Parlem de resultats electorals

Coneguts els resultats electorals és bo repassar-los i valorar-los, tenint molt clar que el poble sempre té raó, ens agradi o no el que ens digui. No s'hi val a pensar que es manipula la informació, que no es diuen les veritats, que s'oculten moltes coses que si ho sabéssim votaríem diferent... És cert que en el moment de dipositar el nostre vot no tenim tot el coneixement que seria bo poder-ne disposar, però no el tenim de ningú, ni dels que ens agraden ni dels que ens desagraden.

També és important recordar que els resultats electorals són fruit d'un moment i d'unes circumstàncies determinades, i que si es repeteixen, encara que passi poc temps, segur que no són els mateixos. Això vol dir que les persones, probablement no totes, valoren a qui donen la confiança en cada ocasió, i per això és important el treball dels nostres polítics per semblar honrats, treballadors i honestos.

Els partits independentistes han fracassat estrepitosament. Amb matisos, en funció del partit polític, la seva gent i la seva actuació dels darrers anys, però la conclusió és clara: fracàs. Esquerra ha perdut gairebé la meitat dels diputats de Madrid, la CUP ha desaparegut del Congrés de Diputats, i Junts, que no sap ben bé on es troba ni què vol ser de gran, ha salvat una mica els mobles, i ara ho haurà de decidir, amb totes les conseqüències.

Els socialistes catalans han aguantat Pedro Sánchez a canvi de res. Vull dir a canvi de res favorable a Catalunya. Perquè només cal veure les condicions que varen posar a ERC per aprovar els pressupostos catalans, per adonar-se que d'estima al país, ben poc.

Una vegada més el PSOE podrà governar, encara que no està del tot lligat, gràcies a Catalunya, però això no servirà perquè ens ho agraeixi de cap manera. Una vegada més, doncs, pagarem el nostre tribut a canvi de res. Perquè el missatge del PSC és molt clar i gens favorable a la nostra cultura i sobirania. El partit va perdre la seva autonomia ja fa anys, i continua essent una branca del PSOE, fidelíssima, i que posa per davant els interessos de partit a l'anar bé de Catalunya.

La dreta ha guanyat, però no amb la contundència que sembla que ho faria. I, sobretot, l'extrema dreta ha frenat el camí ascendent cap a les institucions espanyoles, en bé de tots els demòcrates. No sabem per quan temps, sinó que això dependrà dels passos que facin els diferents partits polítics per assentar un nou govern, però sobretot dependrà de la política que segueixi el nou govern. Si el PSOE aconsegueix mantenir el govern, haurà de canviar la seva política, perquè sinó el que ha passat aquest diumenge haurà estat un miratge, a l'espera d'uns resultats contundents a les properes eleccions. Continuarà.

L'aigua és vida

Sempre s'ha dit que l'aigua és vida, que l'aigua és riquesa, i d'aquí que molts hem envejat els països nòrdics que tenen tanta abundància d'aigua. Ells, potser, no ho han valorat tant, perquè no han patit restriccions com ha passat al nostre país, i com molt bé pot passar en els propers dies o setmanes. 

A casa nostra mai ha plogut com calia, però ara és tràgic. La sequera és important i no només ho veus a la televisió quan t'ensenyen els pantans amb el nivell d'aigua tan baix, sinó que te n'adones al bosc i als conreus, on la falta d'aigua és alarmant.

La importància de l'aigua es veu bé en països com Egipte, on he tingut la sort d'anar-hi aquest mes de juliol. Allà t'adones que sense aigua no hi ha vida. Un país que viu al voltant del riu Nil, amb una franja de pocs centenars de metres fèrtils i la resta és un desert. La mateixa capital, El Caire, és a la cantonada del desert.

L'obra faraònica de construcció del llac Nasser, ha possibilitat la conducció d'aigua per anar guanyant terreny al desert. L'esforç per regar terres és titànic i allà de ben segur que valoren l'aigua. És un país on no hi plou gairebé mai i per això necessiten aprofitar l'aigua del riu per satisfer les seves necessitats. Ara estan preocupats per les obres que altres països estan fent a la capçalera del riu Nil, que podrien provocar una disminució del cabdal d'aigua i generar greus problemes al seu país.

A casa nostra cada vegada som més conscients de la necessitat de tenir aigua, i per això voldríem que la pluja fos més present. Quan un dia, com aquesta tarda, sents a tronar a prop de casa, desitges de tot cor que la pluja acabi arribant, però la desconfiança és present i acabes pensant que al final la pluja passarà de llarg. Haurà estat un miratge i haurem d'esperar més dies a que la pluja sigui una realitat.

