La massificació no és mai bona

Amb una població d'uns quatre-cents mil habitants, l'illa d'Islàndia es mostra tranquil·la, endreçada i ben organitzada. La climatologia fa que l'aigua sigui abundant i faciliti la netedat. Les grans extensions de terreny sense amb prou feines ningú residint-hi et fa la sensació d'una illa deshabitada, només amb la presència dels animals i una natura que et transporta a èpoques prehistòriques.

La concentració de la població a l'àrea de la capital Reykjavík, un 60% del total de l'illa, tampoc es fa notar i arribes a la conclusió que la massificació que patim a casa nostra és una bona causa dels molts problemes que hem d'afrontar diàriament. 

Una setmana voltant l'illa ens ha permès gaudir d'una natura extraordinària, amb les seves cascades d'aigua, les glaceres, amb unes llengües arribant pràcticament al litoral marítim. Les seves zones volcàniques i les emanacions de gasos, amb uns guèisers sorprenents, ens han fet adonar que a sota terra hi ha vida. No és només una massa de pedres i terres, sinó que hi ha un bullici que allà arriba a sortir a la superfície.

Hem tingut la gran sort que no ens ha plogut fins al darrer dia, quan ens acomiadàvem de l'illa. Però això et fa pensar i entendre que el canvi climàtic és real, malgrat l'esforç de molts negacionistes que no sé si ho fan o prediquen per interessos personals o per la ceguesa d'aquell ignorant que li agrada portar la contrària.

El desgel de les glaceres, que resulta impressionant, és preocupant. L'escalfor que també ha arribat allà dalt, fa que la neu permanent cada vegada ocupi menys terreny i que el nivell del mar, a escala planetària augmenti d'una manera alarmant.

Islàndia ens ensenya els orígens del planeta, sense perdre el nord i desenvolupant altes tecnologies. No es queden enrere i s'organitzen, potser tenint present el malament que ho hem fet la resta. Ells són molt joves, però ens passen la mà per la cara.

Tornem a casa

El primer dia de pluja ha servit per acomiadar-nos de l’illa. Una illa que es caracteritza per ser molt humida i plujosa, però que aquesta vegada ens ha ofert sol des de l’alba fins ben entrada la nit. Temperatures entre deu i quinze graus, vint per sota dels que han patit els de casa. Ens espanta el xoc previst a l’arribada a Barcelona.

Hem desconnectat, tal com volíem, i només ens hem assabentat de quatre notícies, per allò d’anar amb altres persones i amb l’internet a la butxaca. Però ja es tractava d’això. Tindrem temps de posar-nos al dia i recuperar tot allò que ha succeït a la nostra esquena.

Ens hem trobat amb una illa neta i endreçada. Tot allò que trobem a faltar a casa nostra. Una illa tranquil·la on no havies de patir per si algun galifardeu voltava per allà esperant un descuit teu. Tot molt ben programat i en ordre, gaudint de la natura. Res de destruccions del territori més enllà dels efectes de la mateixa naturalesa.

Aigua, molta aigua en cascades, rius i llacs, i unes glaceres que estenen les seves llengües fins al mar. Foques, rens, xais, cavalls i alguna balena. I molts frarets enganxats als penya-segats sobre el mar. Vida al natural que molta falta ens fa a casa nostra, on hem perdut moltes imatges que encara vàrem arreplegar durant la nostra infància i adolescència.

La gent és bona i la vida és bella. En tot cas no les tractem prou bé per convertir-les en sofriment i desgràcies. Estem agraïts per poder-la gaudir, i fins i tot acceptem la calorada que ens espera d’aquí a poques hores de vol, quan posem els peus a terra.

El 600!

Avui he vist un 600 aparcat al costat de la carretera! Us semblarà una beneiteria, i segurament que se’n poden trobar encara uns quants, però jo feia temps que no n’havia vist cap i, esclar, m’ha vingut a la memòria el primer cotxe que vàrem tenir a casa, amb els pares, i també el meu primer cotxe que pràcticament el vaig estrenar (era de segona o tercera mà) a l’illa de Mallorca, durant sis mesos.

Per a la meva generació el Seat 600 va significar una revolució. N’estava empestat i va permetre que les famílies de classe mitjana poguessin sortir els diumenges a fer un tomb, sense haver de pensar en el bus, tren o taxi.

Si ara el transport públic és deficient, imagineu-vos com funcionava cinquanta o seixanta anys enrere. És cert que hi ha coses que no han canviat gaire. La línia de Rodalies que passa per Vic, continua sent de via única.

A vegades, coses que semblen insignificants, et fan pensar en una munió de vivències que pràcticament havies oblidat. És bo recordar el passat perquè t’ajuda a valorar tot allò que has aconseguit, i també a valorar els petits detalls. Avui, doncs, aquest cotxe m’ha fet retrocedir seixanta anys i recuperar fets que m’han fet somriure.

