Vint-i-cinc anys i un dia!

Ahir recordàvem la Diada Nacional de Catalunya celebrada a Sant Boi de Llobregat, ara fa cinquanta anys, la primera que vàrem poder celebrar després del franquisme, però teníem molt presents uns fets que varen succeir vint-i-cinc anys enrere, el dia 11 de setembre de 2001, amb l'atac a les torres bessones de Nova York on varen perdre la vida unes 3.000 persones.

Hem vist imatges que esborronen. Unes imatges que ens varen impactar i fer-nos adonar de la vulnerabilitat de l'ésser humà, amb l'avenç de la tecnologia. Després sabem tot el que ha passat. La venjança nord-americana, amb el suport de personatges tan sinistres com el senyor Aznar, ens ha dut allà on som. 

La guerra continua present molt a prop de casa nostra, amb la incapacitat dels dirigents polítics i els organismes intergovernamentals de posar-hi fi. Tot allò que ens varen explicar del final de la Segona Guerra Mundial i de la lliçó apresa ha quedat en no res. L'ànsia de poder i la maldat d'uns quants fa que continuïn morint víctimes innocents, i que hi ha països on la gran majoria de la gent no ha conegut la pau.

Si el record de la Diada d'ara fa cinquanta anys ens deixa un cert regust, en veure que no hem superat moltes de les coses que ens vàrem plantejar, recordar els atacs a Nova York i totes les seves conseqüències, ens comporta un mal gust de boca i estómac difícil de suportar.

És cert que poca cosa hi podem fer la majoria de ciutadans, però hi ha una manera de viure que, com a mínim, ofereix pau i serenor al teu voltant. Es tracta de fer feliç els que estan al nostre costat, els que depenen de nosaltres o amb qui ens relacionem. No solucionarem els greus problemes del món, però ajudarem que la vida no sigui tan desgraciada per a uns quants dels nostres.

Què va passar amb la Sindicatura Electoral del Referèndum?

Ahir vaig assistir a una conferència a càrrec de qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, el senyor Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Per una estona vàrem poder imaginar-vos el patiment, però també la valentia d'unes persones enfrontades amb l'aparell de l'Estat espanyol. Només escoltant el seu relat et pots arribar a imaginar la força i brutalitat d'un Estat amenaçat pel poble.

Al marge de la teva ideologia, les teves creences i voluntats polítiques. Deixant de banda el teu interès per la independència de Catalunya o la continuïtat dins de l'Estat espanyol, intentes entendre què va passar i de quina manera va actuar l'aparell judicial espanyol, a instància del govern de l'Estat, o per iniciativa pròpia. Procures entendre com es pot negar el dret a consulta simplement perquè no t'agradi el possible resultat de la convocatòria i t'adones que això de viure en un estat de dret és molt qüestionable.

El conferenciant va seguir cronològicament els fets des del seu nomenament pel Parlament de Catalunya, el 7 de setembre de 2017, fins ahir mateix, quan encara estan pendents de judici o de l'aplicació de la llei d'amnistia que el Tribunal Suprem es nega a acceptar, malgrat que fos aprovada pel Congrés de Diputats.

Dissimulant el girament de budells que em genera tot aquest tema, em va semblar interessant conèixer de primera mà els fets gairebé silenciats o molt deixats de banda, d'unes persones escollides pels nostres representants polítics, per fer el seguiment de la consulta i donar fe del correcte funcionament de tot el procés. També de com ha jugat l'aparell judicial a l'hora de jutjar els fets amb una clara voluntat de venjança i total parcialitat.

De tot plegat, al marge de la satisfacció de conèixer uns fets que no han sortit gaire als diaris, et confirma la teva desconfiança en la Justícia d'aquest país, i en la manera establerta per administrar-la. En cap moment el conferenciant va comprometre el paper jugat pels dirigents polítics catalans d'aquell moment, cosa que no es pot dir el mateix d'algunes intervencions del públic assistent. Vaig tornar a casa amb molts interrogants oberts. Moltes preguntes i dubtes. Aquesta incertesa ens perseguirà durant molt de temps.

Del contingut de la conferència en podem parlar un altre dia, o esperar que se n'editi algun llibre. Només us diré que la vida de la sindicatura va ser efímera per necessitat.

I ara què?

Avui ha saltat la notícia de l'entrada dels rebels sirians a la capital Damasc i la fugida del tirà Al-Assad. Una vegada més es repeteix en aquella zona del món la caiguda d'un dictador en mans de forces rebels, amb un toc religiós que ho impregna tot. És la millor solució per a Síria?

Els fets d'avui no són fruit d'una casualitat. Fa massa anys que el país està en guerra, amb moltes morts, sigui pels combats o pel genocidi practicat pel tirà, avui fugit i que molt probablement no haurà de donar comptes de res de tot el que ha fet durant els anys de poder. Als espanyols no ens ve gens de nou. També el nostre dictador va morir tranquil·lament al llit, i encara rep homenatges i els seus hereus i simpatitzants continuen ocupant llocs de poder.

