dimarts, 31 d’octubre del 2006

La reflexió s’ha acabat

S’ha acabat la jornada de reflexió i m’adono que no hi he pensat massa. De totes maneres, a diferència d’altres vegades, ja tinc el meu vot decidit. No m’ha costat gaire, però tampoc hi he volgut donar massa voltes, perquè potser hauria optat per no votar, cosa que sempre descarto.
Algú parla de campanya estranya, però jo més aviat diria legislatura estranya, perquè per segons qui, ha estat una campanya de tres anys, i ningú pot assegurar que s’hagi acabat. En funció dels resultats de demà, podem continuar sentint parlar d’aliances, conspiracions i coses per l’estil, quan el millor seria parlar de projectes per posar en marxa.
Us confesso que no he tingut experiències electorals d’altres països, ni he pogut viure períodes de campanya més enllà de les nostres fronteres, però no crec que passi el mateix que a casa nostra. Probablement encara estem pagant els quaranta anys de dictadura i no haver trencat amb el passat. Potser els nostres fills viuran els processos electorals d’una manera més natural. Nosaltres, que hem viscut el canvi, ens haurem d’acontentar amb el que tenim.
L’únic atractiu que podem trobar en el nostre sistema democràtic, mentre no puguem entrar en un model de democràcia participativa, és la llibertat per votar allò que més s’ajusta a la teva manera de pensar, i no haver de viure amb el vot hipotecat, com passa a la gent dels partits polítics. No és estrany que hi hagi tanta gent nerviosa, pendent dels resultats de demà. Per a molts els pot suposar la pèrdua del lloc de treball, o la recuperació d’un càrrec que mai haurien imaginat que podien perdre.
Avui sopava amb un polític que té molt clara la seva disponibilitat per vuit anys, i per tant queda alliberat de l’obligació que la majoria de polítics adquireixen, d’acontentar les masses per assegurar la cadira. A Espanya ja ho va posar en pràctica el senyor Aznar, i la majoria li va agrair, si més no per no haver de patir quatre anys més. A Catalunya, però, encara no sabem què vol dir. L’anterior president hi va ser 23 anys, i l’actual no ha durat ni una legislatura sencera. Dels que es presenten, difícilment n’hi hagi cap que es proposi limitar la seva presidència a vuit anys. És per això que s’hi juguen tant amb els resultats de demà, i encara més amb els pactes de les properes setmanes.
Anirem a dormir i demà, a bona hora, exercirem el nostre dret, a l’espera que els resultats siguin beneficiosos per al nostre país, i comencem a deixar-nos d’històries i agafem el tren que se’ns escapa.

dilluns, 30 d’octubre del 2006

Darrer dia de campanya electoral

Avui és el darrer dia per fer campanya electoral abans de les eleccions de dimecres. El que jo pugui dir no sé si s’ha d’interpretar com propaganda o no, però en tot cas i perquè no sigui dit, en parlo avui i tots contents.
Penso que dimecres seria convenient que tots anéssim a votar, i no ens quedéssim a casa. Considero que és un exercici democràtic, un dret, però també un deure social. Estiguem o no d’acord amb el sistema de democràcia representativa; ens agradin més o menys els caps de llista que opten a presidir el govern català; ens considerem més o menys apartats del joc polític que utilitzen els partits catalans... és bo que fem sentir la nostra veu.
A tota la gent que voldria manifestar el seu descontentament, els convidaria a votar en blanc, perquè és la millor manera de demostrar el desacord. Quedar-se a casa pot interpretar-se com un signe de mandra i poc interès per la col·lectivitat. Els que voldrien una altra manera de fer política i no estan d’acord amb la forma actual, han de dir-ho a partir del vot i no pas deixant de presentar-se a les urnes.
Molts estem cansats dels grans eslògans electorals, i ens agradaria més, veure tocar de peus a terra. Molts defugim els mítings electorals on només hi ha promeses, i preferiríem observar resultats. A molts ens molesta la demagògia, però cada dia n’hi ha més. A nosaltres, els que procurem ser el més objectiu possible, ens agradaria notar sensibilitat i honestedat en les paraules dels aspirants a presidir la Generalitat de Catalunya.
Fa tres anys es va produir una alternança en el govern català, mal vista per la gent que durant 23 anys havien governat Catalunya, amb més o menys encert. Des del primer dia vaig pensar que era bona l’alternança, per depurar tots aquells vicis que la rutina aixopluga. Després han vingut tres anys, on la feina ben feta ha quedat en segon terme, per interès de l’oposició i l’afany de protagonisme dels partits governants.
Penso que valdria la pena continuar en la línia política de defensa dels menys afavorits i avançar en polítiques socials. No seria bo per al país fer marxa enrere. No em preocupa tant el nom dels protagonistes d’aquesta nova etapa política, com el camí que prengui la política a seguir. M’agradaria pensar que el proper president de la Generalitat i el seu govern, defensarà els interessos de la nació catalana i els de tots els seus ciutadans, sobretot els dels més febles.
També voldria un govern fort, capaç de liderar el projecte polític de Catalunya, enfrontant-se a totes les adversitats, amb la cara ben alta i orgullosa, però també amb humilitat. Per governar s’ha de ser humil i això és difícil de trobar entre la classe política. Ser humil no vol dir ser feble, sinó reconèixer les pròpies limitacions, pensar que els altres també poden tenir raó, però defensar amb força a través del diàleg, la voluntat del poble a qui es serveix.
No us diré a qui heu de votar, perquè ja sou prou grans, però sí que m’agradaria que votéssiu, i ho féssiu en clau catalanista i de progrés social, i sobretot que voteu.

diumenge, 29 d’octubre del 2006

Reflexionant a Les Agudes

Ho vàrem decidir ahir al migdia. Com gairebé cada setmana, en Ramon Verdaguer ens envia el missatge: “Demà a les 7... Àpali”. Són menys vegades de les que voldríem, les que ens hi apuntem, ja que sempre hi ha alguna cosa o altra a fer. Avui, però, teníem el matí lliure i ens va fer gràcia pujar Les Agudes. La meva família no hi havia anat mai i jo feia més de trenta anys.
Com que el President ens va canviar el costum de reflexionar en dissabte per un dimarts, em va semblar bé d’avançar-ho un parell de dies i fer-ho des de Les Agudes. Us haig de dir, però, que no hi he pensat ni un moment, i ara em tocarà reflexionar dimarts, que en principi no em va massa bé.
Les 7h del matí d’un diumenge no és cap hora, però s’està molt bé al llit. La sort és que la decisió de sortir a caminar l’has pres el dia abans, perquè quan toca el despertador voldries no haver-ho fet. Tot i així et presentes al Calisay, amb la incertesa de saber quanta gent hi haurà. Avui, per exemple, ha estat una sorpresa agradable, ja que n’érem 29.
Es tractava de pujar Les Agudes de la manera més fàcil, i buscar la complicació a l’hora de baixar, per contemplar els pous de glaç. Us asseguro que com a mínim a un parell li han passat desapercebuts, i no sé si tindran ganes de tornar-hi. Qui no els hagi vist mai, li recomano que s’hi apunti un dia. És realment fantàstic. En Ramon Verdaguer, que en aquests moments desconec que haurà escrit al seu bloc, anomena la zona que avui hem visitat, com la zona industrial del Montseny (segle XVIII).
Volíem encantar-nos amb el color de tardor del faig, però hi hem anat quinze dies tard. De totes maneres encara podies veure alguna raconada interessant. A mi, que en la meva infantesa i joventut he viscut moltes hores sota els faigs, continua emocionant-me trepitjar l’estora de fulles i gaudir de l’ombra de la fageda. Avui 29 d’octubre, hem viscut un dia d’estiu passejant pel Montseny.

dissabte, 28 d’octubre del 2006

Arenyautes, comunitat digital

Arenyautes és una comunitat digital dels Arenys de Mar i de Munt, impulsada per arenys.org, una entitat sense afany de lucre, amb unes persones molt actives i culpables que tanta gent del dos municipis naveguem per internet, tinguem pàgines web, i ara també blocs i, sobretot, que conformem una comunitat de diàleg, discussió i aportacions generoses.
Arenys.org ha aconseguit la complicitat de tothom i no sempre hem estat prou generosos amb el nostre agraïment. La seva tasca passa com desapercebuda, però és d'aquelles que, si desaparegués, quedaríem desorientats.

