Què li passa a la dreta?

Un país no es pot construir a partir de l'odi i la venjança, sinó de la justícia, l'empatia i la solidaritat. La diversitat d'un país no pot manifestar-se en baralles, insults i guerres, sinó en el respecte a qui pensa diferent de tu, en la humilitat de qui està segur que no només ell té la raó.

L'alternança política és bona si serveix per millorar allò que es considera que l'altre no ho fa prou bé, ja sigui per desídia, cansament o rutina, però mai com a revenja fruit d'uns resultats electorals que un dia et seran adversos.

Si repassem la situació actual a Espanya ens adonarem que la rivalitat entre els líders dels diferents partits no és una rivalitat sana, ni democràtica, sinó tot el contrari. La seva actitud passa per insultar l'adversari, difamar sense prova i mentir al poble per aconseguir guanyar adeptes.

Avui, que es commemoren els 15 anys de l'atemptat de Madrid, amb gairebé dues-centes víctimes mortals, encara hem hagut de sentir unes declaracions repugnants del líder del PP, el senyor Casado. Com es pot configurar un lideratge d'un dels grans partits espanyols a partir de la difamació, la mentida i la ràbia? Què li passa a la dreta espanyola que sembla no tenir límits, es radicalitza i tot li val per aconseguir la majoria que li permeti governar?

I per extensió, què li passa a la dreta europea? I a la catalana? En aquest cas sembla que s'entretinguin fent-se l'harakiri. No crec que es pugui fer pitjor. Què vol dir imposar una llista per sobre d'altres d'un mateix partit? Què se n'ha fet dels hereus de Convergència Democràtica?

Llegint tot el que passa dins del conjunt de partits i subpartits que s'han desencadenat, no ho acabo d'entendre. És ben bé que ara podria ser l'hora dels partits d'esquerra, no només a Espanya, sinó també a Catalunya. El problema, però és que mai s'ha sabut aprofitar suficientment els regals de la dreta desorientada, i molt em temo que en aquesta ocasió no serà pas gaire diferent.

Amenaça de querella contra l'alcaldessa per difamació

El mandat 2015-19 està a les acaballes i es recordarà com un mandat de picabaralles entre els caps de llista de JxA i ERC, que han compartit alcaldia gràcies a la moció de censura que hi va donar suport la majoria del Consistori. Un trist mandat en què han estat més notícia les baralles que la feina del govern, dels governs.

El més trist de tot és que les expectatives de cara al nou mandat no són gaire diferents. El dilema estarà en veure si l'Estanis Fors té suficient suport per adjudicar-se l'alcaldia, o bé és el conglomerat de forces contràries que sumen suficientment per renovar la confiança a la cap de llista d'ERC.

A veure com ho dic perquè no se m'enfadi ningú. Potser la solució passaria perquè cap dels dos assumís l'alcaldia i es donés opció a una persona que no porti la motxilla plena de querelles a l'esquena, presentades i/o rebudes. 

En principi la CUP podria suposar un canvi en el nou Consistori, sempre que expliqui bé tot el que ha fet des del primer dia, amb el suport a la moció de censura inclòs. La impressió de molts és que ha format part dels partits que han donat suport a l'alcaldessa, però sense responsabilitat de govern. A simple vista es veu com una opció molt còmode i que no dóna garanties suficients com per atorgar-los el nostre vot. Sabem què ha fet el govern i què no ha fet. També què ha fet l'oposició i què ha deixat de fer. Ens falta saber quin ha estat el paper de la CUP més enllà de donar el vot necessari perquè el govern sorgit a partir de la moció de censura hagi pogut avançar.

D'aquí a un parell de mesos començarem a rebre les promeses dels nostres alcaldables. Promeses que aniran acompanyades per una relació de tot el que s'ha fet i s'ha deixat de fer durant els anys de mandat de cada govern. És important aquest segon llistat perquè tinguem una idea del que pot acabar passant. Confio que el govern actual actualitzi el Pla d'Actuació Municipal o Pla de Mandat, i ens expliqui allò que no ha pogut fer i el per què. Tenim uns mesos per reflexionar qui veiem més capaç de treure'ns de l'atzucac actual.

Les misèries del PP, ara contra la PAH

Diuen que la millor defensa és un bon atac. No sé si això és el que ha pensat avui la delegada del govern de Madrid, la senyora Cristina Cifuentes, però el cas és que s'ha de ser molt miserable per fer les declaracions que ha fet. En lloc d'amagar-se per la vergonya que hauria de tenir per tot el que el seu partit està fent, cobert de merda fins al coll, es dedica a insultar i calumniar a qui, amb més o menys encert, reclama justícia per a unes víctimes del sistema.

La democràcia del Partit Popular no s'aguanta per enlloc. Obtenir la majoria absoluta no li dóna dret a fer el que li roti. La legitimitat no garanteix la justícia, i en el cas del PP hi ha una gran divergència. La prepotència no és bona per a ningú, i el PP més que ningú hauria d'haver après la lliçó. Encara recordem el prepotent Aznar que, ara fa deu anys, va justificar la guerra contra l'Iraq amb una mentida, i que una altra mentida va fer que el PP perdés les eleccions.

Em sap greu per persones, militants i simpatitzants del PP, que conec i que m'estimo i respecto, però estic segur que entendran la meva indignació per una estratègia que considero mesquina. No hi ha dret que per defensar-se dels atacs argumentats d'unes persones que es troben en una situació molt crítica i sense empara, es recorri a la difamació i l'insult, en l'ànim de desacreditar qui critica la postura del partit en el govern.

Des del primer dia he manifestat que tota persona és responsable dels seus actes i que la culpa no és només dels bancs. El problema és que el govern ha sortit a defensar els bancs, tant en el cas de les hipoteques i desnonaments com en el cas de les preferents, i ha deixat a l'estacada a la ciutadania. Ja només falta que, com a Xipre, ens robin els nostres estalvis, per més ben protegits que ens pugui semblar.