Els equilibris de Salvador Illa

Ser president de la Generalitat i socialista no és fàcil, i sinó que li preguntin a José Montilla o al mateix Salvador Illa. Quan el president ha estat de Junts o ERC, la reivindicació sistemàtica per aconseguir més autonomia, més inversions o un tracte més favorable, ha quedat plenament justificada. No hi havia cap obstacle ni reticència que frenés l'impuls d'insistir en la defensa de Catalunya i els catalans, tant quan el govern de Madrid estava en mans del PP com del PSOE. La cosa canvia quan les dues presidències estan en mans del mateix partit. No ha estat el cas dels populars, que a Catalunya continuen sent residuals, però sí en el cas dels socialistes.

Salvador Illa, dels tres presidents socialistes que hem tingut fins ara, és el més fidel a les tesis governamentals espanyoles. Ho hem dit des d'abans de ser nomenat president i ara, que ja fa uns mesos que exerceix com a tal, ha quedat ben palès. Amb Maragall i fins i tot amb Montilla les coses no eren tan plaents per al president espanyol de torn. 

L'actual president, doncs, haurà de fer molts equilibris per acontentar tothom, bàsicament perquè la seva presidència i la del seu homòleg espanyol, pengen d'un fil, però també perquè com a president català ha de mostrar-nos la seva voluntat i lluita per aconseguir millores en tots els aspectes, sobretot en el finançament.

Avui hem sentit les declaracions de la consellera Sílvia Paneque sobre donar informació de les balances fiscals, un tema que sempre ha provocat molta controvèrsia entre els governs espanyol i català, i que semblava que el govern de Salvador Illa volia passar-hi de puntetes i no parlar-ne, no fos cas que Pedro Sánchez s'enfadés. 

El temps ens dirà com acabaran els acords de legislatura entre PSC i ERC. De moment el president s'està desplaçant per la maroma, amb certa prudència, però no sabem si serà capaç d'aguantar-s'hi fins al final de la legislatura, o bé arribarà un moment que saltarà pels aires. No ho té fàcil. Ningú no li ho posarà fàcil, ni aquells que li varen facilitar la presidència, ni els seus socis de partit de més enllà de l'Ebre. Haurà de fer molta pedagogia, però aquí no en tenim prou i volem resultats. Si tot s'allarga gaire sense avançar, li començaran a caure patacades de totes bandes i el futur no el tindrà gens clar.

Desconnectat, però no tant!

No estic seguint la campanya electoral dels EUA perquè d'alguna manera intento fer salut. No em convé alterar-me més del compte i m'han recomanat que passi un estiu tranquil, pensant en la família, les vacances, la lectura, i no mirar gaire què ens presenta el futur, tant en l'àmbit local com internacional. Malgrat això, s'ha d'estar molt desconnectat per no saber què es diu i, sobretot, què declara el candidat republicà, l'expresident Trump i molt probable nou president dels EUA.

Estem massa acostumats als seus insults i això fa que no ens vingui res de nou. Sembla com si l'insult anés de manera implícita en la campanya electoral. La desqualificació sistemàtica de l'adversari, no pas per les seves idees, sinó simplement per menysprear-lo i fer-li agafar antipaties. Aquesta és la manera d'obrar del senyor Trump, i estic segur que li va bé i que molts dels seus seguidors l'admiren per aquesta capacitat denigratòria.

Així ens va el món. No són capaços de competir per demostrar que són millors, sinó que es dediquen a insultar i posar en dubte, no només les seves qualitats per optar a la presidència, sinó també la seva personalitat i dignitat. És evident que jo penso que amb aquesta manera de fer es desqualifica per ell mateix, però també sé que això no li resta possibilitats de guanyar les eleccions. Avui ja no compten els valors, sinó qui té més influència i poder a les xarxes socials i al món econòmic.

Em trobo que no sé què dir a favor de la candidata demòcrata perquè no la conec ni crec que hagi fet gaire per donar-se a conèixer durant tots aquests anys de vicepresidència. Això no treu, però, que pel simple fet de sentir com el candidat republicà l'insulta, pel color de la pell i fins i tot per ser dona, ja em mereix respecte i m'agradaria que guanyés les eleccions.

Però com que sembla que el món vagi a pitjor i que tots els punts siguin a favor de la degradació de la política i la manca de respecte a la ciutadania, el més segur és que tindrem a Trump com a nou president, de la mateixa manera que els catalans ens quedarem amb en Salvador Illa. Les cartes estan tirades.

Tenim el país esvalotat!

