S'han canviat els papers?

El PP ha criticat la decisió del govern socialista de tornar progressivament a l'IVA del 21% a les factures de la llum i el gas, i es preocupen per la poca sensibilitat del govern per solucionar el problema de la pobresa energètica.

    Si no ens diguessin qui ha dit què segur que tots pensaríem que el govern és de dretes i l'oposició d'esquerres. Doncs no! Resulta que el PP, en la seva etapa més ancorat a l'extrema dreta, té la sensibilitat a flor de pell, i no troba bé que els rebuts de la llum i el gas, que no en podem prescindir, s'encareixin via impostos. 

    La lectura dels fets, però, no es pot quedar aquí. Hem de tenir en compte entre altres coses la pressió que es rep des d'Europa per tornar a la normalitat impositiva, sobretot tenint en compte que som un país deficitari en extrem. Però també cal afegir-hi l'oportunitat política de practicar la demagògia quan no tens responsabilitat de govern. I amb això no vull pas dir que el PSOE, i en aquest cas el govern espanyol, estigui encertat en la decisió, probablement hi hauria altres mesures a prendre en consideració que beneficiessin millor les famílies que tenen tantes dificultats per arribar a finals de mes. Dit això, però, no podem deixar de criticar la dreta del PP amb unes declaracions que no li són pròpies i que no faria mai en cas de tenir el poder a les seves mans.

    I aquest és un dels problemes que causen la desafecció ciutadana vers la política i els partits que s'alternen en el govern. Juguen amb la gent, i amb el que és més sensible i problemàtic com és l'economia d'una bona part de la població que no arriba al tall de la dignitat. Perquè ara ja no només són pobres els que no tenen feina, sinó que tot i treballant hi ha moltes persones que no aconsegueixen sobreviure, i els cal la caritat.

    Demanar que els partits polítics siguin capaços de consensuar decisions que tenen un abast a mitjà i llarg termini sembla que al nostre país és una quimera. Quan governen no tenen cap interès en escoltar l'oposició, i quan no tenen la governabilitat no paren d'exigir ser escoltats. Realment es tracta d'una conversa de sords, on cadascú va pel seu cantó sense escoltar l'altre, i així anem. Veurem com acaba tot plegat, però de moment sembla que les factures, tot i la baixada de preus de la llum, seran una mica més cares.

La dependència del preu de l'electricitat

Arran de les baixes temperatures al nostre país ha sorgit la discussió sobre l'encariment de l'electricitat. És molt clar que en un mercat d'oferta i demanda lliure la major demanda significa un increment dels preus, i això no ha de sorprendre a ningú. Una altra cosa és pensar que l'electricitat s'hagi de moure segons la llei de l'oferta i la demanda, o bé creure que en tractar-se d'un bé essencial, necessita una regulació diferent. No hi ha competència en l'oferta d'electricitat, i això fa que no hi hagi manera de controlar-ho, a no ser que estigui prevista una regulació del poder públic. 

Aquesta setmana també llegia un article sobre la pobresa energètica, en què l'articulista Xavier Roig defensava que no havíem de parlar de pobresa energètica, sinó simplement de pobresa. Arran de l'escrit hi havia certa discussió, més aviat tècnica.

El que m'interessa remarcar, però, és que davant els problemes econòmics d'una bona part de la població del nostre país, i de la impossibilitat de prescindir de l'energia elèctrica, no és molt humà que els preus puguin augmentar fruit de la llei de mercat, sinó que es fa necessari un control directe de l'administració pública, per evitar que una gran majoria de la població tingui problemes econòmics per fer front al seu cost.

La diferència entre un sistema d'organització política d'esquerres i de dretes hauria de ser precisament l'enfortiment de l'administració pública, per part dels primers, per tal de fer front la despesa que en podríem dir social, i contrarestar els efectes de la llei de mercat. A la dreta ja li està bé que l'Estat sigui pobre, i per tant defensa la supressió o reducció dels impostos, que beneficien els que més tenen, i l'esquerra s'hauria d'esforçar més per recaptar-ne més i aconseguir un Estat fort capaç de regular el mercat dels productes bàsics i imprescindibles. A la meva manera d'entendre, l'esquerra actua de manera molt feble i no aprofita la seva majoria per revertir la situació, i no hi sé veure signes de canvi a curt termini.

