Em pensava que era una broma

M’he acostumat a no creure allò que veig a les xarxes socials encara que siguin coses creïbles. De seguida que puc busco un diari digital de confiança per veure si parla del tema i, d’aquesta manera, descobrir la veritat. Hi ha fets que d’entrada dones per falsos i ja no t’entretens a comprovar la veracitat.

Avui m’ha passat quan algú deia que una trucada del president dels EUA al president de la FIFA havia aconseguit anul·lar la targeta vermella a un jugador nord-americà. Era un acudit massa dolent i gens creïble. La meva sorpresa ha estat quan llegint les notícies del dia, el diari ARA es feia de ressò d’aquesta notícia. No m’ho podia creure!

Us confesso que no vaig a favor de cap equip del mundial, i si els millors són els dels EUA, endavant, que guanyin el mundial, però que sigui possible que la trucada d’un president d’un Estat interfereixi en les resolucions de la competició és molt greu. Estic convençut que a un altre president d’un altre Estat no li haurien fet cas.

La prepotència del president nord-americà s’alimenta de persones com el president de la FIFA o la senyora Ursula von der Leyen, i molts d’altres dirigents polítics incapaços d’enfrontar-se a un bocamoll amb molt de poder, però que actua al marge de l’ètica i la moral. Mentre hi hagi gent tan dèbil i dependent dels poders fàctics, personatges com Trump s’aniran reproduint.

Encara hi ha qui se sorprèn?

Us haig de confessar que em fa molta mandra parlar de Trump, permeteu-me, però, que comenti la meva estranyesa perquè hi hagi gent que se sorprengui de tot el que fa el reelegit president. Podem ignorar què farà demà, però sabem sobradament la línia que segueix i fins on vol arribar. 

De moment està aconseguint que cada dia sigui notícia, no només als EUA, sinó arreu del món. Cada nit, quan apaga els llums de l'habitació, fa un recordatori de totes les decisions que ha pres i signat, i es vanagloria dels efectes i reaccions del món mundial. 

—Soc l'amo del món!

S'ha envoltat d'aduladors i homes de poder i diners, que han de permetre totes les seves extravagàncies que també els afavoreixen. Un home sol no pot enfrontar-se al món, per més Trump que sigui, però ja té qui li fa costat per treure'n els màxims beneficis personals.

Que tremolin els ucraïnesos, amb el seu president al capdavant. Que no badi el primer ministre israelià, si no vol perdre la poltrona. Que es calcin els nord-americans, també els que el varen votar, perquè no tindrà cap consideració vers ells. El seu lema, disfressat, és embutxaca que fa fort!

Estem condemnats a aguantar les seves estridències durant quatre anys, si no troba la manera d'allargar-ho a l'estil Putin. Entretant haurem de mirar d'estalviar-nos tots els problemes que puguem, trampejant la situació, i esperar que les destrosses no siguin irreversibles.

Algú s'estranya de tot el que està passant? La lliçó que ens ensenya la història no és prou clara i entenedora per no fer res que eviti tantes bajanades?

Prometo trigar unes quantes setmanes a tornar a parlar d'ell. En aquest lapse de temps veurem coses que no ens hauríem imaginat, però que no ens sorprendran venint d'on venen. Ens ha tocat viure aquest moment!

Bufetada d'Arenys en Comú a l'alcaldessa

Ahir dimecres l'Assemblea local d'Arenys en Comú va decidir sortir del govern municipal i passar a l'oposició. El motiu que esgrimeixen és la decisió unilateral de l'alcaldessa Annabel Moreno de retirar la delegació de competències a la regidora de la CUP, Ona Curto, sense haver intentar cap tipus de diàleg. Una decisió que es pot interpretar en clau electoralista.

De ben segur que Annabel Moreno no esperava que Arenys en Comú trenqués el pacte de govern, i això ho avalaria el fet que, abans de fer pública la retirada de competències delegades a la portaveu de la CUP, hagués contactar amb el PSC per intentar assegurar la governabilitat de la vila. Amb la retirada del pacte d'Arenys en Comú, després que un dia abans ho hagués fet la CUP, l'alcaldessa queda en minoria i haurà de trampejar la situació fins a finals del mandat.

Com que de ben segur no hi haurà moció de censura per fer fora l'alcaldessa, el seu càrrec no perillarà i el mes de maig es presentarà a les eleccions amb la intenció de revalidar el càrrec, sempre i quan els vilatans i vilatanes li donin suport suficient per obtenir la desitjada majoria.

Si una cosa s'ha criticat a l'actual alcaldessa és la seva falta d'empatia i de no escoltar les veus crítiques cap a la seva gestió. Ha estat una pràctica impossible la resposta a les instàncies que la població ha presentat al Registre Municipal durant tot el mandat. La decisió presa per intentar salvar els mobles davant la crítica continuada sobre la brutícia i la gestió de la recollida selectiva de la brossa, no sembla haver obtingut el fruit esperat. Retirar la delegació a la CUP no li ha sortit de franc, i ara haurà de governar en minoria fins al final del mandat.

