La toponímia d'Eivissa

A la nostra visita a l'illa d'Eivissa em va cridar l'atenció que la gran majoria de pobles tenien el nom d'un sant o santa. De fet, la capital és una de les poques excepcions. Els grans municipis són, a part d'Eivissa, Santa Eulària, Sant Antoni, Sant Josep i Sant Joan. A més, aquestes poblacions tenen dins del seu terme municipal altres petits pobles que també amb nom de sants o santes: Sant Rafel, Sant Miquel, Sant Jordi, Sant Josep, Santa Agnès, Santa Gertrudis, Sant Llorenç, Sant Agustí, Sant Carles, Sant Mateu... 

És per això que un cop a casa he volgut conèixer la raó d'aquesta proliferació de sants i santes, que també passa a la petita illa de Formentera, amb Sant Francesc Xavier, el meu patró, i Sant Ferran. 

L'explicació rau en el fet que antigament hi havia una gran dispersió a l'illa i amb la construcció de les parròquies, els pobles es varen anar formant al seu voltant i adoptant els noms d'aquestes esglésies. De fet, a casa nostra tampoc no ens ha de venir de nou. Si gratem una miqueta i anem enrere, ens adonarem que moltes poblacions es varen constituir al voltant d'una parròquia. Arenys de Mar en seria un bon exemple.

Potser Catalunya ha corregut a secularitzar-se, tot traient el nom del sant de les seves poblacions. Segur que tots en tenim algun exemple al cap. A mi, el que em ve a la memòria de seguida és el cas de l'Esquirol, que sempre s'escrivia entre parèntesis, després del nom oficial de Santa Maria de Corcó. Al Maresme tenim els exemples de Vilassar de Dalt i de Mar, i també de Premià de Dalt i de Mar, tots ells amb noms de sants. D'altres són Ripoll, La Ràpita, Besalú, i podríem seguir.

És important conèixer la història perquè a vegades volgudament o inconscientment en reneguem. Em sembla molt bé que es vulgui secularitzar, però això no ens pot fer oblidar que històricament la religió, i en el nostre cas la catòlica, ha tingut un pes molt important i decisiu, i que no ens ha de fer vergonya reconèixer. És per això que dol tant quan s'utilitzen les creences religioses per insultar o menystenir les persones. Tothom és lliure de creure o deixar de creure, però s'ha de ser molt ignorant no conèixer d'on venim. 

Contundents contra l'odi

Arran dels fets provocats per Vox al Parlament de Catalunya, penjant cartells amb la imatge de l'expresident Lluís Companys titllant-lo d'assassí, la resta de grups parlamentaris s'han unit per recriminar l'acció i exigir mesures en contra d'aquest fet, però també de la proliferació de declaracions feixistes i xenòfobes, no només dels diputats de Vox, sinó també d'Aliança Catalana.

És clar que, veient com està evolucionant el món occidental, amb l'auge de l'extrema dreta a les institucions, cal omplir de contingut els reglaments que les regulen, per condemnar i rebutjar segons quines afirmacions que són ofensives i irrespectuoses amb els drets humans de tota la població, sigui quina sigui la seva condició i procedència.

Aquests reglaments han de preveure que no es poden fer manifestacions d'odi en sessió plenària i autoritzar el seu president o presidenta a expulsar de la sala qui no s'atengui a les normes de comportament i expressió. Avui és una necessitat, veient com les formacions ultradretanes acostumen a utilitzar expressions d'odi, disposar d'aquests articles per no haver de suportar l'ofensa de sentir segons quines declaracions.

La diversitat d'opinió sempre serà rica i beneficiosa si es respecta l'altre i no es fa un judici ideològic interessat, insultant per raó de religió, raça, sexe o procedència. Els parlaments o consistoris municipals han de servir per expressar les idees, defensar els programes i propostes, però mai s'han de convertir en una claveguera on s'escoltin discursos carregats d'odi, que no se sustenten en res més que la ràbia interna per no acceptar la diversitat. No acceptar l'altre com a persona amb tots els seus drets democràtics.

No es pot insultar l'adversari o el diferent, ni tampoc embrutar la imatge dels que no hi són, amb calúmnies sense cap més raó que la voluntat d'ofendre els que pensen diferent. Des d'aquí tot el meu suport a les forces democràtiques per combatre aquesta xacra que cada vegada es fa més gran.

