Què va passar amb la Sindicatura Electoral del Referèndum?

Ahir vaig assistir a una conferència a càrrec de qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, el senyor Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Per una estona vàrem poder imaginar-vos el patiment, però també la valentia d'unes persones enfrontades amb l'aparell de l'Estat espanyol. Només escoltant el seu relat et pots arribar a imaginar la força i brutalitat d'un Estat amenaçat pel poble.

Al marge de la teva ideologia, les teves creences i voluntats polítiques. Deixant de banda el teu interès per la independència de Catalunya o la continuïtat dins de l'Estat espanyol, intentes entendre què va passar i de quina manera va actuar l'aparell judicial espanyol, a instància del govern de l'Estat, o per iniciativa pròpia. Procures entendre com es pot negar el dret a consulta simplement perquè no t'agradi el possible resultat de la convocatòria i t'adones que això de viure en un estat de dret és molt qüestionable.

El conferenciant va seguir cronològicament els fets des del seu nomenament pel Parlament de Catalunya, el 7 de setembre de 2017, fins ahir mateix, quan encara estan pendents de judici o de l'aplicació de la llei d'amnistia que el Tribunal Suprem es nega a acceptar, malgrat que fos aprovada pel Congrés de Diputats.

Dissimulant el girament de budells que em genera tot aquest tema, em va semblar interessant conèixer de primera mà els fets gairebé silenciats o molt deixats de banda, d'unes persones escollides pels nostres representants polítics, per fer el seguiment de la consulta i donar fe del correcte funcionament de tot el procés. També de com ha jugat l'aparell judicial a l'hora de jutjar els fets amb una clara voluntat de venjança i total parcialitat.

De tot plegat, al marge de la satisfacció de conèixer uns fets que no han sortit gaire als diaris, et confirma la teva desconfiança en la Justícia d'aquest país, i en la manera establerta per administrar-la. En cap moment el conferenciant va comprometre el paper jugat pels dirigents polítics catalans d'aquell moment, cosa que no es pot dir el mateix d'algunes intervencions del públic assistent. Vaig tornar a casa amb molts interrogants oberts. Moltes preguntes i dubtes. Aquesta incertesa ens perseguirà durant molt de temps.

Del contingut de la conferència en podem parlar un altre dia, o esperar que se n'editi algun llibre. Només us diré que la vida de la sindicatura va ser efímera per necessitat.

És el jutge l'autor dels missatges?

He llegit al diari ARA que el Poder Judicial investiga un jutge de Madrid per uns comentaris a la xarxa social X contra el president del govern espanyol i la seva esposa. Segons diu la notícia el perfil de la xarxa porta el nom d'aquest jutge, però no queda clar que sigui ell realment l'autor dels escrits. És evident que cal una investigació per saber si és el jutge qui difama el president Pedro Sánchez i senyora, o bé algú es fa passar per ell per comprometre'l. 

Avui tot és possible. Pot ser que un jutge insulti el president del govern, sabent que tenen tot el poder del món i que es creuen els amos d'aquest món tan polaritzat. També és possible que hi hagi una suplantació de l'autoria, en un món de xarxes socials plenes d'anònims i de hackers. La conclusió a què arribes és que no et pots creure res i, en tot cas, seguir els esdeveniments per veure si es troben proves que puguin assegurar que les coses són com diuen.

Al marge d'aquest cas concret, però aprofitant l'avinentesa, és necessari canviar la manera d'actuar i no permetre que els jutges actuïn segons la seva ideologia i preferències polítiques. La famosa separació de poders, sembla que només s'exigeixi al Poder executiu i al legislatiu, però en quedi al marge el Poder judicial. Tenim prou proves per assegurar que hi ha molts jutges, perquè no podem dir que ho siguin tots, que aprofiten el seu poder per revertir la voluntat de la ciutadania.

Els catalans ho tenim clar des de fa molts anys. Un exemple clar és l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar i ens el varen retallar. L'actual, el que ens regeix, no l'hem aprovat i no passa res. Aquest no és l'únic exemple. El més recent és la no aplicació de la llei d'amnistia, perquè no agrada als jutges. I podríem anar continuant. Però ara ja no només som nosaltres els perjudicats. L'esquerra espanyola, que cada vegada està més desemparada, amb una Europa abocada a l'extrema dreta, se sent maltractada i la dreta i l'extrema dreta espanyoles es freguen les mans. No només tenen a favor la premsa, sinó que els jutges els proporcionen el que no obtenen a les urnes. 

Veurem si el cas que comentava al començament es confirma i resulta que és el jutge qui es dedicava a malparlar del president del govern. Per la nostra salut seria bo pensar que no és així, però ja no ens podem refiar de res ni de ningú.

Comencem de veritat?

Avui s'ha celebrat l'acte d'obertura de l'any judicial, amb la nova presidenta del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i amb les expectatives de si s'avançarà, després de més de cinc anys de paràlisi, i què passarà amb temes tan importants com l'aplicació de la llei d'amnistia.

