Què farem demà per dinar?

Hem anat a la botiga de la cantonada a buscar mig quilo de cigrons cuits, i a la cansaladeria hem comprat sis talls de llom que farem a la planxa. Per postres ens menjarem les nespres que vàrem trobar a la fruiteria del camí ral. Ja tenim el dinar de demà. I la setmana vinent?

No sé com planifiqueu els àpats a casa vostra. M'imagino que en alguna ocasió s'improvisen, però segur que us marqueu algun criteri, si més no el de temporada. I l'Administració de l'Estat, com s'organitza? Ja planifica amb antelació suficient?

Em queixo sovint que es va afrontant els problemes a mesura que sorgeixen. És cert que la capacitat de resoldre allò que sorgeix de manera inesperada és un punt a favor del polític de torn, però si s'oblida de planificar a mitjà i llarg termini, s'equivocarà, costarà més diners i quedaran temes sense resoldre.

La imatge que tenim actualment del país és que li ha faltat planificació. Certament, la manca de recursos i també de competències ha estat un obstacle a l'hora d'encarrilar els temes, però hem estat poc espavilats o una mica ganduls. Educació, Sanitat, Llengua, Transport públic... Massa vegades s'ha buscat maquillar el present, per enlluernar la gent, i ens hem oblidat de pensar que hi ha un futur que no es pot improvisar. 

Fa mandra sentir que d'aquí a quinze anys podrem disposar d'una línia ferroviària orbital, que se'n parlava fa gairebé vint anys. Podríem deixar-ho estar i anar per resoldre altres problemes que ens ofeguen, però hem d'intentar fer les dues coses, sempre que tinguem clar quin és el país que volem dissenyar, i això no es pot fer sense planificar.

Ho he dit infinitat de vegades. A la família, a la vila, al país, al món sencer cal marcar objectius i els camins a seguir que d'imprevistos ja n'arribaran. Si no tenim les idees clares, no només ens haurem de barallar amb l'imprevisible, sinó que ens trobaran amb els pixats al ventre.

Obrim bé els ulls!

Tots recordem les botigues de barri amb una certa nostàlgia. Potser no les valoràvem prou, perquè era la cosa més natural. En Pere, en Josep, en Joan... aquell botiguer de tota la vida que no tancava fins tard i que ens anava tan bé quan ens acabàvem d'adonar que no ens quedaven ous, o sal a casa. Eren el gran recurs que teníem per poder fer el sopar. 

Avui tenim els supermercats vint-i-quatre hores que fan la seva funció, encara que no és el mateix. Ens serveixen per a aquells descuits de darrera hora, això sí, però ja no ens explicaran aquelles històries del veí que fa dies que no el veuen per la botiga, o d'aquell altre que ha canviat de feina i se n'ha anat a viure a no sé pas on.

Són uns petits supermercats, franquícies d'empreses amb nom, amb personal treballant, no sempre en les millors condicions. Segur que no tots funcionen de la mateixa manera, però no és estrany que de tant en tant llegim que han inspeccionat aquell o aquell altre supermercat, amb productes caducats, treballadors esclavitzats i condicions deplorables de les instal·lacions.

No hem de viure dels records i cal ser realistes, però ens hem de fixar bé on entrem a comprar perquè no ens enredin. Hem d'obrir bé els ulls i que no ens venguin gat per llebre. Amb l'excusa que trobem allò que necessitem, a l'hora que sigui sense caminar gaire, no ens ha de fer abaixar la guàrdia.

A vegades ens hem posicionat davant de multinacionals que han explotat els seus treballadors amb uns sous ridículs, aconseguint uns productes molt bé de preu, i no ens adonem que, potser al costat de casa hi ha un supermercat on els venedors cobren una misèria treballant tot el dia, sigui feiner o festiu. 

Amb això no vull dir que davant d'un supermercat hàgim de desconfiar i col·locar-los tots al mateix sac de l'especulació i l'engany. Simplement, estiguem alerta i que no sigui un d'aquests, i si arribem a la conclusió que ho és, denunciem-ho. 