El meu pensament, quan he conegut la notícia, se me n'ha anat a l'Afganistan. Entenc que la situació pot no ser la mateixa. Ho desconec i no soc capaç de fer-ne cap valoració amb un mínim d'arguments que l'avalin. Tot són sensacions. També he pensat en l'Iran, que els de la meva generació l'havíem conegut com a Pèrsia, i vàrem observar la caiguda del tsar. Cada estat és diferent i, per tant, té les seves peculiaritats i el resultat final pot ser molt diferent, però d'entrada et fa pensar i témer el pitjor.

Mai he vist bé el tirà Al-Assad, però voldria pensar que tots els mals soferts per una bona part dels sirians s'hauran acabat i la democràcia i les llibertats s'hauran recuperat. L'experiència em fa témer que no tot és tan clar, i que el futur de Síria encara s'ha de començar a construir. 

Desitjo el millor al poble sirià, i que els dirigents que s'hagin de fer càrrec de reorganitzar el país actuïn democràticament, sense caure en el perill de la venjança ni voler simular tot el que ha fet el tirà amb els seus. No soc gaire optimista, i això no impedeix que celebri la caiguda del dictador, però...

Caldrà seguir de prop tot el que vagi passant, i desitjar-los encert i gens de fanatisme, encara menys si aquest està alimentat per una religiositat mal entesa. D'aquesta n'hi ha allà i també la tenim a casa nostra. Són diferents, però tenen en comú la irracionalitat i la manipulació dels innocents. Els desitjo sort!

Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

Els draps bruts d'ERC

Cada dia que passa van sorgint notícies que deixen a dirigents d'ERC força malament. Sembla que el pitjor no va ser la derrota electoral, sinó la immoralitat i poca qualitat d'alguns dels seus dirigents. Tot s'ha de deixar en sospites i ha de prevaldre la presumpció d'innocència, però si es confirma tot això que va apareixent, potser seria hora que algú sortís volant i no acabés d'enfonsar un partit que ha estat de govern, que pretén recuperar el poder, i que forma part de la història política del nostre país.

He llegit que l'actual secretària general, la Marta Rovira, estava al cas de tota la brutícia del partit, i que al mateix temps animava a fer-ho més gran, només per beneficiar-se'n electoralment. Desconec si es tracta d'una venjança personal, ara que els punyals dins d'ERC estan tan afilats, i si és cert tot el que es diu, o es menteix per fer més mal. 

Al marge de saber-ne la veritat, sí que podem constatar que les baralles internes són evidents, i que només busquen apoderar-se de la maquinària del partit per continuar vivint de la política. En situacions com aquestes és quan veus clar que els polítics no s'haurien de professionalitzar, o si més no caldria que no s'eternitzessin. No els podem posar tots al mateix sac, però el perill d'actuar de manera il·legal, corrupta o sense escrúpols, és una evidència que haurien de témer i lluitar per no caure-hi.

No prejutgem, i deixem que la Marta Rovira s'expliqui. Ens doni la seva versió. Ens convenci que tot això que es diu d'ella és mentida i que sempre ha actuat honestament. Treballant pel partit, però sense caure en el parany de la immoralitat. Perquè en política tampoc no tot s'hi val. Si juguem brut mai no aconseguirem el suport de la ciutadania. Els tindran durant un temps, fins que s'adonin del joc a què estan sotmesos. 

És una llàstima que, en lloc d'estar treballant per aconseguir fer avançar el país, buscant el millor per a tothom, es dediquin a abonyegar-se i clavar-se cops de colze per fer-se un lloc a costa dels altres i, en definitiva, a costa nostra.

És cert que es tracta d'un tema intern del partit, que els seus militants, votants i simpatitzants han d'intentar resoldre, però per a la resta de catalans és una llosa que ens cau al damunt i que també ens afecta. Com a mínim ens deixa perplexos i tristos. Ens agradaria que la política del nostre país seguís un altre camí.

Deixem que es vengin!

Les declaracions de l'intendent, subcap dels Mossos d'Esquadra a la regió de Girona, m'han deixat astorat. Segons diu l'intendent, varen permetre que els familiars de les persones assassinades a Girona aquesta setmana destruïssin tres habitatges del presumpte assassí, a Figueres. Es tractava, segons diu el subcap dels Mossos, d'una qüestió d'honor, d'una teatralització. Els familiars anaven amb pals i destrals. És que varen tenir por? Només cal actuar quan els ciutadans violents van desarmats?

    L'intendent diu que si la policia actuava, les conseqüències podien ser pitjors, i per això ell va entendre que era preferible que els violents cremessin els habitatges i se n'anessin tranquils cap a casa, amb els deures fets. A mi, però, em sembla que no és excusa. Seguint aquest criteri hi haurà persones que decidiran armar-se fins a les dents per atacar a aquells altres que els han ofès o molestat, amb la tranquil·litat que la policia els ho deixarà fer. 

