dissabte, 30 de setembre del 2017

Un cap de setmana diferent

La pàgina de Ràdio Arenys informa que demà diumenge els arenyencs podrem votar a l'Ajuntament, al Calisay i a la sala d'exposicions de la Biblioteca, els llocs habituals de votació de les darreres eleccions. El cap de setmana no serà un cap de setmana normal, ni tampoc un simple cap de setmana electoral. Demà diumenge no sabem a qui ens trobarem dins i fora de les seus electorals.
Aquesta incògnita és una més de totes les que ens acompanyen des de fa dies. Què passarà amb el procés? Fins on arribarem i com? Tenim molt sentides les amenaces del govern espanyol, els seus fiscals i tribunals judicials, i també les paraules de tranquil·litat, però decidides, del nostre president i els seus consellers. Sumant ambdues parts ens quedem en el dubte.
Arriba un punt que ja deixa d'importar-te si el que estàs fent és una il·legalitat segons uns o un dret democràtic segons els altres. Cadascú ho ha de poder interpretar segons la seva consciència i no segons el que pugui dir una llei o una altra. Ja sé que afirmant això em decanto per un costat. Serà que tinc molt clar que desitjo, per damunt de tot, poder decidir sobre el meu futur, a dins o fora d'Espanya.
Les demostracions d'amor rebudes d'altres terres d'Espanya poden condicionar a voler sortir d'un lloc que ens tenen per allò que ens tenen i ens deixen fer allò que ells volen que fem, sense importar-los si a nosaltres ens està bé o no. Al final de tot, però, t'adones que cadascú actua i diu per allò que sap i coneix, i hem de tenir en compte quins governs tenen i, sobretot, quina premsa poden llegir. Això no els justifica, però els fa perdonar.

divendres, 29 de setembre del 2017

Ara volen reformar la Constitució, per canviar què?

Demanar la reforma de la Constitució en aquests moments és molt fàcil, queda molt bé, però cal ser seriosos i analitzar qui ho demana i per què. Demanar-ho ara és una manera de criticar aquest eixelebrats que es mobilitzen per la independència saltant-se totes les lleis i l’ordre establert, però jo em pregunto quants d’aquests estarien demanant la reforma sense aquest moviment en pro del referèndum?
Segur que una bona colla de socialistes ens demostrarien que des de fa molt temps que ho defensen, però, què han fet per aconseguir aquesta reforma? No és cert que ara es troben més valents? ¿Que potser fins i tot la moguda independentista ha fet obrir els ulls dels seus socis de la resta d’Espanya?
També hi ha qui surt dient que el referèndum no té prou garanties, però, com es pot convocar en la situació política actual? Si no tenen alternativa, que no xerrin! Sí, el referèndum ha d’estar pactat. Amb qui? ¿El govern de l’Estat i el mateix PSOE han obert cap tipus d’escletxa perquè el referèndum es pogués consensuar?

Perquè és seriós i transcendent no em poso a riure, sinó que arribo a la conclusió que hi ha moltes persones que es comporten d’una manera prepotent que resulta patètica i fins i tot menyspreable. Diguem la veritat, aquí només hi ha persones que volen independitzar-se d’Espanya, i demanen el referèndum, i persones que no volen independitzar-se ni deixar-nos-ho fer, i per això no volen posar-ho en perill permetent el referèndum. Tota la resta és una farsa que no porta en lloc.

dijous, 28 de setembre del 2017

Suport de Fors a l'alcaldessa Moreno

Si el dia 11 de setembre criticava l'actitud de l'ex-alcalde Estanis Fors quan no va aplaudir el discurs de l'alcaldessa, en l'acte institucional de la Diada, avui celebro el seu suport i escalf el dia de la declaració de l'alcaldessa davant als jutjats de Mataró, citada per haver signat el decret d'adhesió a la celebració del referèndum de diumenge vinent.
De tothom és sabut la guerra declarada entre Estanis i Annabel, des de la moció de censura que va suposar la pèrdua de l'alcaldia del primer. L'equip de govern entrant, i principalment l'alcaldessa, es varen fer ressò de diferents anomalies detectades en la gestió de l'ex-alcalde durant el seu mandat, alguna de les quals podria tractar-se d'un delicte de prevaricació.
En aquestes condicions és fàcil imaginar que la relació entre els dos alcaldes d'aquest mandat municipal no passa per bons moments, i que sigui complicat compartir uns mateixos espais, però ambdós han de ser conscients que són càrrecs electes i per sobre de tot hi ha la responsabilitat deguda a la ciutadania que els va votar. Tot això, però no treu que puguem felicitar aquest suport.
No oblidem que, com ja vaig dir el seu dia, no podem prendre'ns a la lleugera tot el que està passant, perquè segons quin sigui el resultat, hi ha qui haurà posat en perill el seu futur, no només polític, sinó també personal i familiar. Això ens ha de fer obrir els ulls i anar tots junts per evitar que les conseqüències dels actes d'aquests moments comportin problemes greus als valents que s'han posat al davant.