Arriba la jubilació

Aquests dies, a Arenys de Mar, és notícia la jubilació de diferents establiments emblemàtics. Una colla de vilatans, que durant molts anys han estat donant servei a tot ca i quitxo, han arribat al moment de dir prou i iniciar una nova etapa de la seva vida. Quan la decisió només afecta a un grup reduït de persones, passa força desapercebut, però quan es tracta de persones que han estat tractant el públic, la repercussió és sonada, i aquest és el cas d’Arenys aquestes darreres setmanes.

No són els primers a jubilar-se ni seran els darrers, però el fet de coincidir amb molt pocs dies diferència fa que se’n parli molt, i encara més en tractar-se d'establiments amb molta història i molta clientela. No parlem de botigues que apareixen i desapareixen amb molta facilitat.

La Pastisseria Danés, on tots nosaltres hi hem entrat moltes vegades per degustar productes de qualitat, per a festivitats assenyalades o simplement per gaudir d’una tarda ensucrada; o la llibreria El Set-Ciències, promotors culturals i engrescadors de la lectura; o l’Hiper Arenys, on els més manetes entraven a comprar els estris per anar mantenint el pis, rebent els consells dels experts; o també la cosidora Roser Puig, que ens arreglava els vestits per poder lluir per la Riera, són protagonistes actuals de la desaparició d’uns negocis que podríem considerar nostrats, i que ben segur trobarem a faltar.

Arenys no es quedarà sense relleu, i ja fa temps que d’altres establiments de les mateixes especialitats han anat fent forat amb els seus productes perquè no quedéssim sense, però sens dubte la cara d’Arenys canviarà, com ha passat al llarg dels anys, amb multitud d’establiments que han anat desapareixent i d’altres que han vingut al darrere. Fer un recordatori de tots ells resultaria llarg i perillós per no descuidar-nos de cap d’ells. 

Ara, només ens queda agrair-los la feina feta. La seva dedicació, professionalitat i expertesa. Desitjar-los tot el millor per aquesta nova etapa de la vida. Que rebin tot el reconeixement merescut i planifiquin bé el futur, amb un cert relaxament després de tants anys d’estar al peu de canó. Els que ja formem part d’aquest col·lectiu dels jubilats seguim manifestant la nostra voluntat de continuar presents a la vida social de la nostra vila. No ens hem retirat, sinó que hem canviat d’activitat. Molta sort i a gaudir de la vida!

La nostra botiga de capçalera

Feia dies que hi donava voltes, perquè no ho acabava d'entendre. Varen obrir l'establiment fa pocs mesos, potser setmanes, i cridava l'atenció el personal que hi despatxava, sobretot perquè el nom de l'establiment era d'una coneguda marca, amb un gran supermercat als afores de la vila. Avui, quan he llegit la notícia al diari ARA, se m'han encès totes les llums. Estaran parlant d'Arenys de Mar? Espero que no sigui així.

    Amb el tema immigració hem de ser molt cauts i no fer suposicions sense conèixer la realitat. Els prejudicis són un gran perill que ens confonen i poden arribar a provocar actuacions desmesurades de la policia, dels nostres governants, però també de nosaltres mateixos. És bo fixar-se en les coses, però no tant per fer-ne una crítica, sinó per intentar conèixer què hi ha al darrere i, sobretot, si hi ha possibles víctimes d'un negoci fraudulent.

    L'obertura de multitud de supermercats al mig de la ciutat està revolucionant el comerç de moltes poblacions. Primer varen ser les grans superfícies que s'instal·laven als afores, amb zones d'aparcament gratuït, facilitant l'accés i provocant una gran competència al comerç tradicional. Calia un cotxe per anar-hi, però qui no té cotxe avui? Ara han arribat els petits supermercats instal·lats al carrers més cèntrics, on s'hi pot anar a peu i estan oberts a totes les hores del dia i fins ben entrada la nit. S'ha agreujat la competència dels comerços.