L'Escola de Som Energia

Aquest dissabte he assistit a diferents sessions de l'Escola de Som Energia, a Mataró. M'ha sorprès la quantitat de persones que hi eren inscrites, algunes d'elles procedents de diferents comunitats espanyoles. Els tertulians han tingut un bon nivell i sempre aprens alguna cosa.

T'adones que hi ha persones combatents contra el poder, sabent que el seu treball és de formigueta, una mica a contracorrent, en defensa, en aquest cas, del nostre planeta. Han parlat d'energia i evidentment del canvi climàtic.

Hem pogut conèixer diferents projectes entre els quals m'ha interessat la tasca a comunitats de veïns per a la implantació de les plaques fotovoltaiques més enllà dels habitatges unifamiliars. Perquè sempre, quan es parla de les plaques solars, t'imagines una casa d'un sol habitatge amb les plaques a la teulada, però no t'imagines un bloc de pisos amb les plaques al capdamunt. És per això que he pensat que es tractava d'un bon projecte.

També han estat interessants els projectes que relacionen els avantatges de les energies renovables amb la pobresa energètica. És tracta de dues realitats a tenir en compte en un món cada vegada més injust, individualista i que crea grans desigualtats.

Quan assisteixes en jornades com aquestes t'adones que el món no està del tot perdut. No pots pensar en grans solucions, però mentre hi hagi persones amb els objectius clars i ganes de defensar-los, pots afirmar que el món encara és viu i que encara hi som a temps per provocar un gir de 180 graus.

La hipocresia que corromp la societat, també el dia de Nadal

Després de llegir alguns escrits parlant de diferents aspectes que afecten la manera de ser i d'actuar socialment he pensat que vivim en una societat hipòcrita que amaga allò que no li convé i deixa veure allò que l'interessa, normalment per treure'ns de sobre qualsevol responsabilitat de tot allò que no rutlla prou bé.

Clamem al cel contra qualsevol tipus de violència, però permetem l'agressió a la pobresa. Els nostres polítics es posen molt aviat d'acord en denunciar qualsevol violència, ja sigui terrorisme o sexisme, però en canvi sorgeixen més dubtes i hi ha qui s'hi posa d'esquena quan algú explica casos de pobresa energètica, o fins i tot judicialment es permet que a una família sense recursos se la pugui deixar sense llum perquè no ha abonat la quota mensual.

Mentre hi hagi lleis que ho permetin i persones que no s'escandalitzin perquè això continuï passant no estarem vivint en una societat justa, sinó en una societat provocadora de misèria i violència, si més no ètica.

Avui parlarem del Nadal, la pau i el bé, però hi haurà famílies que estaran preocupades per aconseguir un tros de pa i teniu prou caliu a casa per no passar fred ni emmalaltir. Escoltarem el missatge de no sé quina autoritat desitjant la felicitat, fins i tot recordant que hi ha algunes famílies amb problemes, però sense tenir cap tipus de vergonya ni adonar-se que ell podria passar amb molt menys i provocar que el govern de torn treballés perquè això no fos possible.

Aquesta hipocresia fa molt mal i ens deixa intranquils, i que cap partit polític es vanagloriï d'estar-ho fent millor que un altre. Hi ha molts motius per posar-se d'acord totes les forces polítiques i combatre la injustícia n'és una. Exigim-ho i no ens quedem tranquils fins no aconseguir-ho. 

La conxorxa dels poders de la democràcia

Estàvem massa acostumats que tot el que deia el govern anava a missa i ningú ho qüestionava, i si gosava fer-ho havia de sortir amb la cua entre cames. Parlàvem de la independència dels tres poders i ens ho crèiem. Ningú es ficava amb l'altre, però això era realment ser independent? Hores d'ara ens temem que vivíem molt enganyats.

Avui critiquem la dependència dels tres poders i parlem d'una democràcia aigualida i la pèrdua dels drets més elementals de la ciutadania. A més, l'anomenat cinquè poder, la premsa, també està aliada amb els altres poders. Tots contra nosaltres, i sobretot contra els catalans, per agosarats!

No només el Tribunal Constitucional va donar la raó al govern central contra la llei de la pobresa energètica, sinó que fins i tot ara que sembla que Madrid la vol aprovar hi ha jutges que hi posen traves i suspenen l'obligació de les companyies elèctriques de comunicar els talls de llum.

