Preparant la derrota?

Haig de dir, per començar, que no vaig seguir el debat entre els dos principals candidats a la presidència del govern espanyol, bàsicament perquè no em mereixen cap tipus de confiança, la qual cosa no vol dir que els posi al mateix sac, ni que cregui que guanyant uns o els altres les coses hagin de funcionar igual. Sí que és cert que nosaltres, els catalans, no hi tenim gaire a guanyar, però mentiria si no reconegués que un em fa més por que l'altre.

No el vaig seguir perquè ja fa temps que vaig decidir que no seguiria aquests tipus de debats, i que preferia analitzar què havien fet uns i altres fins aquell moment, i a partir d'aquí treure'n les conclusions. De totes maneres, ja sigui per la premsa diària o bé per les xarxes, acabes assabentant-te de les coses, de com va anar, de què va dir un i altre, on es varen equivocar, qui va sortir més ben parat. Tot això molt subjectiu, a gust dels simpatitzants i oients fidels.

Em preocupa uns comentaris del candidat del PP, no sé si durant el debat o bé en algun dels mítings de campanya, on sembla posar en dubte la professionalitat dels treballadors del servei de Correus. També és cert que no ho vaig sentir en directe, i per tant ho he llegit a través de la premsa, amb tot el que això pot suposar de tergiversacions o interpretacions interessades. Sigui com sigui, però, no és bo posar en dubte allò que no tens cap constància de que pugui estar funcionant malament, només per interès electoral. En què beneficia al PP que la gent dubti de Correus? És una manera de preparar el terreny en cas de perdre les eleccions?

Trump, als EUA, va marcar un estil que s'ha repetit a altres països del món. Posar en dubte els resultats electorals quan aquests no t'acompanyen, és un mal favor a la democràcia. Ja sé que vivim uns temps on tot ha canviat molt, si ho comparem en altres períodes llunyans. Les xarxes socials no ens hi ajuden gaire i, sobretot, han fet perdre la confiança de molts en les notícies que surten a la llum. Estic convençut que abans també ens colaven mentides i no n'érem conscients, però ara tenim la certesa que al darrere de les notícies hi ha gent interessada en fer-te creure allò que els va bé. 

Ens trobem en un món on la Justícia ja no és imparcial i la premsa és descaradament interessada. A tot això hi afegim els improperis que es poden veure diàriament a les xarxes socials, i ja no saps què pensar ni opinar. Ara hem de votar. I ens ho estan posant molt fàcil a l'hora de decidir. El que no està gens clar és que acabin guanyant els partits polítics i les persones que poden resoldre els problemes del país. Més aviat tenim la impressió que anem a votar uns nous dirigents que posaran per sobre de tot els seus interessos, i no els de la població a qui representaran, en unes institucions que ja fa molt temps que empudeguen.

Míting de Pedro Sánchez al Liceu

El míting del president Pedro Sánchez de demà dilluns al Liceu de Barcelona ha estat molt criticat pels partits polítics independentistes i se'l considera una acció de màrqueting. Penso que cal ser coherent en la manera de pensar i d'actuar dels líders polítics i reconèixer que aquesta és una de les armes més emprades en política. Sens dubte que Pedro Sánchez ve a Barcelona a vendre la seva iniciativa, la dels indults, i que en vol treure el màxim rendiment possible.

No podem oblidar que la mesura, agradi més o menys, no deixa de posar en risc la credibilitat i entusiasme a la resta d'espanyols, i en política això es mira molt. De moment s'ha de dir que les coses li estan anant molt bé, i està deixant al PP sol, i ancorat a l'extrema dreta. Pedro Sánchez necessita sentir-se estimat i la seva voluntat de dur a terme els indults defensada pel major nombre de persones i entitats possible.

Entenc que des de l'independentisme es defensi que la solució hauria de passar per una amnistia i no pas per uns indults. Hi ha massa repressió per totes bandes com per esperar que els indults solucionin els problemes que la judicialitació de la política ens ha comportat. Això no treu, però, que els indults no puguin ser un primer pas per renovar el diàleg i intentar treballar per a l'encaix de Catalunya a Espanya.

Considero que tots els objectius són positius i defensables, també l'independentisme, i que cadascú ha de jugar les seves cartes, però no es pot pecar de puritanisme criticant els altres quan un ha de reconèixer que en la mateixa situació actuaria de la mateixa manera.

Discursos populistes i falses promeses

Vivim un temps en què els conceptes es barregen i quedem confosos. Hem perdut el significat de les paraules i no seguim els mateixos patrons inicials i arriba un moment que ja no sabem què entenem per allò que sempre havíem entès.

Abans tots sabíem què estàvem dient quan definíem una persona de nazi, de terrorista o de populista. Avui aquests mots s’utilitzen a la lleugera, simplement com a insult, al marge de si la persona es mereix aquests qualificatius o uns altres.