    I la pregunta que em faig i trasllado en aquest racó virtual és si coneixem el tipus de botiga on anem a comprar. Ens importa només el cost dels productes o exigim qualitat i bon servei? Sabem com estan contractats el personal que ens atén? És potser perquè cobren una misèria que els preus poden estar tan rebaixats, i tenen les portes obertes permanentment?

    La notícia que m'ha fet escriure aquesta reflexió és ben clara. Unes franquícies de marques conegudes, amb personal contractat de manera salvatge que pot fer tancar les botigues de tota la vida. Aquelles botigues familiars, o que contracten correctament els seus empleats, amb tots els drets i deures. 

    Sisplau, que tothom faci la seva feina per esbrinar què està passant, però nosaltres siguem curosos a l'hora d'escollir les botigues on anem a comprar. De la mateixa manera que els nostres pagesos reclamen un control als productes importats, que no reuneixen la qualitat ni les exigències que se'ls demana a ells, també hem d'exigir que els establiments oberts al públic compleixin totes les normatives i, sobretot, es denunciïn aquells que practiquen abusos i explotació del personal. No estem en contra dels venedors explotats, sinó al seu costat per lluitar contra l'explotació que pateixen.

Abans un televisor que una nevera

L'altre dia parlava de les incongruències en les ordres que rebem a l'hora de fer front a l'epidèmia del coronavirus. Avui m'ha cridat l'atenció l'anunci d'un conegut supermercat que avisava que han tornat a obrir les portes al públic, encara que amb algunes limitacions, bàsicament per temes de protecció, però també en els productes que poden despatxar.

En el llistat de productes que es poden anar a comprar hi ha els ordinadors i els televisors, però no hi ha ni neveres ni fogons. Entenc que a l'hora de limitar els productes cal definir un criteri, però se'm fa estrany que es pugui comprar un televisor i no una nevera. El televisor és una necessitat i la nevera no?

Ja comprenc que no és fàcil posar limitacions i que aquestes siguin coherents, però crec que valdria la pena pensar-s'ho dues vegades abans de prendre les decisions, ja que segons quines resulten ridícules. També és cert que es poden fer compres de qualsevol producte, online, però hem de tenir present que encara hi ha moltes famílies que es troben lluny de poder utilitzar aquest sistema, o bé que a vegades hi ha problemes que sorgeixen i que només els poden resoldre presencialment.

Confiem, doncs, que poc a poc es vagi ampliant el ventall de productes que s'hi puguin anar a comprar, i que si se'ns espatlla la nevera o el forn, no tinguem gaires problemes per aconseguir-ne uns de nous.

La innocència dels 9 anys el 1964

Ahir remenant papers la meva germana va trobar una carta que vaig escriure al meu pare, des de l'escola on estava internat, que m'ha fet gràcia transcriure perquè explica molt bé aquell temps i com ha evolucionat tot, també nosaltres.

La carta està datada el 1964, època franquista en què el català estava prohibit, i jo tenia 9 anys. L'Elisabeth és la meva germana, que llavors tenia 5 anys, la Gemma la meva cosina, monja carmelita, Can Palmarola era i és una botiga de joguines de Vic, i la Gleva és el poble on hi havia l'escola.

