Impresentables al món de la política

Com a tot arreu, al món de la política del nostre país també hi ha persones que hauríem de qualificar d'impresentables. Persones que només aspiren a aconseguir poder personal trepitjant a qui sigui, també als més propers, a qui hauries d'anar de bracet per defensar els teus objectius i servir millor la ciutadania.

Hi ha massa gent que viu de la política sense merèixer-ho. A la política només hi haurien d'anar a parar aquelles persones que tenen un esperit de servei, que defensant els seus principis i ideologia, estan disposats a dedicar bona part del seu temps als altres. La realitat, però és força diferent. Hi ha molt bona gent implicada en política i que considera una prioritat participar i col·laborar perquè les coses funcionin millor, però també n'hi ha que són uns aprofitats.

N'hi ha d'intel·ligents, però també de rucs i incapaços de guanyar-se la vida honestament i que aprofiten el trampolí dels partits polítics per aconseguir diners, poder i nom. Els companys de viatge ho pateixen, i només hi surten perdent aquells que discrepen en les maneres. Aquelles persones que estan convençudes de la necessitat de fer camí junts.

Avui llegia l'acusació de dues militants de Junts pel xantatge que els va fer un alt dirigent del partit. No sé què hi ha de cert, qui té raó ni com acabarà la investigació, però en tot cas cal treballar a fons perquè si els fets són reals, no es puguin anar produint en el món de la política.

Tenim massa casos de corrupció, d'assetjament, d'abús de confiança, i s'hi ha de posar remei. No sé si evitant que les persones s'eternitzin al món polític ho resoldríem. Probablement hi hauria menys casos denunciables, però es fa difícil pensar que tot pugui funcionar com una seda.

És per això que els responsables de les formacions polítiques, sobretot aquelles que tenen capacitat de governar, vetllin pel bon comportament de la seva militància i dels càrrecs que tenen poder de decisió dins del partit i a les institucions públiques. Cal transparència i, si convé, fer caure caps.

La hipocresia dels nostres polítics

Ho he titulat com a hipocresia, però potser hauria de parlar de covardia, incoherència o falta de rigor, o que actuen per interès, mirant de quedar bé amb qui els ha de donar el vot per continuar vivint de la política. Em fa molta ràbia el que passa a Catalunya amb els correbous i l'actitud dels nostres polítics. Entenc que els amants dels toros estiguin enfadats amb els polítics catalans, que els varen prohibir les corrides, però no s'atreveixen amb els correbous. 

No he votat ni simpatitzat mai amb els partits animalistes, i fins i tot he discrepat en alguns termes, però no faria mai res que pogués ferir un animal. Detesto tots els jocs agressius que es fan amb animals, des de la lluita de galls fins als correbous, sigui quina sigui la modalitat. Soc un gran defensor de les tradicions i considero que aquestes s'han de conservar, sempre i quan respectin les persones i les bèsties. Davant la disjuntiva de decidir-me entre tradició i respecte als bous, ho tinc molt clar. No podem molestar i encara menys fer patir els animals!

Què els passa als nostres polítics? Són uns impresentables! Tenen por de rebre la crítica dels amants i seguidors de la tradició que tortura les bèsties, i no s'atreveixen a votar en contra dels correbous. Aquesta és una mostra més que justifica la desafecció política i la poca simpatia cap als polítics. Quan una persona té una responsabilitat ha d'actuar amb rigor i contundència, deixant de banda si agrada més o menys. Amagar el cap sota l'ala és una demostració de covardia, però permetre que els 30 pobles catalans que gaudeixen fent patir els bous per no posar-se la gent en contra, és una demostració de flaquesa que m'enrabia i produeix fàstic.

Sembla ser que aquesta setmana els parlamentaris catalans s'han de decidir, i molts d'ells tenen mal de ventre i cangueli. Si davant d'un fet tan evident els tremolen les cames, què no els passarà el dia que hagin d'enfrontar-se a l'Estat espanyol per defensar la independència de Catalunya? Ah, això ja no passarà, perquè tenim els polítics que tenim. Només s'entretenen amb allò que no els comporta cap risc. Són uns polítics menors, mediocres i sense cap lideratge que ens pugui treure de l'atzucac que no ens deixa avançar des de fa massa anys.

Els polítics i representants municipals dels pobles i ciutats que gaudeixen amb el sofriment dels bous buscaran qualsevol excusa per pressionar els parlamentaris perquè aparquin una normativa que hauria de ser vigent des de fa molts anys, si més no des del dia que es varen prohibir les curses de braus.