ERC pot fer front la resta del mandat en solitari, i no cal dir que tots esperem que ho faci amb encert, millorant tota la gestió que s'ha criticat fins ara. Difícilment millorarà l'atenció personalitzada cap a vilatans crítics, però no és una circumstància que de moment els preocupi gaire. No cal dir que tots els partits polítics arenyencs estaran preparant l'estratègia per encarar les properes eleccions de la manera més favorable possible. El PSC té molt a decidir i pot condicionar el seu futur en funció de quin sigui el paper que vulgui jugar fins al final del mandat.

La política local s'ha tornat interessant, amb unes decisions preses per les assemblees dels partits polítics que han sorprès a més d'un. Potser a qui més a la pròpia alcaldessa i el seu grup municipal. Els arenyencs, però el que desitgem és que no estiguem deu mesos més aturats, sinó que el govern municipal, amb la força que tingui, i amb la lleialtat institucional que se suposa a la resta de forces polítiques de l'oposició, gestioni correctament l'ajuntament, i millori la convivència i salut democràtica de la vila.

La pandèmia i els líders autoritaris

El comentari d'avui és sobre l'article que reprodueix el diari ARA, amb Copyright The New York Times, d'Ivan Krastev, president del Centre d'Estratègies Liberals de Sofia. El tema gira al voltant dels líders autoritaris i explica quel no els va bé aquest tipus de crisis, perquè no les han creat ells.

Em sembla un bon argument i que ho podem contrastar amb la realitat. Podem posar l'exemple en Trump, Putin, Bolsonaro... tenim prou exemples per veure que són uns dirigents autoritaris, voltats de polèmiques que ells mateixos han creat, i que els va prou bé per continuar governant els seus països. 

Per què no els ha anat bé la pandèmia del coronavirus? Doncs perquè els posa en la mateixa situació d'altres dirigents democràtics, i se'ls pot comparar els resultats obtinguts. Deixen de controlar la crisi, i els posa al mateix nivell. Han de competir, i això els pot fer perdre prestigi. Automàticament busquen qualsevol cosa perquè la gent es despisti i no es fixi tant en la pandèmia.

M'ha semblat una bona reflexió, i el que és més preocupant és que cada vegada hi ha més exemples al món. No es tracta de països irrellevants, sinó que estem parlant de països com els EUA. Ningú s'ho hauria pogut imaginar abans de Trump. Tots pensàvem que era cosa de països sud-americans, asiàtics... però que la principal potència del món estigués en mans d'un impresentable, autoritari i que poses en dubte la democràcia als EUA, ens ha vingut de nou. Ens ha sorprès molt. Ho podíem entendre de Rússia o ara a Bielorússia, 

Us recomano la lectura, perquè és un escrit molt planer, que no té grans pretensions, però et fa entendre el comportament d'aquests dirigents, que cada vegada en són més, i que posen en perill l'estabilitat democràtica i social del nostre planeta. Aprofiteu-ho per llegir l'article d'en David Fernàndez, que també està bé, i ens refresca la memòria.

Desconcertat amb les decisions judicials a Espanya

Ja m'hi he referit altres vegades i ho repeteixo novament, que els meus coneixements en dret penal són molt escassos i m'haig de refiar del que llegeixo al respecte. Crec que tenim uns llicenciats molt competents que il·lustren tot el que està passant en els judicis paral·lels d'aquests dies, per a diferents causes. Dit això tinc ganes de comentar la meva sorpresa amb la decisió del magistrat que presideix el judici al senyor Sandro Rosell. 

Desconec el fons de l'acusació i per això no hi puc entrar, però em sorprèn com una persona pot estar tancada provisionalment més de dos anys, i a les poques hores d'iniciar el judici, amb unes breus declaracions, el jutge li doni llibertat provisional a l'espera de la sentència, que pot ser condemnatòria o no.

És normal passar dos anys a la presó en situació preventiva? És lògic que després de dos anys se li doni la llibertat provisional? Qui ho ha fet i malament? o tot és correcte? No s'hauria d'indemnitzar a aquesta persona, pels dos anys pres, encara que després la sentència el condemni?

Paral·lelament a aquest cas hi ha el macro judici del 20 de setembre de 2017. El fet que l'acusació fos de rebel·lió se'ls està jutjant al Tribunal Suprem i han estat més d'un any a la presó preventiva. Si queda tan clar des d'ara que la rebel·lió no ha existit, no se'ls hauria d'alliberar provisionalment, a l'espera de la sentència? Quins són els criteris? Al final, si es confirma que no hi ha rebel·lió, se'ls haurà d'indemnitzar?

