Prou genocidi!

És molt trist que després de tant temps denunciant el genocidi que està cometent el govern israelià contra el poble palestí, ens trobem en la mateixa situació. Tot queda en denúncies i exclamacions, però els morts continuen augmentant. A què esperem? 

S'amenaça amb represàlies sense tenir la certesa que es puguin complir, o fins i tot, sense que es vegin gaires ganes per part dels països europeus, de portar-les a la pràctica. Correm el perill de quedar-nos amb l'anècdota. Prohibir la participació d'Israel al festival d'Eurovisió? Tancar l'oficina comercial de la Generalitat a Tel-Aviv? 

Fa temps que el Tribunal Penal Internacional va emetre ordres d'arrest del president Netanyahu, i de què ha servit? No només perquè té aliats poderosos que l'emparen, com els EUA, sinó perquè no hi ha manera de fer-lo asseure a la cadira dels acusats de crims de guerra.

És indignant veure tot el que passa. I ara ens lamentarem dels trets que han rebut diplomàtics europeus en la seva visita als territoris ocupats. I dels milers de morts, víctimes de les bombes, però també de la fam? No es tracta de manca de sensibilitat, sinó de maldat injustificable, i emparada pel silenci de tots els estats. 

Qui es creu tot el que declaren els governs europeus quan es posen a la boca el govern israelià? Algú confia que es farà alguna cosa per fer desistir la crueltat de les autoritats israelianes? 

Se'ns acaben les paraules. Aquest odi que s'encomana i que no hi ha manera de fer fora. Ens resulta més fàcil pensar en tot el que va passar el segle passat, que no pas aguantar la mirada davant d'uns fets que estan succeint en aquests moments.

He acabat el vocabulari. Em repeteixo. És indignant! No ho podem aguantar més. Hem d'exigir els nostres governants que es deixin de discursos i passin als fets. Si necessiten el nostre suport que ens diguin què volen que fem, però nosaltres sí que sabem que han de fer: tallar tots els vincles amb els genocides, costi el que costi. Fora embuts!

Vicky Molins, un exemple de vida

Més enllà de les paraules hi ha els fets. Ens cansem sovint d'escoltar missatges i arengues sobre les bones obres, i trobem a faltar exemplaritat, i quan ens trobem davant d'una persona que no s'atura a donar lliçons, sinó que s'arremanga i es posa a treballar per ajudar els altres, ens il·lumina, i obrim els ulls i reconeixem la seva feina.

Hi ha persones que deixen en evidència a dirigents polítics que s'omplen la boca d'esperit de servei i dedicació als altres, però també de responsables eclesiàstics que tenen una gran formació teològica, però no han entès el veritable missatge de Déu. La història n'ha recollit una bona colla i en la majoria dels casos han hagut de lluitar contra la institució que defensava les seves creences, però que ha preferit anar de bracet del poder i deixar de banda els més humils, per salvar la seva pell, les seves riqueses o les de la seva institució.

No he tingut la sort de conèixer la Vicky més enllà de tot el que he pogut veure i llegir a través dels mitjans de comunicació. D'ella en podran parlar molt bé les persones beneficiades per la seva abnegació, el seu esforç diari per ajudar qui queda al marge d'una societat cada vegada més individualista, que només busca fer-se rica, sense mirar qui té al costat.

L'exemple de la Vicky Molins ens fa veure que la bondat existeix, encara que passi força desapercebuda. Que la institució de l'Església ha aconseguit que alguns dels seus fidels hagin entès quins són els objectius a qui s'ha de dirigir la mirada. 

Per un moment he imaginat un cara a cara entre Trump, que està de moda, i la Vicky. Ambdós parlen de Déu, però no es refereixen al mateix. El Déu de la Vicky és aquell que t'ho fa deixar tot per ajudar a l'altre. No em feu dir quin és el Déu de Trump. 

Avui hem conegut la mort de la Vicky, i moltes persones l'estaran plorant. Tant de bo que el seu exemple de vida el sapiguem seguir i que trobem altres persones que recullin el seu testimoni i mantinguin l'esperança d'aquelles persones que la societat ha menystingut.  

Tot passejant pel Cavaió

Avui, en una conversa improvisada, tot passejant i contemplant el mar, hem acabat parlant del desencís de la gent amb l'actitud dels nostres polítics. El que se'm deia era que els veritables reptes que preocupen a la majoria no s'acaben afrontant. Parlàvem molt especialment d'habitatge i immigració, que ocupen un lloc destacat en el llistat de problemes a resoldre. Se'n parla molt, però no es fa res.

    En aquest blog he parlat sovint del tema de l'habitatge, i de com es perden pistonades a l'hora de treballar per eixamplar el mercat de pisos protegits, perquè siguin assequibles per a una gran majoria de la població. Som a la cua d'Europa en percentatge d'habitatge protegit i, tal com comentava l'altre dia, es redacten lleis que en lloc d'afavorir l'estoc d'habitatge i fer-lo més assequible el que s'acaba produint és una reducció dels pisos disponibles. Tot un desastre!

    I també la immigració és un tema que no s'acaba de resoldre. Una llei d'estrangeria que d'alguna manera provoca que molts immigrants estiguin fora de joc i que per sobreviure acabin delinquint. Llavors surten aquells que posen en el mateix sac la delinqüència i la immigració, i ens enutgem, però els veritables culpables són aquells que, podent legislar bé, permeten una injustícia flagrant i una situació desesperada per a moltes famílies.

    Llegia avui mateix la justificació d'algunes persones que han acabat votant Aliança Catalana, sobretot en llocs com la Garrotxa, que han estat sempre feus de la Convergència autonomista i dels de Junts independentistes. No són excuses de mal pagador i, encara que em desagrada, puc entendre el desànim i les queixes contra uns partits polítics que varen apretar molt el cinturó, però a l'hora de la veritat ens varen demostrar que ens havien venut fum. I encara, el pitjor de tot és que durant aquests darrers anys l'economia del nostre país s'ha estancat i més aviat ha fet passes enrere. El català està més agredit que mai, i la vida més complicada que abans.

    La passejada ha estat agradable. El sol cada vegada apretava més i la gana ens ha portat cap a casa, deixant un regust indesitjable. Em pregunto una vegada més què hem de fer per aconseguir que els nostres polítics, els que han decidit representar-nos per tirar endavant el país, s'adonin de les dificultats reals i lluitin per fer-hi front. No volem promeses que no es compliran. Aquestes les deixem per aquells partits polítics populistes, que de moment van augmentant seguidors, sinó que els demanem fets i resultats. Si algú es vanta de progressista, que ho demostri o calli per sempre!