El seu treball no es limita a oferir una plataforma per comunicar-nos i accedir a la informació, sinó que també estan per a la formació, de nois i noies, i de la gent gran. Han aconseguit que persones que mai havien vist un ordinador, i probablement no haurien imaginat ser-ne usuaris, el tinguin ara com a eina de treball, diversió i formació.
Amb el nou impuls d'arenys.org, penso que farà possible una expansió de la seva tasca i repercussions, més enllà de l'àmbit arenyenc, sense que això vulgui dir una pèrdua de la personalitat de l'eina, ni un descafeïnament del contingut de les aportacions personals.
Des d'aquest bloc, a qui també li haig d'agrair l'oportunitat de proclamar el meu pensament i la meva opinió del dia a dia, deixo constància de la tasca desinteressada de la gent d'arenys.org

divendres, 27 d’octubre del 2006

Els Joves a Ràdio Arenys

Avui m’han convidat un programa de Ràdio Arenys, fet per joves i dedicat als joves. Us haig de dir que quan m’ho varen demanar per telèfon, em pensava que s’equivocaven. Després ho vaig entendre. Resulta que a mig programa fan un gir de cent vuitanta graus, que anomenen: “l’altra cara de la moneda”, és a dir, jo era aquesta altra cara, el vell.
El tema del programa eren les eleccions, i la participació dels joves, i havien convidat a tres joves, de 22, 24 i 26 anys. Jo era el quart convidat, que els doblava l’edat, i que apareixia a la segona part, per opinar i discutir sobre els seus comentaris.
Els tres joves pensaven bastant de la mateixa manera. Cap d’ells es trobava implicat en moviments polítics ni de partits, però estaven més o menys atens al fet polític i tenien opinió.
Els he dit que em sap greu quan veig que els joves no s’impliquen prou en política, sobretot tenint en compte que ells són el futur. També he parlat de les diferències entre la meva joventut, predemocràtica, i la d’ells, nascuts en democràcia.
És difícil motivar els joves, quan no es solucionen els seus problemes. Fa massa temps que parlem del problema de l’habitatge; de la precarietat laboral; de les dificultats d’independitzar-se de la família... i no apareixen solucions prou contundents. I encara és pitjor quan, en campanya electoral, els representants dels partits polítics es tiren els plats pel cap, en temes, a vegades menors, i no dediquen prou temps per presentar propostes clares per solucionar els problemes que pateixen els joves, i els que no ho som tant.
També els he donat part de culpa. La porta per implicar-se en la lluita política està oberta, i si no s’entra, sovint és per desídia. És cert que viuen desencantats, però no és excusa suficient per no moure un dit.
Crec que valdria la pena asseure en una mateixa taula, aquelles persones que han optat per dedicar-se a la política, amb aquells joves que estan poc motivats per entrar-hi, i que han perdut l’esperança que algú els ajudi a trobar solucions. Ens adonaríem que les coses no són blanques i negres, sinó que hi ha matisos, i que aquests matisos llueixen a partir del diàleg, de saber escoltar i aprendre de l’altre, i ser capaç de comprometre’s amb l’altre.
Ho he dit en altres ocasions, i ho repeteixo: Tant de bo que en les properes eleccions municipals, Arenys comptés amb candidatures joves. Voldria dir que el jovent d’avui, treballa per al futur, i no s’acontenta en contemplar com els més grans els preparen el terreny on després s’hauran de moure.
Quan parlo amb els partits polítics, sempre els faig la mateixa pregunta: teniu joves al partit? Si en tenen, els felicito, però si no, que és el més normal, els animo a engrescar-los, perquè són el demà i tenen, entre d’altres, la virtut de l’energia i la utopia, que és bàsica per avançar, en una societat massa acomodada i passiva com és la nostra.

dijous, 26 d’octubre del 2006

Visita inesperada

Aquest capvespre hem tingut una visita inesperada. La Clara tornava de l'Escola de Música i un veí l'avisat del nostre visitant. No pretenia entrar, sinó tan sols reposar sobre els freixes podats recentment. Hi ha estat una bona estona, i s'ha deixat fotografiar, perquè quedés constància de la seva visita.

Ens ho diu sovint la Carme Buixalleu, que al nostre voltant encara hi ha fauna i flora a protegir; que no està tot perdut. M'imagino que alguns animals s'han acostumat a conviure amb nosaltres, i potser ho tenen més fàcil que abans, perquè avui dia gairebé no en fem cas.

Després de diferents flaixos, i de veure passar algun gos amb el seu amo, el nostre visitant a pres el vol, primer per travessar el rial, després per perdre's més enllà, en busca d'algun altre arbre i, perquè no, de més veïns encuriosits.

dimecres, 25 d’octubre del 2006

Ens deuen 630.000 euros

Avui hi havia Ple Municipal a Arenys i hi eren tots menys el regidor del grup socialista, el senyor Santiago Fontbona. De públic tampoc n’hi havia massa, com tampoc hi havia cap tema que pogués comportar massa polèmica.
Després d’aprovar les actes dels dos plens anteriors, l’ordinari de setembre i l’extraordinari per elegir els presidents i vocals de les meses electorals per a les eleccions del proper dimecres, s’ha passat a aprovar els noms dels representants del Consell de Promoció Econòmica, que es va crear el mes de febrer. Diuen que l’administració és lenta, i sovint dóna motius. Set mesos per constituir-se és una mica exagerat. L’oposició parlava d’un part, que ha esdevingut prematur, però excessiu per tan poca feina. Encara bo que tothom hi ha votat a favor, no fos cas que l’endarreríssim més.
Després s’ha aprovat l’adhesió a la Fundació Abadia de Montserrat, amb l’abstenció del representant d’ICV. A continuació s’ha presentat a aprovació un conveni amb la Junta de Compensació del sector P-1 Valldegata-Ponent, que l’oposició ha coincidit a dir que arribava tard, quan ja s’havia aprovat per Ple. Uns hi han votat en contra (ICV i regidor no adscrit) i la resta a favor.
El portaveu d’ERC i futur alcaldable, Joaquim Ponsarnau, ha insinuat un trajecte cap a la sociovergència a Arenys de Mar. És cert que darrerament CIU i PSC viuen moments dolços, probablement pel canvi de lideratge del PSC, a mans d’en Ramon Vinyes, d’un perfil més gestor que polític de partit, que no pas en Santi Fontbona.
En el punt cinquè, l’alcalde ha fet una explicació acurada de la tendència positiva a incrementar la recaptació de multes de circulació, o el que és el mateix, que cada vegada hi ha menys morosos. Tot i així, a 31 de desembre hi havia pendent de cobrament, la quantitat de 630.081,34 euros, una xifra prou important.
S’ha aprovat, amb l’abstenció de tota l’oposició, la sisena modificació de crèdit d’aquest exercici. Es tracta d’agrupar petites partides pressupostàries i acceptar una subvenció de 36.000 euros que, al venir en forma de crèdit sense interessos, cal endeutar-se per sobre del límit de la capacitat d’amortització, en uns 35.625 euros, la qual cosa obligarà a formular un pla econòmic financer.
S’han fet precs per habilitar un aparcament de cotxets a l’escola bressol i la possible ampliació del pati. També per manifestar a l’Ajuntament d’Arenys de Munt, el malestar dels de Mar, pels moviments de sorra de la riera.
El PSC, l’única força política que ha formulat precs i preguntes, ha demanat pel nombre de reunions del Consell Municipal Escolar. La regidora ha contestat que cap, però ha afegit que en el darrer any de l’anterior legislatura, tampoc se’n va fer cap. També han demanat per la situació de diferents obres, una de les quals, la canalització del Bareu, va a ritme lent per culpa de Telefònica i Fecsa.
Com podeu veure, tot molt calmat, amb gots reciclats i ampolles de vidre –etiquetades en castellà. I en la relació de decrets d’alcaldia, un tema que probablement havia de passar pel Ple, però en tot cas ens ho haurà d’aclarir el Secretario, que per alguna cosa li tenim.

dimarts, 24 d’octubre del 2006

Avesats a l'anonimat

Amb la proliferació de blocs a internet, ha augmentat el nombre d’escrits anònims, un fet que mereix més d’una reflexió, i crea posicions contràries, entre defensors i detractors.
És evident que posar-s’hi d’esquena no porta enlloc, perquè cada vegada n’hi ha més, i voluntàriament o de manera involuntària, la gent ho accepta i entra en el joc. Fent una lectura dels weblogs que es relacionen a bitàcoles o catapings, per posar dos exemples, t’adones que la gran majoria amaguen la identitat del seu autor.
Llegia avui al confidencial elmespetitdetots, una crítica a l’article de Joan Subirats a El País “Nuevos medios, nuevas compañas”, de dimarts passat, pel fet de posar en evidència la seva tendència política, cosa que és palpable a partir de la primera frase de qualsevol de les notícies o comentaris que s’hi reprodueixen. Al mateix temps l’acusen de no ser objectiu perquè l’han vist entre els signants d’una plataforma ciutadana de suport a un dels candidats a la presidència de la Generalitat.
Les persones no som objectives i ni cal pretendre-ho. El que convé és ser honestos, i si l’articulista opina i signa en una manifest de suport polític, és ben clar que ensenya les cartes, i a partir d’aquí que cadascú faci la valoració que vulgui dels seus escrits.
Trobo molt bé l’existència de confidencials, i a més en cap cas es vanaglorien de ser independents, sinó que es limiten a amagar la identitat dels seus autors. És per això que no entenc per què les paraules de Joan Subirats, molesten al confidencial. Això només passaria si els seus autors pretenguessin ser imparcials o objectius.
En campanya electoral, els confidencials agafen força, i si no fixeu-vos de què parlen tots els confidencials: de política pura i dura.

