. Aquests darrers varen néixer precisament per atacar Catalunya, des de dins, i més tard també des de fora, però més difícil ha estat copsar el posicionament del PSOE i sobretot del PSC. L'ambigüitat que havien practicat els ha estat difícil de mantenir, i finalment han caigut en mans i territori del PP. Hauran de passar molts anys perquè puguin arribar a ser una alternativa de govern. És una llàstima, però qui la fa, la paga!

dijous, 21 de setembre de 2017

Qui ha posat benzina al foc?

És interessant llegir segons quines opinions d'articulistes i escriptors sobre l'actuació de la policia a instàncies judicials, tan emparentades amb el poder executiu espanyol. Avui us recomano l'article al diari ARA, Ja són a l'abocador de la història, de l'escriptor Suso de Toro. El subscric totalment i  felicito el seu autor per explicar les coses d'una manera tan simple i entenedora.
Realment és la ignorància del president del govern espanyol el que ens fa tan mal als catalans, però també la mala fe d'alguns polítics del PP català, persones que no han estimat mai el país i que sempre han buscat excuses per menysprear Catalunya i confondre els seus socis de Madrid. M'heu llegit més d'una vegada l'enveja respecte al País basc on sempre ha posat per davant el país, sense perdre la seva ideologia dretana. A Catalunya el PP català sempre s'ha posat al costat del PP espanyol per torpedinar les nostres lleis, institucions, cultura i llengua.
Vivim uns moments difícils que no podem destensar sota el perill de resultar esclafats per la intolerància, la falta de democràcia i la desaparició dels nostres drets civils, no ja com a poble, sinó com a persones que defensem la nostra identitat.
Hauria estat molt fàcil evitar la situació actual, i menteix qui diu que ha estat provocada pel govern català. Amb un govern espanyol mínimament intel·ligent no hauríem arribat a exigir la independència. Només quan et sents trepitjat, menystingut i arraconat, és quan decideixes aixecar el cap i prendre la iniciativa. Segur que el govern català ha pres decisions equivocades, però qui ha posat benzina al foc ha estat el PP, amb un reguitzell de ministres que em resisteixo a anomenar en aquest bloc.


dimecres, 20 de setembre de 2017

Tot el meu suport a la meva alcaldessa

Davant dels fets que s'estan succeint, d'atac obscè als drets de la ciutadania, l'agressió a la nostra llibertat d'expressió, i el menyspreu a les nostres institucions i responsables polítics, només puc protestar i denunciar l'actuació de les forces policials sota instrucció d'un president del govern espanyol que ha menystingut el sistema democràtic que, amb dificultats i perills, encara regnava a l'Estat espanyol.
Tot el meu suport a l'alcaldessa de la vila que m'ha acollit des de fa trenta-set anys, en uns moments difícils i de compromís valent vers la nació catalana, a qui no li ha tremolat el pols a l'hora de signar el seu suport a la celebració del referèndum.
Com ja avançava en un altre post, on parlava d'aquesta signatura, cal ser conscients del que representen actituds com la de la nostra alcaldessa i de més de set-cents alcaldes més, i no podem deixar de donar-los el nostre suport. De la mateixa manera que som crítics amb les seves accions, també hem de valorar positivament quan donen un pas, com l'actual, que els comporta molts problemes personals. Actituds que no podem ni tan sols exigir-los.
Aprofito el post d'avui per felicitar el PSOE la seva actitud d'ahir al Congrés de Diputats, votant en contra d'una moció totalment repressora del partit que ja anomenen l'ala extrema dreta del PP.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Ves que la pastisseria dels pares no sigui una tapadora!

Mireu si tenen poca imaginació que tornen a insistir en acusacions gratuïtes als polítics catalans, en aquest cas el president Carles Puigdemont, per debilitar l'independentisme. Què es pensen aquesta gent? Realment es creuen que estem abduïts i ens volen fer obrir els ulls? Per què fer? Per posar-nos al costat de l'Espanya del PP, l'Espanya corrupta que s'alia amb el C's, un partit que no ha complert els seus objectius de lluitar contra la corrupció?
Cada dia fa més vergonya veure la reacció del govern espanyol i l'actitud del PSOE i els seus socis del PSC. Creieu que no els farà vergonya d'aquí a un temps repassar com han afrontat la situació actual? 
Molts catalans, o sinó uns quants, esperem que el PSC aixequi la veu per protestar contra l'actuació del govern espanyol, els seus fiscals i policies. No demanem, ni confiem que reclamin el dret a decidir, sinó simplement que no s'atempti il·legalment contra els drets dels ciutadans. És això demanar massa?
El més curiós de tot és que un govern com el del PP, el partit més corrupte en democràcia, insisteixi en acusar els altres de corrupció. Quina dèria! Han de saber que els catalans que volen anar a votar no faran cas d'aquestes acusacions, no deixaran d'anar-hi, i en certa manera és perquè ja ens han escarmentat més d'una vegada. Encara recordem les acusacions a l'ex-alcalde Trias. Vergonya!
Com podem sentir-nos units a Espanya, amb els partits polítics que hi governen, amb els jutges polititzats, amb la premsa més casposa del món occidental... No, hauria de canviar molt perquè ens sentíssim atrets. 

dilluns, 18 de setembre de 2017

Qui nega la vulneració de drets civils?