    Algú m'ho hauria d'explicar perquè no ho entenc. Suposo que ha de ser el conseller d'Interior en funcions, que ens ha de dir si defensa l'opinió de l'intendent responsable de la no-actuació, o bé el destitueix. 

    Ens queixem de la violència als carrers. Cada dia hi ha imatges d'actes violents, amb morts o ferits, i la gent té por de sortir al carrer. Es demana més policia als carrers, però llegint aquestes declaracions arribes a la conclusió que no et cal policia. Com que aquest col·lectiu té unes normes de comportament, els ho permetem, encara que vagin en contra de les normes que ens guien a tots. És això el que s'ha d'entendre i acceptar?

    Si creieu que vaig equivocat, sisplau ajudeu-me a resoldre els meus dubtes i a entendre el posicionament de la nostra policia. Si volem una societat on es pugui conviure, que es respectin els drets de totes les persones i se'ns protegeixi dels incívics i violents, crec que la millor manera és ensenyar que, a part dels drets, hi ha unes obligacions que tots hem de respectar i complir. Si no és així, no hi sé veure cap solució efectiva.

Expresidents tòxics

Probablement, l'actual crisi política espanyola fa que expresidents del govern estiguin resultant tòxics per a la salut democràtica del nostre país. Les declaracions continuades de polítics que han fet història, com són Aznar i Felipe González, criticant tot el que fa el govern actual, creient-se que ells tenen la raó suprema i que qui pensa diferent s'equivoca i és un perill públic, estan fent molt mal a la nostra societat, i ajuden amb força el creixement del populisme de l'extrema dreta. 

    Només faltava que sortís Felipe González defensant la política de la primera ministra italiana. No trigarà gaire a beneir tot el que fa Milei a l'Argentina, i amb ell la presidenta de la Comunitat de Madrid. La impressió que tens és que l'odi els crema per dins, i no han estat capaços d'acceptar que el seu temps ha passat, però sobretot, que potser hi ha gent que pensa diferent i que té les seves raons. Aquesta crítica destructiva, aquest odi cap a tot allò que no poden controlar, els fa insuportables i corrosius.

    Tot això no és nou d'ara, però sí que considero que s'ha intensificat i agreujat. Com deia al començament, el fet que ens trobem en un moment de crisi política i social, força a tot arreu, les seves veus provoquen més dolor i rebuig. I poso els dos personatges al mateix sac, però hauria de matisar grans diferències. Aznar està resultant força coherent amb els seus principis, la qual cosa no el justifica, però sí que es fa entendre. Felipe González, per contra, ha canviat el seu discurs per convertir-se en un vividor que no dona exemple a ningú, i molt menys als que ideològicament se situen a l'esquerra. És un frau històric que haurem d'aguantar fins al darrer dia.

    És una llàstima que, veient com es va deteriorant tot, no siguin capaços de passar pàgina del seu malhumor i no es dediquin a trobar solucions que sumin en lloc de dividir. Els governants actuals no ho tenen fàcil. L'herència de la corrupció i el mal govern els porta pel camí de l'amargura, encara que ho vulguin fer bé. És per això que només falta que aquesta colla de nostàlgics venjatius, es dediquin tot el dia a vomitar l'odi i la ràbia del fracassat políticament. La nostra societat està malalta, i ells hi contribueixen en gran manera.

Un record a l'esperança

Avui es compleixen els 80 anys del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat enregistrada a la història d'Occident. En vaig parlar en aquest blog a finals de març, arran d'una escapada per aquelles contrades. Guardo un bon record d'aquella visita fugissera i la impressió que em va fer en veure aquelles platges i imaginar-me, si això és possible, com devia ser vuitanta anys enrere.

    N'hem parlat molt, però no n'hem après res. Ens trobem en una situació que crèiem superada. A les portes d'unes noves eleccions europees, totes les pors es concentren en l'auge previst de l'extrema dreta, amb el seu populisme que ho empastifa tot. Amb una dreta que ha sucumbit al discurs ultra, incapaç de defensar un programa propi, civilitzat i raonat, i una esquerra pràcticament desapareguda.

    Aquest panorama actual tan depriment, no ens allunya tant com voldríem de la crueltat de la guerra mundial que va permetre posar fi a la barbàrie del nazisme. I de què ens ha servit tot el dolor sofert?

    Europa està en guerra i no és capaç de posar-hi fi, i al mateix temps es ven al discurs de l'extrema dreta. Putin justifica la seva acció i també l'OTAN, però al bell mig hi ha unes persones que pateixen i moren injustament. Quins records tindrem d'aquesta època? Seran igualment dolorosos? 

    I a Gaza? Com és possible contemplar tot el que està passant no gaire lluny de casa nostra? L'odi, la venjança, la intolerància, la mesquinesa... No he pogut seguir les notícies del dia, però estic segur que s'han celebrat actes de recordatori. M'agradaria, però trobar la manera que la gent recapituli i els que tenen poder de decisió, rectifiquin la manera d'obrar i s'eviti més morts injustes. Que el record dels 80 anys de l'inici de la recuperació de la pau ens ajudin a assentar el cap i a no repetir més errors cruels.

