El discurs racista de Cantó

Les declaracions de la dreta espanyola a les vigílies del dotze d'octubre, fan pensar. És molt trist sentir declaracions com les del senyor Cantó, parlant del descobriment d'Amèrica i defensant l'actitud dels espanyols lluitant contra els indígenes. Això ho podies llegir fa quaranta anys, en l'entorn d'un govern autoritari i repressor, però avui se't fa estrany, i indignant. El pitjor de tot és pensar que aquests senyors arribarà un dia que governaran a Espanya, i que seran ben rebuts per una majoria que els permetrà assolir el poder amb les conseqüències que comportarà. 

Podíem pensar que amb la democràcia i en el contacte amb la resta de països de la Unió Europea, aquesta manera de pensar canviaria i en tot cas seria minoritària. La realitat, però és totalment diferent, i sembla com si cada vegada agafa més empenta. Un pensament barroer i racista, amb un cert aire de nostàlgia d'un passat que molts voldríem oblidar.

Se'm fa difícil entendre com pot ser que aquest discurs guanyi seguidors fins al punt d'aconseguir ser majoritari. La reacció de la gent és imprevisible, i a vegades sembla que no es faci una reflexió prou profunda del missatge que un dirigent o un partit polític pot arribar a donar.

Crec que ha quedat clar que la impossibilitat d'aconseguir una majoria absoluta ha permès avançar en democràcia, i que hem retrocedit quan el govern espanyol ha obtingut aquesta majoria absoluta. És per això que la necessitat de pactar el govern és una benedicció per als demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia. El perill del futur pròxim és la crescuda de Vox i que sumi amb el PP la majoria desitjada. Això seria un retrocés perillós, del qual trigaríem a recuperar-nos-en.

Vint anys després

Tal dia com avui, ara fa vint anys, uns imatges impactants ens varen tenir bocabadats i molt preocupats davant el televisor. El món occidental no es podia imaginar que una tragèdia com la de l'11 de setembre de 2001 pogués passar en territori dels EUA, la primera potència mundial, i que havia desenvolupat totes les guerres fora del seu àmbit, i per tant sense víctimes civils.

Les imatges són colpidores, i encara ara et fan posar la pell de gallina, i no t'acabes d'imaginar que són reals, i que hi ha persones, tant a dins dels avions com als edificis de les torres bessones. Un atac molt preparat i que ningú no es podia imaginar.

L'onze de setembre, que per als catalans és un dia de reivindicació independentista, no és el mateix des de fa vint anys, quan es recorda aquest atac al rovell del món capitalista, demostrant la vulnerabilitat que potser no crèiem real. Han passat vint anys i el conflicte que es va originar després ha acabat amb una fugida dels EUA de l'Afganistan, sense resoldre res, i deixant el país en mans dels mateixos fanàtics repressors del poble afganès.

Avui, doncs, hem recordat aquelles imatges, que els més joves no varen viure en directe, però que en més d'una ocasió se'ls ha presentat. Els que ho vàrem viure i ho vam seguir minut a minut, guardem un record inesborrable que mantindrem sempre més a la memòria.

No sé si hauríem d'aprendre'n alguna lliçó de tot plegat, però és evident que ni l'atac del dia onze de setembre ni la invasió posterior d'Iraq en busca d'armes de destrucció massives, han servit de res, i en canvi han provocat moltes morts. La vida és massa important per posar-la en mans de terroristes fanàtics i de polítics sense escrúpols que no han demostrat fins ara cap tipus de penediment. M'agradaria visitar la ment de persones com Aznar, cap del govern espanyol en aquells anys, per intentar entendre què els va moure a donar suport a la invasió de l'Iraq, i com és que després de tot el que ha passat, no han demostrat cap tipus de sentiment de culpa ni responsabilitat. Tampoc tots aquells que els han donat suport fins ara, molts mitjans de comunicació entre ells.

Anem a Europa a la recerca de la Justícia

L'esperança de molts independentistes és la resposta dels tribunals de justícia europeus, ara que ja s'hi pot acudir. La llàstima de tot plegat és el temps que trigaran a dictar sentència, però com a mínim es desitja que aquesta sigui favorable i contradigui les sentències que els tribunals espanyols han dictat.

És evident que la posició de dos dels magistrats del Tribunal Constitucional és un suport important a aquesta esperança, i que com a mínim hi ha hagut algú que ha solemnitzat que les sentències als presos polítics jutjats són desorbitades i que en el cas dels dos jordis, posen en perill la llibertat d'expressió i de manifestació.

No hi ha dubte que el litigi està en el currículum dels jutges que conformen els tribunals espanyols, la seva herència del franquisme, com ho demostra l'informe contrari a il·legalitzar entitats i fundacions que defensen el franquisme.

Hem de confiar que a la llarga Europa ens defensi d'aquests nostàlgics autoritaris i repressors, per convertir Espanya en un país més democràtic sense el llegat del dictador. No hi ha dubte que l'empresa és difícil, perquè tenen massa suport, i ens trobem en una època en què l'extrema dreta es troba valenta i la crisi social i econòmica l'ajuda en el seu discurs populista i mentider.

Es trenquen els comuns?

He llegit que una quinzena de membres de l'executiva i el consell nacional de Catalunya en Comú, han criticat el funcionament dels òrgans interns i la renúncia al dret a decidir o a exigir la llibertat dels presos polítics, i han dimitit dels seus càrrecs per "l'allunyament constant de l'ideari del partit".

M'ha semblat entendre que no els ha agradat el pacte signat amb el PSOE perquè els trenca la coherència amb tot el que ells han defensat i s'alineen amb un partit que defensa un posicionament que els comuns sempre han criticat.

El fet no és nou en el bàndol de l'esquerra. Sempre s'ha vist que l'esquerra és molt més sensible al respecte als principis que no pas la dreta. Per a l'esquerra no tot s'hi val i per això és més purista, la qual cosa la porta a la divisió en petits grups, que dificulten l'oposició a una dreta molt més cohesionada, no tan preocupada pels seus principis rectors.

A la meva vila sempre he vist uns militants molt implicats en l'independentisme que no pas el que s'ha defensat des de la direcció del partit. També hem pogut veure desercions, a nivell nacional, de militants que han anat a parar a les files d'ERC. 

Tot plegat és una llàstima, però és humà equivocar-se o voler canviar. El món evoluciona i les idees també. A més, segons quina és l'acció del repressor també canvia la resposta de l'oprimit. 

Desconec les repercussions d'aquestes dimissions, si tindran efectes interns o bé repercutiran en la marxa del partit, un dels més canviants dels darrers temps.