Música desafinada al Liceu

Aquests dies el Liceu de Barcelona ha estat notícia per uns concerts organitzats per un promotor privat, amb un resultat desastrós. Algunes persones, assistents als concerts, han escrit a les xarxes socials el seu enuig per la mala qualitat musical, i avui se'n feia ressò el diari ARA i també TV3. La direcció del Liceu s'excusa dient que no són concerts que ells organitzin, sinó que els hi lloguen l'espai unes empreses externes. A mi no em serveix d'excusa.

L'etiqueta de qualitat és important per una institució com el Liceu, però ho és també per qualsevol teatre o auditori que vulgui aconseguir un públic fidel. Hi ha obres de teatre o musicals molt coneguts que per ells sols ja atrauen el públic. N'hi ha molts altres que no, i aquí és on, a parer meu, hi juga l'encert de la direcció del teatre o auditori de fidelitzar la gent. Aconseguir que els amants del teatre o de la música assisteixin als espectacles sense conèixer les obres, amb la certesa que, organitzats per aquella institució, segur que valdrà la pena.

Recordo que aquest era el meu lema durant una època que em vaig encarregar d'organitzar temporades de teatre. No sempre podies fer venir grans obres o reconeguts actors i actrius, però buscaves obres interessants, que poguessin agradar al teu públic, i ho programaves, aconseguint la confiança del públic assistent.

He llegit que el mateix promotor d'aquests concerts al Liceu, té previst organitzar pròximament concerts a diferents indrets de la península, i també a l'Auditori de Barcelona. No sé si l'escarment del Liceu servirà per fer desdir a moltes persones d'assistir als concerts. D'entrada, qui estigui una mica atent a les notícies, desconfiarà d'un promotor que ha estat capaç d'organitzar uns concerts tan maldestres. 

Segons diu la notícia, els músics no havien pogut assajar abans les peces musicals, faltaven instruments i es tocava igualment, fins al punt que alguns dels intèrprets varen desistir de tocar, per vergonya. 

Des d'aquí el meu consell a la direcció del Liceu i altres teatres i auditoris que vulguin fer diners llogant el seu auditori: no caiguin en l'error que tothom ho pot fer, i encara menys decebre els seus clients potencials. Pel bé de la cultura, i la música en aquest cas, siguem cauts i assegurem-nos de qui ve a tocar.

La fidelitat té un preu

També podia haver dit que la fidelitat té premi, però en el fons qui pot fer concessions no sempre actua lliurement i li toca cedir davant de persones que li han estat fidels, que han donat la cara i caminat junts, malgrat que no tinguin les qualitats mínimes necessàries per a l'encàrrec que se'ls ofereix.

En el món dels partits polítics s'ha vist sempre que hi ha les persones que valen i les que es fan valer. Potser alguns reuneixen les dues qualitats, però acostuma a passar que uns van per un cantó i els altres per l'altre. Els "trepes" són a tot arreu, i això és el que frena a moltes persones a l'hora de comprometre's amb un grup.

L'alternança política ofereix exemples evidents. Quan un partit polític arriba al poder necessita distribuir tasques de responsabilitat i no sempre es regeix per capacitats, sinó més aviat per amiguismes i pagar el deute. Aquest fet, tan freqüent entre els partits, provoca en moltes ocasions que tinguem polítics mediocres davant de càrrecs de responsabilitat massa important pels seus mèrits i aptituds.

Ara estem davant d'un cas clar d'alternança política, amb el nomenament del candidat socialista com a president de la Generalitat. Ara és l'hora de decidir els noms dels consellers i conselleres, dels càrrecs de confiança i de tot aquell aparell que ha de sostenir la presidència i el govern, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta al Parlament.

També és l'hora de veure si els pactes polítics per aconseguir la presidència, porten implícits uns compromisos de respectar llocs de treball a l'administració pública, a tot un conjunt de persones fidels al partit que abandona el poder. Malauradament, el fet de mantenir la cadira a l'administració acostuma a pesar més que no pas la voluntat política d'un canvi, tant de política com de governants.