dimecres, 27 de setembre del 2017

De quaranta en quaranta anys no sabem si ens toca

Hem de creure que el govern català no es mou per improvisacions, sinó que ho té tot calculat. Seria molt poc seriós que abans de mobilitzar la ciutadania no hagués calculat la reacció del govern de Madrid i els seus amics fiscals, sobretot quan han passat més de tres-cents anys.
Hi ha, però qui no ho té tan clar i a mesura que s'acosta la data del referèndum entren més sospites de si tot estava calculat, o bé hi ha alguna escletxa no prevista que avortarà la seva celebració. Què faran els mossos? Són dels nostres (es pregunten uns quants)? compliran amb l'ordre constitucional i faran cas del fiscal? Quina sort que té en Rajoy de comptar amb aquest fiscal que li fa la feina bruta!
I l'Iceta què dirà diumenge el vespre? Segur que ja té els dos discursos a punt, esperant els esdeveniments per llegir-ne l'un o l'altre en funció de com vagi tot. Costa això de nadar i guardar la roba sense que no t'ho tirin en cara, oi?
En aquests moments és complicat analitzar a fons el paper d'un i altre, i no serà fins que passin uns quants mesos que no podrem treure'n conclusions i valorar qui tenia raó. M'agradaria pensar que tothom ha obrat amb consciència defensant legítimament les seves il·lusions i principis. Al final qui queda retratat és qui ha enganyat. La llàstima, però és que sovint els retrats es queden amb el poder, i has de viure quaranta anys per poder somiar en un canvi.

dimarts, 26 de setembre del 2017

La moguda universitària viscuda quaranta anys enrere

L'any vinent farà quaranta anys que em vaig llicenciar, varen ser cinc anys de carrera on no hi van faltar mogudes i corredisses davant dels "grisos", tancades de la Diagonal, a la zona universitària, amb els bancs de les facultats... En aquells moments tot era molt confús, però no m'hauria pogut imaginar que quaranta anys després els meus fills, a la universitat, es mobilitzarien contra les mesures antidemocràtiques del govern espanyol.
No pretenc comparar ambdues situacions, sinó tan sols constatar que la vida, al pas dels anys, et fa ensopegar més d'una vegada en la mateixa pedra; que no podem idealitzar ni els moviments ni els objectius aconseguits, perquè aquests se'n poden anar en orris el dia menys pensat; que la democràcia s'ha de guanyar dia rere dia i ser conscient que els egoismes i afanys de poder d'una classe dominant es confabulen perquè la majoria de la ciutadania s'agenolli als seus peus.
Després de quaranta anys de transició ens adonem que els partits polítics majoritaris són una mateixa cosa, només diferenciats per superficialitats, però que en el fons defensen perpetuar-se en el poder i jubilar-se en una empresa monopolista que els asseguri la butxaca, encara que hagin tingut un passat obrer i sindicalista.
Per naturalesa no sóc un revolucionari, però la vida t'ensenya que si vols sobreviure només tens dues opcions, deixar que et trepitgin i puguis anar fent, o bé revelar-te amb el perill de perdre-ho tot. Lluitar contra l'abús de poder de Madrid respecte a Catalunya no et garanteix una societat perfecte, però com a mínim et permet treure't de sobre una llosa que fa molts anys que suportem.

dilluns, 25 de setembre del 2017

Espanya desproveïda de policies

El proper cap de setmana poden passar moltes coses i per tant estem davant d'una gran incògnita. Ens imaginem què farà cadascú dels protagonistes, però no en tenim cap certesa. Hi ha qui és molt optimista, per un i altre costat, però també n'hi ha que ho veuen tot molt negre, sobretot entre els mobilitzats a votar en aquest referèndum d'autodeterminació.
Si una cosa tenim clara és que la concentració de policies i guàrdies civils per metre quadrat a Catalunya batrà el rècord. Per contra, a la resta d'Espanya el policies estaran sota mínims, molt atents a veure què passa a casa nostra, però al mateix temps desitjant que els delinqüents no aprofitin l'avinentesa per sortir al carrer perquè no els podrien aturar.
Sembla ser que s'han vist imatges des de poblacions del sud, acomiadant els guàrdies civils, encoratjant-los perquè ens donin una lliçó. Seran molts i amb molt de poder, però les guerres no només es guanyen amb força, sinó que la intel·ligència hi juga un paper clau. És això el que cal esperar dels polítics i ciutadans catalans, que usem la intel·ligència i no tinguem pressa.
Aquests dies, veient el posicionament del PSC, ja m'imagino què passarà el dia que s'asseguin a negociar els governs català i espanyol, que espero que succeeixi, llavors diran que acaben fent el que ells demanaven, però jo els diré que si tothom actués com ells, aquesta trobada que ara ens imaginem, no arribaria a succeir mai.
Uns hauran estat els sediciosos, exaltats i esbojarrats, però hi ha gent que si no els plantes cara no es donen per assabentats. No caiguem en la superficialitat i ens aprofitem de pujar al carro quan aquest marxa lent. Sempre hi ha algú al davant que ha mogut l'animal.

diumenge, 24 de setembre del 2017

No estic d'acord amb l'enganxada massiva de cartells

M'imagino que l'enganxada massiva de cartells per tota la vila no ha estat una iniciativa espontània, sinó que algú l'ha organitzat. Puc pensar que ha estat la secció local de l'ANC, a petició probablement de la mateixa entitat a nivell nacional, i voldria pensar que l'Ajuntament de la nostra vila no hi té res a veure. És així, oi?
Ho dic perquè no hi estic d'acord. No em sembla bé i a més em molesta. No es tracta tant de si s'han saltat la normativa local de com i on s'han de penjar els cartells publicitaris, que també, com de la mala imatge que dóna i la impressió que et fa de sentir-te pressionat, i ho dic jo que defenso que el dia 1 d'octubre es pugui votar.
Puc entendre què pensen i diran totes les persones contràries a l'organització del referèndum de diumenge vinent, estiguin en contra de la manera com s'ha fet, o estiguin en contra del referèndum pactat i el dret a decidir. No és bo donar armes perquè t'ataquin, amb raó, les accions que dus a terme. 
A mi m'agrada una vila neta i endreçada, i després de l'enganxada sense criteris d'aquest matí de diumenge, el que veig és una vila bruta, no només amb bosses amuntonades als Cinc Cantons des de dissabte a primera hora, i pudent, sinó amb cartells a façanes, fanals, portes i finestres. No, no hi estic d'acord.
Prefereixo convidar els que encara dubten a visionar documentals com el que corre per les xarxes socials: Interès d’Estat en ruta, que és interessant de veure ja que, encara que no ens ve de nou el que se’ns explica, està molt ben fet, i ja penjarem banderes i domassos als nostres balcons i finestres, i els cartells en els llocs expressos per fer-ho, mantenint una vila endreçada, sense molestar ningú.