Mala llet acumulada

A l'espera de la confirmació de la mort del líder opositor rus, Aleksei Navalni, que haurem de qualificar d'assassinat polític, se'ns acumulen els casos que ens produeixen aquest malestar, aquesta ràbia interna, aquesta sensació d'impotència, de govern del mal, que no et deixa viure tranquil. Una sortida, que tria força gent, és la d'oblidar-te de què està passant i viure aïllat, indefens, però ignorant. Si ets sensible a totes les barbaritats que passen pel món, el sofriment és gran.

    Tots sabem de què és capaç el president Putin, i el mal que encara li queda per fer. Tristament es manté al poder i pot viure tranquil assassinant a tothom que li planta cara. També observem com el futur president dels EUA, malgrat tot el que ha fet i se li suposa, aconseguirà burlar la justícia i recuperar la presidència. Què passarà després és una incògnita, però res de bo podem esperar.

    I així podem anar repassant diferents racons del món, per adonar-nos que on figura que es regeix per un sistema democràtic, de lliure elecció, s'ha trobat la manera d'explotar les persones, víctimes de la tirania d'uns polítics de qui no cal esperar res de profit. I on no hi ha ni tan sols la possibilitat d'escollir els governants, ja no cal perdre-hi més temps.

    I a casa nostra també acumulem mala llet amb uns polítics de PP i Vox que practiquen la venjança contra aquells que no són dels seus. El cas més proper i flagrant és l'atac directe a tot allò que fa olor de català, al País Valencià i a les Illes Balears. No hi ha dia que no coneguem noves decisions en contra de la cultura i a favor del despotisme i l'opressió. No volen que la gent pensi, perquè saben que els tindran en contra. Volen una massa amorfa, ignorant, resignada i que els digui Amén a tot.

    Aquest és el panorama del nostre temps, i a Catalunya, on l'extrema dreta no té tanta força com al veïnat, tenim un govern feble, insegur i sense idees, incapaç de tirar el país endavant, amb el perill que la gent, desencantada, opti per discursos populistes, i que aquesta dreta vagi en augment.

    Cadascú de nosaltres ha de responsabilitzar-se, dins de les pròpies possibilitats i àmbits d'influència, de motivar els nostres veïns, amics, convilatans, perquè no es deixin arrastrar per aquesta inèrcia destructiva de la cultura, el pensament i les idees. No pot ser que el món estigui en mans d'uns manipuladors que només defensen els seus interessos. Alguns maten descaradament, d'altres sobreviuen voltats de corrupció i males pràctiques. Tots es burlen de la justícia que han procurat que estigui de la seva banda. No ens hi podem conformar!

Meritxell Batet plega

Meritxell Batet anuncia que deixa l'escó de diputada al Congrés de Madrid i que també desapareix de la primera línia política. No cal dir que la seva activitat pública ha estat important en els diferents llocs on ha estat, deixant una petjada que en tot cas podem discutir si ens ha agradat més o menys, però no li podem negar.

Personalment haig de dir que no m'ha agradat tot el que ha fet, sobretot perquè dels polítics catalans espero una mica més en pro del país, sense necessitat de ser independentistes, sinó simplement treballant per a la millora de Catalunya, lluitant per eliminar els greuges comparatius respecte a altres comunitats, sobretot Madrid.

La prova del cotó podria ser l'actitud de la nova presidenta del Congrés de Diputats en relació a les llengües no castellana. Encara que algú em podrà dir que la situació política ho ha forçat, i que en altres circumstàncies, de no necessitar els vots dels partits independentistes, tampoc s'hauria avançat en permetre el seu ús a les sessions plenàries.

No ha estat només això el que li he trobat a faltar. En tot el seu discurs polític se li ha notat una dependència i devoció al PSOE, i un allunyament a les tesis i actituds de l'antic PSC. No és ella sola, això també és cert. L'entorn l'ha acompanyat i segur que l'ha influenciat, però en tot cas si la seva manera de fer hagués estat una altra, llavors la podria defensar. Ara no.

La seva vàlua política haurà quedat demostrada amb el seu treball, i el partit polític li sabrà premiar i reconèixer. Només em fixo en la manca de sensibilitat cap al país que la va veure néixer. M'imagino que és complicat estimar a fons i lluitar per Catalunya quan no ets independentista i reps tanta pressió, però bé hi ha hagut altres polítics socialistes que han estat a l'alçada.

Li desitjo el millor en el seu futur, personal i professional. És encara molt jove, i pot fer molta feina. Espero i desitjo que tingui salut i que pugui iniciar una nova etapa que l'enriqueixi i on hi pugui aportar tot el seu coneixement. M'agradaria que dediqués part del seu temps per treballar pel nostre país, que necessita l'esforç i estima de molts per no sucumbir davant l'odi i venjança de moltes forces polítiques espanyoles, que només ens deixaran respirar si ens necessiten. A la que puguin ens giraran l'esquena.