Aquests dies, doncs, anirem veient quins són els afortunats que aconsegueixen un lloc de responsabilitat política, els seus mèrits per obtenir-los i la fidelitat vers el president, que en última instància és qui decideix els noms, encara que no sempre amb la llibertat que se li suposa. Com deia al començament, la fidelitat té un preu, i aquest s'ha de pagar, encara que potser no acaba de convèncer ni agradar.

La fidelitat poc valorada

Una de les assignatures pendents de la nostra societat és el premi a la fidelitat. Si ens fixem en el món dels negocis ens adonarem que es prioritza la venda, al preu que sigui, i es té poc en compte la postvenda. Hi ha productes amb data caducitat molt curta, com poden ser els aliments i, segons per a qui, la roba, sabates i alguns petits utensilis d'ús diari, però n'hi ha d'altres que es barallen amb l'obsolescència programada que no els permet ser útils més temps perquè interessa vendre i anar canviant l'estoc.

    A totes les cases hi trobarem electrodomèstics, alguns dels quals són pràcticament indispensables per poder viure amb un mínim de comoditat, que cada vegada tenen una durada més breu. La frase d'avui "ja no duren com abans" és molt usual entre els responsables del manteniment dels nostres electrodomèstics. Però també gaudim d'uns serveis que requereixen un manteniment constant. Telefonia, llum, gas, aigua... elements que són tan habituals i necessaris malgrat no hi parem atenció, sempre i quan funcionin correctament. En el moment que alguna cosa falla és quan ens adonem de la importància del servei que ens ofereixen les empreses subministradores.

    I a l'hora de vendre el producte et fas un tip de veure propaganda amb reclams atractius com descomptes, ofertes, regals... tot això si et decideixes comprar-ho i subscriure-t'hi, però llavors jo sempre em pregunto: les persones que ja ho tenim, que paguem una quota de manteniment o subscripció, per què deixem de ser motiu d'atenció de les empreses subministradores? Per què si un nou client contracta un producte li regalen un llibre, per exemple, però a mi, que amb fidelitat continuo essent client de l'empresa, no rebo cap obsequi? Quan esdevens client d'una empresa deixes de ser un objectiu a aconseguir, i ja no et mereixes cap premi ni compensació. Més aviat tens problemes perquè et solucionin els problemes que es deriven amb el desgast dels productes i el pas del temps.

    És per això que al començament de l'escrit parlava d'assignatura pendent. Crec que la nostra societat hauria de reflexionar sobre la relació empresa-client, i pensar més en la fidelitat d'aquests, que es mantenen en el temps, a vegades malgrat tots els entrebancs.

    Com tot, sempre hi ha excepcions, i crec que es bo fer-ho notar. La meva companyia telefònica pensa en els seus clients fidels, i de tant en tant ens obsequia amb millores en el servei, i això s'ha d'agrair. En el fons és una manera de consolidar aquesta fidelitat, i per tant assegurar els contractes, però en un món tan poc atent amb els clients, no deixa de ser un fet insòlit que tots plegats hem de procurar donar-ho a conèixer i prioritzar les empreses que sí ens tenen en compte i no només busquen nous clients, sinó satisfer a tots aquells que fa temps que hi som al darrere. Jo soc de Pepephone. 

Reinventar TV3

Vaig llegir l'entrevista al director de TV3, el senyor Sigfrid Gras, al diari ARA, i la veritat que em va decebre una mica. Avui la Mònica Planas, també al diari ARA, no el deixa gaire bé. M'imagino que no és fàcil dirigir en aquests moments una televisió pública, amb els nous reptes, bàsicament per sortir de la televisió tradicional, que ja no convenç. I ha de ser difícil per la pressió política que reben, a part del que puguin dir i expressar els teleespectadors.