Vivim en un país que qui realment mana són les grans multinacionals, els bancs i el diner en totes les seves facetes. Tot el que puguis fer per anar-hi en contra resulta inútil, encara que siguis un Parlament escollit per una comunitat com Catalunya. Em pregunto, doncs com pot ser que hi hagi persones i polítics de ments obertes i progressistes que no s'adonin que estem lluitant amb tots els elements en contra. Només ho puc entendre si reconec que el diner ha fet molt mal, i nosaltres en diem corrupció política. Si m'adono que la categoria ètica i personal de molts polítics té molt que desitjar, i no em refereixo als abnegats que dediquen el seu temps lliure per treballar per la societat, sinó a aquells que ostenten gran poder, exercint o estan jubilats de la política.

Brussel·les agraeix la iniciativa catalana

La resposta d'agraïment del comissari d'immigració europeu a l'oferta d'acollida del nostre president és una altra manera de deixar en evidència al govern espanyol, que es va sentir tan sorprès, dolgut i emprenyat per la decisió presa des de Catalunya. En pocs dies aquesta oferta i la llei de pobresa energètica suspesa pel Tribunal Constitucional han estat una mostra dels despropòsits espanyols.

Tot plegat forma part de l'anecdotari d'aquest govern en crisi i decadència, però que encara ens ha de donar molts disgustos. Malauradament la ciutadania està tan confosa que no acaba d'enterrar qui l'ha menyspreada i mentit amb una majoria absoluta demolidora que ha alimentat els pitjors corruptes de la història espanyola.

Si el nostre país fos un país normal i hagués estat capaç d'enterrar tot el passat franquista, un partit com el PP, amb les demostracions de corrupció i engany, faria temps que hauria desaparegut. Però ni el nostre país és normal, ni ha estat capaç de deslliurar-se del passat franquista, sinó que molts franquistes i hereus continuen tallant el bacallà.

Quan llegeixo opinions favorables a continuar amb aquesta Espanya carca i sense il·lusió, no sé si pensar que són uns ingenus o bé que són uns vividors.

Una Constitució venerada per molts corruptes

La devoció dels polítics espanyols a la Constitució espanyola, sobretot els del PP, resulta un insult a la justícia social i a la decència quan el seu garant, el Tribunal Constitucional, anul·la la llei catalana de la pobresa energètica no pas pel contingut de la llei, sinó per un tema de competències.

El sentit comú no existeix en el món jurídic, però tampoc en la política, i trobem a faltar el sentit del ridícul, encara que en aquesta ocasió parlaríem de falta d'ètica, d'indecència, de mesquinesa. Avui hem vist com el Parlament Europeu votava a favor de no tallar el subministrament energètic a les llars durant l'hivern. Una decisió que tots podem entendre i que deixa més en evidència al sistema polític espanyol.

No cal entrar a comentar, o sí, els enormes beneficis de les companyies elèctriques i de gas, amb uns personatges designats com a compensació de favors anteriors i que han viscut alegrement durant els pitjors anys de la crisi econòmica. Podem continuar parlant d'ètica i justícia social i malparlar de l'ús i abús d'una Constitució sacralitzada que cau com una llosa sobre les persones més vulnerables.

Veneren la Constitució mentre defrauden Hisenda, requalifiquen terrenys per embutxacar-se beneficis il·legalment i s'inventen societats i utilitzen la casa reial per continuar estafant i robant a la ciutadania. 

I el més greu de tot plegat és que en una nova contesa electoral, la ciutadania espanyola tornarà a votar els mateixos corruptes de sempre. En el fons, el missatge que aquests polítics ens envien és que si no enganyem som uns passerells.

Un govern indecent que ni fa ni deixa fer

El govern espanyol no és només insensible vers les persones amb més dificultats, sinó que al mateix temps lluita en contra dels seus drets. Ens trobem amb un govern de l'Estat que no tan sols no actua, sinó que tampoc deixa actuar els altres. El Tribunal Constitucional, a més, li dóna la raó i fa que el greuge sigui encara més gran. 

Ahir es va saber que el Tribunal Constitucional prohibeix al govern català garantir el subministrament de llum i gas a les famílies vulnerables. La Llei de pobresa energètica, suspesa en el moment que el govern espanyol la va recórrer, ha rebut la sentència d'anticonstitucional per manca de competències.

Podria entendre que una llei es suspengués si és injusta, però pel tema de les competències no s'entén, tenint en compte que el govern espanyol, que sembla ser que és qui pot legislar-ho, no mou fitxa i permet que les famílies vulnerables puguin quedar sense subministrament elèctric o de gas. 