En campanya electoral sentim parlar de discursos populistes i criticar-se els uns als altres, per una actitud que m’agradaria que algú m’expliqués qui n'està net de culpa.

Tothom demana el vot amb una simplicitat que fa vergonya. Allò que prometen sona molt bé, però és evident que no és assumible, però el que interessa és atraure votants. Avui sentia el candidat socialista prometent que es rebaixaria el sou, un fet que vol engrescar la gent que creu que els polítics cobren massa. Precisament jo penso que cobren poc, i que potser per això els que aspiren a ser polítics són tan mediocres.

Finalment arribes a la conclusió que t’estan prenent el pèl i que només volen el vot per perpetuar-se en el poder, passant olímpicament de tu quan els necessites.

Xavier Roig escrivia avui, una vegada més, sobre la representativitat dels polítics d’acord amb el sistema electoral, i comparava el nostre, de llistes tancades, amb altres, com el britànic, que les persones elegeixen el diputat. No sé si al nostre país funcionaria, però com a mínim trauria força, com diu Roig, a la dependència que tenen amb l’estructura dels partits polítics, en benefici dels electors.

Sap greu, però que discursos com els de Vox puguin atraure tants votants i no sé si justificar-ho per la immaduresa de la ciutadania o el desencís pels polítics que hem tingut fins ara.

Campanya electoral amb els presos polítics

La broma fàcil és dir que no cal organitzar votacions quan qui decideix és el Poder judicial. El problema és que és més seriós del que podria semblar. Hem començat una campanya electoral que ha decidit el TSJC, al marge de la majoria de partits polítics, que són els que de veritat ens representen.

I l'hem començat amb els presos polítics participant-hi gràcies al tercer grau declarat per la Generalitat. Ja cal que ho aprofitin perquè no sé quant trigaran els jutges a revocar-ho. Està clar que la seva obsessió és trepitjar els catalans independentistes, sigui quina sigui la seva actuació. Per al Poder judicial res que vingui de l'executiu català té valor, i després parlen de separació de poders... haurien de parlar d'aniquilació de poders, si més no l'executiu català i ben adormit tenen el legislatiu espanyol.

És d'agrair el detall de la candidata de la CUP d'anar a saludar Junqueras, en el seu míting de campanya a Badalona. De ben segur que les dues formacions a qui representen se les tindran, però el gest és important i el suport a una situació injusta també.

Per cert, no sé si només m'ha passat a mi, però he intentat sol·licitar el vot per correu i no ho he aconseguit. He demanat ajut a Correus, però... suposo que és demanar massa que et responguin a temps. Els tràmits administratius són molt complicats, no pas per les dificultats tècniques, sinó per la resposta humana que tenim, i a tot això s'hi ha de sumar l'atac informàtic que va patir l'Ajuntament de la vila, perquè encara es compliqui una mica més.

No seguiré la campanya, més enllà del que m'arribi per distracció. Per una banda ha estat bé que el TSJC se n'hagi sortit amb la seva de no ajornar les eleccions, perquè d'aquesta manera acabarem abans. Farts estem de polítics, eleccions i inútils!

Fracàs al míting del president dels EUA

El suposat fracàs de convocatòria del míting de Trump no és cap garantia perquè no revalidi la seva presidència dels EUA. És un fet puntual que caldrà analitzar junt amb les properes convocatòries per arribar a algun pronòstic preelectoral.

De totes maneres, per als que no desitgem la continuïtat de Trump a la presidència dels EUA, és bo aquest fracàs, perquè segons resen les xifres d'assistència, en comparació amb les previsions que havien fet, és força important. Un pavelló que només ha ocupat la meitat de l'aforament, unes vint mil persones.

És important el fracàs perquè ens aquests casos es preveu que els organitzadors de la campanya s'asseguren abans de no fer el ridícul, i acostuma a ser un èxit, encara que puguis pensar que han fet mans i mànigues per emplenar els recintes. Si això no passa, és senyal inequívoc que les coses no s'han plantejat correctament, i diu molt poc a favor del president de la primera potència mundial.

Com deia al començament, però, el fracàs d'avui no pressuposa un fracàs electoral i cal tenir en compte que la lliçó d'avui també li ha de servir per no donar per feta la victòria. Si va ser capaç de sortir elegit president, quan ningú en donava ni un ral, ara, essent president, ho té molt més fàcil. No ha de convèncer ningú de les seves possibilitats i només s'ha de dedicar a desprestigiar el seu adversari, cosa que se li dona molt bé sempre. Confio, malgrat tot, que això d'avui sigui una premonició i que el seu mandat acabi només amb cinc anys i no se l'haig d'aguantar més.