Polítics que van fent amics

Aquests dies Ernest Benach, polític d'ERC, que fou president del Parlament català, ha sortit a les primeres pàgines dels diaris pels privilegis dels funcionaris del Parlament i els diners que exparlamentaris han cobrat gràcies a la seva gestió, essent ell un dels més beneficiats. Benach sempre dona la mateixa excusa, dient que tot s'ha de contextualitzar, però el que és evident és que la seva butxaca va rebre molts més calerons dels que probablement hauria estat just.

Hi ho dic arran de les declaracions de la portaveu d'ERC, la senyora Marta Vilalta, que aprofita totes les ocasions per atacar Junts, i intentar convèncer-nos que ells són els més nets i honrats del món. Avui manifestava que cap polític d'ERC està acusat de corrupció.

No entraré a investigar si hi ha polítics d'ERC corruptes o acusats de corrupció, però precisament tot el que s'ha sabut d'Ernest Benach, no els deixa en gaire bona posició. Si bé és cert que tot s'hauria fet legalment, no podem deixar de pensar que és lleig, i que no és la millor demostració d'honradesa i esperit de treball pel país. Els polítics no han de treballar de franc, però tampoc cal que es facin rics a costa de tots.

La senyora Marta Vilalta faria bé de mirar cap a dins i no fixar-se tant en els altres. Avui l'hi anava bé criticar a la senyora Borràs que està sent jutjada per pràctiques no gens clares i que s'ha trobat amb uns companys de judici que l'hi han fet el llit, sembla ser que a canvi de reducció de penes. Sempre he dit que a la senyora Borràs no se la jutja per la seva actuació en el Procés, encara que estic convençut que no se la mirarien de la mateixa manera si no s'hagués significat com ho ha fet.

Si normalment els catalans hem estat l'ase dels cops, en els darrers anys s'ha intensificat la repressió i, arran del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, la venjança pel nostre atreviment i èxit obtingut. I això farà que qui porti l'etiqueta no serà jutjat de la mateixa manera. És per tot això que els polítics d'ERC haurien de ser més cauts a l'hora de parlar dels seus adversaris, sobretot tenint en compte el fracàs del seu suport al govern del PSOE.

Que cadascú es cuidi de les seves coses, que prou feines tenim tots per tirar endavant, i si volem ser crítics, hem de començar per nosaltres mateixos. Els nostres polítics no ho han fet prou bé, però... i nosaltres?

No li diguis sedició, rebel·lió o malversació, digues venjança

Sempre he dit que no entenia de lleis i del funcionament del sistema judicial espanyol, però recordo que vaig comentar, arran de la modificació de la llei penal i la supressió del delicte de sedició, que al meu entendre tot dependria de la interpretació dels jutges. No deia res de l'altre món, i s'ha pogut constatar que a la primera de canvi ha estat la interpretació que ha volgut fer el Tribunal Suprem de la nova llei, el que ha primat a l'hora de confirmar les penes als polítics jutjats pel Procés independentista català.

Si tothom fos sincer, i penso especialment en els mitjans de comunicació, reconeixerien que abans que res el que guia els jutges espanyols és venjar-se per l'atreviment dels catalans independentistes d'organitzar un referèndum, aconseguir l'èxit i un resultat significatiu. Això no ho han paït mai, i és el que volen castigar, amb el nom que preferiu, digueu-li sedició, rebel·lió o malversació. L'objectiu és castigar i que serveixi d'escarment.

És per això que l'actitud d'ERC ha estat una demostració de debilitat, de voler ser més que els altres, de voler passar la mà per la cara a Junts i ha acabat com s'ha pogut veure. Ja sé que sempre hi ha el recurs de conèixer què en diu Europa i els seus tribunals de Justícia, però veient com van les coses, a part d'anar tard, el cas que en vulguin fer els jutges i polítics espanyols és el que acabarà decidint el futur de tots els nostres polítics.

I amb això no vull dir que el posicionament de Junts sigui millor. Considero que uns i altres s'equivoquen i que el trencament, encara que difícil d'evitar, només és fruit de la pugna entre partits polítics per liderar el país, demostrant més interès partidista que voluntat política de servir el país.

El problema que tenim no és només judicial, sinó també polític. Estem sempre a mans dels espanyols, i hi ha qui es creu que fent bona cara i facilitant les coses, rebrem el premi. La història ens ha demostrat de llarg que això no funciona així. Governi qui governi sempre tindrem les de perdre. Segur que en funció del color polític podrem patir més o menys, però sempre estarem subjectats i amenaçats, pagant el beure, sense rebre res a canvi.

Penso que el fet que els polítics amnistiats estiguin al carrer ens treu un pes de sobre. La presó és molt feixuga i no la desitjo a ningú. Sï que és cert que encara tenim polítics exiliats, que tampoc és una bona cosa, i el seu futur no està gens clar. La inhabilitació la considero injusta, però sense deixar de fer els passos necessaris per intentar que Europa posi les coses clares, el que hem de fer és treballar junts per intentar sortir d'aquest atzucac on hem arribat, i procurar no donar més la raó als nostres enemics, que s'ho passen molt bé veient com ens tirem els plats pel cap.