La capacitat de convocatòria de la societat civil

S'ha demostrat a bastament que els catalans som capaços de reunir una multitud de persones per reclamar la nostra llibertat, celebrar referèndums o exigir-los. Ho dic perquè cada vegada que s'acosta l'onze de setembre hi ha qui s'encarrega de proclamar que és necessari participar-hi, però arriba un moment, quan ha quedat palès que en som molts, que no tens tan clar que s'hagi de demostrar una vegada més.

Penso en què escrivia fa uns dies sobre la possibilitat de no manifestar-nos enguany, i esperar el resultat de la sentència al judici als nostres presos polítics. En aquells moments les inscripcions estaven per sota de les expectatives i comparativament amb altres anys. Ho explicava per la situació que vivim, amb una crisi dels partits polítics independentistes i l'enfrontament d'alguns d'ells amb l'ANC. Avui sembla ser que les coses s'han arreglat, no pas les picabaralles entre JxCat i ERC. 

Aquests dies es parla de la conveniència de convocar unes noves eleccions, preveient que no s'aprovaran els pressupostos. ERC ha arribat a proposar amb la presentació d'una moció de confiança, que sembla ser que el president Torra no veu bé. Molt de soroll dins del govern i dels partits independentistes, arreu menys a la CUP que sembla que estiguin muts a la gàbia, a l'espera dels esdeveniments.

Una vegada més estarem amatents en observar el poder de convocatòria de les entitats ANC i Òmnium, d'una societat catalana cada vegada més cansada i desencisada. Celebro que el PSC s'apunti als actes oficials de la Diada, perquè és una festa de tots els catalans, i deixin amb el cul a l'aire els impresentables de C's.

Avui és el torn de la ministra d'Hisenda

La senyora Pepis que fa de ministra d'Hisenda d'on l'han tret? Què passa amb els dirigents socialistes? No n'hi ha de millors? Tan avall es troba el llistó?

Recordo encara exministres com Joan Majó, per nomenar-ne només un... en trobaríem tan sols un com ell en l'actual govern socialista? Ja us ho dic jo: No!

Com se li acut a la ministra d'Hisenda fer xantatge i posar la por al cos als magistrats del Tribunal Suprem per si gosen sentenciar en contra dels bancs? Qui s'ha cregut que és? Que no recorda que hi ha una cosa molt valorada, que sempre es diu que Espanya respecta que és la independència dels diferents poders de l'Estat? D'on l'han tret aquesta persona?

El futur d'Espanya continua sent molt negre, perquè si el socialisme que ens ha d'alliberar de l'extrema dreta que configuren VOX, PP i C's, és el PSOE actual, amb uns i unes ministres impresentables, no hi tenim res a fer. La dreta continuarà manant i legislant contra la classe mitjana i baixa. Només els grans milionaris continuaran vivint de renda a costa dels altres. Però senyors! el PSOE actua en contra de la ciutadania i a favor dels bancs! Quin tipus de progressisme prediquen? 

No és estrany que alguns vulguem marxar-ne. N'estem molt farts i ja fa molts anys que no ens sentim, no tan sols representats, sinó tampoc defensats ni tractats justament. 

C's obsessionats en trencar Catalunya

Avui C's és força present a les pàgines dels diaris, tant per les ganes que tenen que els sobiranistes provoquin alguna actuació en contra del rei, el proper divendres, i no paren d'anunciar-ho amb gran interès, com per la proposta que l'exprimer ministre francès, Manuel Valls, encapçali la seva llista a les municipals per Barcelona.

No és només el comportament de mal educats als seients del Parlament català, sinó també la seva obsessió per trencar la societat catalana, que es fan antipàtics i t'obliguen a moderar el llenguatge per no passar-te. Realment el paper el juguen molt bé i ha estat un cert per part dels fundadors del partit de posar-hi aquests impresentables que en una situació normalitzada passarien inadvertits en la més profunda ignorància.

C's desitja que els independentistes fracturin la societat, però saben que sense la seva complicitat serà difícil. És per això que es comporten com ho fan, que contracten gent sense escrúpols per enfrontar-se als ciutadans de viles i ciutats, que organitzen la retirada de llaços grocs, pancartes i estelades, i fins i tot la senyera, que és cert que no s'hi senten representats.

Confio amb la intel·ligència de la gent i que en les eleccions que es vagin succeint deixin els representants de C's al lloc que es mereixen. El seu èxit és un perill, no només per a Catalunya, sinó per a tot l'Estat, per a tots els demòcrates que el radicalisme de l'extrema dreta ens preocupa.

Per acabar-ho d'adobar ens demanen paciència!