dissabte, 23 de setembre del 2017

L'extrema dreta queda retratada

Parlar de bons i dolents seria d'una simplificació i estupidesa que no podem caure. Sempre veuràs de tot a totes bandes i la generalització sempre és mala consellera i et porta a errar en els teus plantejaments o deduccions. Malgrat això, sí que aquests dies podem veure diferents maneres de manifestar-se. Les xarxes socials ens ho il·lustren tot ensenyant les concentracions dels defensors del referèndum i contraris a l'actitud i accions del govern espanyol, i per l'altra banda les poques manifestacions de l'extrema dreta, en defensa de la Guàrdia Civil i de l'Espanya autoritària i nostàlgica del franquisme.
Repeteixo que a tot arreu hi ha de tot, però si més no els defensors de la unitat d'Espanya no crec que estiguin gaire contents amb l'actuació de les persones que representa que estan d'acord amb ells. A mi m'avergonyiria i em faria pensar molt.
Per les xarxes ja és una altra cosa. Sota l'anonimat molts es creuen autoritzats per amenaçar i insultar qui no pensa com ells, però malauradament això, sense que serveixi d'excusa, passa sempre, tant si la situació és delicada com ara, com parlant dels equips de futbol rivals. Algú diu que això és participació, jo no ho veig de la mateixa manera. 
Amenaçar Serrat perquè posa objeccions a l'1 d'octubre és un error i demostra molt poca categoria de qui ho fa, i a més deixa en mala situació les persones que defensen el referèndum. Tu pots no estar d'acord amb el plantejament de Serrat, però no pots oblidar que es tracta d'una persona amb una trajectòria demòcrata que ja voldríem per a molts.

divendres, 22 de setembre del 2017

Uns sediciosos que animen a votar

Em disculpareu si us dic que desconfio de tothom. Com que la meva formació en dret és mínima se'm fa estrany certs comportaments en nom de la llei, ja no sé si es tracta d'una interpretació interessada o bé d'un desenvolupament que em costa d'entendre. Sigui com sigui, el que és cert en aquests moments és que els interessos polítics i l'aplicació de les lleis van totalment de la mà, i allò de la divisió de poders ha passat a la història.
Fins ahir sentíem parlar de sedició en boca de la Guàrdia Civil, avui, però, ha estat la Fiscalia de l'Audiència Nacional qui l'ha utilitzat, acusant els presidents d'Òmnium i l'ANC de sediciosos. A mi no m'ho sembla, potser perquè no tingui clara la definició. Acusar de sediciós qui anima la gent a votar em resulta estrany. Algú m'ho pot aclarir?
Una altra confusió d'aquests dies és diferenciar entre "alertar" i "amenaçar". ¿El governador Millo alerta o amenaça els directors d'Instituts, si obren les portes el dia 1 d'octubre? Hi ha una expressió molt repetida, però poc assumida, que distingeix "la raó de la força" de "la força de la raó". Ja en temps d'escolarització experimentem la diferència entre els "matons" que tot ho volen acabar solucionant a bufetades, d'aquells que intenten argumentar, però que acaben amb un ull de vellut.
La tàctica de Rajoy, de deixar que l'adversari es cansi, normalment d'avorriment, en aquesta ocasió no li ha sortit prou bé, i al final ha hagut de recórrer a practicar la raó de la força. Aprofitar el seu poder militar, policial i judicial per aniquilar qui pretenia col·locar una urna, després de ser impossible dialogar.
La posició del PP i C's l'hem entès des del primer dia. Aquests darrers varen néixer precisament per atacar Catalunya, des de dins, i més tard també des de fora, però més difícil ha estat copsar el posicionament del PSOE i sobretot del PSC. L'ambigüitat que havien practicat els ha estat difícil de mantenir, i finalment han caigut en mans i territori del PP. Hauran de passar molts anys perquè puguin arribar a ser una alternativa de govern. És una llàstima, però qui la fa, la paga!

dijous, 21 de setembre del 2017

Qui ha posat benzina al foc?

És interessant llegir segons quines opinions d'articulistes i escriptors sobre l'actuació de la policia a instàncies judicials, tan emparentades amb el poder executiu espanyol. Avui us recomano l'article al diari ARA, Ja són a l'abocador de la història, de l'escriptor Suso de Toro. El subscric totalment i  felicito el seu autor per explicar les coses d'una manera tan simple i entenedora.
Realment és la ignorància del president del govern espanyol el que ens fa tan mal als catalans, però també la mala fe d'alguns polítics del PP català, persones que no han estimat mai el país i que sempre han buscat excuses per menysprear Catalunya i confondre els seus socis de Madrid. M'heu llegit més d'una vegada l'enveja respecte al País basc on sempre ha posat per davant el país, sense perdre la seva ideologia dretana. A Catalunya el PP català sempre s'ha posat al costat del PP espanyol per torpedinar les nostres lleis, institucions, cultura i llengua.
Vivim uns moments difícils que no podem destensar sota el perill de resultar esclafats per la intolerància, la falta de democràcia i la desaparició dels nostres drets civils, no ja com a poble, sinó com a persones que defensem la nostra identitat.
Hauria estat molt fàcil evitar la situació actual, i menteix qui diu que ha estat provocada pel govern català. Amb un govern espanyol mínimament intel·ligent no hauríem arribat a exigir la independència. Només quan et sents trepitjat, menystingut i arraconat, és quan decideixes aixecar el cap i prendre la iniciativa. Segur que el govern català ha pres decisions equivocades, però qui ha posat benzina al foc ha estat el PP, amb un reguitzell de ministres que em resisteixo a anomenar en aquest bloc.