Si a tot això hi barreges que des del primer dia les acusacions han estat presidides per l'ànim de la venjança i que la instrucció del jutge Llarena ha estat manipulada per poder-los escarmentar,  a quina conclusió podem arribar? Quin concepte de la Justícia a Espanya podem tenir?

És així com al final només se t'acut reclamar dignitat i llibertat als presos polítics.

Una altra dimensió

Avui des d’una perspectiva, mirant a muntanya des d’una finestra panoràmica esperant que passin les hores. T’adones que la vida pot ser molt diferent d’un dia per l’altre. Que mentre tu estàs fent tal cosa, no gaire lluny de tu els fets van per un altre cantó, a vegades totalment diferents.

El que més em crida l’atenció és el pas de les hores i el fet de mantenir-te al marge de tot allò que en un dia normal de la teva vida t’és tan quotidià.

La incògnita afegida és conèixer l’abast d’aquest parèntesi inesperat.

Xavier Domènech, un fart de llop

Avui hem conegut la notícia de la retirada de Xavier Domènech de la política activa. Considero que es tracta d'una sorpresa, tot i que si s'analitza a fons resulta comprensible. No es tracta tant de conèixer o no la persona a fons, ni la seva família ni entorn social, sinó tan sols examinant tot el que ha ensenyat i demostrat Xavier Domènech durant aquests darrers anys.

Sempre he pensat que la política no és agraïda i que tard o d'hora crema les persones. Aquesta meva teoria, però, no sempre es compleix ja que hi ha persones que es passen tota la seva vida fent política, i la majoria d'aquests en surten prou bé. Tot i això, jo no me n'acabo de refiar d'aquests. O són uns masoquistes o tenen la filó d'or.

Fa quatre dies Xavier Domènech rebia queixes i va provocar dimissions pel que representava d'acaparament de poder, amb acumulació de càrrecs. A casa en dirien un fart de llop, i això potser li ha provocat aquest cansament i les ganes de baixar del tren.

Admiro les persones que són honestes i humanes. No em fio de les grans patums que a sobre alliçonen. No he escrit gaire sobre en Xavier Domènech, i reconec que el poc que he escrit tampoc ha estat gaire afalagador. De totes maneres se li ha d'agrair les hores dedicades, encara que hi poguessis estar en contra. Tenim prou polítics que ataquen la sobirania i el fet diferencial català, com per posar Xavier Domènech en el grup de persones que estima el país, el coneix i ha batallat per fer-lo millor.

Enyoro antics polítics, a la recerca de l'honradesa i l'honorabilitat

És injust que els nostres polítics continuïn empresonats i exiliats. Dia rere dia observem el ridícul de la judicatura espanyola, però això no ens fa feliços perquè els volem a casa. Volem que l'estat espanyol alliberi les persones empresonades injustament, a partir d'una interpretació parcial i interessada de la justícia, que a fora d'Espanya és motiu de sorpresa i fins i tot crítica. Un estat democràtic no pot caminar de la manera que ho fa, i això és precisament el que es posa en dubte, la democràcia de l'estat espanyol.

En veurem moltes més encara que ens desesperaran, perquè com ja he dit altres vegades a Espanya no s'està fent justícia, sinó venjança per uns fets totalment democràtics que els varen deixar en ridícul. Com es podien imaginar que tenint tot el poder a les seves mans, Catalunya aconseguiria organitzar el referèndum? Això va ser un cop baix que l'estat no ha paït, i des de llavors només busca excuses per venjar-se. Una mala pràctica de l'administració de la Justícia no és la millor manera de resoldre els conflictes entre Catalunya i Espanya.

I entretant continuen sortint mostres de corrupció de polítics del PP, i també d'alts càrrecs designats pel govern espanyol. Fins i tot l'oficina antifrau resulta esquitxada de cobraments il·lícitis. Amb aquestes institucions corrompudes què pretenen fer. Cada vegada queda més clar que els nostres polítics tenen un nivell d'honradesa molt baix i també de personalitat. Enyoro antics polítics, encara que no estigués d'acord amb els seus principis, però sí amb la seva ètica, la seva honradesa i la seva honorabilitat.

Una alenada d'aire fresc del Collsacabra per continuar endavant

No sé si és per l'edat o el cansament que arrossego darrerament, cada vegada em va millor desconnectar de la civilització, de la societat que entre tots hem desmanegat i contribuït a que resulti insuportable. Aquest matí he tingut la sort de deixar-me caure per Cantonigròs i Tavertet, i la veritat és que resulta molt saludable. Poca gent, aire molt més pur, silenci assegurat, bones persones...

A vegades no es tracta d'anar gaire lluny, sinó només de canviar l'hàbit, canviar el paisatge i les persones, que ni seran millors ni pitjors, però t'ajudarà sortir de l'encasellament en què ens fiquem si no fem res per evitar-ho.