dilluns, 23 d’octubre del 2006

Com invertim en infraestructures

He arribat a casa i mentre m’escalfava alguna cosa per sopar he engegat la televisió per veure què feien. A TV3 acabaven “Caçadors de bolets” que aquesta temporada encara no he pogut veure cap capítol, i començaven una sèrie que substitueix “Vent del Pla”, a la qual no m’hi he volgut enganxar.
Al Canal 33 hi havia en Ramon Rovira, que no m’agrada com modera els debats, i trobo a faltar en Puigbò, i els segons de cada candidatura a les eleccions al Parlament. Bé dic segons, però no vull dir que vagin de número 2. El tema havia de ser Política Territorial i Obres Públiques, ja que hi havia en Nadal, en Puig, l’Huguet, en Boada, i un del PP que no he tingut temps de saber qui era ni gairebé sentir-lo a parlar. De fet no hi estat gaire estona al davant.
M’imagino que deu haver estat més interessant que no pas el debat dels líders, de divendres passat. Avui podien parlar de coses concretes, de feina feta, feina aturada, i posar-se i treure les medalles els uns als altres.
És una llàstima perdre el temps escoltant com un diu que allò s’ha fet gràcies a un mateix i l’altre diu que ha estat ell, i no veure avançar en la discussió. Crec que els ciutadans que es mantenen atents a la pantalla són aquells que tenen clar a qui votaran i només veuen qualitats al seu i defectes als altres. Els que procurem escoltar-los amb la mateixa predisposició, arriba a un punt que t’aixeques i tanques la televisió, i això és el que he fet.
Tot i així estic d’acord amb qui defensi un creixement sostenible de la xarxa viària i la potenciació de la xarxa ferroviària. Crec que durant aquesta curta legislatura s’ha assentat la base d’una bona política d’infraestructura, però probablement hi haurà algú que em dirà que estic equivocat i que abans d’entrar el tripartit estava tot més ben definit. Potser si, ja no sé a qui creure’m, però hi ha uns temes que fa massa temps que en sento parlar: el quart cinturó, el desdoblament de l’eix transversal, l’eix pirinenc, la N-II al seu pas pel Maresme, i tot el reguitzell d’autopistes i peatges a eliminar, per no dir res de la xarxa ferroviària, al marge de l’AVE. El cas és que per anar de casa meva a casa el meu pare, ho tinc molt complicat d’anar-hi amb transport públic. Els setanta quilòmetres que ens separen, es converteixen fàcilment en tres hores en tren, això si et coincideixen els horaris, i no estic parlant de comarques encimbellades sinó del Maresme i Osona. A veure qui ens ho arreglarà més aviat.

diumenge, 22 d’octubre del 2006

Recordant Salvador Espriu

Aquest matí de diumenge, a proposta del Centre d’Estudis Josep Baralt, hem seguit un itinerari arenyenc en relació a Salvador Espriu, guiats per Agustí Espriu.

Tal com ens ha dit d’entrada, l’èxit de la convocatòria ha sorprès la pròpia organització. La veritat és que érem una bona colla, un centenar potser? Havien previst fer les narracions i explicacions, a viva veu, i s’ha trobat a faltar algun aparell amplificador.
L’Agustí em comentava, abans de començar, que es trobava una mica nerviós. No és pas que l’Agustí no estigui avesat a parlar en públic, el que passa és que l’Agustí Espriu és un perfeccionista, i
volia que tot sortís bé, tal com ell ho havia planejat.
La Mercè, la nostra rapsode per excel·lència, en Ricard, en Josep i la Teresa, i el mateix Agustí, ens han recitat diferents fragments de l’obra d’Espriu, darrera les oportunes explicacions de l’Agustí. Hem començat a dins l’Església, davant el nostre preuat retaule, del vigatà Pau Costa, hem visitat la casa de Salvador Espriu, la plaça del Tossol, i hem fet cap al cementiri de Sinera, on reposen les despulles del poeta.
Ha estat un bell matí de diumenge, assolellat i transparent, que hem d’agrair a l’entitat organitzadora i a l’Agustí Espriu, que amb la modèstia que el caracteritza, ens ha apropat l’obra, el temps i la persona de Salvador Espriu.

dissabte, 21 d’octubre del 2006

Un debat decepcionant

Vaig seguir el debat de TV3. Devíem ser força gent els que vàrem deixar de fer la nostra activitat habitual d’un divendres a la nit, per escoltar què ens volien dir els candidats dels partits amb representació parlamentària. Probablement si hi hagués participat algun altre candidat, el debat hauria estat més mogut, encara que igualment pobre i decepcionant.
D’entrada el moderador, coincidint amb l’opinió d’en Saül Gordillo, sobreactuava, però no és gens estrany amb en Cuní. De fet, vaig agrair que no fos en Rovira, que em cansa i no sap controlar massa els interlocutors, sobretot quan n’hi ha algun que, com ahir en Mas i també en Piqué, li interessa tallar qualsevol intervenció que li sigui contrària.
No és possible fer una valoració objectiva, perquè encara que no vulguis, sempre hi ha qui et cau més simpàtic. De totes maneres es pot intentar l’exercici, procurant descriure l’actitud de cadascun dels participants. En Piqué, per exemple, tenia el paper més fàcil. En Piqué no tenia res a perdre, en tot cas li havien fet perdre, abans, els seus companys de Madrid, amb l’Acebes, Zaplana i Rajoy al capdavant. Durant la primera part del debat, va jugar bé el seu paper d’entrebancar els seus adversaris polítics – tots tenien prou servituds per poder-s’hi enganxar – A mida que va anar avançant el debat, en Piqué va començar a perdre les formes i també els estreps. Al final crec que va sortir més malparat que de bon començament. Havia de fer massa comèdia per treure’s de sobre tanta crítica a l’actitud del PP dels darrers anys, contra Catalunya.
En Saura, no ho tenia massa complicat. Calia saber trampejar les acusacions directes als components del Tripartit, a càrrec de Mas i Piqué. També havia de sortir endavant d’alguna sàtira d’en Piqué sobre la seva concepció ecologista. En Saura portava molt bé apresa la lliçó i, sense massa paperassa sobre la taula, aportava xifres significatives per rebatre acusacions o defensar la seva postura.
En Carod, va jugar a actuar amb calma i serenitat, potser pensant que rebria més atacs per la seva etapa i actitud durant els tres anys de Tripartit. Tot i així, les referències que se li varen fer, anaven en la línia de considerar-lo víctima del PSC-ICV, probablement amb la intenció de fer-li veure que hi sortiria guanyant si pactava amb CIU. Carod, com la resta de participants del debat, no va aportar gaire contingut, però va defensar clarament la seva aposta per la nació catalana, amb actitud assenyada i en cap cas rupturista. Una manera de ser que no encaixa amb el que ha estat passant durant aquests tres anys de legislatura autonòmica.
En Montilla va demostrar tenir molt poques facultats oratòries i encara menys davant d’un debat en directe. M’imagino que el succés amb Xavier Sala Martín, és fàcil d’entendre, per la seva poca cintura i la mala fe de l’entrevistador. Montilla portava molts apunts, i estic segur que s’havia preparat molt bé l’actuació. Quan una persona té dificultats per improvisar, sobretot davant de l’atac del seu adversari, cal que vagi molt preparada, amb totes les possibilitats estudiades. El vaig veure nerviós, encara que parlés amb aquell to avorrit que el caracteritza. Em crec que sigui molt cerebral, i ahir en el debat, el seu cervell treballava de pressa, mentre les seves paraules sortien a poc a poc, per donar-li temps.
En Mas anava de protagonista. A ell sembla que totes li ponen. Quan CIU va perdre el govern, pel pacte del Tinell, alguns comentaristes pensaven que era el principi de la fi de la coalició nacionalista, i fins i tot s’havia arribat a especular que ERC podria agafar el relleu. Les divergències del Tripartit i els errors mediàtics, més que no pas de gestió, del govern actual, han donat ales a CIU, per aprofitar la darrera oportunitat de seguir com opció política. M’imagino que Mas no haurà perdut votants, per la seva intervenció del debat d’ahir, però potser no haurà guanyat els que necessita per sortir reforçat de les eleccions de novembre. Mas va sortir per atacar a tothom i no va deixar cap porta oberta al pacte post electoral. En funció de quins siguin els resultats, caldrà fer marxa enrere de moltes afirmacions i postura prepotent. Estic d’acord amb en Saül Gordillo, que Montilla va fer-li mal quan es va referir a Doñana. Tots tenim un passat i n’hem de ser conscients i coherents.
Els que seguim la política, per afició o masoquisme, vàrem poder arribar fins al final, fent una valoració a la baixa del seu desenvolupament i, sobretot, de l’interès per a les poques aportacions fetes. Els que “passen” de la política, però que ahir es varen deixar caure davant del televisor, m’imagino que els va servir per definir la seva posició davant les eleccions autonòmiques: l’abstenció.

divendres, 20 d’octubre del 2006

Reflexions a partir de l'Audiència

Ahir us parlava de l’Audiència Pública del mateix vespre, i us deia que la sessió havia estat positiva, però també afegia que això no eren pressupostos participatius, i que tampoc es veia una voluntat política de dur-los a terme. Estic convençut que encara haurem d’exigir-ho molt temps, a no ser que el mes de maig hi hagi canvi de protagonistes i els nous ho tinguin molt clar (siguin del partit que siguin).