Haig de dir que miro molt poc la televisió, però sí que he passat èpoques que era més fidel a la cadena. Suposo que la poca qualitat dels programes que s'emeten també hi ha influït, però no vull donar-los tota la culpa. M'ha deixat d'interessar la televisió i em dedico més a la lectura. Les notícies del dia les pots trobar a qualsevol racó d'Internet i no quedar despenjat.

Pel que es desprèn de l'entrevista esmentada no es genera gaire entusiasme ni es preveu cap gran millora del panorama televisiu català. Estic segur que hi ha bons professionals que hi estan treballant, i que buscaran la manera de mantenir un nivell adequat perquè la televisió no acabi desapareixent de les nostres vides, però segur que ho tenen difícil.

Em fa gràcia quan parlen de limitar la política als espais televisius, quan la política està a tot arreu. Una altra cosa és evitar propaganda gratuïta dels partits polítics, sobretot quan aquests són els que dirigeixen el país. La política en sentit ampli és present en totes les relacions humanes, i és bo reflexionar-hi i poder saber què hi ha de cert en totes les decisions que es prenen i que ens afecten directament.

També és cert que hem viscut uns anys amb un excés de tertúlies que han tingut en el Procés la base de tota la xerrameca. Estem una mica cansats, i s'ha de trobar l'equilibri per deixar de mirar-nos el melic, sense oblidar que no podem viure al marge del que passa al món, el més immediat, però també el més llunyà.

La tria dels tertulians també ha estat una llosa que ha afectat la credibilitat de la televisió. Segurament no s'ha escollit els millors, prioritzant els amics i els més accessibles. Entenc que no és fàcil trobar el posicionament idoni per no ser rebutjat pels més fidels seguidors, obrint les portes a aquelles veus que són més crítiques, però que poden aportar una visió des de fora que ens ha d'enriquir a tots plegats.

Estic convençut que difícilment tornaré a mirar la televisió amb la freqüència que ho havia fet anys enrere, però sí que m'agradaria poder descobrir una televisió que m'aportés més coneixements, més opinions diverses, sense oblidar la gran tasca que la televisió catalana ha fet per fomentar la nostra llengua i la nostra cultura. Ha estat el contrapès a la repressió que ens ha vingut de fora, i d'un sector intern de pensament anticatalà.

Polítics mediocres

M'ho heu sentit dir moltes vegades i penso que no vaig errat. Col·locar tots els polítics en el mateix sac és un error i una injustícia. Hi ha polítics que es mereixen ser reconeguts com a vàlids i és una llàstima que per culpa d'altres la gent els critiqui, encara que sigui generalitzant.

És cert, però que el nivell general ha baixat molt. Si més no aquesta és la impressió que tenim persones amb una certa edat i que fa molts anys que hem anat seguint la política, amb més o menys implicació. Sempre votant, amb el risc que després t'hagis de penedir de la teva decisió.

En aquests moments se'm fa difícil trobar un partit polític català a qui donar-li suport perquè ens tregui de l'atzucac on ens hem enfonsat des de fa temps. Seria, doncs, la millor ocasió per canviar el sistema electoral i poder votar llistes obertes. Segur que trobaríem entre tots els polítics que es presenten aquelles persones que ens mereixen confiança i que els podem donar el nostre vot.

Aquesta possibilitat no existeix i em fa l'efecte que jo no l'arribaré a veure mai. No només no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral catalana, sinó que a més som incapaços de valorar la possibilitat d'acostar més els polítics a les persones que els voten.

Els partits polítics són massa forts i estan massa interessats en presentar llistes tancades. Ells s'encarreguen de confeccionar les llistes i posar-hi les persones més fidels als líders dels partits, per aferrar-se al càrrec i continuar vivint de la política. Ja no es tracta de trobar persones capaces de governar, sinó fidels que mai et fallaran.