Negar que s'estan vulnerant drets civils i atacant la llibertat d'expressió és una bestiesa que es pot entendre si ve del PP i C's, perquè tots sabem de qui són hereus, però es fa molt difícil d'entendre i alhora entristeix, si t'arriba dels socialistes. La primera pregunta que et fas és com poden haver caigut tant avall? Tan malament estan que hagin de liderar aquestes declaracions? No seran ells els abduïts de qui parlava l'altre dia el fiscal general?
Oblidem-nos del motiu de tot aquest aldarull, no creieu que hi ha una extralimitació per part del govern i la fiscalia? Estic totalment convençut que la història donarà la raó als que en aquests moments denuncien una pràctica il·legal i destructora dels drets civils. La història ho dirà quan tot això haurà acabat, però així va el món.
I la història també situarà a cadascú en el lloc que es mereix. Cada partit polític haurà d'arrossegar i empassar-se les actuacions que en aquests moments ha dut a terme, i adonar-se de l'encert o error en el seu posicionament. Tots han actuat pressionats i probablement amb el cap calent i amb poca racionalitat, però els que s'ho miren des de l'altra banda de la barrera, en una posició còmode, com són C's i PSOE, tenen menys perdó que el PP que es mou per ràbia, orgull i autoritarisme. A aquests la còlera els encega i no veuen més enllà del nas.

diumenge, 17 de setembre de 2017

No és qüestió d'independència, sinó de dignitat i democràcia

Cada dia es fa més evident que, passi el que passi el dia 1 d'octubre, la situació política del nostre país no serà la mateixa. Qui cregui que prohibint la celebració del referèndum haurà solucionat el "problema" està molt equivocat. Es voti o no es voti, s'arribi a un escrutini favorable o no, el camí emprès pel Parlament català i el govern del país no té aturador, i aconseguirem una nova realitat.
Qui també es cregui que creant una comissió i debatent la possibilitat de millorar l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya n'hi ha prou per aconseguir-ho, també s'equivoca. Si s'arriba a pactar alguna cosa amb Madrid no haurà estat per l'actitud del PSC i alguns comuns o d'ICV, sinó pel cop de força del govern i la majoria del Parlament.
Per què ho dic? Doncs perquè sempre hi ha aquell qui et ve i et diu: Ja ho deia jo! aprofitant-se de la feina que han fet els altres. Amb el govern de Rajoy no hi ha debat que hi valgui, i només ensenyant les dents es pot arribar a aconseguir alguna cosa. El model federal? I per què no! però no hi arribarem només asseguts en una taula, i la demostració és palpable des de fa molts anys.
Ara, però estem lluitant per la llibertat d'expressió, i això va molt més enllà de la independència sí o no. Em sap greu que no hi hagi més queixes socialistes per la manera d'obrar del PP. Callant i beneint l'actuació de Rajoy, es posen al costat dels autoritaris i repressors, i la seva actitud dista molt de la democràcia.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Acció i reacció

Sempre s'ha vist que quan més tenses la corda més resposta trobes a l'altre costat. Quan t'esforces a prohibir una cosa més reaccions contraries apareixen, i és per això que sovint avises que el millor és no fer-ne cas. És cert que no sempre pots restar quiet, però sí que és convenient estudiar quina ha de ser la millor resposta o acció per evitar que la reacció sigui encara més sonada i hi surtis perdent.
La tranquil·litat aparent del president català, consellers i diputats, i també de la majoria d'alcaldes del país, fa que més ciutadans reaccionin amb seguretat i energia a les provocacions de Rajoy i el fiscal general. 
Ja estem sentint opinions discordants entre la gent que mai col·locaries en el bàndol sobiranista, i això, encara que no tindrà efectes abans del dia 1 d'octubre, sí que pot servir per als dies posteriors. Ja sabem que passi el que passi el dia 1 d'octubre, hi haurà dia 2, i aquest s'haurà de programar, per ambdues bandes.
Entretant, a l'amenaça de la democràcia del PP hi ha la resposta del poble amb els seus alcaldes. Que ningú oblidi que el poble unit mai podrà perdre. La debilitat d'una reivindicació popular és la desunió. És en aquest punt on l'adversari ha de fer-hi més èmfasi. Aznar ja va dir que abans de trencar Espanya es trencaria Catalunya, i aquest ha estat l'objectiu del govern espanyol, intentar fraccionar el nostre país. Si no ho aconsegueixen haurem guanyat la batalla, i la batalla és poder votar, sí o no, però poder votar.