Deia, però, que havia estat positiu perquè es varen plantejar unes reflexions i uns dubtes, que no acostuma a passar, i en canvi és important que es faci. Va quedar clar que tenim un pressupost esquifit, per no dir ridícul, si tenim en compte els serveis que es presten a la vila. L’alcalde ho deia: el municipi té un bomber a sou; disposa d’una residència geriàtrica; té escola taller, escola de música i escola bressol; té un teatre, una emissora de ràdio... No és estrany doncs que per algun lloc “peti”.
A tot això hi afegiria que Arenys no té, amb prou feines, indústria; s’està perdent el comerç; la plaça del mercat és cada vegada més pobre; només ens queden oficines bancàries i immobiliàries; no s’ha treballat suficientment cap model de turisme, i hem deixat degradar el patrimoni arquitectònic, i la mateixa imatge de la vila. En això tots som culpables, uns més que d’altres, per la responsabilitat assumida, i no s’hi val fer la víctima ni esquivar el mort.
L’alcalde, ho escrivia ahir, ens va posar deures; ens va demanar que féssim aportacions concretes per al pressupost d’inversions de 2007, i també a les Ordenances Fiscals, però jo els demanaria uns altres deures, que no han de ser excessivament difícils de complir. A l’alcalde i al govern municipal, els demanaria un compromís a comptar més amb nosaltres; a motivar-nos per participar de la vida pública; a treballar junts per buscar el model de vila que volem per Arenys, abans no sigui massa tard.
Passen les diferents legislatures, amb alternança política. Cadascú hi aporta la seva part, però ens falta una definició clara i consensuada de l’Arenys que volem. Ho deia no fa massa temps, parlant del Pla d’Acció Cultural que havia d’analitzar el futur del nostre poble en matèria cultural. Han passat vint mesos i el més calent a l’aigüera. En aquesta legislatura s’han creat un parell de Comissions Sectorials de Participació, una d’elles prou important i relacionada amb el tema que tracto, com és el Consell de Promoció Econòmica que, si no m’han enredat, encara no s’ha reunit mai. Es va fer un procés participatiu molt accidentat, sobre l’ús que es volia donar a l’edifici Xifré, i no n’hem sentit a parlar més. Es parla de Pla d’Equipaments i la impressió que tenim els vilatans és que no s’hi està treballant. Hauran passat quatre anys, manant qui hagi manat, m’és igual, i haurem perdut oportunitats per avançar com a poble.
Observem atònits com municipis veïns més petits que el nostre, es mantenen molt més dinàmics i efectius. Per què ells poden i nosaltres no? ¿Com voleu que la gent del nostre poble es motivi quan, per exemple, es fa un gran debat sobre la Torre dels Encantats, i amb poc temps passa a l’oblit, perquè ni oposició ni govern no en parlen més? No comento el Pla General, perquè dono per suposat que va avançant, després de sis, set, vuit anys..., però què sabem del Pla especial del Port? I del Pla especial (no recordo com s’anomena) del Nucli Antic? I de l’Auditoria Mediambiental que es va realitzar a finals de la legislatura passada?
Aquests són els deures que poso als actuals governants i també als que aspirin a fer-ho a partir del mes de maig. “Que es posin les piles!” – com diria un jove, que no és el meu cas – Que treballin a fons però amb resultats –em torna a venir a la memòria l’anècdota d’en Salvador Cardús, a la seva conferència al Col·legi La Presantació: si a més de no donar resultats s’hi esforça, la cosa està magra –
Un dels dubtes dels quals us parlava al començament, és si ens podem permetre tants serveis públics amb una capacitat pressupostària tant petita. Si han de ser públics. O també si no seria hora que s’apliquessin “contribucions especials” a l’hora d’urbanitzar carrers, perquè sense aquesta figura impositiva, no es poden arranjar carrers, i tenim el poble com tenim.
Imaginació i lideratge polític són dues qualitats que en aquests moments ens manquen, i potser fóra hora de començar-hi a pensar. Serà el VIA la solució? Seran els partits polítics renovats, els que canviaran la manera d’actuar? Ho podrem fer tots plegats?

dijous, 19 d’octubre del 2006

Audiència Pública: ens han posat deures

Per als que no heu pogut venir a l’Audiència Pública del Pressupost i Ordenances Fiscals de 2007, us notifico que ens han posat deures. Uns els hem de presentar abans de dimecres, els altres tenim més dies per treballar-los.
L’Alcalde Miquel Rubirola ha presentat la proposta de Pressupost Ordinari i d’Inversions per a l’any 2007. Ho ha fet d’una manera molt simple i entenedora. Tots hem pogut veure que el pressupost d’Arenys continua essent minso, amb poques possibilitats de fer grans coses.
De les ordenances fiscals destacaria la voluntat d’aconseguir un increment al voltant de l’IPC, però amb temes pendents de resoldre, sobretot comptant que no tenen majoria absoluta. Els primers interrogants són per la taxa de clavegueram. Cal continuar com ara?; es suprimeix i s’incorpora a l’IBI?; es vincula al consum de l’aigua? El govern opta per aquesta tercera opció, i jo també. Queda pendent la taxa de la brossa, a l’espera de l’aplicació d’un nou model i la corresponent licitació i adjudicació. De moment s’incrementarà d’acord amb l’IPC.
El Pressupost ordinari s’incrementa un 6,27% respecte l’any 2006, amb una apujada dels impostos directes i les taxes, per sobre de l’increment de les transferències corrents, procedents d’institucions supramunicipals. O sigui que cada vegada els arenyencs financem un percentatge més alt del nostre pressupost. On són les subvencions? S’apugen les despeses de personal – es calcula incrementar la plantilla en dues persones – i l’augment de les despeses de béns i serveis és més petit. (he comentat que s’hauria de rendibilitzar millor la despesa de personal).
La filosofia de l’equip de govern és que tothom tributi per allò que li toca; ingressar més que les despeses a realitzar; invertir d’acord amb les prioritats marcades; endeutar-se amb les millors condicions. A l’hora de confeccionar el pressupost, l’alcalde conté la despesa i fa una previsió a la baixa dels ingressos. Després vénen els romanents, que enguany superaven els dos milions d’euros. Per al 2007, però, es preveu que sortirà molt més ajustat.
La sessió ha estat positiva, però això no són pressupostos participatius. N’he sortit content, perquè he vist l’alcalde que m’agrada veure, no pas aquell que a vegades es posa al límit, a la defensiva. De totes maneres, els que defensem la democràcia participativa, no volem que es limiti a una Audiència Pública convocada vuit dies abans; però sabem que no hi ha voluntat política, i sense voluntat no hi ha cap possibilitat de canviar el model.
Ens han posat deures, i els hem de fer, perquè som aplicats i responsables:
Primera pregunta: Volem que l’Ajuntament s’endeuti per sobre del límit d’endeutament? Si ens quedem en el límit, només podrem invertir 1.225.000 euros, i haurem d’escollir entre fer els vestidors esportius o col·locar la gespa artificial al camp de futbol. No podrem fer la segona fase del clavegueram del Cassà, ni tampoc la canalització del carrer de l’Església – condició imprescindible perquè la Generalitat assumeixi el 75% del cost de canalitzar el Rial Sa Clavella.
Segona pregunta: Si demanem a l’alcalde que superi el límit de l’endeutament, fins a 2 milions d’euros, quantitat viable per complir amb els requisits d’estalvi net positiu i endeutament viu per sota del 110%, en què volem que s’inverteixi?
Tercera pregunta: ens sembla bé la distribució d’inversions que consta al document del web de l’Ajuntament? Podem suggerir canvis.
Si voleu anar per nota, podeu fer els deures de les Ordenances Fiscals, que s’han de presentar abans de dimecres: Com volem que s’apliqui la taxa de clavegueram? Ens semblen bé els criteris de variació de tipus impositius i dels percentatges d’increment que també trobareu al document del web municipal?
Per acabar, si voleu assolir matrícula, feu més aportacions a l’alcaldia, per carta, correu electrònic o paraula, i no us quedeu a casa, que també es cosa nostra.
El proper dia us parlaré del pressupost.

dimecres, 18 d’octubre del 2006

Temporal viatger

Està fent un bon temporal de llamps i trons força espectacular. Hem corregut a desendollar-ho tot, no fos cas que algun aparell electrònic petés. A fora, la policia avisa la gent que retiri els cotxes dels rials. Jo encara no sé com hi ha gent que s'atreveix a deixar-los al rial, sobretot quan amenaça pluja, com aquesta nit.
Els temporals a Arenys acostumen a ser de curta durada, força espetecs i cap un altre indret. Recordo que, de petit, a Cantonigòs, les tardes d'agost eren regades per algun o altre temporal. Les espelmes les teníem sempre a l'abast, perquè al primer llamp quedàvem a les fosques. L'avaria podia durar fins l'endemà. No sé si ho tenien difícil o bé no hi corrien gaire.
Si no coneixeu el Collsacabra o el Caberès, us els recomano. Ara és un bon temps per anar-hi. La zona de Cantonigròs, Sant Julià de Cabrera, a dalt a l'ermita de Cabrera. També Falgàs, a l'altra banda de Cabrera i el Pla d'Aiats, o les Viles, i més endavant, desviant-vos a la dreta, al Coll de Condreu,El Far.
M'he deixat Rupit-Pruit, dos pobles amb les matexes lletres. No hi ha dubte que es tracta d'un poble molt pintoresc i concorregut. Des d'allà podeu anar a Sant Joan de Fàbregas, i si aneu preparats, podeu baixar fins al pantà de Sau.
A sobre el pantà, a les cingleres, Tavertet, que ja us n'he parlat alguna altra vegada. Hi podeu fer estada, en alguna casa rural, com El Quintà, o anar a dinar a Les Baumes, tot al mateix carrer de baix.
Quan jo vaig conèixer Tavertet, hi havia tres carrers: el carrer de dalt, el del mig i el de baix. Encara no hi havia llum i amb prou feines aigua. La carretera actual no existia, i s'havia de passar per Cantonigròs.
Bé, com que he tornat anar a parar a Cantonigròs i el temporal sembla que s'ha allunyat, vaig a veure si puc penjar aquest escrit al blog.
Demà Audiència Pública de Pressupost i Ordenances Fiscals.
Bona nit.