A les xarxes socials hem pogut veure com molts polítics han caigut a la trampa de participar-hi, intentant justificar moltes vegades allò que no és justificable, i emprant expressions i raonaments molt mediocres. Així és com demostren la seva vàlua personal i professional. La llàstima és que les relliscades no els perjudiquen, sinó que fins i tot els avalen per quedar-se més amunt a les llistes dels partits polítics.

Fa temps que demanem un pas al costat de molts dels polítics implicats en el Procés català. Crec que farien un gran favor al país. Retirar-se a temps no vol dir necessàriament acceptar la derrota, sinó simplement reconèixer que ja no els queda més corda i en tot cas els podem agrair els serveis prestats. 

Canvi de cromos al PSC

Avui hem conegut la notícia de canvi de presidenciable a les llistes del PSC. Iceta fa un pas al costat i cedeix l'honor a l'actual ministre de Salut, el senyor Salvador Illa. S'especula que Iceta ocupi un ministeri en una propera remodelació del govern espanyol. Canvi de cromos.

De fet trobo encertat el canvi des d'un punt de vista estratègic. El PSC, que té tots els números per incrementar el nombre d'escons del Parlament, ha d'esforçar-se per posar-ho fàcil, i Iceta ja està molt gastat i un canvi sempre va bé, sobretot ara que el ministre té molt bona imatge i està molt ben situat dins del partit, amb grans col·laboradors que li fan la feina.

Al meu entendre és un pas important del PSC i una aproximació més al PSOE, amb pèrdua de pes de l'essència història del PSC. És una manera de rematar C's, ara que estan de baixada i amb més problemes a partir de l'anunci de Lorena Roldán, que s'ha passat al PP. Aquesta baixada prevista de C's pot anar molt dirigida al PSC, tret dels quatre que Roldán es pugui endur cap al PP.

ERC no només haurà de lluitar perquè JxCat no el torni a guanyar, sinó per marcar distàncies amb el PSC, que competeix amb ell en l'espectre esquerrà, encara que, si em permeteu, ni uns ni els altres tenen massa res d'esquerres. Qui ostentaria aquesta etiqueta té encara massa problemes interns i es limita a barallar-se per mantenir-se dins del Parlament, amb un pes prou significatiu per no ser considerats testimonials.

Iceta, que no va poder ser nomenat president del Senat, pel bloqueig que va patir al Parlament català a l'hora de designar els seus representants, podrà ara ocupar el càrrec de ministre, si Pedro Sánchez li vol premiar la seva fidelitat.

Canvi de cromos entre Bosch i Maragall

S'han canviat els papers. La interpretació que podem fer els que no coneixem el fons de la situació és que Bosch no servia per fer créixer ERC al consistori barceloní, se'l canvia per Maragall, perquè té un cognom que encara hi ressona, i per no deixar amb el cul enlaire a Bosch, el nomenen conseller substitut del seu substitut.

Tot queda a casa i tots contents. No sé si Maragall és la millor opció per assolir l'alcaldia de Barcelona, ni tampoc si Bosch sabrà dirigir una de les conselleries més afectades pel 155 i la seva continuació a càrrec del ministre Borrell. Hem d'esperar que així sigui, però la meva pregunta és: no hi ha més persones per dirigir la conselleria d'Exteriors?

Sovint veiem que en política es paguen bé els favors. És per això que a dins dels partits polítics hi ha tantes baralles per arribar a dalt, on es veu com els aspirants a trepar com més amunt millor, es dediquen a afalagar els seus líders per obtenir-ne favors.

La classe política viu d'aquesta interrelació de favors i el que menys interessa és la capacitat i experiència dels càrrecs que se'ls assigna, sinó la fidelitat a la voluntat de qui està al poder. No preval la voluntat de servei a la ciutadania, sinó aconseguir quant més poder millor per fer i desfer al seu aire.

Potser l'intercanvi de cromos entre Bosch i Maragall no té més importància del que jo sembla que li dono, però mirat des de fora a mi no m'ha agradat.