Enric Millo, el delegat del govern espanyol a Catalunya, ha entrat a formar part de la llista de polítics impresentables, molts d'ells a les files del PP català. Les seves paraules i actitud davant dels problemes de col·lapse de l'aeroport de Barcelona no només són una demostració de cinisme, sinó que al mateix temps deixen veure l'atac constant a Catalunya. Volen ofegar la gallina dels ous d'or?

Aquest rancor cap a Catalunya es podria entendre per part del govern espanyol i els seus seguidors, però que això vingui per part de catalans, és increïble. No sé si tenen la ment bloquejada i actuen com a titelles, o bé com es pot ser tan cec anant en contra del país que t'ha vist néixer.

Ens bloquegen els ports marítims, posen totes les traves al corredor del Mediterrani i col·lapsen l'aeroport de Barcelona per frenar qualsevol intent de progrés econòmic. I ens demanen paciència! Que s'ha tornat boig? Com es pot ser tan cínic i malalt? No era el senyor que parlava de diàleg? Com és que no va convocar la part catalana? Com és que no es va presentar a la convocatòria de la Generalitat? Tàctica o gamberrisme?

Reconec que em vaig equivocar arran del seu nomenament. Em pensava que l'etapa gris de l'anterior delegada del govern hauria finit i que en començaria una altra de millor, però va ser un error. No es pot confiar en la gent del PP. Mai faran res per millorar Catalunya, ni l'economia, ni la cultura, ni el benestar social, mai!

I ens demana paciència? A mi se m'ha acabat i crec que tenim prou motius com per pensar d'aquesta manera. El PP català és la negació del nostre país, i em sap greu per molts regidors i regidores d'aquest partit que treballen de la mà de la ciutadania per treure'ns del cul de sac on vàrem acabar arribant, però els seus companys del govern i de la institucions supramunicipals els fan un flac favor.

Entretinguts o desencisats políticament?

Ahir era Alfred Bosch qui havia de córrer a desmentir el que hores abans havia declarat sobre la llista única i avui, a La Vanguardia, Francesc Marc Álvaro insisteix en l'error de no ser capaços de constituir aquesta llista única. Álvaro ve a dir que la resistència d'ERC serà la causa del fracàs del sobiranisme.

El cert és que darrerament moltes persones diuen que amb l'auge de C's i l'entrada de Podemos, el moviment sobiranista s'ha desinflat, i que la possibilitat d'un front sobiranista fort s'ha esvaït. A tot això s'hi suma els moments complicats que està vivint l'ANC. 

Probablement aquest panorama incert ha provocat que CIU i ERC, de la mà de l'ANC i Òmnium Cultural hagin signat avui un acord del full de ruta, de manera que plantegen la declaració de la independència 18 mesos després del 27S, sempre i quan els catalans hi votin favorablement, la qual cosa està per veure. 

Si ens entretenen les converses dels polítics sobiranistes, també ho trobem en les sentències i imputacions per diferents casos de corrupció i tràfic d'influències. Tot plegat una pena molt grossa perquè veiem com uns quants impresentables s'han valgut de la política per aconseguir poder i enriquir-se.

Una de les mostres més evidents del mal ús de la política és la resistència a deixar-la i la freqüència en que aquests polítics confonen l'àmbit polític amb el particular, la institució com el seu patrimoni, la gestió pública com la seva empresa. 

Un any de decadència popular fins a les generals

Cada dia apareixen nous col·lectius en defensa del diàleg i de rebuig a la independència de Catalunya. És clar que la bona acollida del dret a decidir i de la independència va agafar amb els pixats al ventre a molta gent, a persones que mai havien pensat en demanar ser independents i que s'ha apuntat al carro, i a persones que continuen creient que la independència no és una bona sortida, sinó que cal fer canvis i dialogar.

Us asseguro que faig l'esforç per buscar alternatives a la independència, tenint molt clar que la situació actual és insostenible i que cada vegada som tractats amb més menyspreu. Ja sé que els unionistes i simpatitzants del PP i PSOE no ho veuen de la mateixa manera, però m'agradaria que s'esforcessin per valorar, amb els prejudicis mínims, què està fent el govern del PP i de quina manera retallen fins al punt de treure-li qualsevol valor les lleis catalans emparades per l'Estatut i aprovades pel nostre Parlament. 

Si acceptem que el Parlament és la representació política de la veu del poble català, tenir sempre un poder superior que trepitja i deixa sense efecte tots els acords i lleis que hi són aprovades, ja sigui per denúncia al Tribunal Constitucional, o bé redactant noves lleis contràries a l'esperit de les lleis catalanes, és una càrrega insuportable que només provoca ganes de marxar ben lluny.