dimarts, 17 d’octubre del 2006

M'he perdut dos actes electorals

M’he perdut dos actes electorals. Ahir dilluns, a Arenys de Mar, el PSC i CIU varen organitzar dos actes en motiu de la campanya electoral. M’imagino que s’havien anunciat prou, però no me’n vaig assabentar. També us haig de dir que no sé si hi hauria anat, perquè encara que la campanya comencés la nit de diumenge, portem una precampanya des de fa tres anys, és a dir, des de l’endemà del pacte del Tinell.
Ningú em negarà que CIU no hagi estat, dia si dia també, fent oposició sorollosa a l’estil “Vayase señor González”, que molts encara recordem. Tampoc hi ha dubtes a l’hora de tenir en compte les ficades de pota de diferents consellers, amb president inclòs. El cas és que amb prou feines hem visualitzat la feina positiva que s’ha fet, que també n’hi ha, una mica per la picardia de l’oposició, però també per la tonteria del tripartit.
A tot això cal afegir que l’inici de campanya coincideix amb un atac frontal al tripartit, per part de CIU, amb un DVD on no hi ha res ben fet, i suposadament, tot es va fer bé durant els 23 anys anteriors. Uns s’ho creuen, perquè toca creure-s’ho, i els altres ho capgiren del tot. Entremig hi som una bona colla de ciutadans que les veiem passar per sobre i no ens hi deixen ser, ni opinar, i quan ens demanen que votem, llavors resulta que una bona part es queda a casa i se’n renta les mans.
Si ahir hagués anat als mítings, segurament hauria escoltat els mateixos discursos, però en versió oposada. Pensant-ho bé, hauria anat millor asseure’ls de costat i escoltar-los al mateix temps. D’aquí n’hauria sortit un diàleg, o un cara a cara, que ens agrada més dir. Jo trobo que ho hauríem de fer d’aquesta manera, per àmbits. Un dia ens parlarien de Cultura, o de Sanitat, d’Educació... i veuríem què en diuen uns i els altres, i com defensen els arguments. Perquè... parlar davant d’un públic amic, que només et ve a escoltar meravelles, i que no tens el Xavier Sala Martín de torn, és molt fàcil. La cosa es complica quan al davant hi tens una persona que ho veu diferent i t’obliga a justificar la teva versió.
La política és negociació, diàleg i renúncies, i tot això passa, sobretot quan no hi ha majoria absoluta. Però la gent no ho veiem perquè quan surten al Ple Municipal, o al Parlament, o a les Corts, només fan discursos i a l’hora de la rèplica, ni s’escolten. En tot cas ja s’ha pactat abans de sortir a escena. Per això han estat tan avorrits els Plens a Arenys. Primer quan CIU+PP feien majoria. Després quan CIU+PP han hagut de pactar-ho abans amb l’oposició, normalment el PSC. Al final, quan es deixen veure, el quart dimecres de cada mes, tothom escenifica el seu paper, i com a molt, l’oposició s’absté perquè no sigui dit que tot s’aprova per unanimitat, o bé no s’aprova res.
Valdria la pena fer campanyes més divertides, i no dic frívoles, per engrescar més la gent, i sobretot els joves, que són el futur, i també són els que menys ganes tenen de dissimular, i per això “passen”. Imaginació, sentit comú, i no caldria anar a cal notari.

dilluns, 16 d’octubre del 2006

Audiència Pública de Pressupost i Ordenances Fiscals 2007

Aquest dijous 19 d’octubre, estem convocats a participar a l’Audiència Pública del Pressupost i les Ordenances Fiscals 2007. L’acte tindrà lloc a 2/4 de 8 del vespre, a la Sala de Plens.
A diferència d’altres anys, el govern municipal ha decidit convocar-nos en una mateixa Audiència, per parlar de pressupost i ordenances fiscals, una decisió que entenc encertada, i que d’alguna manera ja se’ls havia demanat any rere any. Potser la sortida del govern municipal i de l’Ajuntament, de l’anterior regidor d’Hisenda, el senyor Manel Calvo, ha facilitat que es produís el canvi.
El servei de Premsa ha penjat al web municipal, la documentació que es presentarà a l’Audiència, per la qual cosa hi podrem assistir amb la informació que reclamava fa pocs dies. No és que ens donin massa temps, però agafarem el que podrem.
No he tingut temps de fer cap valoració perquè, per problemes d’Internet, acabo de rebre la informació i no voldria anar massa tard a dormir. D’entrada veig que el pressupost d’ingressos ordinaris, comparat amb l’inicial de 2006, passa de 12.124.463,29 a 12.885.198,22 euros, que suposa un increment del 6,27%


Segons el document presentat, els criteris seguits en l’elaboració de les despeses han estat:
• Increment cost personal segons projecte LPGE 2007.
• Increment de places de personal.
• Revisions preus contractes existents.
• Nous serveis o ampliació dels existents: Teatre, ampliació escola bressol.
• Increment de tipus d’interès.


Per altra banda, els criteris seguits en l’elaboració dels ingressos han estat:
• Increment d’Ordenances Fiscals al voltant de l’IPC (IBI, lleugerament per sobre).
• Increment per sobre de l’IPC: IAE i Plusvàlues.
• Evolució subvencions concedides.
• Execució dels ingressos l’any 2006.
• Entorn social i econòmic: creixement de la població, marxa de l’economia,...


Quant a impostos, disminueixen el tipus impositiu de l’IBI, perquè l’increment final no sigui massa per sobre de l’IPC, i la taxa del clavegueram, queda per decidir com es regula, desapareixent i modificar l’IBI, vincular-la al consum d’aigua, o mantenir el sistema actual. Tot això ho trobareu més detallat al web municipal, i tenim temps fins dijous per presentar les nostres propostes.

diumenge, 15 d’octubre del 2006

CIU ataca a l’inici de la campanya

He vist el DVD que Convergència i Unió ha fet repartir amb la premsa d’aquest diumenge. M’imagino que moltes persones també l’hauran vist, tant si són seguidores de CIU com dels partits que han governant en aquesta legislatura. Les opinions també seran diverses, al marge de la discussió sobre l’oportunitat i l’ètica de la confecció i distribució del DVD.
Us haig de dir que m’ha semblat un treball brillant, molt ben estructurat i ben documentat. Totes les afirmacions dels diferents polítics de CIU i també de les altres formacions, que surten a la pel·lícula, són il·lustrades amb les imatges i paraules dels seus protagonistes. Això té una gran importància a l’hora de voler convèncer sobre la serietat i objectivitat de la seva crítica. Dient-ho d’una altra manera, fa més difícil que la gent que no està tant al dia de la política, descobreixi la intencionalitat i saber fer dels seus autors, per donar la volta allà on cal i amagar la pròpia responsabilitat.
És clar que no es tracta d’un treball objectiu, encara que ho pugui semblar. En cap cas es fa referència dels errors que des de l’oposició han comès durant aquests tres anys de legislatura. Tampoc s’esmenten els avenços en ensenyament, cultura, sanitat... No tot han estat desastres, tal com es pot despendre del contingut del DVD.
La sensació, però, que sovint hem tingut que el govern de la Generalitat es desprestigiava per ell mateix; aquelles impressions que els governants d’aquesta legislatura no donaven la talla; el mal d’ulls que ens produïen segons quines imatges o fins i tot la vergonya aliena, tot això es fa palès al llarg de la pel·lícula, i remou porqueria que ja teníem oblidada.
Els comentaristes polítics, i a qui agrada parlar de política, tindran feina per valorar l’efecte que pot produir la distribució d’aquest DVD, en la intenció de vot a les eleccions de l’1 de novembre. Haurà aconseguit CIU decantar al seu favor, exvotants d’ERC, descontents del Pacte del Tinell? Provocarà una més gran participació d’electors d’altres campanyes electorals i que acostumen a quedar-se a casa en les autonòmiques? Seran capaços de captar vots dels simpatitzants del PSC més crítics del PSOE?
La pel·lícula de CIU no ataca per igual les seves víctimes, sinó que comporta una càrrega explosiva vers el candidat socialista a la presidència de la Generalitat. No cau en el parany de qüestionar la seva catalanitat, sinó que li qüestiona la seva posició en la negociació amb Madrid, per introduir dubtes sobre el paper que podria arribar a fer com a president.
Veurem quina serà la reacció dels partits de l’oposició, si estaran a l’altura del que es pot esperar d’ells, o bé hauran quedat tan tocats que no sabran reaccionar. Per sobre de tot, però, convé no simplificar la situació dividint-los entre bons i dolents. Els vint-i-tres anys de govern convergent havien creat uns tics i rutines perilloses que calia renovar. L’alternança política és important i beneficiosa per tothom, però ha de ser una alternança sòlida i diligent. No es pot convertir en una casa de barrets, perquè llavors tots hi sortim perdent.

dissabte, 14 d’octubre del 2006

Una nova oferta d’arenys.org

Arenys.org és una entitat sense ànim de lucre que ha estat capaç de crear una comunitat internauta molt dinàmica, amb repercussió social i política.
La xarxa d'arenyautes, una de les eines impulsades per l'entitat, és seguida per una bona quantitat d'arenyencs, residents a casa, però també a fora. En més d'una ocasió se n'ha parlat en el Ple municipal, fins i tot en aquesta legislatura, amb un govern gens amant a compartir opinió i encara menys a que li sigui qüestionada.
Arenys.org organitza cursos d'iniciació a les noves tecnologies; ha apostat pel programari lliure i ha creat una xarxa sense fils a la vila. En totes aquestes matèries ha format la gent, i ha estat present a l'estiu, organitzant l'única activitat infantil, tret de les esportives, i en aquest darrer ha programat unes tertúlies a la Biblioplatja, de les quals n'he informat en aquest mateix blog.
Iniciadors en l'oferta de pàgines d'internet a entitats i particulars, han desenvolupat un nou paquet informàtic per posar-se al dia, una cosa tan difícil en el món de les TIC.
Aquesta nova proposta d'Arenys.org, de ben segur enganxarà a més arenyencs, i potenciarà la comunitat digital de la població.