Ningú no ho farà per nosaltres

M’ho heu sentit a dir moltes vegades i tampoc no ho he inventat pas jo. Si no som nosaltres qui defensem la nostra llengua ningú no ho farà per nosaltres. No volem imposar res, però tampoc acceptem que ens imposin res a nosaltres. Ho hem de fer bé i no afluixar la guàrdia. 

Ja sé que és cansat, però no podem defallir. I la nostra insistència no l’hem de veure com un atac, sinó com una defensa. No badem!

Érem vint persones, dinou parlàvem el català i la que feia vint el castellà, però entenent perfectament el català. Fins aquí tot correcte. A l’hora de conversar, la llengua emprada era el català, i tothom ho feia de manera natural, ja que era la nostra llengua materna. En el moment d’intervenir qui parlava en castellà tothom li responia en aquesta llengua i no amb la pròpia. Per què?

Ens equivoquem si pensem que és una mostra de respecte. Més aviat és un insult, donant per suposat que no ens entendrà, que és una ignorant i que no és una dels nostres. A part, fem un flac favor a la nostra llengua. La menystenim i no la defensem com a llengua d’entesa entre tots els que convivim en un mateix país, sigui quina sigui la nostra procedència, la nostra llengua materna, la nostra ideologia, els nostres interessos. 

Fem ús del català sempre i, en tot cas ja ens diran que no ens entenen. No parlem en català per molestar, sinó perquè és la nostra llengua i els convidem a fer l’esforç d’entendre’ns i acceptar-nos. No estem faltant el respecte a ningú!

Cada dia més casos de corrupció

Avui hem pogut llegir a la premsa com el jutge Manuel García-Castellón ha reconegut que va mentir als representants de la justícia francesa, per tal d'obtenir-ne una col·laboració en el cas de Yan Colonna. També hem vist com es detenien uns col·laboradors polítics de l'exministre José Luís Ábalos per un cas de corrupció, en saber-se que varen cobrar comissions il·legals durant la pandèmia. Tot això es va sumant al llista interminable de casos de corrupció dels nostres polítics i jutges, i això no fa cap bé.

    No ajuda anar coneixent més casos de corrupció per part de persones que, pel càrrec que ostenten, haurien de donar exemple d'honestedat i bon fer, però encara ajuda menys quan veus que malgrat totes les imputacions no els passa res. Podríem fer una repassada a tots els càrrecs del PP que han actuant de manera corrupta, il·legal o fraudulenta i estan vivint tan tranquil·lament. També podem pensar en el rei emèrit que viu feliç, a costa nostra, malgrat tot el que s'ha sabut d'ell.

    És per això que quan sents a dir, per exemple al nostre rei, que la justícia és igual per a tothom, et venen basques, i et produeix una sensació que t'estan prenent el pel i tractant-te de ruc. No hi ha manera de revertir la situació?

    T'adones que el PP està ple de corruptes. No ho són tots, però n'hi ha una bona colla. Però també veus que el PSOE té un llistat prou ampli. I també altres partits polítics que, en ser menys determinants, no en parlem tant.

    Vivim, doncs, en un país on els jutges fan política a favor d'una ideologia gens democràtica, i utilitzen qualsevol eina, menteixen si és necessari, per aconseguir els seus objectius. Si a això li diem democràcia crec que estem molt perduts. Si el somni dels que vàrem viure el franquisme era aconseguir un estat de dret, on es respectessin les persones al marge de la seva ideologia, raça, cultura, llengua i procedència, hem de concloure que encara no hi hem arribat, i tot fa pensar que en tenim per estona.

    Algú es pot sentir segur essent jutjat per un jutge que ha mentit per aconseguir allò que volia? A vegades parlem que no ens sentim segurs passejant pel carrer o viatjant en tren, però a aquesta inseguretat n'hi hem d'afegir una de molt més important: la inseguretat de no ser tractats com ens mereixem pels nostres representants polítics i els jutges que han d'impartit justícia.

Drets humans, setanta-cinc anys!

Avui es commemoren els 75 anys de la declaració universal dels drets humans. Un fet que ens recorda l'obligació de respectar-los i fer-los complir, ja que parlem molt de drets, fins i tot els recordem, però a l'hora de la veritat no tothom hi queda inclòs, ni tots els drets reconeguts es respecten.