Ahir comentava l'aprovació de dues lleis amb repercussions distintes, que retraten dues coses del govern del PP. En primer lloc la seva ideologia de dreta extrema, amb la voluntat d'afavorir les classes altes en detriment de la classe mitjana i arraconant els menys afavorits, i en segon lloc la seva obsessió per anul·lar Catalunya, les seves institucions, reglaments i les mateixes persones.

I tot això ho fa un govern, que gràcies a la majoria absoluta, es pot permetre el luxe de mantenir uns ministres fastigosament impresentables com és el cas de Jorge Fernández Díaz, inútils com José Manuel Soria, cínics com Wert, o cregudes com la seva vicepresidenta.

Som molts els que, malgrat la incògnita que suposa l'aparició de Podemos, esperem el moment en què PP i PSOE deixin de ser les úniques forces polítiques que es reparteixen el poder, i caiguin vicis de govern i corruptes, i que la ciutadania recuperi el protagonisme que els dos partits polítics esmentats li han pres.

Un president mediocre per a un estat endarrerit i gris

Tot i que ja fa uns quants anys que escric diàriament en el meu blog, hi ha dies que no en tinc ganes simplement perquè les notícies de les quals puc parlar em tenen cansat i fastiguejat. Avui seria un dia d'aquests. Llegint els diaris digitals em venen ganes de vomitar. No pot ser que els polítics espanyols, els que marquen paquet, siguin tan impresentables i nosaltres tan mesells d'aguantar-los. Ho he dit en alguna altra ocasió: situacions com aquestes em fan venir ganes de plegar, de dir que m'esborro, que no comptin més amb mi.

La llàstima és que no es podem esborrar, sinó que hem de continuar essent injuriats, menyspreats i a sobre de ser cornuts ens toca pagar el beure. Les declaracions de Rajoy, tot i que parla ben poc, o les del gran ministre Fernández Díaz, o l'engany del ministre Montoro i la mala baba del senyor Gallardón. Arriba un moment en què no saps qui és pitjor, qui la fa més grossa, qui ens enreda amb més barra. I tot això és culpa de que tenen majoria absoluta. Algú pensa que la perdran? Déu us escolti!

Ens volen fer combregar amb rodes de molí, que ens abaixen els impostos, però ens foten per l'altra banda. D'un lloc o altre han de sortir els diners. Ens modifiquen les lleis que s'havien pogut anar aprovant amb un lleuger toc progressista, i ho fa un ministre que amaga a casa el fill que borratxo va ocasionar un accident i es va escapolir. I el senyor Fernández Díaz, que condecora verges i resa al Valle de los Caidos, continua volent-nos fer por si insistim amb la consulta i la independència. 

El president diu que vol dialogar si no parlem de la consulta. Ens vol deixar parlar de tot menys del que ens interessa. El senyor Rajoy es té per una persona dialogant i només és un frustrat estadista que li fa por prendre decisions i encara més defensar-les en públic. Un president mediocre per a un estat del segle XX.

Al PP se li veu la cua

Recordo la representació dels pastorets i l'escena en què el dimoni, disfressat de pastor, s'apareix a en Lluquet i en Rovelló perquè l'informin de què està passant. El dimoni amagant les banyes i la cua perquè no el descobreixin, però és no difícil.

Tot això em ve a la memòria llegint les declaracions que es van succeint per part de polítics del PP, encara que no només d'aquest partit. El Partit Popular ha participat del joc democràtic per no quedar a fora, però a vegades demostra que li ve gros, que no ho viu fàcilment, i se li descobreix el seu passat i la bena dictatorial i gens democràtica.

Amb això no vull dir ni penso que tots els seus polítics i militants actuïn de la mateixa manera, però sí que és cert que el PP fa de recer de molts polítics impresentables. L'absència a Espanya d'una extrema dreta explica que aquest interval el cobreixi el mateix Partit Popular.

Avui el rebuig unànime és per les declaracions del portaveu del PP al Congrés de diputats, el senyor Alfonso Alonso, que no és la primera vegada que evacua frases impròpies d'un dirigent polític. Potser per això il·lustra aquesta franja poc dialogant i força prepotent del partit.

L'experiència que vivim en aquests moments dóna peu a moltes excentricitats i és quan es demostra qui és dialogant i té esperit democràtic i es creu de veritat la importància de l'opinió dels altres i col·loca en el lloc que li correspon la consulta democràtica per validar el que pensa la majoria de la ciutadania.

Podem pensar d'una manera o altra, però el que no podem fer és acusar qui pensa diferent de nosaltres que no té dret a expressar la seva opinió, si ho fa de manera pacífica, ni posar en el mateix sac la violència de les armes i la convocatòria d'una consulta democràtica. Les lleis hi són per acatar-les, però també per reformar-les. L'immobilisme no és bo per a ningú.