La gestió de l'aigua

Crec que és important comentar els problemes que estan tenint molts ajuntaments que han optat per la remunicipalització de la gestió de l'aigua, una competència municipal que es va cedir a l'empresa privada i que ara posa molts entrebancs per perdre aquesta concessió.

Hi ha hagut sempre molta discussió sobre l'oportunitat de les concessions administratives de l'entitat local, basant-se normalment en l'especialització de l'empresa privada i les dificultats que l'empresa pública té per dur a terme segons quines activitats. En això hi podem posar l'exemple dels serveis funeraris, la gestió de l'aigua, residències d'avis, escoles, tallers i la mateixa brigada municipal.

La gestió del personal en ajuntaments petits no és fàcil i això ha fet que molts d'aquests serveis es cedissin a l'empresa privada. D'entrada la concessió no és una mala opció, sempre i quan hi hagi un seguiment i control de la gestió privada, i que no perdi el caràcter de servei públic, la qual cosa no acostuma a passar, i fa que alguns ajuntaments es replantegin recuperar la seva gestió pública.

El fet que la gestió de l'aigua es concentri en poques empreses, els dona molt de poder i en aquest cas sembla ser que s'han dedicat a provocar moltes dificultats perquè els petits ajuntaments poguessin recuperar la seva gestió. És per això que ha sorgit una plataforma formada per diferents ajuntaments, per reivindicar el seu dret a restituir la gestió de l'aigua i enfrontar-se de manera conjunta al poder d'una companyia que ha esdevingut clau en la gestió de l'aigua del nostre país.

Prendre la decisió de fer-se càrrec del subministrament de l'aigua d'una població no és fàcil i s'han de tenir en compte molts aspectes i la responsabilitat que s'assumeix. S'ha de tenir molt que es vol fer i que es té la capacitat per gestionar-ho correctament. Una vegada presa la decisió, però, no pot ser que hi hagi obstacles jurídics que ho dificultin, essent com és un servei públic i imprescindible.

Les residències de la gent gran i el coronavirus

De totes les conseqüències del brot de coronavirus la situació de les residències de gent gran continua sent la més crítica i de resultats més funestos. No només el cas de la residència de Tremp, on es comptabilitzen 49 víctimes, sinó de totes les residències en general.

Ja ho vaig comentar quan estàvem a la primera onada, que ja es varen experimentar situacions greus, que el tema de les residències se n'havia de parlar, potser amb més calma. S'ha fet molts comentaris i no sé si ja ha arribat el moment de dir les coses pel seu nom o cal esperar més, però és evident que s'ha de trobar una solució en la gestió i funcionament de les residències.

Durant massa temps, la majoria de residències s'han convertit en un negoci, sense una contraprestació adequada al cost real i, sobretot, al fet social d'ingressar una persona gran fora de l'entorn familiar. És clar que si hi entra l'empresa privada no és per fer un servei públic gratuït, sinó que al darrere hi ha le finalitat lucrativa, la qual cosa no ha de ser necessàriament negativa, si es fa ben fet i es tenen en compte totes les condicions.

Una residència de gent gran serà sempre un servei, que té un cost, però que compleix uns requeriments que l'administració pública ha de vetllar perquè siguin els correctes. No estem emmagatzemant avis, sinó resolvent situacions que la vida actual no resol en família. És més, la vida en residència hauria de ser una opció escollida pel bon servei que s'hi presta, i això és el que s'ha de vetllar.

Com a tota empresa hi ha d'haver un control de qualitat, però en el cas de les residències, que tracten amb persones, encara més. S'ha d'estudiar bé la seva gestió i les característiques dels seus residents, que necessiten una atenció sanitària que no sempre compleix els mínims indispensables. Les residències no són hospitals, però tenen una població que necessiten més que d'altres d'una assistència mèdica que s'ha de garantir. Si això no s'entén, les residències no poden ser una bona solució per a la nostra gent gran.

Què esperem d'una residència de la gent gran?

Un dels temes que caldrà analitzar a fons, després de tot el que hem viscut aquests dies de pandèmia, són les residències de gent gran. És on han tingut més problemes amb les infeccions i de resultes d'elles moltes defuncions. Som conscients que es tracta d'espais amb uns residents amb moltes patologies, poques defenses i edats avançades, però això no treu que no s'hagi d'estudiar bé què ha passat i valorar com s'ha de canviar perquè uns fets com els actuals no tornin a succeir.

Però no només cal pensar en prevenir fets com els actuals, sinó també estudiar si el seu funcionament és correcte, fins i tot en temps de bonança, en temps favorables. I en això segur que anirem a raure si el tracte que la nostra civilització ofereix a les persones grans és el més apropiat. I no cal culpabilitzar les famílies que hi tenen familiars propers, es tracta d'analitzar si tots plegats ho estem fent prou bé.

Ara encara patim el xoc de les defuncions i de la precarietat en què s'han trobat els nostres avis, però també els seus cuidadors. Hem d'esperar que passi més temps i que tinguem el cap serè per jutjar els fets, però també la realitat viscuda fins abans de la pandèmia.

Una pregunta sí que m'agradaria fer-me i deixar-la a l'aire. Tenim prou coneixement de l'oferta de les residències, la preparació dels cuidadors i de les possibilitats dels locals on es troben? Hem vist exemples de grans equipaments al costat d'altres de molt petits i amb poques possibilitats de fins i tot aïllar les persones infectades pel coronavirus. Hem exigit que la resposta fos com si es tractés d'hospitals, amb infermeres i metges en plantilla, però ens hem adonat que no sempre això ha estat així.  No són centres sanitaris, sinó socials. Reflexionem-hi i parlem-ne més endavant.

Dinar familiar a la capital de la plana

Després d'una bona colla d'anys de no participar-hi, avui he assistit a la trobada dels cosins Febrer. No hi érem tots, doncs no és fàcil reunir-nos sense que a algú li sorgeixi algun impediment, ni tampoc a tothom li agraden aquestes trobades, o prefereix espaiar-les. És bo que ningú s'hi senti obligat, per més que puguis pensar que és bo no reduir les trobades als enterraments de familiars, un dels darrers el del pare, el petit de can Casas i el darrer en deixar-nos.

Som una família força nombrosa i amb un interval d'edats important. La cosina més gran té 92 anys i la més jove, la meva germana, en té 57. Els deu fills i filles vius es varen casar tots a la plana, la Guixa, on varen néixer, Malla, Vic. Els seus fills, els meus cosins i cosines, majoritàriament també, encara que no tots. Barcelona, Canàries, Cardedeu, Arenys... Tot això fa que no ens veiem si no ens ho proposem.

Avui, doncs, ens hem trobat a Vic, ens hem recordat i hem xerrat molt, res transcendent, però sí d'allò que ens passa cada dia, amb la família, els amics, els veïns. Hem compartit taula, parlant amb els més propers i recordant els nostres pares i els avis, els culpables de que tots els presents dinéssim junts.