divendres, 15 de setembre de 2017

Tan senzill com respectar el dret a decidir

Porto una bona estona reflexionant i intentant trobar un adjectiu que m'escaigui. Què carai sóc? Un català abduït? Potser millor, un català emprenyat? O seria més encertat dir-ne un català enganyat? O encara millor, un català oprimit, explotat, pressionat...?
El fiscal general, que està de moda, ens ha advertit que el referèndum és il·legal i que som molts els catalans que estem abduïts, creient que hi ha un dret internacional que ens empara, i que això no és cert. Ens avisa que si anem a votar cometrem un delicte, i m'imagino que, a diferència del 9N, en aquesta ocasió ens poden encausar.
Si una cosa tinc clara és que em considero un català atabalat, que n'estic fins als... i que encara espero que algú, des de la resta d'Espanya m'expliqui bé els avantatges de quedar-me silent com a bon espanyol; que em garanteixi la protecció de la meva llengua i cultura, i la dels meus fills; que solucioni el greuge comparatiu del finançament i la manca d'inversions de l'Estat; que respecti les institucions catalanes i deixin de recórrer totes les lleis que s'hi aproven...
Només l'orgull caspós d'un espanyol del temps del Quixot pot explicar l'actitud de Rajoy i el PP, amb el suport del PSOE, que si hagués actuat amb intel·ligència des del primer dia, no ens trobaríem en la situació actual. Perquè els catalans tenim molt de respecte a la nostra llengua, dret i cultura, però la pressió econòmica ha jugat un paper clau per fer decantar la balança dels partidaris a la independència. Però, a més, som molts que exigim el dret a decidir, encara que sigui per continuar dins l'Espanya, però una Espanya del segle XXI i respectuosa amb tothom, també amb els catalans.


dijous, 14 de setembre de 2017

Activitat frenètica per avortar el referèndum

L'altre dia vaig estar a punt d'escriure un tuit sobre la semblança entre la imatge del fiscal general amenaçant els ajuntaments favorables a la celebració del referèndum i la que ens va oferir Carlos Arias Navarro anunciant la mort del dictador.
Avui hi ha massa coses que ens recorden els temps del franquisme i això vol dir que la nostra democràcia no ha avançat tant de com ens volen fer creure. De fet els governants espanyols actuals, amb el suport de C's, són els hereus d'aquells anys que alguns crèiem superats, però no.
Arran de la tenacitat del govern català, amb el president Puigdemont al capdavant, les mesures que va prenent el govern espanyol i el fiscal general resulten patètiques, i farien riure si no fos que ho pensen de veritat i han perdut el seny. Només el seu orgull els permet anar buscant la manera de posar impediments. Crec que mai s'havien imaginat que els costaria tant i a costa de deixar la seva reputació molt tocada, tant a nivell espanyol com internacional.
Independentment del que arribi a succeir el dia 1 d'octubre, l'endemà la situació no tornarà a la normalitat que voldria el govern espanyol. Els deures quedaran per fer i ningú no podrà abaixar la guàrdia, perquè el procés no haurà mort.
Sembla estrany que el PSOE, i evidentment el PSC, no s'adonin que han equivocat el camí. I amb això no vull dir que haguessin de defensar el referèndum, que ja m'agradaria, sinó simplement haver marcat distàncies amb el PP i C's. D'ara en endavant, tot el que puguin fer serà a remolc del lideratge del PP i la possibilitat de ser una alternativa de govern a Espanya, encara s'allunyarà més. És una llàstima!