divendres, 13 d’octubre del 2006

Un any més CIU+PP ens enreden amb l’Audiència Pública

Aquest vespre m'he adonat que hi ha uns cartells als plafons de la Riera que anuncien l'Audiència Pública de les Ordenances Fiscals. No sé si ho he llegit bé, perquè ho he mirat molt alt per alt confiant en trobar-ho al web de l'Ajuntament, però no li sé veure ni tampoc he rebut cap escrit a casa, com a veí o com a membre del Grup de Debat i Tertúlia, com acostumo a rebre.
Deia que no sé si ho he llegit bé, perquè m'ha semblat veure que un any més ens convoquen a l'Audiència Pública de les Ordenances Fiscals i no sabem res del Pressupost. Les Ordenances Fiscals incorporen la base dels ingressos pressupostaris del nostre Ajuntament, i per això les variacions que es vulguin aplicar han de tenir un sentit i una relació amb les despeses a realitzar, i per tant, amb el programa d'actuació municipal... si en tenen(?)
Tampoc ens avancen cap tipus de document que ens permeti assistir-hi amb la informació necessària perquè hi puguem participar activament. Un any més ens convoquen a escoltar, m'imagino que sense tenir res clar perquè ho han de pactar amb els altres partits polítics, i quedaran tan cofois perquè hauran complert el seu compromís de convocar l'Audiència Pública.
Com a ciutadà m'agradaria comptar amb la complicitat dels partits polítics presents a l'Ajuntament, en el govern o a l'oposició, per denunciar aquesta manera d'actuar, que és un engany i ridiculitza l'esperit participatiu, fins al punt que ja ningú hi pot creure.
Sabeu que m'agrada animar la gent a assistir a aquests actes, però amb les condicions actuals, no vull fer el ridícul. Que cadascú faci el que més li plagui, i esperarem un altre any a veure si ho fan millor. M'imagino, però, que seran prou intel·ligents com per mobilitzar amics, parents i coneguts, perquè la Sala de Plens no estigui buida, o potser ja els va bé que no s'ompli, perquè d'aquesta manera podran criticar la nostra poca predisposició a participar.

dijous, 12 d’octubre del 2006

Nocturn, la sanitat a debat

S’ha acabat una legislatura, més curta del compte, i estem a punt de començar-ne una altra. Hi haurà canvi de govern? Aconseguirà el Tripartit refer l’Acord del Tinell? Tot són especulacions que el dia de Tots Sants quedaran resoltes, i qui ho determinarà serà el poble sobirà, amb l’exercici democràtic d’anar a votar.
El programa Nocturn de Ràdio Arenys, els dijous a la nit, va començar la nova temporada amb la voluntat de tractar en profunditat els àmbits socials, culturals i de lleure. El mes de setembre s’ha parlat de Sanitat, i al llarg de quatre setmanes han intervingut diferents professionals del camp sanitari, que han aportat la seva experiència, criteris i coneixement. Ha estat una experiència interessant que desitjo hagi transcendit a través de les ones de ràdio. S’ha parlat de sanitat pública, amb el paper de l’administració local i la política de l’actual govern de la Generalitat, i també de sanitat privada, amb l’exemple dels mutualisme, tan estès a Catalunya, sense oblidar-nos de la part més humana: la relació metge-pacient i el món de les residències geriàtriques.
Davant la impossibilitat de transcriure tot el que es va dir, m’agradaria reflectir les meves impressions i idees que em varen semblar interessants. Sempre que he pensat en el sistema sanitari actual, tot recordant com funcionava en la meva joventut, he tingut la sensació que potser guanyàvem en qualitat tècnica, però perdíem en qualitat humana, un aspecte al qual dono molta importància. El naixement dels centres d’assistència sanitària (CAP), va canviar com a mínim les relacions entre els professionals de la medicina i els pacients. Ho definiria com una transformació d’un contracte privat a un contracte social, amb tots els avantatges i inconvenients que això comportava.
Aleshores el metge formava part de l’entorn familiar, com també era el rector. Era la persona a qui podíem acudir les 24 hores del dia, si ens trobàvem indisposats, i que ens resolia els nostres mals. Era molt important confiar en ell, ja que no tan sols desenvolupava tasques mèdiques, sinó també practicava la psicologia, la pedagogia i l’assistència social. Amb la creació del CAP, la relació metge-pacient canvia ja que el servei mèdic l’ofereix l’administració pública, de qui el professional rep un salari pels serveis prestats. A més, ningú t’assegura que no et canviïn el metge que tens assignat, per diferents raons, totes elles raonables.
De la conversa amb el director del CAP d’Arenys, Ricard Peiró, el primer dia, i amb el sotsdirector del Servei Català de la Salut, Enric Agustí, el segon programa, quedava clara la idea que té el Govern sobre el metge del CAP, com a metge de família que coneix l’historial del pacient. No serà el metge amb qui et trobaràs passejant per la Riera, o prenent un cafè al passeig de mar, però que hi pots mantenir una relació metge-pacient amb prou confiança.
Un element important que ha treballat la conselleria de Sanitat, i que caldrà veure si té continuïtat, és la creació dels governs territorials de la salut, que tenen com a missió l’ordenació i coordinació dels recursos de cada territori, de manera que quedi garantida la prestació dels serveis sanitaris públics, en atenció primària, hospitalària i sociosanitària. Es tracta d’aplicar els principis de la política de proximitat i la participació dels agents del territori. En aquests consells, els Ajuntaments en formen part, ja que tenen un paper important en el camp de la prevenció i difusió de la salut. Aquest treball en comú haurà d’ajudar a millorar la coordinació entre el CAP i l’Hospital assignat, o el que és el mateix, entre el metge de família i l’especialista, ja que, tot i que s’ha afirmat que la infrastructura territorial catalana iniciada per l’anterior govern de la Generalitat, és bona, i que Arenys es troba en un lloc privilegiat, amb força hospitals a pocs quilòmetres de distància, i així ho corroborava el doctor Albert de Luís, cap de servei de l’Hospital Municipal de Badalona, la impressió del malalt és que va d’un metge a l’altre, que tothom hi diu la seva, i això després de resistir durant mesos pel problema de les llistes d’espera.
No queda clar si la sanitat privada és un complement o alternativa a la pública. És evident que mentre existeixin llistes d’espera de llarga durada, l’estructura privada serà una alternativa, perquè l’atenció és gairebé immediata. Probablement, però, i així ho comentava el doctor Miquel Maresma, la sanitat privada sigui l’alternativa al metge especialista, però que en primera instància, la gent es dirigeix al CAP, amb la qual cosa estaríem parlant de dos models complementaris. Tot i així caldrà veure com evoluciona, en primer lloc per les millores que es puguin anar aplicant a la sanitat pública, i també si s’acaben de solucionar els problemes que han sorgit entre mútues sanitàries i el col·lectiu de metges i consultoris privats.
L’estructura sanitària ens afecta a tots, perquè qui més qui menys passa per un centre sanitari i necessita de les atencions mèdiques. No es tracta de cap opció voluntària i és per això que el govern ha de garantir un bon servei per a tothom, al marge de la seva capacitat econòmica i social.
Sigui quin sigui el govern que es constitueixi després de Tots Sants, el tema sanitari continuarà ocupant molts polítics i professionals mèdics, per anar millorant aspectes, com per exemple la reducció de les llistes d’espera, i aconseguir una infraestructura sanitària d’acord amb els temps i les nostres necessitats.
Article publicat el mes d'octubre, a l'Ametlla d'Arenys

dimecres, 11 d’octubre del 2006

Barcelona: ridiculesa o debilitat?

Avui qui més qui menys parlava de la decisió del Govern de Madrid de cancel·lar la cimera europea de ministres d’habitatge. En parla en Saül Gordillo al seu blog “la foto que volien evitar”, i es bastant comú la impressió ciutadana que les autoritats d’un i altre govern no han estat a l’altura que cal esperar d’uns dirigents polítics.
És cert que tothom hi diu la seva, i decidissin el que decidissin, haurien rebut crítiques per tots cantons. De fet ja hi estan acostumats, però tot fa pensar que la decisió presa era la pitjor estratègia per convèncer que estan capacitats per afrontar qualsevol tipus de protesta, per més expectatives que s’haguessin creat.
Si volien evitar donar una mala imatge de Barcelona, Catalunya o Espanya, davant els ministres participants a la cimera, no s’han estalviat la vergonya de demostrar la seva poca confiança en el domini de la situació, per difícil que aquesta pogués ser. Aquesta és una reacció de les persones que els manca capacitat de lideratge, i potser aquest és el mal que patim des de fa ja massa temps.
Ara es poden trobar que, davant de qualsevol anunci de trobada internacional a Barcelona, es mobilitzi part de la població, i com a conseqüència no hi hagi manera d’organitzar res a la ciutat. És una mala manera de promocionar Barcelona, i de rebot Catalunya. Encara és massa recent l’espectacle de l’aeroport de Barcelona, com per haver-ne organitzat un altre, de repercussió europea.
M’agradaria poder continuar confiant amb la capacitat dels nostres polítics per redreçar la situació, però ja cal que s’hi posin de seguida, perquè el temps els va en contra.

dimarts, 10 d’octubre del 2006

Acebes i Piqué escridassats

La negació al dret a parlar i defensar les teves creences, les teves idees, no té cap tipus de justificació, i a més dóna ales a les víctimes. Barrar el pas als dirigents populars no afavoreix en res els interessos dels que defensem la nostra nació catalana en front de l’atac sistemàtic del PP. Fins i tot en el cas de no voler respectar els drets de les persones, i només movent-nos per interès propi, seria una política equivocada.
Com podrem recriminar el menyspreu cap a Catalunya d’una bona part de líders del PP, si nosaltres no els respectem com a persones? Actuacions com les d’aquesta tarda a Martorell, no fan res més que donar motius als nostres adversaris, per pensar i proclamar que el seu partit és víctima i no botxí.
El PP, agradi o no agradi, és un partit democràtic que defensa uns interessos i un model de país. És cert que té uns aliats que des de fa molt temps estan intoxicant el clima social i polític, i provoquen que grups més o menys descontrolats apareguin en llocs i situacions com la d’avui a Martorell, o de fa més dies a Girona, en la presentació del nou partit espanyolista Ciutadans partit de la Ciutadania, que encara els afavoreix, en la seva intenció i voluntat de presentar, davant Espanya, una imatge d’intolerància que no ens mereixem.
Ho deia fa uns quants dies, m’està molt bé reivindicacions sobiranistes, però hem de vigilar de no caure en el parany de provocar efectes contraris als nostres interessos, i sobretot, maneres de comportar-nos que no respecten el dret de les persones.