La nostra vila, que es troba en unes condicions pèssimes de neteja, necessitaria que tot sovint caigués un bon xàfec, sense produir desgràcies, per substituir la manca d'iniciativa del nostre equip de govern per regar amb aigua a pressió les raconades brutes que et trobes a peu de carrer. També seria desitjable que els vilatans fóssim més curosos a l'hora de mantenir net l'espai públic. No és més net qui neteja més, sinó qui menys embruta. Ja que no plou prou, sisplau siguem més polits i mantinguem els nostres carrers nets.

Un camí pel desert amb molt poca esperança

La vida continua, però tenim una orella parada a punt per escoltar què passa més enllà de l'entorn més proper. No oblidem que hi ha una sentència pendent que serà injusta si no és absolutòria, però que tots pensem que no ho serà, que aniran més enllà per fer mal, per escarmentar haver gosat aixecar-se contra la unitat de la pàtria. Celebrem la festa de Sant Joan i celebrarem les festes que l'estiu ens porta, però sempre amb una orella distreta esperant rebre notícies sobre el procés, sobre la maleïda sentència. 

Llegim que Mas està preparat per tornar-hi, que el PDCat i Junts per Catalunya estan mirant a veure si s'acaben d'entendre i aconsegueixen d'una vegada definir com han de ser els hereus de l'antiga Convergència, i que ERC busca com recompondre's per determinar com avança en el camí cap a la llibertat.

Volem pensar que el món avança i que nosaltres no estem aturats, però és un miratge. Des de fa dos anys que no movem fitxa. Anem donant voltes sobre un mateix punt, però no avancem, i quan els altres ho fan, vol dir que estem quedant enrere. Ens varen empresonar un govern i no hem estat capaços de substituir-lo més enllà del nomenament d'unes persones que no saben com fer-nos avançar.

Vivim del record i no hem après la lliçó. Esperem què passa amb la sentència per reaccionar, però quan arribi l'hora no haurem decidit què fer, més enllà de sortir al carrer a manifestar el nostre rebuig. Així no anem enlloc! No és estrany, doncs, que molts desitgin unes noves eleccions per treure'ns de sobre els polítics actuals i confiar que en puguin venir de millors.

VOX ha deixat de ser un miratge

Pas a pas l'extrema dreta va fent-se un lloc dins del panorama polític europeu. Ahir va ser a Andalusia on, no només va entrar al Parlament, sinó que ho va fer amb força i descol·locant els partits tradicionals. Els dos grans partits espanyols varen perdre vots i escons, i va ser C's qui s'encarregà de capturar-ne uns quants. Els resultats electorals d'ahir a Andalusia són un presagi del que pot acabar passant el mes de maig vinent, a la resta d'autonomies i, per què no, en unes hipotètiques eleccions generals avançades a 2019. 

Fa mal veure com el populisme més descarat és capaç d'enlluernar tantes persones i aconseguir fer-se un lloc dins l'arc parlamentari. S'ha dit moltes vegades que Europa és coneixedora que els governs de l'extrema dreta no acostumem a ser obra de cops d'estat, sinó del resultat electoral, de la voluntat popular manifestada a les urnes. Això va passar amb Hitler ara fa cent anys i està succeint ara a molts estats europeus. 

Espanya no està vacunada contra aquesta malaltia. Hem comentat moltes vegades que l'extrema dreta es trobava dins del PP i darrerament marcava paquet a C's. La tendència d'aquests dos partits a radicalitzar-se ha animat Vox a presentar una proposta totalment descarada i n'ha obtingut rèdits.

El missatge de Vox és molt clar i molts militants i simpatitzants del PP i C's hi combreguen. Aquestes persones que no han estat capaces de fer el pas, ara que veuen l'èxit de Vox, molt probablement es decidiran a canviar de bàndol.

L'esquerra també és culpable de la seva derrota i s'hauran d'esforçar molt a aturar aquest tsunami de radicalisme i populisme de dretes, si no volen acabar convertint-se en un partit residual, sense  possibilitat de fer sentir la seva veu, deixant la classe obrera a mercè de la dreta més radical.

Des d'ahir la CUP ja no és excusa

Des que ahir la CUP va donar a conèixer quina seria la seva posició davant dels pressupostos que ha treballat el govern de Junts pel Sí, ja no són excusa per no convocar el referèndum. Fins ara hi cabia la possibilitat que no s'aprovessin els pressupostos i que es convoquessin eleccions, una solució aplaudida per tota l'oposició i potser també per part dels partits polítics que governen.