dimecres, 13 de setembre de 2017

La por a sentir-te sol

Aquests moments que vivim políticament a Catalunya és bo reflexionar sobre el valor i el mèrit d'assumir responsabilitats que van més enllà de l'actuació diària i que no sempre som capaços d'apreciar en les altres persones.
Som moltes les persones que hem pres un posicionament en relació al referèndum i el nostre compromís social i polític, però no tots assumim la mateixa responsabilitat ni, per tant, estem exposats als mateixos perills i conseqüències.
Alcaldes com la nostra alcaldessa, que han optat per seguir els acords del Parlament català, tots ells anul·lats pel Tribunal Constitucional, s'enfronten a penes d'inhabilitació i sancions econòmiques i qui si sap si també a penes de presó. Tot això per defensar-ho amb coratge, encara que algú dirà amb irresponsabilitat, sense tenir cap garantia de poder aconseguir celebrar el referèndum, que és el seu objectiu.
Actituds com aquestes no són normals i passen en circumstàncies molt especials, potser una vegada a la vida, si és que passen, però sí que hauria de ser més habitual veure els nostres polítics defensar amb més interès i empenta les voluntats dels vilatans, i això no sempre succeeix.
En la nostra vida diària tots tenim por a sentir-nos sols. És molt fàcil parlar pels altres i donar consells quan no som nosaltres qui hem de fer el pas. És molt fàcil presentar-nos al Passeig de Gràcia amb una estelada sabent que n'hi trobaren centenars de milers, però no ho és tant signar un decret a favor d'un referèndum anul·lat pel Tribunal Constitucional.
És important que tinguem molt clar el paper que hi juga cadascú i ho valorem en la seva justa mesura. Junts podem fer moltes coses i ens repartim les responsabilitats i també les conseqüències, però quan un està sol la pressió recau sobre un mateix i això no és poca cosa, i es necessita l'empara dels altres. Hi ha decisions que permeten fer marxa enrere, però n'hi ha d'altres que és molt difícil rectificar i és llavors quan s'ha d'actuar amb claredat, responsabilitat i solidaritat.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Estratègia o repressió contra el referèndum

Avui hem pogut escoltar moltes queixes d'alcaldes i regidors socialistes catalans per sentir-se insultats i pressionats. Sens dubte aquestes accions no són positives, ni agradables, i no beneficien a ningú, en tot cas als insultats que passen a figurar com a màrtirs, encara que aquesta no sigui la realitat.
El PSC, i els seus líders actuals, si fossin honestos convindrien que el català i Catalunya està oprimida per un conjunt de lleis i conxorxes juridicopolítiques que cap pacte és capaç de resoldre. Que quan el PSC parla de l'alternativa federal només ho pot fer amb el lliri a la mà, o bé enganyant la seva gent. Aquesta alternativa no és possible a Espanya, perquè només se la creu el PSC, i encara no tots. Jo també l'he defensada i la defensaria si no veiés que és impossible. Cal ser seriós i honrat.
El posicionament sobre el referèndum està emmalaltit i no es pot ser objectiu a l'hora de parlar-ne. El que sap greu, però, és que els arguments per negar la seva celebració sempre siguin els mateixos: la llei no ho permet!, com si les lleis fossin inflexibles i no es poguessin canviar. I no em val dir que s'intenti fer des del Congrés de Diputats, perquè això és una burla més de les que acostumem a patir.
Difícilment es podrà celebrar un referèndum amb garanties, però que ningú s'equivoqui, que el més que probable fracàs del referèndum no els donarà cap tipus de legitimitat perquè simplement s'han col·locat al bàndol fàcil, al bàndol de la repressió, amenaces i coaccions, al bàndol dels que ens priven fins i tot expressar-nos.
Aquests dies recordo Noruega, país que he tingut la sort de visitar enguany, i m'imagino l'alegria que de ben segur hi regnava l'any 1905 quan es varen independitzar de Suècia.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Inapropiada actitud del portaveu de Junts per Arenys

No ho he trobat correcte i no he estat l'únic, fins i tot algú que l'ha votat. El representant de Junts per Arenys i ex-alcalde, Estanis Fors, no ha aplaudit el discurs de la nostra, també seva, alcaldessa.
Per educació i perquè és la primera autoritat de la vila, el gest de negar-se a aplaudir és una demostració de la seva qualitat democràtica, que jo no comparteixo.
Jo he aplaudit l'alcalde Estanis i també a l'alcaldessa Annabel, i als ex-alcaldes Joan Enric, Fidel, Nacho, Santi, Joaquim, Miquel i Ramon. Encara que no els hagués votat, han estat els meus alcaldes i els he reconegut com a tals.
Algú pensarà que no té gaire importància, però la té. Pujol va ser el meu president, com també ho van ser Maragall, Montilla, Mas i ara Puigdemont. El respecte al càrrec que ocupen no es mereix el desaire que avui ha tingut el regidor portaveu de Junts per Arenys.
Cadascú que pensi el que vulgui i faci allò que li digui el cor o el cap. Jo sempre seré respectuós i en tot cas, això sí, lluitaré per aconseguir el canvi de persones i partits amb qui no hi tinc afinitat.
Aplaudeixo el representant del PSC perquè ha tingut un comportament correcte, malgrat hagi pogut pensar que el discurs no li agradava perquè no se'l feia propi, però no per això ha deixat d'aplaudir la seva alcaldessa. Més difícil és defensar la postura del PP que no ha participat en l'acte institucional. Crec que és un error, encara que ho pugui entendre. A ningú li agrada que el xiulin públicament, cosa que podia passar i no hauria estat la primera vegada.
Avui no tots els partits amb representació al Consistori arenyenc ho tenien fàcil, no només el PP i el PSC, sinó fins i tot ICV, sobretot després de la darrera intervenció del seu representant al Parlament català. Cadascú ha d'assumir les conseqüències i accepto que els que no formem part de cap partit polític ho tenim més fàcil, però així funciona.