Els maldecaps de Joe Biden

Aquests dies es parla de la popularitat del president dels EUA, el senyor Biden, i la veritat és que no queda gaire ben parat. Se'n parla perquè enguany, a la meitat del seu mandat, hi ha previstes unes eleccions que li podrien fer baixar molts punts i amargar-li la resta del mandat. 

Tots recordem com va anar l'elecció del senyor Joe Biden. El món estava molt atent a veure què passava als EUA, després d'un mandat complicat amb Donald Trump com a president, i sobretot perquè va amenaçar de no acceptar els resultats electorals si en sortia derrotat. Es va posar en dubte la democràcia de la primera potència mundial, i es temia per les repercussions que això tindria.

Biden va sortir-ne victoriós, tot i que no despertava un gran entusiasme. D'alguna manera molts demòcrates del món occidental buscaven la derrota de Trump, sense importar gaire qui accedia a la presidència dels EUA. Des del primer dia es va dubtar molt de la idoneïtat del candidat demòcrata, però això no era el més important.

Després de quedar clar que Trump havia perdut, varen començar els recels sobre les anècdotes del president i la seva capacitat per liderar el món occidental, tenint en compte l'empenta que havia agafat la Xina, i tot el que ha anat succeint amb la Rússia de Putin.

De tot plegat et sorprèn la dificultat per trobar persones al món que tinguin un perfil escaient a liderar un país, sobretot tenint en compta la seva influència a la resta del món. Tot això et fa reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, i com es configuren els candidats, el suport que reben, i els interessos que hi ha al seu darrere.

Som a mig mandat i al marge dels resultats que les eleccions abans esmentades puguin deperar, cada vegada hi haurà més pressió sobre el mandatari nord-americà, i encara més si s'especula en la possibilitat que el derrotat republicà, el senyor Trump, vulgui tornar a intentar aconseguir la presidència. Els fets de l'assalt al Capitoli varen ser prou greus i varen provocar una ruptura al país que difícilment es podrà superar. 

La gravetat de l'actuació del president Trump segur que tindrà conseqüències durant molt de temps, i de manera especial en les primeres eleccions que tindran lloc als EUA, amb un president que no acaba de donar la talla, molts problemes internacionals, amb pèrdua d'influència mundial, i un Trump venjatiu que voldrà recuperar la presidència, ja sigui personalment, o a través de gent de la seva confiança. El partit republicà va quedar molt tocat, sucumbint a la influència de Trump, simplement per evitar una derrota més gran de la que varen tenir. 

Què vol aconseguir Turquia?

El president turc Erdogan ha reiterat que no vol facilitar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Entén que es tracta de dos països que acullen terroristes en perjudici de Turquia, i per això no els vol com a companys de la institució militar.

Davant d'aquesta situació hi ha dues qüestions a analitzar. Per una banda tenim la necessitat del vot unànim de tots els membres de l'OTAN per aprovar les decisions, en aquest cas l'acceptació de l'entrada dels dos països escandinaus, un fet que també passa a la Unió Europea i que més d'una vegada s'ha qüestionat. Per l'altra banda hi ha l'oportunitat d'un Estat, com és el cas de Turquia, de treure'n algun profit a canvi del seu vot favorable.

Se'm fa difícil pensar que Turquia aconseguirà vetar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN, però de ben segur que s'ho farà gruar. Què voldrà a canvi? Serà la deportació dels anomenats terroristes turcs que són acollits a aquests dos països, o en tindrà prou amb algun altre benefici?

Turquia juga sempre amb l'estratègia, sent conscient que és una frontera important per al món occidental. Aquest joc, en moments de crisi pot posar nerviosos dos països que han trencat la seva neutralitat malgrat les amenaces de Rússia. La invasió russa d'Ucraïna ha fet témer el pitjor a uns països que fins ara havien optat per la neutralitat, malgrat les seves bones relacions amb occident. Per alguns la invasió ha estat l'excusa per fer el pas, però per a la majoria es tracta d'una raó de pes.

Ningú pot assegurar què més pot fer Putin per satisfer les seves ànsies de poder i venjança per la vergonya de la descomposició de l'antiga URSS. Probablement ni Finlàndia ni Suècia estaven en perill, sinó més aviat altres estats, com les repúbliques bàltiques, Moldàvia..., però davant la bogeria d'un governant amb tant de poder, un no pot aventurar-se a arriscar-se. 

Seguirem les negociacions que els dirigents de l'OTAN mantindran amb el president turc, per veure fins a quin punt vol portar la tibantor i el seu punt d'honor. Finlàndia i Suècia han fet el pas, ara li toca el torn a Turquia i a la mateixa OTAN donar-hi resposta.