Davant l'imminent pacte entre ERC i PSOE per fer Salvador Illa president (els Comuns són una simple comparsa), tenim el país esvalotat pels compromisos que hagin assumit i les concessions que ens puguin fer als catalans. S'obliden que mai no han complert les promeses i que, per tant, no els cal patir, ja que no passarà res!

Perquè el problema final és el perill que la mamella no doni més llet. Imagineu-vos per un moment que es complís el principi d'ordinalitat i que, a més, els catalans tinguéssim la clau de la caixa! Això seria un trasbals per a la resta d'Espanya. De qui traurien els calés que es malgasten arreu? Als catalans no ens estimen, sinó que ens exploten i en treuen profit. Si això deixés de passar, d'on sortirien els calés?

No hi ha més evidència de la necessitat de mantenir-nos fidels al regne d'Espanya que les declaracions i exclamacions dels partits polítics espanyols. De tots els partits polítics. També des del PSOE estan nerviosos perquè tenen por que per primera vegada el seu líder i president del govern arribés a complir les promeses fetes.

I els mesells d'ERC s'ho empassen tot. Crec que en el fons ells també saben que el PSOE no ho complirà, però han arribat a la conclusió que és el millor que poden fer. No fos cas que repetint les eleccions encara anessin a pitjor i que els seus adversaris, els de Junts, es distanciessin molt més.

Davant, doncs, del pacte, només ens cal fer el seguiment de tot el procés i el reguitzell d'incompliments, i la cara que se'ls posarà als actuals dirigents d'ERC, si és que continuen al capdavant o bé ja se'n van a casa, ben servits.

I el problema serà el de sempre. Els menys afavorits seran els que en pagaran els plats trencats, i els altres anirem veient com se'ns rifen a la cara. Aquesta és la nostra realitat. Aquest és el resultat de confiar en els polítics que ens han tocat. 

El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

Illa a canvi de què?

Ens trobem en plenes negociacions entre ERC i el PSOE per veure quin preu, i cost, té investir a Salvador Illa president de la Generalitat. La història recent del nostre país ens ha fet veure que no som gaire bons negociadors. Que ens deixem prendre el pèl fàcilment i que sempre hi sortim perdent. Els dirigents d'ERC sembla que ja ho tenen decidit, i que només es tracta de com ho venen als seus militants i votants perquè s'enfadin poc. Saben que cedint la presidència al socialista no agradarà a una bona part dels seus seguidors i simpatitzants, alguns dels quals els deixaran de votar. També saben que no tenen gaires possibilitats de treure'n profit. Anar a unes noves eleccions encara els deixaria més tocats. 

Les declaracions de Marta Rovira, s'afegeixen al seu currículum decadent, que amb el tema dels cartells sobre l'Alzheimer ha quedat lluïda, i cada vegada que obre la boca ho empitjora. El millor que podria fer seria avançar la seva anunciada retirada i no fer més mal, ni al partit ni al país.

La muntanya russa a què ens tenen acostumats els republicans es troba en el nivell més baix. No és la primera vegada. Si repassem la història del partit polític durant aquests anys postfranquistes ens adonarem que l'oscil·lació no para. Hi ha passat un reguitzell de polítics i no han aconseguit consolidar el partit, ni tan sols ara que l'adversari catalanista està en hores baixes des de fa molts mesos. I el panorama catalanista s'acaba aquí.

Tot i que tenim el mes d'agost de coll, m'imagino que aquesta setmana serà força decisiva per veure'n l'entrellat, i conèixer si tenim fumata blanca aviat o bé ens hem de preparar per a unes noves eleccions a la tardor. Estic convençut que la decisió està presa i que només ens falta veure la publicitat i el marc com es presenta perquè sigui menys dolorosa per un partit polític que va creure que desempallegant-se de Junts aconseguiria créixer i s'ha quedat amb les ganes.

Sí que els demanaria que vigilessin el discurs que faran. Que no ens venguin gat per llebre. Els podem entendre sense que busquin excuses de mal pagador. La recompensa la trobaran la pròxima vegada que es presentin en unes eleccions. Ja cal que les comencin a preparar des d'ara, i que molts dels actuals dirigents, si no tots, deixin el pas lliure als que els han de succeir. De moment caldrà veure a canvi de què ens plantifiquen Illa com a nou president de la Generalitat.

L'evidència del canvi climàtic

Els efectes dels tornados dels EUA són una mostra més del canvi climàtic. Els que no hi entenem prou, només ens cal veure el que està passant per adonar-nos que alguna cosa està canviant. Cada vegada hi ha més fenòmens naturals que produeixen desastres, ja sigui en forma d'aigua, aire, o de foc. 

Encara hi ha gent que no s'ho creu, o que, tenint prou poder per fer-ho, no fa prou per contrarestar aquests efectes climatològics. Hi ha moltes cimeres i reunions entre els països, però no sembla que arribin al compromís que seria desitjable. Molts ens preguntem què ha de passar més perquè ens posem les piles.