dimecres, 20 de setembre del 2017

Tot el meu suport a la meva alcaldessa

Davant dels fets que s'estan succeint, d'atac obscè als drets de la ciutadania, l'agressió a la nostra llibertat d'expressió, i el menyspreu a les nostres institucions i responsables polítics, només puc protestar i denunciar l'actuació de les forces policials sota instrucció d'un president del govern espanyol que ha menystingut el sistema democràtic que, amb dificultats i perills, encara regnava a l'Estat espanyol.
Tot el meu suport a l'alcaldessa de la vila que m'ha acollit des de fa trenta-set anys, en uns moments difícils i de compromís valent vers la nació catalana, a qui no li ha tremolat el pols a l'hora de signar el seu suport a la celebració del referèndum.
Com ja avançava en un altre post, on parlava d'aquesta signatura, cal ser conscients del que representen actituds com la de la nostra alcaldessa i de més de set-cents alcaldes més, i no podem deixar de donar-los el nostre suport. De la mateixa manera que som crítics amb les seves accions, també hem de valorar positivament quan donen un pas, com l'actual, que els comporta molts problemes personals. Actituds que no podem ni tan sols exigir-los.
Aprofito el post d'avui per felicitar el PSOE la seva actitud d'ahir al Congrés de Diputats, votant en contra d'una moció totalment repressora del partit que ja anomenen l'ala extrema dreta del PP.

dimarts, 19 de setembre del 2017

Ves que la pastisseria dels pares no sigui una tapadora!

Mireu si tenen poca imaginació que tornen a insistir en acusacions gratuïtes als polítics catalans, en aquest cas el president Carles Puigdemont, per debilitar l'independentisme. Què es pensen aquesta gent? Realment es creuen que estem abduïts i ens volen fer obrir els ulls? Per què fer? Per posar-nos al costat de l'Espanya del PP, l'Espanya corrupta que s'alia amb el C's, un partit que no ha complert els seus objectius de lluitar contra la corrupció?
Cada dia fa més vergonya veure la reacció del govern espanyol i l'actitud del PSOE i els seus socis del PSC. Creieu que no els farà vergonya d'aquí a un temps repassar com han afrontat la situació actual? 
Molts catalans, o sinó uns quants, esperem que el PSC aixequi la veu per protestar contra l'actuació del govern espanyol, els seus fiscals i policies. No demanem, ni confiem que reclamin el dret a decidir, sinó simplement que no s'atempti il·legalment contra els drets dels ciutadans. És això demanar massa?
El més curiós de tot és que un govern com el del PP, el partit més corrupte en democràcia, insisteixi en acusar els altres de corrupció. Quina dèria! Han de saber que els catalans que volen anar a votar no faran cas d'aquestes acusacions, no deixaran d'anar-hi, i en certa manera és perquè ja ens han escarmentat més d'una vegada. Encara recordem les acusacions a l'ex-alcalde Trias. Vergonya!
Com podem sentir-nos units a Espanya, amb els partits polítics que hi governen, amb els jutges polititzats, amb la premsa més casposa del món occidental... No, hauria de canviar molt perquè ens sentíssim atrets. 

dilluns, 18 de setembre del 2017

Qui nega la vulneració de drets civils?

Negar que s'estan vulnerant drets civils i atacant la llibertat d'expressió és una bestiesa que es pot entendre si ve del PP i C's, perquè tots sabem de qui són hereus, però es fa molt difícil d'entendre i alhora entristeix, si t'arriba dels socialistes. La primera pregunta que et fas és com poden haver caigut tant avall? Tan malament estan que hagin de liderar aquestes declaracions? No seran ells els abduïts de qui parlava l'altre dia el fiscal general?
Oblidem-nos del motiu de tot aquest aldarull, no creieu que hi ha una extralimitació per part del govern i la fiscalia? Estic totalment convençut que la història donarà la raó als que en aquests moments denuncien una pràctica il·legal i destructora dels drets civils. La història ho dirà quan tot això haurà acabat, però així va el món.
I la història també situarà a cadascú en el lloc que es mereix. Cada partit polític haurà d'arrossegar i empassar-se les actuacions que en aquests moments ha dut a terme, i adonar-se de l'encert o error en el seu posicionament. Tots han actuat pressionats i probablement amb el cap calent i amb poca racionalitat, però els que s'ho miren des de l'altra banda de la barrera, en una posició còmode, com són C's i PSOE, tenen menys perdó que el PP que es mou per ràbia, orgull i autoritarisme. A aquests la còlera els encega i no veuen més enllà del nas.