L'espionatge per etapes

La trama de l'espionatge, inicialment centrat en nacionalistes catalans, va passant per diferents etapes, algunes d'elles amb missatges contradictoris, i qui dia passa any empeny. Si al principi Espanya va fer el sord, i els mitjans de comunicació ni en parlaven, ara que diuen que l'espionatge afecta a més gent, entre els quals destaquen el president del govern espanyol i la ministra de defensa, s'ha començat a publicar, però traient importància al fet català.

Hi ha molts dubtes sobre la veracitat de les escoltes als representants del govern espanyol, i hi ha qui hi veu la manera de girar-li la volta. Els botxins es converteixen en víctimes, i d'aquesta manera no se'ls pot acusar de res.

Estem massa acostumats a la guerra bruta de l'estat espanyol, i el govern socialista, el més progressista de la història, no és cap excepció en aquesta especialitat. Si repassem els missatges de la ministra de defensa ens adonarem que l'explicació més plausible és que es tracti d'un conjunt de mentides, una rere l'altra, per intentar tapar la veritat. Primer negava l'espionatge i després el justificava.

El dubte que podem arribar a tenir és si realment el govern socialista és tan incompetent com per desconèixer que està essent espiat, o bé que prefereix jugar al victimisme, per no haver de donar la cara a uns fets greus que en qualsevol país democràtic provocarien més d'una dimissió.

És ben clar que contra l'independentisme tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present. No ens ha de venir de nou tot el que ens puguin dir ni fer. Ja fa cinc anys que parlem de venjança, repressió i autoritarisme. La sort que tenen és que nosaltres ens hem desinflat, i el govern català de torn, des de llavors, ha estat incapaç de donar la cara, d'una manera conjunta i assenyada, i hem quedat en terra de ningú. La trama de l'espionatge és un episodi més d'un procés de fracassos i inseguretat. El nostre futur continua molt negre.

Jordi Sánchez no només marxa

Jordi Sánchez se'n va escampant m... Així ho podríem titular després de les declaracions que el secretari general de JxCat ha fet, una vegada anunciat que no optaria a renovar el seu càrrec a la secretaria del partit. Era massa bonic tot plegat, com perquè Sánchez no ho embrutés. 

Des del primer dia ha sembrat la discòrdia dins de la seva formació, afectant el govern, pel pacte amb ERC. Puc entendre que la història d'aquest senyor és dura. Haver de passar tants mesos a la presó per una cosa que jo considero del tot injusta, no és fàcil d'assumir, i fins a un cert punt es pot entendre agror en les seves paraules i ressentiments. Dit això, però, no crec que la seva actuació al capdavant de la secretaria general hagi estat modèlica, i vaig considerar que era bo que no repetís, que seguís l'exemple de Jordi Cuixart i fens un pas al costat.

No calien, però, les seves paraules desagradables contra companys de partit. Sembla com si no en tingui prou en baixar de la poltrona, sinó que necessita que altres persones caiguin, encara que sigui forçades per la seva crítica. Ell sabrà què en treu de tot plegat, però els catalans no hem d'aguantar segons què, que no afecta només el seu partit, la qual cosa no ens implicaria, sinó que té efectes en el funcionament del govern on la seva formació hi participa, i aquí sí que rebem tots.

Sap molt greu que Espanya hagi aconseguit deixar tan malparada la política catalana, amb uns representants que no han estat a l'alçada que calia suposar. Uns polítics que no han sabut reaccionar als pals soferts per la repressió i venjança de les institucions espanyoles, i han provocat aquesta paràlisi, acompanyada d'insults i crítiques entre ells.

Jordi Sánchez podia haver marxat amb la boca callada, i empassant-se l'orgull. Tots li hauríem agraït el sacrifici de tots aquests anys, encara que li poguéssim criticar la seva gestió en el càrrec de partit. Ara, però deixa una mica de regust amarg, la qual cosa no es bo per a ningú.

La maldat de Putin

És molt difícil trobar res de positiu en una guerra, més enllà de la solidaritat que desperta quan veus les imatges de les destrosses. La impotència que sents és tan gran, que no hi ha paraules per poder-la expressar. La ràbia que t'entra quan veus tanta maldat...

Avui es veien imatges de l'atac a un hospital infantil i la maternitat de Mariúpol, sembla ser mentre hi havia decretat un alto al foc per deixar sortir la societat civil. És posar més llenya al foc, i només et surt la paraula criminal, i venjança. No hi ha res que ho pugui justificar, per més malament que s'hagin fet les coses. Només ho pots definir com a crueltat i criminalitat.

No sabem el final de tot això, però sí que voldríem un càstig molt fort a qui ha començat la guerra. No és una guerra on s'ataquin les infraestructures militars, sinó que s'està atacant la gent, les persones que són víctimes innocents. Això no té nom. Mai una guerra és justa, però quan s'ataca directament la societat civil, que està indefensa, s'arriba a un límit que no té nom.