No he parlat ni pensat sobre les declaracions, sembla ser llastimoses, del president espanyol ahir davant d'un escenari arreglat, ni dels problemes de l'aeroport del Prat, o les citacions de càrrecs públics catalans per part de la Guàrdia Civil. Tot aquest entramat que ens podíem imaginar i que encara no ens ha sorprès del tot. 

Si el govern català, les forces majoritàries del Parlament i la ciutadania que vol votar en referèndum es mantenen unides, de més grosses en passaran, perquè qui ostenta el poder de veritat, hi està en contra, i farà servir tot el que està a les seves mans per evitar-ho. Si no ho aconseguís seria un ridícul que el deixaria fora de combat, i això Madrid, els socialistes i els populars no s'ho poden permetre.

Demostrar que el PP ha estat el partit més corrupte de la història espanyola no té cap mena d'importància ni conseqüències, però que quedés en evidència un govern espanyol davant l'intent de celebrar un referèndum d'autodeterminació, això no ho perdonaria ningú.

Us adoneu que... acabo d'aterrar i ja hi torno?

La lliçó de la militància socialista

Per sorpresa ahir Pedro Sánchez va escombrar la cúpula del PSOE. Certament, contra molts pronòstics no va ser Susana Díaz, la protegida de les grans patums socialistes, amb Felipe González al capdavant, qui es va fer amb la secretaria del partit, sinó que el guanyador va ser l'expulsat exsecretari, amb el suport de més del 50% dels militants.

Vist com ha anat tot plegat no se m'acut res més que insistir en la lliçó que els militants socialistes han donat als líders del passat, aquells que no han sabut retirar-se a temps, i des de l'ombra han volgut continuar movent els fils al marge de la voluntat dels militants i simpatitzants socialistes.

La resposta de la majoria dels militants socialistes ha demostrat que no varen acceptar el cop d'estat dels membres de la gestora socialista que va acabar donant suport a Rajoy a la presidència del govern espanyol, amb l'abstenció del PSOE al Congrés de Diputats. Pedro Sánchez, als ulls de molts socialistes, és qui pot recuperar el govern espanyol, amb una política diferent a la que ens ofereix el PP. Susana Díaz no és aigua clara per a la majoria de socialistes, i per això no ha guanyat. Només els socialistes andalusos li han donat suport, i això, per a defensora a ultrança de la unitat d'Espanya, és un avís important.

Pedro Sánchez té per endavant una feina important i difícil. El PSOE està en hores baixes i no només ajuntant esforços podrà sortir de l'atzucac on es troba. Caldrà enginy i no fer més passos en fals. Caldrà valorar quin paper pot i ha de jugar en el marc parlamentari i polític espanyol. No ho té gens fàcil, però al meu entendre, només amb un partit socialista fort podrem aconseguir que el partit de la corrupció, el conservadorisme i la nostàlgia franquista, desaparegui del govern d'Espanya.

Sorpresa pel nomenament del nou director de TV3

Cal ser molt curós en la presa de decisions i no sempre es fan bé les coses. El nomenament de Vicent Sanchís com a nou director de TV3 ha provocat crítiques, no només dels partits unionistes, sinó també d'independentistes. Un nomenament amb urgència d'una persona que no deixa ningú indiferent.

La figura de Sanchís és polèmica vagi on vagi i el fet de ser nomenat per dirigir una entitat pública de relleu, com és la televisió catalana, no passa desapercebut i provoca reaccions de sorpresa i també d'indignació. Que Sanchís dirigeixi TV3, en un moment convuls i de seguiment escrupolós per part de qui la critica de parcial i plataforma d'independentistes, no era, al meu entendre, la millor opció.

A les tertúlies on s'ha fet popular és un provocador que acostuma a animar-les, però no té res a veure amb dirigir una televisió pública que ha d'abastar tota la ciutadania, que és plural i diversa.

Tot i les diferències, he recordat el nomenament de l'actual director de La Vanguardia, Màrius Carol, que acostumàvem a veure a les tertúlies de TV3, amb un paper que no té res a veure amb el càrrec que ostenta. En el cas de Sanchís no es tracta d'una empresa privada, sinó pública, i d'alguna manera el canvi d'actitud que se li espera hauria de ser més radical.

La notícia ha sorgit en el mateix moment que es coneixia la sentència del cas 9N, i l'inici del judici del cas Pretòria. Això li ha tret relleu, però estic segur que no quedarà en un pou mort, sinó que en continuarem sentint a parlar. Serà capaç de dirigir la televisió que el nostre país necessita? Desitjo que el futur de TV3 sigui pròsper. Avui la televisió pública i privada a l'Estat espanyol té moltes mancances i no serveix pel que molts desitjaríem. No podem permetre que l'única televisió que es fa a casa nostra passi a engruixir el grup de la televisió brossa. 

Un egoisme que provoca moltes víctimes

Ahir vaig veure el vídeo del moment en què era tirotejat l’ambaixador rus a Ankara i em va impressionar. Estem acostumats a veure persones vives i persones mortes, però no és tan freqüent viure el moment que l’altre passa de la vida a la mort.

