Mals moments per a Europa

La feblesa dels governs francès i alemany no és una bona notícia per a Europa que necessita enfortir-se davant dels molts reptes que té, el primer, probablement, el retorn de Trump a la presidència dels EUA. Si França, amb un president tocat pels problemes que té per assegurar un govern consistent i al seu gust, i Alemanya, que el seu canceller acaba de perdre una qüestió de confiança, i s'encaminen a unes eleccions avançades, ambdós trontollen, es fa difícil pensar que la Unió Europea pugui resistir tanta pressió externa, però també interna.

Amb uns quants estats de la Unió on l'extrema dreta juga un paper important, o està en vies d'aconseguir-ho, sembla com si l'home fort en aquests moments sigui el president del govern espanyol, tot i els pals a la roda que li posen des del PP i la judicatura. És per tot això que no veig possible que la necessària revitalització de la Unió Europea pugui venir ara.

Caldrà veure què diuen els nous càrrecs polítics que han iniciat el seu mandat ara fa pocs dies. Probablement haurien preferit sorgir en altres temps, quan hi havia més tranquil·litat i no calia prendre grans decisions. El dubte que tenim sempre és si aquests dirigents són els més adequats per donar l'empenta econòmica, però també política que Europa necessita. Els tics que porten no ens acaben de convèncer.

No és el millor temps per a la Unió, i probablement ara només podem aspirar a no empitjorar, passant de puntetes pels canvis que s'han de succeir, amb una guerra enquistada a Ucraïna, la insistència d'Israel de castigar els palestins de Gaza, i l'arribada d'un president nord-americà que no ens estima ni ens tindrà cap consideració.

Potser caldrà, doncs, hivernar, i esperar la primavera per veure com continua tot i intentar fer alguna cosa de profit. A casa van mal dades, però a Europa no està la cosa gaire millor.

En defensa del francès

Per als catalans parlar de la llengua és gairebé una obsessió. Des que vàrem néixer ens hem hagut de barallar per fer-nos respectar la pròpia, la que parlàvem a casa des de sempre i que un dia la famosa Constitució va declarar cooficial, sense nomenar-la, no fos cas!

    Avui llegia que el president francès està molt molest amb Brussel·les perquè el francès no té el reconeixement que es mereix. És llengua oficial, però es troba en condicions inferiors respecte a l'anglès, una llengua que en aquests moments, amb la sortida de la Gran Bretanya, parla una minoria dels socis comunitaris, molts menys que el català. Em sorprèn la incapacitat de veure'ns la biga a l'ull. França fa l'impossible per reprimir el català, i ara s'adona que la seva llengua, el francès, té greus problemes de subsistència dins de la Unió Europea. Sembla ser que per a les oposicions per treballar-hi es demana només conèixer l'anglès. Això fa molt mal.

    Seria bo que aquest fet ajudés a reflexionar al govern francès i adonar-se que potser haurien de deixar de posar traves al català en el seu territori, i trobar la manera oficial de reconèixer que hi ha molts francesos que tenen el català com a llengua materna. I no n'hi ha més pels entrebancs que hi han posat per evitar-ho.

    És cert que l'anglès s'ho menja tot. Els catalans de la meva generació teníem com a primera llengua estrangera el francès. Això ja fa molts anys que va canviar, essent l'anglès la llengua dominant. Qui sap si d'aquí a uns anys l'anglès cedeix el lloc al xinès, que de mica en mica es va fent amo i senyor del món. Llavors potser veurem les autoritats angloparlants queixar-se del poc cas que se'ls fa.

    De moment em sembla bé que al president li entri cangueli. A veure si s'adona de la importància de respectar la diversitat de llengües i no voler extingir aquelles que practiquen petites comunitats, però que es resisteixen a arraconar-les.

    A Espanya també caldria canviar la llei, i la pròpia Constitució, i donar més importància al català, gallec i basc, encara que només sigui nomenant-les i permetent que les puguem utilitzar més enllà de la nostra reserva idiomàtica.

Un barret de palla d'Itàlia

Aquest cap de setmana vaig assistir al Teatre Principal, a la representació de l'obra del dramaturg francès Eugène Labiche, Un barret de palla d'Itàlia, sota la direcció de Jordi Pons, que atesa la gran expectació creada, va obligar a allargar les representacions inicialment previstes.

Des que vaig aparèixer per Arenys de Mar, he seguit totes les obres que en Jordi ha dirigit, i no me n'he volgut perdre mai cap. Sempre he pensat que Arenys comptava amb un enamorat i enginyós del teatre, amb una capacitat extraordinària per fer parlar els diferents personatges tal com ell vol, amb el permís dels autors de les obres, i fent ressaltar tots els missatges subliminars que el text pugui portar.

Haig de confessar que en aquesta ocasió tenia certs dubtes interns, perquè no les acabava de tenir totes. Per res del món volia que aquella sensació de trobar a faltar un nou muntatge quedés desdibuixada per un cert regust a poc.

Reconec que a mi m'agrada llegir més enllà del que em diuen. Potser per l'experiència del món franquista en què t'obligaven a llegir entre línies, ha fet que sempre esperi alguna cosa més del moviment escènic que em regalen.

Sigui pel que sigui, l'obra no em va entusiasmar, i no culpo ni els actors ni el director, més enllà d'haver-la escollit. Sé que no gaire lluny de la meva butaca hi havia persones que s'ho passaven d'allò més bé. Aquesta és la sort de viure en societat, que no tots pensem el mateix, ni ens delectem amb les mateixes coses.

Fa dies que no coincideixo pel carrer amb en Jordi, i si en tinc l'oportunitat m'agradaria que em comentés allò que signa en el programa de mà, que "aquest és el quart intent, al llarg de més de quaranta anys, de posar en escena" aquesta obra i que l'any 1969, jo en aquella època era molt lluny d'Arenys, l'Agrupació Artística Arnau (A/3) es varen plantejar representar-la, però al final es varen decantar per l'Òpera dels tres rals. Crec que la decisió va ser molt encertada, encara que potser en aquella època, l'obra d'aquest diumenge no m'hauria provocat els sentiments que ahir vaig percebre.

L'austeritat provoca la dimissió del govern francès

El primer ministre francès, Manuel Valls, ha presentat la dimissió de l'executiu al president Hollande i ha rebut d'aquest l'encàrrec de confeccionar un nou govern. El motiu de tot plegat ha estat la mini revolució d'alguns ministres contraris a la política d'austeritat que Merkel està forçant a tots els governs europeus, i que Valls veu bé i practica.

S'ha vist que sigui quin sigui el color dels diferents governs dels estats europeus, tots segueixen submisos a les directrius de la canceller alemanya Angela Merkel. Espanya, amb govern socialista abans, i conservador ara, ha practicat amb més o menys encert una política de grans retallades que no tothom veu bé.

Aquest cap de setmana Merkel es va afrontar amb un grup d'economistes de gran reputació que li argumentaven l'error de la política d'austeritat tan severa que havia fet aplicar a Europa. No és un tema nou, sinó que fa molts mesos, per no dir anys, que es discuteix i que s'ha presentat prou arguments per fer veure que un excés de retallades comportava una depressió. Cal incentivar l'oferta i no retallar la despesa.

La història ens ha brindat experiències dels efectes d'una política massa austera, però sembla ser que els humans no n'aprenem i continuem caient en els mateixos errors. Europa té un futur molt incert, tant políticament com econòmica, i han de passar molts anys i molts canvis per aconseguir una Unió Europea forta, que es faci respectar i que millori el nivell econòmic dels ciutadans.