diumenge, 10 de setembre de 2017

Els socialistes són a l'altre bàndol

Em permetreu que faci alguna afirmació una mica arriscada perquè caldria matisar-ho bé, però aquests dies em vénen a la memòria episodis ja viscuts en temps del dictador. Recordo una concentració a la plaça major de Vic dels "grisos", intentant evitar una reunió de l'Assemblea de Catalunya, que va contraconvocar-la en una altra ciutat.
També recordo haver de llegir entre línies els pensaments contraris a la dictadura. Llavors no podíem parlar en públic ni escriure en català, i ara encara ho podem fer, però també hi havia molts ciclostils amagats per fer còpies de proclames i convocatòries.
Tot això i més anècdotes personals reviuen en mi aquests dies de persecució malaltissa d'impressors i fabricants d'urnes. És ridícul i patètic, sobretot quan això es justifica defensant la democràcia i acusant els promotors del referèndum d'autoritaris i promotors d'una dictadura. Com es pot ser tan ximple?
El més trist de tot, repassant la història, és que en aquesta ocasió els socialistes són a l'altre bàndol. Els socialistes i una part dels militants del partit successor del PSUC. Uns partits i afiliats que varen lluitar per la llibertat d'expressió, per fer fora el dictador i portar la democràcia al nostre país.
Puc entendre que el PP i C's estiguin en contra del nostre poble i les nostres llibertats, en contra del nostre dret a decidir, però em costa molt de pair que també hi siguin el PSOE i el PSC. Em fa mal, perquè penso que no són justos amb els seus antecessors en el partit. Perquè s'han posat al costat dels descendents dels feixistes i assassins i no demostren cap tipus de diferència respecte a ells. Quin és el seu programa? Com volen convèncer que amb ells aniríem millor que no pas amb el PP i C's?
La seva actitud i la pressió autoritària de l'Estat em refermen en els meus principis democràtics i la reivindicació del dret a decidir el meu futur.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Els partits polítics han ensenyat les cartes

És injust acusar el govern català de fracturar el país, quan els acusadors han deixat sistemàticament una part de la població marginada i amb els seus drets fonamentals congelats o en perill. Puc entendre el joc entre legalitat i legitimitat, i les picabaralles que hi pugui haver, però ni accepto l'acusació de fraccionadors ni tampoc la cèlebre frase "patada a la democràcia".
Què és democràcia per al senyor Rajoy? ¿Recollir signatures per deixar sense efecte un Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament català, retallat pel Congrés de Diputats i referendat pel poble de Catalunya? Això és la democràcia que ell defensa?
¿Entén per democràcia recentralitzar el poder i limitar les competències de les institucions catalanes? Posar en perill la política d'immersió lingüística i de passada la nostra llengua pròpia? Això és democràcia?
¿La democràcia del senyor Rajoy és permetre que els corruptes continuïn manant i que ell, president del partit polític més corrupte de tota la història del país, no dimiteixi per responsabilitat i honorabilitat? ¿La democràcia del senyor Rajoy li autoritza deixar sense efecte la divisió dels tres poders i posar a mercè del poder executiu tota la maquinària judicial?
Si aquesta és la democràcia que defensa el senyor Rajoy, jo li dono de gust una bona guitza a la democràcia, perquè els meus principis són molt diferents, i per això lluito per aconseguir una societat més justa i demòcrata, però no a la manera del senyor Rajoy. No sé si la República Catalana ens ho podrà garantir, però el que sí sé és que mai podrà venir de la mà del PP, C's i PSOE, uns partits que ja han demostrat quins valors defensen i la manera com ho fan. Ara coneixem els polítics que han donat la cara.

divendres, 8 de setembre de 2017

El PSC, un partit prescindible?