Voldrem viure més anys per poder comprovar com la Justícia cau sobre la persona de Putin. Ell ha de rebre el càstig de la seva insolència, la seva ràbia i els seus actes criminals. El poble rus ha de poder obrir els ulls, malgrat la molta repressió en què viuen. Han de poder conèixer la veritat. Putin ha declarat la guerra i no pararà fins a destruir Ucraïna, els seus habitants, tinguin les idees que tinguin, la religió, la llengua, la cultura.

En moments com aquests, les persones creients ens costa molt veure la mà de Déu. Ens entren molts dubtes i ens fem moltes preguntes. Què hem estat fent malament, com perquè s'hagi generat una situació com l'actual? Com és possible que una persona sigui capaç de crear tanta destrucció i matar tantes persones innocents? És la fe que ens fa creure que al final hi haurà justícia, i el mal serà vençut i la seva ànima destruïda per sempre. Entretant, però, moltes persones perdran la vida, i moltes altres sofriran l'exili, la misèria, la incomprensió. Només podem demanar que tot això s'acabi aviat.

La sobirania del Parlament qüestionada

La sobirania del Parlament català està en entredit, però això no és cap novetat. Només acceptant tot el que ens ve donat des d'Espanya és quan sembla que tot funcioni correctament, amb totes les competències garantides, però en el moment que et rebel·les comencen a sorgir tots els problemes, i el que és pitjor, un s'adona que les institucions catalanes pengen només d'un fil i, com titelles, són manipulades per les institucions estatals.

El cas que ara ha provocat la paralització les comissions parlamentàries no és cap novetat tampoc. Ja va passar amb el president Torra, però en aquell moment el president del Parlament no es va voler mullar, probablement perquè eren massa recents els fets de l'octubre de 2017, i les conseqüències que se'n varen derivar, i que encara cuegen.

Els principis democràtics han sent vulnerats per l'Estat espanyol, i això es converteix en un tira i arronsa que al final queda en mans dels polítics de torn ser més o menys obedients, amb el risc del que no creure comporta. No és fàcil opinar al respecte, sobretot quan no t'hi jugues ni la teva carrera o fins i tot la llibertat. Aquest enfrontament constant, sobretot ara que la venjança de les institucions espanyoles és més forta que mai, no beneficia en res a Catalunya, però tampoc a Espanya.

Estem condemnats a viure en una situació de lluita constant per als nostres drets, i el que encara és pitjor, ser considerats com els causants de la desestabilització política i social del país. Em venen a la memòria les paraules del candidat a la presidència de la Generalitat, el senyor Illa, quan demanava passar pàgina. Per a ell passar pàgina volia dir abaixar el cap i continuar rebent totes les patacades provinents de la justícia espanyola, esperonada per una classe política autoritària i poc democràtica.

Pots passar pàgina quan hi ha un acord i es posen sobre la taula els pros i contres que han portat a una situació determinada. D'altra manera passar pàgina vol dir acceptar la derrota i ser submís al més fort. No, el senyor Illa no tenia raó, perquè no es donaven ni es donen les circumstàncies per oblidar el passat, perquè continua present: estem sotmesos a la voluntat de la majoria espanyola que no ens ha estimat mai.

Polònia i Romania de la mà d'Espanya

Sembla ser que Polònia i Romania són els dos països europeus que s'han posicionat amb Espanya per la via judicial, en contra de la decisió dels jutges belgues de no extradir els polítics catalans exiliats. Com es pot veure, doncs, aquest és el nivell del Poder Judicial espanyol i quins són els seus amics de campanya.

La veritat és que ha passat tant temps i hi ha hagut tantes sentències i resolucions judicials que jo m'he perdut una mica. Sigui com sigui, Espanya continua batallant per aconseguir que els polítics catalans que es varen exiliar a diferents països europeus, puguin ser extradits i jutjats a Espanya.

Se'm fa difícil endevinar com acabarà tot, però de moment Espanya està rebent carbassa a totes les seves iniciatives. El jutge Llarena no ha enretirat les euroodres encara que des d'Europa se l'hagi convidat a fer-ho.

Segons he llegit, en la notícia, el magistrat Pablo Llarena ha posat en dubte la capacitat dels jutges belgues per no extradir els polítics catalans exiliats. Em fa pensar que des de Bèlgica es veu molt clar que la Justícia espanyola té molt que desitjar. Crec que si es tractés d'un altre país, segurament no hi posarien tants entrebancs, però l'exemple que dona el Poder Judicial espanyol fa que des de fora es qüestioni la seva imparcialitat. Probablement veuen que tot el que s'està movent a Espanya és més fruit d'un esperit de venjança que no pas d'aplicar la Justícia.

Entretant, però, els nostres polítics continuen sense poder tornar a casa, perquè s'haurien d'enfrontar a un judici, com els dels ex-presos polítics, que acabaria amb una sentència condemnatòria que caldria valorar si tindrien un indult per part del govern i quan trigaria a arribar, potser quan el PSOE ja no fos al govern, i que difícilment prendria la decisió un possible govern de la dreta extrema espanyola.