Perquè ara s'ha de resoldre la negativa del govern de Madrid a permetre la convocatòria del referèndum, no ja pactat, sinó simplement permès. Ara s'ha de veure què pot fer el govern català per aconseguir realitzar el referèndum. Un nou 9-N no serà possible, perquè ara la mecànica del govern per impedir-ho no fallaria com abans, ni tampoc seria una solució per als sobiranistes que demanen un referèndum amb tots els ets i uts.

S'ha obert la tanca que impedia acostar-se al precipici i caldrà veure si es fa el pas, amb totes les conseqüències. Tot el que passi a partir d'ara servirà per donar fortalesa al govern català o bé deixar-lo en evidència i comprovar si tot ha estat un miratge, un fer volar coloms com l'han acusat els partits unionistes.

No només caldrà fixar-se en els passos que farà el govern, sinó també en l'actitud dels comuns, que en més d'una ocasió s'han manifestat favorables al referèndum, però en una situació massa còmode i poc compromesa. El seu paper en tot aquest entramat podrà ser una crossa per als partits sobiranistes, o una estocada mortal que els deixi fora de joc i a molts catalans tocats per molt temps.

Monteverdi eclipsa la memòria del 20-N

Començo el meu escrit amb la música de Claudio Monteverdi de fons. Madrigals molt ben interpretats que aporten pau i felicitat... Quina sort poder escoltar música deliciosa i ben interpretada! Probablement hi ha un dèficit de socialització, però un grau suprem d'excel·lència. No es pot tenir tot, però és que la música mal interpretada pot esdevenir una tortura.

Acostumo a escoltar la música per èpoques i durant uns dies de manera reiterada. Aquests darrers dies gaudia de la música clàssica del segle XX, i ja és interessant, però... quan recupero la música antiga, el barroc i començaments del classicisme... aquí em deixo anar. El repertori per als propers dies estarà format per Monteverdi, Corelli, Albinoni i Vivaldi. Després ja avançarem més.

De totes maneres la meva intenció avui era parlar del 20-N, una data que en el seu moment va tenir la seva transcendència, però vist des d'ara ja no saps si el que vàrem veure fou simplement un miratge. La transició democràtica ha anat com ha anat, però ha acabat convertint-se en la supremacia i lideratge sense oposició d'una dreta opressora i gens dialogant. Calien tants esforços per arribar on som ara?

Algú s'ha cregut això del diàleg i l'empatia del nou govern del PP? Revocar els acords del Congrés no és la millor manera d'expressar la millora en el diàleg.

El dictador va morir tranquil·lament i els seus successors han estat incapaços de fer una autocrítica i han mantingut tots els acords presos i les sentències condemnatòries dictades pel dictador que durant quaranta anys va dominar i oprimir els ciutadans espanyols que somiaven en la democràcia. 

He fet bé de començar parlant de la música i d'aquesta manera oblidar-me de la data d'avui i del que va significar el dictador per a Espanya i molt especialment Catalunya. El problema és que quan veus i sents palar el president o la vicepresidenta espanyols no et mous gaires graus del punt de referència del dictador i les freqüències es barregen. 

La Vanguardia prescindeix de Xavier Antich

Aquests dies hem pogut llegir que La Vanguardia ha comunicat al seu col·laborador Xavier Antich que no li publicaria cap més escrit. L'articulista ha denunciat aquest fet com un càstig per un dels seus darrers escrits en què criticava el ministre de Defensa, en funcions. La Vanguardia, però, ha respost dient que molts altres col·laboradors han criticat el ministre i continuen escrivint. 

Estem tan acostumats al blindatge del senyor Jorge Fernández Díaz que ja res ens sorprèn. En un estat democràtic en tota regla el senyor Fernàndez Díaz faria temps que hauria dimitit, o per voluntat pròpia o del president del govern espanyol. A Espanya, però, això de dimitir no se sap ben bé què és. Se'n parla molt i es reclama encara més, però no s'arriba a produir. La sensació que tens és ben clara, moltes persones que es dediquen a la política no ho fan tant com a acte de servei, sinó per interessos personals, ja siguin econòmics o de prestigi. Dimitir llavors és un trauma que ningú no vol passar.

És molt lògic que La Vanguardia vetlli pel bon nom del ministre, encara que fins al dia d'avui no ens hagi demostrat estar-ne capacitat i hagin aflorat les seves tendències autoritàries, per no dir-ho més clarament. A La Vanguardia no li cal que ningú li vagi a demanar que prescindeixi de tal o qual col·laborador, perquè la sintonia amb el ministre és bona. L'actual director de La Vanguardia és la "voz de su amo", que amb el seu nomenament va suposar un punt d'inflexió i convertir una tendència més central i oberta en un pur miratge.