La carta, escrita a mà, constava de dos fulls de llibreteta petita d'espiral, i a l'inici i final de cadascun dels dos fulls hi ha dibuixat un rombe, que no acabo de saber el seu significat. La carta diu:

Estimats pares em podrian porta aquella capsa

de galetas de matall que nos pot abona que esta

si no u han tocat al cuarto del balco y que

mi fagin furats petits rodons just per tenir

una mica de claro el usell y una porteta

par posari el meja y si tenan una teseta pe

tita per posari el aigua per veura el usell

y a Can Paumarola venen trampas par

agafa usells que valan 1 o 2 pesetas cada

una em portaran tot yo quels y edit el

diumenja simplau estare mol cuntent y a

legre. Resmes Esperu que em envii un carta

la Elisabet escrita tot ella. Ya escrit a la

Gema Sala li despedeix el seu fill que molt

la estima. Javier

                 Febrer

                 Claveras

                   9 años

Arran del tancament de Can Badosa

Aquests dies ens han anunciat que Can Badosa tancava les portes, per jubilació de la seva propietària, la Roser. Can Badosa ha estat l'única botiga on hi podies trobar joguines educatives, aquelles que surten poc per la televisió, però que desitjaves per als teus fills, perquè entenies el joc molt més que un entreteniment o una distracció. És per això que, a casa, sempre hem valorat el mèrit de la Roser, la seva professionalitat i el seu amor vers el producte que oferia a les famílies de la vila. El seu tancament, doncs, lluny de voler provocar-li cap sentiment de culpa, és un gran pèrdua per Arenys, que ens agradaria pensar que algú pugui prendre-li el relleu.

Si bé vull felicitar la Roser pels cinquanta anys al capdavant de l'establiment, i desitjar-li una feliç i llarga jubilació, no hi ha dubte que el tancament de la seva botiga no és una bona notícia per al comerç arenyenc ni per Arenys en general. La nostra vila pateix des de fa temps un empobriment comercial, amb el tancament de molts negocis, i el que encara és pitjor, desapareixent la diversitat comercial, concentrant el mercat en uns pocs productes que, com en el cas de Can Badosa, obliga a desplaçar-te fora de la vila si els vols obtenir.

El tancament de Can Badosa coincideix amb l'entrada en vigor de la llei d'actualització dels arrendaments antics, la qual cosa pot provocar encara més portes avall, de manera que la nostra estimada i emblemàtica Riera, pràcticament l'única via comercial de la vila, es converteixi en un seguit de persianes avall, únicament animada per les terrasses i bars.

Fa molts anys que ens queixem de l'obsolet que s'ha convertit el nostre Mercat municipal, però ens hem oblidat de preocupar-nos perquè no passés el mateix amb la xarxa comercial. No voldria pensar que en un futur no molt llunyà Arenys, com un poblet mig perdut a la muntanya, basés el seu comerç únicament en les visites setmanals dels marxants. Demano al govern municipal, els grups polítics, els botiguers i tots els arenyencs que treballin perquè els pensaments més pessimistes no es converteixin en realitat.

Arenys de Mar perd més botigues

No cal ser alarmistes, però resulta preocupant el tancament de botigues a Arenys. El comerç d'Arenys no passa pel millor moment, encara que no és d'ara, sinó que ja fa uns quants anys que ho anem observant amb certa preocupació. Diner crida diner, i si no existeix una xarxa comercial atractiva, iniciar un negoci resulta pràcticament impossible.

Passejant per la Riera he vist alguna botiga que anunciava rebaixes per tancament i alguna altra que no calia que ho anunciés. També és cert que hi ha negocis que el dia de la inauguració ja comences el compte enrere perquè no li veus futur.

A Arenys no funciona el mercat municipal i hi ha qui pensa que és obsolet i que no hi ha manera de reanimar-lo, que ara funcionen altres estructures, però a fora tampoc s'anima. És cert que estem en crisi, però bé et trobes arenyencs comprant a altres ciutats i també en pobles més petits. És per això que no podem donar sempre la culpa a la crisi, sinó que hem de buscar totes les possibles causes, que de ben segur n'hi ha més d'una i la responsabilitat queda molt repartida.

Horaris, estocs, tracte personal, assumpció de risc..., serien elements a tenir en compte per part dels botiguers. Segurament el fet de concentrar pràcticament tota l'activitat comercial a la Riera, i que els preus de lloguer siguin tan alts, fa que el cost d'aixecar la persiana cada matí sigui excessiu i difícil de compensar amb el calaix del cap del dia.