Vista la situació actual i el comportament dels diferents partits polítics catalans arribes a la conclusió que, en un intent de rendibilitzar millor el vot, el PSC i ICV han esdevingut prescindibles.  El cas d’ICV era pronosticable a partir del darrer relleu de lideratge i l’acceleració en la radicalització del seu portaveu al Parlament, el senyor Coscubiela, contra tot allò que fes tuf sobiranista.
El PSC ha perdut la possibilitat de recuperar el seu tarannà al llarg de la transició, i a semblança del PSOE s’ha alineat amb la dreta espanyolista, amb l’excusa d’un model federal impossible d’aplicar a l’Estat espanyol, tirant la tovallola a qualsevol lideratge per trobar una sortida, amb garanties, per a la Catalunya oprimida i cada vegada més asfixiada.
La lluita interna dels socialistes catalans, més o menys en somort, va acabar per esclatar amb una sortida a la desesperada dels components del PSC deixant tot el lideratge a la branca PSOE que va engruixir-se amb personatges com l’alcalde de Lleida, amb un gir de 180 graus després del seu fracàs per liderar el PSC.
Caldrà veure si ERC sap recollir el testimoni de l’esquerra catalana, o bé s’entossudeix en la seva ambivalència, per intentar acontentar tothom, deixant orfe el perfil que havia caracteritzat el nostre país fins a l’arribada, amb força, del partit de Jordi Pujol.

Desconeixem quin serà el futur polític més proper, després de l’aprovació parlamentària de les lleis del referèndum i de desconnexió i les corresponents anul·lacions del Tribunal Constitucional, però cal preveure que en la primera convocatòria electoral hi haurà grans canvis en el panorama parlamentari, i aquí es veurà el rèdit de les diferents postures dels partits polítics catalans.

dijous, 7 de setembre de 2017

TV3 necessita millorar

La Mònica Planas és una periodista que escriu a la secció CríticaTV del diari ARA, i que acostumo a llegir per assabentar-me una mica de què passa pel món de la televisió i també què en pensa dels programes que he tingut ocasió de veure.
Aquesta setmana ha escrit dos articles sobre dos nous programes de TV3 i 8TV que no he tingut ocasió de veure, però que una vegada llegits, no em vénen gens de ganes de fer-ho. Es tracta de l'article dedicat al programa Tarda oberta, que substitueix Divendres, les tardes de TV3, i el programa  Catalunya directe, també en horari de tarda, però a 8TV.
Confesso que no segueixo el canal 8TV, però sí TV3, i haig de dir que no em ve de nou que es pugui fer un programa tan dolent, com comenta la Mònica, tenint en compte la davallada general en la qualitat de la nostra televisió pública. No sé si es tracta d'una casualitat, però coincideix amb el nomenament del nou director, el senyor Vicent Sanchis, que ni va entrar en bon peu, per la manera que es va nomenar, ni genera la suficient empatia per estar al capdavant d'una entitat com la televisió pública.
Tampoc li atribuiré tota la culpa, encara que quan una empresa no rutlla bé, qui en té responsabilitat és la direcció. Potser es creia que arribant i modificant quatre coses la nostra televisió faria un gir, que darrerament consideràvem tan necessari, però això no és com bufar i fer ampolles.
El programa Divendres havia acabat amb la paciència de molts des de feia molt temps, i els seus presentadors se'ns havien arribat a fer molt pesats, però si la substitució és tan dolenta com ens pinta la Mònica, potser encara trobarem a faltar l'Helena García Melero i en Tian Riba. Pel que pugui ser, trigaré uns dies a sintonitzar el programa, a veure si l'acaben de polir i no l'han de clausurar abans d'hora. 


dimecres, 6 de setembre de 2017

El Parlament català treu fum i a Madrid no hi ha bombers

Avui és obligat parlar de tot allò que està passant al Parlament català amb les lleis de desconnexió i del referèndum, i del ressò que té a Madrid, tant en el govern espanyol com en els diferents tribunals de justícia, però us haig de confessar que no he engegat ni la ràdio ni la televisió. Dic mentida, he estat escoltant Catalunya Música al cotxe, i a casa les obres que vaig comprar d'Edvard Grieg, a casa seva, que inclouen el Peer Gynt.
Llavors si no he seguit el debat parlamentari i tot l'enrenou que ha ocasionat, per què escric sobre el tema? Doncs perquè avui no es pot parlar de res més, i perquè n'estic fins al monyo de tot plegat. M'agradaria que tot hagués passat, de la manera que hagi de passar, i poder fer una composició de lloc de la situació en què ens trobarem el dia 2 d'octubre, sinó abans.
Perquè estic fart dels acusadors i dels defensors del referèndum que no són honestos i no diuen la veritat. Perquè no hi ha possibilitat de diàleg quan no hi ha arguments per negar drets, i perquè s'han d'emprar polítiques sospitoses o de tuf predemocràtic. Perquè es fan afirmacions de ser poc democràtics per part d'aquells que no donen l'oportunitat d'expressar-nos, també els que no volen la independència.
Per tot això i més, tinc ganes que passi tot i d'aquesta manera poder començar una nova etapa, amb més diversitat de temes. Jo, votaré, si em deixen, com sempre he fet des de que l'Estat ho va permetre allà el 1977. Sempre he decidit allò que en aquell moment em semblava millor o bé m'interessava més. Si no em deixen, faré el mateix que vaig haver de fer en vida del dictador. Algú que em digui on és la democràcia. Crec que s'ha extraviat!