Pedro Sánchez té l'encàrrec d'escombrar Rajoy

Començo a escriure sense conèixer quin candidat del PSOE ha guanyat les primàries, encara que si hagués de fer una aposta ho faria a favor de Pedro Sánchez. Per què? doncs perquè Madina ha tingut la mala pensada de posar-se al costat del PSC, i això és cavar-se la tomba. El tercer en discòrdia crec que en cap moment s'ha cregut que tenia cap possibilitat.

El guanyador tindrà una tasca molt complicada: situar el PSOE en el lloc que li correspondria en situació normal. Inicialment el PSC semblava que no es decantava per a cap del dos, però el fet que Madina vingués a Catalunya i hi celebrés el míting final, faria pensar que ell era l'opció preferida.

Tenint en compte el discurs dels diferents candidats, Catalunya no hi perd ni hi guanya en cap d'ells, sobretot amb els dos únics que sembla que poden tenir possibilitats de guanyar. Com sempre, anar contra Catalunya fa guanyar vots a Espanya. 

El seguiment en directe de l'escrutini (75%), que es fa des d'Internet, assenyala que Pedro Sánchez va guanyant. La diferència respecte a Madina és prou gran com per pensar que Sánchez guanyarà les primàries.

Cal esperar que no es tracti d'un Zapatero 2, perquè aniríem servits. Del nou líder caldria esperar que desbanqués Rajoy i els populars del govern espanyol, si més no que el PP perdés la majoria absoluta que té al Congrés de Diputats i que ha provocat aquesta retallada de drets que estem patint.

Cañete no enganya

Les declaracions del cap de llista del PP a les eleccions europees i futurible comissari, han estat objecte de molts comentaris a les xarxes socials i en els mítings dels altres partits polítics, però Cañete no enganya ni ho ha fet mai. El senyor Cañete ha donat suficients proves de quina persona és durant la seva trajectòria pública. Va ser ministre amb Aznar i ho ha estat amb Rajoy, la qual cosa és significativa per evidenciar el pes del polític dins del PP i la imatge que dóna és força depriment, si més no al meu entendre.

Cañete, però és transparent. No dissimula ni enganya a ningú. Qui l'escolta sap què vol i què pensa, perquè ho diu amb tota la tranquil·litat del món. Si ens queixem de la hipocresia dels polítics, en el cas de Miguel Arias Cañete no tenim excusa. Esclar que en la tessitura que es mou resulta patètic i vergonyós.

Que ningú no es cregui que Cañete és l'únic polític masclista. N'hi ha molts, com molts homes trobem al país. El que passa és que Cañete no té cap necessitat de dissimular. Li surt de l'ànima i ho considera com la cosa més normal. Perquè Cañete i molts polítics són uns perdona-vides. Van per la vida amb prepotència i menyspreu i, esclar, això d'haver-se de discutir amb una dona els distorsiona i no saben què fer, talment que ho haguessin de fer a base de cops de puny.

El senyor Cañete no només no es mereix el vot de les dones, sinó tampoc la dels homes, perquè la seva actitud, demostrada durant anys, és d'assolir poder sense mira a qui es trepitja i es fa mal. No és una actitud de servei, sinó simplement de poder.

Societat Civil Catalana situa cadascú al seu lloc

El passat 23 d'abril naixia la Societat Civil Catalana. Bé, de fet s'ha d'aclarir això, perquè de societat civil, a Catalunya fa molt temps que n'hi ha, i això ho admeten sobiranistes i nacionalistes espanyols, però ja se sap que hi ha un corrent doctrinari que utilitza noms genèrics per batejar projectes molt particulars: Societat Civil Catalana, Ciutadans... n'hi ha més.

Tot i així vull dir que l'aparició pública d'aquest nou moviment és bo per al país. Pretendre que l'única societat civil que es mobilitza sigui la sobiranista és un error, i és bo que cadascú defensi els seus interessos i voluntat.

De la mateixa manera que els ciutadans, a títol individual, es decanten per un costat o l'altre, també els partits polítics es defineixen i ens ensenyen les seves preferències donant suport a un moviment o l'altre. En aquest cas hem pogut observar com s'agrupaven el PP, el VOX, la PxC, Ciutadans i el PSC, i a partir d'aquí cadascú en podrà fer la seva lectura.

El que no he entès ha estat la queixa del sector crític del PSC per la presència de l'exalcalde de Caldes d'Estrac a l'acte de presentació del nou moviment unionista. No té res a veure amb la deslleialtat del militant socialista Mohedano que va participar en un míting d'ERC. En aquell cas hi havia intoxicació, però en el cas que ens ocupa es tractava de visualitzar quina és la postura de la majoria de l'actual executiva del PSC. Podria ser que de cara a les eleccions municipals de l'any vinent els partits polítics ens estiguessin simplificant la feina i no tinguem tants partits per escollir: opció A, opció B, i oblidem-nos de dretes i esquerres i de xenòfobs i nostàlgics de l'antic règim. Fem-ho senzill!