Col·locar amics o professionals

Els partits polítics han rebut des de sempre moltes crítiques per la manera com col·loquen els seus amics fidels en llocs remunerats de l'administració pública. Hi ha uns partits que s'han eternitzat en el govern i quan han caigut del tro han estat moltes les persones que han quedat sense feina, i és llavors quan es comencen a veure les lluites internes per acaparar els pocs càrrecs que els queden.

El PSC que va ostentar el govern a les diputacions i a la majoria dels grans ajuntaments catalans i que fins i tot hi va sumar la Generalitat, va començar a perdre força i molts dels seus militants s'han anat quedant fora. El mateix podríem dir de CIU, que va governar la Generalitat durant més de vint anys seguits i va acumular molts càrrecs públics que un dia va perdre.

El 20 de juny de 2007 en aquest mateix blog parlava dels càrrecs de confiança i de la necessitat de diferenciar l'amiguisme de la tria de bons professionals. A vegades la línia és molt fina i produeix dubtes, però normalment un s'adona quan un càrrec de confiança ha estat escollit per amistat i fidelitat al partit, i no pas per la seva capacitat professional per exercir aquest càrrec.

A vegades, però el problema pot no venir per la capacitat de la persona escollida, sinó pel seu tarannà, el seu passat. Això és el que pot haver passat amb Xavier Marcé i el fallit nomenament de comissionat de Cultura de Barcelona. Difícilment se li pot discutir la professionalitat, però sí la seva manera de fer i pensar, i és molt lògic que Colau i els seus no el considerin la millor persona, a diferència del PSC.

En un pacte ha de quedar clar què fa cadascú i fins on arriba la llibertat de moviments. Si Collboni té el vistiplau per encarregar-se de la regidoria de Cultura de l'ajuntament de Barcelona no té massa sentit que no hi pugui col·locar la persona amb qui confia. Si Barcelona en Comú ha decidit pactar amb el PSC, han de ser coherents fins al final. Si no els agrada Marcé, no haver pactat.

Rajoy decidit a rellevar Sánchez-Camacho

Fan córrer que Alícia Sánchez-Camacho està sentenciada i que Rajoy se la treu del damunt culpant-la dels mals resultats del PP a Catalunya. La seva absoluta fidelitat al president espanyol la matat. Ningú podrà dir que Sánchez-Camacho no hagi estat obedient a Madrid, fins a l'extrem d'oblidar-se dels interessos de Catalunya, posant sempre per sobre els interessos de Madrid.

Resulta grotesc i alliçonador que la persona que més ha obeït al president espanyol pagui amb la seva jubilació anticipada per no haver aconseguit mantenir un nivell decent de vots i alcaldes i regidors, en les darreres eleccions municipals. Sens dubte hem d'estar d'acord que els resultats han estat desastrosos i no es perfila cap millora, sinó tot el contrari, en les properes eleccions autonòmiques, per la qual cosa Rajoy estaria decidit a rellevar-la per intentar frenar la tendència a desaparèixer del mapa polític català.

En més d'una ocasió havia escrit que envejava el PP basc, per la defensa que feia del País Basc, cosa que no podia trobar en el PP català. Sánchez-Camacho no ens ha defensat mai davant l'abús i pressió rebuda de Madrid. Una vegada ho va intentar i la varen fer callar. Mai més va fer el pas. Aquesta incapacitat de defensar Catalunya, sense necessitat de renunciar de la seva ideologia conservadora i voluntat unionista, l'ha matat. El seu discurs no té futur i ja ningú se la creu. El PP català estava abocat a passar a ser un record del passat i Rajoy ho ha vist.

Sánchez-Camacho, doncs, si es confirmen els rumors, haurà pagat cara la seva absoluta fidelitat al president espanyol, i l'oblit menyspreable que ha fet del nostre país, deixant-lo sense cap força conservadora i unionista que el defensés. Camacho i el seu equip s'han equivocat i ara tindran feina a refer el partit a Catalunya, difícilment arribaran a temps per a les autonòmiques de setembre. El gran beneficiat serà C's que experimentarà un augment significatiu que li traurà l'ànima en pena que els ha quedat en aquestes darreres eleccions municipals.