La defensa de la tasca dels jutges és lògica i la llibertat d'interpretar les lleis també, però al meu entendre un dels problemes més greus que patim al país és la negativa dels jutges d'aplicar una llei aprovada pel Poder legislatiu. Una cosa és la seva interpretació, però sempre segons la lletra de la llei, i mai deixant-la en un racó perquè no agrada.

L'altre dia escoltava a l'exdiputat Jordi Turull reclamant resposta al recurs presentat al Tribunal Suprem, per la decisió de no aplicar-li la llei d'amnistia pel delicte de malversació, encara que sigui negativa, i així poder-ho traslladar al Tribunal Constitucional. Aturar un procés per impedir que es resolgui és, al meu entendre, prevaricar i, com ja he dit altres vegades, algú ho hauria de denunciar i evitar que es continuï practicant aquest mètode d'aturar-ho tot simplement per conveniència ideològica.

Un jutge no és més que una persona normal i corrent. Té uns drets i uns deures. Se li han de respectar tots els drets i fer-li complir tots els deures. Si això no passa, vol dir que el sistema no funciona. Que la democràcia en aquest país no és plena i que tenim un problema que cal resoldre com més aviat millor.

Veurem si finalment es desencalla tot, però haurem de lluitar molt perquè se'ns reconeguin i respectin els nostres drets, encara que no els agradi.

I avui també hi ha hagut sessió plenària al Parlament català. Per primera vegada el nou president del govern català s'ha presentat per explicar-se i respondre les preguntes de l'oposició. No he seguit el ple i, per tant, fins que no llegeixi les notícies de la premsa, no podré saber com ha anat. Espero i desitjo que, una vegada elegit el president del govern, aquest comenci a treballar seriosament, i que el Parlament, amb el pacte a tres, també surti de la paràlisi a què ens tenen acostumats.

Encara som a l'agost

Tot i que encara estem en plenes vacances d'agost, si més no per aquelles persones que en poden gaudir, l'agenda política ja s'està omplint de cara el setembre i molt especialment el que fa al Poder Judicial. El PP té preparat un reguitzell d'actuacions per entorpir encara més tot el funcionament judicial. Pel que fa a la llei d'amnistia, aprovada pel Poder legislatiu, però encallada per voluntat dels jutges, també s'està mirant com es pot tirar enrere. Una manera, atès que actualment el Tribunal Constitucional té majoria progressista, és presentant recursos contra jutges d'aquesta tendència per intentar que la balança canviï de cantó.

Com podem veure, doncs, la confiança en la Justícia, en aquest país, és nul·la. No ens ho posen gens fàcil i forçosament ens decantem per pensar que tot està corromput i que no hi ha manera de poder avançar. La dreta, estigui o no al govern, sempre té la paella pel mànec i encara no ho hem après.

Si una cosa ens han ensenyat és desconfiar dels jutges. Ja sabem que l'objectivitat és molt complicada, però enteníem que com a mínim hi havia honestedat. És el mateix que passa o passava amb la premsa. Sempre hem titllat els diaris ideològicament, però ens crèiem que, com a mínim, no ens enganyaven. Ens intentaven convèncer, però honestament. De cop hem obert els ulls i la innocència, com passa amb els infants que creuen en els reis mags, t'adones que tot és un muntatge. A vegades, en el cas dels reis de l'Orient, per il·lusionar-te, però en d'altres, com en la política i la justícia, per decebre't.

Aprofitaré aquests quinze dies per trobar notícies interessants per comentar i, a poder ser, positives. No tot ha d'estar perdut, encara que cada vegada ens ho posen més difícil per descobrir-ho.

El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

Temporal polític després de les pluges

Sembla que la ratxa de pluges ha passat i ens vindran dies de més sol. Fa uns mesos potser no ens hauria agradat, però ara, havent vist que s'ha recuperat una mica el nivell dels nostres pantans, i amb vista als mesos d'estiu, sembla que ja no ens sentim tan preocupats i que ja no ens cal la pluja. De totes maneres no abaixem la guàrdia perquè encara falta molta aigua per assegurar un abastiment correcte.

    Si les notícies són millors, quant a la meteorologia i concretament al règim de pluges, no podem dir el mateix de la política i el món judicial, després de les eleccions al Parlament Europeu i la publicació al BOE de la llei d'amnistia. El nou partit polític d'extrema dreta, de l'influencer Alvise, no sé si comportarà molts maldecaps a la institució, però ben segur que ocuparà sovint pàgines dels nostres diaris. Dels jutges i la seva lluita contra l'aplicació de la llei d'amnistia no cal ni parlar-ne.