M'imagino que Xavier Antich serà un més de la cadena de substitucions de col·laboradors, sempre a marxa lenta, perquè no es noti tant, deixant un pòsit per justificar-se davant de la gent més crítica amb el posicionament del diari. 

La reforma de la Constitució és un miratge

Aquests dies les dues forces polítiques espanyoles més importants han parlat d'una possible reforma de la Constitució. El PP, que aspira continuar governant en la propera legislatura, parla d'una reforma de consens que no agradarà als independentistes. El cert és que la proposta de reforma no agradarà a cap català, ni als independentistes ni als federalistes, i això Miquel Iceta ho té molt clar, i molts problemes amb els seus socis de la capital. No és el cas, però, del transformat alcalde de Lleida, Àngel Ros, que encara es pensa que el PSOE beneirà una Espanya federal. Que li demani a la presidenta andalusa!

Totes les declaracions es fan en clau eleccions generals espanyoles, i per tant no hi pot haver cap afirmació sospitosa de beneficiar Catalunya, ni cap reforma constitucional que ens afavoreixi. Els partits catalans amb socis espanyols no volen cap millora per Catalunya, en el cas del PP i en un futur el C's, o bé tenen molts problemes per fer-ho entendre, en el cas del PSC.

C's demana fer un front no sobiranista a les properes eleccions autonòmiques, i és clar que el PP hi estaria interessat, però no està tan clar en el cas del PSC. Els tres partits són unionistes, però no iguals. A l'entremig hi tenim la nova UDC, que res té a veure amb els seus orígens, i la barreja d'ICV i Podemos, que no saben ben bé què volen. Al cantó oposat als primers hi ha la CUP i Junts pel sí, els únics que s'han manifestat obertament a favor de la independència.

Aquesta divisió dóna sortida a tots els sobiranistes d'ICV que tindran l'opció de votar la CUP, com a força clarament d'esquerres i sobiranista, i deixar els ecologistes unionistes quedar-se amb Podemos, per evitar desaparèixer del mapa polític català.

El resultat de la possible modificació de la Constitució espanyola no pot acontentar a ningú més que al PP i C's, i a nivell espanyol al PSOE, que hi haurà de votar a favor. La resta de forces polítiques no poden esperar res de positiu de la reforma. És per això que s'ho podrien ben estalviar.

El papa Francesc s'enfronta als cardenals més conservadors

Aquest matí s'ha inaugurat la III Assemblea General Extraordinària del Sínode dels bisbes que parlarà de la família. Es tracta d'un esdeveniment que servirà per confirmar l'esperit reformista del papa Francesc o bé adonar-nos que tot plegat s'hagi tractat d'un miratge. La forta resistència dels cardenals més conservadors pot frustrar l'empenta del papa Francesc per posar al dia l'Església catòlica i evitar el progressiu abandonament dels fidels.

Sempre s'ha dit que les organitzacions van endarrerides respecte la realitat, i en el cas de l'Església és totalment cert. Amb l'excusa de dogmatitzar-ho tot ens hem trobat que el dia a dia no té res a veure amb el formalisme de l'Església, que confon el missatge de Jesús amb el discurs tradicional.

La família d'avui, amb molts problemes, no té res a veure amb la família dels nostres pares i avis. Aquest canvi que, en molts casos, és profund, no ha estat abordat pels màxims responsables de l'Església i ha provocat que les famílies anessin abandonant, sense aturador, l'assemblea de catòlics. Ha mancat l'esforç de l'Església per posar-se al dia i que en lloc de castigar i amenaçar, ajudés les famílies davant les noves circumstàncies.

La por a deixar sense efecte la indivisibilitat del matrimoni en benefici de les persones que han errat en el seu primer matrimoni espanta massa gent i esdevé un dels reptes importants d'aquest Sínode inaugurat avui, on el papa Francesc haurà de convèncer del conegut lema "renovar-se o morir".

La clau de l'èxit de tota institució és saber distingir l'essencial del farciment, i la jerarquia eclesiàstica en moltes ocasions s'equivoca. El repte està en prendre decisions importants amb el perill de no acabar-ho d'encertar. L'immobilisme, aparentment segur, mai és una bona solució.

Ara tots correm-hi que no s'ho emporti tot Podemos

Un dels motius principals de la desafecció política de la majoria de ciutadans és veure com mouen el cul els polítics a la recerca del vot. Un moviment que es produeix cada vegada que s'acosten unes eleccions. Aquesta és la imatge que donen els partits polítics del nostre sistema de democràcia representativa. Només els interessa el nostre vot per després fer el que els dóna la gana.