Jorge Fernández Díaz amb tretze morts a la consciència

El ministre espanyol de l'Interior no dimitirà perquè a Espanya no dimiteix ningú. No hi ha cap polític que tingui prou sentit de la responsabilitat per acceptar el errors i dimitir. Així anem, i no hi ha res que faci pensar que la cosa canviï.

Ja em disculpareu que insisteixi una vegada més en parlar d'aquest ministre, però crec que l'actuació de la Guàrdia Civil a Ceuta, amb el resultat de tretze morts, és prou greu com perquè se n'exigeixin responsabilitats. Ja sabem, però que només ho exigeix l'oposició, sigui qui sigui, i el partit en el govern sempre troba excuses. A tot això cal afegir que el senyor Jorge Fernández en més d'una ocasió ha exigit dimissions per fets molt menys greus que l'actual.

Des del primer dia vaig dir que el càrrec de ministre li anava gran i que el tenia per amistat i fidelitat a l'actual president, i no pas per mèrits propis ni per capacitat. Els fets, no només els darrers, confirmen una vegada i una altra que les meves paraules no eren errònies. Fins quan?

La pregunta que molts ens fem és fins quan haurem d'aguantar aquest ministre incompetent? Com pot ser que persones inútils per exercir un càrrec públic continuïn al capdavant d'un ministeri només per amistat?

És una vergonya haver d'aguantar quatre anys un Consell de ministres format per persones tan mediocres. És una vergonya pertànyer a un país amb uns dirigents amb un nivell tant baix. Ahir parlava del ridícul del president en la seva visita a Turquia, però avui és més trist, primer i principalment per les morts, però també per les excuses i explicacions del ministre. Li hauria de caure la cara de vergonya i assumir la responsabilitat política i dimitir. Però, tal com deia al començament, en aquest país no dimiteix ningú.

La inutilitat es castiga amb la dimissió, senyor ministre

No és la primera vegada que en aquest blog parlo del ministre català, el senyor Jorge Fernández Díaz, i és cert que no el deixo gaire ben parat. En definitiva és un ministre inútil, és a dir, no útil. Des del primer dia es va veure que el càrrec li anava gros, però en aquest país no es concedeixen els càrrecs pels mèrits i qualitats del personatge, sinó per l'amistat i fidelitat. Tu sempre m'has donat suport, doncs encara que siguis un totxo, aquí tens el càrrec.

El diari El País ha tret la notícia sobre certs moviments de la policia espanyola per redactar i fer córrer rumors falsos amb proves falses contra polítics sobiranistes catalans, amb la finalitat de crear mal rotllo i que la gent desconfiï d'ells. Una manera barroera de frenar la voluntat sobiranista de Catalunya encapçalada per aquests polítics que cal fer caure com sigui.

No sé què hi ha de cert i m'agradaria pensar que es tracta d'un fals rumor. El problema és que El País no és un diari de la categoria de El Mundo o La Razón, per anomenar-ne dos dels que més empastifen la professió periodística. Durant la campanya electoral passada vam tenir l'oportunitat de veure com corrompen el periodisme uns mal anomenats periodistes. És per això que ja m'ho puc creure tot.

Si la informació que dóna El País és certa, el ministre n'hauria d'estar assabentat i no permetre que els fets continuïn produint-se, però tot fa pensar que no en sap res, per la qual cosa hauria de dimitir, o que ja li va bé, que seria un altre motiu per dimitir. Ja se sap que al nostre país les dimissions costen més que un part, i així el ministre de l'Interior continuarà en el càrrec sense resoldre res, com és típic en ell. Potser ara que el seu germà petit deixa la Diputació de Barcelona, li podria donar algun tipus de suport o assessorament, més que tot perquè pugui deixar de fer el ridícul.