diumenge, 17 de setembre del 2017

No és qüestió d'independència, sinó de dignitat i democràcia

Cada dia es fa més evident que, passi el que passi el dia 1 d'octubre, la situació política del nostre país no serà la mateixa. Qui cregui que prohibint la celebració del referèndum haurà solucionat el "problema" està molt equivocat. Es voti o no es voti, s'arribi a un escrutini favorable o no, el camí emprès pel Parlament català i el govern del país no té aturador, i aconseguirem una nova realitat.
Qui també es cregui que creant una comissió i debatent la possibilitat de millorar l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya n'hi ha prou per aconseguir-ho, també s'equivoca. Si s'arriba a pactar alguna cosa amb Madrid no haurà estat per l'actitud del PSC i alguns comuns o d'ICV, sinó pel cop de força del govern i la majoria del Parlament.
Per què ho dic? Doncs perquè sempre hi ha aquell qui et ve i et diu: Ja ho deia jo! aprofitant-se de la feina que han fet els altres. Amb el govern de Rajoy no hi ha debat que hi valgui, i només ensenyant les dents es pot arribar a aconseguir alguna cosa. El model federal? I per què no! però no hi arribarem només asseguts en una taula, i la demostració és palpable des de fa molts anys.
Ara, però estem lluitant per la llibertat d'expressió, i això va molt més enllà de la independència sí o no. Em sap greu que no hi hagi més queixes socialistes per la manera d'obrar del PP. Callant i beneint l'actuació de Rajoy, es posen al costat dels autoritaris i repressors, i la seva actitud dista molt de la democràcia.

dissabte, 16 de setembre del 2017

Acció i reacció

Sempre s'ha vist que quan més tenses la corda més resposta trobes a l'altre costat. Quan t'esforces a prohibir una cosa més reaccions contraries apareixen, i és per això que sovint avises que el millor és no fer-ne cas. És cert que no sempre pots restar quiet, però sí que és convenient estudiar quina ha de ser la millor resposta o acció per evitar que la reacció sigui encara més sonada i hi surtis perdent.
La tranquil·litat aparent del president català, consellers i diputats, i també de la majoria d'alcaldes del país, fa que més ciutadans reaccionin amb seguretat i energia a les provocacions de Rajoy i el fiscal general. 
Ja estem sentint opinions discordants entre la gent que mai col·locaries en el bàndol sobiranista, i això, encara que no tindrà efectes abans del dia 1 d'octubre, sí que pot servir per als dies posteriors. Ja sabem que passi el que passi el dia 1 d'octubre, hi haurà dia 2, i aquest s'haurà de programar, per ambdues bandes.
Entretant, a l'amenaça de la democràcia del PP hi ha la resposta del poble amb els seus alcaldes. Que ningú oblidi que el poble unit mai podrà perdre. La debilitat d'una reivindicació popular és la desunió. És en aquest punt on l'adversari ha de fer-hi més èmfasi. Aznar ja va dir que abans de trencar Espanya es trencaria Catalunya, i aquest ha estat l'objectiu del govern espanyol, intentar fraccionar el nostre país. Si no ho aconsegueixen haurem guanyat la batalla, i la batalla és poder votar, sí o no, però poder votar.

divendres, 15 de setembre del 2017

Tan senzill com respectar el dret a decidir

Porto una bona estona reflexionant i intentant trobar un adjectiu que m'escaigui. Què carai sóc? Un català abduït? Potser millor, un català emprenyat? O seria més encertat dir-ne un català enganyat? O encara millor, un català oprimit, explotat, pressionat...?
El fiscal general, que està de moda, ens ha advertit que el referèndum és il·legal i que som molts els catalans que estem abduïts, creient que hi ha un dret internacional que ens empara, i que això no és cert. Ens avisa que si anem a votar cometrem un delicte, i m'imagino que, a diferència del 9N, en aquesta ocasió ens poden encausar.
Si una cosa tinc clara és que em considero un català atabalat, que n'estic fins als... i que encara espero que algú, des de la resta d'Espanya m'expliqui bé els avantatges de quedar-me silent com a bon espanyol; que em garanteixi la protecció de la meva llengua i cultura, i la dels meus fills; que solucioni el greuge comparatiu del finançament i la manca d'inversions de l'Estat; que respecti les institucions catalanes i deixin de recórrer totes les lleis que s'hi aproven...
Només l'orgull caspós d'un espanyol del temps del Quixot pot explicar l'actitud de Rajoy i el PP, amb el suport del PSOE, que si hagués actuat amb intel·ligència des del primer dia, no ens trobaríem en la situació actual. Perquè els catalans tenim molt de respecte a la nostra llengua, dret i cultura, però la pressió econòmica ha jugat un paper clau per fer decantar la balança dels partidaris a la independència. Però, a més, som molts que exigim el dret a decidir, encara que sigui per continuar dins l'Espanya, però una Espanya del segle XXI i respectuosa amb tothom, també amb els catalans.


dijous, 14 de setembre del 2017

Activitat frenètica per avortar el referèndum

L'altre dia vaig estar a punt d'escriure un tuit sobre la semblança entre la imatge del fiscal general amenaçant els ajuntaments favorables a la celebració del referèndum i la que ens va oferir Carlos Arias Navarro anunciant la mort del dictador.
Avui hi ha massa coses que ens recorden els temps del franquisme i això vol dir que la nostra democràcia no ha avançat tant de com ens volen fer creure. De fet els governants espanyols actuals, amb el suport de C's, són els hereus d'aquells anys que alguns crèiem superats, però no.
Arran de la tenacitat del govern català, amb el president Puigdemont al capdavant, les mesures que va prenent el govern espanyol i el fiscal general resulten patètiques, i farien riure si no fos que ho pensen de veritat i han perdut el seny. Només el seu orgull els permet anar buscant la manera de posar impediments. Crec que mai s'havien imaginat que els costaria tant i a costa de deixar la seva reputació molt tocada, tant a nivell espanyol com internacional.
Independentment del que arribi a succeir el dia 1 d'octubre, l'endemà la situació no tornarà a la normalitat que voldria el govern espanyol. Els deures quedaran per fer i ningú no podrà abaixar la guàrdia, perquè el procés no haurà mort.
Sembla estrany que el PSOE, i evidentment el PSC, no s'adonin que han equivocat el camí. I amb això no vull dir que haguessin de defensar el referèndum, que ja m'agradaria, sinó simplement haver marcat distàncies amb el PP i C's. D'ara en endavant, tot el que puguin fer serà a remolc del lideratge del PP i la possibilitat de ser una alternativa de govern a Espanya, encara s'allunyarà més. És una llàstima!

