Què pot aturar Putin?

Aquests dies ens fem uns farts de llegir sobre la guerra d'Ucraïna, les intencions de Putin i com han anat les coses fins arribar a la situació actual. Pots trobar molta literatura explicativa de la història recent d'Ucraïna, i també de Rússia, amb Putin al capdavant. No hi ha res que no hi estigui d'alguna manera connectat, i per tant són moltes les teories plausibles, les opinions i explicacions, encara que mai les justificacions.

Sembla cada vegada més evident que Putin pretén arribar fins al final, és a dir, aniquil·lar Ucraïna, dominar-la, amb la imposició d'un govern amic, un polític titella a l'estil del president de Bielorússia, per continuar liderant l'est europeu. Tot fa pensar que no hi ha cap aturador més enllà de la claudicació del govern actual.

També tenim força evidència que l'OTAN no intervindrà directament a la guerra, per evitar el que podria esdevenir una tercera guerra mundial, amb l'amenaça de les armes nuclears. Això encara dona més força a la derrota final d'Ucraïna, en aquesta batalla, la qual cosa no vol dir que sigui la derrota definitiva d'un país que tenia la mirada cap a Occident.

El que no queda tan clar és quina serà l'actitud de la població una vegada es confirmi la rendició de l'exèrcit ucraïnès. Una cosa és guanyar la guerra i l'altra sotmetre la població per sempre. La història ens ha ensenyat que les coses no són tan simples com aconseguir la rendició de l'enemic. Sí que és cert que el temps a vegades corre massa lentament, i el sofriment de la població civil s'allarga en el temps, però a la llarga, la justícia s'ha d'acabar imposant.

Com que Putin no sembla tenir aturador, a ell el que l'interessa és guanyar el moment actual i oblidar-se del que passarà en el futur, potser quan ell ja no hi sigui. El dolor és massa gran com per no preocupar-nos, i per això voldríem veure una solució a curt termini. No és fàcil, i Putin té massa oprimida la seva pròpia nació, com per aconseguir que no es revolucioni contra el seu propi govern. Aquesta seria una possibilitat, però de ben segur que l'ha ben estudiada, i té la força suficient com per continuar manipulant i oprimint els russos dissidents. 

Hem llegit moltes coses que ens han fet veure que els fets no són casuals, però ara no és l'hora de les lamentacions, ja hi haurà de temps de pensar-hi, ara és l'hora de centrar-nos en com resoldre la situació actual, que és tan dolorosa per a la població ucraïnesa.

La Constitució, un perill per a la democràcia

El títol del meu escrit pot semblar un disbarat, però us haig de dir que se m'ha acudit quan he llegit l'article de l'ARA referit a Egipte: Al-Sissi modifica la Constitució per conservar el seu tron fins al 2030. No pensava precisament en la Constitució espanyola, però també en parlaré.

Vist el panorama dels veïns, anem a bloquejar el meu lideratge i així fora problemes. Es tracta d'utilitzar la Constitució a mercè de qui ostenta el poder i canviar allò que ens perjudica, ja que tenim la majoria.

Em direu que això no passa en democràcies consolidades. Que estic parlant d'Egipte amb tot el que això representa. Tenim encara memòria de com aquest senyor va arribar al poder, i de com l'utilitza per controlar i sotmetre l'oposició. És cert, però podem no anar tan lluny i quedar-nos a casa. Que ha passat amb la Constitució espanyola? Parlem d'un estat amb la democràcia consolidada, oi? O potser no!

La Constitució espanyola que qui la va votar gairebé no se'n recorda, i que la majoria de la ciutadania se la va trobar feta, no s'ha modificat mai en referèndum. Tots els canvis han estat amb nocturnitat i traïdoria. Ara qui defensa amb les ungles la Constitució és qui no la va votar, sinó que són hereus dels que hi varen votar en contra! Però ara els va bé.

El problema de la Constitució espanyola no és tan el seu text, que hagi pogut quedar obsolet, sinó la seva interpretació. La judicialització de la política espanyola, i l'opressió de l'aparell estatal a tots els que en discrepen. Aquest és el mal, i no sembla que hi hagi guarició possible. La Constitució pot acabar sent un perill per a la democràcia.

Memòries no autoritzades de Josep Borrell

El ministre socialista més proper al PP, el senyor Borrell, continua com sempre menystenint els catalans i llurs institucions. Des de sempre, tot i haver nascut a Catalunya, ha odiat qualsevol actuació i expressió que d'alguna manera subratllés el caràcter, el costum o la llengua catalana, i ha procedit a fer-nos la punyeta de la millor manera que ha sabut.

Quan Pedro Sánchez el va nomenar ministre ja vaig comentar que era la pitjor notícia que ens podia proporcionar. La seva actitud vers Catalunya no ha canviat mai, i qui vulgui confeccionar les seves memòries com a personatge públic, comprovarà que sempre ha destacat per desacreditar-nos. Si és més espanyol és perquè quedi clar que la seva catalanitat és purament accidental.

Des del seu darrer nomenament, com a ministre d'exteriors, s'ha dedicat a malparlar de Catalunya, les seves institucions i els seus polítics. S'ha esforçat per donar una imatge falsa i grollera de com som i què pretenem. Si a Espanya existís Justícia de veritat, se l'hauria d'acusar de malversació de fons públic, per haver-lo dedicat a criticar Catalunya.

Borrell fa tancar les delegacions exteriors de la Generalitat; obliga que dimiteixin cònsols honoraris a Catalunya; s'enfronta als països que denuncien què està passant a Catalunya per culpa de l'Estat espanyol, i retira l'estatus diplomàtic del delegat del govern flamenc.

El senyor Josep Borrell és l'Alfonso Guerra català. Aquella persona que va gaudir comentant que ens havien triturat l'Estatut. No són conscients que són ells qui provoquen situacions com les que estem vivint a Catalunya, perquè han volgut enfrontar-nos als espanyols, contribuint a marcar diferències de tracte. No saben estimar, sinó sotmetre. L'ànsia de poder del senyor Borrell ha quedat demostrada des del primer dia, malgrat els fracassos obtinguts i les acusacions de beneficiar-se personalment dels seus càrrecs. Ara també hem sabut que és el ministre amb el patrimoni personal més elevat. Les seves memòries poden resultar interessants, però hauran de ser les memòries no autoritzades, perquè les que ell pugui escriure no descriuran el polític que nosaltres hem conegut.