Brillant interpretació de Nexus Piano Duo

Aquest diumenge vàrem assistir al concert de Nexus Piano Duo format per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que varen dedicar a L.V. Beethoven, de qui celebrem els 250 anys del seu naixement. Un concert que ens va plaure tant pel repertori com per la seva interpretació. De fet ja no ens va venir de nou, perquè sempre que hem assistit a un concert d'aquesta parella n'hem sortit molt contents i satisfets. 

El concert va començar amb la Sonata en Re Major, opus 6, una sonata dels inicis del compositor, deliciosa i amena. Va continuar amb la Gran Fuga, opus 134, que Beethoven va composar pocs mesos abans de la seva mort i que, tal com ens varen comentar els intèrprets, és clarament avançada a la seva època. Una peça que desconeixia i que si me l'haguessin fet endevinar, no hauria dit mai que era obra del compositor de Bonn. Vull tornar a escoltar la peça perquè realment és complexa i necessito sentir-la més per poder-hi entrar.

El concert es tancava amb la interpretació de la cinquena simfonia, opus 67, en la versió per a piano a quatre mans. Una simfonia molt coneguda, però que poques vegades haurem escoltat en la versió a quatre mans. No vàrem trobar a faltar l'orquestra! La interpretació em va semblar esplèndida, amb molt de gust i art. Al final ens varen obsequiar amb la dansa eslava número 8 de Dvorak, opus 46, també una delícia.

Els assistents vàrem gaudir d'un gran concert, que ens va fer oblidar que portàvem la mascareta posada i que hem estat tan temps sense poder assistir a concerts d'aquest nivell. Felicito a en Joan Miquel i la Mireia, i confio que ens continuaran fent gaudir de la bona música.

Avui he tornat amb Mozart

Avui he deixat, després de força temps, a Grieg i he retornat a Mozart, i concretament a les seves simfonies, algunes de les quals potser feia anys que no les escoltava. Ho acostumo a fer sovint això de dedicar-me a un compositor i durant algunes setmanes, a vegades mesos, vaig escoltant unes mateixes melodies.

L'àlbum, amb l'obra completa de Grieg, el vaig adquirir a la seva casa de Noruega, quan la vàrem visitar ara deu feu tres o quatre anys. Va ser un viatge molt interessant i amè, i em va agradar la visita a la seva casa en plena natura. De tant en tant he anat col·locant els diferents cd, en què hi destaca el Peer Gynt, i m'ha semblat que m'ambientava en els paisatges que vàrem poder veure.

Les simfonies de Mozart també formen part d'un àlbum que vaig adquirir fa més anys, quan es va editar un recull de la seva obra en motiu dels 200 anys de la mort, si no ho recordo malament. El compositor és únic i en soc un gran admirador. La seva obra és molt extensa i m'agrada les peces on intervé la veu, com em passa amb la majoria de compositors. Ara toca, però les simfonies.

Durant unes setmanes, doncs, escoltaré Mozart, que m'acompanyarà en la meva lectura i també, com és ara, a l'hora d'escriure el post diari del meu blog. Però no és simplement música de fons, sinó que l'escolto i la gaudeixo, perquè a mi no em molesta el silenci. No es tracta de trencar el silenci, sinó de gaudir de la bellesa interpretativa d'un obra excel·lent. Us animo a escoltar música i a gaudir-la, a pensar-la i imaginar-la, i recrear moments singulars de la vostra vida.

Amb Beethoven desitjant l'entrada d'un millor any

El 16 de desembre de l'any 1770 va néixer a la ciutat alemanya de Bonn el gran compositor Ludwig van Beethoven, i per això l'any que entrarem celebrarem el seu 250è aniversari amb multitud de concerts arreu del món. A casa, per no ser menys, ja he instal·lat les nou simfonies que m'acompanyaran molts moments de repòs i d'escriptura dels meus posts.

Recordo que a casa dels meus pares teníem un tocadiscs que es plegava com una maleta, i uns quants discs, al començament no gaires, però entre ells hi havia algunes de les més famoses simfonies de Beethoven. Vaig començar, doncs, molt aviat a escoltar la seva música. Amb el temps m'he dedicat a escoltar més música coral i compositors anteriors, de l'època barroca i més matinera. Tot i així no he deixat de considerar Beethoven com el que ha estat, un dels millors compositors de la història de la música.

Avui, doncs, he iniciat el meu homenatge al compositor alemany i sense esperar l'inici de l'any commemoratiu he començat a escoltar les seves simfonies, que m'acompanyen en la redacció del meu post de Nadal.

Tot paint el menjà de Nadal, us desitjo unes bones festes i en cosa de vuit dies, una bona entrada d'any, que sigui millor que el que està acabant i que els nostres presos polítics puguin sortir de la injusta presó, i s'avancin les eleccions per poder aconseguir un govern i un president millor del que tenim ara.