dimecres, 13 de setembre del 2017

La por a sentir-te sol

Aquests moments que vivim políticament a Catalunya és bo reflexionar sobre el valor i el mèrit d'assumir responsabilitats que van més enllà de l'actuació diària i que no sempre som capaços d'apreciar en les altres persones.
Som moltes les persones que hem pres un posicionament en relació al referèndum i el nostre compromís social i polític, però no tots assumim la mateixa responsabilitat ni, per tant, estem exposats als mateixos perills i conseqüències.
Alcaldes com la nostra alcaldessa, que han optat per seguir els acords del Parlament català, tots ells anul·lats pel Tribunal Constitucional, s'enfronten a penes d'inhabilitació i sancions econòmiques i qui si sap si també a penes de presó. Tot això per defensar-ho amb coratge, encara que algú dirà amb irresponsabilitat, sense tenir cap garantia de poder aconseguir celebrar el referèndum, que és el seu objectiu.
Actituds com aquestes no són normals i passen en circumstàncies molt especials, potser una vegada a la vida, si és que passen, però sí que hauria de ser més habitual veure els nostres polítics defensar amb més interès i empenta les voluntats dels vilatans, i això no sempre succeeix.
En la nostra vida diària tots tenim por a sentir-nos sols. És molt fàcil parlar pels altres i donar consells quan no som nosaltres qui hem de fer el pas. És molt fàcil presentar-nos al Passeig de Gràcia amb una estelada sabent que n'hi trobaren centenars de milers, però no ho és tant signar un decret a favor d'un referèndum anul·lat pel Tribunal Constitucional.
És important que tinguem molt clar el paper que hi juga cadascú i ho valorem en la seva justa mesura. Junts podem fer moltes coses i ens repartim les responsabilitats i també les conseqüències, però quan un està sol la pressió recau sobre un mateix i això no és poca cosa, i es necessita l'empara dels altres. Hi ha decisions que permeten fer marxa enrere, però n'hi ha d'altres que és molt difícil rectificar i és llavors quan s'ha d'actuar amb claredat, responsabilitat i solidaritat.

dimarts, 12 de setembre del 2017

Estratègia o repressió contra el referèndum

Avui hem pogut escoltar moltes queixes d'alcaldes i regidors socialistes catalans per sentir-se insultats i pressionats. Sens dubte aquestes accions no són positives, ni agradables, i no beneficien a ningú, en tot cas als insultats que passen a figurar com a màrtirs, encara que aquesta no sigui la realitat.
El PSC, i els seus líders actuals, si fossin honestos convindrien que el català i Catalunya està oprimida per un conjunt de lleis i conxorxes juridicopolítiques que cap pacte és capaç de resoldre. Que quan el PSC parla de l'alternativa federal només ho pot fer amb el lliri a la mà, o bé enganyant la seva gent. Aquesta alternativa no és possible a Espanya, perquè només se la creu el PSC, i encara no tots. Jo també l'he defensada i la defensaria si no veiés que és impossible. Cal ser seriós i honrat.
El posicionament sobre el referèndum està emmalaltit i no es pot ser objectiu a l'hora de parlar-ne. El que sap greu, però, és que els arguments per negar la seva celebració sempre siguin els mateixos: la llei no ho permet!, com si les lleis fossin inflexibles i no es poguessin canviar. I no em val dir que s'intenti fer des del Congrés de Diputats, perquè això és una burla més de les que acostumem a patir.
Difícilment es podrà celebrar un referèndum amb garanties, però que ningú s'equivoqui, que el més que probable fracàs del referèndum no els donarà cap tipus de legitimitat perquè simplement s'han col·locat al bàndol fàcil, al bàndol de la repressió, amenaces i coaccions, al bàndol dels que ens priven fins i tot expressar-nos.
Aquests dies recordo Noruega, país que he tingut la sort de visitar enguany, i m'imagino l'alegria que de ben segur hi regnava l'any 1905 quan es varen independitzar de Suècia.

dilluns, 11 de setembre del 2017

Inapropiada actitud del portaveu de Junts per Arenys

No ho he trobat correcte i no he estat l'únic, fins i tot algú que l'ha votat. El representant de Junts per Arenys i ex-alcalde, Estanis Fors, no ha aplaudit el discurs de la nostra, també seva, alcaldessa.
Per educació i perquè és la primera autoritat de la vila, el gest de negar-se a aplaudir és una demostració de la seva qualitat democràtica, que jo no comparteixo.
Jo he aplaudit l'alcalde Estanis i també a l'alcaldessa Annabel, i als ex-alcaldes Joan Enric, Fidel, Nacho, Santi, Joaquim, Miquel i Ramon. Encara que no els hagués votat, han estat els meus alcaldes i els he reconegut com a tals.
Algú pensarà que no té gaire importància, però la té. Pujol va ser el meu president, com també ho van ser Maragall, Montilla, Mas i ara Puigdemont. El respecte al càrrec que ocupen no es mereix el desaire que avui ha tingut el regidor portaveu de Junts per Arenys.
Cadascú que pensi el que vulgui i faci allò que li digui el cor o el cap. Jo sempre seré respectuós i en tot cas, això sí, lluitaré per aconseguir el canvi de persones i partits amb qui no hi tinc afinitat.
Aplaudeixo el representant del PSC perquè ha tingut un comportament correcte, malgrat hagi pogut pensar que el discurs no li agradava perquè no se'l feia propi, però no per això ha deixat d'aplaudir la seva alcaldessa. Més difícil és defensar la postura del PP que no ha participat en l'acte institucional. Crec que és un error, encara que ho pugui entendre. A ningú li agrada que el xiulin públicament, cosa que podia passar i no hauria estat la primera vegada.
Avui no tots els partits amb representació al Consistori arenyenc ho tenien fàcil, no només el PP i el PSC, sinó fins i tot ICV, sobretot després de la darrera intervenció del seu representant al Parlament català. Cadascú ha d'assumir les conseqüències i accepto que els que no formem part de cap partit polític ho tenim més fàcil, però així funciona.