dilluns, 9 d’octubre del 2006

La intolerància assassina

Llegint la notícia de l’assassinat de la periodista d’Anna Politkóvskaia, t’entra una ràbia difícil de contenir, barrejada amb impotència i dolor. No és només perquè algú l’ha matat, sinó perquè la seva mort és fruit de la més gran hipocresia. Estem vivint uns moments d’intolerància que comença a preocupar, però hi ha països que això està a l’ordre del dia. Al nostre país, la intolerància es troba a l’oposició, i es dedica a fer sermons per Amèrica llatina. A d’altres països, la intolerància té el poder econòmic i polític, i fa callar la veu de la discòrdia amb les bales.
A Espanya tenim exemples de periodistes que viuen només per provocar, amb el premi de ser escoltats i beneïts per partits polítics d’àmplia militància. Sortosament, però, el joc, encara que desequilibrat, es regula a partir de la paraula, i quan es fa necessari, per la justícia. No fa tant de temps, però, que el terrorisme salvatge es carregava a persones perquè pensaven diferent. Ho hem viscut de molt a prop, i sabem què significa.
Fa ràbia pensar que, per diplomàcia, per necessitats polítiques o pel que sigui, podem veure aviat com el president Putin encaixa la mà de qualsevol dirigent polític europeu. Ningú el pot acusar, perquè no hi ha proves que l’imputin, però se li ha d’exigir que aclareixi qui són els autors de l’assassinat de la periodista, i també els motius, abans de sortir en pantalla per qualsevol tipus de reunió o trobada. No n’hi ha prou en fer declaracions. Avui, les declaracions de polítics i de la mateixa ONU han caigut en el descrèdit i ja no convencen ningú, ni espanten els culpables.
Potser no acabarem d'entendre què està passant realment a Rússia i Txetxènia, però sí que hem entès que una persona ha mort, després de viure assetjada, i no ha estat la primera ni serà, dissortadament, la darrera.

diumenge, 8 d’octubre del 2006

Decàleg del bon govern

Odon Elorza, alcalde de Donostia, ens deia aquesta setmana que el bon govern és una utopia, i ens improvisava un decàleg de necessitats per al bon govern:

1- Una bona definició del model de ciutat que es vol, amb un pla estratègic i un programa de govern.
2- Una bona organització de l’organització de l’Ajuntament.
3- La implicació i la motivació dels funcionaris.
4- Canals innovadors i creatius de participació ciutadana.
5- Polítiques de comunicació pròpies per fer front als actuals mitjans de comunicació que no sempre traslladen la informació correctament.
6- Qualitat de la democràcia del govern municipal, que s’equilibri el paper del govern i l’oposició. (a Donostia l’alcalde no presideix el Ple Municipal, i les comissions informatives les presideixen els regidors de l’oposició.)
7- Govern de la ciutat com instrument educatiu. (fent pedagogia)
8- Govern estable, govern de majoria i amb bona relació amb les altres institucions públiques.
9- Govern moral i ètic, que projecti confiança.
10- Capacitat per redistribuir les rendes, prioritzant la despesa pública.

Com deia al començament, es tracta d’un decàleg improvisat i probablement no tots els apartats tenen el mateix pes específic, però crec que il·lustra bastant bé una manera d’entendre el bon govern municipal.
Per poc que conegueu el vostre Ajuntament i el seu equip de govern, feu una repassada a cadascun d’aquests deu punts, i valoreu-lo. Aproven? En el cas d’Arenys de Mar us haig de dir que no.

dissabte, 7 d’octubre del 2006

El VIA presenta els primers treballs

Ahir divendres el grup de Veïns Independents d’Arenys de Mar (VIA) va presentar el seu treball sobre promoció econòmica i territori. El lloc escollit va ser la sala Josep M. Arnau, al Calisay, mentre a la sala del costat, la Sala Noble, estaven fent un tast de vins, i a la sala polivalent es celebrava el sopar popular, a base de calamars, dins les jornades del Calamarenys.
La presentació va anar a càrrec de l’actual regidor d’ICV, en Ramon Puigvert, que ens va explicar que el tret de sortida s’havia produït el mes de maig i amb la voluntat de reunir gent de diferents àmbits, de manera que ningú quedés fora. També va comentar que ahir presentaven propostes dels dos àmbits esmentats, però que en vindrien més, i animava els assistents a participar-hi. Va afirmar que deixaven per més endavant la decisió d’entrar o no en campanya electoral per a les eleccions municipals del proper mes de maig.
El primer bloc el va presentar l’Àlex Acero, membre de l’AVANA i a qui no es relaciona amb cap partit polític. Va deixar clar que es tractava de propostes obertes sobre promoció econòmica, i que parlaven de problemes, però també de solucions. Va parlar del comerç i els professionals, afirmant que hi havia una oferta desequilibrada. Les seves propostes anaven dirigides a equilibrar-la amb la demanda, la creació d’un viver d’empreses i d’una borsa de locals de lloguer.
Sobre les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), tema que coneix bé l’Àlex, va fer paleses les greus mancances estructurals que dificulten la innovació; la excessiva lentitud en la implantació de la TDT, i la necessitat de construir carreteres digitals. La solució, aprofitant que tenim bons professionals, passa per fomentar la iniciativa emprenedora i definir un pla de desenvolupament de les TIC. Va parlar també de la necessitat de crear associacions per a l’impuls de les TIC, i de desenvolupar els tràmits administratius a partir de les noves tecnologies, i la creació d’un Telecentre.
Àlex Acero va acabar la seva intervenció parlant de Turisme, afirmant que cal buscar el model propi d’Arenys i fent notar l’absència d’hotels i de promoció turística. El VIA proposa tenir més cura de les platges, donar a conèixer els museus i l’arxiu, crear rutes culturals, fomentar cases rurals... però de manera coordinada.
Lluís Blanchar, actual regidor no adscrit, després de la seva sortida del govern municipal i d’Unió Democràtica de Catalunya, va presentar l’Àrea de Gestió de Territori, Medi Ambient i Habitatge. Abans però va insistir en la voluntat del VIA de comptar amb més participació, i en la definició del grup com independent de qualsevol partit polític, un fet que encara provoca seriosos dubtes entre la població.
Blanchar va presentar el municipi, els seus 6.5 km2, amb 13.345 h. i tres sectors amb la urbanització aprovada: bareu paraiso, raureta i el sector industrial Valldegata ponent, i va plantejar una pregunta clau: necessitem créixer més?, amb una resposta contundent: . La seva intervenció, que no vaig poder seguir fins al final, la va dedicar a justificar la resposta afirmativa sobre necessitat de creixement. Va esmentar els problemes de viabilitat rodada, d’absència de zones de vianants i de carrils bici, i la barrera del nus de Vallvidrera. També l’escàs volum d’habitatge protegit o la situació en què es troba el passeig a Canet i Caldetes, amb un projecte que no preveu aparcament.
Va defensar la necessitat de créixer, però amb mesura. La creació de nous sectors urbanístics residencials, més equipaments públics per donar més serveis públics, i la creació de les rondes, la que ja tenim definida a ponent, i una segona a llevant, per poder descarregar la Riera. Va posar com exemple del que no s’ha de fer, el Canadell, que no té sortida, i per tant incompleix la normativa en termes de seguretat, o bé el P25 i el Portimar II, dos models que no es poden repetir.
Segons Blanchar, calia gestionar-ho bé, i va parlar de recuperar l’auditoria medioambiental que es va fer a l’anterior legislatura; de recuperar zones agrícoles i ajudar el pagès a complementar l’explotació agrària amb alternatives com la instal·lació de plaques solars, generadores de l’electricitat, que ja s’està fent en altres municipis; de recuperar els rials, realitzant camins paral·lels per a cotxes i persones, i evitar la residència camuflada en sectors rústics no urbanitzables. Es tracta, segons Lluís Blanchar, d’incrementar la població, amb menys ocupació de sòl, més densitat de població, menys impacte mediambiental, menys costos per a la població i més prevenció del territori. Va proposar la creació d’una empresa pública de gestió de sòl i habitatge, i no un càrrec de confiança “perquè faci el que vulgui i cobri deu milions l’any”, i va posar el sostre de creixement en 18.000 habitants, i la creació de 300 habitatges protegits i una borsa d’habitatges tutelats.
El VIA defensa la necessitat de convertir la Riera en zona de vianants des del carrer Olivar a la platja i tots els carrers adjacents. Va parlar de la importància dels equipaments públics i dels serveis, i que caldria despendre’s d’alguns edificis obsolets i poc útils, per canviar-los amb espais on poder-hi construir nous equipaments, i també de la importància de mancomunar serveis amb els pobles veïns. Les darreres paraules que vaig poder escoltar de Lluís Blanchar varen ser per parlar del Pla Especial del Nucli Antic, en el sentit que calia adaptar-lo i revisar el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic. Blanchar va preveure que en dos mesos, es podria iniciar el debat sobre el Pla General que fa tant temps es treballa, i la importància d’opinar al respecte.
M’imagino que en Vicenç Martí, exregidor per ICV i responsable d’Urbanisme a l’anterior legislatura, a qui es considera ànima del VIA, deuria parlar després d’en Lluís Blanchar. Només vaig poder escoltar-li una petita intervenció, mentre parlava en Blanchar, per criticar la manca de planificació de l’actual govern i la defensa tova i insuficient dels interessos del poble, en contra dels beneficis privats d’uns pocs, i va reclamar la necessitat de participar i fer un seguiment de l’actuació municipal; d’interessar-se per conèixer què fa l’administració local.
Arenys de Mar, comença amb bon peu la campanya electoral. Les propostes del VIA i d’ERC són, a priori, interessants. Caldrà esperar què diuen el PSC i CIU, per veure si també van en la línia de la transparència i la participació.

divendres, 6 d’octubre del 2006

Nou curs del Grup de Debat i Tertúlia d’Arenys de Mar

El Grup de Debat i Tertúlia ens trobem aquest vespre per programar la temporada 2006-07. Ho farem després d’assistir a la presentació del treball fet pel grup de Veïns Independents d’Arenys de Mar (VIA). Molt possiblement la informació que rebem del VIA i el resultats que es vagin generant a partir de la iniciativa d’ERC en la confecció del programa electoral, seran dos elements a tenir en compte al llarg d’aquest curs. Un curs que gairebé acabarà coincidint amb les eleccions municipals del proper mes de maig.

