Mural participatiu

He vist la convocatòria per aquest dissabte del mural participatiu al pas subterrani del final de la Riera d'Arenys. És interessant que s'organitzin actes com aquest, sobretot tenint en compte el que acostuma a passar amb els murals improvisats, o més aviat els grafitis barroers sobre mobiliari urbà i, especialment, als trens de Rodalies.

Probablement, tots portem a dins una via creativa que necessitem fer sortir a fora, però és bo saber-se contenir, o si més no encarar-la de manera que no sigui ofensiva ni provoqui desperfectes o costos econòmics innecessaris. Hi haurà qui veurà bé observar com els trens circulen amb aquells grafitis, però a mi no em fa gens de gràcia.

Sempre he deplorat aquesta mania d'alguns d'anar guixant les parets, encara que sigui amb escrits reivindicatius defensables. Embrutar parets i mobiliari no té cap sentit i és una manera de comportar-se incívicament. 

Passejar per un subterrani amb il·lustracions més o menys interessants pot suposar alegrar la vista i si al mateix temps ajudem a desenvolupar la creativitat dels joves i no tan joves, que tenen la bena artística, tot això que hi guanyarem. Potser el dia de demà es dedicaran al dibuix artístic i seran els pintors del futur. 

A Arenys ja tenim alguns racons il·lustrats per vilatans actius, i formen part del nostre patrimoni. Defensar-ho i potenciar-ho és una bona cosa, i fer-ho de manera participativa no deixa de ser una pràctica positiva, perquè no es tracta d'actuar amb nocturnitat i traïdoria, sinó de manera festiva i pedagògica.

Jo no hi participaré, perquè soc un negat de la pintura, però animo a totes aquelles persones que els agradi dibuixar i pintar, que hi assisteixin i experimentin què és fer públic aquell art que portem mig amagat.

Maó vist

La Maria Roura no entenia per què el seu cunyat, en Lluís Domènech, no li acabava la casa. Li havia deixat amb tota l’obra vista i no li havia enguixat la façana per rematar la feina. 

Aquesta anècdota em va recordar una altra, també real, que va succeir durant les obres de restauració de l’església romànica de Tavertet. Estaven gratant les parets per treure-li el guix i va tenir lloc una primera comunió d’una família de pintors, de pintors de paret. La queixa de l’endemà dilluns era que, tot i entenent que estaven d’obres, al rector no li hauria costat res ordenar que fessin una emblanquinada a les parets perquè fos més presentable als ulls dels convidats a la festa. 

Podem dir de tot, començant per ignorància o desconeixement de l’art, però en el fons el que ens porta sovint a pensar és que veiem el món per un forat, i aquest és petit i esbiaixat. Jutgem per allò que veiem, condicionats per la nostra manera de ser, per com ens han educat, i ens sembla que tot allò que es fa diferent és un error. Hi ha qui hi posarà més èmfasi, o qui s’hi rebel·larà amb força, o si en té l’ocasió, imposarà el seu criteri, i n’hi ha d’altres que ho criticaran o bé ho suportaran estoicament.

En política acostuma a passar que pensem que nosaltres tenim la raó i els altres estan equivocats. Els partits polítics, que són la plataforma per fer política al nostre sistema democràtic, acostumen a fallar per la seva manca d’autocrítica i la desconsideració cap a les persones, els seus militants, que acostumen a dir amén a tot, perquè així poden escalar posicions, oblidant-se de les pròpies conviccions.