Passejada pel glaciar Jostedal

A mesura que passen els dies anem aprenent a diferenciar els llacs dels fiords, i avui encara més perquè anàvem a visitar el glaciar més gran d'Europa, o millor dit, una de les 9 llengües del glaciar Jostedal, i les aigües que baixaven tenien un color blau turquesa, aparentment més dens que les d'un riu a la plana, convertint els llacs en un to inconfusible.

L'objectiu principal de la jornada era trepitjar el glaciar Jostedal i gaudir del seu blau intens, i ens calia un bon dia, que la pluja fes una treva, i així ha estat. Les previsions eren aquestes, però sempre tens por de canvis de darrera hora.

La sensació que he tingut en trepitjar el glaciar ha estat una mica de tristesa, perquè m'he adonat del ritme de desgel, que entenc preocupant. Per altra banda també em sentia content perquè teníem la sort de respirar i emocionar-nos amb aquests paratges tan encantadors. L'ambient era molt distès i agradable i el sol ens permetia contrastar els colors.

Havíem assolit el repte i ara, de tornada a l'hotel, ens deixaríem caure al poble d'Urnes, per visitar l'església de fusta més important del país, que està catalogada com a patrimoni de la humanitat. Va ser el primer edifici noruec catalogat per la UNESCO. És l'església més antiga que es conserva. La visita ha estat interessant, amb una explicació de la seva història que ens ajuda a ampliar el nostre sac del coneixement.

La jornada ha acabat amb un bon sopar a l'hotel d'aquests dos dies, i demà sortirem cap a la ciutat de Bergen, on visitarem la casa-museu del compositor Edvard Grieg.

Recuperant el compositor noruec de Bergen

He recuperat, per casualitat, el compositor Edvard Grieg, de qui gairebé tothom li reconeix l'autoria de l'obra musical Peer Gynt, del dramaturg, noruec també, Henrik Ibsen. Grieg va néixer el 1843 a la ciutat noruega de Bergen, que tal com ens la presenten és una joia digna de ser visitada. Aquesta ha estat la casualitat que m'ha fet tornat escoltar les suites del Peer Gynt. Per poc que us agradi la música clàssica, us les recomano.

De Grieg, però podeu escoltar altres obres meravelloses, entre elles el concert per a piano en la menor, op. 16.
M'imagino que la visita a la seva ciutat natal vindrà acompanyada de la seva música i això sol ja val la pena, encara que no només. Glaceres, saltants d'aigua, fiords... història d'un poble molt diferent del nostre i a voltes idealitzat.

Ens acostuma a passar als catalans. Tenim molts prejudicis del sud i vivim amb l'esperança d'assemblar-nos amb els nòrdics. De ben segur que tenim moltes coses a aprendre, però no n'hi ha prou en llegir-los, sinó que cal començar per nosaltres mateixos en valorar-nos i adonar-nos que, si volem, podem anar molt lluny, però amb voler no n'hi ha prou, sinó que cal esforç i perseverança, i d'això ens en falta un xic.

Ni cultura de l'esforç ni voluntat d'excel·lir

He arribat a la conclusió que la recerca de l'excel·lència ha passat a la història i ens hem habituat a viure en la mediocritat més absoluta. Voldria pensar que estic equivocat i que només es tracta d'aparences distorsionades, però no m'ho crec. Tenim massa exemples que ens demostren que el nostre país és mediocre perquè predomina la mediocritat i no hi ha cap interès per excel·lir.

Ens queixem molt dels polítics, jo també ho faig, i n'exigim de millors enyorant temps anteriors, però no podem oblidar que en el conjunt de la societat hi ha molta incultura i molt poc interès en premiar l'esforç, ans al contrari, els incultes i ignorants assoleixen més consideració i fama que els intel·ligents.

No s'exigeix el que caldria a treballadors i professionals de tots els àmbits. No li donem el valor que caldria i per això la majoria deixa d'esforçar-se per aprendre, per saber més, per oferir millors resultats.

A l'administració pública, però també a l'empresa privada, en les activitats del lleure, en les xarxes socials, en qualsevol racó de la nostra existència es premia abans la ridiculesa i insensatesa que no pas les ànsies per millorar, i després ens trobem amb el que ens trobem.

Reconec que m'agrada la feina ben feta i sóc també molt crític amb mi mateix, reconeixent les meves limitacions, però intentant superar-me. M'agrada llegir un text, una informació sense faltes d'ortografia, però avui aquesta ignorància lingüística està passant a un segon terme, perquè hi ha problemes més greus com és aconseguir escriure alguna cosa mínimament intel·ligible. Una mostra la podeu trobar en les notícies de Ràdio Arenys, en el seu web. No es tracta d'entendre d'allò que s'està escrivint, sinó simplement de llegir-ho un parell de vegades abans de penjar-ho a Internet.