Les meves dues experiències han estat la mort dels meus pares, ja que he tingut la sort de ser present en el moment que deixaven de respirar.

L’enregistrament d’ahir és diferent i malgrat no ser-hi present observes com passa de la vida a la mort de manera molt expressiva. Un gest de sorpresa, de no saber què estava passant i... tot s’ha acabat.

A cada segon es produeixen diverses morts al planeta, però nosaltres vivim un temps en què moltes persones agonitzen lentament, víctimes de la injustícia, i no fem res per evitar-ho.

Ens hem convertit en uns egoistes que ignorem què passa al nostre voltant o simplement no hi donem cap importància, perquè creiem que no és cosa nostra. Ens queixem de moltes coses, però som vius. Ens preocupa el futur dels nostres fills, però els tenim sans i bons al nostre costat. Tenim la sort d’emocionar-nos amb una bella cançó, llegint o mirant una pel·lícula, i no recordem quantes persones no ho poden fer ni experimentar.

M’he negat a seguir el debat parlamentari del pressupost, perquè no estic d’acord que els partits polítics juguin amb les desgràcies dels altres. Tots diuen ser els que més pensen en els altres, però és pura hipocresia, perquè només els interessa mantenir-se en el poder.

Tot es fa de cara a l’aparador, però els poders econòmics i polítics continuaran dirigint els destins dels més pobres, encara que ho facin amb un somriure a la boca, sobretot ara que s’acosta Nadal, quan toca estar content i celebrar-ho. 

Audiència Pública sense Pla de Mandat?

Diuen que el problema de l'administració pública és la poca transparència i la gairebé nul·la avaluació dels exercicis acabats. Normalment es treballa el pla de mandat i els diferents plans d'actuació municipal, amb pocs indicadors, s'ensenya un pressupost inicial, i es passa de puntetes amb el pressupost liquidat, i encara més amb la valoració de l'exercici tancat.

A Arenys de Mar, pel que veiem aquests dies, ni tan sols es té clar el Pla de Mandat. A hores d'ara els arenyencs desconeixem quin és el Pla de Mandat del govern municipal, i tampoc el Pla d'Actuació Municipal per al 2016. No en sabem res, però demà convoquen una Audiència Pública per parlar del Pressupost 2016. Un pressupost per fer què? Està clar en què es vol invertir? I si ho tenen clar, quins són els objectius a un i a quatre anys de mandat municipal?

L'Audiència Pública a la nostra vila es converteix en una pantomima per cobrir l'expedient (ho obliga el ROM) i poder dir que els arenyencs podem participar en... en què podem participar? 

Diu el govern des del seu web municipal "...Les xifres que es presentaran no seran, però, les definitives, ja que el govern i els grups de l'oposició estan treballant plegats encara en la confecció d'aquests. El que sí podran copsar els assistents, seran les línies generals -molt similars en quant a xifres amb les de l'exercici present- i les prioritats d'actuació de cara al 2016..."

Penseu que, amb aquesta presentació, seran molts els arenyencs motivats per assistir a l'Audiència? Si us haig de ser franc, com que em parlaran del pressupost inicial, en relació a l'inicial anterior, i no el liquidat, i em diran que encara ho han de consensuar tot, m'espero a saber el final, i entretant, des de casa meva, els demano que m'expliquin el Pla de Mandat.

I l'oposició què hi pinta? La meva impressió és que es dedicarà a queixar-se durant quatre anys i a esperar a veure què passa després. Entretant el PSC valorarà la possibilitat de tornar a entrar a govern i confiar que d'aquí a quatre anys no li tirin en cara els seus simpatitzants.

Decepció, molta decepció, però en cap cas sorpresa. Amb els resultats que es varen produir el mes de maig, no es podia esperar gaire res millor.

A veure-les venir entre Catalunya i Espanya

M'imagino que ens haurem d'acostumar a l'espectacle de tennis entre el govern català i l'espanyol, sense poder-hi participar gaire. Cadascú va a la seva intentant jugar el seu paper, pensant en la ciutadania. Uns la que els ha votat i els altres la que volen que els voti. Aconseguir la unitat del PP el PSOE i C's és la millor manera que el 'problema catalan' no els perjudiqui electoralment. A Podemos els deixen de banda perquè han gosat defensar el dret a decidir. Tot un crim!

M'ha cridat l'atenció la iniciativa d'UPyD de presentar una querella criminal contra Forcadell i quatre diputats més del Parlament català. No és que pensi que no hi tinguin dret, ni que sigui una iniciativa sorpresa, sinó que em pensava que el partit ja no existia. Que havia sucumbit sota les urpes de C's.

