Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Quina lectura en fem?

Avui llegíem a la premsa la decisió de Repsol d'invertir vuit-cents milions d'euros a Tarragona, després de saber que no es renovava l'impost a les energètiques. Una decisió que ha estat polèmica aquests dies i que els diferents partits polítics s'hi han posicionat, a favor o en contra, amb moltes discussions entre ells. Els contraris a l'impost podran defensar la seva postura pel benefici que els tarragonins en trauran. Segons s'informa, la posada en marxa d'una Ecoplanta (jo no hi entenc res), generarà 340 nous llocs de treball, i la fase de construcció d'aquesta planta en generarà 2.800 més.

Vist això t'adones que no es poden fer afirmacions a la lleugera i que cadascú en pot fer la lectura que més li convé. Els detractors, que probablement defensarien la construcció d'aquesta planta, diran que no és just que la inversió quedés supeditada a la decisió de mantenir o no l'impost.

La planta en qüestió reduirà l'emissió de milions de tones de CO₂ i té la benedicció de la Comissió Europea. Però el tema està en el joc o xantatge de la companyia. Des d'un punt de vista purament econòmic i de beneficis empresarials té la seva lògica. El problema està en la capacitat dels governs de controlar o dirigir les inversions en benefici de tots. Si entenem que al darrere hi ha un interès general a protegir, no seria correcte aquesta pressió de l'empresa vers els polítics.

Si anem rascant arribarem al lloc de sempre. Ens plantejarem el dilema entre permetre que tot funcioni segons la llei del mercat o bé acceptem i valorem la intervenció de l'Estat en temes com són de vital transcendència.

Aquests dies, o mesos, estem veient la pressió que fa el BBVA amb una Opa hostil al Banc de Sabadell, i tot gira al voltant de la protecció dels usuaris, per l'efecte de la competència. Posar en mans d'uns pocs tota la política bancària et pot deixar indefens. En el cas de Repsol podríem pensar que el passat ens ha castigat de mala manera i s'han creat uns monopolis que et lliguen de mans i peus. L'explotació de les elèctriques, el gas o l'aigua, que són béns essencials, està en mans de qui probablement prioritza els beneficis empresarials al servei a la ciutadania. I aquí rau tot el problema i les discussions que se'n deriven.

 

Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

Divisió de criteris al Tribunal Constitucional

Considero que amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estat de l'alarma proclamat pel govern de l'Estat, amb una aprovació prèvia en el Congrés de Diputats per una àmplia majoria, és una demostració clara del sectarisme i politització d'aquest tribunal. Ja fa massa temps que les sentències del tribunal, sobretot les referides al procés d'independència català, han estat polítiques i d'aquí l'interès de la dreta espanyola en mantenir els membres que tenen caducada la seva representativitat.

Avui llegia que la Comissió Europea està preocupada per l'evolució dels tribunals judicials espanyols. Per poc que vulguin fixar-s'hi, no és estrany que s'adonin de quin tipus de justícia s'implanta al nostre país. És per això que la confrontació que hi ha hagut entre els membres del tribunal, que no s'ha limitat en els resultats de la votació, sinó que ha incorporat opinions i crítiques cap als conservadors, pot ser un punt d'inflexió, sempre i quan Europa no ens deixi de la mà, i el govern espanyol es mantingui fort.

El PSOE pot veure que l'atac sistemàtic del Tribunal Constitucional, i també el Suprem, no només afecta els catalans, sinó que ells també en surten perjudicats, i potser així serà la manera que moguin fitxa per protestar contra aquesta actitud sectària. 

És evident que Vox no està sol en política, sinó que té uns fans seguidors dins de la Justícia, i això és el més perillós de tot. És per això que ahir em manifestava preocupat per les continuades amenaces de la dreta espanyola, ja que quan arribin al poder, que hi arribaran, tombaran la poca feina que el PSOE ha fet. Una mostra és la llei aprovada avui de la memòria democràtica. Però abans que Vox i PP la puguin tombar, caldrà superar el primer obstacle i és el propi Tribunal Constitucional, que actua amb criteris polítics, i tots sabem quins són aquests.