    Un dia, en una tertúlia improvisada, analitzant què passava amb els vots rebuts per formacions polítiques que posen en dubte el seu nivell democràtic, algú qüestionava la capacitat dels electors a l'hora d'emetre el seu vot. Una afirmació molt perillosa, que es podia entendre el sentit, però també interpretar-se molt malament. Posar en dubte el dret al vot universal, i que cada persona és un vot, és posar en dubte la democràcia i els seus principis més sagrats. Va costar molts anys i lluites aconseguir que tothom pogués votar, com per ara posar-hi impediments. Una altra cosa seria qüestionar la llibertat de presentar-se a les eleccions, sense oferir un mínim de garanties que el comportament futur respectarà les regles democràtiques del sistema polític. Estem massa alliçonats que cops autoritaris s'han produït de la mà de la plataforma democràtica. Usar la democràcia per aconseguir el poder i llavors destruir-la, o si més no, degradar-la.

    Personatges com Alvise, a qui desconeixia, no són gens saludables per a la democràcia, sobretot quan aquesta s'aguanta per un fil. Si avui dia resulta tan difícil desxifrar la informació que ens arriba per poder distingir allò que és cert d'allò que és fals, només falta donar poder a personatges que fan de la mentida i l'engany el seu pa de cada dia. No sé què més haurà de passar perquè ens adonem que no ho estem fent bé, i rectifiquem abans no sigui massa tard.

Ha sortit la llei, ja?

Una pregunta que ens fem algunes persones és per què han trigat tants dies a publicar al BOE l'aprovació de la llei d'amnistia? Com tots sabem, una llei no és efectiva sense la seva publicació al butlletí oficial. Per què, doncs, han esperat a publicar-ho i no l'endemà mateix, com podia haver estat?

    La resposta ens la donen molts mitjans de comunicació i opinadors: s'ha esperat que passessin les eleccions europees per evitar que tingués alguna repercussió electoral. En què hauria influït si la publicació s'hagués fet quan tocava? A què juguem?

    Totes aquestes estratègies no fan res més que allunyar la gent de la política, dels polítics, els nostres governants. Llavors no ens ha de venir de nou que l'abstenció vagi creixent. Quina confiança ens demostren tenir i quina hem de tenir-los?

    Avui, tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la publicació i dels primers moviments dels jutges per intentar contrarestar els efectes que la llei aprovada pot tenir per als encausats, siguin exiliats o indultats després de quatre anys de presó. I aquí ve la segona part de la desconfiança general, en aquest cas vers uns magistrats que han d'impartir justícia, però que més aviat sembla que defensin uns interessos ideològics concrets. 

    Sabem que l'aplicació de la justícia no serà fàcil, sinó més aviat complicada i amb molts elements distorsionadors. La majoria de jutges no estan per amnistiar els independentistes, que consideren uns enemics de l'Estat, i que com a tals no se'ls pot perdonar. Aquesta és la manera com el Poder judicial tracta els casos. L'objectivitat que s'espera no hi és per enlloc.

    Com que el tema anirà per llarg, de moment quedem-nos que la llei ha entrat en vigor, i ara només ens resta examinar de quina manera els jutges es burlen de la llei per evitar haver d'amnistiar els dolents de la pel·lícula. I això passa a Europa, on se li reconeix un cert pedigrí. Imagineu-vos que Espanya fos al bell mig de Sud-amèrica. De riure, oi?

Desconfiança total en la Justícia

Sap greu haver d'estar parlant tant temps del mateix, però hi ha temes prou importants com per insistir-hi. A vegades et sembla que si et pots desfogar, t'alliberes d'aquella pressió i sensació d'impotència a què estem sotmesos.

    Tot el procés de l'aprovació de la llei d'amnistia i el que vindrà un cop aprovada, deixa en entredit la credibilitat democràtica del nostre sistema polític i judicial. Som molts que fa temps que venim insistint que caldria fer una reforma i neteja del pòsit autoritari que arrosseguem del franquisme. El sistema judicial espanyol, amb una gran majoria de jutges d'ideologia ultradretana, empastifen l'aire i provoquen una total desconfiança en la bondat de la Justícia.

    Només cal llegir els escrits que van apareixent d'experts en dret per adonar-te que estem en mans d'unes institucions judicials totalment polititzades, que no actuen impartint justícia, sinó mogudes per uns interessos molt concrets. 

    Puc entendre que els partits polítics es moguin per motius ideològics, però és inacceptable que això passi entre jutges i magistrats que, tot i acceptar que de manera particular tenen la seva ideologia i creences, estan obligats a exercir la seva professió amb total objectivitat i, el que encara és més important, total honradesa. 

    Els moviments que hem vist i seguirem veient entre jutges polititzats, no auguren cap final feliç i més aviat fan preveure una perversió del sistema polític i la vida social del nostre país. A un jutge, al meu entendre, li pot agradar més o menys una llei i els beneficis que les persones jutjades en puguin treure, però això no els dona dret a lluitar de manera corporativa per fer tombar una llei que ha estat aprovada pels representants legítims del poble, que és sobirà.

    Que l'extrema dreta, present ideològicament en alguns partits polítics, es mogui per tombar acords presos per la majoria parlamentària té una explicació, però que això ho facin els jutges, encarregats de repartir justícia, no en té cap. Si Espanya no aconsegueix fer fora aquesta lacra, tindrem problemes no només polítics, sinó socials i de convivència que no resoldrem mai.

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.