D'aquestes iniciatives en sortiran. Hi ha pendents les del 'sindicat' Manos Limpias, que no es deixa perdre pistonada, o de Societat Civil Catalana, si han estat capaços de digerir la retirada del seu líder... I a tot això caldrà sumar-hi les amenaces, sentències i escorcolls de torn, que no deixaran tranquils ningú.

Per l'altra banda, m'imagino que hi ha un conjunt d'assessor i juristes que tenen els ulls clavats a manuals i reglaments, per trobar les escletxes que els permetin anar avançant sense prendre gaire mal. La seva destresa serà clau per anar teixint la sortida al llarg túnel del full de ruta. Nosaltres a l'expectativa. Agafar-nos-ho bé i procurar no fer cap pas en fals, però tampoc tancar-nos a l'armari. Som a la tardor i els colors, encara brillants, s'aniran enfosquint per rebre un llarg hivern.

Només la victòria del Sí permetrà avançar en les relacions Catalunya-Espanya

Avui és el darrer dia de campanya electoral, però entenc que si tinguéssim una llei electoral pròpia i pensada pels temps que corren, la campanya hauria de continuar fins diumenge a les 8h del vespre. Perquè avui la jornada de reflexió no té sentit. Les xarxes socials se l'han carregat i és ridícul que els partits polítics no puguin continuar la campanya, quan aquesta la fan tots els altres.

Com a mínim ens lliurarem dels patètics vídeos que ens han marejat entremig dels programes televisius. Veure i sentir les excentricitats d'un Iceta que no hi té res a perdre, potser sí la seva dignitat, o la hipocresia dels dirigents espanyols del PP parlant en català i dient que ens estimen, mentre aproven retallades a les entitats catalanes del Tercer sector, o les dificultats de Lluís Rabell de fer entendre què vol i què pretén, com escolanet de Pablo Iglesias. 

Menys a dir, personalment, sobre el discurs dels assenyats d'Unió, que lluiten per subsistir políticament, o de C's que sembla que juguin el seu partit més brillant, o dels partidaris de la independència, que es veuen guanyadors, a l'espera que no emergeixi la sorpresa.

Els he intentat evitar tots, i també els debats. Ho vaig dir un dia, i és que n'estic fart. Cada vegada em sento més manipulat. Els discursos són més falsos, i els polítics més hipòcrites. No em val que el president del govern espanyol es manifesti ignorant de la lletra de la Constitució, perquè sota la cara de babau hi ha una estratègia prou estudiada per anar vivint de la rifeta, i anar retallant i centralitzant la seva política.

Ens quedem en l'anècdota, però el que succeeix és prou dramàtic i perjudicial per als interessos de Catalunya. És per això que retrec la ceguesa dels amics d'ICV, que s'han venut a uns impostors que no tenen cap interès per a Catalunya, més enllà dels beneficis que en treuen. El vot a Catalunya sí que es pot, és un vot desgraciat, que no servirà per a res, ni per al canvi social desitjat, ni per a les millores de la condicions en què es tracta Catalunya. Només amb una victòria compartida de les dues opcions independentistes podran arribar les negociacions per a una nova relació entre Catalunya i Espanya.

JxA - PP, un pacte cantat des del primer dia

Com no podia ser d'una altra manera, el pacte de JxA amb el PP ja s'ha materialitzat. Es tracta d'un pacte de conveniència que afavoreix les dues formacions. Al PP perquè li dóna feina i presència al Ple municipal, i a JxA perquè d'aquesta manera s'alliberen de dues regidories que no volien i al mateix temps poden dir que no estan sols. L'únic problema és la majoria absoluta, que hauran de treballar bé per obtenir-la en moments importants com en l'aprovació del Pressupost anual.

Ningú no dubtava que el pacte es formalitzaria ben aviat. Va quedar molt clar quan l'alcalde va repartir les regidories entre els seus regidors i regidores, quedant-se momentàniament les dues que en l'anterior mandat havia delegat als regidors del PP.

Tampoc era sorpresa tenint en compte que Estanis Fors vol la gestió al marge de les ideologies. Ara caldrà veure si realment es gestiona bé i es fa feina. Diu Belén Quintero, la regidora del PP, que Recursos Humans és un dels "temes primordials a tractar durant aquest mandat". Ramon Vinyes afirmava dies enrere que no s'havia tractat bé, de manera que serà tot un repte. No es tracta només de sous, sinó d'organigrama, però sens dubte que l'equilibri dels nivells retributius és un mal son per al polític que en té la competència, en aquest cas Xavier Masgrau, però que d'anar molt coordinat amb la responsable de la Policia, un col·lectiu complicat en tots els ajuntaments atesa la seva particularitat.

El camí erràtic de Joan Herrera

Després de l'anunci del president Mas i Oriol Junqueras de celebrar les eleccions plebiscitàries el dia 27 de setembre, s'han succeït les diferents reaccions dels partits polítics catalans i espanyols, totes elles molt previsibles i reincidents. Totes elles menys les d'ICV i concretament de Joan Herrera. Aquest senyor cada dia és una sorpresa, bàsicament perquè no sap on col·locar-se i va fent proves.