Parlar de fer un estudi per millorar l'activitat comercial a la vila seria repetir-nos, i algú ens podria treure del calaix més d'un estudi, amb una mica de pols a sobre. Per fer-ho diferent, jo encarregaria una tasca a l'administració local perquè busqués una sortida a la manca de trams comercials alternatius a la Riera. Amb això no s'arregla tot, sinó que tots plegats hi podem col·laborar. Sap greu veure tancar botigues, i com a vilatans hauríem de pensar en la competència d'altres municipis. 

Els cigarrets electrònics, un negoci o un engany?

La Generalitat vol prohibir els cigarrets electrònics en espais tancats. Sembla ser que la publicitat és enganyosa ja que no treu l'hàbit de fumar i més aviat incita els joves a fer-ho. A més, sembla ser que alguns models contenen nicotina i substàncies cancerígenes.

M'imagino que hi ha base per tota aquesta argumentació, i em sap greu per les persones que havien vist com un gran negoci la comercialització d'aquests cigarrets. Tot i així, he llegit que es tracta de negocis de franquícia, amb un cost d'inversió d'uns 13.000 euros, que es poden amortitzar en pocs mesos. Més que això, però...

Aquests darrers temps hem pogut constatar que l'obertura i tancament de negocis és un fet dinàmic que no té aturador. Ho hem vist amb diferents negocis de curta durada, fruit de modes i poca imaginació. Ara, amb l'obertura de botigues de cigarrets electrònics, estàvem esperant la durada que tindrien i fins i tot preocupats perquè tinguessin temps d'amortitzar alguna despesa, abans no hagin d'abaixar la persiana.

Veurem la rapidesa de la Generalitat en aprovar la normativa que els ha de tallar les ales. Sap greu, pel llocs de treball que no tindran continuïtat i les inversions perdudes, però sí és cert que la salut està en risc, val la pena que es resolgui el més aviat possible. A veure quin serà

el proper negoci.

A Arenys, un nou bar sense estètica

Haig de confessar que quan camino pels carrers no em fixo gaire en les botigues. Això fa que puguin inaugurar un establiment i jo assabentar-me'n gairebé quan estan a punt de tancar-lo. Com passarà amb les e-cigarette.

Sempre hi ha una excepció i acostuma ser quan hi ha alguna cosa destacable, positiva o negativa, però que com a mínim crida l'atenció. És el cas que m'ocupa avui. He vist néixer un nou bar a qui li desitjo tota la sort del món, però als meus ulls tindria els dies comptats. La sort és que no tothom pensa igual.

Una segona confessió és que no acostumo anar als bars a fer la cervesa, o el cafè. Aquesta setmana encara demanava el lloc de no fumadors. Quan hi vaig, però, escullo un lloc agradable, on es respiri un bon ambient, ben decorat, encara que amb senzillesa i, si ho sé d'abans, que el tracte sigui correcte.

M'ha costat endevinar quan el bar s'inaugurava perquè les cadires sobre les taules, a punt de fregar, no era una casualitat, sinó un costum de la casa. Observar taules ocupades al costat d'altres amb les cadires capgirades és un fet normal, habitual en aquest nou bar.

Una carpa amb el nom del proveïdor tapant el nom del bar, al costat d'una pila de cadires sense utilitzar, configuren un ambient molt poc estètic i gens agradable per compartir una vetllada amb amics.

Serà que ja tinc una edat i que em fixo massa en l'ambient, però no crec que sigui gaire diferent de la majoria, i per tant gens engrescat a asseure'm en el nou bar. L'estètica però no només afecta els clients, sinó també als passavolants, als que decideixen fer una passejada i gaudir de l'entorn que tenim el privilegi de compartir. Tant de bo hi hagi un canvi d'estratègia i no es refiïn només de les pissarres per atraure els clients, sinó també en l'estètica d'una raconada agradable.