El govern català assegura que malgrat la sentència en contra, garantiran que ningú quedi sense subministrament per dificultats de pagament.

Ens trobem, doncs, en unes disputes absurdes sobre competències i no solucionem els problemes de les persones que tenen dificultats. L'altre dia parlàvem dels refugiats on l'única cosa que preocupa al govern espanyol és que el govern català s'hagi atrevit a oferir-se a Europa per acollir refugiats, veient que des de Madrid no es fa res. Ara el govern espanyol deurà està molt content veient que el Tribunal Constitucional els dóna la raó, però si tinguessin un mínim de decència s'avergonyirien del que estan fent, o millor dit, del que no fan ni deixen fer.

Montoro amenaça de tancar l'aixeta dels calers

Ja em corregirà qui hi entengui més que jo, la qual cosa és fàcil, però em sembla que si el govern de l'Estat amenaça Catalunya de no transferir els diners que ens correspon, és que no s'està enfocant bé el 'problema català', la rebel·lia. Crec que les mesures a prendre per part del govern espanyol s'han de limitar a recórrer les lleis i actuacions anticonstitucionals, sense caure en l'error de prendre mesures il·legals, per no posar-se en el mateix nivell.

De totes maneres, qualsevol cosa es pot esperar d'un govern, l'espanyol, que s'ha dedicat a establir murs a qualsevol tipus de negociació, incomplint acords i compromisos, tant econòmics com d'inversió. Un govern que s'ha dedicat a legislar en contra de l'Estatut, que ha recorregut lleis del Parlament, no només de caire polític, sinó social, com el cas de la llei sobre pobresa energètica.

És cert que nosaltres ho mirem des del nostre cantó, però hi ha temes que no tenen justificació, i només s'expliquen per la voluntat evident de recentralitzar el poder decisiu, traient competències a les autonomies, especialment de Catalunya. Llavors, no és estrany que la tendència a la independència vagi a l'alça, ja no és per nostàlgia història, sinó també per supervivència.

Ple del Pressupost, excessivament a la lleugera

Sempre ens han dit que el Ple del Pressupost és el més important de l'any, ja sigui del municipi o de l'Estat. És per això que resulta tan trist veure com es planteja el Ple del Pressupost en el Parlament català. Els partits polítics de l'oposició no el volen ni veure, i el partit en el govern tampoc se l'acaba de creure. Pura demagògia en uns moments de crisi malgrat el que digui el president Rajoy.

Ens diuen que banalitzem la política, però el cas és que tot ho polititzem, fins i tot la Justícia, i aquí rau l'esca del pecat. Tot es construeix en benefici del poder executiu de torn, sobretot quan aquest és de dretes i hereus directes del franquisme.

M'he proposat no seguir el debat pressupostari del Parlament català. No li trec importància, però no em mereix prou respecte. No vull formar part de l'entreteniment d'uns polítics que no donen la cara, ni volen solucionar els problemes actuals ni la mare dels ous.

Aquests dies, a la feina, he rebut alguna alenada de la realitat que es viu al carrer, no és en tots els carrers, però en més dels que ens pugui semblar, massa! Avui també podia llegir les declaracions fetes des de Serveis Socials d'Arenys de Mar, que calculen en 30 el nombre de famílies arenyenques que viuen amb pobresa energètica. No estem parlant de països del tercer món, sinó de famílies del nostre veïnat.

Entenc tots els raonaments de retallades i limitacions, però segur que es pot fer més. Em temo que la desgràcia d'uns quants sigui l'excusa per justificar la sortida d'Espanya. Em fa por pensar que els nostres polítics, els independentistes, encara no saben quin model de país volen construir. 

El joc que entreté els parlamentaris catalans també és present en molts consistoris catalans. La dispersió del vot ho afavoreix, però allò que podria suposar un enriquiment de la política pot esdevenir la causa de la inestabilitat i l'estancament. No hem après a escoltar, dialogar i consensuar. Acabem votant sense més voluntat que la de fer prevaldre la nostra. Encara no acceptem que la unió fa la força, però perquè existeixi s'ha de renunciar a una part nostra. Hem d'aprendre a renunciar sense perdre il·lusió ni reconeixement. Massa complicat per a què alguns dels nostres polítics aprenguin la lliçó i la posin en pràctica.