dimarts, 5 de setembre de 2017

El sentiment de pertinença ha d'entrar bé

Avui més que cap altre dia hem sentit a parlar de la Unitat d'Espanya, i em porta a una reflexió que hauria de ser força compartida, crec jo, al marge de la ideologia i opinió de cadascú sobre Espanya, Catalunya i el seu encaix. No es tracta de defensar o atacar la unitat, sinó de parlar de com s'aconsegueix aquesta unitat, de quina manera es vol defensar, i que potser no s'està fent de la millor manera possible.
Algú m'hauria de donar un exemple d'unitat imposada que funcioni bé. Sempre he cregut que el sentiment d'unitat, d'equip, de grup... ha de ser voluntari i perquè això sigui possible s'ha d'incentivar la gent a desitjar aquesta unitat, aquest formar part d'un mateix grup, d'un equip, no pas per la força, sinó pel plaer, pel gust, per la joia de ser un d'ells. 
De la mateixa manera que en temps del dictador la prohibició de parlar en català no va poder eliminar la nostra llengua, sinó que ens animà a protegir-la, la imposició d'unitat no aconseguirà el seu objectiu, i tard o d'hora, probablement més tard del que molts voldrien, acabarà trencant-se.
Ho hem dit sempre, que si el govern espanyol volia evitar el trencament, el desencís i desafecció cap a Espanya, més que renyar-nos i posar-nos traves, el que havia de fer era mimar-nos i ajudar a sentir-nos un sol poble, amb les diferències i casuístiques que calgui. Forçar a sentir-nos espanyols, no és una bona tàctica. Com a mínim amb mi, i a molts altres com jo, no ho han aconseguit.


dilluns, 4 de setembre de 2017

Què passa amb Aung San Suu Kyi?

Les persones de carrer, quan atorguen els premis Nobel, acostumem a desconèixer els agraciats i correm a mirar el seu historial i els mèrits que els han portat a rebre aquesta nominació. Si un premi es diferencia de la majoria és el Premi Nobel de la Pau, no només perquè es lliura a Noruega, a diferència de la resta, sinó perquè els guardonats acostumen a ser més coneguts.
El fet que siguin més propers, perquè n'hem sentit a parlar abans, no vol dir que els considerem encertats, i en tenim prou mostres, una de les darreres l'ex-president dels EUA, el senyor Barack Obama, que el va rebre abans que tingués temps de fer res que ho justifiqués.
Un perfil molt corrent és de les persones que han patit presó i tortures defensant minories ètniques o religioses, i a tots ens ha semblat prou bé. Avui tenim el cas de la premi Nobel Aung San Suu Kyi, que coneixíem com havia estat tractada en els seus molts anys de captiveri i reclusió, però que darrerament llegim unes notícies que no li fan justícia. Si tot allò que passa a Birmània és cert, i si també ho és que ella ho permet, no podríem estar massa d'acord que se li mantingués el premi, i la posaríem al mateix cantó d'altres personatges que considero que no va ser un encert concedir-los-li.
Com que les notícies arriben com arriben, i al darrere hi ha molts interessos periodístics, polítics i culturals, siguem magnànims i donem-li temps perquè s'expliqui. Entretant, però, hi ha una minoria musulmana rohingya al seu país que està vivint un drama injust sense que ella, amb molt de poder polític, no sembli interessar-se'n com hauria. 

diumenge, 3 de setembre de 2017

Què hi pot fer l'ONU?

