L'extrema dreta és frenada a França

Després d'una tendència al creixement de l'extrema dreta a Europa sembla que França ha aconseguit aturar-ho i els resultats de les eleccions regionals d'aquest cap de setmana no els ha estat tan favorables com es pensàvem i molts temíem. No sé si s'haurà aconseguit frenar aquesta tendència i a partir d'aquí revertir-la.

Seria bo pensar que la cosa va per aquí ja que les expectatives de futur a Europa, amb Espanya inclosa, no eren gaire bones. El populisme de l'extrema dreta estava fent molt mal i arrossegant la dreta més autoritària com en el cas espanyol.

El que en tot cas és preocupant és l'alt índex d'abstenció, que supera el 60%, encara que es tracti d'eleccions regionals. No és bo que la ciutadania deixi de votar i per tant d'interessar-se per qui ha de governar les institucions públiques. És una renúncia a la responsabilitat de la cosa comuna, la vida en societat que tan ens condiciona. No votar equival a no interessar-te per allò que passa més enllà de casa teva i t'impedeix, si més no moralment, criticar res del que els polítics puguin acabar fent.

No pretenc fer una anàlisi de la repercussió política en un país que desconec i no en faig un seguiment com per treure'n conclusions, sinó tan sols esmentar el que és de sentit comú. Sovint reclamem la nostra participació en les decisions polítiques, i si no votem ens contradiem. Entenc que a vegades es fa difícil elegir entre les opcions que es presenten, i no sempre hi trobem les diferències que ens determinin per una o altra opció, però aquesta és la nostra obligació com a membres d'una societat, i ara més que mai quan veus segons quins discursos que caldria eradicar per sempre.

La Marató de TV3

Avui hem de parlar d'un dels actes més solidaris que hem pogut experimentar i veure'n resultats. Em refereixo al programa de TV3, la Marató. És presenciant actes com el d'avui que t'adones que la gent és bona, és solidària i és agraïda. La maldat és un accident que malauradament apareix, però estic convençut que no és l'estat natural de les persones i això és el que ens ajuda a viure en societat.

És per això que quan t'informen de crims i accions immorals sents tanta ràbia perquè és un anar en contra del sentit de la vida. És una anomalia que no es pot permetre i s'ha d'intentar eradicar.

Conèixer les persones que pateixen i que es queixen menys que no pas tu, que tens tots els vents a favor i que al més petit encontre sembla que se'ns acabi el món, et fa adonar que només podem tenir paraules d'agraïment i voluntat d'ajudar a qui no ha tingut la mateixa sort, que no pretén fer-te llàstima, sinó només fer-se evident, que sàpigues que existeixen.

Avui a casa, una vegada més, ens manifestarem solidaris amb totes les persones que pateixen alguna malaltia, enguany malalties minoritàries. Truca!

La mitjana no ens serveix en un món injust

Us recomano la lectura de l'article de Xavier Antich al diari Ara "Com ens ho hem de fer, plegats?". De què depèn que una comunitat se'n surti o no? A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? Estadísticament es pot fer la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d'una comunitat? Què dóna la mitjana de les aspiracions socials?

M'agrada l'anècdota d'un músic que li va dir que el so d'una orquestra no el donava la mitjana de la qualitat dels seus millors professionals, sinó el pitjor dels seus músics, perquè d'ell se'n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt.

He intentat visionar la situació de la nostra societat, amb tots els avantatges, amb tot allò que hem aconseguit amb treball i esforç, amb els grans esdeveniments i descobriments, i he arribat a la mateixa conclusió, que és la injustícia social, la corrupció i la degradació del medi allò que determina la visió que tenim de la nostra societat. Hem fet grans progressos, sí, però no hem aconseguit eradicar la pobresa ni les grans desigualtats socials.

Només ignorant les persones, ignorant els altres i només pensant en nosaltres mateixos, en l'anar bé personal i egoista, podem fer un balanç positiu de la nostra societat, altrament arribarem a la conclusió que vivim en un món injust. 

Guerra als diacrítics!

L'endemà del 'cop d'estat' al PSOE i de la superació de la qüestió de confiança del president de la Generalitat, una de les notícies que han tingut més ressò ha estat la presentació, per part de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), de la revisió de l'ortografia catalana, amb l'eliminació de la majoria d'accents diacrítics com a punt estrella.

Després de fer-se públic hem escoltat opinions de tot tipus, prevalent, si no m'hi he fixat malament, els defensors de la reforma, que hi veuen una simplificació de la llengua, sense perjudicar-la, atès que en el cas dels accents diacrítics suprimits es tracta de mots inconfusibles en el context de la frase.

Hi ha opinions d'experts que mereixen ser escoltades i fins i tot tingudes en compte, i d'altres que opinem més amb el cor que no pas pels nostres coneixements lingüístics. Jo seria més amant de mantenir els accents diacrítics i al mateix temps incorporar la doble 'rr' en paraules que fins ara les escrivíem amb una sola 'r' malgrat figurar entre vocals (eradicar, per exemple). Però si em demaneu perquè prefereixo una cosa o l'altra només us podré dir que m'agrada més.

Tinc molta mania en que les persones parlin amb propietat, que utilitzin un vocabulari prou extens, i que els seus escrits no comportin confusió. Potser per això creia tant amb els accents diacrítics, i potser per això se'm farà més difícil acostumar-me al canvi. Deu ser que ja tinc uns quants anys i a mesura que envelleixes ets més reticent als canvis, t'aferres més al passat, en allò que t'han ensenyat de petit.

Sigui quina sigui l'opinió respecte als canvis proposats, crec que el més important és que la nostra llengua es mantingui viva, i que hi hagi prou persones que la segueixin estudiant i adaptant als temps canviants. Si cal, doncs, estudiarem els canvis ortogràfics i procurarem incorporar-los en els nostres escrits el més aviat possible.