Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Status quo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Status quo. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 de febrer del 2017

L'estratègia de deixar que l'altre s'entrebanqui

La nova estratègia del PP no consisteix en més diàleg, sinó en més pressió psicològica barrejada amb una certa intencionalitat per confondre'ns. Aquesta aparent contradicció entre el delegat del govern, el senyor Millo, i el president del grup del PP al Parlament, el senyor Albiol, no sé si és casual o buscada expressament.
Difícilment el president Rajoy canviarà la imatge de polític gris amb plantejaments poc definits, sinó que continuarà volent distreure l'atenció, despistant i no donant la cara, per evitar caure en una trampa.
El cert és que llegint la premsa i escoltant molts dels comentaris d'aquests darrers dies t'adones que la gent es pregunta més sobre com acabarà tot plegat, perquè ningú afluixa i això no és normal. La posició còmode es troba al bàndol del govern espanyol, que espera la ficada de peus a la galleda dels polítics sobiranistes. 
Molts som conscients que, acabi com acabi, d'aquesta part de la història del nostre país se n'escriuran molts llibres i la història hi reservarà un espai important. Allò que va començar com a una predicció il·luminada de Carod i Rovira, ha arribat a un punt en què molts incrèduls han caigut del cavall. Ara, ningú té clar si continuarem galopant, o bé ens costarà massa aixecar-nos i reprendre el camí. 
Avui ja es parlava de vaga general i de sortir al carrer a defensar les nostres institucions, quan fins fa quatre dies t'arribava el xoc de trens, sense que t'imaginessis gaire com ho il·lustraves. El govern de Madrid té a favor l'status quo, el de Catalunya la força de la gent. El primer està garantit, però en canvi falta per veure la resistència dels independentistes.

diumenge, 19 de febrer del 2017

Farts de l'status quo

La situació política actual dissenya un futur imprevisible. No ens trobem en un moment qualsevol de la història, sinó que s'han accelerat tot un conjunt de moviments i canvis que es preveien fa uns anys, però potser no amb la contundència amb què han arribat ni en la confluència de la majoria d'ells. 
El populisme que fa temps que ens preocupa ha tingut en Trump i en les expectatives de l'extrema dreta a Holanda i França, uns protagonistes prou destacats, que se sumen a les hores baixes de la Unió Europea que perd els britànics i deixa en entredit la continuïtat d'altres estats europeus, en funció dels resultats electorals dels propers mesos.
Paral·lelament als discursos de la por per als catalans sobre la sortida o no de la UE en cas d'assolir la independència ha coincidit la voluntat de molts europeus de marxar-ne, bàsicament perquè no hi troben cap benefici, ans el contrari, consideren que les decisions polítiques i, sobretot, econòmiques les prenen els de fora. Aquella tendència que observem en les persones a actuar cada vegada més individualista, sembla que ha pres força també a nivell dels estats, i creix la voluntat de tancar fronteres a les persones, però també a l'economia.
Estic convençut que en un futur s'estudiarà aquesta època que estem vivint, com el naixement d'un canvi transcendent en la manera de funcionar del món occidental. Seran aquests anys el punt d'inflexió cap a una nova manera d'entendre la vida, amb menyspreu a les institucions internacionals que es varen crear el seu dia per unir esforços i potenciar el lliure mercat, la llibertat de moviments de les persones i el respecte dels drets humans a les nacions del món.
No caiguem en l'error de considerar que la culpa és dels quatre xenòfobs i demagogs que practiquen el populisme i els discursos de la por, sinó que l'error ve de més lluny, del moment en què la majoria dels ciutadans varen deixar de confiar en els sistemes democràtics estancats, amb uns governs que varen girar-los l'esquena.