Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Treballador. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Treballador. Mostrar tots els missatges

diumenge, 27 de juliol del 2025

Comiat a José Manuel López

En plena festa major, la festa de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, ha mort qui fou regidor pel Partit Popular, el senyor José Manuel López, que vaig tenir la sort de conèixer i tractar durant els anys que va exercir com a regidor a l'oposició. El seu tracte era exquisit i tothom li ho reconeixia. Era un defensor del barri de Rocafonda, on residia, preocupat per tots els problemes de convivència que, des de la seva posició, intentava resoldre i entendre.

La política no és agraïda i si ja tenim el vici d'etiquetar els altres, quan es tracta de persones militants de partits polítics, aquesta pràctica s'extrema. Puc entendre que la pertinença a una agrupació política, fins i tot si no s'és militant, provoca que la gent els identifiqui d'una manera determinada, però cal tenir present que no tothom és igual. No tots els membres d'un partit polític pensen ni actuen de la mateixa manera, i és bo intentar conèixer les persones a fons i no classificar-los a la lleugera.

José Manuel López era tot un senyor i malgrat que poguéssim pensar diferent, amb ell podies treballar tranquil·lament al marge de les idees polítiques. Era respectuós, atent i treballador incansable. La meva experiència amb ell és positiva, cosa que no sempre pots dir de tothom, fins i tot d'aquells més propers ideològicament.

La seva mort m'ha sobtat. Des de la meva jubilació no hi havia tingut cap contacte i desconeixia que tingués problemes de salut. Seixanta anys són avui molt pocs anys, sobretot per aquelles persones que mantenen l'energia i les ganes de treballar per la societat, defensant les seves idees, amb il·lusió i dedicació, i honradesa.

Acompanyo en el sentiment la seva família i amics, que segur el trobaran a faltar, i també veïns i veïnes de Rocafonda i mataronins, que perden un ciutadà bo que va dedicar molts anys de la seva vida per millorar la ciutat. Que descansi en pau.

dimecres, 23 de juliol del 2025

A casa som de Pepephone, però...

Des de fa una colla d'anys, a casa ens vàrem apuntar a Pepephone i n'estem molt contents. És una empresa que no et molesta gens amb propaganda i, a més, quan t'escriu és per regalar-te alguna cosa o altra, i ho aprofita per disculpar-se per l'estona que li has de dedicar. Avui mateix ens han informat que a partir d'ara ens augmentaven en 10 GB mensuals la nostra disponibilitat per moure'ns per Internet. Probablement no els representa cap cost, però fan contents els seus clients.

Però no tot són flors i violes, i sempre hi ha alguna cosa a millorar. Pepephone no és l'excepció i m'ha sabut greu constatar-ho. 

Fa un mes, analitzant l'app de Pepephone vaig veure que podies canviar l'idioma. Tens l'opció de passar a l'euskera, però no al català. Vaig fer la consulta, per saber si es tractava d'una versió antiga de la meva app, i no m'ho varen saber aclarir. Ha passat un mes i ho he tornat a mirar. Continua igual.

Avui he contactat amb l'empresa perquè em diguessin si tenien intenció d'incorporar el català a l'app. La resposta no ha estat positiva. No sé si l'interlocutor se m'ha tret de sobre, perquè això del català ni li importa ni l'interessa, o bé ha fet la consulta a algun superior i li ha dit que no. Que no tenien previst incorporar la nostra llengua.

Quan et mous en línia, amb empreses també, no saps mai si parles amb un treballador que sap fins on sap, o pots contactar amb algun responsable que pugui donar la cara per l'empresa. Aquest és el dubte que m'ha proporcionat el meu interlocutor, però atesa la resposta, sempre en castellà, haig d'entendre que Pepephone no té interès per la meva llengua, i em sap greu.

Mai les alegries són completes. Estàs content pel tracte que t'ofereix una empresa de serveis, però alhora menystenen la teva llengua, que tant estimes. Sempre els he parlat en català, perquè aquest és el meu costum. Suposo que m'han entès, però no estan per la feina.

dimarts, 22 de juliol del 2025

Les terrasses brutegen

No sé si us hi heu fixat, però darrerament les terrasses d'Arenys, no pas totes, brutegen. Arribes a una terrassa per prendre alguna cosa i t'adones que si no totes, la gran majoria de les taules han estat ocupades i no s'han netejat. T'asseus com més bé saps, intentant no posar les mans sobre la taula. La cadira, abans d'asseure-t'hi l'has espolsat, i esperes que vingui el cambrer.

Aquest arriba i et demana què desitges. Ho fa amb amabilitat, no sempre, però sense cap mena d'intenció de netejar-te la taula. Penses, ara no porta el drap a sobre, però ho vindrà a fer tan bon punt arribi a la barra. 

La sorpresa és que torna el cambrer, al cap d'una estoneta, amb la comanda per servir-te. Ni rastre de drap, ni tampoc cap intenció de netejar la taula. Llavors és quan goses demanar-li que, si li plau, ens netegi la taula abans de posar-hi el menjar i la beguda. La cara de sorpresa del cambrer és impressionant! Què li hem demanat? Que netegi la taula que han embrutat els anteriors comensals? Quina cosa més estranya!

Què toca fer? Enfadar-t'hi? No!, demanar el llibre de reclamacions? Qui sap on para! Escriure a l'encarregat o propietari perquè els expliqui que després de buidar-se una taula cal anar-la a netejar?

Se'm fa estrany. No em considero un perepunyetes, però crec que hi ha un mínim que no es pot deixar de fer. No estem parlant de taules enganxifoses. Potser només es tracta de raspallar la tovalla i fer fora les engrunes. No crec que sigui demanar molt. On és el problema? Poca formació dels treballadors? Poc interès dels propietaris? Mala retribució? Massa feina? Que cadascú hi busqui la resposta.

dissabte, 3 de febrer del 2018

Espanya capital Ankara

No es tracta de posar-nos a comparar situacions i vivències entre estats, però sí que resulta interessant adonar-se que cada vegada ens resulta més creïble situacions de manca de llibertat i d'agressió als drets fonamentals que existeixen en altres països. Ho entenem més fàcilment perquè ho estem patint a casa nostra. El grau d'intensitat ja no té tanta importància com el fet d'acceptar que la democràcia al nostre país està malalta.
Tenim sort que encara podem llegir escrits com el d'en David Fernández, avui al diari ARA. Tal com van les coses ens podem trobar que aviat no es puguin publicar i tinguem dificultats per trobar premsa que no estigui directament implicada amb el règim de la repressió a la nostra llibertat.
I tot això passa mentre un partit amb història de defensa del treballador i també dels anhels de llibertat del poble català, s'ha situat a l'altre bàndol, al cantó dels repressors i no per casualitat, sinó que ho justifica i es defensa atacant-nos de desestabilitzadors. Ara resulta que un partit d'esquerres no accepta que el poble es reveli contra l'status quo. On s'és vist això?
Els nostres polítics estaran més o menys encertats, hauran errat en la seva estratègia, ens agradarà més o menys la lluita per la independència, però mai hauríem de negar el dret al respecte a la persona i a la llibertat d'expressió. Es pot estar en contra de la independència, però mai a favor de la repressió i l'empresonament per les idees que un pugui defensar. Això no és democràcia, i no ens pot deixar d'estranyar tot allò que Erdogan està fent a Turquia. Ells no poden entrar a la Unió Europea, però Espanya potser n'hauria de sortir-ne.