Avui, el redactor de la notícia del concert de diumenge de l'Escola de Música d'Arenys es referia a les declaracions del compositor JS Bach sobre la preparació del concert. No es tracta d'un fet aïllat, sinó que es repeteix a diari, però no passa res i, a més, no se t'acudeixi de comentar-ho als responsables fora d'hores, perquè la responsabilitat dura el que dura la jornada laboral.

No em vull, però centrar només en l'exemple, sinó fer adonar d'on hem arribat, i el poc nivell de tots plegats. La cultura de l'esforç, la il·lusió per excel·lir han passat a la història.

De la calçotada a la constitució catalana

A casa nostra no menjàvem calçots. Ho vèiem a la televisió i ho situàvem a Valls, Vilanova i la Geltrú... a l'altra banda de Barcelona, dèiem. Nosaltres fèiem la matança del porc i anàvem a berenar a la font del faig el dia de la tornaboda. La calçotada s'ha popularitzat i la pots organitzar arreu, com també les arrossades, les graellades de carn...

Els castellers també els situàvem a la Catalunya nova, al Tarragonès. A tots ens sonaven els xiquets de Valls. Per cert, una ciutat que hi vaig anar per primera vegada amb la Coral Canigó. Hi vàrem interpretar "El pagès del llamp", del senyor Sanahuja, compositor de la ciutat.

Ara et trobes castellers a Vic, a Mataró, a la mateixa Barcelona. També s'ha popularitzat i ha substituït les ballades de sardanes que, tot i que encara se'n celebren, cada vegada escassegen més. I tot plegat no és una crítica, sinó la meva constatació, que potser vaig errat.

La nova moda és redactar constitucions. Mentre a Espanya no es pot canviar ni una coma, a casa nostra tothom vol redactar constitucions. Qui en dóna més! Va començar el jutge Vidal, i ara ja li ha sortit competidors. Avui llegia que s'ha constituït una entitat anomenada Grup Promotor per la Convenció Constitucional Catalana, que pretén impulsar un procés d'interacció entre la societat civil i càrrecs electes, per tal de debatre quins són els pilars fonamentals sobre els que s'ha de recolzar la Catalunya independent.

Com que queda bé, la base és un procés participatiu perquè tothom hi digui la seva. On s'és vist que un jutge i uns quants experts redactin la Constitució, decidint que serem una república, sense senat i no sé quantes coses més! Això ho hem de redactar entre tots. Sobretot ara que ja es publiquen llibres compartits amb diferents autors.

Jo, mireu, penso que potser vaig equivocat, però tinc la mania que no acabem d'afinar massa. Ens compliquem massa l'existència i potser som massa savis. Com a mínim, el que sí som, és una colla d'individualistes, cadascú pel seu cantó, amb massa ego i ganes de protagonisme. Algú hi pot posar ordre?

Recuperant Telemann un diumenge a la tarda

No sé si a vosaltres també us passa, però m'agrada insistir en aquelles peces que desconec o fa temps que no he escoltat, i estic uns dies repetint-les una vegada i una altra fins que les tinc ben memoritzades. Cada vegada m'agraden més i en gaudeixo.

En aquest cas es tracta de la Passió segons Sant Mateu, de Georg Philipp Telemann, una peça que em varen fer descobrir l'any 1980 a Kassel (Alemanya), una família que ens va acollir a casa seva durant una gira musical. Em varen regalar el disc de vinil de la família. Anys més tard em vaig comprar el CD.

Telemann probablement ha passat molt desapercebut per les persones que no s'han especialitzat en la música clàssica o no en són uns consumidors habituals, però té unes obres molt interessants i agradables d'escoltar. En el cas d'aquesta passió segons sant Mateu us aconsello que l'escolteu, i us recomano que feu com ara jo, és a dir, escoltar-la unes quantes vegades seguides. Ja veureu com us encantarà.

No crec que el fet que avui la torni a escoltar sigui el presagi de la derrota del Barça al camp del Madrid, en el partit de futbol que començarà d'aquí a una hora. Escoltar les passions, sigui aquesta o les més conegudes de Bach (avui han interpretat la de sant Joan a l'Atlàntida de Vic), no és motiu de tristesa, sinó de joia. La música ben escrita, i aquesta ho és, et reconforta.

Aprofito aquest moment per recordar la persona de Lluís Tort, que ahir va morir als 88 anys. El seu currículum és dens i és una d'aquelles persones que ha deixat petjada per on ha viscut, treballat i lluitat. El meu sentit condol a la seva família.