diumenge, 10 de setembre del 2017

Els socialistes són a l'altre bàndol

Em permetreu que faci alguna afirmació una mica arriscada perquè caldria matisar-ho bé, però aquests dies em vénen a la memòria episodis ja viscuts en temps del dictador. Recordo una concentració a la plaça major de Vic dels "grisos", intentant evitar una reunió de l'Assemblea de Catalunya, que va contraconvocar-la en una altra ciutat.
També recordo haver de llegir entre línies els pensaments contraris a la dictadura. Llavors no podíem parlar en públic ni escriure en català, i ara encara ho podem fer, però també hi havia molts ciclostils amagats per fer còpies de proclames i convocatòries.
Tot això i més anècdotes personals reviuen en mi aquests dies de persecució malaltissa d'impressors i fabricants d'urnes. És ridícul i patètic, sobretot quan això es justifica defensant la democràcia i acusant els promotors del referèndum d'autoritaris i promotors d'una dictadura. Com es pot ser tan ximple?
El més trist de tot, repassant la història, és que en aquesta ocasió els socialistes són a l'altre bàndol. Els socialistes i una part dels militants del partit successor del PSUC. Uns partits i afiliats que varen lluitar per la llibertat d'expressió, per fer fora el dictador i portar la democràcia al nostre país.
Puc entendre que el PP i C's estiguin en contra del nostre poble i les nostres llibertats, en contra del nostre dret a decidir, però em costa molt de pair que també hi siguin el PSOE i el PSC. Em fa mal, perquè penso que no són justos amb els seus antecessors en el partit. Perquè s'han posat al costat dels descendents dels feixistes i assassins i no demostren cap tipus de diferència respecte a ells. Quin és el seu programa? Com volen convèncer que amb ells aniríem millor que no pas amb el PP i C's?
La seva actitud i la pressió autoritària de l'Estat em refermen en els meus principis democràtics i la reivindicació del dret a decidir el meu futur.

dissabte, 9 de setembre del 2017

Els partits polítics han ensenyat les cartes

És injust acusar el govern català de fracturar el país, quan els acusadors han deixat sistemàticament una part de la població marginada i amb els seus drets fonamentals congelats o en perill. Puc entendre el joc entre legalitat i legitimitat, i les picabaralles que hi pugui haver, però ni accepto l'acusació de fraccionadors ni tampoc la cèlebre frase "patada a la democràcia".
Què és democràcia per al senyor Rajoy? ¿Recollir signatures per deixar sense efecte un Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament català, retallat pel Congrés de Diputats i referendat pel poble de Catalunya? Això és la democràcia que ell defensa?
¿Entén per democràcia recentralitzar el poder i limitar les competències de les institucions catalanes? Posar en perill la política d'immersió lingüística i de passada la nostra llengua pròpia? Això és democràcia?
¿La democràcia del senyor Rajoy és permetre que els corruptes continuïn manant i que ell, president del partit polític més corrupte de tota la història del país, no dimiteixi per responsabilitat i honorabilitat? ¿La democràcia del senyor Rajoy li autoritza deixar sense efecte la divisió dels tres poders i posar a mercè del poder executiu tota la maquinària judicial?
Si aquesta és la democràcia que defensa el senyor Rajoy, jo li dono de gust una bona guitza a la democràcia, perquè els meus principis són molt diferents, i per això lluito per aconseguir una societat més justa i demòcrata, però no a la manera del senyor Rajoy. No sé si la República Catalana ens ho podrà garantir, però el que sí sé és que mai podrà venir de la mà del PP, C's i PSOE, uns partits que ja han demostrat quins valors defensen i la manera com ho fan. Ara coneixem els polítics que han donat la cara.

divendres, 8 de setembre del 2017

El PSC, un partit prescindible?

Vista la situació actual i el comportament dels diferents partits polítics catalans arribes a la conclusió que, en un intent de rendibilitzar millor el vot, el PSC i ICV han esdevingut prescindibles.  El cas d’ICV era pronosticable a partir del darrer relleu de lideratge i l’acceleració en la radicalització del seu portaveu al Parlament, el senyor Coscubiela, contra tot allò que fes tuf sobiranista.
El PSC ha perdut la possibilitat de recuperar el seu tarannà al llarg de la transició, i a semblança del PSOE s’ha alineat amb la dreta espanyolista, amb l’excusa d’un model federal impossible d’aplicar a l’Estat espanyol, tirant la tovallola a qualsevol lideratge per trobar una sortida, amb garanties, per a la Catalunya oprimida i cada vegada més asfixiada.
La lluita interna dels socialistes catalans, més o menys en somort, va acabar per esclatar amb una sortida a la desesperada dels components del PSC deixant tot el lideratge a la branca PSOE que va engruixir-se amb personatges com l’alcalde de Lleida, amb un gir de 180 graus després del seu fracàs per liderar el PSC.
Caldrà veure si ERC sap recollir el testimoni de l’esquerra catalana, o bé s’entossudeix en la seva ambivalència, per intentar acontentar tothom, deixant orfe el perfil que havia caracteritzat el nostre país fins a l’arribada, amb força, del partit de Jordi Pujol.