Aquest desgast continuat es fa molt pesat i fa molta ràbia que sempre s'hagi d'anar contra corrent. La transició espanyola a la democràcia ha resultat una fal·làcia, i s'hi ha hagut d'esmerçar massa esforços, per aconseguir ben poc. En aquesta lluita i patiment s'hi repengen molts sentiment secessionistes i per això el nombre d'independentistes va créixer en pocs anys. Això no ho ha volgut entendre l'esquerra espanyola, que ho ha volgut deslligar de la realitat política d'Espanya.

Un Plenari del Parlament Europeu pràcticament buit

Ahir ens deixaven veure i escoltar l'exaltada crítica del president de la Comissió Europea al Parlament Europeu, per la minsa assistència de parlamentaris en la sessió en què va assistir-hi com a convidat. Sens dubte que la imatge que presentava el Parlament, pràcticament buit, feia pena i com algunes persones han dit, ajuda molt a la desafecció de la gent i el poc respecte i credibilitat que genera el Parlament.

Si escoltes les diferents opinions i explicacions relacionades pots entendre que en moments determinats el nombre de parlamentaris presents a la sala sigui tan escàs. Una durada excessiva de les sessions del Parlament, la coincidència amb les reunions de treball de les comissions i altres actes polítics, no ajuda a què el Plenari estigui realment ple, però potser la solució passa per evitar aquestes coincidències i reduir la durades de les sessions.

Hi ha, al meu entendre, un motiu encara més important que provoca aquest poc interès per al Parlament Europeu i és la gran distància que existeix entre els diputats europeus i els seus votants, i la sensació que els teus representants, que amb prou feina els coneixes, juguen un paper gairebé anecdòtic. Si ja notem distant la nostra relació amb els diputats del Parlament català, imagineu-vos el Parlament Europeu, que a més compta amb tot un entramat d'organismes amb una divisió de competències de difícil comprensió per a la majoria d'europeus.

Tot i que continuo creient en la validesa de la Unió Europea, sobretot mentre depenguem d'Espanya, no hi sé veure massa possibilitats d'avançar si no es produeixen uns canvis importants en el funcionament dels organismes europeus i les seves competències i representativitat.

Juncker aparca Cañete de candidat a comissari europeu

Juncker, el futur president de la Comissió Europea gràcies als vots de populars i socialistes, ha demanat a Rajoy que li doni alternatives a Cañete. Aquesta persona, per a molts impresentable, va deixar el ministeri per aconseguir ser nomenat comissari europeu, i ara no el volen. 

No sabem si les alternatives seran pitjors que l'original i si Cañete acabarà aconseguint el premi perseguit, però en tot cas, per donar més prestigi a la institució europea, valdria la pena que se'l deixés arraconat. No és el millor polític per representar Espanya. No s'ho mereixen.

I avui el senyor Iceta ha lliurat a la premsa la seva pregunta a la seva consulta. Jo crec que hi ha polítics que s'haurien de jubilar perquè encara no han entès res del model de democràcia. Hi ha polítics que es creuen que una vegada els han elegit poden fer tot el que volen durant tota la seva vida. Però el que encara és pitjor és que es creuen que tenen la raó i que tooooots els altres estan equivocats. 

El senyor Iceta que s'ha presentat com el salvador del PSC es podria trobar que l'acabés d'enfonsar. De fet, fins ara, no pot eludir la seva responsabilitat en el retrocés del partit, ja que s'ha fet tot el que ell ha volgut. Ell, ajudat pel senyor Balmón.

Tornant, però, amb el senyor Cañete, sempre he pensat que a la vida tothom recull el que ha sembrat i un fracàs europeu del senyor Cañete (sempre parlo políticament i mai com a persona), seria el que es mereixeria, i a nosaltres ens estalviaria passar més vergonya.