Herrera declara que definitivament surt del bloc sobiranista, tot i que m'agradaria conèixer què en pensen els sobiranistes que voten i militen a ICV, que n'hi ha. Herrera s'oblida del tema i concentra esforços per trobar una sortida que els permeti continuar vius després de les properes eleccions. 

ICV sap que si no mou fitxa la seva trajectòria continuarà a la baixa fins a límits insospitats. És per això que necessita trobar un coixí on recolzar-se i té la mirada posada a Podemos, com a la seva gran salvació. A Barcelona, de cara les municipals ja té coll avall participar amb Guanyem i simpatitzants de Podemos, i tot fa pensar que seguirà el mateix camí en altres ciutats del país.

ICV desconfia d'ERC i se n'allunya, però tampoc té res a fer amb la CUP, i busca atraure els exsocialistes per configurar un front potent d'esquerres. Són conscients que han de renunciar a caminar sols, perquè el seu discurs, pobre i obsolet, no els portaria enlloc. Els meus dubtes, però, és si tots els actuals càrrecs polítics d'ICV, militants i simpatitzants, pensen el mateix, o bé si passarà una mica com en el PSC, i veurem desfilar personatges cap a altres formacions polítiques.

De Joan Herrera no n'espero gaire res, però se'm fa difícil que Dolors Camats no tregui les castanyes del foc. Em mereix tota la confiança, al marge de la sintonia que hi pugui tenir amb la seva manera d'actuar i pensar, però al meu entendre no té res a veure amb Herrera, a qui veig molt superficial, dubitatiu i canviant segons bufa el vent. 

Tindrem doncs dues tasques importants i interessants a fer: seguir l'evolució d'ICV en els propers mesos, però també a Duran i UDC, per comprovar si continuen al costat del president i CDC, i si ho fan tots o bé també es trenquen. Serà divertit!

Rajoy aconsegueix sacsejar el mapa polític català

Una enquesta que sortia avui sobre resultats electorals al Parlament de Catalunya donava la victòria pels pèls a CIU, tot i perdre gairebé 20 diputats, seguit d'ERC, sense que la suma d'aquests dos partits polítics aconsegueixi la majoria absoluta. La tercera força política era Podemos, empatats amb C's que gairebé doblava el nombre de diputats. El PP i el PSC perdien gairebé la meitat dels vots i també en perdia ICV. La CUP era qui creix més percentualment, encara que es queda en la darrera posició.

Si la intenció final del president querellat és convocar anticipadament les eleccions, la majoria absoluta caldria buscar-la amb l'ajut de la CUP, però amb la incògnita de què votarien els diputats d'Unió. És per això que per als sobiranistes no està tant clar, sobretot per la incorporació al Parlament català de Podemos i la crescuda de C's que compensa la baixada del PP.

El Partit Popular català fa temps que ha signat la seva renúncia a cap tipus de rellevància en la política catalana, en part gràcies als seus amics espanyols, amb Rajoy al capdavant, però també a la inutilitat del discurs d'Alícia Sánchez-Camacho. El nacionalisme espanyol, però continua present per la crescuda de C's que es beneficia de l'ambigüitat d'un PSC que no acaba de trobar quin és el seu paper, i a la incapacitat que ha demostrat darrerament el PP per governar el país sense l'ajuda dels jutges i magistrats.

Les dades de l'enquesta no són cap sorpresa, potser la sorpresa la tindrem el dia que anem a votar. En totes les tertúlies polítiques es dóna per fet que Podemos entrarà amb força, encara que ningú sap què faran. La seva empenta és fruit de la frustració de la gent i la incapacitat de PP i PSOE de governar per i amb la gent. El problema pot ser quan estiguin a dins i no ens puguin oferir res d'interessant.

La querella del PP no fa més que agreujar la situació política d'Espanya. El PP juga amb foc i no ho sap. No s'adonen que hi ha molta gent emprenyada i amb ganes de marxar i no són capaços d'entendre que cada vegada és més difícil tirar enrere. Els partits de l'ambigüitat, el PSC, i els que volen acontentar tothom, ICV, reben el mateix càstig que els que s'han proposat esclafar-nos, atacant la llengua, la cultura, les finances... No es tan difícil adonar-se'n.

Sorpresa davant dels canvis en l'Organigrama municipal d'Arenys

Estic molt desconnectat de la vida municipal i les poques informacions que rebo són a través de la pàgina web de Ràdio Arenys i la revista L'Agenda que, per cert, no és tan incisiva com havia estat. Suposo que és qüestió de l'edat, que ens anem fent grans.