Permeteu-me que divagui una mica sobre el paper que el senyor Kim Jong-un, president de Corea del Nord, està fent darrerament, coincidint amb l'arribada d'un altre president, el senyor Trump, al capdavant dels EUA. Tothom i diu la seva i pocs són els que n'estan suficientment informats, però sí que de motius per parlar-ne ens n'està donant.
La versió fàcil seria dir que tenim una persona embogida que planta clara la resta de nacions, mirant fixament una altra persona de dubtós equilibri emocional, el senyor Trump, que es presenta com el líder d'occident, amb la mirada de reüll de Rússia i Xina, que haurien de defensar Corea del Nord, però que se'ls està escapant de les mans.
En mig de tot plegat tenim un organisme internacional que fa aigües com sempre quan se li reclamen posicionaments importants. Els europeus estem prou acostumats amb aquests organismes que a l'hora de la veritat t'adones que serveixen per a ben poca cosa. Què hi pot fer l'ONU? Amonestar el president coreà? No creieu que com a molt li faran pessigolles a la planta del peu?
Confesso que desconec el mal que l'ONU li pot arribar a fer al seu país, però dubto que això el faci tirar enrere. Vull pensar que el president coreà vol deixar constància que a Corea del Nord se l'ha de tenir en compte i refregar-li per la cara a l'altre papanates dels EUA. No crec que vulgui anar més enllà, si més no això és el que jo voldria, per evitar danys majors. Ens servirà de distracció alternativa al seguiment del procés.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Les plantes guanyen a les persones

He fullejat per alt la revista L'Agenda d'aquest mes de setembre i m'han cridat l'atenció dos articles: la zona protegida de la platja per a plantes i animals, que és en portada, i la investigació de Fors i Masgrau per uns decrets no signats, que multaven unes obres il·legals. 
No m'he cansat de repetir que a Arenys de Mar hi ha, entre altres, un problema en la interpretació de l'ecologia, el respecte a les plantes (arbres inclosos) i animals. No seré jo qui en culpi al tècnic de Medi Ambient, però que sí fa l'alcaldessa, segons el redactat de l'Agenda. En els meus escrits deia que es respectava més els arbres que no pas les persones que en rebien les conseqüències. Ara veig que no sóc sol en pensar-ho.
No sé si la paraula és obsessió, però sí que és cert que el nostre ajuntament ha destinat molts recursos en tot el que fa a la fauna i la flora, i potser seria interessant que ho posés sobre la taula i, si són tan participatius, demanés l'opinió als vilatans i escoltés les seves queixes. La llàstima que tenim els arenyencs és que l'oposició és molt benèvola i ningú diria que el govern actual està en majoria. Molt haurien de canviar les coses per començar a treure'n profit.
Quant a la investigació a l'ex-alcalde i ex-regidor d'Urbanisme cal tenir en compte la presumpció d'innocència i no acusar-los abans que el jutge. En tot cas, però, no és un tema menor i si es confirmessin els fets seria greu, no tant per sortir als diaris com per desconfiar dels polítics que obren d'una manera o altra en funció de les persones que tracten, i això no es pot permetre. Deixarem, doncs que coneguem el resultat de la investigació per opinar al respecte.

divendres, 1 de setembre de 2017

Objectivitat i seriositat de la premsa

En un món on tothom desconfia dels altres, que els rumors presideixen les tertúlies improvisades i que la corrupció surt arreu, el fet que la premsa fins ara considerada seriosa es vengui a la publicació interessada per desprestigiar governs o policies, fa que ara més que mai no puguem confiar en res. Llegim notícies i pensem si realment allò que ens diuen és cert, o bé interessa a algú que ens ho creguem.
Fins ara érem uns quants, penso que una bona colla, que desconfiàvem de tot allò que ens pogués explicar diaris com "La Razón", "ABC", "El Mundo"... però sembla ser que darrerament s'hi ha afegit "El Periódico", a part de certes editorials, com les de "La Vanguardia" o "El País", que també són sospitoses de voler adoctrinar els lectors, aquella cosa que ens acusen des d'Espanya i serveix per atacar la immersió lingüística de l'escola catalana.
En la meva, ja llarga, trajectòria lectora de diaris, he tingut entre mans diferents diaris, amb els seus periodistes, articulistes, directors i empresaris al darrere, i sempre he estat conscient que la informació que rebia no podia ser 100% objectiva, i a partir d'aquí m'he anat fent la meva composició dels fets. Probablement són més perillosos aquells diaris que amaguen grans titulars propagandistes, que no pas aquells que queden retratats el primer dia i des de la primera pàgina. Si en temps de Franco vàrem aprendre a llegir entre línies, durant la transició hem après de guardar distància entre allò que llegim i la nostra pròpia concepció del món.
Aquest equilibri necessari s'ha mantingut fins ara, i hem arribat a un punt que perilla la qualitat periodística, més destinada a convèncer que no pas a informar. La figura del defensor del lector que alguns periòdics tenen, no m'acaba de convèncer, ja que sovint actuen més a favor del diari, justificant-ne les accions, que no pas salvant el lector del perill de l'adoctrinament impulsat des de la propietat del diari.