Hi haurà més temes, com la llengua, la sexologia en els joves i en la gent gran, la Cultura... que de ben segur també seran tractats durant aquests mesos de tardor-hivern. Avui iniciem el camí i espero que obtinguem els mateixos resultats que en les temporades anteriors, que ja anem per la sisena.

dijous, 5 d’octubre del 2006

Ens despertem tard i malament

Déu me’n guardi de criticar-ho, però “quan fou mort el combregaren”. Ara hi ha una revifalla sobiranista, sobretot a internet i més concretament al món de weblog. Això no vol dir que l’impacte al carrer sigui gran, ja que el percentatge de gent enganxada a internet, tot i haver crescut, és baix. Ens passa sempre: quan pinten bastos aixequem la veu, abans, però, hem viscut adormits una bona pila d’anys i més profundament durant el tràmit estatutari.
El sobiranista arenyenc, de qui n'ha fet ressò en Saül Gordillo, ha començat una segona fase reivindicativa, que de ben segur s’hi apuntarà gent. També ha nascut una plataforma sobiranista “Sobirania i progrés”, amb un líder emblemàtic del món de la televisió. Aquestes llanternades, però, no tenen prou força per engrescar el gruix dels ciutadans, i de la mateixa manera que arriben, se’n van. A més, la rèplica ha estat prou clara i m’atreviria a dir, més efectiva: Ciutadans Partit de la ciutadania, si més no els ha donat ales.
Cap de les dues posicions tindrà un resultat electoral significatiu, perquè els catalans ja estem contents amb el que tenim, no fos cas que encara ho perdéssim. La nostra història té molts moments foscos i les alegries duren ben poc. Ciutadans Partit de la ciutadania no és res més que una companyia de marionetes, a les mans del gran bufó. Les reivindicacions nacionalistes, s’enfronten una vegada sí i una altra també, amb el pactisme, normalment a la baixa. Al final, tot s’acaba adormint a l’espera d’una millor ocasió.
Però... si aconseguíssim una ciutadania motivada, amb ganes de treballar i apostar per un més gran protagonisme en tots els aspectes, seríem capaços de canviar moltes coses no només el vot , sinó també la manera d'actuar dels nostres polítics. Endavant doncs, amb la participació, però tinguem els ulls ben alertes i, si pot ser, abans de rebre les patacades.


dimecres, 4 d’octubre del 2006

La campanya per a les municipals ja camina

ERC d’Arenys de Mar comunicava avui a la xarxa d’arenyautes, la proposta de l’Executiva local referent a l’elaboració del programa marc per a les properes eleccions municipals. En síntesi, ERC pretén crear 3 grups de treball oberts a tothom qui vulgui participar en l’elaboració del programa – servei a les persones, polítiques del territori, promoció local – Paral·lelament han programat quatre “esmorzars amb ERC”, per als dies 11, 18 i 25 de novembre, i 2 de desembre, amb la intenció d’escoltar les propostes de la ciutadania. També informen del web de l’alcaldable Joaquim Ponsarnau i les adreces electròniques del cap de llista, dels grups de treball i de la secció local, on poder-hi enviar opinions, suggeriments i propostes.
D’entrada felicito la iniciativa, encara que algú pugui criticar-ho d’electoralista. No hi ha dubte que a mesura que s’acosten les eleccions, els partits polítics es belluguen amb més vitalitat a la recerca del vot. Em sembla lògic i fins i tot defensable, sempre i quan no es tracti de prendre una posició antagònica a l’actitud de la resta de la legislatura. Encara recordo les promeses electorals de les candidatures que varen aconseguir governar, i que han quedat en l’oblit.
A Arenys de Mar no estem massa acostumats a què ens presentin un programa de govern clar de manera que se’n pugui fer un seguiment exhaustiu i demanar-ne resultats. Quan arriba el període electoral, la majoria de partits polítics es reuneixen per començar a vendre fum, el més lluent i atractiu possible, però no deixa de ser fum. La iniciativa d’ERC és interessant per dos aspectes. En primer lloc perquè pretén confeccionar un programa marc i ho divideix en tres àrees amb elements afins, cosa que a Arenys no hi estem acostumats, i sinó fixeu-vos en l’organització actual, que fins i tot fa vergonya de parlar-ne a fora. El segon element interessant és la part participativa. És important obrir també el debat a gent que no milita al partit, però que pot aportar coneixement, idees i suggeriments.
Si em permeteu que en faci un pronòstic, us diré que estic convençut que ERC serà capaç d’elaborar un bon programa, però no tinc tant clar que obtinguin gaire participació i encara menys que aquesta sigui de persones desvinculades del partit. M’agradaria equivocar-me, però l’experiència participativa del nostre municipi és força decebedora, i ho dic sense voler buscar-hi culpables, ja que tots plegats hi hem contribuït.
Divendres el grup de veïns independents d’Arenys (VIA) ens presentaran la feina feta i potser s’entreveurà la possibilitat que es constitueixin com a candidatura municipal per al 2007; avui hem llegit la iniciativa d’ERC; ens queda per veure quines iniciatives prendran PSC i CIU, les dues forces més votades, fins ara, a la nostra població. El PP no crec que em sorprengui massa, si em fixo en la seva trajectòria, i quant a ICV, caldrà veure si es presenta o bé dóna suport al VIA.
Tenim uns quants mesos per anar observant els candidats, però considero que Arenys de Mar hi sortiria guanyant, si el dia 27 de maig de 2007 poguéssim escollir entre quatre o cinc programes de govern sòlids i viables, i encara més, si aquests han estat confeccionats amb la participació del més gran nombre d’arenyencs possible.

dimarts, 3 d’octubre del 2006

Volant amb hèlices

Acabo d’aterrar i ho he fet en un avió del Servei Regional d’Ibèria, Airnostrum. Crec que era la primera vegada que volava en un avió tant “cucató”, amb hèlices i molt soroll. Un avió que d’entrada no t’ofereix massa confiança, però al final t’adones que és qüestió d’imatge.
Contràriament al que passa als altres vols, durant el trajecte d’una hora de durada, et serveixen begudes i entrepans gratuïts. Una atenció que ja no hi estàs acostumat. És per això que, em plau fer-ne menció i felicitar la companyia per la seva amabilitat en el servei. No tot ha de ser negatiu.
D’on venia i què he après en parlaré un altre dia, quan hagi reposat del viatge. Us diré que ha estat interessant i el lloc encertat. També he pogut observar que les ciutats poden ser netes, endreçades, agradables i vitals. Tornant a casa m’he adonat que ens cal treballar molt per aconseguir una vila agradable

diumenge, 1 d’octubre del 2006

Netejar les Rambles

Barcelona vol “netejar” les rambles i la gent parla de castings per a les figures humanes; de fer fora les parades d’animals... poca gent ha parlat de les botigues de souvenirs. Algú ho ha fet i crec que amb encert.
No es tracta de fer la punyeta als botiguers de les rambles ni de treure la feina de moltes persones que es dediquen a vendre souvenirs, però sí que valdria la pena fer-hi una ullada.
Desconec si qualsevol persona pot muntar un negoci de qualsevol producte a qualsevol lloc. M’imagino, però, que d’alguna manera s’ha de regular la qualitat dels productes que es venen i sobretot, en el cas que comento, analitzar si allò que es ven com a souvenir de Barcelona, Catalunya o Espanya, es correspon amb la realitat o es tracta d’entaforar-ho tot.
No us negaré que em sap greu veure exposats segons quins productes: toros, sevillanes, banderes... però haig d’acceptar la realitat constitucional. Hi ha però alguns productes que no s’aguanten per enlloc. Poso el cas dels barrets mexicans. Probablement no es pot evitar la venda de segons quins productes, però en tot cas valdria la pena potenciar-ne d’altres més nostrats, i prohibir l’engany quan aquest és evident.
Per cert, recordo una vegada, ara ja fa anys, que tot acompanyant un client pakistaní de l’empresa on jo treballava, va voler entrar en una d’aquestes botigues de souvenirs. Ens parlàvem en anglès i jo representava que li feia també de traductor. L’anècdota va ser que els dependents de la botiga no m’entenien en català, i es varen entendre en pakistaní. Jo, allà, hi sobrava. No hi he entrat mai més, però m’imagino que ara m’entendrien en català i fins i tot algú potser el parlaria.