Aquesta tarda he rebut L'Agenda de setembre i estic a mig llegir-la, però m'ha sorprès la notícia de la pàgina 2, on parla de la renúncia de Ramon Vinyes a l'Àrea de Recursos Humans, que recupera l'alcalde. Quan ho vaig llegir al web de Ràdio Arenys em va semblar entendre que la renúncia venia donada per la necessitat de dedicar-hi més temps, que en Ramon no tenia. Ho vaig entendre, sobretot perquè es parlava de la negociació d'un nou conveni col·lectiu, la qual cosa no és fàcil i necessita moltes hores.

Llegint l'article de L'Agenda, veig que es parla de discrepàncies entre Vinyes i l'alcalde que han portat al primer a la renúncia d'estar al davant de Recursos Humans. Segons diu la notícia l'organigrama que defensa l'alcalde no és el mateix que defensava el cap de llista del PSC, però el que no entenc és l'aclariment que fa L'Agenda sobre què pretenia en Ramon i què vol l'alcalde.

Si és cert que l'exalcalde Vinyes volia traspassar el Servei de Recursos Humans a la Secretària, no entenc res i penso que no rebés pressions d'algú, o bé que ha canviat molt respecte al mandat anterior. No sé si els motius que dóna l'alcalde per no fer aquest traspàs són els més encertats, però la decisió sí que la comparteixo totalment, perquè té molt sentit i està en la línia del que havíem treballat ara fa quatre anys, amb el suport de la Diputació i l'experiència de molts municipis.

Encara que en això coincideixi amb l'alcalde, sí que hi discrepo en el cas de l'Oficina d'Atenció Ciutadana (OAC). Des del principi d'aquest mandat l'Oficina ha rebut moltes patacades i ha perdut tot el relleu que havia aconseguit i que era enveja d'altres municipis. L'eliminació de l'atenció en horari de tarda i l'aturada en el treball que s'estava fent per ampliar els tràmits online i de gestió directa de l'OAC són dues mostres del menysteniment per part del govern municipal actual. Traspassar la competència de l'OAC a la Secretària és, al meu entendre un error. Ni llavors li vàrem treure al Secretari, per una qüestió personal, ni ara ho trobo malament per la persona que ocupa el càrrec de Secretària. La meva opinió és conceptual i no hi veig l'encaix adequat. No vull pas saber què passa amb la resta de l'Organigrama Municipal. Voldria creure que els responsables polítics actuals ho han pensat bé i no hauran de penedir-se.

Rajoy espera el nou líder del PSOE per defensar-se dels sobiranistes

Una de les acusacions que es fa des de Catalunya al PSOE és la seva incapacitat per desmarcar-se del PP en qüestió territorial. Per una banda és lògic que el PSOE defensi com el PP la unitat espanyola, però a alguns ens agradaria que els arguments fossin diferents. 

El PSOE ho ha intentat diverses vegades, però hi ha una llosa que pesa molt i aquesta és el suport dels ciutadans espanyols a l'hora de debatre les singularitats dels diferents territoris de l'Estat, digueu-ne autonomies, regions o nacions, per treure-li contingut polític. Davant de l'exaltació d'un fals patriotisme, el partit socialista ha caigut en la trampa i ha desaparegut en l'ombra del PP.

Avui llegia que Mariano Rajoy confiava que el futur líder del PSOE es posaria al seu costat defensant la unitat d'Espanya. Jo crec que Rajoy el que espera és que el nou líder es mulli i combati amb totes les seves forces les aspiracions sobiranistes catalanes. Si m'hagués d'escoltar, o llegir, li diria que no patís, que guanyi qui guanyi el PSOE continuarà al seu costat, amb lluites internes i passos endavant i enrere. El sentiment federal no deixa de ser una il·lusió, un miratge que no va més enllà de les campanyes electorals.

També he llegit les declaracions d'Iceta a l'entrevista que li fa Basas a l'ARA, i cal dir que el nivell és molt més alt que el seu predecessor. Una altra cosa és pensar que el PSC amb ell de líder presencial, ja que fins ara ho ha estat des del darrere de les cortines, pugui canviar en res respecte a l'etapa anterior. Balmon i gent com ell continuen al davant i encara que Iceta li reconegui un error, quan va dir que al PSC no hi cabia tothom, la idea persisteix i si hi volen gent és perquè pensin com ells.

Comencen les vacances i la tardor caurà amb una data assenyalada, el 9-N, que per a molts és una fita, per a d'altres un objectiu i per a molts més una incertesa. Els que pronostiquen el futur estan callats, perquè les seves cartes estan mudes. Ningú s'atreveix a posar la mà al foc per avançar què passarà. Ni el mateix president Mas sap com acabarà tot plegat. És una corda gruixuda que els dos equips estiren cap a casa, que no es trenca ni avança a cap dels dos costats. Si no s'enfanga el terreny no hi haurà relliscades i guanyarà qui tingui més força, espero de la raó, però si plou massa, ningú es trobarà prou segur i el resultat serà una sorpresa.