A tot això s'hi ha d'afegir el fenomen Podemos o Guanyem, que gràcies al ressò que ha tingut, ha fet que els partits tradicionals tinguin por i encara que en un primer moment només se'ls ha acudit criticar-ho i desprestigiar-los, després tot són corredisses per ocupar les primeres pàgines dels diaris i les primeres files dels auditoris i les places.

Encara que Podemos només sigui un miratge en el desert en què s'ha convertit el món de la política, i la seva vida útil sigui totalment efímera, ja haurà servit per posar la por al cos i fer-nos adonar de la hipocresia i de quin és l'interès real dels polítics de sempre, aquells que no han fet res més en la seva vida i es jubilaran a dalt de l'escó.

De totes maneres tampoc podem menystenir aquests moviments que han aflorat amb tant d'èxit, perquè són el fruit de la llavor sembrada que n'hem dit corrupció, incompetència, i distanciament de la realitat de cada dia. Caldrà veure si els líders d'aquests moviments seran capaços de fer front al perill de caure en els mateixos vicis dels polítics a qui volen substituir. La teoria és molt fàcil, però la responsabilitat de govern és complicada i carregada de perills, pressions i influències indecents.

Necessitem creure en què algú pot exercir una altra manera de fer política, i ser generosos en el marge de confiança sense, però, abaixar la guàrdia.

El concepte de diàleg en espanyol és confús

Llegeixo encuriosit que el diàleg ha començat a caminar entre Catalunya i Espanya. No sé si és un miratge o bé és cert que Espanya accepta el diàleg com a via d'entesa. Perquè, digui el digui la senyora Camacho, fins ara ha estat el govern del senyor Rajoy qui ha tancat les portes al diàleg, a no ser que s'entengui per diàleg la imposició d'unes normes estrictes sense capacitat de replicar.

Penso que Espanya viu en el món del monòleg, i el més trist és que no se n'adona i ho confon per diàleg. Haurien de saber que el diàleg només és possible quan les dues parts tenen la capacitat i voluntat d'escoltar-se mútuament. Si un xerra i no escolta, no està dialogant, i això sembla que en espanyol no s'entén.

Ara diuen que s'obren a dialogar sempre i quan es renunciï a la consulta. Posar condicions al diàleg no és una bona manera d'iniciar-lo, ja que una part surt condicionada. La consulta pot acabar essent matèria de discussió i moneda de canvi per aconseguir una alternativa de consens, però això ha ser fruit del diàleg i no com a imposició prèvia.

És per això que la meva confiança en el suposat diàleg és molt minsa, i penso que poc avançarem. Tant de bo m'equivoqui.

Esperanza Aguirre i Duran Lleida, dues gotes d'aigua

A ningú no se li escapa que Duran Lleida necessita sortir a les primeres pàgines del diaris, dia sí dia també, i ho aconsegueix a base d'escriure cartes polémiques o fer proclames incendiàries. Algú podria pensar que després de tants anys tothom l'hauria de conèixer i deixar d'escandalitzar-se, però no! Tot i que ho ha fet sempre, encara ara aixeca rumors i patiments i fins i tot fa creure que la federació CDC/UDC està en perill. Res de res.

A l'Espanya profunda tenim un altre personatge del mateix estil. Es tracta d'Esperanza Aguirre que, el decantar-se de la primera línia de la política va ser un miratge. Ella ha continuat provocant que s'escrivissin moltes pàgines dels diaris, amb les seves declaracions i els seus enfrontaments amb altres dirigents del Partit Popular i, darrerament, amb les seves tesis sobre les relacions Catalunya-Espanya.

Va començar amb "Catalanitzar Espanya", després va venir "Catalanitzar Catalunya" i ara "Catalunya és propietat de tots els espanyols". Qui hi vulgui veure una estima cap a nosaltres... és un infeliç que va amb el lliri a la mà. El punt clau és el de la propietat. Nosaltres no som propietaris de nosaltres mateixos. Som propietat dels espanyols. Els alimentem a base d'esprémer-nos i encara els hem de donar les gràcies. Avui hem vist més mostres de seducció: la reducció de les inversions a Catalunya, i el que no sabem. 

Però estàvem parlant d'en Duran i l'Esperanza Aguirre i que no se m'enfadin per posar-los al mateix sac, però... això de voler sortir sempre a primera pàgina... Nosaltres dèiem que Duran volia ser ministre, i rèiem. Ara diu que no vol la independència, i espanta els seus socis. Probablement diu el que pensa, però si més no crida l'atenció, i això... va en la seva línia.