Proposo el llançament a terres hispanes de rucs amb missatges independentistes

Potser li haurem de donar la raó al diputat del PP quan diu que algú se li ha escalfat massa el cap. Encara que jo no em referiria al senyor Rull, de CDC, que parla de pacte fiscal o independència, sinó dels senyors d'Izquierda Unida, amb l'assalt i robatori al Mercadona, pels protagonistes, però també, i amb més raó, pels diputats que ho han trobat bé.

No sóc gaire amic del ministre espanyol d'Interior, sobretot des de que exerceix de ministre. Sempre he pensat que és ministre gràcies a la seva fidelitat i no pas a la seva capacitat. De totes maneres, els insults que rep de l'alcalde de Marinaleda no estan gens justificats, i més aviat delaten el nivell de qui els realitza.

Més m'han sorprès els comentaris del senyor Gaspar Llamazares a qui creia de més nivell, a no ser que es tracti del que ens comentava el portaveu del PP al Congrés, el senyor Rafael Hernando, "un cop de calor".

Ens trobem mig aclaparats esperant aquesta onada de calor que els homes del temps ens vénen anunciant des de fa dies, però una mica espantats quan llegim que el president del Banc Central Europeu afirma que els salaris espanyols són massa alts. Què més ens retallaran? Si fins i tot es troba en perill l'aportació dels 400 euros als aturats sense subsidi! Si la Seguretat Social és un luxe que no poden aconseguir els immigrants il·legals! Si no tenim clar que poguem rebre la paga de jubilació als 67 anys, al marge dels anys cotitzats!

Sort en tenim que el jugador del Madrid, Sergio Ramos, ens alegra el dia amb les seves relliscades, avui confonent Las Vegas amb New York, o bé els suecs que han llançat centenars d'óssos de peluix amb paracaigudes en territori de Bielorússia, amb missatges a favor de la democràcia i els drets humans. Ara els diplomàtics suecs han estat expulsats del país. Agafem-nos on puguem mentre ens sostingui.

Fernández Díaz, com aquella persona gran que t'avergonyeix

En política continuen funcionant els amiguismes. Aquelles persones que han destacat perquè no t'han portat mai problemes, que sempre t'han fet costat i a qui deus mil favors. Quan els hi pots agrair, va i li dones un càrrec. El que menys importa és la seva capacitat. El que s'ha de premiar és la seva actitud i amistat. 

Tot això és aplicable a l'actual ministre d'Interior, 'la quota catalana', el senyor Jorge Fernández Díaz. Un ministre que fa cara de ser molt bona persona, però que no té res a veure amb la seva capacitat per estar al davant del ministeri. De fet Rajoy li va donar aquest ministeri com li podia haver donat qualsevol altre. Preparat, allò que se'n diu preparat no ho estava, però és tan bona persona... 

No sé si a vosaltres us passa, però a mi, cada vegada li sento alguna declaració, o seguint tot allò que va fent, em provoca vergonya aliena. És aquella sensació que tens quan una persona s'equivoca, o no sap com sortir-se'n d'alguna complicació. Te'l mires i penses... Pobre home, és gran. 

Doncs això passa amb el ministre català. Quan parla d'ETA, o dels dimonis que no volen pagar els peatges de les autopistes i els considera la kale borroka catalana. Uns violents sense entranyes que no volen saber res dels seus deures. Al ministre ja li veus bona voluntat. És com si estrenés vestit i actués encarcarat. S'hi ha d'acostumar, i per això faria molt bé de parlar poc, d'actuar poc i deixar-se assessorar. 

Rajoy li ha premiat la seva fidelitat durant molts anys, no per mèrits propis, i ara hauria de ser intel·ligent i no posar-lo en cap compromís. Tindrà sort que els temes de moda són els econòmics, i la seva feina passa una mica desapercebuda. Però que no la cagui gaire que tot se sap!