Un altre problema que estem patint actualment i que sembla que l'administració pública és massa lenta a reaccionar, és l'increment tan exagerat del preu de l'electricitat, que cada vegada va superant nous rècords. No es tracta d'un bé qualsevol, sinó que és un bé essencial, i que tothom hi ha de fer front, perquè es necessita.

No vull dir que no s'hagi de tractar d'altres temes, que també són importants, però entenc que caldria esforçar-se per treballar a fons aquells aspectes que són tan necessaris o que poden hipotecar el nostre futur i el dels nostres descendents.

Tornant a l'inici, és de lamentar el que ha passat als EUA, on moltes persones estan disposades a traslladar el seu habitatge en algun altre indret, atès que allà on eren ha quedat totalment destruït. Evidentment que el pitjor de tot són les víctimes mortals, que n'han estat moltes, però també aquells afectats que han vist desaparèixer la seva casa amb tot el seu contingut, la seva història, els seus records... No ens oblidem, però dels habitants de l'illa de La Palma, que fa tant temps que veuen perillar les seves propietats, per un volcà que no sembla que tingui ganes d'aturar-se.

Impotència davant del volcà

Sempre hem sentit a dir que el foc té aturador, que l'aigua no! I això ho hem pogut observar en incendis als nostres boscos i muntanyes i inundacions per rierades o llevantades. Ara, però, contemplant les imatges del volcà de l'illa de La Palma, t'adones que en el cas dels volcans i els rius de lava que s'originen, el foc no té aturador. La lava destrueix tot allò que es troba pel camí, sense que ningú hi pugui fer res per aturar-la.

Observant què està passant a l'illa, et sents impotent i t'adones del poder de la natura i la insignificança dels humans. Un petit volcà en erupció, destrueix els paisatges, els pobles i conreus, i arruïna els seus habitants. Fa desaparèixer records i història dels seus pobladors, i fa a miques allò que amb esforç han construït al llarg de la seva vida.

I tot això passa lentament, sense poder-hi fer res, només contemplant la desaparició de les cases i conreus. Contemplant-ho passivament. Només els ha deixat escapar i sortir-ne en vida, però sense temps per refer-se.

Aquesta impotència ens ha de fer reflexionar i adonar-nos que els lligams que tenim amb la terra són febles i temporals. Evidentment que és la mort qui te'n desfà completament, però també amb vida pots deixar de posseir allò que has acumulat amb el temps.

Les imatges que les televisions ens mostren del desenvolupament del volcà de La Palma són sensacionals, sobretot si et pares a pensar que és vida que surt de dins la terra, i comences a pensar en què hi ha sota els nostres peus. Per als habitants de l'illa és una tràgica situació que els afecta directament, i això també ho hem de tenir en compte al moment de veure'n les imatges més impactants.

Actualitat de l'illa de Nauru

En el mots encreuats d'avui demanaven el nom de l'illa on, a part de l'anglès, es parla el nauruà. La solució ha resultat fàcil ja que, amb les paraules horitzontals, fàcilment deduïes que l'illa s'anomena Nauru. La gràcia estava en saber on cau aquesta illa que no havia sentit mai anomenar. 

La solució es trobava en el mateix diari ARA, a l'apartat de notícies, on es deia: "Austràlia al punt de mira per abusos en centres de refugiats a l'illa de Nauru". Ja l'hem situat! Després he hagut de llegir tota la notícia. Segons sembla Amnistia Internacional ha denunciat maltractaments reiterats a persones que demanen asil i resideixen al centre australià d'immigrants de l'illa de Nauru.

La notícia s'estén amb detalls del que passa al centre, amb abusos i maltractaments. Això m'ha fet pensar en la situació del CIE a Barcelona, on hi havia un enfrontament entre l'ajuntament de la ciutat i el ministeri d'Interior. No sé com ha acabat, però suposo que el futur ambaixador espanyol al Vaticà, es deu haver afanyat a treure pit i demostrar que ell és qui mana.

Per cert, he llegit que s'han recollit signatures demanant que no sigui designat ambaixador. Jo no he tingut l'oportunitat de signar, i no sé què faria. Per a mi que el portin allà on vulguin i que no emprenyi gaire. Em sabrà greu pel Papa, però no crec que l'hagi de rebre gaire sovint. Potser s'emportaria algun disgust. No cal dir que pressuposo que la manera de pensar de l'encara ministre de l'Interior en funcions i el Papa Francesc es troben a les antípodes. Però ja s'ho farà, jo no l'haig de jutjar, sinó suportar-lo, de moment, com a ministre del govern espanyol (en funcions).