Desconeixem quin serà el futur polític més proper, després de l’aprovació parlamentària de les lleis del referèndum i de desconnexió i les corresponents anul·lacions del Tribunal Constitucional, però cal preveure que en la primera convocatòria electoral hi haurà grans canvis en el panorama parlamentari, i aquí es veurà el rèdit de les diferents postures dels partits polítics catalans.

dijous, 7 de setembre del 2017

TV3 necessita millorar

La Mònica Planas és una periodista que escriu a la secció CríticaTV del diari ARA, i que acostumo a llegir per assabentar-me una mica de què passa pel món de la televisió i també què en pensa dels programes que he tingut ocasió de veure.
Aquesta setmana ha escrit dos articles sobre dos nous programes de TV3 i 8TV que no he tingut ocasió de veure, però que una vegada llegits, no em vénen gens de ganes de fer-ho. Es tracta de l'article dedicat al programa Tarda oberta, que substitueix Divendres, les tardes de TV3, i el programa  Catalunya directe, també en horari de tarda, però a 8TV.
Confesso que no segueixo el canal 8TV, però sí TV3, i haig de dir que no em ve de nou que es pugui fer un programa tan dolent, com comenta la Mònica, tenint en compte la davallada general en la qualitat de la nostra televisió pública. No sé si es tracta d'una casualitat, però coincideix amb el nomenament del nou director, el senyor Vicent Sanchis, que ni va entrar en bon peu, per la manera que es va nomenar, ni genera la suficient empatia per estar al capdavant d'una entitat com la televisió pública.
Tampoc li atribuiré tota la culpa, encara que quan una empresa no rutlla bé, qui en té responsabilitat és la direcció. Potser es creia que arribant i modificant quatre coses la nostra televisió faria un gir, que darrerament consideràvem tan necessari, però això no és com bufar i fer ampolles.
El programa Divendres havia acabat amb la paciència de molts des de feia molt temps, i els seus presentadors se'ns havien arribat a fer molt pesats, però si la substitució és tan dolenta com ens pinta la Mònica, potser encara trobarem a faltar l'Helena García Melero i en Tian Riba. Pel que pugui ser, trigaré uns dies a sintonitzar el programa, a veure si l'acaben de polir i no l'han de clausurar abans d'hora. 


dimecres, 6 de setembre del 2017

El Parlament català treu fum i a Madrid no hi ha bombers

Avui és obligat parlar de tot allò que està passant al Parlament català amb les lleis de desconnexió i del referèndum, i del ressò que té a Madrid, tant en el govern espanyol com en els diferents tribunals de justícia, però us haig de confessar que no he engegat ni la ràdio ni la televisió. Dic mentida, he estat escoltant Catalunya Música al cotxe, i a casa les obres que vaig comprar d'Edvard Grieg, a casa seva, que inclouen el Peer Gynt.
Llavors si no he seguit el debat parlamentari i tot l'enrenou que ha ocasionat, per què escric sobre el tema? Doncs perquè avui no es pot parlar de res més, i perquè n'estic fins al monyo de tot plegat. M'agradaria que tot hagués passat, de la manera que hagi de passar, i poder fer una composició de lloc de la situació en què ens trobarem el dia 2 d'octubre, sinó abans.
Perquè estic fart dels acusadors i dels defensors del referèndum que no són honestos i no diuen la veritat. Perquè no hi ha possibilitat de diàleg quan no hi ha arguments per negar drets, i perquè s'han d'emprar polítiques sospitoses o de tuf predemocràtic. Perquè es fan afirmacions de ser poc democràtics per part d'aquells que no donen l'oportunitat d'expressar-nos, també els que no volen la independència.
Per tot això i més, tinc ganes que passi tot i d'aquesta manera poder començar una nova etapa, amb més diversitat de temes. Jo, votaré, si em deixen, com sempre he fet des de que l'Estat ho va permetre allà el 1977. Sempre he decidit allò que en aquell moment em semblava millor o bé m'interessava més. Si no em deixen, faré el mateix que vaig haver de fer en vida del dictador. Algú que em digui on és la democràcia. Crec que s'ha extraviat!

dimarts, 5 de setembre del 2017

El sentiment de pertinença ha d'entrar bé

Avui més que cap altre dia hem sentit a parlar de la Unitat d'Espanya, i em porta a una reflexió que hauria de ser força compartida, crec jo, al marge de la ideologia i opinió de cadascú sobre Espanya, Catalunya i el seu encaix. No es tracta de defensar o atacar la unitat, sinó de parlar de com s'aconsegueix aquesta unitat, de quina manera es vol defensar, i que potser no s'està fent de la millor manera possible.
Algú m'hauria de donar un exemple d'unitat imposada que funcioni bé. Sempre he cregut que el sentiment d'unitat, d'equip, de grup... ha de ser voluntari i perquè això sigui possible s'ha d'incentivar la gent a desitjar aquesta unitat, aquest formar part d'un mateix grup, d'un equip, no pas per la força, sinó pel plaer, pel gust, per la joia de ser un d'ells. 
De la mateixa manera que en temps del dictador la prohibició de parlar en català no va poder eliminar la nostra llengua, sinó que ens animà a protegir-la, la imposició d'unitat no aconseguirà el seu objectiu, i tard o d'hora, probablement més tard del que molts voldrien, acabarà trencant-se.
Ho hem dit sempre, que si el govern espanyol volia evitar el trencament, el desencís i desafecció cap a Espanya, més que renyar-nos i posar-nos traves, el que havia de fer era mimar-nos i ajudar a sentir-nos un sol poble, amb les diferències i casuístiques que calgui. Forçar a sentir-nos espanyols, no és una bona tàctica. Com a mínim amb mi, i a molts altres com jo, no ho han aconseguit.