    No hi ha dubte que hi ha uns drets que són vulnerats sistemàticament arreu on hi ha conflictes bèl·lics. Quan veiem el que està passant a Ucraïna o a Gaza, sobretot, sense oblidar-nos que hi ha més països en guerra, encara que no se'n parli als telenotícies, hi ha drets que estan per sobre de qualssevol altres, que afecten unes persones que han tingut la dissort de néixer i viure en el lloc i el moment més inoportú, i que per culpa d'una lluita d'interessos són víctimes directes de la injustícia.

    Hi ha un segon nivell de drets que queda molt bé de parlar-ne, però que estem anys lluny perquè es tinguin en compte i que els humans, tots, els tinguem a l'abast. Només per posar un exemple tenim el dret a l'habitatge i a una vida digna que hauria de ser l'objectiu de qualsevol governant, i que no hi ha manera de fer-ho realitat. Al nostre país, d'una manera exagerada, l'habitatge digne resulta una quimera per a molts ciutadans. Sembla que tothom té clar com s'hauria de resoldre, però ningú no és capaç de posar en marxa la maquinària per fer-ho possible.

    És per això que quan arriba el dia 10 de desembre no saps si alegrar-te o entristir-te. Després de la greu experiència de la segona guerra mundial semblava que no hi havia cap altra possibilitat que asseure's per redactar aquesta declaració universal, que posés les bases d'una societat que no tornés a caure en els mateixos paranys. Una societat que havia de ser justa i respectuosa, posant l'accent en la igualtat i no discriminació entre els humans, amb respecte a la diversitat. Han passat els anys, i ens adonem que som molt lluny d'aconseguir fer realitat el respecte als drets humans i, el que encara és més greu, és la sensació que estem fent els passos per arribar a una situació semblant a la d'ara fa un segle. Amb un creixement de les ideologies feixistes, amb una extrema dreta carregada de vicis, discriminant per raó de raça, cultura, religió i procedència.

    Com a recordatori de com hauríem d'actuar i encaminar la política a seguir en els nostres països és bo, però no podem deixar de treballar i insistir perquè els drets humans no siguin només un llistat de bones intencions, sinó una pràctica habitual que presideixin totes les nostres actuacions, i siguin d'obligat compliment per als nostres governants.

El drama de la immigració que ens interpel·la

L'ONG Caminando Fronteras s'ha convertit en una mena de notari de morts i desapareguts, segons informava el diari ARA. El titular de la notícia era que en cinc anys, més d'11.000 persones han mort intentant arribar a Espanya. Això és molt fort i ens hauria de remoure la consciència. En quin món vivim?

Ja sé que no cal sortir del país per observar injustícies, famílies que viuen en la pobresa, desnonaments sense pietat i més, però no podem deixar de pensar en les persones que motivades per la fam o la guerra surten del seu país per trobar un lloc on viure amb dignitat.

T'adones que no estem fent res per aturar tanta mortaldat. Per aconseguir que deixin de patir i morir tantes persones en el seu trajecte cap a un món millor. Un món que els permeti viure. Llavors també recordes que tenim una llei d'estrangeria, de la qual n'he parlat més d'una vegada, que és totalment injusta i maliciosa. Una llei que no fa justícia al perfil que vol tenir de democràcia i respecte als drets humans. 

I jo em pregunto, de quins humans estem parlant quan ens referim als seus drets? A uns quants humans, que han tingut la sort de viure unes circumstàncies que els han permès gaudir amb un mínim de dignitat, o volem parlar de tots els humans?

La immigració és una llosa que ens persegueix i molt em temo que ho continuarà fent sense que siguem capaços de trobar una solució justa per a tothom. Avui, al funeral d'en Ramon Solé, quan s'hi referien en la seva tasca humanitària i de voluntariat, he pensat que sortosament tenim persones que pensen en els altres i que es desviuen per ajudar-les. Una tasca que no acostuma a ser prou lloada ni reconeguda, i que al mateix temps hauria de ser responsabilitat dels nostres governs, els quals ens representen.

Definitivament no anem bé. No ens estem preocupant de les coses importants, de les persones que pateixen, sigui quin sigui la seva procedència, cultura i raça. Ens dediquem massa a coses supèrflues, fets menors que no aporten res a la societat, més enllà d'un gaudi puntual d'uns pocs, dels que som i ens hem de considerar uns privilegiats.

Si no som capaços de denunciar aquesta fredor, aquesta insensibilitat i menyspreu cap a la vida de les persones, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra societat, ni de la nostra pròpia existència.